Equenèids

Infotaula d'ésser viuEquenèids
Echeneidae Modifica el valor a Wikidata

Rèmora de banda negra (Echeneis naucrates) mostrant la ventosa
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseActinopteri
OrdrePerciformes
SuperfamíliaPercoidea
FamíliaEcheneidae Modifica el valor a Wikidata
Rafinesque, 1810 Echeneidae Modifica el valor a Wikidata

Els equenèids (Echeneidae) són una família de peixos de l'ordre dels perciformes.[1][2]

Aquesta és la família dels peixos anomenats rèmora, peixos famosos presents ja en la literatura clàssica, mencionats per Aristòtil,[3] per Plini,[4] Claudi Elià[5] i Ovidi.[6]

Característiques

Morfologia

Tenen el cos allargat, portant al cap aixafat un característic "disc de succió", que porta entre 10 i 28 làmines transversals mòbils que els permet aferrar-se amb força a la pell d'un altre animal gros, les aletes no presenten espines, no tenint bufeta natatòria direccional.[7]

La rèmora té un cos allargat cobert de petites escates i creix de 30 cm a 1,10 metres de llarg. El seu cap és aplanat i porta l'òrgan de succió format a partir de la primera part de l'aleta dorsal amb raigs durs a la part superior. L'òrgan de succió consta de 10 a 28 làmines mòbils envoltades per una vora carnosa, formant-se ja en peixos juvenils de 27 mm de longitud. La mandíbula inferior és més llarga que la superior. Les aletes dorsal i anal s'enfronten simètricament i estan sostingudes per 18-45 radis d'aleta. No tenen raigs durs. El nombre de radis branquiostegals és de vuit a onze, el nombre de vèrtebres de 26 a 41.

Mutualisme

Rèmora fixada a una tortuga careta.

Mala nedadora, la rèmora utilitza altres peixos més grans -el seu company favorit és el tauró- cetacis, tortugues marines o fins i tot embarcacions lligant-se a ells mitjançant el poderós disc d'adherència del seu cap, que substitueix a la seva aleta dorsal. Així, es passen la major part de la seva vida aferrats a un animal hoste, vivint en una relació de foresi de tipus probablement mutualista, ja que la rèmora pot moure's sobre l'hoste, eliminant ectoparàsits i escates de pell soltes, alhora que es beneficia de la protecció proporcionada per l'hoste i del flux constant d'aigua a través de les brànquies del seu hoste.[8]

Tot i que es creia que les rèmores s'alimentaven de partícules dels àpats de l'amfitrió, s'ha demostrat que això era fals; en realitat, les seves dietes es componen principalment de femta de l'hoste.[9]

Hàbitat

Les rèmores són tropicals que habiten en oceans oberts, però de tant en tant es troben en climes temperats o aigües costaneres si s'han unit a peixos grans que s'han endinsat per aquestes zones. Al mig de l'oceà Atlàntic, la posta sol tenir lloc al juny i al juliol; al Mar Mediterrani, es produeix a l'agost i setembre. El disc xuclador comença a mostrar-se quan els peixos joves fan un centímetre de llarg. Quan la rèmora arriba a uns 3 cm, el disc està totalment format i la rèmora ja es pot unir a altres animals.

Interaccions amb els pescadors i llegendes

Algunes rèmores, com aquesta Echeneis naucrates, es poden unir als bussejadors.
Il·lustració històrica de principis del segle xvii.
Rèmora característica.

Les rèmores són utilitzades per pescadors: enganxen una corda a la cua del peix i esperen que s'enganxi amb seguretat a la closca d'una tortuga. D'aquesta manera, els pescadors poden capturar tortugues grans. Aquesta pràctica s'ha informat a tot l'Oceà Índic, especialment des de l'est d'Àfrica prop de Zanzíbar i Moçambic,[10] i del nord d'Austràlia prop de Cap York i Estret de Torres.[11][12]

La rèmora va ser objecte, durant l'Antiguitat i fins al segle xvii, d'una llegenda meravellosa: es creia capaç d'immobilitzar vaixells quan hi estava enganxada. Aquesta llegenda va ser objecte d'una síntesi al segle xvi de l'estudiós alemany Gaspar Schott.[13]

L'etimologia del terme grec "echenéis" (d'echein: aguantar, retenir i naos: barca) dona lloc a dues interpretacions, una racional, l'altra fabulosa: "el que s'aferra a la barca" o "el que aguanta el vaixell". Aristòtil a la seva Història dels animals (L. II) i Plini el Vell a la seva Naturalis Historia descriu aquest peix. Ovidi també el menciona. La llegenda de la rèmora creix principalment a partir de segle i aC, i s'estén durant l'edat mitjana.

Durant el Renaixement, es va convertir en un símbol alquímic (un dels símbols alquímics del fred, i és convocat pels seus poders d'immobilització), i també es confon sovint amb el dofí (Conrad Gesner, Pierre Belon i Ulysse Aldrovandi).

Trobem nombrosos emblemes al segle xvi que representen aquest peix i Guillaume Rondelet a la seva Histoire entière des poissons, també subratlla la diversitat de les seves formes i dels seus noms. Cyrano de Bergerac, en els seus Histoire comique des États et empires du Soleil, representa la batalla entre la remora (l'animal del glaç) i la salamandra (l'animal del foc).[14] Va ser amb Linnaeus que la rèmora va perdre definitivament el seu caràcter llegendari i les seves propietats alquímiques.

Gèneres i espècies

  • Echeneis Linnaeus, 1758
  • Phtheirichthys Gill, 1862
    • Phtheirichthys lineatus Menzies, 1791 - rèmora minça
  • Remora Gill, 1862
    • Remora australis Bennett, 1840 - rèmora austral
    • Remora brachyptera Lowe, 1839
    • Remora osteochir Cuvier, 1829 - rèmora grisa
    • Remora remora Linnaeus, 1758 - rèmora comuna
  • Remorina Jordan et Evermann, 1896
    • Remorina albescens Temminck & Schlegel, 1850 - rèmora blanquinosa

Referències

  1. ↑ «Echeneidae» (en anglès). animaldiversity.org. [Consulta: 26 gener 2024].
  2. ↑ «Remora» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  3. ↑ Història dels animals, II, 14, 505 b
  4. ↑ Naturalis Historiae, IX, 41; XXXII, 1
  5. ↑ Aeliani de historia animalium, 1, 36; 2, 17.
  6. ↑ Haleuticon, v.99
  7. ↑ Nelson, J.S., 1984. Fishes of the world. 2a edició. John Wiley & Sons, Inc., Nova York. 523 p.
  8. ↑ Jackson, John «How does the Remora develop its sucker?». National History Museum, 30 novembre 2012 [Consulta: 2 gener 2016].
  9. ↑ Williams, E. H.; Mignucci-Giannoni, A. A.; Bunkley-Williams, L.; Bonde, R. K.; Self-Sullivan, C.; Preen, A.; Cockcroft, V. G. «Echeneid-sirenian associations, with information on sharksucker diet». Journal of Fish Biology, 63, 5, 2003, p. 1176. DOI: 10.1046/j.1095-8649.2003.00236.x.
  10. ↑ Gudger, E. W. «On the Use of the Sucking-Fish for Catching Fish and Turtles: Studies in Echeneis or Remora, II., Part 1.». The American Naturalist, 53, 627, 1919, p. 289–311. DOI: 10.1086/279716. JSTOR: 2455925.
  11. ↑ Gudger, E. W. «On the Use of the Sucking-Fish for Catching Fish and Turtles: Studies in Echeneis or Remora, II., Part 2». The American Naturalist, 53, 628, 1919, p. 446-467. DOI: 10.1086/279724. JSTOR: 2456185.
  12. ↑ MacGillivray, John. Narrative of the Voyage of H.M.S. Rattlesnake, Commanded By the Late Captain Owen Stanley, R.N., F.R.S. etc. During the Years 1846–1850. 2. Londres: Lords Commissioners of the Admiralty, 1852.
  13. ↑ Gaspar Schott, La physique curieuse, llibre x, "Merveilles des animaux aquatiques", Dissertation physiologique sur l'Echénéis ou Rémora, éd. Isabelle Jouteur et Mathilde Gazeau, Chemins de Tr@verse, Col·lecció Chartae Neolatinae, 2020.
  14. ↑ Cyrano de Bergerac, Histoire comique des États et empires du Soleil, p.301 l. 3275 París, ed. Honoré Campió, 2004

Enllaços externs