Escatologia

Aquest article tracta sobre el concepte religiós i filosòfic. Vegeu-ne altres significats a «Escatologia (fisiologia)».

L'escatologia (del grec antic ἔσχατος darrer i λόγος paraula, estudi: 'estudi de la fi') tracta del destí del món, la vida després de la mort, el temps etern o les esperances de cada religió, és a dir, del conjunt de creences i coneixements que transcendeixen els límits temporals pròpiament humans. Cada religió té la seva pròpia visió escatològica; hi ha diverses referències escatològiques en la mitologia egípcia, grega, romana i escandinava, en les que es creu en l'existència del Judici Final, el cel i l'infern. Pel que fa a les grans religions, l'escatologia ha estat configurada entorn de la renovació miraculosa del món (zoroastrisme), del regne messiànic (judaisme), de la vinguda del regne de Déu (cristianisme) o del paradís (islam).^[1]

L'escatologia cristiana és l'estudi del destí últim de l’ànima individual i de tot l'ordre creat, basat principalment en textos bíblics de l’Antic i el Nou Testament.

La recerca escatològica cristiana estudia i debat qüestions com la naturalesa del diví i la naturalesa divina de Jesucrist, la mort i l’altra vida, el Cel i l'Infern, la Segona Vinguda de Jesús, la resurrecció dels morts, el rapte, la Tribulació, el mil·lennialisme, la fi del món, el Judici Final i el Nou Cel i la Nova Terra en el món vinent.

Els passatges escatològics apareixen en molts llocs de la Bíblia, tant a l’Antic com al Nou Testament. A l'Antic Testament, l'escatologia apocalíptica es pot trobar notablement a Isaïes 24-27, Isaïes 56-66, Joel, Zacaries 9-14, així com als capítols finals de Daniel i a Ezequiel. En el Nou Testament, els passatges aplicables inclouen Mateu 24, Marc 13, la paràbola de Les ovelles i les cabres i l’Llibre de l'Apocalipsi; l'Apocalipsi sovint ocupa un lloc central en l'escatologia cristiana.

La Segona Vinguda de Crist és l'esdeveniment central de l'escatologia cristiana dins del context més ampli de la plenitud del Regne de Déu. Fins ara no ha sorgit cap consens sobre la interpretació del regne de Déu. Dale Allison argumenta que moltes profecies bíbliques com el retorn de Jesús depenien del penediment d'Israel per poder tirar endavant.^[2] La majoria dels cristians creuen que la mort i el sofriment continuaran existint fins al retorn de Crist. Tanmateix, hi ha diversos punts de vista sobre l'ordre i la importància d'altres esdeveniments escatològics.

El Llibre de l'Apocalipsi és el nucli de gran part de l'escatologia cristiana. L'estudi de l'Apocalipsi se sol dividir en quatre metodologies interpretatives o hermenèutiques:

• L'enfocament futurista tracta el Llibre de l'Apocalipsi principalment com una profecia incomplerta que té lloc en un futur encara indeterminat.
• L'enfocament preterista interpreta l'Apocalipsi principalment com si hagués tingut un compliment profètic en el passat, principalment en els esdeveniments del segle I dC.
• L'enfocament historicista situa l'Apocalipsi dins del context de la història, identificant figures i passatges de l'Apocalipsi amb els principals personatges i esdeveniments històrics. Aquest punt de vista era habitual a l’església cristiana primitiva, i aleshores era un dels predecessors del protestantisme, com ara John Wycliffe, Joaquim de Fiore^[3] i més tard per la majoria de reformadors protestants, com ara Martí Luter, Joan Calví, i Joan Wesley.^[4] Altres partidaris d'aquest punt de vista van ser Isaac Newton (1642–1727), entre d'altres.^[5][6]
• L'enfocament idealista veu els esdeveniments de l'Apocalipsi ni com a realitats passades ni futures, sinó com a relats purament simbòlics, que tracten la lluita contínua i el triomf final del bé sobre el mal.

El moment precís, però, arribarà com un lladre a la nit (1 Te 5:2). També poden fer referència a Mt 24:36 on es cita Jesús dient:

Es resumeix al llibre de l'Apocalipsi que proclama al·legòricament la fi del món. La data no és clara i això ha provocat l'adveniment de diversos grups i sectes que calculen quan ha de passar i insten al penediment col·lectiu o a la mort avançada per no veure els horrors profetitzats. En aquell darrer moment tindrà lloc la parusia o segona vinguda de Jesús, on seleccionarà definitivament els que se salven per a l'eternitat (amb la resurrecció dels cossos) i els que es condemnen a l'infern. Aquesta escatologia es refereix al conjunt de les persones i conviu amb una altra individual on cadascú és jutjat al final de la vida per decidir si es mereix o no el paradís.

Protestantisme

L'ús contemporani del terme Fi dels Temps ha evolucionat a partir de la creença literal en el mil·lenarisme cristià. En aquesta tradició, es creu que l'apocalipsi bíblic és imminent, amb diversos esdeveniments actuals com a presagis de l’Harmagedon imminent. Aquestes creences han estat proposades pel moviment adventista (millerites) i els premil·lenaristes dispensacionalistes. El 1918, un grup de vuit predicadors coneguts va elaborar el Manifest de Londres, que advertia d'una imminent segona vinguda de Crist poc després de l'alliberament de Jerusalem pels britànics el 1917.

Mil·leranistes i amil·leranistes

Els protestants es divideixen entre mil·lenaristes i amil·lenaristes. Els mil·lenaristes es concentren en la qüestió de si els veritables creients veuran la Gran Tribulació o en seran eliminats pel que es coneix com un rapte pre-tribulació.

Els amil·lenaristes creuen que els darrers temps abasten el temps des de l'ascensió de Crist fins al darrer dia, i sostenen que la menció dels mil any al Llibre de l'Apocalipsi s'ha de prendre metafòricament (és a dir, no literalment), una visió que continua causant divisions dins del cristianisme protestant.

Hi ha una varietat de creences escatològiques en el cristianisme protestant. Els premil·lenaristes cristians que creuen que la fi dels temps està passant ara, solen ser específics sobre les línies de temps que culminen amb la fi del món. Per a alguns, Israel, la Unió Europea o les Nacions Unides són vistos com a actors importants els papers dels quals van ser predits a les Escriptures. Dins dels escrits premilenaristes dispensacionalistes, hi ha la creença que els cristians seran convocats al Cel per Crist en el rapte, que tindrà lloc abans d'una Gran Tribulació profetitzada a Mateu 24-25; Marc 13 i Lluc 21. La Tribulació es descriu al Llibre de l'Apocalipsi.

«Fi dels temps» també es pot referir al transcurs d'una era o d'un llarg període en la relació entre l'home i Déu.^[7] Els partidaris d'aquest punt de vista citen la Segona carta a Timoteu i estableixen analogies amb finals del segle XX i principis del XXI.

Els llibres de profecia hebreus posteriors a l'exili, com ara Daniel i Ezequiel, reben noves interpretacions en aquesta tradició cristiana, mentre que les prediccions apocalíptiques apareixen als Oracles sibil·lins judeocristians, que inclouen el Llibre de l'Apocalipsi atribuït a Joan, l'Apocalipsi apòcrif de Pere i l’Apocalipsi d'Esdres.

Adventistes i Millerites

Els moviments religiosos que esperen que la segona vinguda de Crist sigui un esdeveniment catastròfic s'anomenen generalment adventisme. Aquests han sorgit al llarg de l'era cristiana, però van ser particularment comuns després de la Reforma protestant. Emanuel Swedenborg considerava la segona vinguda com a simbòlica i que havia ocorregut el 1757. Juntament amb altres, va desenvolupar un sistema religiós al voltant de la segona vinguda de Crist, revelat per noves profecies o revelacions especials no descrites a la Bíblia. Els millerites són grups religiosos diversos que de manera similar confien en un do especial d'interpretació per predir la segona vinguda.

La diferència entre els moviments millerites i adventistes del segle xix i la profecia contemporània és que William Miller i els seus seguidors, basant-se en la interpretació bíblica, van predir que el temps de la Segona Vinguda hauria ocorregut el 1844. Els escrits contemporanis sobre la fi dels temps han suggerit que el calendari serà desencadenat per futures guerres i catàstrofes morals, i que aquest temps de tribulació és a prop.

Els adventistes del setè dia creuen que la profecia bíblica prediu un escenari de la fi dels temps en què els Estats Units treballen conjuntament amb l'Església Catòlica per ordenar el culte en un dia diferent del veritable dissabte, el dissabte, tal com es prescriu als Deu Manaments (Èxode 20:8-11). Això portarà a una situació en què s'haurà d'escollir a favor o en contra de la Bíblia com a voluntat de Déu.^[8]

Preteristes

Una altra visió dels últims temps és el preterisme. Distingeix el temps de la fi del temps. Els preteristes creuen que el terme darrers dies (o Temps de la Fi) no es refereix ni als darrers dies de la Terra ni als darrers dies de la humanitat, sinó al final de l’Antic Pacte entre Déu i Israel; que, segons el preterisme, va tenir lloc quan el Temple de Jerusalem va ser destruït l'any 70 dC.

Els preteristes creuen que les profecies —com la Segona Vinguda, la profanació del Temple jueu, la destrucció de Jerusalem, l'ascens de l’Anticrist, la Gran Tribulació, l'arribada del Dia del Senyor i un Judici Final— s'havien complert quan els romans van saquejar Jerusalem i van destruir completament el seu Temple.

Els partidaris del preterisme complet no creuen en una resurrecció dels morts. Situen aquest esdeveniment (així com la Segona Vinguda) l'any 70. Els defensors del preterisme parcial creuen en una resurrecció imminent. Els preteristes complets sostenen que els preteristes parcials són simplement futuristes, ja que creuen que la Segona Vinguda, la Resurrecció, el Rapte i el Judici encara estan per venir.

Molts preteristes creuen que els cristians del segle I van experimentar el Rapte per tornar a unir-se a Crist.

Segons la interpretació preterista dels temps finals, molts passatges temporals del Nou Testament prediuen una Segona Vinguda de Crist, amb els darrers dies que tindran lloc durant la vida dels seus deixebles: Mt. 10:23, Mt. 16:28, Mt. 24:34, Mt. 26:64, Rm. 13:11–12, 1 Cor. 7:29–31, 1 Cor. 10:11, Fil. 4:5, Jaume 5:8–9, 1 Pere. 4:7, 1 Jn. 2:18.

Membres del moviment dispensacionalista com Hal Lindsey, J. Dwight Pentecost, John Walvoord, tots amb formació al Seminari Teològic de Dallas, i alguns altres escriptors, van afirmar a més que la Comunitat Econòmica Europea, que va precedir la Unió Europea, es convertiria en uns Estats Units d'Europa, que al seu torn es convertirien en un Imperi Romà reviscut governat per l’Anticrist. L'Imperi Romà ressuscitat també va figurar en la visió del futur dels escriptors del Nou Testament. El fet que a principis dels anys setanta hi hagués (es pensava erròniament que n'hi havia) set nacions a la Comunitat Econòmica Europea es considerava significatiu; això va alinear la Comunitat amb una bèstia de set caps esmentada a l'Apocalipsi.

El dispensacionalisme, en contrast amb el moviment adventista millerita, va tenir el seu inici al segle xix, quan John Nelson Darby, fundador de la denominació religiosa dels Germans de Plymouth, va incorporar al seu sistema d'interpretació bíblica un sistema d'organització del temps bíblic en diverses dispensacions discretes, cadascuna de les quals marca un pacte separat amb Déu. Les creences de Darby van ser àmpliament difoses a la Bíblia de referència Scofield de Cyrus I. Scofield, una Bíblia anotada que es va popularitzar als Estats Units.

Premilenarisme posttribulació

Una visió de la Segona Vinguda de Crist tal com la sostenen els premilennialistes posttribulacionals sosté que l'Església de Crist haurà de patir una gran persecució estant present durant la gran tribulació.

El 1843, William Miller va fer la primera de diverses prediccions que el món s'acabaria en només uns mesos. Com que les seves prediccions no es van fer realitat (coneguda com la Gran Decepció), els seguidors de Miller van fundar grups separats, el més reeixit dels quals és l’Església Adventista del Setè Dia.

Restauracionisme (primitivisme cristià)

La teologia dels últims temps també és important per a les religions cristianes restauracionistes, que es consideren diferents tant del catolicisme com del protestantisme.

L'escatologia dels Testimonis de Jehovà és fonamental per a les seves creences religioses. Creuen que Jesucrist ha estat governant al cel com a rei des del 1914 (una data que creuen que va ser profetitzada a la Bíblia) i que després d'aquell temps va tenir lloc un període de neteja, que va resultar en la selecció per part de Déu dels Estudiants de la Bíblia associats amb Charles Taze Russell com el seu poble el 1919. També creuen que la destrucció d'aquells que rebutgen el missatge de la Bíblia i, per tant, es neguen voluntàriament a obeir Déu aviat tindrà lloc a l'Armagedon, garantint que el començament de la nova societat terrenal estarà composta per súbdits disposats d'aquest regne.

Les doctrines de la religió al voltant del 1914 són el llegat d'una sèrie d'afirmacions emfàtiques sobre els anys 1799, 1874,^[9] 1878, 1914,^[10] 1918^[11] i 1925 fetes a les publicacions de la Societat Torre de Guaita de Bíblies i Tractats entre 1879 i 1924. Les afirmacions sobre la importància d'aquells anys, incloent-hi la presència de Jesucrist, el començament dels darrers dies, la destrucció dels governs mundans i la resurrecció terrenal dels patriarques jueus, van ser abandonades successivament.^[12] El 1922, la revista principal de la societat, La Torre de Guaita, va descriure la seva cronologia com «no més forta que el seu punt més feble», però també afirmava que les relacions cronològiques eren «d'origen diví i divinament corroborades». ... en una classe a part, absolutament i incondicionalment correcte^[13] i fets indiscutibles,^[9] i el repudi dels ensenyaments de Russell es va descriure com «equivalent a un repudi del Senyor».^[14]

La Watch Tower Society ha reconegut que els seus primers líders van promoure «conceptes incomplets, fins i tot inexactes». El Consell Rector dels Testimonis de Jehovà diu que, a diferència dels profetes de l'Antic Testament, les seves interpretacions de la Bíblia no són inspirades ni infal·libles.^[15] Diu que les profecies bíbliques només es poden entendre completament després del seu compliment, i cita exemples de figures bíbliques que no van entendre el significat de les profecies que van rebre. La literatura de la Watch Tower Society cita sovint Proverbis 4:18: «El camí dels justos és com la llum brillant que es fa més i més clara fins que el dia s'estableix fermament» (NWT) per recolzar la seva opinió que hi hauria un augment del coneixement durant el temps de la fi, i que aquest augment del coneixement necessita ajustaments. Les publicacions de la Watch Tower Society també diuen que les expectatives incomplertes es deuen en part a l'afany pel Regne de Déu i que no qüestionen les seves creences fonamentals.

L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies

Els membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (Església SUD) creuen que hi haurà una Segona Vinguda de Jesús a la Terra en algun moment en el futur. L'Església SUD i els seus líders no fan cap predicció de la data de la Segona Vinguda.

L'hinduisme creu en un temps cíclic i etern, per tant el món no s'acabarà mai, sinó que viurà una època especialment corrupta fins que un nou avatar retorni els homes a l'autèntic camí de virtut. A nivell individual, si la persona s'ha comportat bé pot gaudir d'un cert temps al paradís fins que es torna a reencarnar, o és castigada segons el karma. Per interrompre el cicle etern de reencarnacions, es pot cremar el cos just després de la mort.

Dins del món religiós del mazdeisme, Zaratustra va descriure amb gran detall l'arribada del judici final amb l'últim enfrontament entre Ahura Mazda (el Bé) i Angra Mainyu (el Mal), que portaria grans catàstrofes i acceleraria l'arribada d'un salvador, descendent del llinatge del mateix Zaratustra, qui seria l'encarregat de portar a la victòria a les forces del Bé.

En el judici final es decideix el destí de la humanitat i la reconciliació entre una part d'aquesta i (el Bé), que comporta la fi del Mal. Però no contempla la condemnació eterna dels pecadors, sinó que després d'un càstig de tres dies, les plagues del món desapareixeran entrant en un període a on no hi haurà pobresa, ni fam, ni dolor, ni odi... i la Terra esdevindrà una mena de paradís.

El poble hebreu creu que la seva història ha estat dirigida pel Déu en compliment a la promesa feta a Abraham. Per mitjà de fets històrics com l'Èxode (la tornada a la Terra promesa des de l'exili d'Egipte) o la Diàspora.

Els esdeveniments de la fi del món són similars en el judaisme i el cristianisme: l'abominació del Temple de Jerusalem, la nova creació, el judici final i el govern diví, que inclou l'arribada del Messies.

En el budisme es creu que les ensenyances dels mestres desapareixeran 5000 anys després de la seva predicació i que la humanitat caurà en un seguit de mals que provocaran la seva destrucció fins que un nou buda anomenat Maitreya les restaurarà, començant de nou el cicle. Aquesta concepció és coherent amb el concepte de l'etern retorn oriental i amb el cicle de reencarnacions de l'ésser humà ensenyades en l'hinduisme.

L'islam predica la fi del món d'una manera molt semblant a l'Apocalipsi cristià, però amb un paper predominant dels esperits malignes Gog i Magog (com en el judaisme), que eliminaran tota l'aigua de la Terra. Llavors Jesús i el Mahdí (un guerrer sagrat de Mahoma) els combatran amb l'ajuda divina. Jesús es casarà, portarà unes dècades de pau (uns simbòlics quaranta anys) fins que mori i arribi l'autèntica fi del món. Llavors un vent enlairarà els autèntics creients per portar-los al paradís, mentre la Terra és destruïda enmig del foc.

• Andrzej Sarwa

• Escatologia cristiana (castellà)