Espatari

Espatari

Jurisdicció	Imperi Romà d'Orient
Estat	Imperi Romà d'Orient

Un espatari^[1] (llatí: spatharius; grec: σπαθάριος, spathàrios, literalment ‘portador d'espata’) era un guàrdia de cos de la cort romana d'Orient a Constantinoble als segles v-vi. Amb el pas dels segles, esdevingué un títol merament honorífic.

Originàriament, el terme probablement es referia tant als guàrdies de cos de particulars com als imperials.^[2] Els primers espataris imperials probablement eren o esdevingueren els cubicularis eunucs del sacrum cubiculum, amb responsabilitats militars. N'hi ha proves documentals des de temps de l'emperador Teodosi II (r. 408-450), quan l'eunuc Crisafi ocupà el càrrec.^[2] L'existència del títol d'espatarocubiculari, per a eunucs, el 532 probablement suggereix que en aquella època ja hi havia altres espataris que no eren eunucs i estaven al servei dels emperadors. Els diversos generals i governadors provincials també tenien espataris, que eren ajudants militars.^[3] L'oficial al capdavant dels espataris imperials tenia el títol de protoespatari (‘primer espatari’), que segurament esdevingué una dignitat a part a finals del segle vii.^[4]

A principis del segle viii, aquests títols ja havien perdut les seves connotacions militars i eren merament honorífics. D'antuvi, el títol d'espatari ocupava un lloc força alt en la jerarquia. Per exemple, fou concedit per l'emperador Justinià II (r. 685-695) al seu amic i futur emperador Lleó III l'Isàuric (r. 717-741).^[2] Tanmateix, caigué en un lent declivi. En el Cletorològion, del 899, ocupa el setè lloc en la jerarquia dels barbuts (no eunucs), entre l'espatarocandidat i l'hípat.^[5] Segons el Cletorològion, la insígnia de la dignitat era una espasa amb empunyadura d'or.^[6] Alhora, els espataris domèstics encara prestaven servei com a guàrdies de cos de la família imperial, a diferència dels espataris imperials, que simplement tenien la dignitat honorífica.^[2] El terme caigué en desús en aquests contextos cap al 1075. Quan Anna Comnena escrigué l'Alexíada, a mitjans del segle xii, el càrrec ja estava molt devaluat.^[2]

• En la Lex Alamannorum (79.7), el mot spatharius es refereix a un espaser.
• A la Moldàvia militar, l'spătar era el guàrdia de l'espasa i la maça del rei, comandant de la cavalleria i segon en la jerarquia militar, després del voivoda.^[7]
• Aelfric d'Eynsham glossa spatharius com a ‘portador d'espasa’: «swyrd-bora. Id est, Ensifer».
• Al segle xii, els membres de l'Orde Militar de Sant Jaume de l'Espasa, un orde de cavalleria portuguès, eren coneguts com a Spatharii.

• Alemany i Vilamajó, A. «Recull crític de fonts per a la estudi de la història, cultura i llengua dels alans». Universitat Autònoma de Barcelona, 1997.
• Bury, J. B. The Imperial Administrative System of the Ninth Century — With a Revised Text of the Kletorologion of Philotheos (en anglès). Oxford University Press, 1911. 
• Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8.