Estructura de les proteïnes

Estructura primària de les proteïnesEstructura secundària de les proteïnesEstructura terciària de les proteïnesEstructura quaternària de les proteïnes
La imatge de dalt conté enllaços clicables
La imatge de dalt conté enllaços clicables
Aquest diagrama interactiu mostra l'l'estructura proteica, utilitzant PCNA com a exemple. (PDB 1AXC)

L'estructura de les proteïnes és la disposició tridimensional dels àtoms en una molècula de cadena d'aminoàcids. Les proteïnes són polímers. – específicament polipèptids – format a partir de seqüències d' aminoàcids, que són els monòmers del polímer. Un sol monòmer d'aminoàcid també es pot anomenar residu, que indica una unitat repetitiva d'un polímer. Les proteïnes es formen mitjançant reaccions de condensació dels aminoàcids, en què els aminoàcids perden una molècula d'aigua per reacció per unir-se entre si amb un enllaç peptídic. Per convenció, una cadena de menys de 30 aminoàcids sovint s'identifica com un pèptid, en lloc d'una proteïna.[1] Per poder dur a terme la seva funció biològica, les proteïnes es pleguen en una o més conformacions espacials específiques impulsades per diverses interaccions no covalents, com ara enllaços d'hidrogen, interaccions iòniques, forces de Van der Waals i empaquetament hidrofòbic. Per entendre les funcions de les proteïnes a nivell molecular, sovint cal determinar la seva estructura tridimensional. Aquest és el tema del camp científic de la biologia estructural, que utilitza tècniques com la cristal·lografia de raigs X, l'espectroscòpia de RMN, la criomicroscòpia electrònica (crio-EM) i la interferometria de polarització dual, per determinar l'estructura de les proteïnes.

Les estructures de les proteïnes varien en mida des de desenes fins a diversos milers d'aminoàcids[2] Segons la mida física, les proteïnes es classifiquen com a nanopartícules, entre 1 i 100 nm. Es poden formar complexos proteics molt grans a partir de subunitats proteiques. Per exemple, milers de molècules d'actina s'acoblen en un microfilament.

Una proteïna sol experimentar canvis estructurals reversibles en dur a terme la seva funció biològica. Les estructures alternatives de la mateixa proteïna s'anomenen conformacions diferents, i les transicions entre elles s'anomenen canvis conformacionals.

Nivells d'estructura de proteïnes

Quatre nivells d'estructura de proteïnes

Estructura primària

L'estructura primària d'una proteïna fa referència a la seqüència d' aminoàcids de la cadena polipeptídica. L'estructura primària es manté unida per enllaços peptídics que es formen durant el procés de biosíntesi de proteïnes. Els dos extrems de la cadena polipeptídica s'anomenen extrem carboxil (C-terminal) i extrem amino (N-terminal) segons la naturalesa del grup lliure a cada extrem. El recompte de residus sempre comença a l'extrem N-terminal (grup NH2), que és l'extrem on el grup amino no participa en un enllaç peptídic. L'estructura primària d'una proteïna està determinada pel gen corresponent a la proteïna. Una seqüència específica de nucleòtids a l'ADN es transcriu a ARNm, que és llegit pel ribosoma en un procés anomenat traducció. La seqüència d'aminoàcids de la insulina va ser descoberta per Frederick Sanger, establint que les proteïnes tenen seqüències d'aminoàcids definidores.[3][4] La seqüència d'una proteïna és única per a aquesta proteïna i defineix l'estructura i la funció de la proteïna. La seqüència d'una proteïna es pot determinar mitjançant mètodes com la degradació d'Edman o l'espectrometria de masses en tàndem. Sovint, però, es llegeix directament de la seqüència del gen utilitzant el codi genètic. Es recomana estrictament utilitzar les paraules "residus d'aminoàcids" quan es parla de proteïnes perquè quan es forma un enllaç peptídic, es perd una molècula d'aigua i, per tant, les proteïnes estan formades per residus d'aminoàcids. Les modificacions postraduccionals com les fosforilacions i les glicosilacions també es consideren normalment part de l'estructura primària i no es poden llegir del gen. Per exemple, la insulina està composta per 51 aminoàcids en 2 cadenes. Una cadena té 31 aminoàcids i l'altra 20 aminoàcids.

Estructura secundària

Una hèlix α amb enllaços d'hidrogen (punts grocs)

L'estructura secundària es refereix a subestructures locals altament regulars a la cadena principal del polipèptid. Linus Pauling va suggerir dos tipus principals d'estructura secundària, l'hèlix α i la cadena β o làmines β, el 1951.[5] Aquestes estructures secundàries es defineixen per patrons d' enllaços d'hidrogen entre els grups peptídics de la cadena principal. Tenen una geometria regular, i estan restringides a valors específics dels angles diedres ψ i φ al diagrama de Ramachandran. Tant l'hèlix α com la làmina β representen una manera de saturar tots els donants i acceptors d'enllaços d'hidrogen a la cadena principal del polipèptid. Algunes parts de la proteïna estan ordenades però no formen cap estructura regular. No s'han de confondre amb l'espiral aleatòria, una cadena polipeptídica desplegada que no té cap estructura tridimensional fixa. Diverses estructures secundàries seqüencials poden formar una "unitat supersecundària".[6]

Estructura terciària

L'estructura terciària es refereix a l'estructura tridimensional creada per una sola molècula de proteïna (una sola cadena polipeptídica). Pot incloure un o diversos dominis. Les hèlixs α i les làmines β plegades es pleguen en una estructura globular compacta. El plegament és impulsat per les interaccions hidrofòbiques no específiques, l'enterrament de residus hidrofòbics de l'aigua, però l'estructura només és estable quan les parts d'un domini proteic estan bloquejades al seu lloc per interaccions terciàries específiques, com ara ponts salins, enllaços d'hidrogen i l'empaquetament ajustat de cadenes laterals i enllaços disulfur. Els enllaços disulfur són extremadament rars en les proteïnes citosòliques, ja que el citosol (fluid intracel·lular) és generalment un entorn reductor.

Estructura quaternària

L'estructura quaternària és l'estructura tridimensional que consisteix en l'agregació de dues o més cadenes polipeptídiques individuals (subunitats) que operen com una única unitat funcional (multímer). El multímer resultant s'estabilitza mitjançant les mateixes interaccions no covalents i enllaços disulfur que en l'estructura terciària. Hi ha moltes possibles organitzacions d'estructures quaternàries.[7] Els complexos de dos o més polipèptids (és a dir, múltiples subunitats) s'anomenen multímers. Específicament, s'anomenaria dímer si conté dues subunitats, trímer si conté tres subunitats, tetràmer si conté quatre subunitats i pentàmer si conté cinc subunitats, i així successivament. Les subunitats sovint estan relacionades entre si mitjançant operacions de simetria, com ara un eix de doble plec en un dímer. Els multímers formats per subunitats idèntiques es denominen amb el prefix "homo-" i els formats per subunitats diferents es denominen amb el prefix "hetero-", per exemple, un heterotetràmer, com ara les dues cadenes alfa i dues beta de l'hemoglobina.

Homòmers

Un conjunt de múltiples còpies d'una cadena polipeptídica particular es pot descriure com a homòmer, multímer o oligòmer. S'han identificat centenars de proteïnes que s'assemblen en homòmers en cèl·lules humanes. La formació d'homòmers pot ser impulsada per la interacció entre les cadenes polipeptídiques naixents a mesura que es tradueixen de l'ARNm pels ribosomes adjacents propers.[8]

Dominis, motius i plecs en l'estructura de proteïnes

Dominis proteics. Les dues estructures proteiques mostrades comparteixen un domini comú (granate), el domini PH, que està implicat en la unió del fosfatidilinositol (3,4,5)-trisfosfat.

Les proteïnes es descriuen sovint com a consistents en diverses unitats estructurals. Aquestes unitats inclouen dominis, motius i plecs. Malgrat que hi ha unes 100.000 proteïnes diferents expressades en sistemes eucariotes, hi ha molts menys dominis, motius estructurals i plecs diferents.

Domini estructural

Un domini estructural és un element de l'estructura general de la proteïna que s'autoestabilitza i sovint es plega independentment de la resta de la cadena proteica. Molts dominis no són exclusius dels productes proteics d'un gen o d'una família de gens, sinó que apareixen en una varietat de proteïnes. Els dominis sovint s'anomenen i s'identifiquen perquè tenen un paper destacat en la funció biològica de la proteïna a la qual pertanyen; per exemple, el "domini d'unió al calci de la calmodulina". Com que són independentment estables, els dominis es poden "intercanviar" mitjançant enginyeria genètica entre una proteïna i una altra per crear proteïnes quimèriques. Una combinació conservadora de diversos dominis que es produeixen en diferents proteïnes, com ara el domini de la proteïna tirosina fosfatasa i el parell de dominis C2, es va anomenar "superdomini" que pot evolucionar com una sola unitat.[9]

Motius estructurals i de seqüència

Els motius estructurals i de seqüència es refereixen a segments curts d'estructura tridimensional de proteïnes o seqüència d'aminoàcids que es van trobar en un gran nombre de proteïnes diferents.

Estructura supersecundària

Les estructures de proteïnes terciàries poden tenir múltiples elements secundaris a la mateixa cadena polipeptídica. L'estructura supersecundària fa referència a una combinació específica d'elements d'estructura secundària, com ara unitats β-α-β o un motiu hèlix-gir-hèlix. Alguns d'ells també es poden anomenar motius estructurals.

Plec de proteïnes

Un plegament proteic fa referència a l'arquitectura general de les proteïnes, com ara un feix d'hèlix, un barril β, un plegament de Rossmann o diferents "plegaments" que es proporcionen a la base de dades de la Classificació Estructural de Proteïnes.[10] Un concepte relacionat és la topologia de proteïnes.

Dinàmica de proteïnes i conjunts conformacionals

Les proteïnes no són objectes estàtics, sinó que poblen conjunts d' estats conformacionals. Les transicions entre aquests estats solen produir-se a nanoescales i s'han relacionat amb fenòmens funcionalment rellevants com la senyalització al·lostèrica[11] i la catàlisi enzimàtica.[12] La dinàmica de les proteïnes i els canvis conformacionals permeten a les proteïnes funcionar com a màquines biològiques a nanoescala dins de les cèl·lules, sovint en forma de complexos multiproteics.[13] Alguns exemples inclouen proteïnes motores, com la miosina, que és responsable de la contracció muscular, la cinesina, que mou la càrrega dins de les cèl·lules lluny del nucli al llarg dels microtúbuls, i la dineïna, que mou la càrrega dins de les cèl·lules cap al nucli i produeix el batec axonèmic dels cilis i flagels mòbils. "[E]n efecte, el [cili mòbil] és una nanomàquina composta per potser més de 600 proteïnes en complexos moleculars, moltes de les quals també funcionen independentment com a nanomàquines... Els enllaçadors flexibles permeten que els dominis proteics mòbils connectats per ells reclutin els seus socis d'unió i indueixin al·losteria de llarg abast a través de la dinàmica del domini proteic."[14]

Vista esquemàtica dels dos principals enfocaments de modelització de conjunts [15]

Sovint es considera que les proteïnes són estructures terciàries relativament estables que experimenten canvis conformacionals després de ser afectades per interaccions amb altres proteïnes o com a part de l'activitat enzimàtica. Tanmateix, les proteïnes poden tenir diversos graus d'estabilitat, i algunes de les variants menys estables són proteïnes intrínsecament desordenades. Aquestes proteïnes existeixen i funcionen en un estat relativament "desordenat" sense una estructura terciaria estable. Com a resultat, són difícils de descriure mitjançant una única estructura terciària fixa. S'han ideat conjunts conformacionals com una manera de proporcionar una representació més precisa i "dinàmica" de l'estat conformacional de les proteïnes intrínsecament desordenades.[16][17]

Els fitxers de conjunts de proteïnes són una representació d'una proteïna que es pot considerar que té una estructura flexible. La creació d'aquests fitxers requereix determinar quines de les diverses conformacions de proteïnes teòricament possibles existeixen realment. Un enfocament és aplicar algoritmes computacionals a les dades de la proteïna per intentar determinar el conjunt de conformacions més probable per a un fitxer de conjunt. Hi ha diversos mètodes per preparar dades per a la base de dades de conjunts de proteïnes que es divideixen en dues metodologies generals: els enfocaments de conjunt i de dinàmica molecular (MD) (diagramats a la figura). L'enfocament basat en conjunts utilitza la seqüència d'aminoàcids de la proteïna per crear un conjunt massiu de conformacions aleatòries. Aquest conjunt se sotmet a un processament computacional més gran que crea un conjunt de paràmetres teòrics per a cada conformació basat en l'estructura. Es seleccionen subconjunts conformacionals d'aquest conjunt, els paràmetres teòrics mitjans dels quals coincideixen estretament amb les dades experimentals conegudes per a aquesta proteïna. L'enfocament alternatiu de dinàmica molecular pren múltiples conformacions aleatòries alhora i les sotmet totes a dades experimentals. Aquí, les dades experimentals serveixen com a limitacions que s'han de posar a les conformacions (per exemple, distàncies conegudes entre àtoms). Només s'accepten les conformacions que aconsegueixen romandre dins dels límits establerts per les dades experimentals. Aquest mètode sovint aplica grans quantitats de dades experimentals a les conformacions, la qual cosa és una tasca molt exigent des del punt de vista computacional.[18]

Els conjunts conformacionals es van generar per a diverses proteïnes altament dinàmiques i parcialment desplegades, com ara Sic1/Cdc4,[19] p15 PAF,[20] MKK7,[21] beta-sinucleïna[22] i P27[23]

Plegament de proteïnes

El plegament de proteïnes és el procés físic que descriu com una cadena polipeptídica es plega en una estructura tridimensional estable i biològicament funcional coneguda com a estat natiu. Passa després que el polipèptid sigui sintetitzat pel ribosoma. En alguns casos, això passa de manera cotraduccional, on la cadena naixent comença a plegar-se mentre es sintetitza la resta del polipèptid.[24][25] En altres casos, les proteïnes chaperones poden ajudar al plegament.

Diagrama que mostra una vista esquemàtica de com les proteïnes es pleguen al seu estat natiu mitjançant la minimització de l'energia lliure

Generalment se suposa que l'estructura de l'estat natiu està determinada per la seva seqüència d'aminoàcids (dogma d'Anfinsen).[26] Aquest és un principi termodinàmic que estableix que l'estructura nativa és un mínim únic, estable i cinèticament accessible de l'energia lliure. El camí termodinàmic que va de l'estat desplegat a l'estat natiu es visualitza normalment com un paisatge d'energia lliure en forma d'embut de plegament.

Les forces que impulsen el plegament són una combinació d'interaccions hidrofòbiques, enllaços d'hidrogen, forces de van der Waals i interaccions de Colomb.[27] Durant el plegament, es minimitza el nombre de cadenes laterals hidrofòbiques exposades a l'aigua, cosa que es coneix com a col·lapse hidrofòbic, que fa que es col·lapsin cap al nucli de la proteïna.[28] Això fa que la majoria de les proteïnes globulars tinguin cadenes laterals hidrofíliques cap a l'exterior a la superfície exposada al dissolvent i cadenes laterals hidrofòbiques al nucli.

Estabilitat de les proteïnes

L'estabilitat termodinàmica de les proteïnes representa la diferència d'energia lliure entre els estats plegats i desplegats de les proteïnes. Aquesta diferència d'energia lliure és molt sensible a la temperatura, per la qual cosa un canvi de temperatura pot provocar desplegament o desnaturalització. La desnaturalització de les proteïnes pot provocar la pèrdua de funció i la pèrdua de l'estat natiu. L'energia lliure d'estabilització de les proteïnes globulars solubles normalment no supera els 50 kJ/mol. Tenint en compte el gran nombre d'enllaços d'hidrogen que tenen lloc per a l'estabilització de les estructures secundàries i l'estabilització del nucli intern a través d'interaccions hidrofòbiques, l'energia lliure d'estabilització emergeix com una petita diferència entre nombres grans.[29]

Determinació de l'estructura de les proteïnes

Exemples d'estructures de proteïnes del PDB
Taxa de determinació de l'estructura de les proteïnes per mètode i any

Al voltant del 90% de les estructures de proteïnes disponibles al Banc de Dades de Proteïnes s'han determinat mitjançant cristal·lografia de raigs X.[30] Aquest mètode permet mesurar la distribució de densitat tridimensional (3D) dels electrons a la proteïna, en estat cristal·litzat, i així inferir les coordenades 3D de tots els àtoms que s'han de determinar amb una determinada resolució. Aproximadament el 7% de les estructures de proteïnes conegudes s'han obtingut mitjançant tècniques de ressonància magnètica nuclear (RMN).[31] Per a complexos proteics més grans, la criomicroscòpia electrònica pot determinar les estructures de les proteïnes. La resolució sol ser inferior a la de la cristal·lografia de raigs X o RMN, però la resolució màxima augmenta constantment. Aquesta tècnica continua sent particularment valuosa per a complexos proteics molt grans, com ara les proteïnes de la recobriment de virus i les fibres amiloides.

La composició general de l'estructura secundària es pot determinar mitjançant el dicroisme circular. L'espectroscòpia vibracional també es pot utilitzar per caracteritzar la conformació de pèptids, polipèptids i proteïnes.[32] L'espectroscòpia infraroja bidimensional s'ha convertit en un mètode valuós per investigar les estructures de pèptids i proteïnes flexibles que no es poden estudiar amb altres mètodes.[33][34] Sovint s'obté una imatge més qualitativa de l'estructura de les proteïnes mitjançant la proteòlisi, que també és útil per buscar mostres de proteïnes més cristal·litzables. Les noves implementacions d'aquest enfocament, inclosa la proteòlisi paral·lela ràpida (FASTpp), poden sondar la fracció estructurada i la seva estabilitat sense necessitat de purificació.[35] Un cop s'ha determinat experimentalment l'estructura d'una proteïna, es poden fer estudis més detallats computacionalment, utilitzant simulacions dinàmiques moleculars d'aquesta estructura.[36]

Bases de dades d'estructures de proteïnes

Una base de dades d'estructures de proteïnes és una base de dades que es modela al voltant de les diverses estructures de proteïnes determinades experimentalment. L'objectiu de la majoria de les bases de dades d'estructures de proteïnes és organitzar i anotar les estructures de les proteïnes, proporcionant a la comunitat biològica accés a les dades experimentals d'una manera útil. Les dades incloses a les bases de dades d'estructures de proteïnes sovint inclouen coordenades 3D, així com informació experimental, com ara dimensions de les cel·les unitàries i angles per a les estructures determinades per cristal·lografia de raigs X. Tot i que la majoria dels casos, en aquest cas proteïnes o determinacions d'una estructura específica d'una proteïna, també contenen informació de seqüència i algunes bases de dades fins i tot proporcionen mitjans per realitzar consultes basades en seqüències, l'atribut principal d'una base de dades d'estructures és la informació estructural, mentre que les bases de dades de seqüències se centren en la informació de seqüència i no contenen informació estructural per a la majoria de les entrades. Les bases de dades d'estructures de proteïnes són crítiques per a molts esforços en biologia computacional, com ara el disseny de fàrmacs basat en estructures, tant en el desenvolupament dels mètodes computacionals utilitzats com en proporcionar un gran conjunt de dades experimentals utilitzat per alguns mètodes per proporcionar informació sobre la funció d'una proteïna.[37]

Classificacions estructurals de les proteïnes

Les estructures de proteïnes es poden agrupar segons la seva similitud estructural, classe topològica o un origen evolutiu comú. La base de dades de classificació estructural de proteïnes[38] i la base de dades CATH[39] proporcionen dues classificacions estructurals diferents de proteïnes. Quan la similitud estructural és gran, les dues proteïnes possiblement han divergit d'un avantpassat comú,[40] i l'estructura compartida entre proteïnes es considera prova d'homologia. La similitud estructural es pot utilitzar per agrupar proteïnes en superfamílies de proteïnes.[41] Si l'estructura compartida és significativa però la fracció compartida és petita, el fragment compartit pot ser la conseqüència d'un esdeveniment evolutiu més dramàtic, com ara la transferència horitzontal de gens, i unir proteïnes que comparteixen aquests fragments en superfamílies de proteïnes ja no està justificat.[40] La topologia d'una proteïna també es pot utilitzar per classificar proteïnes. La teoria de nusos i la topologia de circuits són dos marcs topològics desenvolupats per a la classificació de plecs de proteïnes basats en l'encreuament de cadenes i els contactes intracadena, respectivament.

Predicció computacional de l'estructura de proteïnes

La generació d'una seqüència proteica és molt més fàcil que la determinació de l'estructura d'una proteïna. Tanmateix, l'estructura d'una proteïna dóna molta més informació sobre la funció de la proteïna que la seva seqüència. Per tant, s'han desenvolupat diversos mètodes per a la predicció computacional de l'estructura de la proteïna a partir de la seva seqüència.[42][43] Els mètodes de predicció ab initio utilitzen només la seqüència de la proteïna. Els mètodes de modelització d'enfilament i homologia poden construir un model 3D per a una proteïna d'estructura desconeguda a partir d'estructures experimentals de proteïnes relacionades evolutivament, anomenades família de proteïnes.

Els enfocaments predictius basats en l'aprenentatge automàtic aborden el problema de l'estructura a múltiples nivells. Al nivell 1D, es prediu l'estructura secundària i l'accessibilitat al dissolvent. El nivell 2D treballa amb distàncies i punts de contacte al llarg de la cadena proteica; aquestes prediccions són independents de l'orientació. Al nivell 3D, s'estimen les coordenades de tots els àtoms de la proteïna; aquest nivell és l'objectiu principal de la majoria dels esforços de predicció. Finalment, el nivell 4D prediu complexos de múltiples proteïnes. El progrés en aquests nivells s'avalua anualment a l'esdeveniment bianual d'Avaluació Crítica de la Predicció d'Estructures.[44] Els resultats dels estudis d'estructura es poden introduir en tècniques d'aprenentatge automàtic implementades per comprendre les interaccions proteïna-proteïna.[45]

Referències

  1. ↑ Organic and Biological Chemistry (en anglès). Cengage Learning, 1 January 2015, p. 371. ISBN 978-1-305-68645-8.
  2. ↑ Nucleic Acids Research, 33, 10, 10-06-2005, p. 3390–3400. DOI: 10.1093/nar/gki615. PMC: 1150220. PMID: 15951512.
  3. ↑ The Biochemical Journal, 49, 4, 9-1951, p. 463–481. DOI: 10.1042/bj0490463. PMC: 1197535. PMID: 14886310.
  4. ↑ Science, 129, 3359, 5-1959, p. 1340–1344. Bibcode: 1959Sci...129.1340G. DOI: 10.1126/science.129.3359.1340. PMID: 13658959.
  5. ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 37, 4, 4-1951, p. 205–211. Bibcode: 1951PNAS...37..205P. DOI: 10.1073/pnas.37.4.205. PMC: 1063337. PMID: 14816373 [Consulta: free].
  6. ↑ Proteins, 68, 4, 9-2007, p. 915–921. DOI: 10.1002/prot.21473. PMID: 17557333.
  7. ↑ Journal of Molecular Biology, 385, 3, 1-2009, p. 726–732. DOI: 10.1016/j.jmb.2008.11.028. PMID: 19059267.
  8. ↑ Science, 371, 6524, 1-2021, p. 57–64. Bibcode: 2021Sci...371...57B. DOI: 10.1126/science.abc7151. PMC: 7613021. PMID: 33384371.
  9. ↑ Protein Science, 24, 5, 5-2015, p. 874–882. DOI: 10.1002/pro.2664. PMC: 4420535. PMID: 25694109.
  10. ↑ «Còpia arxivada». Proteins, 35, 4, 6-1999, p. 408–414. Arxivat de l'original el 27 de juny 2020. DOI: 10.1002/(SICI)1097-0134(19990601)35:4<408::AID-PROT4>3.0.CO;2-A. PMID: 10382668 [Consulta: 24 juny 2026].
  11. ↑ «Proteins MOVE! Protein dynamics and long-range allostery in cell signaling». A: Protein Structure and Diseases (en anglès). 83. Academic Press, 2011, p. 163–221 (Advances in Protein Chemistry and Structural Biology). DOI 10.1016/B978-0-12-381262-9.00005-7. ISBN 978-0-12-381262-9.
  12. ↑ Nature, 462, 7273, 12-2009, p. 669–673. Bibcode: 2009Natur.462..669F. DOI: 10.1038/nature08615. PMC: 2805857. PMID: 19956261.
  13. ↑ Biochemistry. 4th. Hoboken, NJ: John Wiley & Sons, 2011. ISBN 978-0-470-57095-1. OCLC 690489261.
  14. ↑ Histochemistry and Cell Biology, 129, 6, 6-2008, p. 687–693. 1432-119X. DOI: 10.1007/s00418-008-0416-9. PMC: 2386530. PMID: 18365235.
  15. ↑ Frontiers in Molecular Biosciences, 2, 01-01-2015, p. 45. DOI: 10.3389/fmolb.2015.00045. PMC: 4525029. PMID: 26301226 [Consulta: free].
  16. ↑ Protein Ensemble Database
  17. ↑ Frontiers in Molecular Biosciences, 2, 01-01-2015, p. 45. DOI: 10.3389/fmolb.2015.00045. PMC: 4525029. PMID: 26301226 [Consulta: free].
  18. ↑ Frontiers in Molecular Biosciences, 2, 01-01-2015, p. 45. DOI: 10.3389/fmolb.2015.00045. PMC: 4525029. PMID: 26301226 [Consulta: free].
  19. ↑ Structure, 18, 4, 3-2010, p. 494–506. DOI: 10.1016/j.str.2010.01.020. PMC: 2924144. PMID: 20399186.
  20. ↑ Biophysical Journal, 106, 4, 2-2014, p. 865–874. Bibcode: 2014BpJ...106..865D. DOI: 10.1016/j.bpj.2013.12.046. PMC: 3944474. PMID: 24559989.
  21. ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 112, 11, 3-2015, p. 3409–3414. Bibcode: 2015PNAS..112.3409K. DOI: 10.1073/pnas.1419528112. PMC: 4371970. PMID: 25737554 [Consulta: free].
  22. ↑ Biochemistry, 53, 46, 11-2014, p. 7170–7183. DOI: 10.1021/bi5009326. PMC: 4245978. PMID: 25389903.
  23. ↑ Journal of Molecular Biology, 353, 5, 11-2005, p. 1118–1128. DOI: 10.1016/j.jmb.2005.08.074. PMID: 16214166.
  24. ↑ Zhang, Gong; Ignatova, Zoya Current Opinion in Structural Biology, 21, 1, 2-2011, p. 25–31. DOI: 10.1016/j.sbi.2010.10.008. PMID: 21111607.
  25. ↑ Waudby, Christopher A.; Dobson, Christopher M.; Christodoulou, John (en english) Trends in Biochemical Sciences, 44, 11, 01-11-2019, p. 914–926. DOI: 10.1016/j.tibs.2019.06.008. ISSN: 0968-0004. PMC: 7471843. PMID: 31301980.
  26. ↑ Anfinsen, C B Biochemical Journal, 128, 4, 01-07-1972, p. 737–749. DOI: 10.1042/bj1280737. PMC: 1173893. PMID: 4565129.
  27. ↑ Dill, Ken A. (en anglès) Biochemistry, 29, 31, 07-08-1990, p. 7133–7155. DOI: 10.1021/bi00483a001. ISSN: 0006-2960. PMID: 2207096.
  28. ↑ Pace, C. Nick; Shirley, Bret A.; McNutt, Marsha; Gajiwala, Ketan The FASEB Journal, 10, 1, 1-1996, p. 75–83. DOI: 10.1096/fasebj.10.1.8566551. ISSN: 1530-6860. PMID: 8566551 [Consulta: free].
  29. ↑ Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, 326, 1237, 1-1990, p. 535–553. Bibcode: 1990RSPTB.326..535J. DOI: 10.1098/rstb.1990.0030. JSTOR: 2398703. PMID: 1969647 [Consulta: free].
  30. ↑ Nature, 181, 4610, 3-1958, p. 662–666. Bibcode: 1958Natur.181..662K. DOI: 10.1038/181662a0. PMID: 13517261.
  31. ↑ «PDB Statistics» (en anglès), 01-10-2022.
  32. ↑ Krimm, Samuel. «Vibrational Spectroscopy and Conformation of Peptides, Polypeptides, and Proteins». A: Advances in Protein Chemistry (en anglès). 38, 1986, p. 181–364. DOI 10.1016/S0065-3233(08)60528-8. ISBN 978-0-12-034238-9.
  33. ↑ Journal of the American Chemical Society, 134, 11, 3-2012, p. 5032–5035. Bibcode: 2012JAChS.134.5032L. DOI: 10.1021/ja2114135. PMID: 22356513.
  34. ↑ Biophysical Journal, 94, 5, 3-2008, p. 1818–1825. Bibcode: 2008BpJ....94.1818J. DOI: 10.1529/biophysj.107.118851. PMC: 2242754. PMID: 17981904.
  35. ↑ PLOS ONE, 7, 10, 2012. Bibcode: 2012PLoSO...746147M. DOI: 10.1371/journal.pone.0046147. PMC: 3463568. PMID: 23056252 [Consulta: free].
  36. ↑ Current Protein & Peptide Science, 18, 11, 8-2017, p. 1163–1179. DOI: 10.2174/1389203718666170622074741. PMID: 28637405.
  37. ↑ Molecular Biotechnology, 48, 2, 6-2011, p. 183–198. DOI: 10.1007/s12033-010-9372-4. PMID: 21225378.
  38. ↑ «Còpia arxivada». Journal of Molecular Biology, 247, 4, 4-1995, p. 536–540. Arxivat de l'original el 26 d’abril 2012. DOI: 10.1016/S0022-2836(05)80134-2. PMID: 7723011 [Consulta: 24 juny 2026].
  39. ↑ Structure, 5, 8, 8-1997, p. 1093–1108. DOI: 10.1016/S0969-2126(97)00260-8. PMID: 9309224 [Consulta: free].
  40. 1 2 PLOS Computational Biology, 5, 3, 3-2009. Bibcode: 2009PLSCB...5E0331P. DOI: 10.1371/journal.pcbi.1000331. PMC: 2654728. PMID: 19325884 [Consulta: free].
  41. ↑ Nucleic Acids Research, 38, Web Server issue, 7-2010, p. W545–W549. DOI: 10.1093/nar/gkq366. PMC: 2896194. PMID: 20457744.
  42. ↑ Current Opinion in Structural Biology, 18, 3, 6-2008, p. 342–348. DOI: 10.1016/j.sbi.2008.02.004. PMC: 2680823. PMID: 18436442.
  43. ↑ Frontiers in Pharmacology, 16, 2025. DOI: 10.3389/fphar.2025.1498662. PMC: 12003282. PMID: 40248099 [Consulta: free].
  44. ↑ Jianlin Cheng; Tegge, A.N.; Baldi, P. IEEE Reviews in Biomedical Engineering, 1, 2008, p. 41–49. Bibcode: 2008IRBE....1...41C. DOI: 10.1109/RBME.2008.2008239. ISSN: 1937-3333. PMID: 22274898.
  45. ↑ Casadio, Rita; Martelli, Pier Luigi; Savojardo, Castrense (en anglès) WIREs Computational Molecular Science, 12, 6, 11-2022. DOI: 10.1002/wcms.1618. ISSN: 1759-0876 [Consulta: free].