Expressionisme musical

Arnold Schönberg, figura clau del moviment expressionista.

L'expressionisme és un moviment artístico-literari desenvolupat a Alemanya i en l'àmbit centreeuropeu entre el 1905 i el 1933. L'expressionisme musical, és la manifestació en la música d'aquest moviment renovador, en l'obra d'Arnold Schönberg —qui també pintava—, d'Alban Berg i d'Anton Webern.[1] Aquests darrers, vinculats al grup Der blaue Reiter.[2]


El terme "probablement es va aplicar per primera vegada a la música de Schoenberg el 1918, perquè com el pintor Vassily Kandinsky (1866–1944) va evitar les "formes tradicionals de bellesa" per transmetre sentiments poderosos en la seva música.[3] Theodor Adorno interpreta el moviment expressionista de la música com la recerca d'eliminar tots els elements convencionals de la música tradicional, tot allò formulat rígidament". Això ho veu anàleg "a l'ideal literari d'un crit". Així mateix, Adorno considera que la música expressionista busca "la veracitat del sentiment subjectiu sense il·lusions, disfresses o eufemismes". També la descriu com a preocupada per l'inconscient, i afirma que "la representació de la por es troba al centre" de la música expressionista, predominant la dissonància, de manera que "l'element harmònic i afirmatiu de l'art és desterrat".[4] La música expressionista "rebutjaria, per tant, les qualitats pictòriques i sensuals que s'havien associat amb la música impressionista. En lloc d'això, s'esforçaria per adonar-se de la seva pròpia naturalesa purament musical, en part ignorant les convencions compositives que posaven restriccions "externes" a l'expressió de " visions interiors".[5]

La música expressionista sovint presenta un alt nivell de dissonància, contrastos extrems de dinàmiques, canvis constants de textures, melodies i harmonies "distorsionades" i melodies angulars amb grans salts.[6]

Hi ha tres tipus d'expressionisme musical: tonal, atonal i serial.[7]

Limitació estilística

La determinació de l'estil musical té la tasca de presentar els principals moments de l'estil expressionista. Es poden provar els següents moments principals (criteris d'estil):[8]

  • Irritació (excitació):
    Irritació significa: el canvi ràpid de direccions melòdiques, la juxtaposició harmonia dissonant, inquietud dels motius, alternança d'homofonia i parts lineals (polifonia), preferència pels intervals aguts, to gran (ambitus), alliberament del ritme (polirítmic) i resolució del metre (música) (polimètric).
  • Expressió:
    Expressió significa l'expansió de l'espai tonal mitjançant l'expansió de la formació de concordes (expansió de l'espai tonal). Cada veu té els mateixos drets, es desenvolupa i superposa material musical diferent del mateix temps. En donar veus iguals, el so general s'enfoca enfront de la linealitat.
  • Reducció:
    Reducció significa centrar-se en l'essencial. Cada to és important, aconseguint així una densitat efectiva en la música. Un mitjà freqüent de reducció és la compressió de l'aparell d'orquestra. Es busquen nous colors i instrumentacions orquestrals. Quan s'ha aconseguit la reducció més gran (densitat) possible, el so es desdoblega, la qual cosa s'expressa a través de polirítmies i la distribució d'un motiu entre diversos instruments alternats.
  • Abstracció:
    Per abstracció s'entén una racionalització del desenvolupament harmònic, que pot representar-se de la manera següent:
  1. La música no té referència a la tònica, és a dir, la peça ja no està subjecta a una clavi (impressionisme i primer expressionisme).
  2. Els acords no tenen una relació harmònica funcional (fàcilment comprensible).
  3. Els acords es dissolen per alteració (romanticisme tardà: acord de Tristany).
  4. Els tons principals ja no es resolen en música atonal, se solidifiquen.
  5. Amb la tècnica dodecafònica es crea una nova norma, que esdevé la base del mètode de composició atonal

Formes tradicionals en l'expressionisme musical

Anton Webern va expressar en 1933 en les seves "conferències" relacionades amb la situació entorn de 1910:

Totes les obres creades des de la desaparició de la tonalitat fins a l'establiment de la nova llei dels dotze tons eren curtes, cridanerament curtes. - El que llavors s'escrivia més llarg estava lligat a un text de suport [...] - Amb l'abandó de la tonalitat, s'havia perdut el mitjà més important per a construir peces més llargues. La tonalitat era molt important per a aconseguir la coherència formal. Com si s'hagués apagat la llum! - això semblava.[9]

A través de l'atonalitat, es perd la coherència harmònica de les composicions. Mentre que Schönberg i, sobretot, Webern, en abandonar les formes tradicionals basades en la tonalitat, van trobar el seu camí cap a moviments de petit format que els agradava dir peces, Berg va continuar amb les formes clàssiques, la qual cosa li va facilitar omplir obres de major durada.

Principals figures

Les tres figures centrals de l'expressionisme musical són Arnold Schoenberg (1874–1951) i els seus alumnes, Anton Webern (1883–1945) i Alban Berg (1885–1935), l'anomenada Segona Escola de Viena. Altres compositors que s'han associat a l'expressionisme són Ernst Krenek (1900–1991) (la Segona Simfonia, 1922), Paul Hindemith (1895–1963) (Die junge Magd' ', Op. 23b, 1922, ambientant sis poemes de Georg Trakl), Igor Stravinsky (1882–1971) (Tres lletres japoneses, 1913), Alexander Scriabin (1872–1915) (sonates per a piano tardanes).[10]

Un altre expressionista significatiu va ser Béla Bartók (1881–1945) en obres primerenques, escrites a la segona dècada del s. XX, com ara El castell de Barbablava (1911),[11] El príncep de fusta (1917),[12] i El mandarí meravellós (1919).[13] Alguns compositors nord-americans es van afegir amb un entusiàstic "impuls per a aquesta intensificació de l'expressió". Entre els que estaven actius en el mateix període que les composicions àtones lliures expressionistes de Schoenberg (entre 1908 i 1921) s'inclouen Carl Ruggles, Dane Rudhyar i, "fins a cert punt", Charles Ives, amb la cançó "Walt Whitman" com un exemple especialment clar.[14] Precursors importants de l'expressionisme són Richard Wagner (1813–1883), Gustav Mahler (1860–1911), i Richard Strauss (1864–1949).[15][16] Compositors posteriors, com ara Peter Maxwell Davies (1934–2016), "de vegades s'han vist com una perpetuació de l'expressionisme de Schoenberg, Berg i Webern",[17] i Heinz Holliger (n. 1939) el tret més distintiu "és una evocació intensament compromesa de... l'expressionisme essencialment líric que es troba a Schoenberg, Berg i, especialment, a Webern".[18]

Arnold Schoenberg

L'expressionisme musical està estretament relacionat amb la música que Arnold Schoenberg va compondre entre 1908 i 1921, que és el seu període de composició "àtona lliure", abans que ideés la tècnica del dodecafonisme.[19] Sovint també s'inclouen composicions del mateix període amb trets similars, en particular obres dels seus alumnes Alban Berg i Anton Webern, considerats sota aquesta rúbrica; el terme també ha estat utilitzat de manera pejorativa pels periodistes musicals per descriure qualsevol música en què els intents d'expressió personals del compositor superen la coherència o simplement s'utilitzen en oposició a les formes i pràctiques tradicionals.[20] Per tant, es pot dir que comença amb el segon quartet de corda de Schoenberg (escrit entre 1907 i 1908) en el qual cadascun dels quatre moviments es torna progressivament menys tonal.[20] El tercer moviment és sens dubte àton i la introducció al moviment final és molt cromàtica, no té centre tonal, i compta amb una soprano cantant "Ich fühle Luft von anderem Planeten" ("Sento l'aire d'un altre planeta"), extreta de un poema de Stefan George. Això pot ser representatiu de l'entrada de Schoenberg al "nou món" de l'atonalitat.[20]

El 1909, Schoenberg va compondre el "monodrama" d'un acte Erwartung (L'expectació). L'autora del llibret, Marie Pappenheim, era una estudiant de medicina recentment graduada i familiaritzada amb el desenvolupament de les teoria psicoanalítica de Freud, com el mateix Schoenberg.[21]

Referències

  1. ↑ «Expressionism - Expressionism - GCSE Music Revision» (en anglès britànic). [Consulta: 29 juliol 2021].
  2. ↑ «expressionisme | enciclopèdia.cat». [Consulta: 26 març 2021].
  3. ↑ Sadie, Stanley. The Norton/Grove concise encyclopedia of music, revised and enlarged (en anglès). First American edition. Nova York: W.W. Norton, 1994, p. 244. ISBN 0-393-03753-3.
  4. ↑ Adorno, Theodor W. Night music : essays on music 1928-1962. Londres: Seagull Books, 2009, p. 275-276. ISBN 978-1-906497-21-7.
  5. ↑ Carrasco, Clare «The Unlike Pair» (en anglès). Journal of Musicology, 37, 2, 11-05-2020, p. 158–196. DOI: 10.1525/jm.2020.37.2.158. ISSN: 0277-9269.
  6. ↑ «BBC Bitesize - GCSE Music - Expressionism - Revision 1», 18-12-2018. Arxivat de l'original el 2018-12-18. [Consulta: 12 agost 2022].
  7. ↑ «Expressionisme». Arxivat de l'original el 2022-05-19. [Consulta: 26 març 2021].
  8. ↑ Els següents paràgrafs de: Will Hofmann: Expresionismo. En: La música en la historia y el presente 1, volum 3, columna 1658-1671.
  9. ↑ Anton Webern: El camí cap a la nova música. Conferència 16 de febrer de 1932, p. 57 et seq.
  10. ↑ Adorno, Theodor W. Night music : essays on music 1928-1962 (en anglès). Londres: Seagull Books, 2009, p. 275. ISBN 978-1-906497-21-7.
  11. ↑ Gagné, Nicole V. Historical dictionary of modern and contemporary classical music. Second edition, 2019. ISBN 1-5381-2298-7.
  12. ↑ Clements, Andrew «Classical preview: May 5-11» (en anglès). The Guardian, 04-05-2007 [Consulta: 12 agost 2022].
  13. ↑ Bayley, Amanda. The Cambridge companion to Bartók (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2001, p. 152. ISBN 0-521-66010-6.
  14. ↑ Carter, Elliott «Expressionism and American Music». Perspectives of New Music, 4, 1, 1965, p. 1–13. DOI: 10.2307/832522. ISSN: 0031-6016.
  15. ↑ Berger, Melvin. Guide to Sonatas: Music for One or Two Instruments (en anglès). Knopf Doubleday Publishing Group, 10-08-2011, p. 83. ISBN 978-0-307-75488-2.
  16. ↑ Mitchell, Donald. Gustav Mahler: The Wunderhorn Years : Chronicles and Commentaries (en anglès). Boydell Press, 2005, p. 334. ISBN 978-1-84383-003-0.
  17. ↑ Griffiths, Paul. The Oxford companion to music (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-866212-2.
  18. ↑ Whittall, Arnold «Holliger at 60. Keeping the Faith». The Musical Times, 140, 1867, 1999, p. 38–48. DOI: 10.2307/1193894. ISSN: 0027-4666.
  19. ↑ Schoenberg, Arnold; Stein, Leonard. Style and Idea: Selected Writings of Arnold Schoenberg (en anglès). University of California Press, 1984. ISBN 978-0-520-05294-9.
  20. 1 2 3 Fanning, David. Grove Music Online. (en anglès). Oxford University Press. ISBN 1-56159-263-3.
  21. ↑ «Schoenberg's Vienna, Freud's Vienna: Re-Examining the Connections between the Monodrama Erwartung and the Early History of Psychoanalysis» (en anglès), 03-03-2010. [Consulta: 12 agost 2022].

Bibliografia

  • Albright, Daniel. 2004. Modernism and Music: An Anthology of Sources. Chicago: University of Chicago Press. ISBN 0-226-01267-0.
  • Behr, Shulamith, David Fanning, and Douglas Jarman. 1993. Expressionism Reassessed. Manchester [UK] and New York: Manchester University Press ISBN 0-7190-3843-X (cloth); 0719038448 (pbk).
  • Celestini, Federico. 2009. "Der Schrei und die Musik: Mahlers Klänge in Weberns Orchesterstück op. 6/2". In Webern21, edited by Dominik Schweiger and Nikolaus Urbanek, 55–71. Wiener Veröffentlichungen zur Musikgeschichte 8. Vienna: Böhlau. ISBN 978-3-205-77165-4.
  • Crawford, John C., and Dorothy L Crawford. 1993. Expressionism in Twentieth-Century Music. Bloomington: Indiana University Press. ISBN 0-253-31473-9.
  • Fanning, David. 'Expressionism', Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed [12-06-2005]).
  • Franklin, Peter. 1993. "'Wilde Musik': Composers, Critics and Expressionism". In Expressionism Reassessed, edited by Shulamith Behr, David Fanning, and Douglas Jarman, 112–20. Manchester: Manchester University Press. ISBN 9780719038440.
  • Hailey, Christopher. 1993. "Musical Expressionism: The Search for Autonomy". In Expressionism Reassessed, edited by Shulamith Behr, David Fanning, and Douglas Jarman, 103–11. Manchester: Manchester University Press. ISBN 9780719038440.
  • Harrison, Daniel. 2004. "Max Reger Introduces Atonal Expressionism". The Musical Quarterly 87, no. 4 (Winter: Special Issue: Max Reger): 660–80.
  • Hinton, Stephen. 1993. "Defining Musical Expressionism: Schoenberg and Others". In Expressionism Reassessed, edited by Shulamith Behr, David Fanning, and Douglas Jarman, 121–29. Manchester: Manchester University Press. ISBN 9780719038440.
  • Lessem, Alan. 1974. "Schönberg and the Crisis of Expressionism". Music and Letters 55, no. 4 (October): 429–36.
  • Neighbour, Oliver W., 'Glückliche Hand, die', Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed [12-06-2005]).
  • Neighbour, Oliver W., 'Erwartung', Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed [12-06-2005]).
  • Kandinsky, Wassily. 1914. The Art of Spiritual Harmony, translated by M. T. H. Sadler. London: Constable and Company Limited. Unaltered reprint, as Concerning the Spiritual in Art. New York: Dover Publications Inc. ISBN 0-486-23411-8. Revised edition, as Concerning the Spiritual in Art, translated by Michael Sadleir, with considerable te-translation by Francis Golffing, Michael Harrison, and Ferdinand Ostertag. The Documents of Modern Art 5. New York: George Wittenborn, Inc., 1947. New translation, as On the Spiritual in Art: First Complete English Translation with Four Full Colour Page Reproductions, Woodcuts and Half Tones, translated by Hilla Rebay. New York: Solomon R. Guggenheim Foundation, 1946.
  • Poirier, Alain. 1995. L'Expressionnisme et la musique. Paris: Fayard. ISBN 2-213-59243-8.
  • Samson, Jim. 1977. Music In Transition. London: J. M. Dent & Sons Ltd.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.