Ezcurrita
 Ezcurrita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | Na₂B₅O₇(OH)₃·2H₂O |
| Epònim | Juan Manuel de Ezcurra (en)  |
| Localitat tipus | mina Tincalayu (Mina Boroquímica), Salar del Hombre Muerto, Departament de Los Andes, província de Salta, Argentina |
| Classificació | |
| Categoria | borats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 6.EB.10 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 6.EB.10 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | Vc/B.06 |
| Dana | 26.5.5.1 |
| Heys | 9.1.7 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | triclínic |
| Estructura cristal·lina | a = 8,598(2) Å; b = 9,570(2) Å; c = 6,576(2) Å; α = 102,75°; β = 107,5°; γ = 71,51° |
| Grup puntual | 1 - pinacoide |
| Color | incolor |
| Exfoliació | perfecta - excel·lent en {110}, bona en {100}, regular en {126}, dolenta en {110}{101} |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa (Mohs) | 3 a 3,5 |
| Lluïssor | vítria, sedosa |
| Diafanitat | transparent |
| Densitat | 2,053 g/cm³ (mesurada); 2,049 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | biaxial (-) |
| Índex de refracció | nα = 1,468 nβ = 1,507 nγ = 1,529 |
| Birefringència | δ = 0,061 |
| Angle 2V | mesurat: 73°, calculat: 72° |
| Dispersió òptica | relativament feble r > v |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Any d'aprovació | 1957 |
| Símbol | Ezc |
| Referències | [1] |
L'ezcurrita és un mineral de la classe dels borats. Rep el seu nom en honor de Juan Manuel de Ezcurra (1900-1970), director de la Compañia Productora de Boratos SA.[1]
Característiques
L'ezcurrita és un borat de fórmula química Na₂B₅O₇(OH)₃·2H₂O. Cristal·litza en el sistema triclínic en forma de cristalls prismàtics que són fibrosos o aplanats, moderadament estriats i allargats al llarg de [001], que es poden doblegar, de fins a 7,5 cm; també en forma de masses intercrescudes, escindibles.[2] La seva duresa a l'escala de Mohs va de 3 a 3,5.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'ezcurrita pertany a «06.EB - Inopentaborats» juntament amb els següents minerals: larderel·lita, probertita, tertschita i priceïta.
Formació i jaciments
L'ezcurrita va ser descoberta a la mina Tincalayu (Mina Boroquímica), al Salar del Hombre Muerto (província de Salta, Argentina) formada probablement a partir de solucions derivades de la deshidratació del bòrax en un dipòsit discordant en limolites i gresos de platja plegats, associada amb bòrax, kernita i halita.[2] També ha estat trobada a la pegmatita Muiâne, a Alto Ligonha (Zambézia, Moçambic).[1]