Farroig
Trifolium incarnatum  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fabales |
| Família | Fabaceae |
| Tribu | Trifolieae |
| Gènere | Trifolium |
| Espècie | Trifolium incarnatum L., 1753 Trifolium incarnatum |
Trifolium incarnatum, conegut en català com a fenc o farroig,[1][2] és una espècie de planta herbàcia amb flors de la família de les Fabaceae, originària de la major part d'Europa. S'ha introduït a altres zones, com ara els Estats Units i el Japó.
Aquesta herba anual erecta creix fins a 20-50 cm (8-20") d'alçada, sense ramificacions o solament ramificat a la base. Les fulles són trifoliades amb un pecíol llarg i pilós, de 8 a 16 mm de diàmetre, amb l'àpex truncat o bilobulat. Les flors es produeixen durant tota la primavera i l'estiu, d'un vermell intens o carmesí, congestionades en una inflorescència d'espiciforme allargada de 3 a 5 cm de llarg i 1,5 cm d'amplària; les flors individuals fan fins a 10–13 mm de llarg i tenen cinc pètals. L'estendard de cada flor no es manté erecte, sinó que es doblega cap endavant.
Usos
El fenc habitualment s'usa en agricultura com a cultiu de cobertura fixador de nitrogen.[3] La planta utilitza associacions amb bacteris Rhizobium per fixar nitrogen.[3] La planta es conrea àmpliament com a farratge ric en proteïnes per al bestiar boví i altre bestiar, i és adequada per convertir-la en fenc. És pasturat habitualment per remugants domèstics i salvatges.[4] Sovint s'usa per al control de l'erosió de les vores de les carreteres, així com per a l'embelliment, però tendeix a desplaçar la resta d'espècies de flora autòctona de primavera i principis d'estiu al lloc on es planta.
Les flors i els brots del fenc són comestibles i tenen un gust i un aspecte semblants als brots d'alfals.[5][6] Es poden afegir en amanides, entrepans i altres preparacions, se'n poden fer tisanes i es poden assecar i moldre fins a convertir-les en farina.[6] 100 grams de brots de trèvol carmesí contenen 23 calories, 4 g de proteïnes, 2 g de fibra i proporcionen el 38% de la IDR de vitamina K, així com el 14% de la IDR de vitamina C.[5] Té quantitats extremadament petites de calci, ferro, fòsfor, zinc, seleni i magnesi.[5] Com tots els brots que es mengen crus, hi ha risc de contaminació amb Escherichia coli, Salmonella, Listeria i Bacillus cereus.[7] No obstant això, moltes instal·lacions de bona reputació als Estats Units intenten regular i analitzar aquests cultius per detectar aquests bacteris.[8]
Agricultor en un camp de fenc, 1952
Cultiu de germinats
Un camp en un dia assolellat al Japó
Flors de fenc a Hyogo, Japó
Notes
- ↑ «fenc». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ «farroigfarroig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- 1 2 Young-Mathews, Annie. «Plant guide for crimson clover (Trifolium incarnatum)». USDA, 01-02-2013. [Consulta: 21 maig 2019].
- ↑ Heuzé V., Tran G., Maxin G., 2016. Crimson clover (Trifolium incarnatum). Feedipedia, a programme by INRA, CIRAD, AFZ and FAO. https://www.feedipedia.org/node/247 Last updated on April 19, 2016, 11:33
- 1 2 3 «Health Benefits of Clover Sprouts» (en anglès). LIVESTRONG.COM. Arxivat de l'original el July 28, 2011. [Consulta: 25 febrer 2019].
- 1 2 «Crimson Clover: Pictures, Flowers, Leaves and Identification | Trifolium incarnatum». www.ediblewildfood.com. [Consulta: 25 febrer 2019].
- ↑ Meathead. «Why Raw Sprouts May be the Riskiest Food in Your Grocery Store» (en anglès americà). Huffington Post, 11-06-2011. [Consulta: 25 febrer 2019].
- ↑ Foodsafety.gov. «Sprouts: What You Should Know» (en anglès americà). www.foodsafety.gov. [Consulta: 28 febrer 2019].
Bibliografia
- Ajilvsgi, Geyata. (2003). Wildflowers of Texas. Shearer Publishing, Fredericksburg, Texas (USA). ISBN 0-940672-73-1
- Muslera Pardo, E. & Ratera Garcia, C. “Praderas y forrajes” Ed. Mundi-Prensa. 2a edició, 1991
- Guerrero, Andrés. “Cultivos herbáceos extensivos”. Ed.Mundi-Prensa. 6ª edició 1999
- Hughes H. D., Heath M. E. & Metcalfe D."Forrajes" Compañía Editorial Continental. 1966