Filikí Eteria

Infotaula d'organitzacióFilikí Eteria

Modifica el valor a Wikidata

LemaEleftheria i Thanatos Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipussocietat secreta
organització política Modifica el valor a Wikidata
Ideologianacionalisme grec Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació26 setembre 1814, Odessa Modifica el valor a Wikidata
FundadorAthanasios Tsakalov (en) Tradueix, Nikolaos Skoufas i Emmanuil Xanthos Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1822 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Seu (1818–)

La Filikí Eteria (en grec: Φιλική Εταιρεία, 'Societat d'Amics'), també coneguda com a Societat Amiga, Societat de Companys o fins i tot Reunió d'Amics, fou fundada el 1814 a Odessa. Era la més important de les societats secretes que sorgiren de la difusió de les idees de les Revolucions americana i francesa dins la societat balcànica romanesa, sèrbia i, especialment, grega sota el domini otomà: hi ha la societat Frăția (Fraternitat) als principats de Moldàvia i Valàquia, la Skoupchina (Assemblea) sèrbia de Milos Obrenovic i sobretot la Filikí Etería l'objectiu de la qual és la independència de Grècia.[1]

La Filikí Eteria fou tant una manifestació del sentiment nacional grec com la causa que transformà aquest sentiment nacional en insurrecció. Tingué un començament difícil, pel que fa al reclutament i a les finances. Tot i que no va aconseguir convéncer Ioannis Kapodístrias perquè la dirigís, Alexander Ypsilantis ho va acceptar l'abril del 1820.

Tingué un paper decisiu en la preparació i realització de la Guerra d'Independència de Grècia. Per iniciativa de la Filikí Eteria començà la revolta als principats de Moldàvia i Valàquia i al Peloponnés. L'1 de gener del 1822, la independència grega es va proclamar en l'Assemblea Nacional reunida a Epidaure. Quinze dies més tard, la bandera de l'Hetàiria fou substituïda per la bandera grega blava i blanca. La societat fou dissolta.

Origen i influències

Fins i tot abans de la publicació del Cant de guerra (Thurios, 1797) del poeta grec Rigas Fereos o de la Història eslavobúlgara (1762) de Païssi de Hilendar, un monjo búlgar del monestir de Khilandar a Atos, les aspiracions de la "nació ortodoxa" sota domini otomà es manifesten en quatre etapes:[2]

  1. Inicialment, els cristians ortodoxos que es rebel·laren contra el domini otomà van formar grups de kleftes i haiducs, a mig camí entre el brigantaggio i el bandolerisme social;
  2. en la segona etapa, a finals del segle XVIII, el ressò de la Revolució Francesa despertà l'entusiasme dels intel·lectuals cristians dels Balcans i el seu desig d'emancipació. Els seus activistes, de tots els orígens, es reagruparen a principis del segle XIX en societats revolucionàries secretes, de les quals la Filikí Eteria era la millor estructurada; el grec n'és la llengua comuna i el lema és ελευθερία ή θάνατος, libertatea sau moartea o свобода или смърт: llibertat o mort. Aquest segon període, "transnacional", acaba en les dècades dels 1820 i 1830 amb la Guerra d'Independència de Grècia, la Revolució Moldavovalàquia i, poc després, amb les reformes de l'Imperi otomà;
  3. El tercer període s'estén des de mitjan segle XIX fins a la Guerra russoturca de 1877-1878 i es caracteritza per la separació lingüística dels revolucionaris i per una manifestació d'identitats i aspiracions cada cop menys religiosa i més nacional. Els <i>comitadjis</i> búlgars aspiraven a recrear un gran estat búlgar seguint el model dels descrits per Païssi de Hilendar, els combatents del IMRO van desenvolupar la idea de l'autonomia macedònica dins del marc otomà, mentre que els grecs, havent aconseguit la independència del seu país, ara volien expandir-lo per unir tantes poblacions de parla grega com fos possible sota la seua bandera. Aquesta separació, però, i les rivalitats que generà, sobretot a Macedònia, no els van impedir romandre units contra l'Imperi otomà fins a la Primera Guerra Balcànica;
  4. El quart període, ja anunciat pel Congrés de Berlín (1878), es manifesta en la Segona Guerra Balcànica: d'ara endavant els moviments són clarament rivals i el bàndol religiós ha desaparegut en favor del bàndol nacional que ha esdevingut exclusiu, en part a causa de l'encreuament als Balcans de tendències paneslaves sostingudes per Rússia, tendències pangermàniques sostingudes per Àustria i Alemanya, a les quals s'oposen l'Imperi britànic i francés, cadascuna d'aquestes grans potències instrumentalitzant el nacionalisme d'un o altre dels pobles balcànics.

A Grècia, a la darrera part del segle XVIII, Rigas Fereos va escriure moltes obres literàries i polítiques. Al principi servia als fanariotes que governaven els principats danubians de Moldàvia i Valàquia. Després es va establir a Viena, on va conéixer la comunitat grega.[3] El seu Thuriis (Cançó de Guerra) del 1797 contenia un jurament contra la tirania i una crida a tots els pobles dels Balcans a lluitar-ne en contra.[4] També va redactar una proposta constitucional per a Grècia i una confederació balcànica. Francmaçó, concebia la idea de crear una societat secreta que treballàs per la independència grega i balcànica en general. Va comptar amb la intervenció de Bonaparte després de les seues victòries a Itàlia. Fins i tot intentà contactar-lo a Venècia el 1797, abans de ser arrestat i executat el 1798. Es diu que va establir una Etería a Viena a la dècada del 1790.[5]

gravure sépia : portrait d'un homme moustachu
Nikolaos Skoufas

El 1809, els grecs de París organitzaren una societat d'ajuda mútua per a tots els grecs de l'estat francés. El seu símbol de pertinença era un anell d'or gravat amb els emblemes de l'associació. Athanasios Tsakalof, un dels fundadors de la Filikí Eteria, n'era membre.[6] Una altra societat també utilitzava un anell com a símbol de pertinença: l'Eteria de Filomusos tenia com a objectiu preservar les antiguitats gregues i proporcionar educació intel·lectual i moral a la població. Aquesta Associació d'Amics de les Arts, com a vegades també es coneixia, cresqué aviat a Grècia i a fora. Fins i tot reclutà membres d'entre els participants del Congrés de Viena, i l'emperador Alexandre I fou un dels seus donants més generosos, d'ací l'ambigüitat que va mantenir més tard l'Etería Filomusa pel que fa al suport del sobirà rus. Els seus membres duien un anell d'or i els donants un anell de bronze.[7]

El 1813, Emmanouíl Xánthos, un altre fundador de la societat, fou iniciat en la maçoneria durant una estada a Lèucada. Aquesta iniciació li donà la idea de crear una societat secreta per tal de reunir "tots els kapitanioi dels kleftes i els armatols, així com els altres dirigents de totes les classes de grecs, a Grècia o en altres llocs, amb la finalitat, a llarg termini, d'alliberar la pàtria." Aquesta nova societat secreta, la fundà a Odessa Nikólaos Skoufás,[N 1] Athanásios Tsakálof[N 2] i Emmanouíl Xánthos[N 3] el 14 de setembre del 1814.[8]

Organització

Jerarquia i iniciació

photographie d'une plaque commémorative avec du texte
Extracte del jurament dels membres de l'Heteria. "Jure, en nom del veritable Déu, romandre fidel en totes les coses a l'Heteria durant tota la meua vida, no revelar absolutament res dels seus secrets i tractes, i no donar a ningú, ni familiar, ni confessor, ni amic, l'oportunitat de descobrir que n'estic informat. [...] Finalment, jure, sobre tu, oh, santa però desafortunada pàtria, sobre els turments infinits que has patit, sobre les llàgrimes amargues que els teus miserables fills han vessat i continuen vessant durant tants segles, sobre les llàgrimes que jo mateix vesse en aquest moment, i sobre la futura llibertat dels meus compatriotes, jure dedicar-me completament a tu, pàtria meua". Monument a Kolonaki

Segons les fonts, els membres es dividien en tres,[9] cinc[6] o set[10] classes:

  1. els Germans (ἀδελφοποιητοί, adelfopiití) o βλάμηδες (vlámides) per als membres analfabets;
  2. Associats, recomanats o aprovats (συστημένοι, systiméni) per als alfabetitzats;
  3. els sacerdots (ἱερείς, ierís), que podien reclutar membres dels dos nivells inferiors;
  4. els pastors (ποιμένες, piménes), sovint els membres més rics;
  5. els arxipastors (ἀρχιποίμενες, arkipiménes);[11]
  6. els iniciats;[11]
  7. els estrategues o dirigents dels iniciats;[11]
  8. El Directorat Invisible (Ἀόρατη Ἀρχή, Aórati Arkhí).[1] Inicialment, només els tres fundadors (Nikólaos Skoúfas, Athanásios Tsakálof i Emmanouíl Xánthos) constituïen aquest Directorat Invisible. D'altres s'hi van unir més tard. El principal avantatge de la invisibilitat era mantenir el rumor sobre els seus membres. Així, es podia suggerir que el mateix tsar Alexandre I de Rússia era el cap de l'Hetaria.[6] Només els iniciats i els estrategues tenien dret al comandament militar.[10]

La iniciació s'inspirava en rituals maçònics. Cada nou membre havia de fer un jurament sobre la fe ortodoxa i les icones sagrades, però el sacerdot oficiant explicava que rebia el nou membre "en virtut del poder que li havien donat els summes sacerdots dels Misteris d'Eleusis". Una altra forma d'iniciació es va inspirar en el que es feia entre els albanesos. Dos homes que volien convertir-se en germans intercanviaven les armes al voltant d'un altar, es donaven la mà i deien: "La teua vida és la meua, i la teua ànima és la meua." i juraven protegir la família i la llar mútuament durant la seua absència.[12]

Yánnis Makriyánnis relata en les seues Memòries la seua iniciació per un pope, tresorer de l'Etaria, el 1819 o el 1820. Sembla que només era un jurament sobre icones per a no revelar res sobre la societat ni els signes de reconeixement dels membres.

Si només demanava un rifle i cinquanta cartutxos del Germà, el membre Aprovat havia de portar un signe distintiu (una creu sobre una mitja lluna). Se li feia aquest discurs: "Batalles per la fe i el país; prometeu odiar, perseguir i exterminar els enemics de la religió nacional i de la pàtria." L'objectiu de la societat (l'alliberament de Grècia) només es va revelar a partir del rang de sacerdot, però tots els membres sabien que havien de lluitar contra els otomans. Els estrategues rebien una espasa i se'ls deia: "La pàtria te la dona perquè la pugues fer servir per a ella." Els membres de la classe sacerdotal eren nombrosos. Aquest grau donava el dret a reclutar i conferir el grau de sacerdot a altres membres, però la contribució no era tan alta ni tan regular com en els graus superiors.[13]

Una organització secreta

image noir et blanc : lettres majuscules grecques en rond
El segell de la societat

El destí de Rigas Fereos havia servit de lliçó. El secret absolut esdevingué la regla d'operació. Tots els documents emesos per la societat estaven codificats, utilitzant codis diferents. Els certificats de membre es codificaven amb una simple substitució: 2 substituïa la lletra Θ, 8 les lletres Ω i Ο, 9 la Π , etc. Altres codis eren més complexos i alguns encara no s'han desxifrat.[6] Els membres només eren coneguts per números (Theódoros Kolokotronis era el 118) o per un sobrenom (El bon caçador, El noble, El peresós, etc.). Les paraules útils per a preparar la insurrecció també s'amagaren: elefant per a vaixell gran; cavall per a vaixell petit, ballarins per a colla de kleftes, adulteri per a assassinat; humans durs per a anglesos; els ocupes per als turcs, valents per a grecs, etc.[14]

Finançament

La pertinença a Filikí Eteria implicava l'obligació de contribuir econòmicament. Per als més pobres, se'ls demanava una suma petita durant la iniciació, acompanyada d'una carta (en cas que les autoritats otomanes la confiscaren) que explicava que els diners es destinaven a un amic necessitat. Als membres més rics, la carta explicava el seu afecte pel poble natal, que havien anhelat des del seu exili europeu, i el seu desig de contribuir al finançament de l'escola del poble.[14] Pel baix reclutament dels primers anys, el finançament també se'n va reduir.[15] A més a més, tots els membres, fins i tot el germà més baix, havien de tenir un rifle i cinquanta cartutxos a disposició.[10]

Les sumes pagades en unir-s'hi variaven segons la riquesa. Aléxandros Mavrokordatos, d'origen fanariota, pagà 1.000 florins l'octubre del 1816; Panayiotis Sekéris va donar 10.000 piastres[N 4] durant la seua iniciació a maig del 1818, abans de fer una altra donació durant l'estiu. Altres membres, com ara N. Speliádes (setembre del 1816) o Christóphoros Perrevós (març del 1817) només pagava un florí.[9]

Membres

tableau naïf : un homme à genoux en veste rouge tend la main vers une table encadrée par un pope et un autre homme
El Jurament (Dionysos Tsokos, 1849) il·lustra una cerimònia d'iniciació: el pope sembla ser Grigórios Phléssas, el lluitador Theódoros Kolokotronis

L'estudi de llistes, memòries i documents ens permet resseguir l'evolució del reclutament i fer-ne estadístiques, no sempre completes, que revelen les dificultats inicials: el 1816 n'hi havia 20 membres i el 1817, 42.[15] A l'estiu del 1818, el nombre de membres era de 51. Es van inscriure 311 nous membres entre juny del 1818 i juny del 1819, però només 90 a la segona meitat de 1819.[9]

Les estadístiques també proporcionen informació sobre els perfils dels membres. El 1819, la Filikí Eteria tenia 452 membres: 153 comerciants i armadors, 60 notables, 36 soldats, 24 clergues, 23 administratius, 22 professors i estudiants, 16 de professions liberals, 10 metges, 4 advocats i 104 de professió desconeguda. Així, el 44% pertanyia a la classe mercantil i el 41% a la burocràcia o intel·lectualitat.

Trenta-sis d'aquests membres provenien de Rússia, 25 dels principats de Moldàvia i Valàquia, 62 de Constantinoble, 125 del Peloponnés, 25 de la mar Egea i 41 de les illes Jòniques (en què el nombre de membres va augmentar després d'una visita de Kapodístrias). Cinquanta-set provenien d'altres llocs (Itàlia, Egipte, Síria, etc.), i l'origen de 81 n'és desconegut. En els primers anys, els membres eren joves, la proporció dels quals anà disminuint. El 1818, hi havia més del 70% que tenien menys de 40 anys. El 1819, però, en representaven menys de la meitat.[9]

A l'inici de la revolta, l'organització tenia 1.093 membres.[N 5] Tres quartes parts no vivien a Grècia. La meitat residia a Rússia, Moldàvia i Valàquia. Més de la meitat es dedicaven al comerç. Mercaders, empleats comercials i capitans de vaixells. Intel·lectuals (professors, metges, etc.) i els terratinents junts només representaven el 10% de membres, igual que els militars i el clergat, que junts a penes en superaven el 10%. Només n'hi havia sis llauradors.[16]

El patriarca Gregori V de Constantinoble va ser abordat durant una visita que va fer al mont Atos.[17] S'hi va negar, però segons sembla va fer una contribució de 45.000 piastres el juny del 1819 per a "construir una escola" a Mani. Tant si la construcció era real com si era una contribució a l'Etaria, va servir com a prova per a les autoritats otomanes. Aquesta possible implicació fou una de les acusacions que se li van presentar a l'abril del 1821 abans de la seua execució.[18] [19]

Història

Un començament difícil

gravure sépia : portrait d'un homme
Atanasios Tsakalof

Va tenir un començament difícil. El 1816, només s'havien reclutat vint nous membres, i el 1817, el nombre sols era de quaranta-dos. N'hi havia uns quants membres a Itàlia, un a Viena, però cap a Londres, París, Marsella o Amsterdam, les principals ciutats de la diàspora mercantil grega. Els fundadors no formaven part de la pròspera classe mercantil grega. No eren prou rics per tenir les xarxes i el respecte de la diàspora. Els primers reclutes tampoc. Ioannis Kapodístrias fins i tot els va anomenar "dependents de botigues miserables".[15]

De setembre del 1814 ençà, els tres fundadors es van separar. Xanthos se n'anà a Constantinoble. Skoufas i Tsakalov a Moscou. Allà, van reclutar Georgios Sekeris a l'octubre. El seu germà, Panayiotis, en fou més tard un dels principals contribuents. Skoufas tornà a Odessa, i hi va inscriure quatre capitans grecs a l'exèrcit rus. Havien servit durant l'ocupació russa de les Illes Jòniques. Anaven de camí a Sant Petersburg per a cobrar-ne els sous endarrerits, fent valer la influència de Kapodístrias. Un d'aquests quatre capitans, Anagnostaras, fou un dels reclutadors més eficaços de l'Etairia: ell sol inicià quaranta-nou nous membres abans de la Guerra de la Independència. Skoufas també reclutà Nikólaos Galátis, originari d'Ítaca, que afirmava ser comte i tenir l'oïda de Kapodístrias.[15]

Un canvi d'estratègia

Durant l'hivern del 1817-1818, els tres fundadors, reunits a Constantinoble, van considerar dissoldre l'associació. En acabant, van acordar racionalitzar-ne les activitats. Els tres fundadors pràcticament mai no havien estat ensems al mateix país des de la fundació. També s'havien dispersat per Europa. Van decidir establir la seu de l'Eteria a Constantinoble, la capital de l'imperi que volien enderrocar, i on la policia política era menys efectiva que a Rússia o als estats austríacs. Sobretot, concentraren les activitats i reclutament a Grècia. Se'n feren servir els quatre capitans iniciats a Odessa. Anagnostarás fou enviat a Hidra, Spetses i el Peloponnés, un segon al nord-est de Grècia i els dos darrers a Mani.[20] La racionalització també va implicar la creació d'efòries a les principals ciutats de l'Europa central i oriental. Cada efòria tenia els seus tresorers (els membres grecs més rics de la ciutat) i es corresponia amb la seu de Constantinoble, que era responsable de dirigir-los i coordinar-los. Ioànnina, Bucarest, Trieste, Iași, Moscou i Budapest esdevingueren centres d'efòria, igual que Esmirna, Quios, Samos, Calamata, Mesolongi i altres.[12]

Els problemes financers es resolgueren amb dues donacions de Panayiotis Sekeris. Aleshores va prometre dedicar la seua fortuna al servei de la "causa". El nomenaren membre del Directori Invisible.[20]

El reclutament fallit de Ioannis Kapodístrias

portrait d'homme
Ioannis Antónios Kapodístrias

El següent pas era trobar un dirigent carismàtic que pogués ser reclamat obertament com a propi i que aconseguís el suport d'una nació important. L'elecció recaigué en Ioannis Kapodístrias. Xanthos fou enviat a Sant Petersburg per a intentar convéncer-lo. Nascut en una família de Corfú rica, redactor de la constitució de la República autònoma de les Set Illes i membre del seu govern, s'havia distingit durant l'ocupació russa de l'arxipèlag i havia entrat a la diplomàcia russa, i esdevingué ministre, associat amb Nesselrode.[21]

Ja el 1817, però, Nikolaos Galatis s'havia acostat a Kapodistrias a Sant Petersburg i li havia ofert el lideratge de l'Eteria. Va rebre una negativa categòrica. Galatis s'havia desacreditat a la capital russa. Hi vivia una vida fastuosa, gràcies a préstecs que no va poder retornar. Es va associar amb conspiradors coneguts. Afirmava tenir mil seguidors a la seua disposició i va dir que estava disposat, tan bon punt rebés l'ordre, a assassinar el tsar. Això no podia jugar a favor seu amb un ministre de l'emperador.[21] Galatis anà llavors a les províncies danubianes i en reclutà molts membres. El 1818, arribà a Constantinoble, i intentà extorsionar diners als tres fundadors amenaçant de denunciar-los. Fou persuadit perquè reclutàs nous membres de l'Eteria a Mani. Tsákalov el va acompanyar. Es van aturar a prop d'Hermione a Argòlida. Galatis fou llavors víctima d'un "adulteri", el primer en la història de l'Eteria.[22]

Xanthos fou precedit el 1819 per Kamárinos, enviat per Petros Mavromikhalis. Kamárinos portava una carta demanant a Kapodístrias que participàs en el "finançament escolar" a Mani i un missatge oral demanant-li que prengués el cap de l'Eteria. La negativa de Kapodístries escandalitzà tant Kamárinos que no va poder deixar de parlar-ne quan anà a Constantinoble per a informar el quarter general. Degué parlar-ne massa, ja que ell també va ser víctima d'"adulteri".[22]

gravure naïve sépia : portrait d'homme moustachu
Emmanuíl Xánthos

Emmanuíl Xánthos tenia potencialment més pes. Fou un dels fundadors de l'Eteria, que va dirigir com a membre del Directori Invisible. També tenia l'avantatge, amb 48 anys, de la maduresa. A més a més, tenia una carta de presentació d'un amic de la infantesa de Kapodístrias, Ánthimos Gazís, director d'escola a Pèlion. La idea era que, si Kapodístrias es negava de nou, la personalitat de l'emissari no l'alienaria, de manera que ell mateix suggeriria una solució alternativa. Xánthos arribà a Sant Petersburg el gener del 1820. Hi jugà la seua carta de triomf revelant al ministre del tsar tot el funcionament de l'organització. Kapodístrias s'hi va negar de nou, sobretot perquè era ministre del tsar.[23] El secretari privat de Kapodístrias, membre de l'Eteria, organitzà una segona reunió. Això va resultar en una altra negativa definitiva el 15 de gener.[24] [25] Tanmateix, hauria "finançat algunes escoles".[17]

El suport d'Ali Paixà seguit d'una traïció

A començament del 1820, els membres principals de l'Eteria del Peloponnés es van reunir a Trípoli, llavors la capital política otomana de la península. Abans de continuar, volien assegurar-se el suport de Rússia. Van nomenar un dels seus, Ioannis Paparrigopoulos, com a emissari al Directori Invisible (Αρχή) i posteriorment a Rússia. Van sol·licitar que el Directori establís una eforia per a la península per a coordinar les accions i obligar els membres a obeir-la, sota pena d'expulsió. Aquesta eforia també proporcionaria un tresor controlat pels membres més respectats de l'àrea, que centralitzarien les subscripcions dels Germans del Peloponnés i les Illes Jòniques i sols gastarien els fons amb el vistiplau del Directori. També volien que la correspondència entre el Directori i el Peloponnés fos assegurada pels Germans d'Hidra, una illa més o menys autònoma els vaixells de la qual no temien ser confiscats pels otomans.[26]

Alí Paixà de Ioànnina s'havia trobat amb Paparrigopoulos uns anys abans. El va convidar a visitar-lo a Préveza. El paixà desitjava independitzar-se de la sobirania del soldà. Per tant, buscava aliats per a trencar amb la Porta. Així, es va acostar a l'Eteria i esperava guanyar-se l'amistat de Rússia, ja que l'Eteria afirmava tenir el suport de l'imperi tsarista. Seguint el consell de Germà de Patres, sembla que Paparrigopoulos va confiar en el paixà de Ioànnina. A canvi, Alí Paixà va concedir suport a l'Etaria i va insistir que Paparrigopoulos n'informàs el Directori i Rússia.[26]

Alhora, Alí Paixà intentà assassinar un dels seus enemics polítics, Ismaïl Paixà, a Constantinoble. El fracàs va provocar una ruptura entre Alí Paixà i la Sublim Porta. El 23 de març del 1820, anuncia obertament que era l'alliberador dels grecs. Paparrigopoulos, des de Constantinoble, li informa que tenia el suport de l'Etaria.[27] El soldà va enviar primer Ismaïl Paixà, i després Khursit Paixà, el governador del Peloponnés, al capdavant de milers de presoners de les províncies de l'Imperi otomà per a aixafar el seu súbdit rebel. Els kleftes grecs, comandats per membres de l'Etaria, com ara Odisseu Androutsos, van lluitar al campament d'Alí Paixà. Aquesta mobilització de tropes otomanes a l'Epir també va servir als objectius de l'Etaria. Les altres províncies van ser descobertes; les batalles d'alliberament podrien ser més fàcils allà.[28] Tanmateix, al gener del 1821 Alí Paixà, intentant recuperar el favor del soldà, denuncia l'Etaria. Aquesta traïció fou un dels molts factors que van alertar la Porta dels fets que estaven succeint, i obligaren l'Etaria a accelerar el curs dels esdeveniments.[29] Les tropes otomanes, però, van romandre concentrades al voltant de Ioànnina, deixant les altres províncies lliures de maniobrar.

La Guerra d'Independència grega

El reclutament d'Alexandros Ypsilántis

tableau portrait d'homme moustachu ; sur son habit noir une tête de mort
Alexandre Ypsilántis de D. Tsokos

Alexandre Ypsilántis era una altra possibilitat. Com a ajudant de camp del tsar, havia perdut un braç en la batalla de Dresden, i els seus dos germans ja eren membres de l'Etaria. Xánthos adoptà una actitud cautelosa per no patir un altre rebuig, que hauria estat catastròfic. Durant la primera reunió, parlà de la difícil situació dels grecs sota el domini otomà. L'endemà, després de donar temps a Ypsilántis per a reflexionar, es va plantejar la qüestió. Ypsilántis l'acceptà amb entusiasme. Va prendre el comandament de l'Eteria Ellinikí, no de la Filikí Eteria, tal com s'indica en el document que va signar el 12 d'abril del 1820.[25] L'Etaria dels Amics s'havia tornat nacional sota el nom d'Etaria dels Grecs.[24][N 6] D'això prové a vegades l'ambigüitat historiogràfica que fa d'Ypsilántis només el cap de la "branca militar" de l'Etaria.

L'esclat de la insurrecció

El 7 d'octubre del 1820, es va reunir l'Etaria a Izmaïl, a Bessaràbia, per iniciativa del pope Phlessas. S'hi va decidir accelerar els esdeveniments. Se'n va elaborar un primer pla. El dirigent Ypsilántis havia d'anar al Peloponnés per desencadenar la insurrecció. El pope Papaphlessas hi fou enviat a preparar el terreny. Des d'Argos, al desembre, envià cartes als caps de la guerra de la península per a advertir-los de la imminència de la revolta.[25]

carte de la région à l'ouest de la mer Noire montrant les trois provinces de Transylvanie, Moldavie et Valachie.
Moldàvia i Valàquia a principis del s. XIX

Al gener del 1821 dos dels agents d'Ypsilántis, que portaven cartes relacionades amb la insurrecció signades per ell, foren capturats a Sèrbia i Tessalònica. Corria el risc de ser cridat pel tsar. Calia accelerar els fets.[29] El 16 de febrer, a Chișinău, Ypsilántis fixa la data definitiva de la insurrecció al 25 de març per a Grècia i creua Prut el 22 de febrer, desencadenant així la insurrecció als principats de Moldàvia i Valàquia.[30]

La revolució del 1821 a Moldàvia i Valàquia

tableau naïf : un homme en uniforme descend d'une barque en brandissant un drapeau. Il est accueilli pat une foule
Alexandre Ypsilántis acabant de creuar el riu Prut a Moldàvia el 6 de març del 1821, és rebut per Mihalis Soutsos, que porta la tiara d'hospodar i aclamat pels camperols moldaus. Pintura de Peter von Hess
tableau : un homme en noir appuyé sur un sabre devant une tente
Tudor Vladimirescu

L'etairista valac Tudor Vladimirescu havia aprofitat l'entrada d'Ypsilántis als principats romanesos per a llançar una revolució coordinada amb l'intent grec. L'acord entre Vladimirescu i Ypsilántis estipulava que els panduri valacs eren els principals responsables d'assegurar el pas d'Ypsilántis pel Danubi cap a Grècia. L'exèrcit de Vladimirescu, però, tenia conflictes interns. D'una banda, alguns capitans panduri, d'origen rural, veien les tropes d'Ypsilántis com una banda de saquejadors, i el seu objectiu principal era Bucarest i l'abolició del règim fanariota. De l'altra banda, alguns oficials de Vladimirescu eren etairistes d'alt rang d'origen burgés, i estaven ressentits per la seua disciplina i política. El mateix lloctinent de Vladimirescu, el grec Iorgaki Olimpiotis, denuncià la seua política a les tropes, el va arrestar i el va portar al campament d'Ypsilántis, on va ser jutjat i executat el 28 de maig del 1821 per traïció contra l'Etaria. La majoria dels pandures, uns 3.000 soldats, van trencar files i abandonaren el campament. La resta (menys de mil), sota el comandament de Preda Drugănescu, s'uniren als 600 soldats d'Ypsilántis. De llavors ençà, la seua situació militar fou molt precària. A mitjans de juny, Ypsilántis intentà avançar cap al nord.[31] El 13 de juny del 1821, les tropes otomanes havien reconquerit Iași, a Moldàvia. Van marxar cap al sud i van entrar a Valàquia, on es trobaren amb Ypsilántis, que fugia cap a l'oest.[32] La batalla va ocórrer el 19 de juny a Drăgășani (al comtat de Vâlcea). El Batalló Sagrat, comandat per Iorgaki Olimpiotis i el germà petit d'Ypsilántis, Nikolaos, juntament amb 500 genets comandats per Vasílios Karaviás, fou delmat per les tropes otomanes. Vasílios Karaviás i els seus soldats van fugir. Iorgaki Olimpiotis va aconseguir salvar uns cent soldats. La resta del Batalló Sagrat, més de 400 soldats, hi va morir. L'única batalla campal lliurada per Ypsilántis i l'Etaria als principats romanesos va acabar en desastre. L'exèrcit es va esfondrar. Ypsilántis va aconseguir arribar a l'Imperi austríac amb gran dificultat, on va acabar la seua vida a la presó.[33]

A Grècia

Papaphlessas, pope i membre de l'Etaria, havia estat enviat a Grècia primer per a preparar el terreny per a Ypsilántis i després per a preparar la insurrecció. Era un fervent defensor de l'acció: "Necessitem acció! Parlar no funciona!" Els primats, dirigits per Germà de Patres, es van reunir a Patres i van intentar a la tardor del 1820 organitzar les activitats de l'Etaria a la península. Paparigopoulos acabava de tornar de la seua missió. Va dir que la creació de l'Eforat havia estat aprovada pel Directori Invisible i validada per Ypsilántis. Se n'establí un comité central, compost per sis membres: un president, Ioannis Vlasapoulos, i dos tresorers, Ioannis Papadiamantopoulos i Panagiotis Arvalis. Aquests nomenaments provocaren descontentament i les activitats del comité central es van paralitzar. El Peloponnés es va dividir en set governs locals o "eforats". L'objectiu previst no es va aconseguir. Els discursos moderats dels primats que eren membres de l'Etaria van alienar una gran part de la població.[34]

La Declaració d'Independència i la fi de la Filikí Eteria

El 3 de gener del 1822 l'Assemblea Nacional d'Epidaure, després de proclamar la independència (reconeguda quasi deu anys després per les potències occidentals), abandonà definitivament la bandera de la Filikí Eteria per a adoptar el blau i el blanc.[35] Això va marcar la fi de l'Etaria, que havia jugat el seu paper en la revolta nacional i l'alliberament de Grècia.

Notes

  1. ↑ Nikólaos Skoufás (1779 de prop d'Arta - 1819) fou farmacèutic, secretari comercial i barreter. (Brewer 2001)
  2. ↑ Athanásios Tsakálof (1788 Ioannina -1851), després d'haver estat empresonat per Véli, fill d'Alí Paixà, se'n va a París, on comença estudis de medicina. (Crawley 1957)). Algunes fonts el consideren d'origen búlgar.
  3. ↑ Emmanuel Xánthos (1772 Patmos -1852) era, el 1810, empleat d'un comerciant d'Odessa. El 1812, crea una companyia especialitzada en el comerç de l'oli d'oliva amb dos associats de Constantinoble, però fa fallida. S'inicia en la francmaçoneria en una estada a Lèucada (Brewer 2001).
  4. ↑ Tenint-ho tot en compte, la suma es podria estimar en una mica menys de 40.000 euros.
  5. ↑ Segons Brewer 2001. Però Brunet de Presle & Blanchet 1860 dona la xifra de 200.000 afiliats. La xifra sembla massa important per a ser real. La discrepància entre les fonts també és sorprenent. Brewer potser només compta els membres més importants, mentre que Brunet i Blanchet inclouen tot el clan de cada membre en els càlculs.
  6. ↑ Brunet de Presle & Blanchet 1860 diuen que va ser iniciat com a estrateg i que Paparrigopoulos encara ocupava el títol de generalíssim en aquell moment.

Referències

  1. 1 2 Florin Constantiniu, "Au nom des mêmes idéaux: de Bolivar à Ypsilantis et à Vladimirescu", in Magazin istoric, 1981 (en romanés).
  2. ↑ Khristo Gandev, "От народност към нация" (De l'ètnia a la nació), éd. Sciences et Arts, Sofia, 1980.
  3. ↑ Brewer, 2001, p. 17.
  4. ↑ Brewer, 2001, p. 18.
  5. ↑ Brewer, 2001, p. 26.
  6. 1 2 3 4 Brewer, 2001, p. 27.
  7. ↑ Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 417.
  8. ↑ Hellenic Army General Staff, 1998, p. 22.
  9. 1 2 3 4 Crawley, 1957, p. 179.
  10. 1 2 3 Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 418.
  11. 1 2 3 Solament en Brunet de Presle & Blanchet 1860.
  12. 1 2 Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 419.
  13. ↑ Spiridon Trikoupis, Histoire de l'insurrection grecque., tome I.
  14. 1 2 Brewer, 2001, p. 28.
  15. 1 2 3 4 Brewer, 2001, p. 29.
  16. ↑ Brewer, 2001, p. 35.
  17. 1 2 Crawley, 1957, p. 180.
  18. ↑ Brewer, 2001, p. 108-109.
  19. ↑ Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 440-441.
  20. 1 2 Brewer, 2001, p. 30.
  21. 1 2 Brewer, 2001, p. 31.
  22. 1 2 Brewer, 2001, p. 32.
  23. ↑ Brewer, 2001, p. 33.
  24. 1 2 Brewer, 2001, p. 34.
  25. 1 2 3 Hellenic Army General Staff, 1998, p. 23.
  26. 1 2 Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 421.
  27. ↑ Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 422.
  28. ↑ Brewer, 2001, p. 46-48.
  29. 1 2 Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 425.
  30. ↑ Hellenic Army General Staff, 1998, p. 24.
  31. ↑ Brewer, 2001, p. 58.
  32. ↑ Hellenic Army General Staff, 1998, p. 34.
  33. ↑ Brewer, 2001, p. 58-59.
  34. ↑ Brunet de Presle i Blanchet, 1860, p. 423.
  35. ↑ Hellenic Army General Staff, 1998, p. 39.