Filosofia renaixentista
 |
| Antiga Medieval Renaixentista (humanisme) Moderna (il·lustració) Filosofia contemporània Filosofia postmoderna |
| Per cultura: |
La filosofia renaixentista és el pensament que va marcar els erudits entre el segle xiv i segle xvii. És habitual situar el final del període a Descartes. A diferència d'altres àmbits de la cultura, aquest moviment no coincideix estrictament amb el Renaixement, ja que l'autèntic canvi a la filosofia moderna no arriba fins al racionalisme. La filosofia renaixentista, si bé ja va ser influïda per l'humanisme i els canvis polítics de la modernitat, continua ancorada en polèmiques tardomedievals que la fan un període de transició. És a cavall entre un món antic que no acaba de morir mentre el de nou encara no acaba de néixer.[1]
La caiguda de Constantinoble va permetre l'accés als textos clàssics perduts durant segles a Europa —o només coneguts per traduccions llatines tardives— donat que molts pensadors romans d'Orient, hereus dels perses i del món grec, havien continuat i desenvolupat el pensament grecollatí a partir de fonts originals. Quan van ser expulsats pels envasors otomans i van emportar-les quan van fugir cap a Occident, sobretot a Itàlia.
Ontologia i metafísica
Durant el Renaixement va prendre embranzida la filosofia natural, molt vinculada a la ciència. Els humanistes recuperaren els textos grecs d'Aristòtil i en feren noves traduccions i interpretacions, que s'allunyaven de la tradició tomista medieval i de les traduccions llatines.[2][3] Hi havia amplia atenció, entesa com un llenguatge net per preparar la ment per a l'estudi acurat del món.
Un dels temes fonamentals en l'ontologia renaixentista és la noció de canvi,[4] entès com a procés natural del qual cal copsar les lleis que el regeixen i que, aquestes sí, són immutables i fixades per Déu. Giordano Bruno va desembocar en un panteisme considerat herètic quan va afirmar que la divinitat era present en totes les coses físiques justament per l'existència d'aquestes lleis. Copèrnic i Galileu van estudiar el moviment dels planetes com a centre de la preocupació científica.
La Inquisició va frenar sobretot els corrents naturalistes. Al món hispànic, on va riomfar la Contrarreforma, es va practicar un aristotelisme molt teològic, amb autors com Francisco de Vitoria i la seva Escola de Salamanca. En aquests pensadors la metafísica prenia pes per sobre de les explicacions sobre el món material, pel lloc central que Déu ocupava en les explicacions sobre com estava feta la creació. Francisco Suárez és un dels màxims exponents d'aquesta corrent. A Itàlia, el neoplatonisme de Ficino i els seus successors es pot emmarcar en la mateixa tendència.
Epistemologia
En l'epistemologia es va conrear un averroisme tardà, entenent que Averrois era el millor comentarista aristotèlic. Paulus Venetus va afirmar que la raó era universal i que era la via per conèixer el món,[5] és a dir que els secrets de l'entorn eren accessibles a tothom amb un correcte guiatge. Aquest afany universalitzador s'ha de lligar al context que va permetre la proliferació de les universitats i l'aparició de la impremta com a via per a divulgar la cultura. Pietro Pomponazzi va participar en la polèmica sobre la relació entre aquesta raó (lligada a l'ànima) i el cos. Afirmava, però, que existia una doble veritat: una provinent de l'intel·lecte i una altra de la fe, perquè el cristianisme i la teologia medieval continuaven marcant la recerca epistemològica: l'home no podia contradir les veritats de la revelació però sí que podia plantejar-se allò que havia rebut dels ensenyaments anteriors, accedint a les fonts del saber per si mateix. La divisió del cristianisme a partir del protestantisme va esperonar aquesta mirada crítica, present als escrits, entre d'altres, de Philipp Melanchthon.
La reactualització de l'escepticisme hel·lenístic va fer que la qüestió del coneixement anés guanyant en centralitat fins a esdevenir el debat més important de la filosofia posterior, amb la polèmica entre racionalistes i empiristes. Michel de Montaigne és una figura clau en aquesta actitud escèptica i curiosa alhora que marcaria la manera d'escriure de diversos pensadors. Francis Bacon va aplicar aquest escepticisme al saber heretat, al qual descriu com a ple d'ídols dels quals cal desfer-se per poder arribar al coneixement (anticipant-se al dubte metòdic cartesià).
Tanmateix, la filosofia racionalista va conviure amb una forta tradició màgica, que es considerava una via igual de vàlida per arribar al coneixement. L'astrologia i l'alquímia eren disciplines tractades com a part de la filosofia per molts pensadors i científics del moment. El Corpus Hermeticum era el text canònic d'aquesta branca del pensament i es creia que permetria aconseguir la pedra filosofal, la immortalitat i el saber absolut.
Antropologia
L'antropologia es basava en un fort dualisme entre cos i ànima, essent aquesta última divina. L'amor humà havia de ser redirigit cap a la millora de l'ànima i no cap al plaer carnal, que era sinònim de pecat. En aquest sentit, es van revaloritzar els passatges de Plató que feien èmfasi en la necessitat d'ascendir per la via eròtica cap al saber.
Es creia que l'ésser humà tenia l'obligació de continuar i millorar l'obra divina, exercint el seu lliure albir per assolir la màxima virtut i saviesa. L'homo universalis, aquella persona que controla totes les disciplines de l'art i de la ciència i porta una vida exemplar, era l'ideal que calia assolir. L'antropocentrisme de l'època moderna, que s'obria pas lentament, va consolidar aquesta concepció.
Nicolau de Cusa va afirmar explícitament que l'home ha de servir de pont entre Déu i el món terrenal, ja que la seva natura participa de les dues realitats (immortal i sensible) ja enunciades per Plató. La metàfora de l'homo faber[6] de l'època il·lustra aquesta concepció: l'ésser humà té l'obligació d'actuar per millorar-se i millorar l'entorn perquè té la possibilitat de fer-ho, a diferència d'altres espècies. Giovanni Pico della Mirandola va fer èmfasi en aquesta distinció: l'home és amo del seu propi destí, a causa de la llibertat atorgada per Déu. Luis de Molina va defensar el lliure albir enfront de les teories de la predestinació i les negacions basades en l'omnisciència divina.[7]
Ètica i política
Es va incrementar l'interès per la política, que es veia com la continuació natural de l'ètica, la seva aplicació al conjunt de la societat. Els canvis en les monarquies dels grans estats i l'ascensió de la burgesia reclamaven nous models de gestió dels països, allunyats de la restes del feudalisme. Per això els escrits morals contenien consells sobre el capteniment individual i alhora sobre la convivència en societat, tant pel que fa a les persones corrents com als prínceps o líders. Aquests escrits es difonien en llatí, llengua tradicional de la cultura, però també en les diferents llengües vulgars o bé se'n feia una traducció simplificada dels tractats llatins destinada a un públic més ampli, com a part de la seva educació. Els prínceps destinataris ideals eren monarques instruïts que buscaven el millor per al seu poble i no el poder en si mateix. Nicolau Maquiavel és l'autor del tractat més important en aquest camp.
Un dels afers de reflexió era la guerra, diferenciant entre guerra justa i guerra injusta, una terminologia que perduraria fins a l'edat contemporània. Una guerra podia prevenir mals majors, com la inestabilitat interna o la pobresa, per tant el monarca en cada cas havia de decidir si convenia aplicar la violència o no, el fi justifica els mitjans, però sempre dins de la prudència i l'anàlisi de la situació. Com que la natura humana és egoista i tendeix a la destrucció dels altres, cal un líder fort que pugui mantenir unit el conjunt d'una societat sota el seu poder. Si el monarca s'excedeix en les seves funcions, se l'ha de poder combatre, car el seu poder no ve del dret diví, com se sostenia als segles anteriors, sinó d'un pacte humà que en George Buchanan anticipa el concepte de sobirania popular.
L'ètica havia de ser pràctica, donant instruccions sobre com viure millor, lluny de polèmiques escolàstiques estèrils, com va criticar Petrarca. L'ensenyament havia d'estar orientat a explicar les virtuts d'una bona conducta i amb l'argumentació s'havia de convèncer l'adversari, no simplement lluir artefactes retòrics amb sil·logismes elaborats, el centre de la filosofia universitària fins al moment. La pedagogia moderna va estar força lligada a aquesta concepció filosòfica.
Discontinuitats
Molts aspectes de la filosofia es tenien en comú durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, ara serà útil discutir en quines àrees es van produir canvis. S'utilitzarà el mateix esquema anterior per mostrar que dins de les tendències de continuïtat també es poden trobar diferències sorprenents.
Mètode de filosofia
Molts aspectes de la filosofia es van tenir en comú durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, però el Renaixement també va diferir en altres aspectes en el seu contingut filosòfic, en part també a causa de les fonts filosòfiques. El Renaixement va veure una ampliació significativa del material de referència. Plató, conegut directament només a través de dos diàlegs i mig a l'Edat Mitjana, va arribar a ser conegut a través de nombroses traduccions llatines a la Itàlia del segle xv, que van culminar amb la traducció enormement influent de les seves obres completes per Marsilio Ficino a Florència el 1484. Petrarca no va poder llegir Plató directament, però l'admirava molt. Petrarca també va ser un gran admirador de poetes romans com Virgili i Horaci i de Ciceró per a l'escriptura en prosa llatina. No tots els humanistes renaixentistes van seguir el seu exemple en totes les coses, però Petrarca va contribuir a una ampliació del cànon del seu temps (la poesia pagana anteriorment s'havia considerat frívola i perillosa), cosa que també va passar en filosofia. Al segle xvi, qualsevol que es considerés ben mirat llegia Plató, així com Aristòtil. L'aristotelisme tenia una orientació naturalista, els platònics aspiraven més aviat a un renaixement religiós, una actitud afavorida pels eclesiàstics humanistes que sempre s'havien malfiat de l'aristotelisme.[2] Intentaven tant com fos possible (i no sempre amb molt d'èxit) reconciliar els dos entre si i amb el cristianisme. Probablement aquesta és la raó principal per la qual el comentari de Donato Acciaiuoli sobre l'Ètica d'Aristòtil (publicat per primera vegada el 1478) va tenir tant d'èxit: combinava les tres tradicions a la perfecció.
Altres moviments de la filosofia antiga també van tornar a entrar al corrent principal. Si bé aquest va ser poques vegades el cas de l'epicureisme, que va ser en gran part caricaturitzat i considerat amb sospita, el pirronisme i l'escepticisme acadèmic van tornar gràcies a filòsofs com Michel de Montaigne, i el neoestoïcisme es va convertir en un moviment popular a causa dels escrits de Justus Lipsius. En tots aquests casos és impossible separar les doctrines filosòfiques paganes del filtre cristià a través del qual es van abordar i es van legitimar.
Estructura de la filosofia
Tot i que, en general, l'estructura aristotèlica de les branques de la filosofia es va mantenir, dins d'elles es van produir desenvolupaments i tensions interessants. En filosofia moral, per exemple, una posició mantinguda constantment per Tomàs d'Aquino i els seus nombrosos seguidors va ser que els seus tres subcamps (ètica, economia, política) estaven relacionats amb esferes progressivament més àmplies (l'individu, la família i la comunitat). La política, pensava Tomàs, és més important que l'ètica perquè considera el bé de la majoria. Aquesta posició va patir una tensió creixent durant el Renaixement, ja que diversos pensadors van afirmar que les classificacions de Tomàs eren inexactes i que l'ètica era la part més important de la moralitat.
Altres figures importants, com ara Francesco Petrarca (Petrarca) (1304–1374), van qüestionar tota la suposició que els aspectes teòrics de la filosofia eren els més importants. Va insistir, per exemple, en el valor dels aspectes pràctics de l'ètica. La posició de Petrarca, expressada amb força i divertit en la seva invectiva De sui ipsius ac multorum ignorantia (De sui ipsius ac multorum ignorantia), també és important per una altra raó: representa la convicció que la filosofia s'ha de deixar guiar per la retòrica, que el propòsit de la filosofia no és tant revelar la veritat, sinó animar les persones a buscar el bé. Aquesta perspectiva, tan típica de l'humanisme italià, podria fàcilment conduir a reduir tota la filosofia a l'ètica, en un moviment que recorda el Sòcrates de Plató i Ciceró.
Mètode de filosofia
Si, com s'ha esmentat anteriorment, l'escolàstica continuava florint, els humanistes italians (és a dir, amants i professionals de les humanitats) van desafiar la seva supremacia. Com hem vist, creien que la filosofia podia ser posada sota l'ala de la retòrica. També pensaven que el discurs acadèmic del seu temps havia de tornar a l'elegància i la precisió dels seus models clàssics. Per tant, van intentar vestir la filosofia amb un vestit més atractiu que el dels seus predecessors, les traduccions i comentaris dels quals eren en llatí tècnic i de vegades simplement transliteraven el grec. El 1416-1417, Leonardo Bruni, l’humanista preeminent del seu temps i canceller de Florència, va tornar a traduir l'Ètica d'Aristòtil a un llatí més fluid, idiomàtic i clàssic. Esperava comunicar l'elegància del grec d'Aristòtil alhora que feia el text més accessible a aquells sense una educació filosòfica. Altres, com ara Nicolò Tignosi a Florència cap al 1460, i el francès Jacques Lefèvre d'Étaples a París a la dècada del 1490, van intentar complaure els humanistes, ja sigui incloent en els seus comentaris sobre Aristòtil exemples històrics atractius o cites de poesia, o evitant el format escolàstic estàndard de preguntes, o ambdues coses.
La convicció principal era que la filosofia s'havia d'alliberar de la seva argot tècnica perquè més gent pogués llegir-la. Al mateix temps, es van preparar tot tipus de resums, paràfrasis i diàlegs que tractaven temes filosòfics, per tal de donar una difusió més àmplia als seus temes. Els humanistes també van fomentar l'estudi d'Aristòtil i altres escriptors de l'antiguitat en l'original. Desideri Erasme, el gran humanista neerlandès, fins i tot va preparar una edició grega d'Aristòtil, i finalment els que ensenyaven filosofia a les universitats havien de fer veure que sabien grec. Els humanistes, però, no eren grans aficionats a la llengua vernacla. Només hi ha un grapat d'exemples de diàlegs o traduccions de les obres d'Aristòtil a l'italià durant el segle xv. Un cop es va determinar, però, que l'italià era una llengua amb mèrit literari i que podia suportar el pes de la discussió filosòfica, van començar a aparèixer nombrosos esforços en aquesta direcció, sobretot a partir de la dècada de 1540. Alessandro Piccolomini tenia un programa per traduir o parafrasejar tot el corpus aristotèlic a la llengua vernacla.
A Florència van ensenyar altres figures importants com ara Benedetto Varchi, Bernardo Segni i Giambattista Gelli. Es van esforçar per traduir les doctrines de Plató en la llengua vernacla. Aquest auge de la filosofia vernacla, que va ser força anterior a l'enfocament cartesià, és un nou camp de recerca els contorns del qual tot just ara comencen a aclarir-se.
Temes de filosofia
És molt difícil generalitzar sobre les maneres en què les discussions sobre temes filosòfics van canviar al Renaixement, principalment perquè per fer-ho cal un mapa detallat del període, cosa que encara no tenim. Sabem que els debats sobre la llibertat de voluntat van continuar a augmentar (per exemple, en els famosos intercanvis entre Erasme i Martí Luter), que els pensadors espanyols estaven cada cop més obsessionats amb la noció de noblesa, que els duels eren una pràctica que va generar una gran literatura al segle xvi (era permissible o no?).
Les històries anteriors van prestar potser una atenció excessiva a les declaracions de Pietro Pomponazzi sobre la immortalitat de l'ànima com una qüestió que no es podia resoldre filosòficament d'una manera coherent amb el cristianisme, o a l'Oració sobre la dignitat de l'home de Pico della Mirandola, com si aquests fossin senyals del creixent secularisme o fins i tot ateisme del període. De fet, el compendi de filosofia natural més reeixit del període (Compendium philosophiae naturalis, publicat per primera vegada el 1530) va ser escrit per Frans Titelmans, un frare franciscà dels Països Baixos l'obra del qual té un fort sabor religiós. No hem d'oblidar que la majoria dels filòsofs de l'època eren cristians almenys nominals, si no devots, que el segle xvi va veure tant la reforma protestant com la catòlica, i que la filosofia renaixentista culmina amb el període de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). En altres paraules, la religió va tenir una importància enorme en el període, i difícilment es pot estudiar filosofia sense recordar-ho.
Això és cert, entre d'altres, per a la filosofia de Marsilio Ficino (1433–1499), que va reinterpretar Plató a la llum dels seus primers comentaristes grecs i també del cristianisme. Ficino esperava que una filosofia purificada provocaria una renovació religiosa a la seva societat i, per tant, va transformar aspectes desagradables de la filosofia platònica (per exemple, l'amor homosexual exaltat al Simposi) en amor espiritual (és a dir, amor platònic), quelcom que més tard van transformar Pietro Bembo i Baldassare Castiglione a principis del segle xvi com quelcom també aplicable a les relacions entre homes i dones. Ficino i els seus seguidors també tenien interès en el "coneixement ocult", principalment per la seva creença que tot el coneixement antic estava interconnectat (Moisès, per exemple, havia rebut les seves idees dels grecs, que al seu torn les havien rebut d'altres, totes segons el pla de Déu i, per tant, mútuament coherents; l'hermetisme és rellevant aquí). Tot i que l'interès i la pràctica de Ficino per l'astrologia no eren estranys en el seu temps, no s'hauria d'associar necessàriament amb la filosofia, ja que les dues es consideraven generalment força separades i sovint en contradicció entre si.
En conclusió, com qualsevol altre moment de la història del pensament, no es pot considerar que la filosofia renaixentista hagi aportat quelcom completament nou ni que hagi continuat durant segles repetint les conclusions dels seus predecessors. Els historiadors anomenen aquest període el Renaixement per indicar el renaixement que va tenir lloc de perspectives, fonts i actituds antigues (particularment clàssiques) envers la literatura i les arts. Al mateix temps, ens adonem que cada reapropiació està restringida i fins i tot guiada per preocupacions i biaixos contemporanis. No va ser diferent per al període considerat aquí: el vell es va barrejar i es va canviar pel nou, però si bé no es pot afirmar un nou punt de partida revolucionari en filosofia, en molts sentits la síntesi del cristianisme, l'aristotelisme i el platonisme que oferia Tomàs d'Aquino es va esquinçar per donar pas a una de nova, basada en fonts més completes i variades, sovint en l'original, i certament en sintonia amb les noves realitats socials i religioses i un públic molt més ampli.
Taula cronològica dels principals filòsofs del Renaixement
Referències
- ↑ de Brocà, 2012, p. 143.
- 1 2 de Brocà, 2012, p. 145.
- ↑ Schmitt, Charles B. Aristotle and the Renaissance (en anglès). Cambridge, MA: Harvard University Press, 1988.
- ↑ Kessler, Eckhard. Die Philosophie der Renaissance: das 15. Jahrhundert [La filosofia del Renaixement: el segle xv] (en alemany). Munic: Beck, 2008. ISBN 9783406576416.
- ↑ Entrada "Renaissance Philosophy" a la Internet Encyclopedia of Philosophy Arxivat 2013-06-21 a Wayback Machine.
- ↑ Burckhardt, J. La civiltà del rinascimento in Italia, 1860.
- ↑ Fazio, Mariano Fazio, Daniel Gamarra; traducción del italiano de Mariano. Historia de la filosofía : filosofía moderna. Madrid: Palabra, 2002. ISBN 9788482396071.
Bibliografia
- de Brocà, Salvador. «VI. Apropament a la filosofia del Renaixement». A: El Renaixement, alba de la modernitat. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edendum, 2012, p. 185. ISBN 978-84-939169-4-7.