Financerització

Economia

Percentatge del PIB del sector financer dels EUA del 1860 al 2008.

Nota: dades monetàries en dòlars (US$)

La financerització (o financialisation en anglès britànic) és un terme que de vegades s'utilitza per descriure el desenvolupament del capitalisme financer durant el període comprès entre el 1980 i l'actualitat, en què les ràtios deute-capital propi van augmentar i els serveis financers van representar una part creixent de la renda nacional en relació amb altres sectors.

La financerització descriu un procés econòmic pel qual es facilita l'intercanvi a través de la intermediació d'⁣instruments financers. La financerització pot permetre que els béns, serveis i riscos reals siguin fàcilment intercanviables per moneda i, per tant, facilitar que les persones racionalitzin els seus actius i fluxos d'ingressos.

La financerització està lligada a la transició d'una economia industrial a una economia de serveis, ja que els serveis financers pertanyen al sector terciari de l'economia.

S'han utilitzat diverses definicions, centrades en aspectes i interpretacions específiques:

• Greta Krippner, de la Universitat de Michigan, escriu que la financerització es refereix a un "patró d'⁣acumulació en què l'obtenció de beneficis es produeix cada cop més a través dels canals financers que no pas a través del comerç i la producció de mercaderies".^[1] A la introducció del llibre del 2005 Financialization and the World Economy, l'editor Gerald A. Epstein va escriure que alguns estudiosos han insistit en un ús molt més restringit del terme: l'ascens del valor dels accionistes com a mode de govern corporatiu, o el creixent domini dels sistemes financers del mercat de capitals sobre els sistemes financers basats en bancs. Pierre-Yves Gomez i Harry Korine, al seu llibre del 2008 Entrepreneurs and Democracy: A Political Theory of Corporate Governance, han identificat una tendència a llarg termini en l'evolució del govern corporatiu de les grans corporacions i han demostrat que la financerització és un pas en aquest procés.
• Thomas Marois, observant els grans mercats emergents, defineix el "capitalisme financer emergent" com la fase actual d'acumulació, caracteritzada per "la fusió dels interessos del capital financer nacional i estranger en l'aparell estatal com a prioritats institucionalitzades i lògica social general que guien les accions dels gestors estatals i les elits governamentals, sovint en detriment de la mà d'obra".^[2]
• Segons Gerald A. Epstein, la financerització es refereix a "la creixent importància dels mercats financers, els motius financers, les institucions financeres i les elits financeres en el funcionament de l'economia i les seves institucions governants, tant en l'àmbit nacional com internacional".^[3]
• L'economista marxista Elliot Goodell Ugalde defineix la financerització com la creació de capital fictici a través de la creixent divergència entre el valor de canvi i el preu real de mercat dels actius, en particular l'habitatge. Aquest procés infla el valor dels actius més enllà de la seva base en el treball socialment necessari, transformant-los en instruments especulatius en lloc de béns que satisfan necessitats essencials. El resultat és una distorsió on els preus de mercat són impulsats per un comportament de recerca de beneficis en lloc de la utilitat o l'accessibilitat real de l'actiu, cosa que exacerba la desigualtat i soscava l'estabilitat del sistema econòmic en general.^[4]
• La financerització es pot definir com "el domini creixent de la indústria financera en la suma total de l'activitat econòmica, dels controladors financers en la gestió de les corporacions, dels actius financers entre el total d'actius, dels valors comercialitzats i particularment de les accions entre els actius financers, del mercat de valors com a mercat per al control corporatiu en la determinació de les estratègies corporatives, i de les fluctuacions del mercat de valors com a determinant dels cicles econòmics" (Dore 2002).
• Més popularment, però, la financerització s'entén com el paper enormement ampliat dels motius financers, els mercats financers, els actors financers i les institucions financeres en el funcionament de les economies nacionals i internacionals.
• També s'han fet interpretacions sociològiques i polítiques. En el seu llibre del 2006, American Theocracy: The Peril and Politics of Radical Religion, Oil, and Borrowed Money in the 21st Century, l'escriptor i comentarista estatunidenc Kevin Phillips presenta la financerització com "un procés pel qual els serveis financers, en un sentit ampli, assumeixen el paper econòmic, cultural i polític dominant en una economia nacional" (268). Phillips considera que la financerització de l'economia dels Estats Units segueix el mateix patró que va marcar l'inici del declivi de l'Espanya dels Habsburg al segle XVI, de l'⁣imperi comercial holandès al segle XVIII i de l'⁣Imperi Britànic al segle xix (també val la pena assenyalar que el veritable pas final en cadascuna d'aquestes economies històriques va ser el col·lapse):

... les principals potències econòmiques han seguit una progressió evolutiva: primer, l'agricultura, la pesca i similars, després el comerç i la indústria, i finalment, les finances. Diversos historiadors han elaborat sobre aquest punt. Brooks Adams va sostenir que "a mesura que les societats es consoliden, passen per un profund canvi intel·lectual. L'energia deixa de desfogar-se a través de la imaginació i pren la forma de capital".

Jean Cushen explora com els resultats laborals associats amb la financerització fan que els empleats se sentin insegurs i enfadats.^[1]

En l'experiència americana, l'augment de la financerització va coincidir amb l'auge del neoliberalisme i les doctrines de lliure mercat de Milton Friedman i l'Escola d'Economia de Chicago a finals del segle XX. Diversos economistes acadèmics d'aquell període van elaborar racionalitzacions ideològiques i teòriques i enfocaments analítics per facilitar la desregulació creixent dels sistemes financers i la banca.

En un article del 1998, Michael Hudson va parlar d'economistes anteriors que havien vist els problemes derivats de la financerització.^[5] John A. Hobson (la financerització va permetre l'imperialisme britànic), Thorstein Veblen (actua en oposició als enginyers racionals), Herbert Somerton Foxwell (Gran Bretanya no utilitzava les finances per a la indústria tan bé com Europa) i Rudolf Hilferding (Alemanya superava Gran Bretanya i els Estats Units en la banca que donava suport a la indústria).

A la mateixa conferència de 1998 a Oslo, Erik S. Reinert i Arno Mong Daastøl, a "Production Capitalism vs. Financial Capitalism", van proporcionar una extensa bibliografia sobre escrits anteriors i van preguntar profèticament^[1]

Als Estats Units, probablement s'han guanyat més diners a través de l'apreciació dels béns immobles que de qualsevol altra manera. Quines són les conseqüències a llarg termini si un percentatge creixent d'estalvis i riquesa, com sembla ara, s'utilitza per inflar els preus dels actius ja existents (béns immobles i accions) en lloc de crear nova producció i innovació?

El creixement en altres mercats financers va ser igualment explosiu; per exemple, la negociació als mercats de valors dels EUA va experimentar un augment espectacular, passant de 136.000 milions de dòlars (el 13,1% del PIB dels EUA) el 1970 a 1,671 bilions de dòlars (el 28,8% del PIB dels EUA) el 1990, i assolint els 14,222 bilions de dòlars (el 144,9% del PIB) l'any 2000, un increment atribuït en gran manera a la introducció i la difusió de la negociació de programes.

Segons l'⁣informe trimestral del març de 2007 del Banc de Pagaments Internacionals:^[6]

La negociació a les borses internacionals de derivats es va alentir durant el quart trimestre del 2006. La rotació combinada de derivats de tipus d'interès, divises i índexs borsaris va caure un 7% fins als 431 bilions de dòlars entre octubre i desembre del 2006.

Així doncs, la negociació de derivats —principalment contractes de futurs sobre tipus d'interès, divises, bons del Tresor i similars— havia arribat a un nivell de 1.200 bilions de dòlars, o 1,2 quadrilions de dòlars, a l'any. En comparació, el PIB dels EUA el 2006 va ser de 12,456 bilions de dòlars.

Les dades de volum de negoci als mercats de futurs els anys 1970, 1980 i 1990 es basen en el nombre de contractes negociats, que informen les borses organitzades, com ara la Chicago Board of Trade, la Chicago Mercantile Exchange i la New York Commodity Exchange, i que es compilen als apèndixs de dades dels informes anuals de la Commodity Futures Trading Commission dels EUA. Els gràfics circulars següents mostren el canvi dràstic en els tipus de contractes de futurs negociats del 1970 al 2004.

Durant un segle després de la fundació de les borses de futurs organitzades a mitjans del segle XIX, totes les operacions de futurs es basaven únicament en productes agrícoles. Tanmateix, després del final del sistema de tipus de canvi fix amb suport d'or el 1971, es van començar a negociar contractes basats en monedes estrangeres. Després de la desregulació dels tipus d'interès per part del Banc d'Anglaterra i després de la Reserva Federal dels Estats Units a finals dels anys setanta, es van començar a negociar contractes de futurs basats en diversos bons i tipus d'interès. El resultat va ser que els contractes de futurs financers, basats en coses com ara tipus d'interès, monedes o índexs d'accions, van arribar a dominar els mercats de futurs. El valor en dòlars del volum de negoci als mercats de futurs s'obté multiplicant el nombre de contractes negociats pel valor mitjà per contracte calculat pel Consell Americà d'Asseguradors de Vida (ACLI) el 1981, utilitzant la mitjana dels anys 1978 a 1980; mentre que les xifres per als anys anteriors es van estimar mitjançant un ajust exponencial generat per ordinador de les dades del 1960 al 1970, amb el 1960 fixat en 165.000 milions de dòlars, la meitat del valor del 1970, basant-se en un gràfic de l'ACLI que indicava que el nombre de contractes de futurs negociats abans de 1961 era aproximadament la meitat del nombre negociat el 1970. Segons les dades de l'ACLI, el valor mitjà dels contractes de futurs sobre tipus d'interès és aproximadament deu vegades superior al dels productes agrícoles i altres, i el valor mitjà dels contractes de divises és el doble que el d'aquests productes. A partir de mitjans de 1993, la Borsa Mercantil de Chicago (CME) va començar a publicar el valor nominal dels contractes negociats mensualment, reportant un rècord de 8,8 bilions de dòlars per a 13,466 milions de contractes el novembre de 1993, una xifra que es va duplicar a finals de 1994, i el volum total del 1994 va augmentar un 54% fins als 226,3 milions de contractes negociats, amb un valor de gairebé 200 bilions de dòlars, abans que el CME deixés de proporcionar públicament la xifra del valor en dòlars dels contractes negociats poc després.

Els contractes de futurs es defineixen com a "contractes per comprar o vendre un article homogeni molt comú en una data futura per un preu específic", i és crucial distingir el seu valor nominal del risc real que impliquen, ja que, per exemple, un contracte per intercanviar 5.000 bushels de blat a 8,89 dòlars per bushel tindria un valor nominal de 44.450 dòlars, però el risc per al comprador es limita a la pèrdua potencial (la diferència entre el preu del contracte i el preu superior del mercat al comptat si el venedor incompleix, com ara una pèrdua de 5.550 dòlars si el preu al comptat puja a 10 dòlars). A més, un factor mitigador significatiu és que els futurs es negocien a través de borses que garanteixen l'acord i asseguren la part perjudicada contra les pèrdues en cas d'incompliment, fins i tot recorrent a la compensació per part dels membres de la borsa si la pèrdua és excessiva, limitant així el risc de contrapart a quelcom substancialment inferior al valor nominal, especialment per a actius líquids negociats habitualment com el blat o l'S&P 500.

El sector financer és una indústria clau en les economies desenvolupades, on representa una part important del PIB i una font important d'ocupació. Els serveis financers (banca, assegurances, inversió, etc.) han estat durant molt de temps un sector potent de l'economia en molts països econòmicament desenvolupats. Aquestes activitats també han jugat un paper clau en la facilitació de la globalització econòmica.

Desregulació i creixement accelerat

A la dècada del 1970, el sector financer representava una mica més del 3% del producte interior brut (PIB) total de l'economia dels EUA,^[11] mentre que els actius financers totals de tots els bancs d'inversió (és a dir, els agents de borsa) representaven menys del 2% del PIB dels EUA.^[12] El període comprès entre el New Deal i la dècada del 1970 s'ha anomenat l'era de la "banca avorrida" perquè els bancs que acceptaven dipòsits i feien préstecs a particulars tenien prohibit participar en inversions que impliquessin enginyeria financera creativa i banca d'inversió.^[13]

La desregulació federal dels Estats Units a la dècada del 1980 de molts tipus de pràctiques bancàries va aplanar el camí per al ràpid creixement de la mida, la rendibilitat i el poder polític del sector financer. Aquestes pràctiques del sector financer incloïen la creació de valors garantits per hipoteques privades,^[14] i enfocaments més especulatius per crear i negociar derivats basats en nous models quantitatius de risc i valor.^[15] Wall Street va augmentar la pressió sobre el Congrés dels Estats Units per a una major desregulació, inclosa la derogació de Glass-Steagall, una llei del New Deal que, entre altres coses, prohibeix que un banc que accepta dipòsits funcioni com a banc d'inversió, ja que això últim comporta riscos més grans.^[16]

Com a resultat de la ràpida financerització, el sector financer dels Estats Units va experimentar una enorme expansió en poques dècades, ja que la seva representació en l'economia va passar del 3,5% del PIB el 1978 al 5,9% el 2007, amb uns beneficis que el 2009 eren sis vegades superiors de mitjana als del 1980, en comparació amb els del sector no financer, que només es van duplicar una mica. Ajustats per la inflació, els beneficis del sector financer van créixer un impressionant 800% entre 1980 i 2005, eclipsant el creixement del 250% del sector no financer durant el mateix període, un fet notable considerant que, des de la dècada de 1930 fins al 1980, els beneficis del sector financer havien crescut al mateix ritme que la resta de l'economia americana.^[17]

A tall d'il·lustració de l'augment del poder del sector financer sobre l'economia, el 1978, els bancs comercials tenien 1,2 bilions de dòlars (milions de milions) en actius, cosa que equival al 53% del PIB dels Estats Units. A finals de l'any 2007, els bancs comercials tenien 11,8 bilions de dòlars en actius, cosa que equival al 84% del PIB dels EUA. Els bancs d'inversió (corredors de valors) tenien 33.000 milions de dòlars (milers de milions) en actius el 1978 (equivalent a l'1,3% del PIB dels EUA), però tenien 3,1 bilions de dòlars en actius (equivalent al 22% del PIB dels EUA) el 2007. Els valors que van ser tan fonamentals per desencadenar la crisi financera del 2008, els valors garantits per actius, incloses les obligacions de deute col·lateralitzat (CDO), eren pràcticament inexistents el 1978. El 2007, representaven 4,5 bilions de dòlars en actius, cosa que equival al 32% del PIB dels EUA.^[18]

Una de les característiques més destacables de la financerització ha estat el desenvolupament del sobreapalancament (més capital prestat i menys capital propi) i, com a eina relacionada, els derivats financers⁣: instruments financers, el preu o valor dels quals es deriva del preu o valor d'un altre instrument financer subjacent. Aquests instruments, la finalitat inicial dels quals era la cobertura i la gestió de riscos, s'han convertit en actius financers àmpliament negociats per dret propi. Els tipus més comuns de derivats són els contractes de futurs, els swaps i les opcions. A principis dels anys noranta, diversos bancs centrals d'arreu del món van començar a estudiar la quantitat d'activitat del mercat de derivats i a informar-ne dels resultats al Banc de Pagaments Internacionals.^[19]

El nombre i els tipus de derivats financers han crescut enormement. El novembre de 2007, comentant la crisi financera del 2008 i la crisi de les hipoteques subprime, el Credit Bubble Bulletin de Doug Noland, a Asia Times Online, va assenyalar:

L'abast del problema de l'"assegurança" de crèdit és sorprenent. Segons el Banc de Pagaments Internacionals, el mercat extrabursari de swaps d'impagament de crèdit (CDS) va augmentar de 4,7 TN a finals del 2004 a 22,6 TN a finals del 2006. Segons l'Associació Internacional de Swaps i Derivats, sabem que el volum nominal total de derivats de crèdit va augmentar al voltant d'un 30% durant el primer semestre, fins a 45,5 TN. I segons el Controlador de la Moneda, les posicions totals en derivats de crèdit dels bancs comercials dels EUA van augmentar de 492.000 milions de dòlars a principis del 2003 a 11,8 TN al juny passat...^[20]

Una important incògnita sobre els derivats resideix en la quantitat real de diners darrere d'una transacció, ja que un contracte amb un valor nocional de milions de dòlars pot costar només uns pocs milers, com il·lustra un swap de tipus d'interès que podria intercanviar pagaments fixos del 4,5% sobre un valor nocional de 100 milions de dòlars en bons del Tresor pels tipus variables d'un valor nominal similar en comptes a cobrar amb targetes de crèdit. Aquest contracte implicaria un mínim de 4,5 milions de dòlars en pagaments d'interessos, tot i que el seu "cost" real seria una petita fracció d'aquesta xifra, i aquesta dificultat per determinar el valor precís d'un contracte de swap en la comptabilitat d'una institució financera és una preocupació central per a molts experts i reguladors davant el creixement explosiu d'aquests instruments. Contràriament a la creença comuna als Estats Units, el centre financer més gran per a derivats (i per a divises) és Londres. Segons MarketWatch del 7 de desembre de 2006:^[21]

El mercat mundial de divises, fàcilment el mercat financer més gran, està dominat per Londres. Més de la meitat de les operacions al mercat de derivats es gestionen a Londres, que es troba a cavall entre els fusos horaris d'Àsia i els EUA. I les sales de negociació de la Square Mile, com es coneix el districte financer de la City de Londres, són responsables de gairebé tres quartes parts de les operacions als mercats secundaris de renda fixa.

Durant la crisi financera del 2008, diversos economistes i altres van començar a argumentar que els serveis financers s'havien convertit en un sector massa gran de l'economia dels EUA, sense cap benefici real per a la societat derivat de les activitats d'una major financerització.^[22]

El febrer de 2009, el criminòleg de coll blanc i ex-alt regulador financer William K. Black va declarar que el sector financer perjudica l'economia real actuant com "els canins afilats que l'estat depredador utilitza per esquinçar la nació", ja que no només desvia capital per al seu propi benefici, sinó que també assigna malament el capital restant de manera que recompensa les elits financeres ja riques a costa de l'economia real i el conjunt de la nació.^[23]

Els països emergents també han intentat desenvolupar el seu sector financer, com a motor del desenvolupament econòmic. Un aspecte típic és el creixement de les microfinances o microcrèdits, com a part de la inclusió financera.^[24]

Bruce Bartlett va resumir diversos estudis en un article del 2013 que indicava que la financerització ha afectat negativament el creixement econòmic i contribueix a la desigualtat d'ingressos i a l'estancament salarial de la classe mitjana.^[25]

Alguns entesos en economia, com l'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional Simon Johnson, han argumentat que l'augment del poder i la influència del sector dels serveis financers havia transformat fonamentalment la política americana, posant en perill la mateixa democràcia representativa a través d'una influència indeguda en el sistema polític i la captura reguladora per part de l'⁣oligarquia financera.^[22]

A la dècada del 1990, els vastos recursos monetaris que fluïen cap a uns quants "megabancs" van permetre a l'oligarquia financera aconseguir un major poder polític als Estats Units. Les empreses de Wall Street van aconseguir en gran manera que el sistema polític i els reguladors nord-americans acceptessin la ideologia de la desregulació financera i la legalització d'instruments financers més nous.^[27] El poder polític es va aconseguir mitjançant contribucions a campanyes polítiques, lobbyisme de la indústria financera i una porta giratòria que posicionava els líders de la indústria financera en rols clau de formulació de polítiques i regulació políticament designats i que recompensava els alts funcionaris governamentals simpatitzants amb llocs de treball ben remunerats a Wall Street després del seu servei governamental.^[28] El sector financer va ser el principal contribuent a les campanyes polítiques des d'almenys la dècada del 1990, contribuint amb més de 150 milions de dòlars el 2006. (Això va superar amb escreix la segona indústria que més contribueix a la política, la indústria de la salut, que va contribuir amb 100 milions de dòlars el 2006.) Del 1990 al 2006, la indústria de valors i inversions va multiplicar per sis les seves contribucions polítiques, passant de 12 a 72 milions de dòlars anuals. Segons una estimació, el sector financer va contribuir amb 1.700 milions de dòlars a campanyes polítiques entre el 1998 i el 2006 i va gastar 3.400 milions de dòlars addicionals en lobbyisme polític.^[29]

Els responsables polítics, com el president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, van demanar l'autoregulació.

• Johnson, Simon. 13 Bankers: The Wall Street Takeover and the Next Financial Meltdown. Knopf Doubleday Publishing Group, 2010. ISBN 978-0-307-37922-1. 
• (2005) "IPE, Corporate Governance and the New Politics of Financialisation: Issues Raised by Sarbanes-Oxley" a British International Studies Association Annual Conference.  
• Lavoie, Marc Journal of Post Keynesian Economics, 35, 2, 2012, p. 215–233. DOI: 10.2753/pke0160-3477350203. JSTOR: 23469991.
• Martin, Randy. Financialization Of Daily Life. Temple University Press, 2002. ISBN 978-1-4399-0597-5. 
• Orhangazi, È. Financialization and the US Economy. Edward Elgar Publishing, 2008. ISBN 978-1-84844-016-6. 
• Orhangazi, O. Cambridge Journal of Economics, 32, 6, 09-04-2008, p. 863–886. DOI: 10.1093/cje/ben009.
• Gomez, Pierre-Yves. Entrepreneurs and Democracy: A Political Theory of Corporate Governance. Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-85638-6. 
• Marois, Thomas. «Finance, finance capital and financialization». A: The Elgar Companion to Marxist Economics, 2012. DOI 10.4337/9781781001226.00028. ISBN 978-1-78100-122-6. 
• Blackburn, Robin New Left Review, 50, 3-2008.
• Bresser-Pereira, Luiz Carlos. The global financial crisis and a new capitalism? (paper 592). Levy Economics Institute, May 2010. 
• Cushen, Jean Accounting, Organizations and Society, 38, 4, 5-2013, p. 314–331. DOI: 10.1016/j.aos.2013.06.001.
• Epstein, Gerald A. «Introduction: Financialization and the World Economy». A: Epstein. Financialization and the world economy. Cheltenham, U.K. Northampton, Massachusetts: Edward Elgar Pub, 2005, p. 3–16. ISBN 978-1-84542-965-2. 
• Foster, John Bellamy Monthly Review, 58, 7, 12-2006, p. 1. DOI: 10.14452/MR-058-07-2006-11_1.
• Foster, John Bellamy Monthly Review, 58, 11, 4-2007, p. 1. DOI: 10.14452/MR-058-11-2007-04_1.
• Foster, John Bellamy Monthly Review, 59, 11, 4-2008, p. 1. DOI: 10.14452/MR-059-11-2008-04_1.
• Krippner, Greta R. Socio-Economic Review, 3, 2, 5-2005, p. 173–208. DOI: 10.1093/SER/mwi008.
• Moyers, Bill (host) «Bill Moyers talks with John Bogle». . (PBS), 28-09-2007. « »
• John Bogle, fundador i CEO jubilat de The Vanguard Group de fons d'inversió, parla de com el sistema financer ha desbordat el sistema productiu, al Bill Moyers Journal
• DRadio Wissen Hörsaal (introducció en alemany, conferència en anglès)
• Thomson, Frances. Financialisation: A Primer. Transnational Institute, January 2016. 
• Tori, Daniele; Onaran, Özlem Cambridge Journal of Economics, 42, 5, 18-08-2018, p. 1393–1416. DOI: 10.1093/cje/bex085.
• Tori, Daniele; Onaran, Özlem Socio-Economic Review, 18, 3, 12-2020, p. 681–718. DOI: 10.1093/ser/mwy044.
• «Financialization: A Primer». , 11-2008.