Fruita confitada
 | |
| Productor | poncemer  |
|---|---|
| Detalls | |
| Tipus | confit, menjar conservat i confit |
| Ingredients principals | fruita, sucre i fruit |
La fruita confitada és una fruita que es macera en almívar per a reemplaçar-ne l'aigua per sucre i conservar-la per a ús fora de temporada. Es poden confitar gairebé totes les fruites: dàtils, cireres marasques, lapinya, gingebre, figues, préssecs, albercocs, peres, caramboles, pomes i cítrics.[1] Es pot menjar sol com a darreria, tanmateix, sovint es fa servir per donar un toc de color a pastissos.
Manté la forma rigida de la fruita orignal, pel procés continu de bullir la fruita en almívar fins que la satura de sucre la fruita, al contrari d'altres mètodes (confitura, conserves…) on es fa tova i mig líquida. El sucre és un conservant que prevé el creixement de microbis que la podreixen.[2] En pots hermètics i a temperatura ambient, es pot conservar gairebé indefinitament.
Depenent de la mida i la varietat de fruita, el procés de confitat pot prendre uns quants dies fins a un parell de mesos.[1] Es poden confitar peces senceres, trossos o tires de pell. Tradicionalment es fan sense colorants, i aleshores tenen colors suaus.[3]
Les fruites confitades poden ser glaçades o gebrades. Tots dos processos consisteixen a donar un recobriment de sucre. El glaçatge aporta un recobriment uniforme i llis, mentre el gebratge dona un aspecte de «gebre» de petits cristalls de sucre.[1]
Les fruites confitades se solen emprar en l'elaboració o la decoració de pastissos. Són un ingredient clau d'alguns d'algunes darreries tradicionals: la mona de Pasqua,[4] el torró de fruita,[5] tortell de Reis,[6][7] coca de Sant Joan,[8] Panettone Milanès i la cassata Siciliana. Preses de forma simple són una menja típica de Nadal.
| « | Odiada per molts i estimada per uns pocs, menjar-se la fruita confitada d'un tortell s'ha convertit en un acte de militància. | » |
| — Pep Antoni Roig, 2024 [9] | ||
Història
La conservació mitjançant de la utilització del sucre (mel de palma i mel) ja era coneguda en les cultures de la Xina i la Mesopotàmia. A costat de la fruita dessecada, és una de les tècniques més antigues.
No obstant això, es considera com a veritables precursors del confitat modern els àrabs, que ja servien cítrics i roses confitades als seus banquets. La dominació àrab de parts del sud d'Europa, va obrir el pas a la fruita confitada camí cap a Occident. Els primers documents que ressenyen l'ús de fruites confitades a Europa es remunten al segle xv. En aquesta època, les fruites confitades tenien un tractament similar al de les espècies.
Ja és documentada al País Valencià en una lletra del vicari Jaume Conill a Cèsar Borja del 21 d'octubre de 1493.[1]
Vegeu també
Referències
- 1 2 3 4 Marqués, Vicent «Les fruites confitades, per endolcir la vida i el paladar». Va de Gust, 25 juliol 2023.
- ↑ La Piara «Coneixes els pros i els contres dels mètodes de conservació més habituals?». Ets el que menges, 11 febrer 2019.
- ↑ Toussain Samat, Maguelonne. Douceurs de Provence (en francès). A. Barthélemy, 1988, p. 2008 (Du goût et de l'usage). ISBN 978-290304450-3.
- ↑ Carrera i Escudé, Manel; Roma i Riu, Josefina; Soler i Amigó, Joan. «Pasqua i primavera». A: Tradicionari. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «torró de fruita». A: Portal terminològic valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2025.
- ↑ «tortell». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Batlle i Basart, Eduard «Què fa la fruita confitada?». Emporion, 20 febrer 2025.
- ↑ Gutierrez, Thais «Meló o carbassa? Què és la fruita verda de la coca de Sant Joan?». Ara Mengem, 21-06-2018.
- ↑ Roig, 2024.
Bibliografia
- Roig, Pep Antoni «Teoria poètica de la fruita confitada». El Nactional, 14 gener 2024.