Hambergita

Hambergita
Rar cristall d'hambergita sobre matriu d'albita
Fórmula química	Be₂(BO₃)(OH)
Epònim	Axel Hamberg
Localitat tipus	Salbutangen, Helgeroa, Langesundsfjorden, Larvik, Vestfold, Noruega
Classificació
Categoria	borats
Nickel-Strunz 10a ed.	6.AB.05
Nickel-Strunz 9a ed.	6.AB.05
Nickel-Strunz 8a ed.	Vc/E.01
Dana	25.1.1.1
Heys	9.2.1
Propietats
Sistema cristal·lí	ortoròmbic
Estructura cristal·lina	a = 9,71Å; b = 12,2Å; c = 4,42Å;
Grup puntual	mmm (2/m 2/m 2/m) - dipiramidal
Grup espacial	grup espacial 61
Color	incolor, grisenc, groguenc
Macles	macles i composicions en pla {110}
Exfoliació	perfecta en {010}; bona en {100}
Tenacitat	fràgil
Duresa (Mohs)	7,5
Lluïssor	vítria
Color de la ratlla	blanc
Diafanitat	transparent, translúcida
Densitat	2,347 a 2,372 g/cm³ (mesurada); 2,365 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiques	biaxial (+)
Índex de refracció	nα = 1,554 a 1,560 nβ = 1,587 a 1,591 nγ = 1,628 a 1,631
Birefringència	δ = 0,074
Angle 2V	calculat: 87°
Dispersió òptica	feble r > v
Més informació
Estatus IMA	mineral heretat (G)
Any d'aprovació	1890
Símbol	Hb
Referències	[1]

L'hambergita és un mineral de la classe dels borats. Va rebre el seu nom l'any 1890 per Waldemar Christofer Brøgger en honor d'Axel Hamberg (1863-1933), professor de geografia a la Universitat d'Uppsala, Suècia, qui va cridar l'atenció sobre els primers exemplars.

L'hambergita és un borat de fórmula química Be₂(BO₃)(OH). Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Es troba típicament ben cristal·litzat, de forma prismàtica al llarg de [001] o bipiramidal, mostrant {110}, {021}, {010}, {100} i {210}, estriat en {100} amb estries paral·leles a [001], de fins a 30 cm.^[2] La seva duresa a l'escala de Mohs és 7,5.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'hambergita pertany a «06.AB: borats amb anions addicionals; 1(D) + OH, etc.» juntament amb els següents minerals: berborita, jeremejevita, warwickita, yuanfuliïta, karlita, azoproïta, bonaccordita, fredrikssonita, ludwigita, vonsenita, pinakiolita, blatterita, chestermanita, ortopinakiolita, takeuchiïta, hulsita, magnesiohulsita, aluminomagnesiohulsita, fluoborita, hidroxilborita, shabynita, wightmanita, gaudefroyita, sakhaïta, harkerita, pertsevita-(F), pertsevita-(OH), jacquesdietrichita i painita.

Va ser descoberta l'any 1890 a les pegmatites sienites de Salbutangen, Helgeroa (Vestfold, Noruega), on es troba associada a altres minerals com: zircó, sodalita, fluorita, ferrohornblenda, biotita, analcima i altres minerals del grup dels feldespats.