Henri VIII
 Enric VIII d'Anglaterra | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Camille Saint-Saëns |
| Llibretista | Léonce Détroyat i Armand Silvestre |
| Llengua | francès |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | Grand opéra |
| Parts | quatre |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 5 de març de 1883 |
| Escenari | Opéra de Paris, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 4 de gener de 2002[1] |
  | |
Henri VIII és una òpera en quatre actes de Camille Saint-Saëns, amb llibret de Léonce Détroyat i Armand Silvestre, basat en El cisma en Inglaterra (1627) de Pedro Calderón de la Barca. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 5 de març de 1883.
El llibret aborda l’episodi històric en què el rei Enric VIII d'Anglaterra decideix separar-se de la reina Caterina d'Aragó arran de la seva infatuació per Anna Bolena, dama d’honor de la sobirana. La negativa del Vaticà a concedir la nul·litat matrimonial sol·licitada pel monarca, condició necessària per legitimar unes noves noces amb Bolena, desencadenà finalment el Cisma de l'Església d'Anglaterra, amb la consegüent ruptura de la corona anglesa amb Roma.[2] Henri VIII construeix una imatge profundament dignificada de Caterina d'Aragó, descrita com una figura íntegra, fidel al seu deure i acceptant amb serenitat el seu destí. En contrast, el rei hi apareix delineat amb els atributs d’hedonisme i duresa que la tradició historiogràfica li ha atribuït, ressaltant-ne tant l’ambició personal com la manca d’escrúpols en els seus afers sentimentals i polítics.[3]
El primer encàrrec que l'Opéra de Paris confià a Camille Saint-Saëns és una obra farcida d’interminables arioso, fidel a la millor tradició de l'opéra-lyrique i construïda amb tots els ingredients propis de la grand-opéra per satisfer el públic parisenc d’aleshores, amb els corresponents ballets i divertissements incorporats.[4]
Origen i context
Camille Saint-Saëns encarna una tradició sòlida que recorre i fa evolucionar la música francesa al llarg del segle XIX. El seu interès per temàtiques exòtiques i orientalitzants, tot i aportar un toc distintiu, el col·loca en una posició més aviat conservadora i classicista respecte d’altres creadors del seu temps, malgrat el gran prestigi que ja va assolir en vida. Exercí com a organista titular de la Madeleine de París, la seva ciutat natal, impartí classes de piano a l’Escola Niedermeyer —on formà alumnes com Gabriel Fauré i André Messager— i contribuí decisivament a la vida musical francesa impulsant la fundació de la Société Nationale de Musique.[1]
Saint-Saëns va tenir ocasió de familiaritzar-se amb els ambients britànics i preparar-se, gairebé sense voler-ho, per a la futura òpera quan es va haver de refugiar a Anglaterra durant la guerra francoprussiana de 1870.[5]
El 1880, Auguste Vaucorbeil, director de l'Òpera de París, va entregar a Saint-Saëns un llibret que inicialment s’havia concebut per a Gounod: La cisma de Inglaterra, basat en l’obra de Calderón de la Barca.[6] Mentre avançava en la composició va ser elegit, el 1881, membre de l’Acadèmia de Belles Arts. Els assaigs de l’òpera van començar a la tardor de 1882. Saint-Saëns va dedicar un esforç remarcable a la gestació d'Henri VIII i, fins i tot, va fer treball de recerca a la biblioteca de manuscrits antics de la Corona anglesa per incorporar cançons tradicionals a la partitura.[7] D’aquesta manera, va incorporar una antiga cançó trobada entre els documents, tot i que va admetre que la melodia original quedava pràcticament eclipsada per les ornamentacions vocals assignades a la protagonista.[8]
L’òpera aborda el divorci d’Enric VIII amb Caterina i la seva relació amb Anna Bolena, oferint un ric ventall de matisos psicològics.[5] Inspirada en les obres de teatre de Pedro Calderón de la Barca i William Shakespeare—La cisma de Inglaterra (1627) i The life of Henry VIII (1613)—, la peça tracta la figura del monarca de les sis esposes, fundador de l'Església d’Anglaterra, amb un enfocament historicista. A diferència dels romàntics Rossini i Donizetti, Saint-Saëns intenta recrear amb fidelitat l’ambient i els estils musicals del Renaixement anglès dins d’un marc formal propi de la grand opéra meyerbeeriana.[9] L’obra reflecteix l’era dels grans muntatges escènics, on es requerien decorats espectaculars, amplis cossos corals i un cos de ball de primer nivell per complir les expectatives del públic.[10]
En aquest context, la grand opéra, ja gairebé en decadència, es proposa tractar temes d’interès contemporani mitjançant la recreació del passat; així, el llibret reflecteix qüestions centrals de la ideologia republicana de la dècada de 1880, com l’afirmació de la laïcitat i la legitimació del divorci, tot modulant-ho segons les convencions musicals i dramàtiques que condicionaven la creació de Saint-Saëns.[11]
Història de la composició
En un esforç per evocar el context històric, Saint-Saëns va investigar la música anglesa de l'època i va incorporar diverses melodies populars angleses, escoceses i irlandeses a la seva partitura, així com dos àreies de William Byrd, continguts. a The Will Forster Virginal Book (1624),[12] el "Carman's Whistle" i una secció d'una melodia anomenada "The New Medley". També es va inspirar en el Virginal Book de Benjamin Cosyn (1620), utilitzant l'obertura de la melodia "Mr Beauins Service", juntament amb Te Deum.[13] Enric VIII va morir el 1547, uns 70 anys abans de la publicació d'aquestes composicions.
Historial de representacions
Henri VIII va ser estrenada el 5 de març de 1883 per l'Òpera de París al Palais Garnier de París. La coreografia va ser de Louis Mérante, el vestuari va ser dissenyat per Eugène Lacoste, i els escenaris van ser d'Antoine Lavastre i Eugène Carpezat (acte I), Jean-Baptiste Lavastre (acte 2 i acte 4, escena II), i Auguste Alfred Rubé i Philippe Chaperon (acte III, escena 2, i acte IV, escena 1).[14] L'òpera va ser reviscuda en tres actes el 19 de juliol de 1889 amb el ballet organitzat per Joseph Hansen. Una nova producció en la versió original en quatre actes, dirigida per Paul Stuart, es va estrenar el 18 de juny de 1909, amb coreografies de Léo Staats, vestuari de Charles Bianchini i decorats de Carpezat, Marcel Jambon i Alexandre Bailly. Enric VIII va romandre en el repertori de l'Opéra fins al 1919.[14]
També es va veure a la Royal Opera House de Londres el 1889 amb Maurice Renaud en el paper principal, Lina Pacary com a Catherine d'Aragon i Meyriane Héglon com a Anne Boleyn. Va ser reviscuda el 1991 al Théâtre Impérial de Compiègne en una producció de Pierre Jourdan, amb Philippe Rouillon com a Henri VIII, Michèle Command com a Catherina d'Aragon i Lucile Vignon com a Anne Boleyn. La producció va ser enregistrada en vídeo.[15]
En la reposició de l’obra presentada a l'Opéra el maig de 1903, Debussy va dedicar la seva columna setmanal al Gil Blas a una anàlisi especialment incisiva, que sintetitza amb precisió la valoració que un representant destacat de la nova escola podia oferir tant de Saint-Saëns com d’aquesta òpera en concret. En aquell text, Debussy situava Henri VIII en el final d’una tradició escènica d’òpera històrica i, alhora, establia comparacions amb la figura predominant de Meyerbeer. L’autor destacava que Saint-Saëns, malgrat no tenir una inclinació natural pel teatre musical, evitava els recursos efectistes habituals en el gènere i es mantenia fidel a una sinceritat artística que, segons ell, Meyerbeer no havia posseït. Debussy subratllava també que determinats passatges, com les cavatines d’Enric VIII, responien a decisions deliberades del compositor. La crítica culminava amb la seva coneguda observació irònica: «És bo celebrar respectuosament la reposició d'Henri VIII, és potser la darrera òpera històrica que s'hi representa! Això esperem, almenys, i, d'altra banda, sembla difícil fer-ho millor que Meyerbeer. Aquestes paraules no volen insinuar que el senyor Saint-Saëns s'hagi equivocat escrivint Henri VIII. És més músic que home de teatre, no utilitza els efectes fàcils que són lícits en aquesta forma dramàtica. Aporta, per la resta, una sinceritat que mai va tenir Meyerbeer. I si Enric VIII canta unes cavatines empallegoses és, creguin-me, perquè Saint-Saëns ho ha volgut. Tothom sap, d'altra banda, que fins i tot el tigre amb la sang més alterada pot proferir uns udols capaços d'entendrir un nen».[5]
Altres estrenes importants van ser les de Frankfurt (1887), Covent Garden de Londres (1893),[16] La Scala de Milà (2 de desembre de 1895 i en italià), Moscou (1897), Londres (14 de juliol de 1898 al Covent Garden i Mònaco (21 de març de 1908 a l'Òpera de Montecarlo). El 1917 i el 1919 l’obra tornà a ser presentada a l’Òpera de París.[8] A partir d’aquest moment, i amb l’excepció de Samson et Dalila, la producció operística de Camille Saint-Saëns s’enfonsà progressivament en la indiferència, fet que inaugurà un llarg període d’absència escènica. No fou fins a les funcions en versió de concert programades pel Festival de Radio France a Montpeller durant l’estiu de 1989 que es produí un primer intent, encara modest, de restituir l’obra al panorama musical contemporani.[7]
L'estrena als Estats Units va ser presentada per Bel Canto Opera a la ciutat de Nova York el 27 d'abril de 1974 amb Jason Byce, Francesca Lawton-Sherman i Katherine Basler, sota la direcció musical de Susan Peters.
Es va estrenar al Liceu de Barcelona l'any 2002 on va ser presentada per Pierre Jourdan amb Montserrat Caballé, Simon Estes i Nomeda Kazlaus, amb José Collado a la direcció.[1]
Es va oferir un concert al Bard College Music Festival, Annandale-on-Hudson, el 20 d'agost de 2012, amb Ellie Dehn, Jason Howard i Jennifer Holloway. León Bottstein va dirigir.[17] Botstein també va dirigir una interpretació completa de l'obra al festival Bard Summerscape 2023.
Argument
Acte I
Londres, 1530, sala al Palau de Westminster. L'ambaixador espanyol, Gómez, reconeix al Duc de Norfolk que està bojament enamorat d'Anne Boleyn, un fet del qual la reina Catherine és conscient. Afegeix que ell té en el seu poder una carta d'Anne en què confessa el seu amor per ell. Norfolk li diu que vagi amb compte perquè el rei Henri està enamorat dels encants d'Anne. Arriben notícies que el rei Henri ha condemnat el Duc de Buckingham a morir. Quan el rei entra, tots excepte Gómez, Norfolk, i Surrey abandonen la sala. Henri parla de la nova dama d'honor, Anne Boleyn, amb la gran consternació de Gómez. Hi ha un canvi d'escena. Henri conversa amb Surrey sobre la manca de voluntat del papa a concedir-li el divorci. Es convoca a Catherine, que s'atreveix a intercedir per Buckingham. El rei s'hi nega; ella el reprèn per la seva falta de consideració cap a ella mateixa, amb la qual cosa ell respon que la seva unió matrimonial ha anat malament des del principi. Quan Anne Boleyn es presenta, el rei es desfà en atencions cap a ella i la fa marquesa de Pembroke. Des de fora venen els sons de la marxa fúnebre de Buckingham, que acaba de ser executat. Anne diu que això és un presagi funest.
Acte II
Al parc de Richmond, apareix Gómez, seguit d'Anne acompanyada d'una sèrie de dames. Ella expressa el seu amor per Gómez. Però el rei la persuadeix a ella i al seu seguici. Anne li contesta que es casarà amb ell si vol que sigui la seva reina. El rei li ho promet. La reina Catherine reprova fermament a Anne per la seva ambició sense límits. Un missatger reial arriba a correcuita de Roma i porta males notícies. No obstant això, Henri posposa la recepció del seu missatge fins a l'endemà i ordena als presents gaudir del moment amb balls i banquets.
Acte III
Henri coneix el llegat de Roma, que defensa la sobirania espiritual del papa, que està enfadat amb Henri per l'atrevit desafiament. Anne Boleyn entra i a Henri se li nota de forma molt palpable la seva gelosia. Després de parlar sobre el legat papal, Henri amenaça de fer una crida directa als seus súbdits i en anunciar-se a si mateix com a cap de l'Església a Anglaterra, i es casa amb Anne.
Acte IV
En els apartaments de la nova reina, Norfolk i Surrey estan discutint les sospites que el rei té d'ella. Gómez li porta una carta singular al rei de l'antiga reina, Catherine, que encara està en possessió de la carta de compromís d'Anne. Henri fa estralls i ordena a Anne d'allunyar-se de la seva presència i a Gómez de sortir d'Anglaterra. En un canvi d'escena, Catherine, que s'està morint, amb les seves últimes forces llança la carta d'amor d'Anne al foc. El regnat sagnant d'Henri VIII ha començat.[18]
Anàlisi musical
Els cinc actes, el tema històric, el ballet de grans dimensions i el arioso gairebé continu que prové de la tragédie lyrique situen Henri VIII dins la tradició de la grand opéra francesa. L’obra modernitza parcialment el llenguatge musical, però manté intactes els trets estructurals essencials del gènere.[19]
Musicalment, l’òpera manifesta ressonàncies perceptibles de Lohengrin de Wagner i, de manera encara més evident, de Don Carlos de Verdi. La concepció sonora d'Henri VIII s’inscriu plenament en els paràmetres de la gran òpera francesa de finals del segle xix, amb una escriptura vocal i orquestral que respon als codis establerts del gènere. Saint-Saëns hi introdueix motius melòdics que busquen evocar l’ambient anglès propi de la trama, tot i que el resultat no sempre presenta una coherència estilística uniforme. Les intervencions de les arpes cortesanes i de diversos instruments de vent vinculats tradicionalment amb Purcell i Byrd generen un marc sonor ritualitzat, adequat a la representació de la vida cortesana dels Tudor. Paral·lelament, la contraposició entre els conflictes matrimonials i el drama íntim a palau i les escenes de masses ofereix un equilibri característic de la dramatúrgia operística del període.[20] Saint-Saëns construeix una atmosfera sonora associada a la monarquia Tudor mitjançant l’ús de materials que imiten la pràctica musical renaixentista anglesa. En aquest context, incorpora amb discreció diversos temes històrics que havia identificat durant les seves consultes de manuscrits vinculats a la corona anglesa a Londres, integrant-los en la partitura amb criteris d’erudició i voluntat de versemblança estilística.[1]
Sobre la base d’un himne jacobí, el preludi, de moviment serè i pulsació constant, estableix les condicions sonores d’una òpera caracteritzada per una escriptura harmònica opulenta i per moments de gran tensió, tot combinant-ho amb un decòrum sobri que s’allunya deliberadament de les ambicions tècniques pròpies de l’orquestra wagneriana. Aquest distanciament estètic ha estat considerat, en ocasions, un dels factors que haurien contribuït a la gradual desaparició de l’obra del repertori corrent. Tot i així, la partitura desplega una vitalitat notable, palpable en el conjunt impetuós que clou l’acte I, així com un cert esperit lúdic, exemplificat en l’escena en què dos cortesans debaten el conflicte palatí mentre Bolena observa uns ballarins des de la finestra a l’inici de l’acte IV.[16]
L’interès de Saint-Saëns pel barroc francès —especialment per la producció per a teclat de Rameau— es reflecteix en un tractament emocional sempre mesurat, concebut com un tribut a aquell període. Aquesta opció tècnica i estètica genera, en molts passatges, un efecte d’intensa eficàcia expressiva, tot i que en determinats moments pot resultar excessivament continguda per a sensibilitats contemporànies més inclinades a una manifestació directa de les passions dramàtiques.[16]
Enregistraments
| Any | Elenc:
Henri III, Catherine d'Aragon, Anne Boleyn, Don Gomez de Feria |
Director,
Teatre d'òpera i orquestra |
Segell[21] |
|---|---|---|---|
| 1983 | Sherrill Milnes,
Cristina Deutekom, Brenda Boozer, Jacques Trussel |
Antonio Tauriello,
San Diego Opera |
Disc vinil: Legendary Recordings
Cat: LR 197-S |
| 1991 | Philippe Rouillon,
Michèle Command, Lucile Vignon, Andrée Gabriel |
Alain Guingal,
Orchestre Lyrique Français, Choeurs de Théâtre des Arts de Rouen |
CD: Le Chant Du Monde. 1991 (també en DVD, Kultur Films) |
| 2002 | Simon Estes,
Montserrat Caballé, Nomeda Kazlaus, Charles Workman |
José M. Collado, | CD: Premiere Opera. 1991
Cat:CDNO 240-3 També en DVD (DVD 5191) |
| 2012 | Jason Howard,
Ellie Dehn, Jennifer Holloway, John Tessier |
Leon Botstein,
American Symphony Orchestra, Bard Festival Chorale |
CD: American Symphony Orchestra |
Referències
- 1 2 3 4 Robles Fitó, Àlex. «Caballé celebra su debut en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 4 gener 2002. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ «Montserrat Caballé reapareix al Liceu després de 10 anys». La Xarxa. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ «Montserrat Caballé celebra els 40 anys del seu debut al Liceu amb "Henry VIII"». ccma. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ Meléndez-Haddad, Pablo. «Montserrat Caballé da brillo a Henry VIII en su regreso al Liceu» (en castellà). ABC. [Consulta: 29 febrer 2016].
- 1 2 3 García Pérez, 1989, p. 10.
- ↑ Fisher, 2006, p. 30.
- 1 2 «El Liceo sigue fiel a Montserrat Caballé 40 años después de su debut» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 29 febrer 2016].
- 1 2 Alier, 2001, p. 250.
- ↑ Casanovas, Jordi. «Montserrat Caballé torna al seu teatre». El Periódico, 4 gener 2002. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ «Caballé es mostra il·lusionada en l'assaig d'Henry VIII al Liceu que s'estrena demà». Teatralnet. Arxivat de l'original el 7 de març 2016. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ Santurenne, Thierry. «Le Henri VIII de Saint-Saëns : entre affirmation idéologique et liberté théâtrale» (en francès). Revue Lisa. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ Will. Forster. The Forster Virginal Book, 1624. OCLC 53236915.
- ↑ MacDonald, Hugh. Saint-Saëns the Dramatist. Cambridge University Press, 2019, p. 378–379. ISBN 9781108550925.
- 1 2 Wolff, Stéphane (1962). "Henry VIII", p. 111–112, in L'Opéra au Palais Garnier (1875–1962). Paris: L'Entr'acte. OCLC 7068320 i 460748195. Paris: Slatkine (1983 reprint) ISBN 978-2-05-000214-2 OCLC 233656332
- ↑
Henry VIII a Internet Movie Database (anglès) - 1 2 3 Woolfe, Zachary. «Saint-Saëns's English King Gets His Due» (en anglès). New York Times, 20 agost 2012. [Consulta: 1 març 2016].
- ↑ "Leon Botstein Mounts Saint-Saëns' Henry VIII / Ellie Dehn as Catherine Wins at Bard", berkshirefinearts.com
- ↑ Alier, 2001, p. 252.
- ↑ Le Marrec, David. «Quadrature du cercle» (en francès). Carnets sur sol. [Consulta: 2 març 2016].
- ↑ Pelkonen, Paul J. «Botstein revives Saint-Saëns' rarely heard “Henry VIII” at the Bard Festival» (en anglès). The Classical Review. [Consulta: 29 febrer 2016].
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 10 juliol 2017].
Bibliografia
- Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Segon. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2.
- Fisher, Burton D. Saint-Saëns' Henry VIII.. Opera Journeys Publishing, 2006. ISBN 978-1-102-00939-9.
- García Pérez, Jesús. «Saint-Saëns». A: La Gran Ópera (en castellà). quatre. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2.
Vegeu també
Enllaços externs
Òperes de Saint-Saëns | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||||
