Himba
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Geografia | |
| Estat | Angola i Namíbia |
Els himba (singular: OmuHimba; plural: OvaHimba) són un grup ètnic ovaherero establert principalment al nord-oest de Namíbia, a la regió del Kunene, i en zones limítrofes del sud d'Angola. La seva població s'estima en prop de 50.000 persones, tot i que el cens de Namíbia de 2023 en va registrar 35.221 al país.[1][2]
Tradicionalment, els himba han basat la seva economia en la ramaderia extensiva de bovins, cabres i ovelles, complementada amb una agricultura de subsistència i una mobilitat estacional adaptada a les condicions semiàrides del seu territori. Parlen otjihimba, una varietat de la llengua herero, pertanyent a la família de les llengües bantus, i comparteixen un origen històric i cultural amb altres pobles ovaherero, tot i haver desenvolupat una identitat pròpia.[2]
Els himba són especialment coneguts per les seves tradicions pastorals, l'ús de l'otjize —una barreja de mantega i ocre aplicada sobre la pell i els cabells—, els seus elaborats pentinats i una organització social fortament vinculada als lligams familiars i al bestiar. Tot i que moltes comunitats mantenen formes de vida pastorals, l'accés a l'educació, els serveis públics, el turisme i els canvis econòmics experimentats per Namíbia han influït en l'evolució de la societat himba durant les darreres dècades.[2]
Territori
Els himba habiten principalment a la regió del Kunene, al nord-oest de Namíbia, i en zones limítrofes del sud d'Angola, a banda i banda del riu Kunene, que constitueix la frontera natural entre ambdós països.[2][3]
El seu territori correspon en gran part a l'antic Kaokoland, una de les regions més àrides i menys poblades de Namíbia. El paisatge està format per planes pedregoses, serralades de baixa altitud, sabanes arbustives i cursos d'aigua de règim estacional, amb precipitacions escasses i molt irregulars. Les principals poblacions de la zona són Opuwo, centre administratiu del Kunene, així com Epupa i Ruacana, situades prop del riu Kunene.[2]
Les condicions ambientals han afavorit una forma de vida adaptada a la disponibilitat d'aigua i de pastures. Per aquest motiu, moltes famílies mantenen una mobilitat estacional amb els ramats entre diferents àrees de pastura, tot i que en les darreres dècades els contactes amb nuclis urbans com Opuwo han augmentat a causa de l'accés a serveis sanitaris, educatius i comercials.[2][3]
Història
Els himba formen part del conjunt de pobles ovaherero, establerts al sud-oest d'Àfrica després de les migracions de pobles bantus cap a aquesta regió. Durant el segle XIX, un grup d'ovaherero es va desplaçar cap al sud d'Angola, on es va mantenir relativament aïllat. A partir de la dècada de 1920, moltes d'aquestes comunitats van tornar a travessar el riu Kunene i es van establir de nou al Kaokoland, l'actual regió del Kunene, on es va consolidar la identitat diferenciada dels himba.[2]
Durant el període colonial alemany, entre 1904 i 1908, els himba també es van veure afectats per les conseqüències de les Guerres Herero i del genocidi herero i namaqua, encara que el seu aïllament geogràfic va limitar l'impacte directe que aquest conflicte va tenir sobre les comunitats establertes al Kaokoland. Posteriorment, sota l'administració sud-africana, aquesta regió va romandre relativament aïllada de la resta del país, fet que va contribuir a la conservació de moltes de les pràctiques socials i pastorals dels himba.[2][4]
Entre el final de la dècada de 1970 i els primers anys de la de 1980, la combinació d'una greu sequera i de la guerra a la frontera entre Namíbia i Angola va provocar una de les crisis més importants de la seva història recent. Es calcula que es va perdre entre el 80% i el 90% del bestiar de la regió, fet que va obligar nombroses famílies a abandonar temporalment els seus assentaments i desplaçar-se cap a poblacions com Opuwo, on van dependre de l'ajuda alimentària mentre reconstruïen els seus ramats.[4][2]
Des de la independència de Namíbia, el 1990, els himba han recuperat progressivament els seus ramats i han mantingut bona part del seu sistema de vida pastor, tot i que l'expansió de l'educació, les comunicacions, el turisme i els serveis públics ha incrementat els contactes amb la resta del país. Aquest procés ha comportat importants canvis socials i econòmics, però moltes comunitats continuen preservant els seus sistemes tradicionals d'organització i les seves pràctiques culturals.[2][3]
Economia i mode de vida
La ramaderia constitueix la base de l'economia himba. Els ramats de bovins representen la principal forma de riquesa i tenen un paper central tant en la subsistència com en les relacions socials, ja que intervenen en els matrimonis, les herències, els rituals i el prestigi dels diferents llinatges. A més del bestiar boví, moltes famílies també crien cabres i ovelles, més resistents a les sequeres i ben adaptades a les condicions semiàrides del Kunene.[2][4]
L'aprofitament de les pastures es basa en un sistema de mobilitat estacional desenvolupat al llarg de generacions. Durant l'estació de les pluges, els ramats pasturen principalment als voltants dels assentaments familiars (onganda), mentre que durant l'estació seca una part del bestiar és traslladada cap a zones amb una major disponibilitat d'aigua i de vegetació. Aquest model permet reduir la pressió sobre les pastures i adaptar-se a la gran variabilitat climàtica del nord-oest de Namíbia.[4][5]
L'alimentació tradicional es basa principalment en la llet i els seus derivats, complementats amb farinetes de blat de moro, mill i altres productes agrícoles. Tot i que el bestiar és una font de carn, els animals només se sacrifiquen habitualment durant celebracions, rituals o altres esdeveniments destacats, atès que el seu valor econòmic i social és superior al seu valor alimentari.[2][6]
Els assentaments himba estan formats per diverses cabanes distribuïdes al voltant d'un espai central, on també se situen els corrals per al bestiar i altres espais comunitaris que constitueixen el nucli de la vida quotidiana del poblat. Les dones s'encarreguen principalment de la construcció i el manteniment de les cabanes, de l'obtenció d'aigua i llenya, de l'elaboració dels aliments i de la cura dels infants, mentre que els homes assumeixen sobretot la cura dels ramats i les decisions relacionades amb les pastures i els desplaçaments estacionals, tot i que moltes tasques es duen a terme de manera cooperativa entre els membres de la família extensa.[2][4]
Durant les darreres dècades, l'augment de l'escolarització, el desenvolupament del turisme i una major integració en l'economia nacional han diversificat parcialment les fonts d'ingressos de moltes famílies. Malgrat aquests canvis, la ramaderia continua essent el principal element econòmic i identitari de la societat himba.[3][2]
Organització social
La societat himba s'organitza al voltant de la família extensa i dels llinatges, que constitueixen la base de les relacions socials, econòmiques i rituals. Els poblats solen estar formats per diverses unitats familiars emparentades, habitualment encapçalades per un cap de família o un ancià reconegut per la seva autoritat, responsable de representar el grup i d'intervenir en la resolució de moltes qüestions comunitàries.[2]
Una de les característiques més singulars dels himba és el seu sistema de doble descendència, poc habitual entre els pobles pastors africans. Cada persona pertany simultàniament a un clan matern (eanda) i a un clan patern (oruzo), cadascun amb funcions específiques dins de la societat. Aquesta doble pertinença determina bona part dels drets i les obligacions dels individus, així com la seva participació en la vida ritual i comunitària.[4][7]
Tradicionalment, una part important del bestiar es transmetia dins del llinatge matern, sovint de l'oncle matern al nebot, mentre que la pertinença al clan patern, els drets vinculats als espais residencials i bona part de les responsabilitats rituals seguien la línia paterna. En l'actualitat, aquests patrons tradicionals conviuen cada vegada més amb l'herència directa als fills, com a conseqüència dels canvis socials, econòmics i legals experimentats durant les darreres dècades.[2][4][7]
Els matrimonis han estat tradicionalment concertats entre famílies, amb un paper destacat del bestiar en els acords matrimonials. La poligínia ha format part de l'organització familiar himba, especialment entre els homes amb recursos suficients per mantenir diverses llars, tot i que actualment és menys habitual. Després del matrimoni, la residència acostuma a ser patrilocal, és a dir, la nova família s'estableix habitualment prop del llinatge del marit.[2][7]
Malgrat els canvis experimentats durant les darreres dècades, la família extensa, els clans i les relacions de parentiu continuen essent els principals elements d'organització de la societat himba i mantenen un paper fonamental en la transmissió dels coneixements, les responsabilitats col·lectives i la identitat cultural.[2][7]
Llengua
L'idioma propi dels himba és l'otjihimba, una varietat de l’otjiherero pertanyent al grup de llengües bantus de la família lingüística nigerocongolesa. Es parla principalment al nord-oest de Namíbia, especialment a la regió del Kunene, i també en algunes comunitats del sud d'Angola.[8][9]
L'otjihimba és plenament intel·ligible amb altres varietats de l'otjiherero, tot i que presenta diferències de pronunciació, vocabulari i algunes formes gramaticals derivades de l'aïllament geogràfic i de l'evolució pròpia de les comunitats himba. Per aquest motiu, alguns autors el consideren un dialecte de l'otjiherero, mentre que d'altres el descriuen com una varietat diferenciada dins del continu lingüístic herero.[10]
La transmissió de la llengua continua essent principalment oral i es produeix dins l'àmbit familiar i comunitari. Tanmateix, l'escolarització, l'augment dels contactes amb altres grups i l'ús de l'anglès —llengua oficial de Namíbia— han afavorit el bilingüisme entre les generacions més joves, especialment a les zones més properes als nuclis urbans.[3][11]
Malgrat aquests canvis, l'otjihimba continua essent un dels principals elements d'identitat del poble himba i es manté com la llengua d'ús habitual en la majoria de comunitats tradicionals del Kunene.[2]
Cultura
Creences i religió
La religió tradicional dels himba es basa en la creença en un ésser suprem, anomenat Mukuru, i en el culte als avantpassats, que constitueixen el principal vincle entre la comunitat i el món espiritual. Tot i que Mukuru és reconegut com el creador i origen de la vida, les pregàries i els rituals quotidians s'adrecen principalment als avantpassats, considerats els intermediaris entre els vius i la divinitat.[2][12]
L'element central d'aquestes creences és el foc sagrat (okuruwo), present a cada poblat tradicional. Se situa sobre l'eix simbòlic que uneix la cabana del cap de família amb el corral del bestiar i és el principal espai ritual de la comunitat. Al seu voltant es duen a terme pregàries, ofrenes i cerimònies relacionades amb els principals esdeveniments de la vida familiar, com ara naixements, matrimonis, defuncions o períodes de sequera, en què es demana protecció, salut, fertilitat del bestiar o pluja.[2][4]
El foc sagrat és custodiat habitualment pel cap de família o per la persona que exerceix l'autoritat ritual del llinatge, responsable de mantenir la relació simbòlica amb els avantpassats. El bestiar també ocupa un lloc central en aquestes cerimònies, ja que representa la continuïtat del llinatge, la prosperitat familiar i els vincles entre les diferents generacions.[2]
Des del segle XX, la implantació de missions cristianes al nord de Namíbia ha afavorit la difusió del cristianisme entre una part de la població himba. Tanmateix, en moltes comunitats les pràctiques cristianes conviuen amb les creences tradicionals, especialment amb el culte als avantpassats i la importància ritual del foc sagrat, que continuen essent elements fonamentals de la identitat cultural himba.[3][11]
Indumentària, ornaments i otjize
La indumentària tradicional himba es confecciona principalment amb pells d'animals, especialment de boví i de cabra, complementades amb peces de cuir ornamentades i nombroses joies elaborades amb metall, petxines, llavors, cuir i altres materials. Els ornaments personals constitueixen un element destacat de la identitat individual i poden indicar l'edat, l'estat civil o la posició social de qui els porta.[2]
Un dels trets més característics dels himba és l'ús de l'otjize, una pasta de color rogenc preparada tradicionalment amb mantega i ocre vermell finament triturat, a la qual sovint s'afegeixen resines o plantes aromàtiques. Les dones, i en menor mesura els infants, l'apliquen diàriament sobre la pell i els cabells, conferint-los la tonalitat vermellosa que ha fet els himba coneguts arreu del món.[2][4]
L'otjize compleix diverses funcions alhora. A més del seu valor estètic, protegeix la pell de la intensa radiació solar i de la sequedat característica del clima semiàrid del Kunene, alhora que contribueix a mantenir-ne la hidratació. També forma part de la identitat cultural himba i simbolitza la bellesa, la fertilitat i el vincle amb la terra, representada pel color vermell de l'ocre.[2]
Les joies i els ornaments corporals també tenen un important valor simbòlic. Braçalets, collars, turmelleres i altres peces poden indicar diferents etapes de la vida o reforçar la pertinença familiar i comunitària. Molts d'aquests elements continuen utilitzant-se en la vida quotidiana, encara que en algunes comunitats conviuen amb peces de vestir i objectes d'origen industrial incorporats durant les darreres dècades.[3][2]
Pentinats
Els pentinats tradicionals constitueixen un dels elements més característics de la identitat himba i tenen un important significat social. La forma, el nombre i la disposició de les trenes permeten identificar el sexe, l'edat i, en molts casos, l'etapa de la vida en què es troba cada persona. Els cabells es recobreixen sovint amb otjize, que contribueix a fixar les trenes i els proporciona la característica tonalitat rogenca.[2][4]
Durant la infància, nens i nenes porten pentinats diferents que evolucionen a mesura que creixen. En arribar a l'adolescència, les trenes passen a indicar l'accés a una nova etapa vital i formen part dels ritus de pas cap a l'edat adulta. Entre les dones, els pentinats també reflecteixen l'estat civil i altres moments rellevants del cicle vital. Per exemple, després del matrimoni moltes dones adopten l'erembe, un característic tocat de cuir que simbolitza el seu nou estatus dins la comunitat.[2]
L'erembe és confeccionat tradicionalment amb pell de xai i constitueix un dels ornaments més representatius de les dones himba casades. Els pentinats masculins també evolucionen amb l'edat i poden reflectir diferents etapes del cicle vital, tot i que presenten una variabilitat més gran entre comunitats que els femenins.[2][4]
Més enllà de la seva funció estètica, els pentinats constitueixen un element visible d'identificació social que permet reconèixer diferents etapes de la vida i reforça la identitat cultural himba. Tot i que les influències externes, l'escolarització i una major integració en la societat namibiana han introduït nous estils entre les generacions més joves, els pentinats tradicionals continuen essent un dels símbols més representatius de la cultura himba.[3][2]
Situació actual
Els himba continuen concentrats principalment a la regió del Kunene, on la ramaderia extensiva continua essent la principal activitat econòmica i un element essencial de la seva identitat cultural. Tot i això, durant les darreres dècades moltes comunitats han experimentat canvis derivats de l'escolarització, la millora de les comunicacions, l'accés als serveis sanitaris i un contacte més intens amb els nuclis urbans.[3][2]
El desenvolupament del turisme al nord de Namíbia ha convertit els himba en un dels pobles més coneguts del país. Aquest fenomen ha generat noves fonts d'ingressos mitjançant la venda d'artesania, les visites als poblats i altres activitats relacionades amb el turisme cultural. Alhora, també ha suscitat debats sobre la representació de la seva cultura, la protecció de la intimitat de les comunitats i l'impacte que aquestes activitats poden tenir sobre les formes de vida tradicionals.[3]
Les sequeres recurrents constitueixen un dels principals desafiaments per a les comunitats himba, ja que afecten directament la disponibilitat de pastures i la supervivència dels ramats. Diversos estudis recents assenyalen que la variabilitat climàtica i l'augment de la freqüència dels episodis de sequera han incrementat la vulnerabilitat de les comunitats pastorals del Kunene, que han hagut de combinar els coneixements tradicionals amb noves estratègies d'adaptació per mantenir els seus mitjans de vida.[13]
Malgrat aquestes transformacions, els himba continuen mantenint la seva llengua, una part important de les seves pràctiques rituals, l'organització familiar i nombroses manifestacions de la seva cultura material, que constitueixen una part destacada del patrimoni cultural de Namíbia. La societat himba actual reflecteix així un procés d'adaptació continu, en què la preservació de la identitat cultural conviu amb els canvis socials i econòmics propis del segle XXI.[2][3]
Vegeu també
Referències
- ↑ «2023 Population and Housing Census Main Report». Namibia Statistics Agency, 2024. Arxivat de l'original el 2025-03-19. [Consulta: 22 juliol 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 Crandall, David P. The Place of Stunted Ironwood Trees: A Year in the Lives of the Cattle-Herding Himba of Namibia. Nova York: Continuum, 2000. ISBN 0-8264-1270-X.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 «Himba in Namibia». Minority Rights Group International. [Consulta: 22 juliol 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Bollig, Michael «The Colonial Encapsulation of the North-Western Namibian Pastoral Economy». Africa, 68, 1998, p. 506–536.
- ↑ Müller, Birgit; Anja Linstädter; Karin Frank; Michael Bollig; Christian Wissel «Learning from Local Knowledge: Modeling the Pastoral-Nomadic Range Management of the Himba, Namibia». Ecological Applications, 17, 2007, p. 1857–1875.
- ↑ Crandall, David P. «The Importance of Maize among the OvaHimba». Journal of the Namibia Scientific Society, 43, 1991, p. 7–18.
- 1 2 3 4 Scelza, Brooke A.; R. Bliege Bird; Douglas W. Bird; et al. «The disequilibrium of double descent: changing inheritance norms among Himba pastoralists». Philosophical Transactions of the Royal Society B, 374, 2019.
- ↑ «Otjihimba». Glottolog. [Consulta: 22 juliol 2026].
- ↑ «Herero». Ethnologue. [Consulta: 22 juliol 2026].
- ↑ Möhlig, Wilhelm J. G.. Rüdiger Köppe Verlag. Language History and Linguistic Description in Africa, 2002.
- 1 2 «Herero». Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 22 juliol 2026].
- ↑ Estermann, Carlos. Africana Publishing Company. The Ethnography of Southwestern Angola, 1979.
- ↑ Inman, Emilia N.; Richard J. Hobbs; Zivanai Tsvuura «No safety net in the face of climate change: The case of pastoralists in Kunene Region, Namibia». PLOS ONE, 15, 2020. DOI: 10.1371/journal.pone.0238982.
Bibliografia
- Crandall, David P. The Place of Stunted Ironwood Trees: A Year in the Lives of the Cattle-Herding Himba of Namibia. Nova York: Continuum International Publishing Group Inc., 2000. ISBN 0-8264-1270-X.
- Bollig, Michael «The Colonial Encapsulation of the North-Western Namibian Pastoral Economy». Africa, 68, 1998, p. 506–536.
- Estermann, Carlos. Africana Publishing Company. The Ethnography of Southwestern Angola, 1979.
- Scelza, Brooke A.; R. Bliege Bird; Douglas W. Bird; et al. «The disequilibrium of double descent: changing inheritance norms among Himba pastoralists». Philosophical Transactions of the Royal Society B, 374, 2019.
- Peter Pickford, Beverly Pickford i Margaret Jacobsohn: Himba. New Holland Publishers (UK), 1990. ISBN 978-1-85368-084-7
- Klaus G. Förg i Gerhard Burkl: Himba. Namibias ockerrotes Volk. Rosenheimer Verlagshaus, 2004. ISBN 3-475-53572-6
- Rina Sherman: Ma vie avec les Ovahimba. Hugo et Cie, 2009. ISBN 978-2-7556-0261-6
