James Gavin

Plantilla:Infotaula personaJames Gavin
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement22 març 1907 Modifica el valor a Wikidata
Brooklyn (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 febrer 1990 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Baltimore (Maryland) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementeri de West Point Modifica el valor a Wikidata
Ambaixador dels Estats Units a França
1961 – 1962
← Amory Houghton – Charles E. Bohlen →
Ambaixador
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUnited States Army Command and General Staff College
Acadèmia Militar dels Estats Units - Graduat en Ciències Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódiplomàtic, oficial Modifica el valor a Wikidata
Activitat1924 Modifica el valor a Wikidata - 1958 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
Branca militarExèrcit dels Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Grau militargeneral Modifica el valor a Wikidata
Comandant de (OBSOLET)82a Divisió Aerotransportada Modifica el valor a Wikidata
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0310541
Find a Grave: 4078Modifica el valor a Wikidata

James Maurice Gavin (22 de març de 1907 - 23 de febrer de 1990), de vegades anomenat "Jumpin' Jim" i "the jumping general", (Saltador Jim i el general saltador), va ser un oficial superior de l'exèrcit dels Estats Units, amb el rang de tinent general, que va ser el tercer comandant general (CG) de la 82a Divisió Aerotransportada durant la Segona Guerra Mundial. Durant la guerra, sovint se'l coneixia com "el general de salt" a causa del seu costum de participar en salts de combat amb els paracaigudistes sota el seu comandament; va ser l'únic oficial general estatunidenc que va fer quatre salts de combat a la guerra.

Gavin va ser el major general més jove a comandar una divisió americana a la Segona Guerra Mundial, amb només 37 anys[1] en ser ascendit,[2] i el tinent general més jove després de la guerra, el març de 1955. Va ser guardonat amb dues Creus per Servei Distingit i diverses altres condecoracions pel seu servei a la guerra. Durant el combat, era conegut pel seu hàbit de portar un rifle M1, que normalment portaven els soldats d'infanteria nord-americans allistats, en lloc de la carabina M1, que portaven habitualment els oficials.[3]

Gavin també va treballar contra la segregació a l'exèrcit dels Estats Units,[3] cosa que li va valer certa notorietat. Després de la guerra, Gavin va exercir com a ambaixador dels Estats Units a França del 1961 al 1962.

Biografia

Gavin va néixer a Brooklyn, Nova York, el 22 de març de 1907. La seva ascendència precisa no està clara. La seva mare podria haver estat una immigrant irlandesa, Katherine Ryan, i el seu pare James Nally (també d'origen irlandès), tot i que la documentació oficial indica Thomas Ryan com el seu pare; possiblement per tal de fer que el naixement fos legítim. El certificat de naixement indica el seu nom com a James Nally Ryan, tot i que Nally estava ratllat. Quan tenia uns dos anys, va ser ingressat a l'orfenat Convent of Mercy de Brooklyn, on va romandre fins que va ser adoptat el 1909 per Martin i Mary Gavin de Mount Carmel, Pennsilvània, i se li va donar el nom de James Maurice Gavin.[4]

En Gavin va aconseguir la seva primera feina com a repartidor de diaris als 10 anys. Als 11 anys, ja tenia dues rutes i era agent de tres diaris de fora de la ciutat. Durant aquest temps, gaudia seguint articles sobre la Primera Guerra Mundial. A vuitè grau, va deixar la feina al diari i va començar a treballar en una barberia. Allà escoltava les històries dels vells miners. Això el va fer adonar-se que no volia ser miner. A l'escola, va aprendre sobre la Guerra Civil. A partir d'aquell moment, va decidir estudiar tot el que pogués sobre el tema. Va quedar meravellat del que va descobrir i va decidir que si volia aprendre aquesta "màgia" de controlar milers de tropes, des de quilòmetres de distància, hauria de continuar la seva educació a l'Acadèmia Militar dels Estats Units (USMA) a West Point, Nova York.[5][6]

El seu pare adoptiu era un miner de carbó treballador, però la família encara tenia problemes per arribar a final de mes. Gavin va deixar l'escola després de vuitè grau i es va convertir en dependent a temps complet en una botiga de sabates per 12,50 dòlars a la setmana. El seu següent treball va ser com a gerent de Jewel Oil Company.[7] Una combinació d'inquietud i oportunitats de futur limitades a la seva ciutat natal van fer que Gavin fugis de casa. El març de 1924, el dia del seu 17è aniversari, va agafar el tren nocturn cap a Nova York . El primer que va fer en arribar va ser enviar un telegrama als seus pares dient que tot estava bé per evitar que denunciessin la seva desaparició a la policia. Després d'això, va començar a buscar feina.[8]

Carrera militar

Allistament i West Point

A finals de març de 1924, amb només 17 anys, Gavin va parlar amb un sergent de l'exèrcit dels Estats Units.[9] Com que era menor de 18 anys, necessitava el consentiment dels seus pares per allistar-se. Sabent que els seus pares adoptius no hi consentirien, Gavin va dir al reclutador que era orfe. El reclutador el va portar a ell i a alguns altres nois menors d'edat, que eren orfes, a un advocat que es va declarar el seu tutor i va signar els documents de consentiment dels pares. L'1 d'abril de 1924, Gavin va jurar servei a l'exèrcit dels Estats Units. Més tard va escriure sobre aquest període:

« No podia esperar per unir-me i vaig aixecar la mà dreta a l'edifici Whitehall l'1 d'abril de 1924. Sempre he recordat el nom de l'oficial que em va fer jurar perquè era el mateix que el d'un general de la Guerra Civil: el capità Buckner. Va ser el primer capità de l'exèrcit dels Estats Units, a més a més uniformat, que havia vist mai, i em va impressionar.[10] »

Primer va ser destinat a Panamà. El seu entrenament bàsic es va dur a terme a la seva unitat, l'Artilleria Costanera dels Estats Units a Fort Sherman. Va servir com a membre de la dotació d'un canó de 155 mm, sota el comandament del sergent McCarthy, que el va descriure com "bo". Una altra persona a qui admirava era el seu primer sergent, un indi americà anomenat "Cap" Williams.[11]

Gavin passava el seu temps lliure llegint llibres de la biblioteca, en particular "Grans Capitans" i una biografia d'Hannibal. Havia estat obligat a deixar l'escola a setè de primària per ajudar a mantenir la seva família i sentia molt la seva manca d'educació. A més, feia excursions per la regió, intentant satisfer la seva curiositat il·limitada sobre tot. El sergent primer Williams va reconèixer el potencial de Gavin i el va convertir en el seu ajudant; Gavin va ser ascendit a caporal sis mesos després.[11]

Com a cadet de West Point

Volia progressar a l'exèrcit i, seguint el consell de Williams, va sol·licitar l'admissió a una escola militar local, de la qual els millors graduats tenien l'oportunitat d'assistir a l'USMA a West Point. Gavin va aprovar els exàmens físics i va ser assignat amb una dotzena d'homes més a una escola a Corozal, que era un petit campament de l'exèrcit a la Zona del Canal. Va començar l'escola l'1 de setembre de 1924. Per preparar-se per als exàmens d'entrada a West Point, Gavin va rebre classes particulars d'un altre mentor, el tinent Percy Black, des de les 8 del matí fins al migdia sobre àlgebra, geometria, anglès i història. Va aprovar els exàmens i se li va permetre sol·licitar l'admissió a West Point.[12] Va escriure: "Sempre he estat agraït al tinent Black per la seva insistència i he sentit que això va ser el que em va permetre aprovar."[13]

Gavin va arribar a West Point l'estiu de 1925, tres mesos després del seu 18è aniversari[14] i 14 mesos després de l'allistament.[15] Als formularis de sol·licitud, va indicar que tenia 21 anys (en comptes de 18) per ocultar el fet que no tenia l'edat suficient per unir-se a l'exèrcit quan ho va fer. Com que Gavin no havia rebut l'educació bàsica necessària per entendre les lliçons, es llevava a les 4:30 cada matí i llegia els seus llibres al bany, l'únic lloc amb prou llum per llegir. Després de quatre anys de treball dur, es va graduar el juny de 1929, en el lloc 185 d'una promoció de 299. A l'edició de 1929 de l'anuari de West Point, Howitzer, se'l mencionava com a boxejador i com el cadet que ja havia estat soldat. Després de la seva graduació i el seu nomenament com a sotstinent, es va casar amb Irma Baulsir el 5 de setembre de 1929.[16][17]

Destins diversos

Gavin va ser destinat al Camp Harry J. Jones prop de Douglas, Arizona, a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Aquest campament albergava el 25è Regiment d'Infanteria (un dels regiments Buffalo Soldier completament afroamericans) .[18] Va romandre en aquesta destinació durant tres anys.[19]

Després, Gavin va assistir a l'Escola d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units a Fort Benning, Geòrgia . Aquesta escola estava dirigida pel coronel George C. Marshall, que havia portat Joseph Stilwell amb ell per dirigir el departament de Tàctiques . Marshall i Stillwell, tots dos veterans distingits de la Primera Guerra Mundial, van ensenyar als seus estudiants a no confiar en llargues ordres escrites, sinó a donar pautes aproximades perquè els comandants sobre el terreny les executessin com consideressin oportú, i a deixar que els comandants de camp fessin el pensament tàctic real; això era contrari a tota la resta d'educació a l'exèrcit dels Estats Units fins aleshores.[20] Sobre Stilwell i els seus mètodes, Gavin va escriure: "Va ser un oficial excel·lent en aquell càrrec [cap de tàctiques], treballador dur i dur, i exigia molt, sempre insistint que qualsevol cosa que demanessis a les tropes que fessin, havies de ser capaç de fer-la tu mateix."[21]

El temps que va passar a Fort Benning va ser feliç per a Gavin, però el seu matrimoni amb Irma Baulsir no anava bé. Ella s'havia mudat amb ell a Fort Benning i vivia en una ciutat propera. El 23 de desembre de 1932, van conduir fins als pares de Baulsir a Washington, DC, per celebrar el Nadal junts. Irma va decidir que era més feliç allà i es va quedar amb els seus pares. El febrer de 1933, Irma es va quedar embarassada.[22] La seva filla, la primera filla de Gavin, Barbara, va néixer mentre Gavin era fora de Fort Sill en un viatge de caça. "Estava molt descontenta amb mi, igual que la seva mare", va escriure Gavin més tard. Irma va romandre a Washington durant la major part del seu matrimoni, que va acabar en divorci en tornar de la guerra.

El 1933, Gavin, que no tenia cap desig de convertir-se en instructor per a nous reclutes, va ser destinat als Regiments d'Infanteria 28è i 29è a Fort Sill, Oklahoma, sota el comandament del llavors tinent coronel (més tard tinent general) Lesley J. McNair. Passava la major part del seu temps lliure, com ell l'anomenava, a l'"excel·lent biblioteca" d'aquest fort, mentre que els altres soldats passaven la major part del temps fent festa, disparant i jugant a polo. Un autor en particular va impressionar Gavin: J. F. C. Fuller. Gavin va dir d'ell: "[Ell] va veure clarament les implicacions de les màquines, les armes, la gasolina, el petroli, els tancs i els avions. Vaig llegir amb avidesa tots els seus escrits".

El 1936, Gavin va ser destinat a les Filipines. Mentre era allà, es va preocupar molt per la capacitat dels Estats Units per contrarestar els possibles plans d'expansió japonesos. Els 20.000 soldats que hi eren estaven mal equipats. Al llibre Paratrooper: The Life of Gen. James M. Gavin, se'l cita dient: "Les nostres armes i equipament no eren millors que els utilitzats a la Primera Guerra Mundial". Després d'un any i mig a les Filipines, va tornar a Washington amb la seva família i va servir a la 3a Divisió d'Infanteria als quarters de Vancouver. Gavin va ser ascendit a capità i va ocupar el seu primer càrrec de comandament com a oficial comandant de la Companyia K del 7è Regiment d'Infanteria.

Mentre estava destinat a Fort Ord, Califòrnia, va patir una lesió a l'ull dret durant un partit esportiu. Gavin temia que això posés fi a la seva carrera militar i va visitar un metge a Monterey, Califòrnia . El metge li va diagnosticar un despreniment de retina i li va recomanar un pegat a l'ull durant 90 dies. Gavin va decidir confiar que la curació del seu ull per si sola ocultaria la lesió.

Tornada a West Point

Gavin hagué de tornar a West Point, per treballar a la Facultat de Tàctica. Estava encantat amb aquesta posició, car li permetia desenvolupar les seves habilitats allà. Amb la Blitzkrieg alemanya executant-se a Europa, la Facultat de Tàctica de West Point havia d'analitzar i entendre les tàctiques alemanyes, els vehicles i els armaments. El seu superior de West Point l'anomenà "un instructor natural", i els seus alumnes declararen que era el millor professor que mai havien tingut.

Gavin estava molt preocupat sobre el fet que els vehicles, armament i munició de l'exèrcit eren com a molt una còpia de l'equipament alemany. Va declarar que no hauria de ser suficient copiar als alemanys. Per primer cop parlà sobre el fet d'emprar forces aerotransportades.

Es va interessar per l'assalt aerotransportat alemany del Fort Eben-Emael a Bèlgica al maig de 1940, capturat en una nit des del cel per tropes paracaigudistes alemanyes ben equipades. Aquest fet, així com el seu estudi extensiu de les tàctiques de moviment de Stonewall Jackson el van fer presentar-se voluntari per a la nova unitat aerotransportada a l'abril de 1941.

Segona Guerra Mundial

Construcció d'un exèrcit aerotransportat

Gavin va començar a entrenar-se a la nova Escola de Paracaigudistes de Fort Benning l'agost de 1941.[23] Després de graduar-se a l'agost, va servir en una unitat experimental. El seu primer comandament va ser com a capità i oficial comandant de la Companyia C del recentment creat 503è Batalló d'Infanteria Paracaigudista.

Els amics de Gavin, William T. Ryder, comandant de l'entrenament aerotransportat, i William P. Yarborough, oficial de comunicacions del Grup Aerotransportat Provisional, van convèncer el coronel William C. Lee que deixés que Gavin desenvolupés les tàctiques i les regles bàsiques del combat aerotransportat. Lee va seguir aquesta recomanació i va nomenar Gavin el seu oficial d'operacions i entrenament (S-3). El 16 d'octubre de 1941, Gavin va ser ascendit a major.

Una de les primeres prioritats de Gavin va ser determinar com es podien utilitzar les tropes aerotransportades de la manera més eficaç. La seva primera acció va ser escriure FM 31-30: Tàctiques i tècnica de les tropes aerotransportades. Va utilitzar informació sobre les experiències soviètiques i alemanyes amb tropes de paracaigudistes i planadors i també va utilitzar la seva pròpia experiència en tàctiques i guerra. El manual contenia informació sobre tàctiques, però també sobre l'organització dels paracaigudistes, quin tipus d'operacions podien executar i què necessitarien per executar la seva tasca de manera eficaç. Més tard, quan li van preguntar a Gavin què havia fet que la seva carrera s'enlairés tan ràpid, responia: "Jo vaig escriure el llibre".

El febrer de 1942, poc després que els Estats Units entrés a la Segona Guerra Mundial, Gavin va fer un curs condensat a l'Escola de Comandament i Estat Major de l'Exèrcit dels Estats Units a Fort Leavenworth, Kansas, que el va qualificar per servir a l'estat major d'una divisió. Va tornar al Grup Aerotransportat Provisional i se li va encarregar la construcció d'una divisió aerotransportada. A la primavera de 1942, Gavin i Lee van anar al Quarter General de l'Exèrcit a Washington, DC, per discutir l'ordre de batalla de la primera divisió aerotransportada dels Estats Units. La 82a Divisió d'Infanteria, aleshores estacionada a Camp Claiborne, Louisiana, i comandada pel major general Omar Bradley, va ser seleccionada per ser convertida en la primera divisió aerotransportada americana i posteriorment es va convertir en la 82a Divisió Aerotransportada. El comandament de la 82a va ser assumit pel major general Matthew Ridgway. La influència del tinent general Lesley J. McNair va conduir a la composició inicial de la divisió de dos regiments d'infanteria de planadors i un regiment d'infanteria de paracaigudes, amb una artilleria orgànica de paracaigudes i planadors i altres unitats de suport.

L'agost de 1942, Gavin va esdevenir l'oficial al comandament del 505è Regiment d'Infanteria Paracaigudista (PIR) a Fort Benning, que s'havia activat poc abans, el 6 de juliol.[24] Amb només 35 anys, va ser ascendit a coronel poc després. Gavin va construir aquest regiment des de zero. Va dirigir les seves tropes en llargues marxes i sessions d'entrenament realistes, creant ell mateix les missions d'entrenament i dirigint les marxes personalment. També va donar molt valor a que els seus oficials fossin "els primers a sortir per la porta de l'avió i els últims a la línia de menjar". Aquesta pràctica ha continuat fins i tot amb les unitats aerotransportades nord-americanes actuals. Després de mesos d'entrenament, Gavin va fer provar el regiment per última vegada:

« A mesura que s'acostava l'hora de marxar, de camí a la guerra, vaig tenir un exercici que els exigia sortir de la nostra zona de casernes a les 19:00 i marxar tota la nit fins a una zona propera a la ciutat de Cottonwood, Alabama, una marxa d'uns 37 quilòmetres. Allà vam maniobrar tot el dia i, de fet, vam capturar i mantenir un cap aeri . Vam interrompre l'exercici cap a les 20:00 i vam fer que els soldats tornessin per una altra ruta a través d'un dens bosc de pins, per carreteres remotes. Cap a les 23:00, vam anar al bivac. Després d'aproximadament una hora de son, els soldats es van despertar per reprendre la marxa. En 36 hores, el regiment havia marxat més de 80 quilòmetres, havia maniobrat i capturat un cap aeri, i l'havia defensat del contraatac mentre portava càrregues de combat completes i vivia de les racions de reserva. »
Preparatius per al combat

El febrer de 1943, la 82a Divisió Aerotransportada, comandada pel major general Matthew Ridgway i formada pels regiments d'infanteria de planadors 325è i 326è i el 504t Regiment d'infanteria paracaigudista, juntament amb diverses unitats de suport, va ser seleccionada per participar en la invasió aliada de Sicília, anomenada Operació Husky. Tanmateix, no hi havia prou planadors disponibles perquè tots dos regiments de planadors participessin en els desembarcaments, de manera que el 326è Regiment d'infanteria de planadors va ser rellevat de la seva assignació al 82è i substituït pel 505è Regiment d'infanteria paracaigudista de Gavin, que va arribar a Fort Bragg el 12 de febrer.[24][25]

Gavin va organitzar un últim salt de la mida d'un regiment amb finalitats d'entrenament i demostració abans que la divisió fos enviada al nord d'Àfrica. El 10 d'abril de 1943, Ridgway va explicar quina seria la seva següent missió: l'Operació Husky, la invasió aliada de Sicília. El regiment de Gavin seria el primer de la història de l'exèrcit dels Estats Units a fer un aterratge aeri de la mida d'un regiment. Va declarar: "És emocionant i estimulant que la primera operació de paracaigudisme regimental de la història del nostre exèrcit sigui duta a terme pel 505. Serà molt difícil fer-ho bé, però si fallem no serà per manca d'esforç. Sé que el regiment lluitarà fins a l'últim home. Lluitaran com les tropes americanes mai han lluitat abans".[26] El 29 d'abril de 1943, Gavin va sortir del port de Nova York a bord del SS Monterey, arribant a Casablanca el 10 de maig de 1943.[27] El tinent general George Patton, comandant del Setè Exèrcit dels Estats Units, va suggerir dur a terme la invasió de nit, però Ridgway i Gavin no hi van estar d'acord perquè no havien practicat salts nocturns. Després d'augmentar les baixes durant els salts de pràctica a causa del desembarcament dels soldats al terreny dur i rocós del desert marroquí, Gavin va cancel·lar tots els salts de pràctica fins a la invasió.[28]

El regiment va ser transportat a Kairouan, a Tunísia, i el 9 de juliol a les 10:00 del matí van entrar als avions que els portarien a Sicília. La seva missió era aterrar 24 hores abans del dia/hora previst per a l'inici del combat principal al nord i a l'est de Gela i prendre i mantenir la zona circumdant per dividir la línia de subministrament alemanya i interrompre les seves comunicacions.

Operació Husky
Els major general Ridgway i Gavin

Un soldat va informar a Gavin que la velocitat del vent al lloc d'aterratge era de 56 km/h. Durant la fase de planificació, s'havia assumit una velocitat de 24 km/h. Després d'una hora de vol, la tripulació de l'avió va poder veure el bombardeig de les platges d'invasió. Gavin va ordenar als seus homes que es preparessin per al salt, i uns minuts més tard va ser el primer paracaigudista a saltar de l'avió. A causa de la velocitat del vent superior a l'esperada, es va torçar el turmell en aterrar. Després de reunir un grup de 20 homes, el seu S-3, el major Benjamin H. Vandervoort, i el seu S-1, el capità Ireland, es va adonar que s'havien desviat del seu curs i que eren a quilòmetres de les zones d'aterratge previstes. Podia veure signes de combat a vint milles més enllà; va reunir els seus homes i es va dirigir cap a la zona de combat.

Amb un petit grup d'entre vuit i vint paracaigudistes del 505è, Gavin va començar a marxar cap al so dels canons. "No tenia ni idea d'on era el seu regiment i només una vaga idea d'on era exactament. Vam caminar tota la nit", va dir el major Vandervoort. Els paracaigudistes no representaven una amenaça real com a força de combat, però les seves tàctiques de guerrilla eren, tanmateix, molt efectives. Van enfrontar-se agressivament a les forces enemigues, deixant la impressió d'una força molt més gran. En un moment donat del matí del 10 de juliol, el petit grup de Gavin es va trobar amb una patrulla antiparacaigudistes italiana de 35 homes. Es va produir un intens tiroteig i els italians van ser rebutjats. Diversos paracaigudistes van resultar ferits abans que Gavin i els seus homes poguessin retirar-se gradualment. Gavin va ser l'últim home a retirar-se. "Estàvem suats, cansats i angoixats per haver de deixar enrere els nostres ferits", va dir Vandervoort. "El coronel va revisar el seu minúscul comandament de sis homes i va dir: 'Aquest és un lloc infernal per a un comandant de regiment'".

Cap a les 8:30 del matí de l'11 de juliol, mentre Gavin es dirigia cap a l'oest per la Ruta 115 en direcció a Gela, va començar a reunir grups dispersos de paracaigudistes i infants del 505è Regiment de la 45a Divisió d'Infanteria i va atacar amb èxit una carena que dominava un encreuament de carreteres a l'extrem est de la Vall d'Acate. Es deia Biazzo Ridge. Gavin va establir defenses ràpides a la carena, amb vistes al encreuament de carreteres, Ponte Dirillo i la vall del riu Acate. Tot i que no tenia tancs ni artilleria per donar-li suport, immediatament va apreciar la importància de mantenir la carena com a única força aliada entre els alemanys i la seva explotació sense obstacles del flanc esquerre exposat de la 45a Divisió i el flanc dret, poc controlat, de la 1a Divisió d'Infanteria. Contra Gavin, aquell dia hi havia tota la força de treball oriental de la Divisió Hermann Göring: almenys 700 infants, un batalló d'artilleria blindada i una companyia de tancs Tiger.

L'objectiu alemany no era res menys que contraatacar i llançar les divisions 1a i 45a de nou al mar. Tot i que els atacs del 10 de juliol havien fracassat, els llançats l'endemà representaven una greu amenaça per a l'encara fràgil cap de platja de la 45a Divisió. Per alguna raó inexplicable, els alemanys no van actuar agressivament contra la força de Gavin, superada en armament i en equip. Tot i així, aquella tarda, una força panzer va atacar Biazzo Ridge. Gavin va deixar clar als seus homes: "Ens quedarem en aquesta maleïda carena, passi el que passi".

Els defensors de Biazzo Ridge van aconseguir capturar dos obusos de 75 mm, que van convertir en armes de foc directe per defensar la carena. Un va aconseguir inutilitzar un dels tancs Tiger atacants. A primera hora del vespre, la situació s'havia tornat sobtada quan van aparèixer sobtadament sis tancs M4 Sherman americans , provocant aplaudiments dels paracaigudistes cansats, als quals s'havien unit altres, inclosos alguns enginyers aerotransportats, infanteria, oficinistes, cuiners i camioners. Amb aquesta força inicial i els Sherman, Gavin va contraatacar i, en fer-ho, va dissuadir els alemanys d'aprofitar el seu considerable avantatge. La batalla va acabar amb els americans encara controlant Biazzo Ridge. Per les seves gestes de valor aquell dia, el coronel Gavin va ser guardonat més tard amb la Creu del Servei Distingit. El 9 de desembre de 1943, Gavin va ser ascendit a general de brigada i es va convertir en el comandant adjunt de la 82a Divisió Aerotransportada.[24] Amb només 36 anys en aquell moment, va ser un dels oficials de l'exèrcit més joves a convertir-se en general a la Segona Guerra Mundial. La 82a Aerotransportada es va traslladar a Anglaterra durant els primers mesos de 1944.

Dia D i Missió Boston

Gavin va formar part de la Missió Boston el Dia D. Aquest va ser un assalt de combat en paracaigudes dut a terme a la nit per la 82a Divisió Aerotransportada dels Estats Units el 6 de juny de 1944, com a part dels desembarcaments aeris estatunidencs a Normandia. L'objectiu era assegurar una zona d'aproximadament 26 km² a banda i banda del riu Merderet. Havien de capturar la ciutat de Sainte-Mère-Église, un encreuament de comunicacions crucial darrere de Utah Beach, i bloquejar els accessos a la zona des de l'oest i el sud-oest. Havien de prendre calçades i ponts sobre el Merderet a La Fière i Chef-du-Pont, destruir el pont de la carretera sobre el riu Douve a Pont l'Abbé i assegurar la zona a l'oest de Sainte-Mère-Église per establir una línia defensiva entre Gourbesville i Renouf. Gavin va descriure l'operació com si tingués dos reptes interrelacionats: havia de ser "planificada i organitzada amb un ull posat en l'engany i un altre en l'assalt".[29]

Per completar les seves tasques, la 82a Divisió Aerotransportada es va dividir en tres forces. Gavin comandava la Força A (paracaigudistes): els tres regiments d'infanteria paracaigudistes i destacaments de suport. Els llançaments van ser dispersats pel mal temps i el foc antiaeri alemany sobre una àrea de tres a quatre vegades més gran del previst; irònicament, això va donar als alemanys la impressió d'una força molt més gran. Dos regiments de la divisió van rebre la missió de bloquejar els accessos a l'oest del riu Merderet, però la majoria de les seves tropes van fallar completament les seves zones de llançament. El 505è Regiment d'Infanteria Paracaigudista va saltar amb precisió i va capturar el seu objectiu, la ciutat de Sainte-Mère-Église, cosa que va resultar essencial per a l'èxit de la divisió.

C-47 del 303è TCS/442è TCG amb marques d'invasió. El 442è TCG va transportar el 1r Batalló 507è PIR el Dia D.

El 1r Batalló va capturar ponts sobre el Merderet a Manoir de la Fière i Chef-du-Pont. Gavin va tornar de Chef-du-Pont i va retirar tot menys un escamot per reforçar la defensa a Manoir de la Fière. A unes 2,2 milles a l'oest de Sainte-Mère-Église i a 175 metres a l'est del pont de La Fière, a la ruta D15, un marcador històric indica la suposada ubicació del forat de tirador de Gavin.[30]

Operació Market Garden

Gavin es va convertir en el comandant de divisió més jove des de la Guerra Civil[15] quan va assumir el comandament de la 82a Divisió Aerotransportada el 8 d'agost de 1944 i va ser ascendit a major general a l'octubre.[31] Per primera vegada, Gavin lideraria la 82a Divisió Aerotransportada al combat. El diumenge 17 de setembre, va enlairar-se l'Operació Market Garden. Horta, ideada pel mariscal de camp Sir Bernard Montgomery, consistia en un atac aeri de tres divisions aerotransportades britàniques i estatunidenques. La 82a havia de prendre el pont sobre el riu Mosa a Grave, apoderar-se d'almenys un dels quatre ponts sobre el canal Mosa-Waal i el pont sobre el riu Waal a Nijmegen. La 82a també havia de prendre el control dels terrenys alts a prop de Groesbeek, una petita ciutat neerlandesa prop de la frontera alemanya. L'objectiu final de l'ofensiva era Arnhem.

En la caiguda als Països Baixos, Gavin va aterrar sobre un paviment dur en comptes d'herba, i es va lesionar l'esquena. Uns dies més tard, un metge el va examinar, i va afirmar que tenia l'esquena bé, i així Gavin va continuar amb normalitat durant tota la guerra. Cinc anys més tard, li van examinar l'esquena a l'Hospital Walter Reed, on va saber que, de fet, s'havia fracturat dues vèrtebres en el salt.[32]

El fracàs de la 82a a assegurar el pont de Nijmegen el primer dia de l'operació va retardar la columna de socors del XXX Cos 36 hores i es considera una de les diverses raons clau del fracàs de tota l'operació. Per tant, ha sorgit molta controvèrsia al voltant dels motius del retard i de la prioritat dels propers turons de Groesbeek. Els informes contemporanis del tinent coronel Norton (82è G3) indiquen que Gavin va ordenar al coronel Roy Lindquist (508è) que "intentés prendre el pont de Nijmegen amb una petita força, que no excedís un batalló". Amb rumors d'una gran formació blindada alemanya a prop, Gavin inicialment va prendre la decisió de traslladar la majoria de les seves tropes als turons de Groesbeek en lloc d'assegurar el pont de Nijmegen. Aquesta decisió va deixar Lindquist confós sobre les seves ordres, cosa que va portar al reforç del pont vital i a quedar en mans alemanyes durant 36 hores més. Això va retardar seriosament el socors del XXX Cos de la 1a Divisió Aerotransportada a Arnhem i va posar en perill tota l'operació. El 3r batalló del 504è Regiment, a les ordres del major Julian Cook, va prendre el pont sobre el riu Waal, però ja era massa tard, ja que els paracaigudistes britànics del 2n Batalló de Paracaigudistes, la 1a Brigada de Paracaigudistes de la 1a Divisió Aerotransportada britànica, no van poder aguantar més temps al costat nord del pont d'Arnhem i van ser derrotats. El 82è romandria als Països Baixos fins al 13 de novembre, quan va ser transferit a nous allotjaments a Sisonne et Suippes, França.

Batalla de les Ardenes i final de la guerra a Europa

Gavin també va liderar la 82a durant els seus combats a la batalla de les Ardenes el desembre de 1944 i el gener de 1945.[33] La divisió estava en reserva del SHAEF a França a l'inici de la batalla i es va desplegar com a part de la reacció aliada a l'ofensiva alemanya. Va operar al sector nord de la batalla, defensant les ciutats de La Gleize i Stoumont contra els atacs del Kampfgruppe Peiper i elements de tres divisions Panzer Waffen-SS. Després que l'ofensiva alemanya s'estanqués, Gavin va liderar la 82a durant el contraatac aliat el gener de 1945 que va esborrar la penetració alemanya.

Després d'ajudar a assegurar el Ruhr, la 82a Divisió Aerotransportada va posar fi a la guerra a Ludwigslust, passat el riu Elba, acceptant la rendició de més de 150.000 homes del 21è Exèrcit del tinent general Kurt von Tippelskirch. Quan el 82è de Gavin va travessar el riu, en companyia de la 6a Divisió Aerotransportada britànica, la 82a Divisió Aerotransportada va avançar 36 milles en un dia i va capturar més de 100.000 soldats, causant grans rialles al quarter general del 12è Grup d'Exèrcits de Bradley.[34]

Després de la rendició d'Alemanya, la 82a Divisió Aerotransportada va entrar a Berlín per a una missió d'ocupació, que va durar des de l'abril fins al desembre de 1945. A Berlín, el general George S. Patton va quedar tan impressionat amb la guàrdia d'honor de la 82a que va dir: "En tots els meus anys a l'exèrcit i totes les guàrdies d'honor que he vist mai, la guàrdia d'honor de la 82a és sens dubte la millor". Per tant, la divisió "All-American" també va ser coneguda com a "Guàrdia d'Honor d'Amèrica".[35] La guerra va acabar abans de la seva participació programada en la invasió aliada del Japó, l'Operació Downfall.

Carrera posterior a la Segona Guerra Mundial

Retrat oficial, 1964

Gavin també va tenir un paper central en la integració racial de l'exèrcit dels Estats Units, començant per la seva incorporació del 555è Batalló d'Infanteria Paracaigudista, totalment negre , a la 82a Divisió Aerotransportada. El comandant del 555è, el tinent coronel Bradley Biggs, es va referir a Gavin com potser l'oficial de l'exèrcit més "daltònic" de tot el servei. La unitat de Biggs es va distingir com a "saltadors de fum" el 1945, combatent incendis forestals i desarmant globus bombes japonesos.

Després de la guerra, Gavin va passar a l'alt comandament. Va ser un actor clau en l'estimulació de les discussions que van conduir a la Divisió Pentòmica. Com a Cap de Recerca i Desenvolupament de l'Exèrcit i autor públic, va demanar l'ús de tropes mecanitzades transportades per aire per convertir-se en una forma moderna de cavalleria.[36][37] Va proposar desplegar tropes i vehicles de combat blindats lleugers mitjançant planadors (o càpsules aèries especialment dissenyades), avions o helicòpters per dur a terme operacions de reconeixement, incursions i cribratge. Això va conduir a la Junta Howze, que va tenir una gran influència en l'ús d'helicòpters per part de l'Exèrcit, vistos per primera vegada durant la Guerra del Vietnam.[38][39]

Al·legant el que va descriure com el deteriorament de l'estat de l'exèrcit, Gavin va anunciar la seva retirada com a tinent general el gener de 1958, nou anys abans de la jubilació obligatòria als 60 anys. Durant els seus quatre anys com a cap de recerca i desenvolupament, el pressupost de l'exèrcit havia disminuït de 12.600 milions de dòlars a 8.600 milions de dòlars; Gavin va dir que hauria de defensar el pressupost militar davant del Congrés, però "no crec en el pressupost de l'any que ve". Afirmant que "crec que puc fer més a l'exterior per a la defensa nacional que a l'interior", va rebutjar l'oferta del secretari de l'exèrcit Wilbur Brucker d'ascens a general de ple dret per no retirar-se.[15] Va escriure un llibre, Guerra i pau a l'era espacial,[40] publicat a mitjans de 1958, que, entre altres coses, detallava els seus motius per deixar l'exèrcit.

Anys posteriors i mort

Inauguració del Museu de l'Alliberament Nacional a Nijmegen i commemoració de l'Operació Horta, 17 de setembre de 1984; d'esquerra a dreta: el príncep Bernhard; l'exgeneral britànic Sir Allan HS Adair (excomandant de la Divisió Blindada de la Guàrdia); l'extinent general nord-americà James M. Gavin (excomandant de la 82a Divisió Aerotransportada)

En retirar-se de l'exèrcit dels Estats Units, Gavin va ser contractat per una empresa de recerca i consultoria industrial, Arthur D. Little, Inc. (ADL). Va començar com a vicepresident el 1958, va esdevenir president de l'empresa el 1960 i finalment va exercir com a president i president del consell d'administració fins a la seva jubilació el 1977. Durant el seu mandat a ADL, va convertir una empresa nacional de 10 milions de dòlars en una empresa internacional de 70 milions de dòlars. Gavin va romandre com a consultor d'ADL després de la seva jubilació. Va formar part dels consells d'administració de diverses organitzacions de Boston (el Museu de Belles Arts de Boston, la Fletcher School of Law and Diplomacy i la Northeastern University), i també d'alguns consells d'administració d'empreses.

El 1961, el president dels Estats Units, John F. Kennedy, va demanar a Gavin que s'absentís de l'ADL i servís com a ambaixador dels Estats Units a França. Kennedy esperava que Gavin pogués millorar les deteriorades relacions diplomàtiques amb França, a causa de les seves experiències amb els francesos durant la Segona Guerra Mundial i la seva relació en temps de guerra amb el president francès, el general Charles de Gaulle. Aquesta estratègia va resultar ser reeixida i Gavin va servir com a ambaixador a França el 1961 i el 1962. El 1977, el president Jimmy Carter va considerar Gavin, de 70 anys, per a director de la CIA abans de decidir-se per l'almirall Stansfield Turner.

Juntament amb David Shoup i Matthew Ridgway, Gavin es va convertir en un dels antics crítics militars més visibles de la guerra del Vietnam. A causa d'aquesta postura antibel•licista, Allard Lowenstein, líder del moviment Dump Johnson, li va demanar que s'oposés al president Lyndon B. Johnson a les primàries demòcrates de 1968 , però Gavin s'hi va negar.[41] El 1968, Gavin va donar suport a Nelson Rockefeller per a la nominació presidencial republicana.

Gavin va ser interpretat per Robert Ryan[42] a El dia més llarg, i per Ryan O'Neal a Un pont massa llunyà.[43] Gavin va ser assessor en ambdues pel·lícules.[44]

James Gavin va morir el 23 de febrer de 1990 i està enterrat a l'est immediat de la Capella Vella del Cementiri de l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point. Li van sobreviure la seva vídua, Jean, les seves cinc filles, deu néts i tres besnets.[45]

Vida privada

Gavin va tenir una filla anomenada Barbara amb la seva primera esposa. Barbara va guardar les cartes que el seu pare li va enviar durant la guerra i les va utilitzar per escriure un llibre del 2007, The General and His Daughter: The War Time Letters of General James Gavin to his Daughter Barbara.[46] Gavin tenia reputació de donjuan.[47] Entre les seves amants en temps de guerra hi havia l'estrella de cinema Marlene Dietrich[48] i la periodista Martha Gellhorn.[49] Gavin i la seva dona Irma es van divorciar després de la Segona Guerra Mundial el 1947. Es va casar amb Jean Emert Duncan de Knoxville, Tennessee , el juliol de 1948 i va romandre casat amb ella fins a la seva mort el 1990. Va adoptar la filla de Jean, Caroline Ann, del seu primer matrimoni. Ell i Jean van tenir tres filles, Patricia Catherine, Marjorie Aileen i Chloe Jean.

Dates de promoció

Soldat ras – 7 d'abril de 1924
Cadet – 1 de juliol de 1925
Tinent de 2a Tinent segon: 13 de juny de 1929
Tinent Tinent primer: 1 de novembre de 1934
Capità Capità: 13 de juny de 1939
Major Major: 10 d'octubre de 1941
Tinent Coronel Tinent coronel: 1 de febrer de 1942
Coronel Coronel: 25 de setembre de 1942 (exèrcit regular: 10 de juny de 1948)
Brigadier General de brigada: 23 de setembre de 1943 (exèrcit regular: 2 de maig de 1953)
Major General Major General: 20 d'octubre de 1944 (exèrcit regular: 13 de juliol de 1954
Tinent General Tinent General: 24 de març de 1955[50]

Condecoracions

Les condecoracions i premis militars de Gavin inclouen:[17][51][52]

El General Gavin rep l'Orde del Servei Distingit de mans del Mariscal Montgomery
Insígnia d'Infanteria de Combat
Insígnia de planador paracaigudista
Insígnia de Mestre Paracaigudista de Combat amb 4 estrelles de salt
Bronze oak leaf cluster
Plantilla:Ribbon devices/alt
 Creu del Servei Distingit amb un manat de fulles de roure
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit
Bronze oak leaf cluster
Plantilla:Ribbon devices/alt
 Estrella de Plata amb un manat de fulles de roure
Plantilla:Ribbon devices/alt Estrella de Bronze
Plantilla:Ribbon devices/alt Cor Porpra
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla de la Menció Encomiable a l'Exèrcit
Plantilla:Ribbon devices/alt Distinció Presidencial d'Unitat
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla del Servei de Defensa Americana
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla de la Campanya Americana
Arrowhead
Silver star
Bronze star
Plantilla:Ribbon devices/alt
 Medalla de la Campanya Europea-Africana-Orient Mitjà amb insígnia de punta de fletxa i 1 estrella de campanya de plata i 1 de bronze
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla de la Victòria a la II Guerra Mundial
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla de l'Exèrcit del Servei d'Ocupació amb fermall "Alemanya"
Plantilla:Ribbon devices/alt Medalla del Servei a la Defensa Nacional
Plantilla:Ribbon devices/alt Orde del Servei Distingit (Regne Unit)
Plantilla:Ribbon devices/alt Gran oficial de la Legió d'Honor (França)
Plantilla:Ribbon devices/alt Creu de Guerra 1939-1945 amb Palma (França)
Plantilla:Ribbon devices/alt Creu de Guerra amb Palma (Bèlgica)
Plantilla:Ribbon devices/alt Gran Oficial de l'Orde d'Orange-Nassau amb Espases (Països Baixos)
Plantilla:Ribbon devices/alt Orde d'Alexandre Nevski (Unió Soviètica)

Llibres

Gavin va escriure cinc llibres:

  • Airborne Warfare (1947), una discussió sobre el desenvolupament i el futur de les forces lliurades per avions
  • War and Peace in the Space Age (1958), a una discussió sobre per què va deixar l'exèrcit, què considerava l'estat perillosament inadequat del desenvolupament militar, científic i tecnològic dels EUA en aquell moment, les seves opinions sobre les raons per a això i els objectius precisos que creia que els Estats Units havien d'aconseguir per a la seva defensa nacional.
  • France and the Civil War in America (coescrit amb André Maurois; 1962)
  • Crisis Now (with Arthur Hadley; 1968) va oferir solucions específiques per acabar amb la guerra del Vietnam, observacions sobre el que ell considerava els problemes interns dels Estats Units i va proposar solucions per a aquests
  • On to Berlin: Battles of an Airborne Commander 1943–1946 (1976), un relat de les seves experiències comandant la 82a Divisió Aerotransportada.

Memorials

El carrer que porta al pont de Waal a Nijmegen ara s'anomena carrer del General James Gavin.[53] A prop del lloc del seu llançament en paracaigudes durant l'Operació Horta a Groesbeek, una zona residencial porta el seu nom en honor seu.[54]

Un carrer de Thorpe Astley , un suburbi de Leicester, Anglaterra, va ser anomenat Gavin Close en honor seu. Thorpe Astley forma part de Braunstone Town , on Gavin estava destinat a Braunstone Hall, abans del desembarcament del Dia D.[55]

També hi ha un petit monument commemoratiu al seu Mount Carmel natal, Pennsilvània, on va créixer, que commemora el seu servei. També hi ha dos monuments commemoratius a Osterville, Massachusetts , on ell i la seva família van passar els estius durant molts anys. El 1975, American Electric Power va completar la central elèctrica General James M. Gavin de 2.600 megawatts al riu Ohio, prop de Cheshire, Ohio . La central compta amb dues xemeneies de 254 metres i dues torres de refrigeració de 129 metres. És la central elèctrica de carbó més gran d'Ohio i una de les més grans del país.

El 1986, el 505è Regiment d'Infanteria Paracaigudista va crear la "Competició de l'Esquadró Gavin". Aquesta competició va ser dissenyada per identificar l'esquadró de fusellers més competent del regiment. La competició original la va guanyar un esquadró del 1r Pelotó, Companyia Bravo, 3/505è PIR. Gavin va ser present per lliurar el trofeu a l'esquadró de nou homes.

La Copa Gavin és un premi que reconeix la millor organització de nivell Companyia/Tropa/Bateria de la 82a Divisió Aerotransportada. Atorgat trimestralment, els criteris del premi se centren en la preparació de la unitat i la competició entre totes les unitats de la mida de Companyia/Tropa/Bateria de la divisió i es divideixen en dues fases. La primera és la presentació de dades mètriques basades en la preparació de la unitat. Les tres unitats amb la puntuació més alta envien equips seleccionats deliberadament amb poca antelació per competir en punteria, aptitud física i preparació per al combat. La unitat amb la puntuació més alta rep la Copa Gavin[56]

El Post Conjunt d'Innovació de Fort Bragg i el XVIII Cos Aerotransportat s'anomena formalment Post Conjunt d'Innovació del LTG James M. Gavin. El JIOP va celebrar la seva inauguració el gener de 2026. Va rebre el seu nom per la seva comprensió de la importància de la innovació[56]

Referències

  1. ↑ Washington Post obituary, "Lt. Gen. James M. Gavin, World War II Hero, Dies at 82" by Richard Pearson, 25 February 1990
  2. ↑ Fauntleroy, Barbara Gavin. The General and His Daughter: The Wartime Letters of General James M. Gavin to His Daughter Barbara, 2007. Arxivat 2018-11-08 a Wayback Machine.
  3. 1 2 Carlo D'Este. «Jim Gavin: The General Who Jumped First». historynet.com, 02-06-2011.
  4. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 22.
  5. ↑ Gavin, War And Peace In The Space Age, 1958, p. 22–27.
  6. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 28−30.
  7. ↑ Gavin, War And Peace In The Space Age, 1958, p. 28–29.
  8. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 31−32.
  9. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 33−34.
  10. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 34.
  11. 1 2 Booth i Spencer, 2013, p. 38.
  12. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 39−40.
  13. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 40.
  14. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 40−41.
  15. 1 2 3 «Uninhibited Views from High-Ranking 'Brains' and the Loss of a Famed General». Life. 1958-01-20: 22–23.
  16. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 48−49.
  17. 1 2 «United States Army officer histories». Unit Histories. [Consulta: 27 abril 2022].
  18. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 52.
  19. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 53.
  20. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 54.
  21. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 55.
  22. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 57.
  23. ↑ «Gen. James M. Gavin Historical Marker» (en anglès). Historical Markers. Explore PA History. [Consulta: 21 febrer 2026].
  24. 1 2 3 «The 505th Parachute Infantry Regiment (PIR) during World War II».
  25. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 80−83.
  26. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 86.
  27. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 90.
  28. ↑ Booth i Spencer, 2013, p. 92−94.
  29. ↑ Gavin, James. Airborne Warfare, 1947, p37.
  30. ↑ Historical marker Arxivat 2017-03-05 a Wayback Machine.. General Gavin's foxhole.
  31. ↑ «Gavin, James Maurice - TracesOfWar.com».
  32. ↑ Ambrose pg. 121
  33. ↑ Bouwmeester, Maj. Han (2004), Beginning of the End: The Leadership of SS Obersturmbannführer Jochen Peiper
  34. ↑ Ellis, John (1990). Brute force: allied strategy and tactics in the Second World War. Deutsch. p. 440. ISBN 978-0-233-97958-8. Retrieved 12 de setembre de 2012.
  35. ↑ Reynolds, David (1 de setembre de 1998). Paras: An Illustrated History of Britain's Airborne Forces. Sutton. p. 220. ISBN 978-0-7509-1723-0. Retrieved 12 de setembre de 2012
  36. ↑ Gavin, James. Airborne Warfare (1947)
  37. ↑ Gavin, James. "Cavalry and I Don't Mean Horses." Harper's In about 1953 Lt General Gavin served as Commander of the US 7th Army based in Germany. Sgt A Corrao; Served as driver for Gen Gavin in 29th Car Co Kelly Barracks Germany VII Corps HQ.8/54-9/55 (April 1954): 54–60.
  38. ↑ Krepinevich, Andrew. The Army and Vietnam, 1986. p. 118–127
  39. ↑ Marhnken, Thomas. Technology and the American Way of War since 1945, 2008. p. 100–103.
  40. ↑ Gavin, James Maurice. War And Peace In The Space Age (hardcover). 1958. Harper.
  41. ↑ Ward, Geoffrey C.; Burns, Ken. The Vietnam War: An Intimate History (en anglès). Knopf Doubleday Publishing Group, 2017-09-05, p. 234. ISBN 9781524733100.
  42. ↑ «The Longest Day (1962) - IMDb». IMDb.
  43. ↑ «A Bridge Too Far at the Internet Movie Database». The Internet Movie Database. [Consulta: 17 febrer 2026].
  44. ↑ «James M. Gavin at the Internet Movie Database». The Internet Movie Database. [Consulta: 24 juny 2017].
  45. ↑ New York Times obituary, "Lieut. Gen. James Gavin, 82, Dies; Champion and Critic of Military" by Glenn Fowler, 25 de febrer de 1990
  46. ↑ «The General and His Daughter: The Wartime Letters of General James M. Gavin to His Daughter Barbara». Gavin505.com. Ridgefield, CT: Barbara Gavin Fauntleroy. Arxivat de l'original el 8 de novembre de 2018. [Consulta: d'octubre 22, 2016].
  47. ↑ Blair, Clay «Jumping into History (book review of Paratrooper: The Life of Gen. James M. Gavin by T. Michael Booth and Duncan Spencer)». , 22-05-1994.
  48. ↑ Ryan, David Stuart. The Blue Angel - The Life and Films of Marlene Dietrich. Charleston, SC: CreateSpace Independent Publishing, 2013, p. 93. ISBN 978-1-4564-6578-0.
  49. ↑ Moorehead, Caroline. Martha Gellhorn: A Life. New York, NY: Random House, 2003, p. 290. ISBN 978-0-09-928401-7.
  50. ↑ Official Register of Commissioned Officers of the United States Army, 1948. p. 644.
  51. ↑ «Biographical register of the officers and graduates of the U.S. Military Academy at West Point, N.Y., from its establishment, in 1802: Supplement, 1940-1950». The Association of Graduates, U.S. Military Academy. [Consulta: 4 agost 2024].
  52. ↑ Empric, Bruce E. (2024), Uncommon Allies: U.S. Army Recipients of Soviet Military Decorations in World War II, Teufelsberg Press, p. 87, ISBN 979-8-3444-6807-5
  53. ↑ Nijmegen memorials Arxivat 2017-03-03 a Wayback Machine., stephen-stratford.com; accessed De juliol de 16, 2015.
  54. ↑ Google maps
  55. ↑ Braunstone Town Council minutes, Arxivat 2013-06-05 a Wayback Machine. braunstonetown.leicestershireparishcouncils.org; accessed De juliol de 16, 2015.
  56. 1 2 «Gavin Cup». .

Bibliografia

Enllaços externs


Precedit per:
Major General Matthew B. Ridgeway
Comandant de la 82a Divisió Aerotransportada
28 d'agost de 1944 – 26 de març de 1948		 Succeït per:
Major General Clovis E. Byers
Precedit per:
Withers A. Burress
Comandant del VII Cos
1952 – 1954		 Succeït per:
Henry I. Hodes
Precedit per:
Amory Houghton
Ambaixador dels Estats Units a França
1961 – 1962		 Succeït per:
Charles E. Bohlen
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.