Kenneth Arthur Noel Anderson

Plantilla:Infotaula personaKenneth Arthur Noel Anderson
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement25 desembre 1891 Modifica el valor a Wikidata
Chennai (Índia) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 abril 1959 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Gibraltar (Regne Unit) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortpneumònia Modifica el valor a Wikidata
Governador de Gibraltar
8 febrer 1947 – 23 abril 1952 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióStaff College
Reial Col·legi Militar de Sandhurst
Charterhouse School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióoficial Modifica el valor a Wikidata
Activitat1911 Modifica el valor a Wikidata - 1952 Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarExèrcit britànic Modifica el valor a Wikidata
Grau militargeneral Modifica el valor a Wikidata
ConflictePrimera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Premis

El general Sir Kenneth Arthur Noel Anderson, KCB, MC (25 de desembre de 1891 - 29 d'abril de 1959) va ser un oficial superior de l'exèrcit britànic que va servir en les dues guerres mundials. Se'l recorda principalment com el comandant del Primer Exèrcit britànic durant l'Operació Torxa, la invasió aliada del nord d'Àfrica i la posterior campanya de Tunísia, que va acabar amb la captura de gairebé 250.000 soldats de l'Eix. De caràcter reservat en aparença, no va buscar popularitat ni entre els seus superiors ni entre el públic.

El seu superior americà, el general Dwight D. Eisenhower, va escriure que era "directe, de vegades fins al punt de la grolleria". En conseqüència, és menys conegut que molts dels seus contemporanis. Segons Richard Mead, però, "va gestionar una campanya difícil amb més competència del que suggereixen els seus crítics, però la competència sense talent no era suficient per a un comandant superior el 1944". [1]

Biografia

Primers anys i Primera Guerra Mundial

Kenneth Arthur Noel Anderson va néixer el 25 de desembre de 1891 a Madràs, Índia britànica, fill d'Arthur Robert Anderson, un enginyer ferroviari escocès, i Charlotte Gertrude Isabella Duffy Fraser.[2][3]

Va ser enviat a Anglaterra, on va estudiar a la Charterhouse School i al Royal Military College de Sandhurst abans de ser nomenat sotstinent dels Seaforth Highlanders, un regiment d'infanteria de línia de l'exèrcit britànic, el 19 de setembre de 1911.[4] Va ser enviat a unir-se al 1r Batalló a l'Índia britànica i va ser ascendit a tinent el 29 de novembre de 1913.[5]

Encara a l'Índia, en esclatar la Primera Guerra Mundial a l'agost de 1914, el batalló d'Anderson, comandat per Archibald Ritchie, va ser enviat al Front Occidental, on va arribar a finals del mes següent, com a part de la Brigada Dehra Dun de la 7a Divisió (Meerut), i va romandre amb el seu batalló durant les moltes batalles en què va participar. Va ser ascendit al rang interí de capità el 10 d'abril de 1915,[6] i a capità l'1 d'octubre de 1915.[7]

Entre el 24 de desembre de 1915 i el 3 de juliol de 1916, va ser ajudant del 23è Batalló (Servei) dels Fusellers de Northumberland (4t Escocès de Tyneside), una unitat de l'Exèrcit de Kitchener que servia com a part de la 102a Brigada (Escocesa de Tyneside) de la 34a Divisió. Va ser guardonat amb la Creu Militar (MC) per valentia en acció i va ser ferit durant la batalla del Somme el primer dia de la batalla, l'1 de juliol de 1916. Anderson va ser una de les 629 baixes, que incloïen 19 oficials, que va patir el batalló aquell dia. La citació per la seva Creu Militar deia:

« Per la seva valentia conspícua, el capità Anderson va ser greument ferit davant d'una trinxera de primera línia enemiga. Va intentar avançar, però va ser impossible, ja que tenia una cama trencada. No obstant això, tot i estar exposat a un foc intens, va continuar dirigint i animant els seus homes.[8] »

Va trigar divuit mesos a recuperar-se de les ferides rebudes, abans de reincorporar-se al 1r Batalló de Seaforths, que aleshores era a Palestina, just a temps per celebrar la victòria. Va ser nomenat major interí el 12 de maig de 1918,[9] i va tornar a ser capità el juliol de 1919.[10]

El 12 de febrer de 1918, Anderson es va casar amb Kathleen Lorna May Gamble (1894–1983), l'única filla de Sir Reginald Arthur Gamble i la seva esposa Jennie. El seu germà era el capità Ralph Dominic Gamble, dels Coldstream Guards. Van tenir dos fills, Michael Iain Anderson, nascut el 1927, i una filla.[2]

Període d'entreguerres

La carrera militar d'Anderson durant el període d'entreguerres va ser activa. Va servir com a ajudant dels Scottish Horse del 1920 al 1924,[11][12] i va ser ascendit a major durant aquest càrrec.[13] Va assistir a l'Acadèmia de l'Estat Major de Quetta del 1927 al 1928, on aparentment no li va anar gaire bé.[2] El seu superior, el coronel Percy Hobart, pensava que era "qüestionable si tenia la capacitat de desenvolupar-se gaire". Altres membres del consell de l'estat major també tenien reserves, però "esperaven que pogués ser suficient".[14] Entre els seus companys d'estudis durant el seu any allà hi havia diversos que assolirien un alt comandament, com ara Frederick Morgan, David Cowan, Geoffrey Bruce, Harold Briggs, juntament amb Ronald Hopkins de l'exèrcit australià. Els anteriors incloïen William Slim i James Steele, mentre que els inferiors incloïen Douglas Gracey, John Crocker, Henry Davies, Colin Gubbins i l'australià George Vasey i E. L. M. Burns de l'exèrcit canadenc.[3]

Anderson, després de graduar-se a Quetta, va esdevenir oficial de l'estat major de grau 2 (GSO2) a la 50a Divisió (Northúmbria), una formació de l'Exèrcit Territorial (TA) .[15] El 1930, Anderson va ser ascendit a tinent coronel el 2 de juny de 1930[16] i va esdevenir comandant (CO) del 2n Batalló de Seaforths a la Frontera Nord-oest, fet pel qual va ser esmentat als despatxos i, en tornar a Escòcia com a coronel, [ 18 ] va passar a comandar la 152a Brigada d'Infanteria (Seaforth i Cameron), que formava part de la 51a Divisió d'Infanteria (Highland), una altra unitat de l'Exèrcit Territorial, a l'agost de 1934.[17] Encara com a coronel, el març de 1936 va ser nomenat per a un lloc de treball d'estat major (GSO1) [18] a l'Índia i el gener de 1938 va ser nomenat brigadier interí al comandament de l'11a Brigada d'Infanteria,[19] que formava part de la 4a Divisió d'Infanteria, aleshores comandada pel Major-General Dudley Johnson, que va entrenar dur, malgrat l'equipament inadequat.[2]

Segona Guerra Mundial

França i Bèlgica

Poc després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Anderson va dirigir l'11a Brigada, que encara formava part de la 4a Divisió, a l'estranger, a França, on va passar a formar part de la Força Expedicionària Britànica (BEF). Anderson va servir amb la BEF durant tot el període de la "Guerra de Broma" i durant la Batalla de França el maig de 1940 i, quan el major general Bernard Montgomery, oficial general al comandament (GOC) de la 3a Divisió d'Infanteria, va ser ascendit a comandar el II Cos durant l'evacuació de França, el tinent general Sir Alan Brooke, que marxava, va triar Anderson, de qui tenia una alta estima, per prendre el comandament temporal de la 3a Divisió de Montgomery.[20]

Regne Unit

El tinent general Kenneth Anderson, dret a la dreta de Winston Churchill, darrere seu hi ha el major general Brian Horrocks (el més a prop de la càmera) en un tanc Covenanter del 4th/7th Royal Dragoon Guards fent la salutació en una inspecció de la 9a Divisió Cuirassada prop de Newmarket, Suffolk , el 16 de maig de 1942.

En tornar al Regne Unit després de la retirada de Dunkerque, Anderson va tornar breument a la seva 11a Brigada. Tanmateix, el 13 de juny va ser ascendit al rang interí de major-general[21] i es va convertir en comandant general de la 1a Divisió d'Infanteria, que havia lluitat a França. El seu rang de major general es va fer permanent el 17 de juny de 1940 (amb antiguitat retroactiva al 26 de juliol de 1938).[22] La divisió tenia l'encàrrec de defensar la costa de Lincolnshire contra una invasió alemanya i servia sota el comandament del I Cos, comandat pel tinent general Sir Harold Alexander, que havia comandat la 1a Divisió a França i amb qui Anderson es trobaria més tard, que servia sota el Comandament Nord.[20] L'11 de juliol va ser nomenat Company de l'Orde del Bany,[23] i el 26 de juliol de 1940 va ser de nou esmentat en despatxos pel seu servei a França i Bèlgica.[24]

El 18 de maig de 1941, Anderson va lliurar la divisió al major general Edwin Morris i va ser ascendit al rang interí de tinent general[25] i se li va atorgar el comandament del VIII Cos, que va comandar fins al desembre abans d'assumir el comandament del II Cos. Tanmateix, la durada de la seva estada al II Cos no va ser llarga, ja que a l'abril de 1942, després de ser succeït com a GOC pel tinent general James Steele, va ser ascendit a Oficial General Comandant en Cap (GOC-in-C) del Comandament Oriental.[20] El 19 de maig, el seu rang de tinent general va passar a ser temporal.[26]

Malgrat la seva manca d'experiència en el comandament de formacions més grans en batalla, a l'agost de 1942 Anderson va rebre el comandament del Primer Exèrcit , substituint el tinent general Edmond Schreiber, que havia desenvolupat una malaltia renal i no es considerava prou apte per al servei actiu en la participació planificada de l'exèrcit a l'Operació Torxa, nom en clau per a la invasió aliada del Nord d'Àfrica francès.[27] El primer substitut, el tinent general Sir Harold Alexander, havia estat seleccionat gairebé immediatament per substituir el general Sir Claude Auchinleck com a comandant en cap (C-in-C) del Comandament de l'Orient Mitjà al Caire, Egipte, i el seu substitut, el tinent general Bernard Montgomery, va ser redirigit al desert occidental per comandar el Vuitè Exèrcit britànic, després de la mort del tinent general William Gott, el candidat original. Anderson, per tant, es va convertir en el quart comandant en no més d'una setmana.[20] Malgrat el seu nou nomenament, encara era una mica estrany que Anderson, sense experiència en el comandament en batalla de res per sobre d'una brigada, rebés una tasca tan important. La raó més probable és que, fins i tot en aquesta etapa de la guerra, simplement no hi havia prou comandants superiors experimentats per a tothom. Un home en particular que creia que això era cert era l'aleshores Cap de l'Estat Major Imperial (CIGS), el general Sir Alan Brooke, que havia estat comandant del cos d'Anderson a França dos anys abans. Al seu diari, a l'octubre de 1941, va escriure: "...és lamentable com de pobres som en comandants d'exèrcit i de cos; hauríem de treure'n diversos, però Déu sap on trobarem alguna cosa molt millor".[20] Malgrat això, Brooke en realitat es va formar una opinió molt alta d'Anderson, tot i que això s'esvairia amb el temps.[20][28]

Nord d'Àfrica

Vegeu també: Operació Torxa, i Campanya de Tunísia
El tinent general KAN Anderson (dreta) en una visita al quarter general de la 78a Divisió d'Infanteria a Tunísia, gener de 1943. El brigadier C. B. McNabb, de l'Estat Major General de Brigada (BGS) d'Anderson, és a l'esquerra, amb el major general Vyvyan Evelegh, del Cos de Combat de la 78a Divisió, a la dreta.

Després dels desembarcaments de Torch, que van tenir lloc a principis de novembre de 1942, tot i que gran part de les seves tropes i equipament encara no havien arribat, Anderson estava disposat a fer un avanç ràpid des d'Algèria cap a Tunísia per evitar l'ocupació de l'Eix després del col·lapse de l'administració francesa de Vichy allà. La seva força, en aquesta etapa amb prou feines una divisió, va participar a finals de 1942 en una cursa vers Tunis abans que l'Eix pogués augmentar les seves forces i llançar un contraatac. La cursa va fracassar tot i que elements de la seva força van arribar a 26 km de Tunis abans de ser rebutjats.[29]

A mesura que més forces aliades arribaven al front, van patir una manca de coordinació. Finalment, a finals de gener de 1943, el general Dwight D. Eisenhower, el comandant suprem aliat americà al Teatre d'Operacions del Mediterrani (MTO), va persuadir els francesos perquè posessin el seu nou XIX Cos sota el comandament del Primer Exèrcit i també va donar a Anderson la responsabilitat de l'"ocupació general de les tropes americanes", concretament el II Cos dels Estats Units, comandat pel major general Lloyd Fredendall. El control encara resultava difícil amb forces repartides en 320 km de front i mitjans de comunicació deficients (Anderson va informar que va recórrer més de 1.600 km en quatre dies per parlar amb els comandants del seu cos).[30] Anderson i Fredendall tampoc van aconseguir coordinar i integrar correctament les forces sota el seu comandament.[31] Els subordinats recordarien més tard la seva absoluta confusió en rebre ordres contradictòries, sense saber quin general obeir: Anderson o Fredendall.[31] Mentre que Anderson estava en privat horroritzat per les deficiències de Fredendall, semblava paralitzat per la necessitat de preservar un front aliat unit, i mai va arriscar la seva carrera protestant enèrgicament (o amenaçant de dimitir) pel que molts dels seus subordinats americans consideraven una estructura de comandament insostenible.

El II Cos va patir més tard una greu derrota a la batalla del Pas de Kasserine, on el generalfeldmarschall Erwin Rommel va llançar una ofensiva contra les forces aliades, primer destrossant les forces franceses que defensaven la part central del front i després derrotant el II Cos americà al sud. Mentre que la major part de la culpa va recaure en Fredendall, la direcció d'Anderson també va ser seriosament qüestionada pels comandants britànics i aliats.[20][32][33] Quan Fredendall va renunciar a tota responsabilitat pel mal equipat XIX Cos francès que cobria la vulnerable secció central del front tunisià, negant la seva demanda de suport, Anderson va permetre que la sol·licitud no es complís.[32][34] Anderson també va ser criticat per rebutjar la petició de Fredendall de retirar-se a una línia defensable després de l'assalt inicial per reagrupar les seves forces, permetent que les forces panzer alemanyes envaïssin moltes de les posicions americanes al sud.[32] El comandant de la 1a Divisió Blindada dels Estats Units , el major general Orlando Ward, es va oposar vehementment a la dispersió dels tres comandaments de combat de la seva divisió en missions individuals sol·licitades per Anderson, ja que creia que diluïa l'efectivitat de la divisió i provocava greus pèrdues.[32][35]

El seu subordinat americà, el major general Ernest N. Harmon (que més tard substituiria Ward com a comandant de la 1a Divisió Blindada) i el major general George S. Patton (que va substituir breument Fredendall al comandament del II Cos dels Estats Units) tenien poca opinió de la capacitat d'Anderson per controlar grans forces en batalla.[35][36] El major general Harmon havia estat a Thala, a la frontera amb Algèria, presenciant la resistència tossuda de la Nickforce britànica , que mantenia la carretera vital que conduïa al pas de Kasserine contra la forta pressió de la 10a Divisió Panzer, que estava sota el comandament de Rommel.[35] Al comandament de la Nickforce hi havia el brigadier Cameron Nicholson , un líder de combat eficaç que va mantenir estables les forces restants, sota el martelleig alemany implacable. Quan l'artilleria adjunta de la 9a Divisió d'Infanteria dels Estats Units va arribar a Thala després d'una cursa de quatre dies i 1.300 km, va semblar una benedicció per a Harmon. Inexplicablement, Anderson va ordenar a la 9a Divisió que abandonés Thala a l'enemic i es dirigís al poble de Le Kef, a 80 km de distància, per defensar-se d'un atac alemany previst. Nicholson va suplicar al comandant d'artilleria americana, el general de brigada Stafford LeRoy Irwin, que ignorés l'ordre d'Anderson i es quedés.[35] Harmon va estar d'acord amb Nicholson i va ordenar: "Irwin, queda't aquí mateix!"[35] L'artilleria de la 9a Divisió es va quedar, i amb els seus 48 canons llançant projectils l'equivalent a un any (en temps de pau), va aturar l'avanç alemany. Incapaç de retirar-se sota el foc fulminant, l'Afrika Korps finalment es va retirar després de la foscor.[35] Amb la derrota a Thala, Rommel va decidir posar fi a la seva ofensiva.

El primer ministre Winston Churchill saluda les tropes aliades a l'amfiteatre de Cartago, durant una visita a les tropes prop de Tunis, el juny de 1943. El tinent general Kenneth Anderson, comandant del Primer Exèrcit Britànic, està dret a l'extrem esquerre de la imatge, d'esquena a la càmera.

A mesura que les forces aliades i de l'Eix s'acumulaven a Tunísia, el febrer de 1943 es va formar el Quarter General del 18è Grup d'Exèrcits, sota el comandament del general Sir Harold Alexander, per controlar totes les forces aliades a Tunísia. Alexander volia substituir Anderson pel tinent general Sir Oliver Leese, del XXX Cos del Vuitè Exèrcit de Montgomery, i Montgomery sentia que Leese estava preparat per a aquest ascens, escrivint el 17 de març de 1943 a Alexander: "el teu missatge sobre Oliver Leese. Ha passat per un entrenament molt complet aquí i ha après bé les seves coses. Crec que està força preparat per assumir el comandament del Primer Exèrcit". Alexander va canviar d'opinió més tard, escrivint a Montgomery el 29 de març: "He considerat tota la situació amb molta cura; no vull alterar les coses en aquesta etapa".[37] Anderson va aconseguir mantenir la seva posició i va tenir un bon rendiment després que el V Cos, sota el comandament del tinent general Charles Allfrey, resistís l'últim atac de l'Eix durant l'Operació Ochsenkopf. El maig de 1943 va assegurar encara més la seva posició quan les forces aliades van aconseguir la victòria i la rendició incondicional de les forces de l'Eix, 125.000 de les quals eren alemanyes. El general Eisenhower, el seu superior, havia declarat després d'observar Anderson en acció que ell "va estudiar la paraula escrita fins que pràcticament va cremar el paper", però més tard va escriure d'ell que era...

« ...un escocès galant, dedicat al deure i absolutament altruista. Honest i directe, era directe, de vegades fins al punt de la grolleria, i aquest tret, curiosament, semblava que el portava a entrar en conflicte amb els seus confrares britànics més que amb els nord-americans. El seu veritable problema era la timidesa. No era un tipus popular, però tenia un respecte real pel seu cor lluitador. Fins i tot el seu crític més sever deu trobar difícil menystenir la victòria aclaparadora que finalment va aconseguir a Tunísia.[20][33] »

Anderson va ser el primer a rebre la Legió del Mèrit estatunidenca en el grau de Comandant en Cap,[38] pel seu servei com a comandant del Primer Exèrcit al Nord d'Àfrica; va rebre la seva condecoració el 18 de juny de 1943.[39] En tornar a Gran Bretanya des de Tunis al juliol, després de la dissolució del Primer Exèrcit, Anderson va rebre inicialment el comandament del Segon Exèrcit britànic durant els preparatius de l'Operació Overlord, la invasió aliada de Normandia . El Segon Exèrcit havia de formar part del 21è Grup d'Exèrcits anglocanadenc , aleshores sota el comandament del general Sir Bernard Paget. El rang de tinent general d'Anderson va ser substantiu al juliol[40] i va ser ascendit a Cavaller Comandant de l'Orde del Bany (KCB) a l'agost.[41] Tanmateix, les crítiques d'Alexander i Montgomery (que el març de 1943 havien escrit a Alexander dient: "és obvi que Anderson no és apte per comandar cap exèrcit" i més tard el van descriure com "un bon cuiner senzill") havien guanyat força i a finals de gener de 1944, poc després que Montgomery arribés de la lluita a Itàlia per prendre el comandament del 21è Grup d'Exèrcits de Paget, Anderson va ser substituït pel tinent general Miles Dempsey, un home més jove i un dels protegits de Montgomery. Brooke ho va descriure al seu diari el 18 de gener:

« Després, una trista entrevista amb Kenneth Anderson per dir-li que no comandaria el 2n Exèrcit en la propera ofensiva, ja que Dempsey l'ha de substituir. S'ho va prendre molt bé.[1] »

Anderson va rebre el Comandament Oriental, el seu antic comandament abans d'assumir el Primer Exèrcit gairebé divuit mesos abans, cosa que va ser àmpliament considerada com una degradació.[42] La seva carrera com a comandant de camp havia acabat i el seu últim nomenament purament militar va ser com a comandant en cap del Comandament de l'Àfrica Oriental.

Postguerra

Després de la guerra va ser C-in-C militar i governador de Gibraltar, on els seus èxits més destacats van ser la construcció de cases noves per alleujar les males condicions d'habitatge i els canvis constitucionals que van establir un Consell Legislatiu. Va ser ascendit a general el juliol de 1949, quan va ser nomenat Cavaller del Venerable Orde de Sant Joan, i es va retirar el juny de 1952 i va viure principalment al sud de França. Els seus darrers anys van estar plens de tragèdia: el seu únic fill, Michael, un tinent dels Seaforth Highlanders, va morir en acció a Malàisia, als 22 anys, el 12 de novembre de 1949 i la seva filla també va morir després d'una llarga malaltia. El mateix Anderson va morir de pneumònia a Gibraltar el 29 d'abril de 1959, als 67 anys.[43][44][45] La seva mort, segons Gregory Blaxland, "va causar poc enrenou. Va ser un dels perdedors de la naturalesa en la lluita per la fama".[46]

Dates de promoció

  • Tinent de 2ª Tinent de 2a - 19 de setembre de 1911
  • Tinent Tinent - 28 de novembre de 1913
  • Capità Capità - 1 d'octubre de 1915 (interí: 10 d'abril de 1915)
  • Major Major - 7 d'agost de 1923 (interí: 12 de maig de 1918)
  • Tinent Coronel Tinent Coronel - 2 de juny de 1930
  • Coronel Coronel - 1 de juny de 1934
  • Brigadier Brigadier - 28 de gener de 1938
  • Major Major General - 17 de juny de 1940 (interí: 13 de juny de 1940, antiguitat 26 de juliol de 1938)
  • Tinent Tinent General - 19 de maig de 1942 (en funcions: - 20 de maig de 1941)
  • General General - Juliol de 1949

Condecoracions

Cavaller Comandant de l'orde del Bany – 3 d'agost de 1943
Company de l'Orde del Bany – 11 de juliol de 1940
Cavaller de Gràcia i Justícia del Venerable Orde de Sant Joan - 1949
Creu Militar – 22 de setembre de 1916
Estrella de 1914-15
Medalla Britànica de la Guerra Medalla Britànica de la Guerra 1914-20
Medalla de la Victòria de 1914-1918
2 Mencions als Despatxos
Estrella de 1939-45 Estrella de 1939-45
Estrella d'Àfrica Estrella d'Àfrica amb distintiu del Primer Exèrcit
Medalla de la Guerra 1939-1945 Medalla de la Guerra 1939-1945 amb Menció als Despatxos
Cap Comandant en la Legió del Mèrit (Estats Units) - 18 de juny de 1943
Gran cordó de l'orde d'Ouissam Alauita (Marroc)
Gran Cordó de l'orde de Nichan Iftikar (Tunisia)
Gran Creu de l'orde de l'Estrella d'Etiòpia
Comanador de la Legió d'Honor (França)
Creu de Guerra 1939-1945 amb Palma (França)

Referències

  1. 1 2 Mead, 2007, p. 51.
  2. 1 2 3 4 «British Army officer histories». Unit Histories. [Consulta: 31 desembre 2017].
  3. 1 2 Smart, 2005, p. 10.
  4. ↑ The London Gazette: no. 28532. p. 6882. 19 September 1911.
  5. ↑ The London Gazette: no. 28803. p. 1372. 20 February 1914.
  6. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 29226. p. 6182. 9 July 1915.
  7. ↑ The London Gazette: no. 29439. p. 631. 14 January 1916.
  8. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 29760. p. 9270. 1916-09-22.
  9. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 31044. p. 14294. 29 November 1918.
  10. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 31471. p. 9412. 22 July 1919.
  11. ↑ The London Gazette: no. 31866. p. 4445. 13 April 1920.
  12. ↑ The London Gazette: no. 32912. p. 1724. 26 February 1924.
  13. ↑ The London Gazette: no. 32851. p. 5429. 7 August 1923.
  14. ↑ Lippman, David H., World War II Plus 55, Plantilla:Usurped
  15. ↑ The London Gazette: no. 33462. p. 773. 1 February 1929.
  16. ↑ The London Gazette: no. 33612. p. 726. 4 February 1930.
  17. ↑ The London Gazette: no. 34081. p. 5400. 24 August 1934.
  18. ↑ The London Gazette: no. 34291. p. 3594. 5 June 1936.
  19. ↑ The London Gazette: no. 34477. p. 585. 28 January 1938.
  20. 1 2 3 4 5 6 7 8 Mead, 2007, p. 49.
  21. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34875. p. 3685. 14 June 1940.
  22. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34886. p. 4003. 28 June 1940.
  23. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34893. p. 4244. 9 July 1940.
  24. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 34904. p. 4579. 23 July 1940.
  25. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 35170. p. 2937. 20 May 1941.
  26. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 35567. p. 2229. 19 May 1942.
  27. ↑ Smart, 2005, p. 11.
  28. ↑ Callahan, 2007, p. 149.
  29. ↑ Mead, 2007, p. 50.
  30. ↑ Anderson (1946), p. 8 The London Gazette: (suplement) no. 37779. p. 5456. 5 November 1946.
  31. 1 2 Atkinson (2003), p. 324
  32. 1 2 3 4 Calhoun (2003), p. 73–75
  33. 1 2 Atkinson (2003), p. 173
  34. ↑ Blumenson (1966), p. 177
  35. 1 2 3 4 5 6 Murray, Brian J. Facing The Fox, America in World War II, (April 2006)
  36. ↑ Rolf (2015) p. 33: Patton thought Anderson was, "earnest, but dumb" a sentiment not dissimilar to that expressed by Anderson's superior, Major-General Percy Hobart, when Anderson attended the Staff College at Quetta in the late 1920s.
  37. ↑ Master of the Battlefield; Hamilton, Nigel; McGraw-Hill, 1983; pp 215–6
  38. ↑ http://www.foxfall.com/fmd-common-lom.htm Arxivat 23 May 2016 a Wayback Machine. Foxfall medals: Legion of Merit
  39. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36125. p. 3579. 6 August 1943.
  40. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36098. p. 3267. 16 July 1943.
  41. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 36120. p. 3521. 3 August 1943.
  42. ↑ «King's Collections : Archive Catalogues : Military Archives». King's College London.
  43. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 39564. p. 3109. 3 June 1952.
  44. ↑ The London Gazette: no. 39433. p. 137. 1 January 1952.
  45. ↑ The London Gazette: (suplement) no. 38665. p. 3449. 15 July 1949.
  46. ↑ Blaxland, 1977, p. 267.

Bibliografia


Precedit per:
Harold Alexander		 Comandant de la 1a Divisió d'Infanteria
1941–1942		 Succeït per:
Edwin Morris
Precedit per:
Harold Franklyn
Comandant del VIII Cos
maig-novembre de1941		 Succeït per:
Edward Grasett
Precedit per:
Edmund Osborne
Comandant del II Cos
1941–1942		 Succeït per:
James Steele
Precedit per:
Laurence Carr
Comandant del Comandament Oriental
Abril–Agost de 1942		 Succeït per:
James Gammell
Precedit per:
Edmond Schreiber
Comandant del Primer Exèrcit
1942–1943		 Succeït per:
Unitat disolta
Precedit per:
Títol de nova creació
Comandant del Segon Exèrcit
1943–1944		 Succeït per:
Miles Dempsey
Precedit per:
James Gammell
Comandant del Comandament Oriental
Febrer–Desembre de 1944		 Succeït per:
Sir Alan Cunningham
Precedit per:
Sir William Platt
Comandant del Comandament de l'Àfrica Oriental
1945–1946		 Succeït per:
William Dimoline
Precedit per:
Sir Ralph Eastwood
Governador de Gibraltar
1947–1952		 Succeït per:
Sir Gordon MacMillan


This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.