Léolo
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jean-Claude Lauzon |
| Protagonistes | |
| Ajudant de direcció | Marzio Casa i Jacques W. Benoît |
| Director artístic | François Séguin |
| Producció | Lyse Lafontaine i Aimée Danis |
| Dissenyador de producció | François Séguin i André Chamberland (en) |
| Guió | Jean-Claude Lauzon |
| Música | Tom Waits i Richard Grégoire |
| Fotografia | Guy Dufaux |
| Muntatge | Michel Arcand |
| Vestuari | François Barbeau |
| Productora | Les Productions du Verseau Inc. (en) |
| Distribuïdor | Alliance Films i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Canadà i França |
| Estrena | 1992 |
| Durada | 107 min |
| Idioma original | francès |
| Versió en català | |
| Rodatge | Montreal |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama i comèdia |
| Tema | família disfuncional |
| Lloc de la narració | Canadà |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
Léolo és una pel·lícula quebequesa dirigida per Jean-Claude Lauzon, estrenada l'any 1992. Ha estat doblada al català.[1]
El film està parcialment basat en la novel·la L'Avalée des avalés de Réjean Ducharme així com inspirat en la infantesa de Lauzon.[2]
L'any 2005, la revista Time va definir Léolo com un dels 100 millors films de tots els temps.[3]
Argument
Léo Lauzon és un nen que viu en un humil barri de Mont-real, atrapat en una sòrdida existència al si d'una família disfuncional. Cada nit intenta evadir-se per mitjà dels records, els somnis i la seva desbordant imaginació, però la crua realitat familiar interromp sempre les seves fantasies: té un pare obsessionat per la salut intestinal de tota la família, un germà culturista que viu pres per la por, dues germanes que pateixen trastorns mentals, un avi a qui ningú presta massa atenció i una mare enorme que domina el microcosmos familiar.
Envoltat de malalts mentals, somiant i escrivint, imagina que la seva mare no ha pas estat embarassada pel seu pare, sinó indirectament per un sicilià amb l'ajuda d'una tomata italiana contaminada.[4] Decideix així de fer-se dir Léolo Lozone.[2] A l'alba de la pubertat, fantasieja sobre la seva veïna Bianca.[5]
Repartiment
- Gilbert Sicotte: Narrador (veu)
- Maxime Collin: Léolo
- Ginette Reno: Mare
- Julien Guiomar: Avi
- Pierre Bourgault: Domador de versos
Premis i nominacions
- Premi Enginy (Canadà): Millor guió original, Millor muntatge, Millor vestuari
- Festival Internacional de Cinema de Toronto: Millor film canadenc
- Festival Internacional de Cinema de Vancouver: Millor guió canadenc
- 100 millors films de tots els temps, revista Time (2005)
- Selecció oficial a la secció Canes Classics en el Festival de Canes 2014
Referències
- ↑ «Léolo». esadir.cat.
- 1 2 «Léolo - Chaude et amoureuse». http://cinemaquebecois.telequebec.tv,2011. Arxivat de l'original el 2012-05-01. [Consulta: 23 febrer 2017].
- ↑ (anglès) Richard Corliss. «K - M: Léolo (1992)». Time, 12-02-2005. Arxivat de l'original el 2011-09-02. [Consulta: 23 febrer 2017].
- ↑ Tom McSorley. «Léolo». http://www.thecanadianencyclopedia.com,2011.
- ↑ «Léolo - Résumé». http://www.ecranlarge.com,2011.