La boca oberta

Infotaula de pel·lículaLa boca oberta
La Gueule ouverte Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMaurice Pialat Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióMaurice Pialat Modifica el valor a Wikidata
FotografiaNéstor Almendros Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeArlette Langmann Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança Modifica el valor a Wikidata
Estrena1974 Modifica el valor a Wikidata
Durada85 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
Subtitulat en catalàSí Sí
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0071587 TMDB: 93672 FilmAffinity: 533985 Allmovie: v144489 Modifica el valor a Wikidata

La boca oberta (títol original en francès, La Gueule Ouverte) és una pel·lícula francesa de gènere tràgic dirigida per Maurice Pialat i estrenada el 1974. És el tercer dels deu llargmetratges dirigits per Pialat abans de la seva mort el gener de 2003. El títol fa referència poèticament a la posició de la boca oberta que de vegades presenten els cadàvers.[1] Es va subtitular en català.[2]

La pel·lícula, rodada amb un estil de realisme cinematogràfic, és protagonitzada per Monique Mélinand, Philippe Léotard, Hubert Deschamps i Nathalie Baye. El director de fotografia Néstor Almendros, conegut per les seves col·laboracions amb directors de la Nouvelle Vague com François Truffaut i Éric Rohmer, va treballar per primera vegada amb Pialat en aquesta producció.[3]

La trama segueix una dona en la fase terminal d'una malaltia, interpretada per Monique Mélinand, mentre el seu fill Philippe, la seva jove Nathalie i el seu marit Roger intenten acompanyar-la. Paral·lelament, el marit i el fill mantenen relacions amb diverses amants: el primer flirteja amb clientes de la seva botiga de roba i merceria i el segon amb les infermeres que atenen la mare. La pel·lícula incorpora elements de l'òpera Così fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart i culmina amb els darrers moments de la protagonista abans de la seva mort.[4][5]

Va ser una de les pel·lícules amb menys èxit comercial de la filmografia de Pialat.[1] Alguns crítics l'han interpretada com una obra semiautobiogràfica, ja que la mare de Pialat va morir al mateix indret real que es mostra a la pel·lícula i el personatge de Philippe presenta semblances amb el director mateix.[3][4]

La crítica va destacar la intensitat i la manca de sentimentalisme amb què la pel·lícula aborda la malaltia terminal i l'espera de la mort d'un ésser estimat. El director Michael Haneke l'ha inclosa entre les seves deu pel·lícules preferides de tots els temps. El 17 de maig de 2016, la distribuïdora Cohen Film Collection va publicar la pel·lícula en DVD dins de la col·lecció Films of Maurice Pialat.[6][7]

Referències

  1. 1 2 Marías, Miguel «La Gueule ouverte». Senses of Cinema, 7-2006 [Consulta: 22 maig 2017].
  2. ↑ «La boca oberta». Goita què fan, ara!. [Consulta: 22 juny 2026].
  3. 1 2 McCalmont, Jonathan. «La Gueule Ouverte (1974) – Part of the Furniture». Ruthless Culture, 4 setembre 2009. [Consulta: 25 agost 2010].
  4. 1 2 Megahey, Noel. «La Gueule ouverte (1974)». The Digital Fix, 28 abril 2009. [Consulta: 24 agost 2010].
  5. ↑ «La Gueule ouverte». Masters of Cinema. [Consulta: 25 agost 2010].
  6. ↑ Lane, Anthony «Happy Haneke». The New Yorker, 28 setembre 2009 [Consulta: 22 juny 2026].
  7. ↑ Remer, Justin. «The Films Of Maurice Pialat: Volume 1 (The Mouth Agape / Graduate First / Loulou)». DVD Talk, 31 maig 2016. [Consulta: 21 juny 2024].