Literatura lituana
Literatura lituana és la literatura feta a Lituània en lituà, una llengua indoeuropea parlada a la costa del mar Bàltic. La creació del Gran Ducat de Lituània, que era un territori amb moltes llengües (lituà, ruté, polonès i llatí en l'administració) no va tenir gaire ressò en la creació d'una literatura nacional en lituà, ja que l'alta cultura era en mans de capellans catòlics i escribes rutens, que feien servir el llatí o el rutè.[1] Al segle xvi, la Bíblia en llengua vernacla, accessible a tothom, va ser un dels pilars de la Reforma luterana que per tant hi va contribuir en gran manera al desenvolupament de la llengua i de la literatura.[2] La universitat de Königsberg, una ciutat bicultural, lituana i prussiana, (des de 1945 annexionat per Rússia, com a Kaliningrad) hi va tenir un paper important.[3]
Abans de l'edat mitjanai havia un ampla poesia i literatura oral, amb entre altres raudes, cants funeraris, les kaleda o cants d'any nou, els dainos o cants èpics, les giesmes o balades i les pasakos o llegendes. Altres cants antics eren les lopšinis (cançons de bressol).[4] La primera obra de ficció, escrit entre 1760 i 1775, és el poema èpic Metai (‘Les quatre estacions’) del pastor evangèlic, escriptor i constructor d'instruments musicals Kristijonas Donelaitis (1714-1780).[5] Per tant, és considerat el pare de la literatura lituana.[6][7]

Edat mitjana
Durant els regnats de Gediminas i Algirdas es compongueren nombroses vaidilos i kanklinintai, rapsòdies sacres i profanes de l'època pagana. Hi destacaren les cròniques, com el Lietuvos Metrika (‘Annals lituans’), els Litovskomu rodu Počinok (‘Principis de la dinastia lituana’) i els Lietuvos ir Žemaičių Didžiosios Kuningaikstijos Metraštis (‘Annals del Gran Principat de Lituània i Samogítia, 1377-1447’), composts entre els segles xiv i xv.[4]

Edat moderna
Durant els segles xv i xvi també es compongueren obres de caràcter humanístic i didàctic en llatí, com l'Origo regis Jagyelo et Witholdi ducum Lithuaniae, els Carmen de statura feritate ac venatione bisontis (1526) de Nicolaus Husovianus, les Constitutiones ecclesiae mednicensis de l'espanyol Pedro Ruiz de Moros (mort el 1571), De libertate politica d'Andreas Volanus (mort el 1610), De moribus Tartarorum, Lithuanorum et Moschorum de Michalo Lithuanus,[8] i les obres del jesuïta Sarbiauskis. La unió dinàstica amb Polònia ha contribuït a la polonització de la vida cultural i intel·lectual, seguit al segle xviii per la russificació i un bilingüisme forçat que va marginalitzar el lituà al cercle familiar dels pobres.[9]

En aquesta època van parèixer els primers escrits en lituà. Stanislovas Rapailionis (fl. ±1485-1545) franciscà i més tard deixeble de Lúter va escriure una Passió de Crist i himnes protestants d'inspiració luterana.[10] Abromas Kulvietis (mort el 1545) de Vílnius va traduir els Psalms de David, que no era vista com un obra literària, però com una eina per dur la bíblia a tothom en la llengua vernacular, en la tradició luterana. Martynas Mažyvidas (Martinus Mosuidius) (±1510/20-1563),[11] va traduir al lituà, escrit en alfabet llatí, el Catechismusa de Martí Luter i l'imprimí a Karaliaučius (Königsberg) el 1547 amb el subtítol suggestiu de «L'art de llegir escriptures i himnes per a cristians i per a nens establert al Nou Testament».[12] Hi havia una competició àrdua entre autors luterans, calvinistes i poc després, els de la contrareforma catòlica, que tenien cadascú el seu centre d'edició: Karaliaučius (Königsberg) per als luterans, Kėdainiai per als calvinistes i finalment Vilnius per als catòlics.[13]
Si els escrits dels jesuïtes i dominicans, que dominaven Vilnius al segle xvii, lingüisticament eren superiors, el contingut no ha resistit la prova del temps[13] i amb la victòria de la Contrareforma el segle següent, va degenerar en una literatura devocional pietista i obscurantista, sense gaire originalitat, després, sobretot subjecte de burla i paròdia.[13] Aquest ocàs va ser parat per Kristijonas Donelaitis (1714-1780) que va iniciar un nou perióde d'esplendor literari.[14]
El 1579, Baltramiejus Vilentas traduí de l'alemany l'Enchiridion de Luter, el mateix any en què Mikalojus Dauksa (1530-1603) va compondre el primer poema profà en lituà, Radivilias, dedicat als Radziwill. Merkelis Giedraitis (fl. 1577-1609), bisbe de Samogítia des del 1577, va fer predicar en lituà per tal d'oposar-se tant a l'expansió del luteranisme com al culte pagà del Šventa ugnis (‘Foc sagrat’), i va impulsar la literatura lituana, tot encarregant a Dauksa la composició d'unes Postilė (‘Sermons’, 1599). Entre el 1579 i el 1590, el poliglot Jonas Bretkunas (Johannes Bretke, 1535-1602), de mare prussiana, va ser el primer pastor luterà predicar en lituà a Königsberg, va traduir la Bíblia. Només se'n van publicar pòstumament els Psalms el 1625. Altres obres seves són oracions luteranes i una sèrie uns sermons Postilė (1591). Les traduccions es caracteritzen per la precisió, la claredat del llenguatge i la puresa. Mostren les característiques dels dialectes de les Terres Altes occidentals, així com els manlleus samogitians, prussians i neologismes.[15] La seva traducció de la bíblia va servir com a base de la traducció oficial de 1735.[16]
Els segles xvii-xviii
Durant el segle xvii va destacar el jesuïta Kastantinas Šyrvydas (1579-1631) de Vílnius, autor d'un Dictionarium trium linguarum/ Lietuviu Kalbos Zodynas (1629), gramàtica i estudi del lituà, i uns Punktai sakimu (‘Sermons’). Altres autors foren Saliamonas Slavocinskis (segle xvii) i Jonas Jaknavicius (1598-1668), que van posar la base del futur desenvolupament de la llengua estàndard. Mercès a llur obra, el canonge de Tilže (Tilsit), el pàstor luterà Danielius Kleinas (Daniel Klein, 1610-1666) va escriure la primera Grammatika Lithuanica en llatí així com una col·lecció de Giesmes (‘himnes’) en la qual va desenvolupar la cultura poètica lituana.[5]
Durant el segle xviii destacaren Juozepas Arnulpas Giedraitis (1754-1838), bisbe de Samogítia, que va fer traduir el Nou Testament al lituà i faria editar la Bíblia en lituà el 1735; Pilypas Rugys (1675-1749) i el seu fill, admirats per Lessing, Goethe i Herder, van redactar un diccionari lituà-alemany i una gramàtica lituana, i entre el 1745 i el 1747 van recollir una compilació de Dainos; també destaca la traducció de les Ezopo Pasakecios (Faules d'Esop, 1706), els autors Antanas Klementas (1756-1823) i S. Stanevicius, autor de Žemaičiu slove (‘La glòria dels samogitis’). Però el més destacat, tot i que ja es pot inscriure en el segle següent, és el pastor luterà Kristionas Donelaitis (1713-1780), teòleg i mestre, autor d'unes Aisópas arba pasakos (Faules d'Esop) publicades el 1824 i del recull Metai (‘Les quatre estacions’), no publicat fins al 1818 i que comprèn Pavasario linksmybes (‘Goigs de primavera’), Vasaros darbai (‘Feines d'estiu’), Rudenio gerbes (‘Bens de tardor’) i Žiemos rupesčiai (‘Tristors d'hivern’). Destaca per les descripcions realistes de la vida rural, exempt del sentimentalisme d'idil·lis pastorals que era molt de moda en aquesta època.[17]
Segle xix

A la primeria del segle xix es desenvolupà la moderna literatura lituana, sota la influència de la ona nacional-romàntica. Una nova generació d'intel·lectuals es forma a la Universitat de Vilnius que troba una llibertat acadèmica després de l'expulsió dels jesuïtes. Els primers autors destacats en foren Antanas Stradzas (1763-1833), autor dels poemes Pulkim ant keliu (‘Postrat de genolls’), Strazdas (‘El tord’), Pavasaris (‘Primavera’), Ceguleje (‘Puput’), Siratos giesme (‘El cant de l'orfe’) i Ir atskrido juodas varnas (‘Ve volant un corb negre’); i Teodor Narbutt (1754-1864), historiador, però que escriví en polonès Dziege narodu Litewskiego (‘Història del poble lituà’, 1835-1841), dels orígens lituans fins a la Unió de Lublin.[18]
A aquests seguiren F. X. Bauzas (1746-1820), canonge de Vílnius i mestre d'història i bisbe de Samogítia, que va clamar contra l'abandó de la llengua i compongué Història dels orígens del poble i la llengua lituana (1808); Dionyzas Poška (1757-1833), autor dels poemes Mano darzelyge (‘Al meu jardí’) i Žemaičių Lietuvos mužikas (‘El pagès de Samogítia i Lituània’); Simanas Stanevicius (1799-1848), amb els poemes Arklys ir meška (‘El cavall i l'os’, 1829) i Žemaičių slove (‘La glòria de Samogítia’, 1829); Simonas Daukantas (1793-1864), autor d'una Darbai senųjų lietuvių ir žemaičių (‘Els fets dels antics lituans i samogitis’, 1822), Istorija žemaitiška (‘Història de Samogítia’, 1838) i Būdas senovės lietuvių, kalnėnų ir žemaičių (‘El caràcter dels antics lituans i samogitis’); Silvestras Valiunas (1790-1833), autor del poema històric Biruté; Liudvikas Gediminas Reza (1777-1840), teòleg i professor de la Universitat de Königsberg, autor d'una Philologisch-kritische Ammerkürgen zur littaunischen Bibel (1816) i recompilador de Dainos, oder littauische volkslieder (‘Dainos, o cants populars lituans’, 1840); i Paskevicius, jutge de Samogítia i poeta.
L'aparició del diari Keilevis (‘El viatjant’) va facilitar l'aparició d'una nova generació d'autors lituans, com el bisbe Motiejus Valančius (1801-1875), autor de les narracions Vaiku knygele (‘Llibret per a nois i noies’, 1868), Paagusiu žmoniu knygele (‘Llibre per a adults’, 1868), Palangus Junzė (‘Josep de Palanga’, 1863), Antano Tretingo pasakojimas (‘El conte d'Antoni Tretingo’, 1872), Žemaicčiu guskupyste (‘Història del bisbat de Samogítia’) i Zivatai sventuju (‘Vides de sants’, 1858-1868); el bisbe i poeta Antanas Baranauskas (1835-1902), amb Anskyciu silesis (‘El bosc d'Anykščiai’, 1858), en què compara l'ús del lituà amb un arbre destruït, Artoju giesmés (‘Cants de pagès’, 1860) i Kelioné Petersburgan (‘Viatge a Sant Petersburg’, 1859).[6] Laurynas Uvinskis (1811-1881), activista educatiu autor d'un Matrasčiai (‘Almanac’); Antanas Tataré (1805-1889), predicador i narrador.
Durant l'ocupació tsarista (1795-1914) hi ha un intent permanent de russificar el païs. La premsa en lituà va ser prohibida el 1864, prohibició que només es va ser aixecar el 1904.[19] Els lituans només es poden publicar a Prússia. En aquesta època s'intensifiquen els intents de normalitzar la llengua. El capellà i gramàtic Friedrich Kurschat, en lituà Pričkus Kuršaitis (1806-1884) va escriure la Grammatik der Littauischen sprache (‘Gramàtica de la llengua lituana’, 1876),[20] primer intent de fixar la llengua escrita.[21] Va ser secundat per G.H.F. Nesselman (1811-1881) i August Schleicher (1821-1868), autors de Handbuch der Littauischen sprache (‘Manual de la llengua lituana’, 1856-1857),[22] però es pot considerar el pare de l'actual lituà estàndard el seu deixeble Jonas Jablonskis (1861-1935), alumne a Moscou de F. Fornatov (1848-1914) i autor de la Lietuvių Kalbos Gramatika (‘Gramàtica de la llengua lituana’ escrita sota el pseudònim Petras Kriaušaitis), publicada el 1901. La primera edició de la gramàtica va ser criticada per l'ortografia inconsistent, l'aparició de termes insòlits i la secció sobre sintaxi força feble. La nova edició de 1922, amplada i corregida va ser la base de la normalització de la llengua.[23]
D'aleshores al final de segle, van destacar per una banda els aušrininkai,[24] formats al voltant de la revista Aušra (‘Aurora’), fundada per Jonas Basanavicius (1851-1927), un dels principals propagadors del nacionalisme lituà. És l'autor d'Ožkabaliu Dainos (‘Cants d'Ozkabaliai’, 1902) i Lietuvišmos pasakos (‘Llegenda lituana’, 1905). Vincas Pietaris (1850-1902), autor de l'autobiografia Iš mano atsiminimu i de la primera novel·la històrica lituana, Algimantas, publicada als Estats Units el 1903; i Marija Pečkauskaitė (1878-1930), més coneguda pel pseudònim Šatrijos Ragana, narradora pedagoga deixebla de Forster, autora del diari personal Viktutė (1900-1930), Vincas Stonis (1906) i Senaime dvare (‘A la vella hisenda’, 1922).
El 1889, uns estudiants lituans a Varsòvia van crear la revista Varpas. Va parèixer irregularment fins 1899. Es va distribuir a Europa i els Estats Units i —il·legalment– a la Gran Lituania. És d'una manera la successora de la revista Aušra, però més audaç, sobretot en la crítica del govern tsarista i la política de russificació. Tenia correspondents en totes les zones de parla lituana i va contribuir a estandarditzar la llengua.[25] Hi van publicar autors com Vincas Kudirka (1858-1899), autor de l'himne nacional lituà, traductor de Schiller, Byron i Mickiewicz al lituà i autor dels poemes satírics antirussos Tiltas i Viršininkai;[26] el poeta mort prematurament Pranas Vaičaitis (1876-1901), els dramaturgs Fromas Gužutis (1822-1900) i Keturakis, autor d'Ameriko pirtyje (‘Amèrica al bany’, 1895); Gabriele Petkevičaite Bité (‘L'abella’, 1861-1943), que col·laborà amb Julija Žemaite i escriví la novel·la Ad Astra (1933), i Lazdynu Peleda (‘El mussol dels avellaners’), pseudònim de les germanes Ivanauskaités, Sofija Pšibilauskiené (1867-1926) i Marija Lastauskiené (1872-?), autores de les novel·les de caràcter rural Sugriautas gyveninas (‘Una vida trencada’), Klajūnas (‘El rodamon’) i Klaida (‘L'error’) sobre la revolta del 1905.El Partit Democràtic Popular Socialista Lituà va re crear la revista cultural i científica Varpas (‘Campana’) el 1918.[27]
Segle xx
Entre els primers autors del segle hi ha Vydūnas (nom de naixement Vilhelmas Stórostas, Wilhelm Storost, 1868-1953), simbolista de Pilkalné (ara Pillkallen) i amic de Gorkij i Baltrušaitis, que veia veritat i amor en els antics símbols aris de la veritat i la llum, que reflectí en obres de teatre com Probočių šešeliai (‘Les ombres dels avantpassats’, 1901), Juru varpai (‘Les campanes del mar’, 1914), Amžina ugnis (‘Foc etern’, 1913), i les obres de caràcter filosòfic Samonė (‘La consciència’, 1935), Mirtis ir kau toliau (‘La mort i el més enllà’, 1920) i Slepinga žmogaus didybe (‘La misteriosa grandesa de l'home’, 1913). Vegetarià i teosòfic, les seves obres van ser prohibides alhora pels soviètics i pels nazis.[28] Maironis, nom d'artista de Jonas Maciulis (1862-1932), capellà catòlic i poeta, proclamat pels seus contemporanis Atgimimo dainus (‘poeta del renaixement’), i autor de Jaunogi Lietuva (‘Jove Lituània’, 1907) i Terp skausmu igarbe (‘A través del dolor vers la glòria’, 1895);[29] Julija Žemaite (1845-1921) naturalistes sobre la vida als pobles, com Rudens vakara (‘L'última tardor’, 1894), Petras Kurmelis (1898), i Sučiupas velnias (‘El diable atrapat’, 1898); Jonas Biliūnas (1879-1907), somniador romàntic introductor del marxisme, autor de la narració curta Liūdna pasaka (‘Un conte trist’, 1906) sobre la revolta lituana del 1863. Un altre capellà patriota i figura pública fou Juozas Tumas Vaizgantas (1879-1933), fundador del diari Tevynes Sargana (‘Guardià de la pàtria’, 1896), la revista Žinyčia (‘Saber’) i el diari Rygos Garsas (‘La veu de Riga’, 1914), autor dels relats Dédés ir dedienes (‘Oncles i tietes’) i la novel·la Pragiedugliai (‘Clarors’, 1920). Julijonas Dobilas-Lindé (1872-1934), deixeble de Benedetto Croce va escriure la novel·la Blūdas (‘El deliri’, 1912) sobre els fets del 1905.
El 1904, el prevere catòlic i polític Adomas Jakštas (nom d'artista Aleksandras Dambrauskas,1860-1938) va llançar la nova revista Draugija (‘La companyia’), que va aparèixer intermitentment fins al 1922.[30] A més d'obres teològiques va escriure poesia en la qual prevalen temes de la relació de l'home amb Déu i l'Univers, temes patriòtics i naturals, així com sàtires, paròdies i fulletons.[31] El drama Aušros sūnūs (‘Fills de l'aurora’, 1926), una de les multiples obres de Sofija Kymantaitė-Čiurlionienė (1875-1911),[31] tracta la història dels llibreters en temps de prohibició de premsa i recorda els fonaments de la lluita per la cultura nacional. Se'n va fer un sèrie televisiva el 1998.[32] L'any 1905, endemés, se celebrà un Congrés d'Escriptors Lituans a Vílnius patrocinat per Juozapas Albinas Herbačiuskas (1876-1944), en què proclamaren l'autonomia de l'art i la necessitat de crear formes pròpies. Així es funden les revistes literàries Vaivoryskšte (‘Arc de Sant Martí’, 1913) i Pirmasis Baras (1915).
L'escriptor lituà més conegut fou Vincas Krėvė-Mickevicius (1882-1954), que veié Lituània lliure i ocupada dos cops, i finalment va partir a l'exili ams Estats Units el 1941, quan els nazis ocupen el país.[33] Els seus contes sobre herois són estilitzats i amb un llenguatge quasi popular; com en les narracions realistes Skerdžius (‘El pastor’, 1923), en les obres històriques, com Šarūnas, dainavos kunigaikštis (‘Sarunas, príncep del Daugava’, 1912) tracta de la força secreta interior humana. Altres obres seves, totes en prosa, foren Karaliaus Mindaugo mirtis (‘La mort del rei Mindaugas’, 1935), Po šiaudine pastoge (‘Sota un sostre de palla’, 1922-1923) i Dangaus ir žėmes sunus (‘Els fills del cel i de la terra’, 1949).[34]
Altres destacats contemporanis foren Antanas Žukauskas Viennulis (1882-1957), que es va quedar durant l'ocupació soviètica; escriví Kaukazo legendos (‘Llegendes del Caucas’, 1907), en què és fascinat per l'exotisme, i després drames influïts per Txékhov, com Puodžiūnkiemis (‘La granja Puodžiunas’, 1952), en què tracta la col·lectivització agrària. Un altre contemporani seu, Ignas Šeinius Jurkūnas (1889-1959) era més influït per les llegendes nòrdiques, com mostra en Kuprelis (‘El geperut’, 1913), els contes Aš dar karta grižtu (‘Jo torno un altre cop’, 1937), i en la novel·la Siegfried Immerselbe atsijaunina (‘Siegfred Immerselbe es rejoveneix ell mateix’, 1934), en què satiritza un nazi que es rejoveneix amb transfusió de sang jueva alhora que perd els seus ideals. Jurgis Savickis (1890-1952) és un altre fi observador de la realitat, mentre que Kazys Boruta (1905-1965) escriu poesia i prosa amb amor apassionat per la vida i un cor rebel, com en Baltaragio Malūnas (‘El molí de vent de Baltaragis’, 1945) i Duona kasdienine (‘Pa quotidià’, 1933). El poeta Jurgis Baltrušaitis (1873-1944), membre del cercle simbolista rus, va introduir aquest estil al país. També hi ha Vincas Mykolaitis-Putinas (1893-1967), professor d'universitat; el simbolista Balys Sruoga (1896-1947), autor de Milžino paunskemė (‘L'ombra del gegant’, 1932), l'impressionista Benediktas Rutkunas (n. 1907) i Faustas Kirša (n. 1891).
Des de la primeria del segle xx hi ha hagut unes quantes ones d'emigració, motivat per raons econòmiques o culturals, de lituans a la recerca d'oportunitats i llibertat d'expressió que ni la censura russa o nazi van garantir. El 2019 l'Institut de Literatura i Folklore Lituanis va editar una primera antologia bilingüe lituà i anglès Egzodika/Exodica dedicat als escriptors de la diaspora lituana, a l'ocasió del Primer Congrés Mundial d'Escriptors Lituans.[35] Són lituans en el sentit ample: emigrats o descendents d'emigrats, sigui quina sigui la llengua en què escriguin, que d'alguna manera han mantingut lligams amb la identitat lituana.[36] El 2025 en va parèixer el tercer volum.[37]

Durant els anys vint, el moviment de la revista Keturi Vejai (‘Quatre vents’), de caràcter futurista, que va parèixer de 1924 a 1928. Va promoure nous poetes com el futurista Kazys Binkis (1893-1932), Jonas Aistis (1904-1973), influït per la mètrica francesa, i autor d'Užgese chimeros akys (‘Els ulls morts de la quimera’, 1937) i Bernardos Brazdžionis (1907-2002), d'inspiració cristiana i exiliat el 1945 a Boston, Salis Šemerys (n. 1898), i Juozas Ženge-Zlabis (n. 1899). Juozas Tysliava va emigrar a Nova York el 1929 i hi dirigí el diari Vienybe (‘Unitat’).[38]
Per la seva banda, el 1930 els esquerrans i comunistes van crear la revista Trečias frontas (‘Tercer Front’)[39] de la qual només van parèixer cinc números, fins que el 1931 va ser tancada per la censura russa.[40] Hi van col·laborar la poetessa Salomeja Bačinskaitė Neris (1904-1945), Piatras Cvirka (1909-1947) amb Žemė maintintoja (‘Terra provisora’, 1935), en què denuncia l'opressió d'un pagès, Ieva Simonaitytė (1897-1978), amb estil de realisme socialista; Teofilis Telvytis (1903), Antanas Venclova, Antanas Vaičiulaitis (1906), que des del 1941 s'establí als Estats Units, Antanas Gustaitis (1907), el poeta decadent Juozas Albinas Herbaciauskas (1876-1944), Jonas Grinius (n. 1901) i Liudas Dovydenas (n. 1906).[40]
Molts escriptors lituans van partir a l'exili el 1941 quan els nazis van ocupar el país i continuaren publicant; entre els més destacats hi ha Vincas Ramonas (1905-1985), el novel·lista sardònic Aloyzas Baronas (1917); Marius Katiliškis (1915-1980) i Henrickas Radauskas (1910-1970), escriptor multifacètic establert a Chicago. El 1952, un grup d'artistes lituans exiliats fundaren el grup Žeme (‘Terra’), del qual formaren part els poetes Kazys Bradūna (1917), director de la revista Literaty Folios, Henrickas Nagys (1920-1996), autor de Mėlybas sniegas (‘La neu blava’, 1961); Vytautas Mačernis (1920-1945); el poeta filosòfic Alfonsas Čipkus Nyka-Niliūnas (1919), el narrador Algirdas Landsbergis (1925); l'existencialista Antanas Škėma (1911-1961), el dramaturg Kostas Ostrauskas (1926), influït per Ionesco i Beckett, sardònic i obsessionat per la mort; Algimantas Mackus (1932-1964), Zina Katiliškienė amb Liūnė Sutema (1927), Jonas Mekas (1922); Venancijus Ališas (1908), Leonardas Andriekus (1914), els narradors Pulgis Andriušis (1907), Neli Mazalaitė (1907), Alė Nakaitė (1915), Petronėlė Orintaitė (1905) i Stasius Budavas (1908-1966).

Pel que fa als autors de l'era soviètica durant els primers anys només van destacar Augustinas Gričius, Julius Buteras, Albinas Zukauskas, Justas Palemonas, Vladas Mozuriunas, Borisas Daugaviestis, Stepas Zobarskas, autor de Savame krašte (‘Al país nadiu’, 1946), Juozas Baltusis, autor de Parduotas vasaras (‘Estius canviats’, 1957) i Vytautas Sijiros-Gira (1911). No és una era monolítica. Hi ha hagut moments de llibertat relativa i moments de repressió. Amb ulls d'avui, no sempre és clar perquè obres van ser prohibides i altres no. Els autors havien de trobar un equilibri entre directrius i alternatives. La crítica de l'església podia oferir oportunitats per parlar dels sentiments nacionals; situat al principi d'una col·lecció, un poema dedicat al partit podia assegurar la pau per a altres textos.[41] El desglaç a l'era postestalinista de Nikita Khrusxov des del 1956 va donar un impuls a autors nous.[42] El principal en fou Eduardas Mieželaitis (1919), vell comunista deixeble del Tercias Frontas, director del diari Komjaunimo Tiesa i des del 1959 cap de la Unió d'Escriptors Lituans, autor de Žmogus (‘Home’, 1962), influït per Walt Whitman, en què manifesta un optimisme còsmic; Justinas Marcinkevičius (1930), poeta i dramaturg de temàtica tràgica, com en Kraujas ir pelenai (‘Sang i cendres’, 1960) sobre la destrucció provocada pels nazis. El vell narrador realista Juozas Grušas (1901-1986), el seu deixeble Kasys Saja (1932), conreador de teatre de l'absurd, el prosista Mykolas Sluckis (1928), Icchoras Meras (1934), jueu que fugiria a Israel, descriu el patiment dels jueus; Jonas Avyžius (1922) i d'altres.[43]
Entre les noves generacions hi ha Antanas Paškevicius (1922), la poeta romàntica Janina Degutytė (1928), el poeta òrfic Sigitas Geda (1943), Judita Vaičiūnaitė (1937), que mitificà la vella Vílnius, Tomas Venclova (1937) i Antanas Ramonas (1947-1993) amb l'assaig Ramybes kalva (‘El turó de la calma’).[6]
Traduccions al català
No hi ha gaire literatura lituana traduïda al català. Excepte unes obres de literatura infantil de Kęstutis Kasparavičius Coses que passen cada dia[44] i Coses que passen de tant en tant[45] i una obra teatral Marius Ivaškevičius, segons un estudi del 2017 no hi havia gaire més.[46]
Referències
- ↑ Wirschubski, 1929, p. 582.
- ↑ «The books of Lithuania Minor and the Klaipėda region» (en anglès). Museu de la història de Lituania Menor de Klaipėda. [Consulta: 27 desembre 2025].
- ↑ Wirschubski, 1929, p. 582-583.
- 1 2 «Raudos». A: Kindlers neues Literatur Lexikon [Nou Lèxic de Literatura de Kindler] (en alemany). volum 19. Kindler, 1994, p. 376.
- 1 2 «Kristijonas Donelaitis». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- 1 2 3 «literatura lituana». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «Kristijonas Donelaitis | 18th-Century Poet, Lithuanian Literature | Britannica» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2025-04-21.
- ↑ Lituanus, Michalo. De moribus Tartarorum, Lituanorum et Moschorum: fragmina X [Sobre els costums dels tàrtars, lituans i musulmans: fragments X] (en llatí). Basilia: C. Waldkirch, 1615.
- ↑ Bibiloni, Gabriel «Lituània, la llum». Diari de Balears, 9 maig 2006.
- ↑ «Stanislovas Rapolionis». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka [Consulta: 27 desembre 2025].
- ↑ «Martynas Mažvydas». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Mažvydas, Martynas. Catechismusa Prasty Szadei : Makslas skaitima raschta yr giesmes del kriksczianistes bei del berneliu jaunu nauiey sugulditas [L'art de llegir escriptures i himnes per a cristians i per a nens establert al Nou Testament] (facsímil electrònic en línia) (en lituà).
- 1 2 3 Wirschubski, 1929, p. 583.
- ↑ Wirschubski, 1929, p. 583-584.
- ↑ «Jonas Bretkūnas». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Der Übersetzer der litauischen Bibel Johannes Bretke und seine Helfer. Beiträge zur Kultur- und Kirchengeschichte Altpreussens | WorldCat.org [El traductor de la Bíblia lituana Johannes Bretke i els seus ajudants: Contribucions a la història cultural i eclesiàstica de l'Antiga Prússia] (en alemany). Königsberg, Berlín: Ost-Europa Verlag, 1941, p. 546.
- ↑ Wirschubski, 1929, p. 584.
- ↑ Wirschubski, 1929, p. 585.
- ↑ «Lietuva Rusijos imperijos valdymo metais (1795–1914) [Lituània durant l'Imperi Rus (1795–1914)]». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Kurschat, Friedrich. Grammatik der Littauischen Sprache. Halle: Buchhandlung des Waisenhauses, 1876, p. 509.
- ↑ Salvatore, Giuseppe. «Kurschat, Friedrich». A: Enciclopedia Italiana (en italià). Roma: Treccani, 1933.
- ↑ Schleicher, August. Handbuch der litauischen Sprache (fasímil electrònic en línia) (en alemany, lituà). Praga: J.G. Calve'sche Verlagsbuchhandlung, 1856, p. 738.
- ↑ «Jonas Jablonskis». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «aušrininkai». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «„Varpas“». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «Vincas Kudirka». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «„Varpas“». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Nogueira, Adeilson. Vydunas, Proibido Pelos Nazistas E Soviéticos (en portuguès). Clube de Autores, 2022-02-28.
- ↑ «Maironis». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «Adomas Jakštas». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- 1 2 «Sofija Kymantaitė-Čiurlionienė». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ «Knygnešių veikla – filme „Aušros sūnūs" [Les activitats dels llibreters – al film ‘Fills de l'alba’]» (en lituà). Paninfo, 10-07-2018. [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ «Vincas Krėvė» (en lituà). Klasikinės Lietuvių literatūros portalas (Portal de la literatura lituana clàssica). [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ «Vincas Krėvė». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Kuivits, Kadi. «A Visit by Lithuanian Writers from Around the World» (en anglès). MTÜ Baltic Heritage Network, 05-07-2022. [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ «Exodica. An anthology of World Lithuanian Writers / Egzodika. Pasaulio Lietuvių Rašytojų Antologija» (pdf) (en anglès). Institut de Literatura i Folklore Lituanis, 2019. [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ Kolevinskiene, Zydrone (ed.). Egzodika III : pasaulio lietuviu rasytoju antologija = Exodica III : an anthology of world Lithuanian writers (en lituà, anglès). Vilnius: Lietuviu literaturos ir tautosakos institutas, 2025, p. 158. ISBN 978-6-09425414-7.
- ↑ «Keturi vėjai». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka [Consulta: 27 desembre 2025].
- ↑ Facsímil del primer número: Trečias frontas (en lituà), 1930.
- 1 2 «„Trečias frontas“». A: Visuotinė lietuvių enciklopedija [Enciclopèdia Universal Lituana] (en lituà). Vilnius: Nacionalinė biblioteka.
- ↑ Kalėda, Kmita i Satkauskytė, 2019, p. 535.
- ↑ Kalėda, Kmita i Satkauskytė, 2019, p. 534.
- ↑ Kalėda, Algis; Kmita, Rimantas; Satkauskytė, Dalia. «Reziumė anglų kalba: Lithuanian Literature of the Soviet Period: Phenomena and Concepts». A: Sovietmečio lietuvių literatūra: reiškiniai ir sąvokos [Literatura lituana de l'era soviètica: fenòmens i conceptes] (en anglès). Vilnius: Institut de Literatura i Folklore Lituà, 2019, p. 531-541. ISBN 978-6-09425246-4.
- ↑ Kęstutis, Kasparavičius. Coses que passen cada dia. Barcelona: Thule, p. 80 (Trampantojo). ISBN 978-84-96473-36-8.
- ↑ Kęstutis, Kasparavičius. Coses que passen de tant en tant. Barcelona: Thule, p. 80 (Trampantojo). ISBN 978-84-1535794-0.
- ↑ Daban, Carmina «Lituània o la il·lusió de les repúbliques bàltiques». Traces, 2020, p. 35-37.
Bibliografia
- Ferran i Baños, Roger «La literatura de l'Haskalà lituana, llavor del sionisme». TAMID. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 19, Vol. 19 (2024), 09-07-2025, p. 289–313. DOI: 10.2436/20.1006.01.96.
- Wirschubski, Gregor «Die Entwicklung der litauischen Literatur». Osteuropa, 4, 9, 1929, p. 582–593.
Enllaços externs
- «Lietuvos rašytojų sąjunga [Unió d'Escriptors Lituans]» (en lituà, anglès).
- «Lietuvių Literatūros ir Tautosakos Institutas [Institut de Literatura i Folklore Lituanis]» (en lituà, anglès). [Consulta: 28 desembre 2025].
- «Lietuvių literatūros enciklopedija [Enciclopèdia de la literatura lituana]» (en lituà).
- Revista lituana d'arts i ciències: «Lituanus» (en anglès).