Luis Felipe Vivanco

Plantilla:Infotaula personaLuis Felipe Vivanco
Biografia
Naixement22 agost 1907 Modifica el valor a Wikidata
San Lorenzo de El Escorial (Comunitat de Madrid) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 novembre 1976 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
FormacióColegio Nuestra Señora del Pilar Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióarquitecte, poeta, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Casa del pintor Benjamín Palencia (Villafranca de la Sierra, Àvila), obra de Felipe Vivanco.

Luis Felipe Vivanco Bergamín (San Lorenzo de El Escorial, 22 d'agost de 1907 - Madrid, 21 de novembre de 1975) va ser un arquitecte i poeta espanyol.

Biografia

Fill d'un jutge, les diferents destinacions del seu pare el porten durant la seva infància a diverses ciutats d'Espanya. El 1915 la família s'estableix a Madrid, on Vivanco va passar la major part de la seva vida. Va estudiar primària i batxillerat al Col·legi El Pilar i més endavant a l'escola d'Arquitectura de Madrid. En aquests anys universitaris compon una sèrie de poemes avantguardistes que publicarà el 1958 en Memoria de la plata. D'aquesta època també data la seva amistat amb Rafael Alberti i Xavier Zubiri. Després d'acabar Arquitectura el 1932 va seguir també cursos de Filosofia i Lletres. En aquesta facultat, de la qual també són alumnes Germán Bleiberg i Juan Panero, va conèixer Luis Rosales.[1]

Va passar una llarga temporada reposant-se de tifus a la Serra de Guadarrama. Va publicar els seus primers treballs en la revista Cruz i Raya del seu oncle José Bergamín, alhora que treballava com a arquitecte amb un altre oncle, Rafael Bergamín. Va projectar una part de les cases de la Colònia d'El Aspecto i d'El Viso. Coneix també Pablo Neruda. Quan esclata la guerra civil, diverses circumstàncies familiars fan que, malgrat el seu declarat republicanisme, es decanti a favor de Franco i escrigui poesia propagandista. Va ser col·laborador del diari Arriba España i de la revista Jerarquía, i també va col·laborar amb el director general de Propaganda, Dionisio Ridruejo, al costat d'altres com Pedro Laín Entralgo. En finalitzar la contesa, passà a col·laborar en la revista Escorial (1940), amb altres poetes falangistes com Luis Rosales –amb qui mantenia una estreta amistat–, Leopoldo Panero –al qual visitava regularment en la seva casa de Castrillo de las Piedras– i Dionisio Ridruejo, tots ells considerats components de la generació espanyola del 36.[1] D'aquests anys és la publicació, amb el patrocini governamental del nou règim, d'una colossal antologia poètica del segle d'or espanyol, en dos volums —el primer, que abasta el segle XVI, a càrrec de Vivanco (1940); el segon, de poetes del segle XVII, per Rosales (1943)—, que reflecteix l'ideal estètic i formal del moviment que Dámaso Alonso va definir com a poesía arraigada d'una part de la generació del 36.[2][3]

L'octubre del 1941, Vivanco va ser invitat pel ministeri de Propaganda del Reich a fer una gira per l'Alemanya nazi junt amb l'ideòleg feixista Ernesto Giménez Caballero. Tots dos serien els representants espanyols en la denominada Associació d'Escriptors Europeus, de caràcter pronazi, ideada per Joseph Goebbels com a alternativa internacionalista front al PEN Club, aquest de tendència aliadòfila durant la Segona Guerra Mundial.[4]

El 1942, sota l'ègida d'Eugeni d'Ors, va ser un dels fundadors a Madrid de l'Acadèmia Breve de Crítica d'Art, i el 1949 va formar part de l'Escola d'Altamira.[5]

En la major part de la seva obra, Vivanco va conrear una poesia intimista, realista, de caràcter meditatiu, en què la naturalesa adquireix un valor trascendent que condueix a l'experiència religiosa. Els seus temes habituals són la natura, la família i la vida quotidiana.[1] Ell mateix definí aquesta estètica i estil com a «realisme intimista transcendental»; tanmamteix, en Prosas propicias, la seua última obra publicada pòstumament (si bé alguns poemes d'aquest llibre ja havien aparegut en revistes des del 1971), reflexiona també sobre la realitat social i política dels darrers anys de la dictadura franquista.[6]

Obra

Algunes de les seves obres són:

  • Cantos de primavera (1936)
  • Tiempo de dolor (1940)
  • Continuación de la vida (1949)
  • Los ojos de Toledo (1953)
  • Introducción a la poesía española contemporánea (1957)
  • El descampado (1957)
  • Memoria de la plata (1958)
  • Lecciones para el hijo (1966)
  • Moratín y la ilustración mágica (1972)
  • Los Caminos: 1945-1965 (1974) - Premi de la Crítica de Poesia
  • Prosas propicias (1976)

Referències

  1. 1 2 3 Rodríguez Puértolas, Julio. Historia de la literatura fascista española. Vol. I. Madrid: Akal, 2008, p. 148, 282.
  2. ↑ Rivero Machina, Antonio. «Luis Rosales y Luis Felipe Vivanco: una lectura heroica de imperios y desengaños». Castilla: estudios de literatura, núm. 4, 2013, p. 157-176.
  3. ↑ Alonso, Dámaso. «Poesía arraigada y poesía desarraigada». A: Poetas españoles contemporáneos. Madrid: Gredos, 1952.
  4. ↑ Corominas i Julián, Jordi. «De cena con Goebbels: el iluminado Giménez Caballero y los genitales de Hitler». El Confidencial, 27 juliol 2019. [Consulta: 18 agost 2026].
  5. ↑ Marzo, Jorge Luis. Art modern i franquisme: els orígens conservadors de l'avantguarda i de la política artística a l'estat espanyol. Girona: Fundació Espais d'Art Contemporani, 2007, p. 17-18. ISBN 9788493465759.
  6. ↑ Romarís Pais, Andrés. «Crítica y sátira social en la poesía de Luis Felipe Vivanco: Prosas propicias (1976)». Revista de Literatura, vol. LXVIII, núm. 135, 2006, p. 173-198 [Consulta: 18 agost 2026].

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.