Mares del desert

Santa Paula i la seva filla Eustochium amb Sant Jeroni, Mares del Desert, pintura de Francisco de Zurbarán

Les Mares del Desert és un neologisme encunyat a la dècada del 1980 per la teologia feminista com a analogia amb els Pares del Desert. Es refereix als ammes, o ascetes cristians, que van viure als deserts d'Egipte, Palestina i Síria durant els segles IV i V dC.[1][2]

Generalment vivien a les comunitats monàstiques que van començar a formar-se en aquesta època, o de vegades com a eremites. Les comunitats monàstiques vivien col·lectivament amb un contacte limitat amb els laics i el món exterior. Alguns ascetes van optar per aventurar-se a llocs aïllats per restringir el contacte amb els altres, aprofundir els seus vincles espirituals i per a altres finalitats ascètiques. Altres dones d'aquest període que van influir en les primeres tradicions ascètiques o monàstiques mentre vivien fora del desert també es descriuen com a Mares del Desert.[1]

Segons Margot H. King, els Pares del Desert són molt més coneguts perquè la majoria de les primeres vides dels sants "van ser escrites per homes per a un públic monàstic masculí".[3] Les mencions i referències a les Mares del Desert provenen dels primers Pares del Desert i els seus biògrafs. A causa de l'absència de tutela masculina esmentada en aquestes fonts, s'ha suggerit que les dones del desert actuaven per separat, de manera autònoma dels seus homòlegs masculins.[4] Les dones del desert tenien rols de lideratge dins de la comunitat cristiana. Els Apotegmes dels Pares del Desert, o Dites dels Pares del Desert, inclouen quaranta-set dites atribuïdes a les Mares del Desert. Hi ha diversos capítols dedicats a les Mares del Desert a la Història Lausiaca de Pal·ladi d'Helenòpolis, que esmenta moltes dones que vivien al desert.[3] Altres fonts inclouen les diverses històries explicades al llarg dels anys sobre les vides de sants d'aquella època, tradicionalment anomenades vitae.[1] Les vides de dotze sants del desert es descriuen al Llibre I de les Vitae Patrum (Vides dels Pares).[5]

Exemples notables

Melània la Jove, representada al Menologi de Basili II
Sinclètica d'Alexandria, representat al Menologion de Basili II

Les Mares del Desert eren conegudes com a (ammes “mares espirituals"), comparable als Pares del Desert (abbas), pel respecte que es van guanyar com a mestres i guies espirituals.[6] Una de les Mares del Desert més conegudes va ser Sinclètica d'Alexandria, a qui s'atribueixen més de vint dites a les Dites dels Pares del Desert. Dues altres ammes, Teodora d'Alexandria i Sarah del Desert, també s'esmenten en aquest llibre. Les Mares del Desert descrites a la Història Lausiaca inclouen Melània la Vella, Melània la Jove, Olímpia, Santa Paula i la seva filla Eustochium, així com diverses dones que l'autor no nomena.[1]

Segons els relats escrits Sinclètica d'Alexandria podria haver nascut cap al 270, ja que es diu que va viure fins als vuitanta anys i va morir cap al 350. De pares rics d'Alexandria i va tenir una bona educació, incloent-hi un estudi primerenc dels escrits del Pare del Desert Evagri Pontic. Després de la mort dels seus pares, va vendre totes les seves possessions i va donar els diners als pobres, abraçant la pràctica de l'ascetisme.[7] Després de marxar de la ciutat amb la seva germana cega, va viure com a eremita entre les tombes dels afores d'Alexandria. Gradualment, una comunitat de dones ascetiques va créixer al seu voltant, per a les quals va servir com a mare espiritual. Tot i que era ascètica i eremita, Sinclètica ensenyava la moderació i que l'ascetisme no era una finalitat en si mateix.[4]

Teodora d'Alexandria, representada al Menologi de Basili II

Teodora d'Alexandria era l'amma d'una comunitat monàstica de dones prop d'Alexandria. Abans d'això, havia fugit al desert disfressada d'home i s'havia unit a una comunitat de monjos. Molts Pares del Desert la van buscar per demanar consell. Sembla que el bisbe Teòfil d'Alexandria va acudir a ella per demanar consell.[6][4]

Les paraules de Sarah del Desert indiquen que va viure com a ermitanya a la vora d'un riu durant seixanta anys. Les seves respostes aspres a alguns dels ancians que la desafiaven mostren una forta personalitat.[8] Segons una història dos anacoretes la van visitar al desert, declarant pel camí que volien humiliar-la. Li van dir "Aneu amb compte de no tornar-vos vanitosos pensant: Mira com vénen a veure'm els anacoretes, una dona senzilla". Ella va respondre "Segons la meva naturalesa, sóc una dona, però no segons els meus pensaments".[9]

Melània la Vella, filla d'un alt funcionari romà, va quedar vídua de jove i es va establir a Alexandria, aleshores al desert de Nítria. Va conèixer diversos Pares del Desert, els va acompanyar en els seus viatges i els va mantenir amb els seus propis diners. En un moment donat, va ser empresonada per mantenir-los després que diversos Pares fossin desterrats per les autoritats palestines. Finalment, va fundar un convent a Jerusalem amb unes cinquanta monges.[10] Melània és un exemple de poder i lideratge femení dins de l'ascetisme cristià per la influència que va exercir a la regió a través de la fundació de monestirs i convents. Melània també era educada i sabia llegir i escriure, cosa que la diferenciava d'altres ascetes i líders femenines. La seva néta, Melània la Jove, es va casar als tretze anys i va tenir dos fills, tots dos morts en la infància. Als vint anys, ella i el seu marit Pinià van renunciar al món, fundant tots dos convents i monestirs.[10]

Llista de Mares del Desert

El lloc de les "Mares del Desert" a la societat cristiana

Icona ortodoxa de la diacona Olímipa, Mare del Desert.

Segons Averil Cameron, les dones tenien un lloc important en la tradició del desert, tot i que els primers relats sovint les deixen en l'anonimat. Segons Cameron, no hi ha cap distinció entre les sàvies paraules d'aquests homes i les d'amma Sarah i l'amma Syncletica. Un text refereix com Teodora, tenia monjos que escoltaven els seus consells i li feien preguntes. Algunes dones van convertir les seves llars en establiments religiosos, i hi ha grups socioreligiosos mixtos. Les dones no podien ser ordenades com a diaques o sacerdots.[4]

Per a la monja benedictina Sor Marie Ricard, això no s'hauria de veure com una igualtat entre les mares i els pares del desert en una època en què les dones tenien un estatus inferior al dels homes a la societat, sinó "Si llegim els textos amb atenció, trobem que algunes dones eren admirades pels homes, sobretot per la seva gran capacitat de demostrar humilitat i perseverança".[11]

Origen del neologisme "Mares del desert"

L'expressió "Mares del desert" es va utilitzar per primera vegada a principis dels anys 1980's. El 1984, Margot H King la va difondre un article de recerca titulat "The Desert Mothers: A Survey of the Female Anchoretic Tradition in Western Europe".[12] Aquest article es basava en les conferències que Margot King va impartir a Madison, Wisconsin, el 1980. El 1989, Peregrina Publishing de Toronto, Ontario, Canadà, va publicar el llibre de Margot King, "The Desert Mothers".[3]

El 1991, el llibre d'Henri Nouwen, "The Way of the Heart: Desert Spirituality and Contemporary Ministry", publicat per primera vegada el 1981, va ser reeditat amb el títol "The Way of the Heart: The Spirituality of the Desert Fathers and Mothers".[4]

En el seu treball de recerca de 1984, Margot King diu que va començar aquest estudi el 1980 i, al tercer paràgraf, escriu "L'elecció de l'expressió "Mares del desert" prové d'un intent una mica frívol de contrarestar la visió breu, sens dubte involuntària, dels historiadors del monaquisme, que, sembla, veien els deserts d'Egipte habitats exclusivament per homes i, per tant, la història del monaquisme com un fenomen gairebé exclusivament masculí".[13] " Si els monjos masculins del desert són anomenats pares "Per què no aplicar el seu equivalent femení? "mares" "A Sarah, Sinclètic i els seus seguidors», escriu Margot Kings que, a mesura que continuava els seus estudis, es va adonar "La meva aparent lleugeresa tenia en realitat una base sòlida".

Referències

  1. 1 2 3 4 Francine Cardman. Encyclopedia of monasticism. Fitzroy Dearborn, 2000, p. 373-375. ISBN 978-1-57958-090-2.
  2. ↑ «Les « Mères du désert », une spiritualité de l’humilité» (en francès). La Croix, 15-04-2017. ISSN: 0242-6056 [Consulta: 2 desembre 2023].
  3. 1 2 3 King, Margot H. The desert mothers. Peregrina Publ, 1989. ISBN 978-0-920669-07-5.
  4. 1 2 3 4 5 Schroeder, Caroline T. Women in Anchoritic and Semi-Anchoritic Monasticism in Egypt: Rethinking the Landscape. 83, March 2014, p. 1-17.
  5. ↑ Beresford, Andrew M. The legends of the holy harlots: Thaïs and Pelagia in medieval Spanish literature. Tamesis, 2007 (Colección Támesis). ISBN 978-1-85566-144-8.
  6. 1 2 Mary C. Earle. The Desert Mothers: Spiritual Practices from the Women of the Wilderness (en anglais). Church publishing, 2007.
  7. ↑ Martinez, Maria Jesus Albarran. Female Asceticism and Monasticism in Late Antique Egypt According to Papyrological Sources. 17, 2015, p. 1-31.
  8. ↑ Cardman, 2000, p. 374.
  9. ↑ Mary Forman, , Collegeville, Minnesota, Liturgical Press, 2005
  10. 1 2 Cuthbert Butler. The Lausiac History of Palladius. 1898-1904.
  11. ↑ « Les « Mères du désert », une spiritualité de l’humilité », La Croix, ISSN 0242-6056.
  12. ↑ «Les Mères du désert par Margot H. King». www.pagesorthodoxes.net. [Consulta: 2 desembre 2023].
  13. ↑ « [{{format ref}} https://www.pagesorthodoxes.net/saints/meres-spirituelles/meres-du-desert-margot-king.htm Les Mares du desert par Margot H. King»

Bibliografia

  • Andrew M. Beresford, The Legends of the Holy Harlots: Thaïs and Pelagia in Medieval Spanish Literature, vol. 238, Woodbridge, Suffolk, England, Tamesis Books, coll. « Colección Támesis, Serie A: Monografías », 2007 ISBN 978-1-85566-144-8, ISSN 0587-9914
  • Averil Cameron, Women as Teachers and Disciples in Traditional and New Religions, Lewiston, New York, Edwin Mellen Press, 1993, 11–24 p. ISBN 978-0-7734-9346-9, « Desert Mothers: Women Ascetics in Early Christian Egypt »
  • Francine Cardman, Encyclopedia of Monasticism, vol. 1, Chicago, Fitzroy Dearborn Publishers, 2000, 373–375 p. ISBN 978-1-57958-090-2, « Desert Mothers »
  • John Chryssavgis, In the Heart of the Desert: The Spirituality of the Desert Fathers and Mothers, Bloomington, Indiana, rev., 2008 ISBN 978-1-933316-56-7
  • Mary C. Earle, The Desert Mothers: Spiritual Practices from the Women of the Wilderness, New York, Church Publishing, 2007 ISBN 978-0-8192-2156-8
  • Mary Forman, Praying with the Desert Mothers, Collegeville, Minnesota, Liturgical Press, 2005 ISBN 978-0-8146-1522-5
  • Margot King, The Desert Mothers: A Survey of the Feminine Anchoretic Tradition in Western Europe, Peregrina Publishing, n.d.
  • Margot King, The Desert Mothers: From Judith to Julian of Norwich, 9, mars 1983, 12-25 p.
  • Lillian I. Larsen, The Apophthegmata Patrum: Rustic Rumination or Rhetorical Recitation, 23, 2008, 21-30 p.
  • Maria Jesus Albarran Martinez, Female Asceticism and Monasticism in Late Antique Egypt According to Papyrological Sources, 17, 2015, 1-31 p.
  • Patricia Cox Miller, Women in Early Christianity: Translations from Greek Texts, Catholic University of American Press, 2005, 236-249 p.
  • Palladius of Galatia, The Lausiac History, London, SPCK, 1918
  • Caroline T. Schroeder, Women in Anchoritic and Semi-Anchoritic Monasticism in Egypt: Rethinking the Landscape, 83, mars 2014, 1-17 p.
  • Laura Swan, The Forgotten Desert Mothers: Sayings, Lives, and Stories of Early Christian Women, New York, Paulist Press, 2001 ISBN 978-0-8091-4016-9
  • Benedicta Ward, The Sayings of the Desert Fathers, Cistercian Publications, 1975
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.