Margot Fonteyn

Plantilla:Infotaula personaMargot Fonteyn
Imatge
(dècada del 1960) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Margaret Evelyn Hookham Modifica el valor a Wikidata
18 maig 1919 Modifica el valor a Wikidata
Reigate (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 febrer 1991 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Ciutat de Panamà Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcàncer d'ovari Modifica el valor a Wikidata
Chancellor of Durham University (en) Tradueix
1982 – 1991 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsMargot Fontes
Margot Fonteyn-Arias Modifica el valor a Wikidata
FormacióRoyal Ballet School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballBallet Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióballarina, ballarina de ballet, coreògrafa, dissenyadora de moda Modifica el valor a Wikidata
OcupadorAmerican Airlines
The Royal Ballet Modifica el valor a Wikidata
Company professionalRudolf Nurèiev
Robert Helpmann
Michael Somes Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeRoberto Arias Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0284839 TMDB (persona): 1141837 IBDB (repartiment): 87577 Discogs: 1787618
Find a Grave: 8211051Modifica el valor a Wikidata

Margaret Evelyn de Arias (Reigate, Surrey, 18 de maig de 1919-Ciutat de Panamà, 21 de febrer de 1991), coneguda amb el nom artístic de Margot Fonteyn, va ser una famosa ballarina britànica. Va passar tota la seua carrera com a ballarina al The Royal Ballet (abans Sadler's Wells Theatre Company), i finalment va ser nomenada prima ballerina assoluta de la companyia per la reina Elisabet II.

Biografia

La seua mare fou Hilda, la filla il·legítima d'una dona irlandesa, Evelyn Acheson, i l'industrial brasiler Antonio Gonçalves Fontes,[1] i el seu pare Felix Hookman.,[2] un enginyer mecànic britànic, que treballava per a la British-American Tobacco Company.[3]

Va començar les classes de ballet als quatre anys, va estudiar a Anglaterra i la Xina, on son pare va ser traslladat per la seua faena quan ella tenia nou anys.[4] La seua formació a Xangai va ser amb George Goncharov, la qual cosa va contribuir al seu continu interés pel ballet rus. Tornant a Londres als 14 anys, va ser convidada a unir-se a la Vic-Wells Ballet School per Ninette de Valois.[5] Va succeir a Alicia Markova com a prima ballarina de la companyia el 1935.[6] El coreògraf de Vic-Wells, Sir Frederick Ashton, va escriure nombroses parts per a Fonteyn i la seua parella de ball, Robert Helpmann, amb qui va ballar des dels anys 30 fins als 40.

El 1946, la companyia, ara rebatejada com a Sadler's Wells Ballet, es va traslladar a la Royal Opera House a Covent Garden on el soci més freqüent de Fonteyn durant la següent dècada va ser Michael Somes. La seua actuació a La bella dorment de Tchaikovsky es va convertir en un paper distintiu tant per a Fonteyn com per a la companyia,[7] però també era coneguda pels ballets creats per Ashton, com ara Symphonic Variations (1946), Cinderella (1948), Daphnis i Chloe (1951), Sylvia (1952) i Ondine (1958).

Va dirigir la companyia en una gira pels Estats Units l'any 1949 i es va convertir en una celebritat internacional.[8] Abans i després de la Segona Guerra Mundial, Fonteyn va actuar a les emissions televisives d'espectacles de ballet a Gran Bretanya i a principis dels anys 50 va aparéixer a The Ed Sullivan Show, la qual cosa va augmentar la popularitat de la dansa als Estats Units.[9]

Es va casar amb el polític panameny Roberto Arias el 1955[10] i, aquell mateix any, va aparéixer en una producció en viu i en color de La bella dorment emesa a l'NBC. Tres anys més tard, ella i Somes van ballar per a l'adaptació televisiva de la BBC de El Trencanous. Gràcies al seu reconeixement internacional i a moltes sol·licituds d'artistes convidats, el Royal Ballet va permetre a Fonteyn convertir-se en ballarina independent el 1959.

L'abril del mateix any va participar en un colp d'Estat fallit a Panamà amb el suport de castristes cubans i la intenció de derrocar al president Arnulfo Arias Madrid, cosa per la qual va ser breument empresonada.[11]

Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev en 1968

El 1961, quan Fonteyn estava pensant a retirar-se, Rudolf Nureyev va desertar del Kírov Ballet mentre ballava a París. Fonteyn, encara que reticent a associar-se amb ell a causa dels dinou anys de diferència d'edat,[6] van debutar amb el Royal Ballet a Giselle el 21 de febrer de 1962. El duet es va convertir immediatament en una sensació internacional. Com a parella de ball van ser també coneguts per les seues interpretacions clàssiques en obres com ara Le Corsaire Pas de Deux, Les Sylphides, La Bayadère, Llac dels cignes, i Raymonda, en què Nureyev de vegades adaptava coreografies per mostrar el seu talent. Van estrenar Marguerite and Armand (1963) d'Ashton, que havia estat coreografiada específicament per a ells. Encara que Sir Kenneth MacMillan havia concebut el seu ballet Romeo and Juliet per a Lynn Seymour i Christopher Gable, per «raons burocràtiques» Fonteyn i Nureyev van ballar la nit d'obertura el 9 de febrer de 1965, per a decepció de MacMillan.[12]

Roberto, el seu marit, va rebre un tir el juliol de 1964, quan intentaven assassinar-lo, que el va deixar tetraplègic, i va requerir una atenció constant per a tota la vida.[13] L'any 1972, Fonteyn va entrar en semijubilació, tot i que va continuar ballant periòdicament fins a finals de la dècada. El 1979, el Royal Ballet va celebrar una festa en el seu honor i la va anomenar oficialment la prima ballerina assoluta de la companyia.

Es va retirar a Panamà, on va passar el seu temps escrivint llibres, criant bestiar i cuidant el seu marit. Va morir de càncer d'ovari exactament 29 anys després de la seua estrena amb Nureyev a Giselle.[14]

Mort i llegat

Estàtua de bronze de Fonteyn de Nathan David a Reigate, Surrey

El 1989, poc abans de la mort del seu marit, a Fonteyn se li va diagnosticar un càncer d'ovari. Després d'haver utilitzat tots els seus estalvis per cuidar l'Arias en la seva llarga malaltia, ara sense pensió,[15][16] temia el calvari. La seva fillastra, Querube Arias, la va cuidar i la va acompanyar a Houston, Texas, en els seus viatges habituals a M.D. Hospital Anderson.

Poc abans de la seva mort, Fonteyn es va convertir al catolicisme romà perquè pogués enterrar les seves cendres a la mateixa tomba que Arias.[17] A mesura que la seva salut va empitjorar, va rebre una riuada regular de missatges i flors de simpatitzants, com la reina Elisabet II i el president de Panamà.[18] Fonteyn va morir el 21 de febrer de 1991 en un hospital de la ciutat de Panamà, als 71 anys,[19] [15] en el 29è aniversari de la seva estrena amb Nureiev a Giselle. Va ser enterrada amb Arias prop de casa seva a Panamà i es va celebrar un servei commemoratiu a Londres el 2 de juliol de 1991 a l'Abadia de Westminster. Un Nureiev afligit, que estava tractant amb els seus propis problemes de salut - sida -,[20] no va poder anar a cap dels dos serveis.[21]

2016 Blue Plaque instal·lada a la residència de Fonteyn's Covent Garden

A la seva ciutat natal de Reigate, es troba una estàtua creada per l'escultor britànic Nathan David el 1980, en homenatge a Fonteyn. Representant-la en el seu paper preferit d'Ondine, l'estàtua va ser encarregada per fans de tot el món.[22] La sala principal de Dunelm House, l'edifici del Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Durham, rep el nom de Fonteyn Ballroom en el seu honor,[23] així com el vestíbul del Great Hall of University College, Durham, al Castell de Durham.[24] El 2005, Margot's Closet, una botiga de roba i complements de ball, batejada en homenatge a Fonteyn, va obrir a Marietta, Geòrgia, un suburbi d'Atlanta.[25] L'Acadèmia de Ballet Margot Fonteyn establerta a Peekskill, Nova York, el 2007, rep el seu nom en honor.[26]

A principis de la dècada del 1990, la planta fòssil Williamsonia margotiana va rebre el nom de Fonteyn.[27] Va ser una de les cinc Women of Achievement seleccionades per a un conjunt de segells britànics emesos l'agost de 1996.[28] A la pel·lícula de 1998 Hilary i Jackie sobre la violoncel·lista britànica Jacqueline du Pré, Fonteyn és retratada en un cameo per Nyree Dawn Porter.[29] El 2005 Tony Palmer va fer un documental per a ITV sobre Fonteyn, titulat simplement Margot. Inclou entrevistes amb diversos companys del món de la dansa, l'assistent personal de Nureiev i la cunyada de Fonteyn, Phoebe Fonteyn.[30] La BBC va fer una pel·lícula sobre Fonteyn, emesa el 30 de novembre de 2009, basada en la biografia de Daneman i protagonitzada per Anne-Marie Duff com la ballarina.[31] El 2016, l'English Heritage Trust va instal·lar una placa blava a l'edifici on vivia Fonteyn quan actuava amb el Sadler's Wells Ballet.[32] Per commemorar el 100è aniversari del seu naixement, The Theatre and Film Guild va instal·lar una placa blava commemorativa a Fonteyn a la casa de la seva infància a 3 Elm Grove Road, Ealing.[33]

Premis i reconeixements

  • Nomenada membre de CBE en 1951 i de l'Ordre de l'Imperi Britànic EN 1961.[34]
  • Va ser una de les 5 dones seleccionades pels seus mèrits per a aparèixer en els segells britànics en 1996.[35]
  • Nomenada canceller de la Universitat de Durham entre 1981 i 1990.
  • Estàtua in memoriam a la seva ciutat natal construïda per l'escultor Nathan David.[36]

Referències

  1. ↑ Parry, Jann «Equally at home on the range...» (en anglès). The Guardian [Londres], 31 octubre 2004. Arxivat de l'original el 16 gener 2018 [Consulta: 14 febrer 2018].
  2. ↑ Percival, John. «Fonteyn, Dame Margot [real name Margaret Evelyn Hookham; married name Margaret Evelyn de Arias]» (en anglès), 24 maig 2008. Arxivat de l'original el 8 de juny 2018. DOI: 10.1093/ref:odnb/49643. [Consulta: 20 juny 2018]. De subscripció o mur de pagament
  3. ↑ «Hookham, Felix Collection», 2018. Arxivat de l'original el 20 juny 2018. [Consulta: 14 febrer 2022].
  4. ↑ Daneman, Meredith. Margot Fonteyn: A Life. Londres: Penguin Books, 2005, p. 34-39. ISBN 978-0-670-84370-1.
  5. ↑ «Prima ballerina» (en anglès). The Guardian [Londres], 5 març 2004. Arxivat de l'original el 27 maig 2018 [Consulta: 14 febrer 2022].
  6. 1 2 Percival, 2008.
  7. ↑ Monahan, James. Fonteyn, A Study of the Ballerina in her Setting (en anglès). Nova York: Pitman Publishing Corporation, 1957, p. 65. OCLC 952072044 [Consulta: 14 febrer 2022].
  8. ↑ Anderson, Jack «Margot Fonteyn Dead at 71; Ballerina Redefined Her Art» (en anglès). The New York Times [Nova York], 22-02-1991. Arxivat de l'original el 10 setembre 2017 [Consulta: 14 febrer 2022].
  9. ↑ Light, Janet «Despite Kelly and Astaire, Dance Film Still Developing» (en anglès). The Cincinnati Enquirer [Cincinnati, Ohio], 10-08-1975, p. 98 [Consulta: 14 febrer 2022].
  10. ↑ «Margot Fonteyn Marries» (en anglès). The Manchester Guardian [Londres], 07-02-1955, p. 1 [Consulta: 14 juny 2018].
  11. ↑ Arce, Begoña «Espia 'ballerina'». El periódico, 5 juny 2010 [Consulta: 14 febrer 2022].
  12. ↑ Macaulay, Alastair editor=Robert Gottlieb (ed.). «Sex, violence, and Kenneth MacMillan». A: Reading dance: a gathering of memoirs, reportage, criticism, profiles. Nova York: Pantheon, 2008, p. 422.
  13. ↑ Campbell, Mary «Ballerina Dame Margot Fonteyn has foothold on dance history» (en anglès). The News-Press [Fort Myers, Florida], 16-02-1990, p. 54. Arxivat de l'original el 9 de desembre 2019 [Consulta: 14 febrer 2022].
  14. ↑ «Margot Fonteyn» (en anglès). Variety [Nova York], 24-02-1991. Arxivat de l'original el 20 juny 2018 [Consulta: 14 juny 2018].
  15. 1 2 The Guardian, 2004.
  16. ↑ Solway, 1998, p. 514.
  17. ↑ Daneman, 2005, p. 575–576.
  18. ↑ Daneman, 2005, p. 576.
  19. ↑ Variety Obituaries, 1991.
  20. ↑ Daneman, 2005, p. 574, 578.
  21. ↑ Solway, 1998, p. 516.
  22. ↑ The Pantagraph, 1980, p. 45.
  23. ↑ Historic England, 2016, p. 10.
  24. ↑ Johnson, 2011, p. 5.
  25. ↑ Brice, 2005, p. JQ3.
  26. ↑ Taylor, 2007.
  27. ↑ Chapman i Roberts, 1997, p. 9.
  28. ↑ PR Newswire, 1996.
  29. ↑ Stratton, 1998.
  30. ↑ Brooks, 2005.
  31. ↑ Preston, 2009.
  32. ↑ Slavin, 2016.
  33. ↑ The Music Hall Guild, 2019.
  34. ↑ «Dame Margot Fonteyn» (en anglès). www.the-ballet.com. [Consulta: 11 març 2018].
  35. ↑ «ROYAL MAIL STAMPS CELEBRATE "20TH CENTURY WOMEN OF ACHIEVEMENT"». www.prnewswire.co.uk. Arxivat de l'original el 2018-06-23. [Consulta: 11 març 2018].
  36. ↑ «Who's the greatest?» (en anglès). Redhill And Reigate Life. Arxivat de l'original el 2018-06-22. [Consulta: 11 març 2018].

Bibliografia addicional

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.