Mosquer de Linton
Nephelomyias lintoni  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Tyrannidae |
| Gènere | Nephelomyias |
| Espècie | Nephelomyias lintoni (Schauensee, 1951) Nephelomyias lintoni |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Myiophobus lintoni |
| Distribució | |
 | |
El mosquer de Linton[1] (Nephelomyias lintoni) és un ocell de la família dels tirànids (Tyrannidae). Es troba a l'Equador i al Perú.[2]
Descripció
El mosquer de Linton fa de 12,5 a 13 cm de llarg; dos mascles pesaven 9,5 i 10 g. Els sexes són molt similars. Els mascles adults tenen una corona d'un color oliva marró molt fosc amb una taca groga, taronja o vermellosa parcialment amagada al mig. Tots dos sexes tenen un anell ocular prim de color groc molt pàl·lid, la cara és d'un color oliva marró fosc. L'esquena i el dors són d'un color oliva marró fosc. Les ales són de color fosc amb vores primes de color beix o blanquinoses a les plomes de vol i puntes amples de color canyella, ocraci o beix a les cobertores de les ales; aquestes últimes es mostren com dues barres alars. La cua és fosca. La gola és de color groc blanquinós i les parts inferiors són grogues amb un to oliva als costats del pit. Les femelles adultes tenen la taca del cap més petita, de color marró apagat, o no en tenen. Els adults tenen l'iris groc grisenc, les potes i els peus negres i el bec amb el maxil·lar negre i la mandíbula taronja amb la punta negra. Els juvenils no tenen taca al cap; les barres alars són d'un color beix vermellós més fosc i les parts inferiors són més pàl·lides que les dels adults. El bec és groc excepte per una punta negra al maxil·lar.[3]
Distribució i hàbitat
El mosquer de Linton es troba al vessant oriental dels Andes des de les províncies d'Azuay i Morona-Santiago, al sud de l'Equador, fins als departaments de Piura i Amazones, al nord del Perú, al nord del riu Marañón.
Habita boscos montans humits i boscos pigmeus, i també en zones de creixement successiu primerenc en zones pertorbades com ara esllavissades. En altitud, es troba principalment entre 2.250 i 3.200 m a l'Equador i entre 2.400 i 2.750 m al Perú.[3]
Ecologia
Desplaçament
Es creu que el mosquer de Linton és resident durant tot l'any.[3]
Alimentació
Es creu que el mosquer de Linton s'alimenta principalment d'insectes i algunes llavors petites. Normalment busca aliment en grups petits (possiblement famílies) des de mitja alçada del bosc fins a la capçada i sovint s'uneix a estols d'espècies mixtes. Sovint es posa a les branques exteriors i a les fulles grosses. Captura preses del fullatge amb vols curts per espigolar i també en vol.[3]
Reproducció
La temporada de reproducció del mosquer de Linton no s'ha definit, però sembla incloure d'abril a octubre. No se sap res més sobre la biologia reproductora de l'espècie.[3]
Vocalització
El cant a l'alba és "una sèrie simple i monòtona de notes 'tsin'" i el reclam "un 'piiyk' agut i captivador que fa repetidament mentre busca aliment".
Estat de conservació
L'any 1988, la UICN va avaluar originalment el mosquer de Linton com a espècie gairebé amenaçada, però des del març del 2023 com a risc mínim. Té una àrea de distribució restringida; es desconeix la mida de la població i es creu que és estable. "Parts de l'àrea de distribució s'ha degradat i s'ha talat boscos que li eren propicis, principalment per a la conversió en camps agrícoles i mitjançant el pasturatge de bestiar. Tanmateix, la pèrdua de coberta arbòria ha estat insignificant en els darrers deu anys (des del 2012)."[4] Es considera local a l'Equador i poc comú i local al Perú.
Taxonomia i sistemàtica
El mosquer de Linton va ser descrit per l'ornitòleg suís Rodolphe Meyer de Schauensee amb el nom binomial Myiophobus lintoni i la localitat tipus "Cerro Imbana, 2.600-2.800 m., (?) Loja, vessant oest (= est?) dels Andes, Equador".[5] Més tard es va traslladar al gènere Myiophobus. Un estudi publicat el 2009[2] va determinar que el mosquer superb i dues altres espècies no hi pertanyien, de manera que l'any 2010 es va crear el gènere Nephelomyias per a elles.[6][7] Aquesta espècie i el mosquer de pit ocre (N. ochraceiventris) són espècies germanes i formen una superespècie.[8]
És una espècie monotípica, és a dir, no se li reconeixen subespècies.[9][10]
L'epítet específic honora M. Albert Linton, que en aquell moment era el president de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia.[5]
Referències
- ↑ «Mosquer de Linton». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/06/2021(català)
- 1 2 Ohlson, Jan I.; Fjeldså, Jon; Ericson, Per G. P. «A new genus for three species of tyrant flycatchers (Passeriformes: Tyrannidae), formerly placed in Myiophobus». Zootaxa, 31-12-2009, p. 36-40. DOI: 10.5281/ZENODO.191390.
- 1 2 3 4 5 Schulenberg, Thomas S. Orange-banded Flycatcher (Nephelomyias lintoni) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.orbfly1.01.
- ↑ «Nephelomyias lintoni: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2023, 06-03-2023. DOI: 10.2305/iucn.uk.2023-1.rlts.t22699688a224901223.en..
- 1 2 «Nephelomyias lintoni (mosquer de Linton)». Avibase. [Consulta: 4 gener 2026].
- ↑ «A classification of the bird species of South America. Part 8:Suboscine Passeriformes, C (Pipridae to Tyrannidae)». South American Classification Committee. [Consulta: 3 gener 2026].
- ↑ «Proposal #425: Recognize Nephelomyias Ohlson et al., 2009». South American Classification Committee. [Consulta: 3 gener 2026].
- ↑ «A classification of the bird species of South America. Part 8: Suboscine Passeriformes, C (Pipridae to Tyrannidae)». South American Classification Committee. [Consulta: 4 gener 2026].
- ↑ Meyer de Schauensee, R. Notes on Ecuadorian Birds (en anglès). vol. 234. Academy of Natural Sciences, 1951, p. 1–11 [8] (Notulae Naturae of the Academy of Natural Sciences of Philadelphia). ISBN 978-1-60483-234-1.
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Tyrant flycatchers – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 4 gener 2026].
Bibliografia
- Ridgely, Robert S.; Greenfield, Paul J. The Birds of Ecuador: Field Guide. vol. II. Ithaca: Cornell University Press, 2001, p. 500. ISBN 978-0-8014-8721-7.
- Schulenberg, T.S.; Stotz, D.F.; Lane, D.F.; O'Neill, J.P.; Parker, T.A. III. Birds of Peru. Princeton Field Guides (revised and updated ed.). Princeton, NJ: Princeton University Press, 2010, p. 444. ISBN 978-0-691-13023-1.