Obertura Helios

Obertura Helios

Forma musical	obertura de concert
Compositor	Carl Nielsen
Creació	1903
Catalogació	FS 32
Opus	17
Durada	11 minuts
Instrumentació	orquestra
Estrena
Estrena	8 octubre 1903
Escenari	Copenhaguen (Dinamarca)
Director musical	Johan Svendsen

L'Obertura Helios, op. 17, és una obertura de concert que Carl Nielsen va compondre del 10 de març al 23 d’abril de 1903, a Atenes, dedicada al compositor germano-neerlandès Julius Röntgen. Va ser interpretada per primera vegada per l'Orquestra Reial Danesa, dirigida per Johan Svendsen, el 8 d'octubre de 1903 a la sala gran de la Palau Odd Fellows de Copenhaguen.^[1]

Carl Nielsen, nascut en una família humil, es va convertir en el compositor més destacat de Dinamarca. Format al Conservatori de Copenhaguen, va ampliar horitzons a ciutats com Leipzig i Berlín. Va treballar com a violinista i director, i el 1915 esdevingué professor del Conservatori, del qual més tard seria director. La seva mort el 1931 va provocar un dol nacional. Pel que fa a la seva obra, Nielsen tenia reserves envers la música programàtica (que explica històries). Tot i que peces com l’Obertura Helios poden semblar-ho, ell defensava una visió més purista: la música havia de tenir sentit per si mateixa i basar-se en la seva pròpia lògica interna, encara que pogués inspirar-se parcialment en elements externs.^[1]

A més de les seves conegudes sis simfonies, el compositor danès Carl Nielsen va escriure moltes obres orquestrals breus, una de les més famoses és l'Obertura Helios.^[2] El 1902, Nielsen va signar un contracte amb l'editor Wilhelm Hansen, que li va permetre anar a Atenes, Grècia, per unir-se a la seva dona Anne Marie Carl-Nielsen, que va ser un dels primers escultors autoritzats a fer còpies dels baixos relleus i estàtues al Museu de l'Acròpolis.

Anne Marie, que havia rebut el premi Ancker, estava estudiant art grec, mentre que Nielsen, essent un home de molts interessos, s'interessava per l'arqueologia.^[3] El conservatori local va posar una sala d'estudi amb un piano a disposició de Carl Nielsen. Aquí podia seure i compondre quan no feia excursions a les muntanyes dels voltants amb o sense Anne Marie.^[3] L'estada de Nielsen a Atenes li va inspirar una obra que representava la sortida i la posta del sol sobre el mar Egeu, una obertura que va anomenar Helios. Va començar a treballar-hi el març de 1903, i la va acabar el 23 d'abril del mateix any.^[2][3]

L'obra comença quan el sol puja sobre el mar Egeu, mentre les cordes, les trompes dividides i el vent-fusta toquen una melodia. Això aixeca de la foscor a l'orquestra completa, on les trompetes de fanfàrria comencen un tema lent, que torna més tard a la peça. A partir d'aquí els vents-fusta comencen una melodia graciosa, a partir de la qual sonen els metalls. Comencen a sonar les cordes, cosa que atrau l'orquestra a una repetició del tema lent i la seva fanfàrria. En els darrers compassos, la música s'apaga mentre el sol s'enfonsa sobre l'horitzó del mar. El temps mitjà d'execució és d'entre deu i dotze minuts.

Sobre la partitura, Nielsen va escriure:

Després d'un viatge a Turquia, Carl i Anne Marie Nielsen van viatjar per Itàlia i van arribar a Copenhaguen a finals de juliol.^[3]

En aquesta obra, Nielsen arriba a un punt d’equilibri especialment refinat: una idea extramusical actua com a impuls inicial, com a marc evocador, però sense derivar en una narració concreta ni descriptiva. La música no explica, sinó que suggereix. En aquest sentit, l’Obertura Helios s’inscriu en la mateixa línia que altres obres del compositor. A la Simfonia núm. 2 (Els quatre temperaments), els moviments s’inspiren en diferents tipus de personalitat humana, mentre que a la Simfonia núm. 4 (L’inextingible) es proposa una idea encara més abstracta: l’afirmació de la força vital, persistent i irreductible. Així, en tots aquests casos, Nielsen utilitza el punt de partida extramusical no com un programa estricte, sinó com un estímul que orienta l’expressió sense limitar-la.^[1]

Només dos dies després d’haver-la acabat, va enviar una llarga i animada carta a Thomas Laub, un altre compositor danès amb qui reconeixia diferències estètiques, en què escrivia: «Si vols escriure’m unes línies, m’agradaria molt... i em pots donar la teva opinió sobre l’anomenada música programàtica, fins a quin punt creus que un programa és admissible, etc. M’interessa força, ja que acabo de fer una obra d’aquest tipus: és a dir, no pas un programa detallat. La meva obertura descriu el moviment del sol a través del cel des del matí fins al vespre, però només es diu Helios i no cal cap explicació. Què en penses? Un títol programàtic així no és cap molèstia. Llum, Foscor, Sol i Pluja són gairebé el mateix que Credo, Crucifixus, Gloria, etc.»^[1]

L'Obertura Helios es va interpretar amb èxit a Copenhaguen el 8 d'octubre de 1903, sota la direcció de Johan Svendsen, tot i que les crítiques van ser mixtes. Carl Nielsen va interpretar Helios diverses vegades. El primer va ser en un concert nocturn dedicat a les seves composicions al Palau Odd Fellow l'11 de novembre de 1905 i l'última actuació va ser el 12 de febrer de 1930 a Göteborg, Suècia. També va tocar l'obertura a Hèlsinki, Estocolm i Berlín.^[5]

Com que és una gran peça d'orquestra, ha estat una de les obres més famoses de Nielsen des d'aleshores.^[6]

A partir de la informació de la Carl Nielsen Society, l'Obertura Helios és actualment una de les obres més interpretades de Nielsen.^[7]

La partitura està escrita per a tres flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales i cordes.