Operation Petticoat
![]() | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Blake Edwards |
| Protagonistes | |
| Producció | Robert Arthur |
| Dissenyador de producció | Alexander Golitzen |
| Guió | Stanley Shapiro i Maurice Richlin |
| Música | Henry Mancini i David Rose |
| Fotografia | Russell Harlan |
| Muntatge | Ted J. Kent i Frank Gross |
| Vestuari | Bill Thomas |
| Productora | Universal Pictures |
| Distribuïdor | Universal Pictures i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units |
| Estrena | 1959 |
| Durada | 124 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en color |
| Recaptació | 23.300.000 $ (Estats Units) |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia i cinema bèl·lic |
| Tema | Segona Guerra Mundial i guerra submarina |
| Lloc de la narració | Filipines |
| Època d'ambientació | Segona Guerra Mundial i segle XX |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
Operation Petticoat és una pel·lícula estatunidenca de comèdia bèl·lica del 1959 dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Cary Grant, Tony Curtis, Joan O'Brien, Dina Merrill i Gene Evans. Ambientada durant la Segona Guerra Mundial, narra les peripècies de la tripulació d’un submarí estatunidenc avariat que, després d’acollir un grup d’infermeres de l’exèrcit, acaba pintat de rosa mentre intenta arribar a una base segura. La pel·lícula va ser nominada a l’Oscar al millor guió original.
Argument
Enmig de la Segona Guerra Mundial, la tripulació del submarí Sea Tiger veu alterada la seva rutina quan es veu obligada a conviure amb un grup d'infermeres de la Marina. A sobre, els tripulants es veuen obligats a submergir la nau mentre l'estaven pintant de vermell i blanc. Quan tornen a sortir a la superfície, descobreixen que es troben en el primer submarí de color rosa del món.
Crítica
Una comèdia d’humor absurd, força irreverent en el moment de l’estrena, marcada pel segell personalíssim de Blake Edwards. El director hi reuní dues figures de primer ordre del gènere, Cary Grant i Tony Curtis. Com a curiositat, gairebé vint anys més tard se’n feu un remake en què participà Jamie Lee Curtis, filla de Curtis. Un submarí pintat de rosa, unes quantes infermeres i la parella protagonista són els elements que va estudiar Edwards per aconseguir un dels primers grans èxits de la seva carrera. El film, superficial encara que molt efectiu com a comèdia, va ser nominat a l'Oscar al millor guió original, i, tot i competir en aquesta mateixa categoria amb Les Quatre Cents Coups i Perseguit per la mort, va ser vençuda per una altra comèdia molt menys inspirada, Pillow Talk.[1]
Repartiment
- Cary Grant: Capità de corbeta (més tard vicealmirall) Matt T. Sherman
- Tony Curtis: Segon tinent oficial (més tard capità) Nicholas Holden
- Joan O'Brien: Infermera Dolores Crandall
- Dina Merrill: Infermera Barbara Duran
- Gene Evans: Cap de màquines Molumphry
- Dick Sargent: Ensenya Stovall
- Virginia Gregg: Infermera Edna Heywood
- Robert F. Simon: Capità J.B. Henderson
- Robert Gist: Tinent Watson
- Gavin MacLeod: Ernest Hunkle
- George Dunn: «Profeta»
- Dick Crockett: Harmon
- Madlyn Rhue: Infermera Reid
- Marion Ross: Infermera Colfax
- Clarence Lung: Sargent Ramon Gillardo
- Frankie Darro: Segon agent farmacèutic Dooley
- Tony Pastor Jr.: Fox
- Robert F. Hoy: Reiner
- Nicky Blair: Seaman Kraus
- John W. Morley: Williams
- Arthur O'Connell: Segon del cap de màquines Sam Tostin
- Alan Scott: Cap de les destruccions
Premis i nominacions
- Nominacions
- 1960: Oscar al millor guió original per Paul King, Joseph Stone, Stanley Shapiro i Maurice Richlin
- 1960: Globus d'Or a la millor pel·lícula musical o còmica
- 1960: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Cary Grant
Referències
- ↑ «Crítica del film». La Vanguardia, 12-11-2012.
