Papús
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Geografia | |
| Originari de | Nova Guinea |
Els pobles indígenes de Nova Guinea, una illa d'Oceania a prop de Melanèsia, a la vora de l'oceà Pacífic, compartida entre Papua Occidental sota sobirania indonèsia, i Papua Nova Guinea, s'anomenen papús.
Etimologia
L'origen del nom "papú" es debat encara. Es creu que va ser introduït el 1526 per l'explorador portugués Jorge de Meneses. Al començament del s. XVI, els espanyols, establerts a les Filipines, i els portuguesos, instal·lats a les Moluques, anomenaven "illes de Papua" l'arxipèlag situat al nord de Seram, una illa de l'arxipèlag de les Moluques, i a l'est d'Halmahera, una altra illa de les Moluques. Així, Tomé Pires l'esmenta en el seu Suma Oriental: una illa que anomena "Papua".[1] Alguns mapes portuguesos del segle XVI esmentaven una illa a l'est de les Moluques anomenada "Papoia".[2] Més tard, el nom Terra de Papos designarà una illa que els espanyols havien anomenat inicialment Nova Guinea.
L'etnòleg francés Christian Pelras, especialista en el sud de l'illa de Sulawesi (Cèlebes), escriu que els mapes dibuixats al segle XVIII pels Bugis del Sud de Sulawesi esmenten el nom de "Papua" per a referir-se a Nova Guinea.[3] Alguns autors europeus del segle XIX revifen la paraula. L'orientalista anglés William Marsden parla així d'"illes de Papua".[4] El geògraf francés Grégoire Louis Domeny de Rienzi escriu que havia proposat el 1826 anomenar Nova Guinea "Papua".[5]
L'etimologia més citada del nom és l'expressió "puah-puah", la qual cosa significaria 'arrissat' en malai. Aquesta paraula apareix en un diccionari publicat el 1852 per l'administrador colonial britànic John Crawfurd, que escriu que els javanesos i els malais anomenen Nova Guinea "Tanah Puwah-Puwah", 'la terra de les [persones] amb cabells foscos'.[6] Segons el naturalista Alfred Wallace, el mot prové del malai puwah-puwah o papuwah, que significa 'encrespat'.[7] Si aquesta etimologia és correcta, revela la percepció que el món exterior té de l'illa. El 1545, els espanyols l'havien anomenat "Nova Guinea", en referència a la pell negra i els cabells arrissats dels habitants, que els recordaven els de Guinea.
Història
Les proves conegudes fins ara mostren que els papús són descendents dels primers habitants de Nova Guinea, que hi van arribar en un moment (al voltant de l'última glaciació, fa uns 21.000 anys) en què l'illa estava connectada al continent australià, tot formant la massa continental anomenada Sahul. La paleontòloga neerlandesa Mariska van der Plas escriu que "per a Papua Nova Guinea, la idea és que la població de l'interior, que se suposa que eren negritos, són en realitat simplement poblacions autòctones adaptades a la vida en una selva tropical muntanyosa amb recursos nutricionals limitats [...] per una estatura reduïda".[8]
Abans, Austràlia estava poblada per migracions del que ara és el continent asiàtic, que es creu que succeïren fa uns 40.000 anys, després de la partida d'un grup d'Homo sapiens d'Àfrica fa de 60.000 a 70.000 anys. Aquestes migracions a Austràlia foren possibles perquè el nivell de la mar era més baix en aquell moment que hui. També és possible que es produïssen migracions des d'Àsia cap a Nova Guinea i les illes Salomó.
Es calcula que els papús començaren a practicar l'agricultura al voltant del 7000 abans de la nostra era. Van domesticar la canya de sucre i les arrels. També és possible que domesticassen porcs. Cap al 3000 abans del present l'agricultura papuana controlava l'aigua per al reg.
Fa entre 5.000 i 6.000 anys, el nivell general de la mar va apujar fins a arribar a la situació actual, i aïllà aquestes poblacions del continent asiàtic i creà braços marins més grans.
A més, fa 5.000 anys, els habitants de la costa sud de la Xina, que conreaven mill i arròs, van començar a creuar l'estret per a establir-se a Taiwan. Fa 4.000 anys, hi hagué migracions des de Taiwan cap a les Filipines. Aviat continuaren noves migracions des de les Filipines cap a l'arxipèlag indonesi. Cap al 1500 abans del present, un altre moviment dugué de les Filipines a Nova Guinea i més enllà, a les illes del Pacífic. Aquests austronèsics van portar noves tecnologies, especialment en navegació, i la seua llengua als habitants costaners, i hi crearen la civilització lapita.
La costa nord de Nova Guinea i les illes veïnes, tant de la banda indonèsia com del costat de Papua Nova Guinea, és un mosaic lingüístic en què les llengües austronèsiques es juxtaposen a les anomenades papús. A la costa nord de Papua Nova Guinea, el mite dels germans Kulabob, un pescador de pell clara, i Manup, un caçador de pell fosca, explica aquesta expansió austronèsica de fa uns tres mil anys, simbolitzada per Kulabob, en una zona ja poblada per "australomelanesis", representada per Manup.[9]
Hi ha connexions antigues entre l'oest de Nova Guinea i la resta de l'arxipèlag indonesi. Per exemple, el Nagarakertagama, un poema èpic escrit el 1365 al regne de Java de Majapahit, esmenta "Sorong", hui una ciutat situada a la costa, entre el centenar de "regions tributàries" del regne. En realitat, el territori controlat per Majapahit s'estenia per una part de Java oriental i central. Les terres tributàries eren, de fet, llocs comercials que formaven una xarxa amb Majapahit al bell mig. Majapahit enviava dignataris, els bujangga, a aquests indrets, la funció dels quals era assegurar-se que no es dedicassen al comerç privat que s'escapàs del control del regne.[10]
Les Moluques també tenien relacions de llarga durada amb l'oest de Nova Guinea, com a intercanvis cerimonials i materials.[2] Per exemple, l'illa indonèsia de Banda comerciava amb algunes parts de Nova Guinea. El Soldanat de Batjan, vassall del de Tidore, reclamava la sobirania sobre les illes Raja Ampat, davant la costa oest de Nova Guinea. Els comerciants de les illes Kai i Aru, situades al sud de les Moluques, tenien tractes també amb Nova Guinea.
Després de la conquesta de Malaca al 1511, Alfons d'Albuquerque, virrei de l'Índia portuguesa, envià dos lloctinents, Antonio de Abreu i Francisco Serrano, a les Moluques. En tornar a Malaca, els dos hòmens digueren que hi havien vist gent totalment diferent dels malais: esclaus de Nova Guinea.
El 1660, la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, establerta a les Moluques des del 1605 i sense gens d'interés en aquesta illa, atorgà la sobirania sobre els habitants de Nova Guinea al soldà de Tidore.[11] Al 1828 que els holandesos hi van fundar un assentament a la costa sud de la part de l'illa que anomenaren Vogelkop (ara península de Doberai), que significa 'Cap d'ocell', per la seva forma, al lloc de l'actual ciutat de Lobo, un fort que van anomenar Fort Du Bus, pel nom del governador de les Índies Orientals Holandeses de llavors.
Durant molt de temps, el món exterior només coneixia la costa de Nova Guinea. "Papús" al principi es referia als habitants de les zones costaneres. Al darrer quart del s. XIX els europeus exploraren l'interior de l'illa. Entre els anys 1905 i 1910, es va establir contacte amb poblacions marginades de les terres altes interiors. Les valls interiors i les seues poblacions es "descobreixen" a les dècades dels 1920-1930. Per extensió, els habitants de l'interior també s'anomenen "papús".
Papua Nova Guinea
Papua Nova Guinea té una de les poblacions més diverses del món. Té centenars de grups ètnics. Els grups papús representen el 78% de la població, per davant dels melanesis, xinesos, blancs i mestissos, que són com més va més nombrosos. Papua Nova Guinea és el país amb més llengües diferents: més de vuit-centes registrades en total.[12]
Indonèsia
Papua Occidental, que havia format part de les Índies Orientals Neerlandeses, fou exclosa de la transferència de sobirania del Regne dels Països Baixos a la República dels Estats Units d'Indonèsia el 1949. Ambdues parts acordaren que l'estatus del territori es discutiria l'any següent. Aquest tema es va debatre regularment a l'Assemblea General de les Nacions Unides durant la dècada del 1960 sense que s'hi adoptàs cap resolució. Exasperat, el president Sukarno decretà una mobilització el 1961 per a l'"alliberament d'Irian". Sota la pressió dels nord-americans, desitjosos d'evitar que Indonèsia caigués a l'esfera de la Unió Soviètica, els neerlandesos van acceptar negociar-hi.[13] L'administració del territori es va transferir a les Nacions Unides el 1962 i a Indonèsia el 1963.
El 1967, la companyia minera americana Freeport signà un contracte amb el govern de Suharto per a l'exploració d'Ertsberg, un antic aflorament rocós d'uns 3.600 m d'alçada, descobert el 1936 al territori pel geòleg neerlandés Jean Jacques Dozy. Les perforacions van confirmar l'existència d'un jaciment de coure. El 1987, Freeport va descobrir la mina Grasberg a la mateixa àrea, la mina d'or més gran i la tercera mina de coure més gran del món.
De llavors ençà, l'exèrcit i la policia indonesis són responsables de la violència i els assassinats generalitzats a Papua Occidental, incloent-hi el bombardeig aeri de milers de civils a la regència de Jayawijaya el 1977, l'ús de napalm i armes químiques contra la població el 1981 i l'assassinat de 32 persones a Wamena l'octubre del 2000. També són responsables de molts assassinats més. El nombre total de morts papús en aquestes massacres es calcula en almenys 100.000.
Autonomia especial
La llei núm. 21 de 2001 dugué una "autonomia especial a la província de Papua", i estableix que el nom de la província, abans "Irian Jaya", ara s'anomena "Papua" (Article 1, paràgraf a).
L'"autonomia especial" es defineix com "una autoritat especial reconeguda i atorgada a la província de Papua per a regular i gestionar els interessos de la població d'acord amb la seua pròpia iniciativa basada en les aspiracions i els drets fonamentals del poble de Papua" (Article 1, paràgraf b).
EL "Consell del poble de Papua" es defineix com "una representació cultural dels pobles indígenes de Papua, que té una certa autoritat en el context de la protecció dels drets dels pobles indígenes de Papua" (Article 1, paràgraf g).
La llei reconeix el dret de la província a tenir emblemes del territori, un símbol cultural de la identitat papú (bandera i himne), no establerts com a símbols de sobirania" (Article 1, paràgraf h).
La subdivisió d'un kabupaten (comtat) o d'una kota (ciutat), abans anomenada kecamatan, ara s'anomena "districte".
Un "kampung" (poble) o qualsevol altre nom és "una unitat legal de població amb l'autoritat per regular i gestionar els interessos de la població basant-se en el costum autòcton reconegut dins del sistema de govern nacional" (Article 1, paràgraf 1).
El costum (adat) es defineix com "pràctiques reconegudes, observades i institucionalitzades per la població mitjançant tradicions ancestrals" (Article 1, paràgraf o).
Un "comunitat tradicional" (masyarakat adat) és "una població indígena de Papua que viu en un territori i obeeix certs costums en un sentiment de forta solidaritat entre els seus membres" (Article 1, paràgraf p).
Un "nadiu" (orang asli) de Papua és "una persona d'ascendència melanèsia, que comprén grups ètnics (suku) originaris de la província de Papua, i una persona acceptada i reconeguda per una comunitat tradicional de Papua" (Article 1, paràgraf t).
"La província de Papua, com a part de l'estat unitari de la República d'Indonèsia, utilitza el roig i el blanc com a bandera estatal i l'Indonesia Raya com a himne nacional" (Article 2, paràgraf 1).
Personalitats papús d'Indonèsia
Entre les personalitats papús d'Indonèsia hi ha:
- Theys Hiyo Eluay (1937-2001), activista independentista papú, assassinat;
- Franzalbert Joku (1953-2019), diplomàtic del govern indonesi;
- Frans Kaisiepo (1921-1979), figura del moviment anticolonialista contra la presència neerlandesa, governador de Papua, heroi nacional d'Indonèsia;
- Viktor Kaisiëpo (1948-2010), activista per la independència de Papua;
- Kelly Kwalik (1955-2001), dirigent del moviment independentista armat Free Papua Organization;
- Victor Mambor (nascut el 1974), periodista conegut per la cobertura del conflicte a Papua Nova Guinea;
- Silas Papare (1918-1973), una figura en la lluita contra la presència colonialista neerlandesa, heroi nacional d'Indonèsia;
- Oktovianus Pogau (1992-2016), periodista i activista independentista papú;
- Bukhtar Tabuni, activista independentista papú.
- Wano-Kiri, senyor de la guerra
Cultura
La població actual de Nova Guinea és d'uns 7 milions d'habitants. N'hi ha uns mil grups que parlen tantes llengües diferents que es divideixen en dues famílies, les llengües papús i les austronèsiques.
Aquesta distinció no és sols pas lingüística. Les guerres entre grups tingueren repercussió en l'evolució de l'habitatge, caracteritzat per cases per a hòmens adults separats de les llars familiars reservades per a dones i xicalla, per a permetre la protecció contra altres grups.
L'intercanvi de porcs entre grups i els festivals basats en aquests animals són un tema que els papús comparteixen amb altres poblacions del sud-est asiàtic i Oceania. La majoria de les societats papús practiquen l'agricultura, complementada amb la caça i la recol·lecció.
Se sol acceptar una divisió antropològica, basada en proves arqueològiques, lingüístiques i genètiques, entre els papús i les poblacions posteriors, els austronesis, que hi arribaren fa uns 3.500 anys. La gran diversitat de les poblacions indígenes de Nova Guinea fou el resultat dels graus de contacte entre aquests dos grups, depenent de si els papús vivien a la costa o a les terres altes de l'interior.
Agricultura
Un estereotip comú aplicat a les poblacions de les terres altes de l'interior de Nova Guinea és caracteritzar la societat com a "en l'edat de pedra". N'és un exemple Rêve Papou (2008) d'Isabelle Micale (2008). És cert que quan els europeus "descobriren" aquestes poblacions en la dècada dels 1930 no coneixien els metalls. Els papús, però, coneixen l'agricultura des de, si més no, el 7000 abans del present. Fins i tot és probable que l'agricultura aparegués a les terres altes de l'interior de Nova Guinea alhora que en altres parts del món, i de manera independent.[14]
Combats rituals
En el passat, cada poble papú dominava un territori prohibit als veïns, tret de casos d'aliança o bescanvis rituals. Una violació de la frontera duia a una guerra consuetudinària en què s'havia d'equilibrar la quantitat de víctimes de cada bàndol (si no, hi havia un sistema de compensació en béns). Prohibits des del 1962, aquests combats rituals eren marcadors d'identitat per a aquests pobles. Hui, els fusells han substituït les llances per a la caça.
L'adorn és de suma importància
Societats basades en la competició, per a rivalitzar en bellesa i prestigi, els pobles papús de les Terres Altes de Papua Nova Guinea oriental es pinten la cara, pentinats luxosos, joies de nacre componen el ritual de les grans cerimònies.[15]
Llengües i pobles
Les llengües parlades pel poble de Nova Guinea pertanyen a dues famílies diferents: les austronèsiques i les papús.
Les llengües papús també són a les illes Salomó, i n'hi ha d'aïllades entre les llengües austronèsiques en algunes illes de l'arxipèlag indonesi: Alor, Halmahera, Pantar, Ternate, Tidore i Timor, la meitat oriental del qual forma la República de Timor Oriental.
Ací hi ha una llista de poblacions descrites com a "papús":
- Amungme
- Asmat
- Baining
- Baruya
- Bauzi
- Bilibil
- Chambri
- Damal
- Dani
- Ekari
- Etoro
- Fayu
- Fore
- Gadsup
- Gogodala
- Haroli
- Huli
- Kombai
- Korowai
- Kwoma
- Lani
- Maisin
- Marind
- Mek
- Mian
- Moni
- Motuan
- Mundugumors
- Ogea
- Orokaiva
- Sambia
- Sawi
- Swagap
- Tairora
- Telefol
- Tolai
- Toulambi
- Tsembaga Maring
- Urapmin
- Wiru
- Wolani / Wodani
- Wopkaimin
- Yali
- Zia
Notes i referències
- ↑ Tomé Pires, Suma Oriental of Tome Pires, J. Jetley, New Delhi, 2005.
- 1 2 Clive Moore, New Guinea: Crossing Boundaries and History, University of Hawai'i Press, Honolulu, 2003.
- ↑ Christian Pelras, The Bugis.
- ↑ William Marsden, Miscellaneous works of William Marsden, J. L. Cox and Son, Londres, 1834.
- ↑ Grégoire Louis Domeny de Rienzi, Océanie ou cinquième partie du monde : Polynésie et Mélanésie, Firmin Didot frères, Paris, 1837.
- ↑ Chris Ballard, Chapter 3. 'Oceanic Negroes': British anthropology of Papuans, 1820-1869, in Bronwen Douglas et Chris Ballard, Foreign Bodies: Oceania and the Science of Race 1750-1940, ANU E Press, Canberra, 2008.
- ↑ Wallace, Alfred Russel, New Guinea and Its Inhabitants, 1879.
- ↑ Mariska van der Plas, « A new model for the evolution of Homo sapiens from the Wallacean islands », PalArch’s Journal of Vertebrate Palaeontology 1, 1, 2007.
- ↑ Stephen Oppenheimer, Eden in the East: The Drowned Continent of Southeast Asia, Phoenix, Londres, 1998.
- ↑ Denys Lombard, Le Carrefour javanais, tome II, 1990.
- ↑ Ravindra Varma, Australia And South Asia: The Crystallisation Of A Relationship, Ahinav Publications, New Delhi, 2003.
- ↑ «Papua New Guinea». ethnologue.com.
- ↑ Hiroyuki Umetsu, "Australia's Response to the West New Guinea Dispute, 1952-53", The Journal of Pacific History, vol. 39, No. 1 (juny), 2004.
- ↑ Jared Diamond, Guns, Germs, and Steel: The Fates of Human Societies, W. W. Norton & Company, New York, 1999.
- ↑ «"Au pays des hommes plumes", une expo sur les parures papoues à Grenoble» (en francés). France 3 Auvergne-Rhône-Alpes, 11-04-2015. [Consulta: 26 setembre 2024].