Pierre Michel Audiard

Pierre Michel Audiard

Biografia
Naixement	(fr) Paul Michel Audiard 15 maig 1920 14è districte de París (França)
Mort	28 juliol 1985 (65 anys) Dourdan (França)
Causa de mort	càncer de pulmó
Sepultura	cementiri de Montrouge
Activitat
Camp de treball	Guionatge cinematogràfic i direcció
Ocupació	periodista, escriptor, actor de cinema, dialoguista, director de cinema, guionista, realitzador
Activitat	1949 - 1985
Obra
Obres destacables (1963) Monsieur Gangster (en) (1968) Don't Take God's Children for Wild Geese (en) (1970) Elle boit pas, elle fume pas, elle drague pas, mais... elle cause ! (en) (1974) Comment réussir quand on est con et pleurnichard (en) (1981) Garde à vue
Família
Fills	François Audiard, Jacques Audiard
Premis
(1982)  César al millor guió original o adaptació, per l'obra Garde à vue (1981)  Premi Jean Le Duc, per l'obra Garde à vue (1979)  Prix des Quatre jurys (en) (28 abril 1976)  Cavaller de la Legió d'Honor (1974)  Courteline Prize (en)

Pierre Michel Audiard (París, França, 15 de maig de 1920 – Dourdan, França, 27 de juliol de 1985), conegut com a Michel Audiard, va ser un guionista i director cinematogràfic francès. Inspirat en la broma dels parisencs, els diàlegs de Michel Audiard són un dels millors testimoniatges de la irreverència pròpia de la dècada de 1960.

Nascut a París, França,^[1] va ser el pare del director cinematogràfic francès Jacques Audiard.

Apassionat des de molt jove per la literatura i el cinema, es va forjar una sòlida cultura llegint a Rimbaud, Proust i Céline, i descobrint els diàlegs de Henri Jeanson i de Jacques Prévert. Igualment enamorat de la bicicleta, entrenant va conèixer a André Pousse, que el va introduir en l'ofici d'actor.

El 3 de maig de 1947 es va casar amb Marie-Christine Guibert, amb la qual va tenir dos fills: François (1949 - 1975) i Jacques (1952).

Passada la Segona Guerra Mundial es va guanyar la vida com a repartidor de periòdics, la qual cosa li va permetre apropar-se al periodisme. Va entrar en l' Étoile du soir, periòdic en el qual va iniciar una sèrie d'articles sobre Àsia, que escrivia en els taulells de petits restaurants parisencs. En descobrir-se la impostura va ser ràpidament acomiadat, fent-se llavors crític de Cinévie. El 1949 el director André Hunebelle li va encarregar escriure la història d'un film policíac, Mission à Tanger, al que van seguir altres pel·lícules, entre elles adaptacions al cinema de novel·les (Le Passe-muraille, Les Trois Mousquetaires). La seva fama es va estendre i, el 1955, va conèixer a Jean Gabin, que li va proposar escriure el guió de Gas-oil. Així va començar una col·laboració de set anys i 17 films, amb grans èxits com Les Grands Familles, Les Vieux de la vieille, Le Baron de l'écluse, Un singe en hiver, Babette s'en va-t-en guerre i Un taxi pour Tobrouk.

Michel Audiard era en aquest moment un guionista popular, guanyant-se la ira dels joves cineastes de la Nouvelle vague, ja que simbolitzava per a ells el «cinema de papà». El 1963, després d'haver discutit amb Jean Gabin, va escriure per a Jean-Paul Belmondo (Cent mille dollars au soleil de Henri Verneuil) i per a altres actors de talent, com va ser el cas de Lino Ventura, Francis Blanche, Bernard Blier, Jean Lefebvre, (Les Tontons flingueurs i Les Barbouzes). No obstant això, les diferències amb Jean Gabin no van durar molt i es van retrobar el 1967 per rodar Le Pacha, col·laborant ocasionalment més endavant (Sous le signe du taureau de Gilles Grangier o Le drapeau noir flotte sur la marmite).

El 1966, va començar la seva carrera com a director i va realitzar pel·lícules els títols de les quals es troben entre els més llargs del cinema francès: Double elle boit pas, double elle fume pas, double elle drague pas, mais... double elle cause !, Faut pas prendre les enfants du bon Dieu pour des canards sauvages. Però després d'un documental i vuit pel·lícules de discret èxit, va decidir tornar a la seva veritable vocació.

El 19 de gener de 1975, mentre treballava amb el director Philippe de Broca en el guió de L'Incorrigible, va rebre un dur cop en conèixer que el seu fill François havia mort a causa d'un accident de trànsit. Des de llavors Audiard va conservar una profunda tristesa, que es va reflectir en una tonalitat més ombrívola en els seus guions (Garde à vue i Mortelle randonnée), encara que també va col·laborar en grans èxits populars com Le Grand Escogriffe, Tendre Poulet, Le Guignolo, Le Professionnel o Canicule.

El 1978 va publicar una novel·la, parcialment autobiogràfica, La nuit, le jour et toutes les autres nuits, per la qual va rebre el Premi des Quatre jurys. El 1982 va aconseguir el reconeixement del món cinematogràfic en rebre el César al millor guió original o adaptació per la seva pel·lícula de 1982 Garde à vue.

Michel Audiard va morir el 1985 a la seva casa a Dourdan, França, a causa d'un càncer. Tenia 65 anys. Va ser enterrat en el Cementiri de Montrouge.