Problemes de la Flota

Els Problemes de la Flota (anglès: Fleet Problems) van ser una sèrie d'exercicis de la Marina dels Estats Units duts a terme durant el període d'entreguerres, posteriorment ressuscitats per la Flota del Pacífic dels Estats Units al voltant del 2016.

Els primers vint-i-un Problemes de Flota —etiquetats pels líders de la Marina com a Problema de Flota I a Problema de Flota XXI— es van dur a terme entre 1923 i 1940. La culminació de les maniobres d'entrenament anuals de la Marina, eren exercicis improvisats i de joc lliure que implicaven grans concentracions de vaixells, avions i tropes.[1] El Problema de Flota XXII, previst per al 1941, es va cancel·lar a causa de les creixents tensions amb el Japó la vigília de l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial.[2] Després de l'esclat de la guerra, els Problemes de Flota van patir una pausa prolongada, i es van utilitzar altres noms per descriure grans exercicis navals americans. Tanmateix, el terme va ser reviscut al segle xxi sota l'almirall Scott H. Swift, i els Problemes de Flota XXIII a XXVIII van tenir lloc al Pacífic a partir del 2016.[3] Des del 2018, la Marina dels Estats Units no ha utilitzat públicament l'esquema històric de numeració romana.

Problemes de la flota d'entreguerres

El Naval War College, incubadora de gran part del moviment de reforma de la Marina dels Estats Units a finals del segle xix i principis del xx.

Els problemes de la flota dels anys 20 i 30 van ser un pas evolutiu respecte als exercicis d'entrenament de la flota existents. A les dècades de 1870 i 1880, la Marina dels Estats Units va estar fortament influenciada per un moviment de reforma, defensat per oficials progressistes com l'almirall William Sims, l'almirall Stephen Luce i Alfred Thayer Mahan.[4] Aquesta generació d'oficials orientats a la reforma va intentar convertir la Marina dels Estats Units en una flota de batalla creïble, cosa que requeria millorar l'equipament, el personal i l'entrenament de la Marina. Aquest moviment va impulsar la creació de l'Institut Naval dels Estats Units el 1873 i de l'Acadèmia de Guerra Naval el 1884, que es van convertir en centres intel•lectuals per a futures reformes.[5] La construcció naval moderna va començar el 1882, substituint els vaixells de casc de fusta, en gran part decrèpits, construïts durant i després de la Guerra Civil per nous vaixells de casc d'acer, començant per l'USS Dolphin.[6] Finalment, després que el nombre de vaixells de guerra moderns augmentés al llarg de la dècada de 1880, els exercicis de flota a gran escala van començar el 1889.[1] Els exercicis a gran escala van continuar de manera regular fins que els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial el 1917.[1][7] La Marina dels Estats Units va tornar a celebrar un gran exercici el 1921, però va romandre dividida administrativament en les flotes del Pacífic i de l'Atlàntic fins a la creació de la Flota dels Estats Units el 1922. Aquesta gran concentració de forces en temps de pau sota un estat major i comandant unificats (un càrrec conegut com a Comandant en Cap, Flota dels Estats Units o CINCUS), l'almirall Hilary P. Jones, va preparar l'escenari per als exercicis massius que es coneixerien com a problemes de flota.[1][8]

Problema de la flota I

Diagrama de maniobres durant el Problema de Flota I

Des del seu primer anunci, els problemes de la flota van ser notícia nacional. El 25 de desembre de 1922, el New York Times va informar per primera vegada sobre els propers exercicis, proclamant que "els divuit cuirassats que el govern dels Estats Units té permís per retenir pel tractat naval de les cinc potències participaran en aquestes maniobres, representant un total de 500.650 tones".[9]

El Problema de la Flota I es va dur a terme davant la costa de Panamà al febrer i març de 1923.[10][11] 165 vaixells i gairebé 40.000 homes, que navegaven des de les dues costes dels Estats Units, van participar en l'exercici. La Flota de Batalla dels Estats Units, que constituïa la força negra atacant, va rebre la missió d'atacar el Canal de Panamà. Poc després, els vaixells de la Flota d'Exploració dels Estats Units —que, jugant com la Força Blava, tenia l'encàrrec de defensar-lo - van llançar el canal cap al Pacífic, la Força Negra va llançar un atac aeri simulat. Dos cuirassats , l'USS New York) i l'USS Oklahoma van simular portaavions inspirats en l'USS Langley. en construcció . Un sol avió llançat des de l'Oklahoma —que representava un esquadró de 15 avions— va llançar 10 bombes en miniatura i teòricament va "destruir" el sobreeixidor de la presa de Gatún.[12][13] Això va atrapar els vaixells de la Força Blava defensora al Golf de Panamà i va permetre a la Força Negra fer un atac de superfície sense oposició a la costa, posant fi al problema de la flota.[8] L'exercici va acabar amb un exercici d'artilleria, amb la flota enfonsant el cuirassat pre-dreadnought USS Iowa. El Problema de la Flota I va ser considerat àmpliament com un èxit, fins i tot pels membres del Congrés i els periodistes que havien observat les flotes en acció, preparant el terreny per a una experimentació repetida en els anys futurs[14]

Flota nord-americana davant la costa de Panamà, 1 de març de 1923

Problemes de flota II, III i IV

Els Problemes de la Flota II, III i IV representaven fases diferents del mateix escenari, explorant els moviments inicials d'una guerra teòrica contra el Japó, i van tenir lloc durant els mateixos dos mesos de 1924.[11] Aquests exercicis van permetre a l'Exèrcit i a la Marina validar i practicar parts del Pla de Guerra Taronja, el pla d'operacions per a una guerra hipotètica contra el Japó al Pacífic, que va ser adoptat formalment pel Comitè Conjunt de l'Exèrcit i la Marina més tard aquell mateix any.

Problema de la flota II

El Problema de la Flota II, que es va desenvolupar del 2 al 15 de gener, va seguir el moviment de la Flota de Batalla, designada com a "Força Blava", des de la seva base a la costa oest fins a Panamà. Això va ser dissenyat per simular la primera etapa d'un avanç des de Hawaii cap a Àsia, especialment com de bé els vaixells podien gestionar el llarg viatge transoceànic.[15][11] Durant el Problema de la Flota II, la Marina va perfeccionar les tècniques de reabastiment de combustible al mar, incloent-hi el reabastiment de combustible costat a costat per primera vegada entre el petrolier Cuyama i tres altres vaixells.[16]

Problema de la Flota III i Gran Exercici Conjunt Exèrcit-Armada núm. 2

Durant el Problema de la Flota III, la Força d'Exploració, designada com a "Força Negra", va transitar des del seu port base a la badia de Chesapeake cap al Canal de Panamà des del costat caribeny. Un cop al Carib, les forces navals involucrades en el Problema de la Flota III es van unir al 15è Districte Naval i a la Divisió de Panamà de l'Exèrcit en un exercici conjunt més ampli.[17] La força Blava va defensar el canal d'un atac des del Carib per part de la força Negra, operant des d'una base avançada a les Açores. Aquesta part de l'exercici també tenia com a objectiu practicar tècniques de desembarcament amfibi i fer transitar una flota ràpidament pel Canal de Panamà des del costat del Pacífic.[18]

Els oficials d'intel·ligència de la Black Fleet van simular diverses operacions de sabotatge durant el transcurs del Problema de la Flota III. El 14 de gener, el tinent Hamilton Bryan, oficial d'intel"ligència de la Força d'Exploració, va desembarcar personalment a Panamà amb una petita embarcació. Fent-se passar per periodista, va entrar a la Zona del Canal de Panamà. Allà, va "detonar" una sèrie de bombes simulades a les Rescloses de Gatún, a l'estació de control i al dipòsit de combustible, juntament amb la simulació de sabotatge de línies elèctriques i cables de comunicacions durant els dies 16 i 17, abans d'escapar a la seva flota en un veler.

El dia 15, un dels oficials subalterns de Bryan, l'alferes Thomas Hederman, també va desembarcar a les rescloses de Miraflores. Va saber l'horari de pas de la Flota Blava pel Canal pels locals i es va preparar per abordar l'USS California, però va girar-se quan va veure companys de classe de l'Acadèmia Naval dels Estats Units, que l'haurien reconegut i interrogat, a coberta. En canvi, va abordar l'USS New York, el següent vaixell de la fila, disfressat de mariner allistat. Després d'amagar-se durant la nit, va emergir a primera hora del matí del dia 17, es va obrir camí fins al carregador de la torreta número 3 i va simular fer explotar una bomba suïcida, just quan el cuirassat passava pel tall de Culebra, la part més estreta del Canal de Panamà . Això va "enfonsar" el New York i va bloquejar el Canal, cosa que va portar els àrbitres de l'exercici a dictaminar la derrota de la Força Blava i posar fi al Gran Exercici Conjunt Exèrcit-Armada d'aquell any.[19][18] El Problema de la Flota III també va ser el primer en què va participar l'USS Langley, substituint alguns dels portaavions simulats utilitzats al Problema de la Flota I.[20]

Problema de la flota IV

La sèrie de 1924 va culminar amb el Problema de la Flota IV, que es va desenvolupar del 23 de gener a l'1 de febrer. Dissenyat per simular operacions amfíbies ofensives contra el Japó, la Flota Blava tenia la base a Panamà, simulant les forces nord-americanes amb base a les Filipines, mentre que la Flota Negra, formada per l'Esquadró de Serveis Especials, tenia la tasca de defensar Puerto Rico, simulant els defensors japonesos d'Okinawa. Durant la setmana de joc, els avions Black van atacar les forces Blue constantment, però no van aconseguir evitar un aterratge amfibi, cosa que va permetre als Marines provar la seva nova llanxa de desembarcament, el tanc amfibi Christie i les tècniques de logística de combat. El Problema de la Flota IV va rebre greus crítiques per tenir alts nivells d'unitats nocionals, unitats que existien sobre el paper, no a la vida real. Gairebé el 10% dels vaixells de Blue i gairebé el 70% de les forces de Black van ser simulats. El vicealmirall Newton McCully va argumentar que "en tots els exercicis, les forces o característiques constructives s'han de reduir al mínim", i cap Problema de la Flota posterior va utilitzar el mateix alt nivell de forces simulades.[21][11]

Problema de la flota V

L'USS Langley (CV-1) el 1924, l'any abans de la seva participació en el Problema de la Flota V.

El Problema de la Flota V es va desenvolupar del 23 de febrer al 12 de març de 1925. La Força Negra, l'agressor, es va formar a partir de la Flota de Batalla dels Estats Units, incloent-hi el primer portaavions dels Estats Units, l'USS Langley , juntament amb dos hidroavions auxiliars . Això va donar a la Força Negra 80 avions, mentre que la Força Blava, formada a partir de la Flota d'Exploració, només va rebre uns 30 hidroavions, la meitat dels quals eren ficticis. Fins i tot aquests tenien una utilitat limitada, ja que els hidroavions que transportava el Wyoming, un dels cuirassats de la Força Blava, no es podien llançar per manca d'una catapulta funcional.[22] Les dues flotes només van fer contacte limitat el 10 de març, quan diversos submarins blaus van albirar i atacar la flota Negra, abans de ser enfonsats per escortes blaves.[23] Quan va concloure l'exercici el 15 de març, les dues flotes encara no havien fet contacte. L'almirall Robert Coontz, que aleshores servia com a CINCUS, va comentar que "en alguns aspectes, era un problema molt interessant, ja que demostrava que les flotes podien passar-se les unes a les altres sense que les veiessin".[24] Per evitar aquest problema en exercicis posteriors, els Problemes de Flota VI i VII van començar amb les dues flotes molt a prop l'una de l'altra.[25]

Tot i que no va tenir una batalla culminant, l'exercici va millorar l'adopció de tecnologies emergents per part de la Marina. El rendiment positiu del Langley va ajudar a accelerar la finalització dels portaavions Lexington i Saratoga, i va augmentar el paper dels avions a bord de cuirassats i creuers.[26][24] Les limitacions observades dels submarins de classe S existents van impulsar la necessitat de "submarins de flota" més grans, amb l'abast i la velocitat per actuar com a exploradors per a la flota de batalla.[27] Cap de les dues flotes va observar el silenci per ràdio, cosa que va permetre als seus oponents recollir transmissions, realitzar criptoanàlisi i, en el cas de Black, desxifrar els codis de Blue. Al llarg de l'exercici, ambdós bàndols van poder localitzar l'altre mitjançant aquests mètodes.[27]

Mentre tornaven a San Francisco a finals d'aquell mes, la flota va ser seguida de prop pel petrolier japonès Hyatoma Maru, cosa que va portar la flota a reforçar la seva seguretat de comunicacions en un intent de prevenir l'espionatge.[24] El Problema de la Flota V va ser seguit immediatament pel Gran Exercici Conjunt Exèrcit-Armada núm. 3, en què la Flota dels Estats Units va simular un atac a les illes Hawaii per ajudar l'exèrcit a provar i millorar les seves defenses del territori. L'exercici va ser un fracàs per a l'exèrcit; la flota va poder transitar de Califòrnia a Hawaii sense ser detectada pels avions de patrulla de l'exèrcit, i va aterrar els Marines Provisionals del 1r Regiment de Marines a Molokai. Va seguir una sèrie d'altres desembarcaments amfibis disputats, i quan va acabar l'exercici el 27 d'abril de 1925, gairebé 30.000 marines (la majoria ficticis, representats per unitats més petites) avançaven cap als quarters de Schofield, ben a l'interior d'Oahu. Cinc dies d'extens informe van seguir l'exercici, que l'almirall Coontz del CINCUS va descriure com "el millor que he vist mai". Els líders de l'exèrcit i la marina van coincidir àmpliament en la necessitat de millorar les defenses de Hawaii, augmentant la mida de la guarnició i expandint les bases d'avions. Tanmateix, no estaven d'acord sobre l'eficàcia dels avions terrestres contra una flota de batalla. Els pilots de l'exèrcit tenien una alta opinió de la seva capacitat per trobar i derrotar vaixells, cosa que va reforçar una idea errònia que va continuar fins a finals de la Segona Guerra Mundial, quan es va fer evident el fracàs de l'exèrcit a l'hora d'enfonsar eficaçment vaixells japonesos amb avions terrestres.[23]

Després de la conclusió d'aquest exercici a finals d'abril, la Flota d'Exploració dels Estats Units va tornar a la costa est a través del Canal de Panamà, mentre que gran part de la Flota de Batalla dels Estats Units va continuar cap a Austràlia i Nova Zelanda . El viatge de la Flota de Batalla va durar fins a l'octubre de 1925, i va ser l'única vegada que la major part de la Marina dels Estats Units d'entreguerres va abandonar l' hemisferi occidental.[28]

Problema de la flota VI

El Problema de la Flota VI, celebrat el febrer de 1926, va ser el més curt de la sèrie. Tot l'esdeveniment va durar només 64 hores i va tenir lloc exclusivament en una petita zona de maniobres davant la costa de Panamà. Va ser dissenyat per posar a prova una part discreta del Pla de Guerra Taronja: la capacitat d'una força naval americana per alleujar una guarnició de l'exèrcit assetjada a Manila. Blau (interpretant els Estats Units) va tenir la tasca de protegir els combois en camí cap a la base fictícia, mentre que Negre va tenir la tasca d'atacar els combois.[29] També va incloure més proves de reabastecimiento de combustible en marxa. El Problema de la Flota VI va ser notable per ser el primer exercici a incloure un portaavions dins d'una formació defensiva circular, pioner en una pràctica que es va convertir en habitual a la Segona Guerra Mundial.[11][30]

Problema de la flota VII

El Problema de la Flota VII es va celebrar el març de 1927, i altres exercicis van continuar fins al maig. Es va centrar en les mateixes tasques de defensa de combois i alleujament d'una guarnició assetjada que el Problema de la Flota VI, i va tornar a utilitzar el Canal de Panamà com a substitut de Manila .[11][31] El punt culminant de l'exercici va ser l'èxit de l' atac aeri del Langley al Canal de Panamà, que va portar el CINCUS Charles F. Hughes i el general comandant del departament de Panamà, Charles H. Martin, a demanar conjuntament el reforç de les defenses aèries de la Zona del Canal.[31]

La sala de jocs de guerra de l'Acadèmia de Guerra Naval, on es van desenvolupar escenaris com el Problema de la Flota VII durant el període d'entreguerres.

De manera única, el Problema de la Flota VII i els posteriors exercicis amfibis van tenir l'Acadèmia de Guerra Naval en un paper important. Simultàniament amb l'esdeveniment en directe al Carib, l'Acadèmia de Guerra Naval va representar el mateix escenari a la seva sala de jocs de guerra. Això va permetre una comparació ràpida dels esdeveniments. Mentre que es va dur a terme una sessió informativa inicial a l'estació, unes setmanes més tard va tenir lloc una sessió informativa més formal a l'Acadèmia de Guerra Naval de Newport, dirigida per l'almirall Charles Hughes, que va combinar lliçons dels escenaris del món real i dels jocs de guerra.[32]

Problema de la flota VIII

Celebrada l'abril de 1928 entre Califòrnia i Hawaii, i que va enfrontar els Orange, una força de creuers de Pearl Harbor, contra els Blue, la Battle Force.[11][33][34] També va incloure una cerca de combois i operacions antisubmarines.[35]

Problema de la flota IX

Aquest escenari del gener de 1929 va estudiar els efectes d'un atac al Canal de Panamà i va dur a terme les operacions necessàries per dur a terme aquesta eventualitat, i va enfrontar la Flota de Batalla (llevat dels submarins i el Lexington) contra una combinació de forces que incloïen la Força d'Exploració (augmentada pel Lexington), les Forces de Control, l'Esquadró de Tren 1 i el 15è Districte Naval i les forces de defensa de l'exèrcit local.[11] Aquestes forces representaven un compromís significatiu de tota la Marina dels Estats Units: el 72% dels cuirassats de la flota, el 68% dels destructors i el 52% dels avions de combat moderns van participar en l'escenari.[36] En un moviment agosarat, el Saratoga es va separar de la flota amb només un creuer com a escorta per fer una àmplia obertura cap al sud i "atacar" el Canal de Panamà, que estava defensat per la Flota d'Exploració i el vaixell germà del Saratoga , el Lexington . Va llançar amb èxit el seu atac el 26 de gener i, tot i ser "enfonsat" tres vegades més tard aquell mateix dia, va demostrar la versatilitat d'una força de tasques ràpida basada en portaavions.

Problema de la flota X

Celebrat el 1930 en aigües del Carib.[37] Aquesta vegada, però, el Saratoga i el Langley van quedar "inhabilitats" per un atac sorpresa del Lexington, cosa que demostra la rapidesa amb què el poder aeri podia fer canviar la balança en una acció naval.

Problema de la flota XI

Celebrat l'abril de 1930 al Carib.[38]

Problema de la flota XII

El Los Angeles va amarrar al Patoka, juntament amb altres vaixells davant de Panamà durant el Problema de la Flota XII.

Celebrada el 1931 en aigües a l'oest de l'Amèrica Central i Panamà. Black, atacant des de l'oest, havia de desembarcar forces i establir bases a l'Amèrica Central i destruir el Canal de Panamà, mentre que Blue es defensava amb una flota amb molta aviació.

Els dos grups de portaavions de Blue, centrats en el Saratoga i el Lexington, van atacar les flotes d'invasió però no van aconseguir aturar els desembarcaments i es van acostar massa a les flotes Black.[39]

Problema de la flota XIII

El Problema de la Flota XIII va començar el març de 1932, un mes després del Gran Exercici Conjunt 4 de l'Exèrcit i l'Armada. El Blau, amb base a Hawaii, havia de navegar cap a l'est i envair tres ports "enemics" a la costa del Pacífic nord-americà per intentar guanyar terreny per a futures operacions. El Blau tenia nou cuirassats, un portaavions i molts vaixells menors. El Negre es defensava amb un portaavions modern i alguns cuirassats ficticis, així com diversos creuers, submarins i molts altres vaixells reals.[40]

L'avanç de Blau va ser ràpidament localitzat per la línia de piquets de submarins de Negre, que després va patir grans pèrdues a causa de l'atac aeri. Ambdós bàndols van donar prioritat a la destrucció del portaavions enemic, llançant atacs aeris gairebé simultàniament després d'uns dies de sondeig. Es van causar danys importants a tots dos portaavions, i el portaavions Blau va ser finalment "enfonsat" per un torpede d'un destructor Negre.[40]

Les crítiques posteriors a l'acció van emfatitzar la creixent importància de l'aviació naval i la necessitat creixent de construir portaavions en cas de guerra al Pacífic.[41] Es va considerar que els submarins que operaven a la superfície o a prop eren críticament vulnerables a l'observació i l'atac aeri.[42] L'exercici va demostrar que un sol portaavions era insuficient ni per a l'atac de la flota ni per a la defensa de la zona, de manera que la pràctica de dos o més portaavions operant junts es va convertir en política. L'almirall Harry E. Yarnell va dir que es necessitarien de sis a vuit portaavions per a una campanya del Pacífic, però no es van fer comandes de nous portaavions, ja que les dificultats financeres de l'època de la Depressió van fer que el president Herbert Hoover limités les despeses navals.[40]

Problema de la flota XIV

Celebrat del 10 al 17 de febrer de 1933, el Problema de la flota XIV va ser el primer exercici naval que va provar atacs simulats de portaavions contra la costa oest dels Estats Units. Les ciutats del Pacífic havien competit durant dècades per l'estacionament permanent d'actius militars nord-americans, i les vulnerabilitats exposades a través dels exercicis van ser utilitzades pels impulsors de la marina metropolitana per aprofitar els seus arguments. Malgrat els primers plans de la Marina perquè San Francisco fos el port base de la principal flota de la costa oest, aquests plans no es van materialitzar, i San Diego va obtenir gradualment la majoria de les inversions de la marina.

El Problema de la Flota XIV va ocórrer el mes abans que Franklin D. Roosevelt, un antic secretari adjunt de la Marina, assumís la presidència. Els resultats de l'exercici entre les flotes Negra i Blava de la Marina dels Estats Units van ser diversos. Els atacs simulats havien estat certament mitigats per la flota Blava defensiva, però la flota Negra havia aconseguit victòries clau amb atacs a San Pedro i San Francisco, Califòrnia.[43]

Problema de la flota XV

Celebrat el maig de 1934 a Hawaii, aquest va ser un exercici de tres fases que incloïa un atac i la defensa del Canal de Panamà, la captura de bases avançades i un important enfrontament de la flota.[37][44]

Problema de la flota XVI

Celebrada el maig de 1935 al Pacífic nord, davant la costa d'Alaska i en aigües que envolten les illes Hawaii, aquesta operació es va dividir en cinc fases diferents, basades en les propostes d'una ofensiva nord-americana al Pacífic.[45] El més gran d'aquests exercicis d'entreguerres, el Problema de la Flota XVI, va ser vist com una provocació pel Japó, que va dur a terme el seu propi exercici important en resposta.[46]

Problema de la flota XVII

Aquest problema va tenir lloc davant la costa oest dels Estats Units, Amèrica Central i la zona del Canal de Panamà a la primavera de 1936. Va ser un exercici de cinc fases dedicat a preparar la flota per a operacions antisubmarines, provar sistemes de comunicacions i entrenar esquadrons de patrulla d'avions per a operacions de flota ampliades, i va enfrontar la Força de Batalla contra la Força d'Exploració augmentada per submarins.[45][47]

Problema de la flota XVIII

Aquest exercici es va dur a terme el maig de 1937 en aigües d'Alaska i a la rodalia de les illes Hawaii i Midway, practicant la tàctica de prendre bases avançades, una tècnica que més tard es va perfeccionar en doctrines de suport proper i guerra amfíbia.[45]

Problema de la flota XIX

El Ranger, al fons; el Lexington, mitja distància; i el Saratoga, al fons, ancorats a Honolulu, Hawaii, el 8 d'abril de 1938 durant el Problema de la flota XIX.

Aquesta operació a l'abril i maig de 1938 va donar a la marina experiència addicional en tàctiques de recerca; en l'ús de submarins, destructors i avions en exploració i atac; en la disposició de la flota; i en la realització d'una important batalla de flota. A més, l'exercici va tornar a tractar la qüestió de prendre bases avançades de la flota i defensar-les contra una oposició menor. El Problema de la Flota XIX també va posar a prova les capacitats de la Força de Defensa Hawaiana, augmentant-la amb unitats de flota per ajudar a defensar les illes contra la Flota dels Estats Units en conjunt. L'última fase de l'exercici va exercitar la flota en operacions contra una costa defensada.[45][48]

Problema de la flota XX

Va tenir lloc el febrer de 1939 al Carib i a l'Atlàntic, i va ser observat en persona pel president Franklin Roosevelt.[13][49][50] L'exercici va simular la defensa de la costa est dels Estats Units i Amèrica Llatina per part de l'equip negre contra l'equip blanc invasor.[51] Van participar en les maniobres 134 vaixells, 600 avions i més de 52.000 oficials i homes.[50]

Problema de la flota XXI

El Problema XXI va ser el primer des del Problema IX el 1928 que no va involucrar gairebé tota la flota activa. La Segona Guerra Mundial ja havia començat a Europa, i la Marina dels Estats Units havia estat cridada a proporcionar "Patrulles de Neutralitat" a l'Oceà Atlàntic. Més de 60 vaixells de guerra, inclòs el portaavions Ranger, participaven en aquestes patrulles atlàntiques en el moment del Problema de la Flota XXI, que va durar de l'1 d'abril al 17 de maig de 1940, reduint el joc de guerra.[52]

El Problema de la Flota XXI va ser precedit al març per un exercici de mobilització, on un període simulat de creixent tensió va permetre a la Marina dels Estats Units practicar la distribució d'ordres secretes, la reincorporació de personal, la planificació de contingències i altres aspectes de la crisi pre-bèl·lica. El 3 d'abril, les diverses unitats de la flota participants havien viatjat a les seves posicions inicials, formant dos equips: el Blanc, jugant contra els Estats Units, operava des de Hawaii i Guam, mentre que el Negre, jugant contra el Japó, operava des dels principals ports de la costa oest.[53]

Malgrat la guerra a Europa, el president Roosevelt va suggerir al CNO (Cap d'Operacions Navals) Harold Stark que el problema de la flota de 1940 es centrés al Pacífic sud-oest. A causa de preocupacions logístiques, l'almirall James Richardson (Comandant en Cap de la Flota dels Estats Units) del CINCUS va decidir celebrar l'exercici (8-23 d'abril de 1940) a prop de Hawaii amb la premissa que un enemic avançava cap a Hawaii amb una força d'invasió després d'haver pres les Filipines. La flota americana, sota el comandament de l'almirall Adolphus Andrews, va rebre l'ordre d'evitar la presa d'una base avançada a les illes hawaianes per part de la força enemiga. L'almirall Andrews va decidir concentrar la seva flota prop de Lahaina, entre l'enemic i el lloc de desembarcament previst, amb l'expectativa d'enfrontar-se a la flota enemiga en una batalla naval decisiva. Tanmateix, el comandant enemic, l'almirall Charles P. Snyder, va dividir les seves forces, cosa que va resultar en un enfrontament amb cuirassats inconclusiu i va fer que la força expedicionària enemiga arribés al seu destí.[54]

El 7 de maig, pocs dies després de la conclusió del Problema de la Flota XXI, la flota va rebre ordres de romandre a Hawaii com a element dissuasiu contra la creixent agressivitat del Japó.[55] Aquesta decisió va ser controvertida; l'almirall James Richardson, que era comandant en cap de la Flota dels Estats Units, va protestar que la flota quedaria vulnerable a un atac aeri, com ho demostren els anys d'atacs aeris reeixits simulats en els Problemes de la Flota. Després de mesos d'objeccions, l'almirall Richardson va ser finalment destituït. La flota va romandre a Hawaii durant la creixent crisi amb el Japó, on va ser atacada per les forces aèries japoneses el 7 de desembre de 1941.

Problema de la flota XXII

Hi havia quatre propostes per al Problema de la Flota programades per al 1941, amb hipotètiques zones d'exercici a les Illes Marshall, Panamà, la costa de Mèxic i el Pacífic Nord-est. El 3 de desembre de 1940, el cap d'operacions navals, l'almirall Harold Stark, havia cancel•lat l'exercici a causa de l'empitjorament de la situació global. En els divuit anys transcorreguts des del Problema de la Flota I, la sèrie d'exercicis s'havia tornat prou destacada com per fer que la cancel·lació aparegués a la portada del New York Times. El periodista Leland Speers va descriure com, a causa de les tensions internacionals, la flota romandria concentrada a Pearl Harbor i participava en un entrenament d'artilleria "pràcticament continu".[2][56] La flota romandria a Pearl Harbor i els seus voltants fins que va ser atacada per les forces aèries japoneses el 7 de desembre de 1941, cosa que va provocar l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. Després de la victòria dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, la Marina dels Estats Units va adoptar una estratègia de desplegament avançat, repartint fraccions de la flota de batalla total en bases d'arreu del món. Això no va deixar cap concentració de forces suficient per mantenir maniobres a l'escala dels Problemes de la Flota d'entreguerres.[57]

Problemes de la flota del segle xxi

USS Carl Vinson el 2012, diversos anys abans de liderar el Problema de la Flota XXIII.

Sota l'almirall Scott Swift, la Flota del Pacífic dels Estats Units va ressuscitar la sèrie de Problemes de Flota el 2016, continuant l'esquema de nomenament d'entreguerres amb el Problema de Flota XXIII. El Problema XXIII es va centrar al voltant del Grup d'Atac de Portaavions U, liderat pel portaavions USS Carl Vinson.[3] La Flota del Pacífic va celebrar cinc Problemes de Flota més abans que l'almirall Swift anunciés la sèrie en un article de USNI Proceedings a principis del 2018. Més tard, el 2018, el Grup d'Atac de Portaavions Nou va participar en un Problema de Flota que implicava un trànsit disputat de San Diego a Hawaii, que el contraalmirall Steve Koehler va descriure com "un esdeveniment d'alta gamma complet i lliure".[58] El 2021, un Problema de Flota sense numerar incloïa un gran nombre de vehicles no tripulats liderats per l'USS Michael Monsoor (DDG 1001), un destructor de la classe Zumwalt.[3][59]

Referències

  1. 1 2 3 4 Nofi, p. 1.
  2. 1 2 Nofi, p. 265-267
  3. 1 2 3 «Fleet Problems Offer Opportunities | U.S. Naval Institute». usni.org, 01-03-2018. [Consulta: 28 març 2018].
  4. ↑ Mobley, p. 4-15.
  5. ↑ Mobley, p. 61-63.
  6. ↑ Mobley, Scott. Progressives in Navy Blue: Maritime Strategy, American Empire, and the Transformation of U.S. Naval Identity, 1873-1898. Naval Institute Press, 2018, p. 156. ISBN 978-1-68247-193-7.
  7. ↑ Peeks, Ryan «"An Object Lesson to the Country"—The 1915 Atlantic Fleet Summer Exercise and the U.S. Navy on the Eve of World War I». Naval War College Review, vol. 74, 3, 2021.
  8. 1 2 Nofi, p. 53.
  9. ↑ «Reorganized Fleet to Hold Big Tests: Navy Department Plans Extensive Manoeuvres off Panama Canal in February». The New York Times, 25-12-1922, p. 24.
  10. ↑ Nofi, Albert A. To train the fleet for war : the U.S. Navy fleet problems. Naval War College. Press, 2010, p. 51. ISBN 978-1-935352-25-9. OCLC 891395230.
  11. 1 2 3 4 5 6 7 8 Plantilla:Cite DANFS
  12. ↑ Nofi, Albert A. To train the fleet for war : the U.S. Navy fleet problems. Naval War College. Press, 2010, p. 52–53. ISBN 978-1-935352-25-9. OCLC 891395230.
  13. 1 2 Plantilla:Cite DANFS
  14. ↑ Nofi, p. 55
  15. ↑ Nofi, p. 59
  16. ↑ Nofi, p. 61
  17. ↑ Nofi, p. 62
  18. 1 2 «From the Archives». Strategy Page, 2008. [Consulta: 28 febrer 2008].
  19. ↑ Nofi, p. 63.
  20. ↑ Nofi, p. 64.
  21. ↑ Nofi, p. 64-68
  22. ↑ Nofi, p. 74-75
  23. 1 2 Nofi, p. 76-77
  24. 1 2 3 Nofi, p. 76.
  25. ↑ Nofi, p. 87, 91-92.
  26. ↑ McCue, p. 14.
  27. 1 2 Nofi, p. 75.
  28. ↑ Nofi, p. 73, 80-81.
  29. ↑ Nofi, p. 85-87.
  30. ↑ Hone, Trent «Building a Doctrine: U.S. Naval Tactics and Battle Plans in the Interwar Period». International Journal of Naval History, vol. 1, 2, 10-2002.
  31. 1 2 Wildenberg, p. 144–48
  32. ↑ Nofi, p. 95.
  33. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  34. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  35. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  36. ↑ «Fleet Problem IX, 1929» (en anglès americà). NHHC. [Consulta: 28 abril 2021].
  37. 1 2 Plantilla:Cite DANFS
  38. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  39. ↑ Albert A. Nofi, To Train the Fleet For War: The U.S. Navy Fleet Problems, 1923–1940 (Newport, R.I.: Naval War College Press, 2010)
  40. 1 2 3 Wadle, Ryan David (August 2005). "United States Navy Fleet Problems and the Development of Carrier Aviation, 1929–1933," p. 78–95. Texas A&M University. Masters thesis.
  41. ↑ Herts, Fleet Problem XIII & Grand Joint Exercise No. 4: Reconsidering Aircraft Carrier Doctrine
  42. ↑ MacDonald, Scot (September 1962). "Evolution of Aircraft Carriers: Last of the Fleet Problems," p. 34–38. Naval Aviation News.
  43. ↑ Nofi, Albert A. To Train the Fleet for War: The U.S. Navy Fleet Problems, 1923–1940: The U.S. Navy Fleet Problems, 1923–1940. Government Printing Office, 2 December 2010. ISBN 9781884733871.
  44. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  45. 1 2 3 4 Plantilla:Cite DANFS
  46. ↑ «Commemorating the Cruise of "Problem 16" of the United States Navy» (en anglès americà). Naval History and Heritage Command. [Consulta: 29 abril 2021].
  47. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  48. ↑ Merrill, Grayson. «A Day of Infamy: Mock Attack On Pearl Harbor, Circa 1938, And The Attack On Pearl Harbor, 7 December 1941». Sea Stories. Annapolis, Maryland: U.S. Naval Academy Alumni Association. [Consulta: 5 gener 2012].
  49. ↑ Plantilla:Cite DANFS
  50. 1 2 «Strong Arm». Time. 2 February 1939. Arxivat de l'original el 22 April 2008.
  51. ↑ «Fleet Problem XX». Time. 9 January 1939. Arxivat de l'original el 16 November 2007.
  52. ↑ Nofi, p. 253.
  53. ↑ Nofi, p. 254-255
  54. ↑ Felker, Testing American Sea Power: U.S. Navy Strategic Exercises, 1923-1940, p. 131-133
  55. ↑ «80-G-411117 Pearl Harbor, Oahu, Hawaii» (en anglès americà). Naval History and Heritage Command. [Consulta: 29 abril 2021].
  56. ↑ Leland, Speers «ALL NAVY 'GAMES' OFF FOR THIS YEAR; FLEET KEPT A UNIT». The New York Times, 01-01-1941.
  57. ↑ Nofi, p. 275.
  58. ↑ Megan, Eckstein «Fight to Hawaii: How the U.S. Navy is Training Carrier Strike Groups for Future War». , 22-03-2018.
  59. ↑ «Zumwalt Destroyer Will Control Unmanned Ships, Aircraft in Upcoming Fleet Battle Problem» (en anglès americà). USNI News, 22-03-2021. [Consulta: 2 abril 2021].

Bibliografia

Plantilla:DANFS

Bibliografia addicional

  • Albert A. Nofi, To Train the Fleet For War: The U.S. Navy Fleet Problems, 1923–1940 (Newport, R.I.: Naval War College Press, 2010)
  • Craig C. Felker, Testing American Sea Power: U.S. Navy Strategic Exercises, 1923–1940 (College Station: Texas A&M Press, 2007)
  • Steeljaw Scribe. «Guest Post: THE U.S. NAVY'S FLEET PROBLEMS OF THE THIRTIES — A Dive Bomber Pilot's Perspective». Naval Institute Blog. Annapolis, Maryland: United States Naval Institute, 20-07-2011. [Consulta: 5 gener 2012].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.