Regne Indogrec

Regne Indogrec

Tipus	regne hel·lenístic
Lloc
31° 21′ N, 69° 52′ E / 31.35°N,69.87°E / 31.35; 69.87
Capital	Alexandria Paropamisos
Població humana
Idioma oficial	grec koiné
Religió	budisme
Dades històriques
Anterior	Empire of Magadha (en)
Creació	180 aC
Dissolució	10 dC
Següent	Indo-Escita

El Regne indogrec, també conegut com el Regne Yavana,^[1] va sorgir després de les conquestes d'Alexandre el Gran com un despreniment del Regne grec de Bactriana; l'estat va cobrir, com el seu nom indica, diverses parts nord-occidentals i septentrionals del subcontinent indi^[2][3][4] -per a més referències, vegeu l'article Regne grec de Bactriana.^[5]

L'anomenat Regne indogrec, dominat per una minoria d'origen grec i sotjat per poderosos enemics, no va arribar a mantenir una unitat monolítica sinó que es va veure fragmentat diverses vegades, encara que unificat per la seva singularitat cultural. Així, entre el 180 aC i prop del 10 dC, va ser governat per una successió de més de trenta reis hel·lenístics, sovint en conflicte l'un amb l'altre. El Regne indogrec es va separar quan el rei grec de Bactriana Demetri^[5] va envair l'Índia el 180 aC, a això li van seguir les importants conquestes en territoris gangètics dutes a terme cap al 150 aC per Menandre I, que va arribar a ocupar la important ciutat de Pataliputra i així, en última instància, creà una entitat que després es va separar del poderós Regne grec de Bactriana, que estava centrat a Bactria; així, la ciutat de Tàxila, en territori que actualment correspon al modern estat del Pakistan -al nord del Panjab, pròxima a Caixmir-, va passar a complir les funcions d'una capital cosmopolita del nou Regne de Menandre o Regne indogrec.^[6]

Durant els dos segles del seu domini, els reis grecs de l'Índia van combinar les llengües gregues i índies, i els símbols, com es pot observar en les seves monedes, i van barrejar la cultura grega antiga, amb la -també antiga- cultura hindú, especialment les seves creences religioses (fort influx del budisme), tal com ho testifiquen les restes arqueològiques de les seves ciutats i en les esteles en les quals s'expressen indicacions del seu suport al budisme.^[7] Els reis indogrecs semblen haver assolit un nivell de sincretisme cultural sense equivalent en la història, les conseqüències del qual encara són perceptibles; en particular la difusió i la influència de l'art grecobudista.

Els grecs de la conca de l'Indus i l'alta conca del Ganges, en última instància, van desaparèixer com una entitat política al voltant del 10 dC després de les invasions al territori meridional de les conques dels rius esmentats que van fer els parts, i especialment els tocaris, que van fundar al seu lloc l'Imperi Kushan,^[8] encara que els bossots de poblacions gregues probablement romanguessin alguns segles més, i se suposa que és el cas de les ètnies anomenades modernament kalash i nuristanís.

El territori indogrec va ser conquerit en gran part per Demetri, fill del rei grecobactrià Eutidem I Demetri va envair les fronteres nord-occidentals de l'Índia entre el 206 i el 200 aC al voltant, aprofitant inicialment la retirada cap a l'oest de l'exèrcit selèucida després de l'Anàbasi d'Antíoc III. Va conquerir les Paropamisades, Aracòsia i Drangiana. Demetri va conquerir després Patalene fins a la desembocadura del riu Indus i els regnes costaners de Saraostus i Sigerdis.^[9]

Antímac I, rei de Bactriana (c. 186–c. 175 aC), va posar fi als intents del seu predecessor Agàtocles de convertir la religió índia en la religió oficial de l'imperi grec bactrià-indi. Va establir un govern descentralitzat nomenant Apol·lodot I com a rei adjunt per governar les seves possessions índies. Aquesta ferma consolidació política i religiosa per part dels grecs va anar acompanyada d'una aturada de les conquestes i, gràcies als tributs cobrats a les ciutats índies favorables a Agàtocles, la creació d'una moneda estable, un estàndard imitat per uns quants estats veïns i probablement un període de prosperitat econòmica. Aquest període de pau només va durar uns vint anys. Després del derrocament del rei eutidèmida de Bactriana, Demetri II, per Eucràtides I rei adjunt de Sogdiana, cap al 165 aC, el territori indogrec va ser disputat entre Eucràtides i Menandre I en una guerra civil devastadora. Després de la pèrdua grega de Bactriana al voltant del 130 aC, els regnes indogrecs rivals es van dividir el territori, i els invasors saka, de vegades anomenats amb el nom menys precís d' indoescites, van aprofitar més tard la situació per establir-s'hi.

Durant els seus gairebé dos segles d'existència, els reis indogrecs van regnar sobre territoris on es va desenvolupar una civilització única i composta, que de vegades va aconseguir sintetitzar les diverses cultures presents als seus regnes. No obstant això, van preservar la cultura grega com a força unificadora, seguint els ensenyaments d'Aristòtil, mentre van poder fer-ho. Molt després de la desaparició de tot el poder polític grec, la cultura grega va conservar un prestigi considerable.

L'arribada als territoris grecoindis de nombrosos refugiats grecs amb el seu rei i exèrcit, després de la invasió de Bactriana, va crear fortes tensions polítiques, demostrant que les divisions i l'afebliment dels grecs van permetre que les demandes polítiques i religioses dels indis ressorgissin. L'última gran ciutat grega de la regió, Alexandria al Caucas-Kapisi, capturada pels indoparts el 19/20 dC, va ser alliberada pels kuixans uns anys més tard. Fins al començament del regnat de Kanishka I, cap al 127 dC, el grec era la llengua oficial de l'Imperi Kuixan. Posteriorment, Kanishka I va confiar aquest paper a la llengua bactriana, però escrita en alfabet grec.

El sistema de castes, que dificultava els matrimonis mixtos, va impedir una ràpida assimilació, tot i que hi ha alguns casos coneguts de grecs que es van convertir a l'hinduisme o al budisme.

Monedes

L'emissió de monedes bilingües és un fet únic als regnes hel·lenístics, cosa que demostra que l'autoritat dels governants grecs anava acompanyada de pragmatisme en un país on la població grega es mantenia numèricament petita en comparació amb la població índia. Els santuaris budistes de coves a l'oest de l'Índia, a la regió del regne d'Andhra ( Satavahana ), han proporcionat inscripcions de donacions d'individus amb noms indis i que afirmen ser yavana, és a dir, grecs.

Després de la conquesta de l'Índia, Alexandre el Gran va conservar les satrapies aquemènides. La satrapia de l'Indus Superior (Gandhara), governada per Nicanor; l'Indus Mitjà, que incloïa el regne de Tàxila i el Panjab occidental, governat per Filip; i el Baix Indus, que cobria Sind i la costa, el poder del qual es compartia entre el seu sogre Oxyartes i Peithon. Es van intercalar regnes i principats sota protectorat, inclòs el regne de Poros. Tots aquests territoris van ser evacuats pels grecomacedonis durant les Guerres dels Diàdocs. Algunes ciutats fundades per Alexandre van conservar el seu caràcter de polis gregues: Alexandria d'Aracòsia (l'actual Kandahar), Alexandria del Caucas (l'actual Begrâm) i potser altres.

A mitjans del segle III aC , les satrapies orientals van ser gradualment separades de l'Imperi Selèucida per la revolta del sàtrapa de Parthia, Andràgores, que va ser enderrocat el 239/238 pel primer rei part, Àrsaces. Entre el 250 i el 246, Diodot I, sàtrapa de Bactriana, va usurpar el títol reial. Cap al 225, Eutidem I va prendre el tron. El 209, va haver d'enfrontar-se al rei selèucida Antíoc III, que, després de sotmetre els parts, va atacar Bactriana. Va assetjar Eutidem durant més de dos anys a Bactra, sense èxit. Antíoc va reconèixer Eutidem com a rei vassall i després es va aliar amb ell donant una de les seves filles en matrimoni al seu fill Demetri. Eutidem va enviar el seu fill a seguir l'exèrcit d'Antíoc mentre es retirava pel nord de l'Índia cap a Carmania, i aprofitant el col·lapse de l'Imperi Maurya, Demetri va ocupar les Paropamisades meridionals, Aracòsia i Drangiana. Va fundar la ciutat de Demetrias d'Arachòsia,^[10] la ubicació exacta de la qual es desconeix però probablement estava situada entre les ciutats modernes de Ghazni i Kandahar. Demetri, deixant la ruta d'Antíoc, va conquerir Patalene, la vall inferior de l'Indus i els regnes de Saraostus i Sigerdis, avançant així molt més que Alexandre, que no havia anat més enllà de l'Indus inferior abans de retirar-se cap a l'oest.^[9]