Rod McKuen
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (en) Rodney Marvin McKuen  29 abril 1933 Oakland (Califòrnia) | ||
| Mort | 29 gener 2015 (81 anys) Beverly Hills (Califòrnia) | ||
| Causa de mort | pneumònia | ||
| Sepultura | Cementiri Westwood Village Memorial Park | ||
| Residència | San Francisco (dècada del 1950–) | ||
| Formació | Oakland Technical High School | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | compositor, músic d'estudi, lletrista, cantant, escriptor, compositor de bandes sonores, actor, cantautor, poeta, músic | ||
| Activitat | 1955 - | ||
| Instrument | Piano i veu | ||
| Segell discogràfic | Jubilee Records Stanyan Records Warner Bros. Records | ||
| Família | |||
| Pare | valor desconegut | ||
| Premis | |||
              | |||
Rodney Marvin McKuen (Oakland, California, U.S. 29 d'abril, 1933[1] - Beverly Hills, California, U.S. 29 de gener, 2015), va ser un poeta, cantautor i compositor estatunidenc. Va ser un dels poetes més venuts als Estats Units durant la dècada de 1960. Al llarg de la seva carrera, McKuen va produir una àmplia gamma d'enregistraments, que incloïen música popular, poesia parlada, bandes sonores de pel·lícules i música clàssica. Va obtenir dues nominacions als Premis de l'Acadèmia per les seves composicions musicals. Les traduccions i adaptacions de McKuen de les cançons de Jacques Brel van ser fonamentals per donar a conèixer el compositor belga al món angloparlant. La seva poesia tracta temes d'amor, el món natural i l'espiritualitat. Les cançons de McKuen van vendre més de 100 milions d'enregistraments a tot el món, i també es van vendre 60 milions de llibres de la seva poesia.[2]
Primers anys
McKuen va néixer com a Rodney Marvin Woolever[3] en un alberg de l'Exèrcit de Salvació a Oakland, Califòrnia,[4] fill de Clarice Woolever.[5] Segons The New York Times, tenia "dos certificats de naixement, cadascun amb dates contradictòries i escrivint el nom del seu pare de maneres diferents".[6] Mai va conèixer el seu pare biològic, que havia deixat la seva mare.[7] Abús sexual i físic per part de familiars,[8] criat per la seva mare i el seu padrastre, que era un alcohòlic violent, McKuen va fugir de casa. Va anar a la deriva per la costa oest, mantenint-se com a peó de ranxo, topògraf, treballador del ferrocarril, llenyataire, vaquer de rodeo, acròbata i discjòquei de ràdio, sempre enviant diners a casa a la seva mare.[9]
En algun moment, va començar a utilitzar el nom "McKuen" com la millor aproximació del que pensava que era el nom del seu pare. La seva mare li va dir que el nom del seu pare era "Mac" McKuen (tot i que no estava segura de com s'escrivia). Més tard, McKuen va contractar una agència de detectius per intentar localitzar el seu pare. Segons The New York Times, "Tant si va trobar el seu pare com si no, almenys ell (i els detectius) van trobar un home mort fa 10 anys que el satisfà: Rodney Marion McKune, un llenyataire a Utah, casat dues vegades (l'última vegada amb una dona 20 anys més gran que ell), que al final de la seva vida era un home de gel a Santa Monica, Califòrnia, a 32 quilòmetres d'on vivia McKuen. Cap familiar d'aquest McKune recorda que fes un viatge d'Utah a Oakland aquell estiu de 1932 quan va ser concebut l'autor, però un eclesiàstic mormó recorda haver-hi fet un viatge amb ell el 1931 o el 1932".[6]
Per compensar la seva manca d'educació formal, McKuen va començar a portar un diari, cosa que va donar lloc a les seves primeres poesies i lletres de cançons. Després d'abandonar l'"Oakland Technical High School" abans de graduar-se el 1951,[10] McKuen va treballar com a columnista de diaris i guionista de propaganda durant la Guerra de Corea. Es va establir a San Francisco, on va llegir la seva poesia en clubs juntament amb poetes beat com Jack Kerouac i Allen Ginsberg.[7] Va començar a actuar com a cantant folk al famós Purple Onion. Amb el temps, va començar a incorporar les seves pròpies cançons a la seva actuació. Va signar amb Decca Records i va publicar diversos àlbums pop a finals dels anys cinquanta. McKuen també va aparèixer com a actor a Rock, Pretty Baby (1956), Summer Love (1958) i el western Wild Heritage (1958). També va cantar amb la banda de Lionel Hampton. El 1959, McKuen es va traslladar a la ciutat de Nova York per compondre i dirigir música per al programa de televisió "The CBS Workshop."[9] McKuen va aparèixer a To Tell The Truth el 18 de juny de 1962 com a concursant esquer i es va descriure a si mateix com "un poeta publicat i un cantant de twist".[11][12]
Descobrint Jacques Brel
A principis dels anys seixanta, McKuen es va traslladar a França, on va conèixer el cantautor i cantant de chanson belga Jacques Brel. McKuen va començar a traduir l'obra d'aquest compositor a l'anglès, cosa que va donar lloc a la cançó "If You Go Away" – un estàndard pop internacional – basat en "Ne me quitte pas" de Brel. McKuen va traduir la cançó de Brel "Le Moribond" lliurement com a "Seasons in the Sun", i el grup de folkbeat britànic "The Fortunes" va entrar a les llistes d'èxits amb la cançó als Països Baixos el 1969. El 1974, el cantant Terry Jacks va convertir "Seasons in the Sun" de McKuen en un èxit pop supervendes, i també va entrar a les llistes amb una versió d'"If You Go Away". McKuen també va traduir cançons d'altres compositors francesos, com ara Georges Moustaki, Gilbert Bécaud, Pierre Delanoé i Michel Sardou.[9]
El 1978, després de sentir parlar de la mort de Brel, McKuen va dir:
| « | "Com a amics i com a col·laboradors musicals havíem viatjat, fet gires i escrit – junts i separats – els esdeveniments de les nostres vides com si fossin cançons, i suposo que ho eren. Quan va arribar la notícia de la mort de Jacques, vaig quedar-me tancat a la meva habitació i vaig beure durant una setmana. Aquest tipus d'autocompassió era una cosa que ell no hauria aprovat, però tot el que podia fer era reproduir les nostres cançons (els nostres fills) i rumiar sobre la nostra vida junts inacabada".[13] | » |
Poesia
A finals dels anys seixanta, McKuen va començar a publicar llibres de poesia, guanyant-se un nombre considerable de seguidors entre els joves amb col·leccions com "Stanyan Street & Other Sorrows" (1966), "Listen to the Warm" (1967) i "Lonesome Cities" (1968). El seu àlbum de lectures "Lonesome Cities" va guanyar un Grammy a la millor gravació de lletra parlada el 1968.[9] Els poemes de McKuen es van traduir a onze idiomes i els seus llibres van vendre més d'un milió de còpies només el 1968.[14] McKuen va dir que la seva poesia més romàntica estava influenciada pels dos llibres de poemes del poeta estatunidenc Walter Benton.[13] McKuen va vendre més de 60 milions de llibres a tot el món, segons l'Associated Press.[2]
Composició de cançons
McKuen va escriure més de 1.500 cançons i va publicar fins a 200 àlbums que han representat la venda de més de 100 milions de discos a tot el món, segons l'Associated Press.[2] Les seves cançons han estat interpretades per artistes tan diversos com Robert Goulet, Glenn Yarbrough, Barbra Streisand, Perry Como, Petula Clark, Waylon Jennings, The Boston Pops, Chet Baker, Jimmie Rodgers, Johnny Cash, Pete Fountain, Andy Williams, The Kingston Trio, Percy Faith, la London Philharmonic, Nana Mouskouri, Daliah Lavi, Julio Iglesias, Dusty Springfield, Johnny Mathis, Al Hirt, Greta Keller, Aaron Freeman i Frank Sinatra.[7][15][16]
El 1959, McKuen va llançar el seu primer senzill novedós amb Bob McFadden, sota el pseudònim Dor, al segell Brunswick, anomenat "The Mummy". La cançó escrita per McKuen va arribar al número 39 de la llista de música pop Billboard.[17] El 1961, va tenir un senzill d'èxit titulat "Oliver Twist". El va co escriure juntament amb Gladys Shelley i el senzill publicat pel segell Spiral va arribar al número 76 de la llista de música pop Billboard.[18] La seva veu ronca i gutural en aquestes i altres gravacions va ser el resultat de McKuen que es va forçar les cordes vocals el 1961 a causa de massa aparicions promocionals.[4]
Va col·laborar amb nombrosos compositors, com ara Henry Mancini, John Williams, Anita Kerr i Arthur Greenslade. Les seves simfonies, concerts i altres obres orquestrals han estat interpretades per orquestres d'arreu del món. El seu treball com a compositor a la indústria cinematogràfica li va valer dues nominacions als Premis de l'Acadèmia per The Prime of Miss Jean Brodie (1969) i A Boy Named Charlie Brown (1969),[16] i les seves altres bandes sonores per a pel·lícules han inclòs Joanna (1968), Me, Natalie (1969), Scandalous John (1971), The Borrowers (1973) i Emily (1976). La contribució de McKuen a A Boy Named Charlie Brown, el primer llargmetratge d'animació basat en la tira còmica Peanuts de Charles M. Schulz, també el va incloure cantant la cançó principal. McKuen també va ser esmentada a la tira dels Peanuts del 3 d'octubre de 1969, en què Sally Brown expressa la seva frustració per haver estat enviada al despatx del director per un exabrupte a classe d'art, opinant que Pablo Picasso i Rod McKuen segurament devien tenir problemes per dibuixar potes de vaca quan eren joves.
El 1967, McKuen va començar a col·laborar amb l'arranjadora Anita Kerr i els San Sebastian Strings per a una sèrie d'àlbums amb poesia de McKuen recitada sobre música ambiental de Kerr, incloent-hi The Sea (1967), The Earth (1967), The Sky (1968), Home to the Sea (1969), For Lovers (1969) i The Soft Sea (1970). Jesse Pearson va ser el narrador de The Sea i els seus successors Home to the Sea i The Soft Sea, mentre que la majoria dels altres àlbums de la sèrie tenien McKuen com a narrador. El 1969, Frank Sinatra va encarregar un àlbum sencer de poemes i cançons de McKuen; arranjat per Don Costa, va ser publicat amb el títol A Man Alone: The Words and Music of Rod McKuen. L'àlbum incloïa la cançó "Love's Been Good to Me", que es va convertir en una de les cançons més conegudes de McKuen.[9]
McKuen va actuar en solitari en un especial de mitja hora emès per la NBC el 10 de maig de 1969. El programa, anunciat com el "primer especial de televisió" de McKuen, incloïa les cançons "The Loner", "The World I Used to Know", "The Complete Madame Butterfly", "I've Been to Town", "Kaleidoscope", "Stanyan Street", "Lonesome Cities", "Listen to the Warm", "Trashy" i "Merci Beaucoup". Va ser produït per Lee Mendelson, productor dels especials dels Peanuts, i dirigit per Marty Pasetta. James Trittipo va dissenyar un escenografia que "evocava els pilons de la vora del mar" i Arthur Greenslade va dirigir l'orquestra.[19] El 1971, va presentar una sèrie, The Rod McKuen Show, a la televisió de la BBC al Regne Unit.[20] La composició de McKuen nominada a l'Acadèmia, "Jean", cantada per Oliver, va arribar al número 1 el 1969 a la llista "Billboard Adult Contemporary" i s'hi va mantenir durant quatre setmanes.[21] El 1971, la seva cançó «I Think of You» va ser un gran èxit per a Perry Como. Altres composicions populars de McKuen van ser «The World I Used to Know», «Rock Gently», «Doesn't Anyone Know My Name», «The Importance of the Rose», «Without a Worry in the World» i «Soldiers Who Want to Be Heroes».[9]
El 1971, McKuen es va fer popular als Països Baixos, on els senzills "Soldiers Who Want to Be Heroes" i "Without a Worry in the World" van arribar al número u de les llistes d'èxits, igual que l'àlbum Greatest Hits, Vol. 3. Els tres discos li van valer discos d'or; el 1971 va ser votat com l'artista més popular dels Països Baixos pel públic de Radio Veronica.[22]
Durant la dècada de 1970, McKuen va començar a compondre composicions orquestrals a gran escala, escrivint una sèrie de concerts, suites, simfonies i peces de cambra per a orquestra.[23] Va continuar publicant un flux constant de llibres de poesia durant tota la dècada.[24] El 1977, va publicar Finding My Father, una crònica de la seva recerca d'informació sobre el seu pare biològic.[23] El llibre i la seva publicitat van ajudar a fer que aquesta informació estigués més fàcilment disponible per als nens adoptats.[24] També va continuar gravant, publicant àlbums com ara New Ballads (1970), Pastorale (1971) i l'àlbum de country-rock McKuen Country (1976).[9]
McKuen va continuar fent concerts arreu del món i va aparèixer regularment al Carnegie Hall de Nova York durant la dècada de 1970, fent aparicions esporàdiques fins a principis dels anys 2000.
Darrers anys
El 1973, als 40 anys, McKuen va canviar radicalment la seva aparença externa: ja no es va decolorar els cabells i es va deixar créixer la barba.
McKuen es va retirar de les actuacions en directe el 1981. L'any següent, li van diagnosticar depressió clínica, contra la qual va lluitar durant gran part de la dècada següent. No obstant això, va continuar escrivint poesia i va aparèixer com a actor de veu en off a La Sireneta i a la seva sèrie derivada de televisió, així com a la sèrie de televisió The Critic.[9] [25]
El 2001 es va publicar A Safe Place to Land de McKuen, que conté 160 pàgines de nova poesia. Durant 10 anys va oferir un concert anual d'aniversari al Carnegie Hall o al Lincoln Center. Va publicar el doble CD The Platinum Collection i va re masteritzar tots els seus enregistraments de RCA i Warner Bros, per al seu llançament com a caixes de CD. A més de les seves activitats artístiques, va ser el president executiu de l'"American Guild of Variety Artists" (AGVA), un càrrec que va ocupar més temps que qualsevol altre home o dona elegit per al càrrec.
McKuen vivia a Beverly Hills, Califòrnia, amb la seva parella Edward Habib, a qui anomenava el seu "germà",[26] i quatre gats en una gran casa espanyola laberíntica construïda el 1928, que albergava una de les col·leccions de discos privades més grans del món.[27] Va morir d'una aturada respiratòria, a conseqüència d'una pneumònia, en un hospital de Beverly Hills, Califòrnia, el 29 de gener de 2015.[7]
Activisme LGBT
McKuen mai es va identificar públicament amb una orientació sexual en particular, tot i que va descriure la seva sexualitat dient:
| « | "No puc imaginar triar un sexe sobre l'altre, això és massa limitant. Ni tan sols puc dir honestament que tingui una preferència".[28] | » |
Va ser actiu en el moviment pels drets LGBT i, ja a la dècada de 1950, va ser un membre clau de la secció de San Francisco de la ""Mattachine Society"", una de les primeres organitzacions de defensa LGBT del país.[29]
McKuen sovint evitava les referències de gènere a les lletres de les seves cançons d'amor.[26] Sovint feia actuacions benèfiques per ajudar les organitzacions pels drets LGBT i per finançar la investigació sobre la sida.
- Slide, Easy In...
La portada de l'àlbum Easy In... de McKuen de 1977, publicat amb el nom de Slide, incloïa una foto del braç del popular actor gai adult Bruno agafant un grapat de greix vegetal;[26][30][32] la llauna era un pastitx de Crisco –que aleshores utilitzaven àmpliament els homes gais com a lubricant sexual per al fisting[33]– amb l'etiqueta que deia "Disco". Una inscripció a la portada deia "aquest era un projecte en què tothom s'havia d'endinsar; no només superficialment, sinó profundament, i junts. Si no us sentiu "tranquils", potser cal investigar el vostre llindar de dolor o plaer".[31]
Aquell mateix any, McKuen es va pronunciar en contra de la cantant Anita Bryant i la seva campanya "Save Our Children" per derogar una ordenança antidiscriminació a Miami, etiquetant Bryant amb el sobrenom de "Ginny Orangeseed", i també incloent una cançó a Slide... Easy In titulada "Don't Drink the Orange Juice" —que la portada de l'àlbum diu que va ser escrita i gravada el dia del seu aniversari[31]— fent referència a la fama de Bryant com a portaveu comercial de la Florida Citrus Commission.
L'última cançó de l'àlbum es titula "Full Moon Over The Ansonia Hotel".[32] Fins al 1976, l'Ansonia havia acollit els Continental Baths, uns banys gais i un club de ball.[33]
Crítiques
Malgrat el seu atractiu popular, l'obra de McKuen mai va ser presa seriosament per la crítica ni pels acadèmics. Michael Baers va observar a la St. James Encyclopedia of Popular Culture de Gale Research que
| « | "al llarg dels anys els seus llibres han rebut crítiques uniformement desagradables. De fet, les crítiques a la seva poesia són uniformement vituperatives..."[34] | » |
En un obituari del Washington Post, Matt Schudel suggereix que l'èxit comercial de McKuen va generar una reacció negativa per part de la comunitat literària. El mateix McKuen va bromejar que "El pecat més imperdonable del món és ser un poeta supervendes".[1] Frank W. Hoffmann, a "Arts and Entertainment Fads", va descriure la poesia de McKuen com a
| « | "feta a mida per als anys seixanta... poesia amb un vers que s'arrossegava amb cadències rurals d'un vers informe al següent, portant la innocència rústica d'un Carl Sandburg espessida per la melassa d'un home que preferia embellir el món abans de descriure'l".[14] | » |
El filòsof i crític social Robert C. Solomon va descriure la poesia de McKuen com a "dolç kitsch",[35] i, en el punt àlgid de la seva popularitat el 1969, la revista Newsweek el va anomenar "el rei del kitsch".[36]
L'escriptora i crítica literària Nora Ephron va dir: "En la seva major part, els poemes de McKuen són superficials i tòpics i sovint ximples".[37] El poeta laureat estatunidenc guanyador del premi Pulitzer, Karl Shapiro, va dir: "És irrellevant parlar de McKuen com a poeta. La seva poesia ni tan sols és escombraries".[1]
En una entrevista del Chicago Tribune amb McKuen el 2001 mentre "provava les aigües" per a una gira de retorn, la crítica cultural guanyadora del Premi Pulitzer, Julia Keller, va afirmar que "Milions més l'han detestat [...] trobant la seva obra tan lletja i empalagosa que fa que les declaracions de Kathie Lee Gifford sonin com Susan Sontag", i que la seva obra "torna boja a molta gent. La troben ximple i empalagosa, el tipus de xafarderia enganxosa que no passaria en una classe d'escriptura creativa de primer any", mentre afirmava que "Les masses se'l van menjar amb una cullera, mentre que els crítics literaris intel·lectuals el van rostir a l'ast". Va assenyalar que el tercer concert de la seva gira ja s'havia cancel·lat a causa de la lenta venda d'entrades.[38]
El maig de 2019, Backbeat Books va publicar *A Voice of the Warm: The Life of Rod McKuen* de Barry Alfonso. Aquesta va ser la primera biografia en profunditat de McKuen. En la seva introducció al llibre, el cantant i historiador musical Michael Feinstein va escriure que la vida i l'obra de McKuen van ocupar un lloc important en la cultura pop: "[McKuen] sabia com crear alguna cosa que feia que un lector o oient digués: 'Aquest sóc jo'. Com la de Gershwin, la seva obra és un document de l'època en què va ser creada. Però el que va fer també transcendeix aquella època i encara parla fonamentalment de les coses que importen a la gent: el romanç, les relacions, la condició humana. Aquestes coses no canvien. Va utilitzar la llengua vernacular del seu temps per arribar al públic més ampli. Però en la seva essència, la seva obra continua sent vàlida i, crec, atemporal".[39]
Bibliografia
Poesia
|
Lletra
Prosa
Llibres de butxaca originals
|
Discografia
Referències
- 1 2 3 Schudel, Matt (2015). "Rod McKuen, popular poet, singer and songwriter who was a '60s bard, dies at 81". The Washington Post (Online). Retrieved September 1, 2021.
- 1 2 3 Italie, Hillel (January 30, 2015). "Rod McKuen, Top-Selling Poet and Performer, Dies at 81". Richmond Times-Dispatch. Associated Press.
- ↑ California Birth Index
- 1 2 "Rod McKuen: Poet, songwriter and distinctively voiced singer who was nominated for an Oscar and worked with Jacques Brel and Frank Sinatra". Los Angeles Times. January 30, 2015.
- ↑ "Muncie Evening Press 13 Apr 1971, page Page 10". Newspapers.com. Retrieved January 21, 2024.
- 1 2 Lifton, Betty Jean (September 5, 1976). "Finding My Father". The New York Times.
- 1 2 3 4 Fox, Margalit (January 29, 2015). "Rod McKuen, Poet and Lyricist With Vast Following, Dies at 81". The New York Times. Retrieved January 31, 2015.
- ↑ Michael Carlson (February 1, 2015). "Rod McKuen obituary". The Guardian. Retrieved February 5, 2016.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Huey, Steve. "Rod McKuen Biography". AllMusic. Retrieved January 31, 2015.
- ↑ Rod McKuen, Class of 1951". School Historical Archive. March 14, 2015. Retrieved February 25, 2016.
- ↑ "Rod McKuen". imdb.com. Retrieved September 14, 2017.
- ↑ "To Tell The Truth". CBS. June 30, 2016. Archived from the original on December 22, 2021. Retrieved April 25, 2020.
- 1 2 McKuen, Rod (August 2002). "Flight Plan". Rod McKuen. Archived from the original on November 22, 2003. Retrieved January 31, 2015.
- 1 2 Hoffmann, Frank; Ramirez, Beaulah B. (1990). Arts and Entertainment Fads. Routledge. p. 168. ISBN 978-0866568814.
- ↑ Greenman, Ben (May 1, 2012). "Listening Booth: Gene Ween's Solo Debut". The New Yorker. Retrieved January 31, 2015.
- ↑ Caulfield, Keith (January 29, 2015). "Rod McKuen's Surprising Chart History". Billboard. Retrieved January 31, 2015.
- ↑ Whitburn, Joel (2013). Top Pop Singles 1955-2012 (14th ed.). Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research Inc. p. 556. ISBN 978-0-89820-205-2.
- ↑ Whitburn, Joel (2013). Top Pop Singles 1955-2012 (14th ed.). Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research Inc. p. 560. ISBN 978-0-89820-205-2.
- ↑ "Rod McKuen". TV Guide. Carolina-Tennessee Edition: A-10. May 10–16, 1969.
- ↑ Herald Scotland obituary, 3 February 2015. Accessed 11 August 2015
- ↑ Whitburn, Joel (2007). Top Adult Songs 1961-2006. Record Research, Inc. ISBN 978-0-89820-169-7.
- ↑ Rod McKuen in Concert Brochure, 1972, Cheval/Stanyan Company, Hollywood
- ↑ "Born Today in 1933, Poet, Singer-Songwrier Rod McKuen". Archived from the original on August 29, 2019. Retrieved August 29, 2019.
- ↑ Carlson, Michael (February 1, 2015). "Rod McKuen obituary". The Guardian. ISSN 0261-3077. Retrieved June 6, 2019.
- ↑ "Rod McKuen, mega-selling poet and performer, dies at 81". New Haven Register. January 30, 2015. Retrieved December 15, 2022.
- 1 2 3 Alfonso, Barry. "Rod McKuen: Poet, Songwriter, Gay Activist". The Gay & Lesbian Review. September–October 2019 Issue. Retrieved January 22, 2024.
- 1 2 3 4 5 McKuen, Rod. "Biography". Rod McKuen. Archived from the original on February 7, 2015. Retrieved January 31, 2015.
- ↑ "Rod McKuen - Flight Plan". www.rodmckuen.org. Retrieved October 13, 2016.
- ↑ "Timeline: Milestones in the American Gay Rights Movement". PBP:American Experience. Retrieved November 21, 2016.
- ↑ Frank, Gillian (February 19, 2015). "Straight After Death: Misremembering the Queer Life and Times of Rod McKuen". NOTCHES. Retrieved January 21, 2024.
- 1 2 Portada de l'àlbum de 1977 per a Slide Easy In de Rod McKuen, digitalitzada i publicada a Blogspot.com el 29 de gener de 2015. La inscripció a la portada diu, en part: "Si aquest àlbum sona diferent, ho va intentar ser. Els intèrprets, productors, músics (ja fossin part de l'enorme secció rítmica o del complement simfònic complet de cordes) sabien que aquest era un projecte en què tothom s'havia d'endinsar; no només superficialment, sinó profundament, i junts. Si no et sents "tranquil", potser cal investigar el teu llindar de dolor o plaer. EASY IN es va produir a la Gran Bretanya, Amèrica del Sud, França i els Estats Units durant un període de quatre mesos. La cinta completa es va masteritzar la segona setmana de febrer de 1977 a Los Angeles.* Es va reproduir per primera vegada davant d'un públic el dia de Sant Valentí en un creuer per la costa dàlmata entre Dubrovnik i Xiprer, davant d'un públic una mica captiu, però tanmateix convidat i aprovador. Els productors volen agrair als governs de Iugoslàvia, Grècia, Itàlia, Tunísia; i als directors del Club "The Islanders" sense el qual esforços cooperatius, no hauria estat possible. *NO BEGUEIXIS EL SUC DE TARONJA es va escriure i gravar el 25 de març, el dia del naixement de la Sra. O. J. [...] Fotos de Bruno cortesia de Target Studios. Bruno cortesia de The Bull Pen. Agraïments especials a Target."
- ↑ Luca Locati, Luciani (February 27, 2013). Crisco Disco: Disco music & clubbing gay negli anni '70 - '80 [Crisco Disco: Disco music & gay clubbing in the 70s - 80s] (in Italian). Vololibero. ISBN 8897637221.
- ↑ Davies, Sam (April 27, 2018). "Sex, disco and fish on acid: how Continental Baths became the world's most influential gay club". The Guardian. ISSN 0261-3077. Retrieved June 17, 2024.
- ↑ Baers, Michael, "Rod McKuen", Find articles.
- ↑ Solomon, Robert C. (2004). In Defense of Sentimentality. Oxford University Press, USA. p. 236. ISBN 0-19-514550-X.
- ↑ "King of Kitsch", Newsweek, p. 111, 114, November 4, 1968.
- ↑ Ephron, Nora (2007). Wallflower at the Orgy. Bantam. p. 181. ISBN 978-0-553-38505-2.
- ↑ Keller, Julia (March 6, 2001). "Where Had You Gone, Rod Mckuen?". Chicago Tribune. Archived from the original on February 3, 2015. Retrieved December 17, 2011.
- ↑ Alfonso, Barry (2019). A Voice of the Warm: The Life of Rod McKuen. Backbeat. pp. x–xi. ISBN 978-1617137099.