Setge de Constantinoble

Constantinoble i el seu entorn en època romana d'Orient. La posició entre el Bòsfor, el Corn d'Or i la mar de Màrmara condicionà tant els setges com la defensa de la ciutat.

El terme setge de Constantinoble designa els nombrosos setges, bloqueigs i atacs dirigits contra Constantinoble —l'actual Istanbul— des de la seva fundació com a capital imperial al segle IV fins a la conquesta otomana de 1453. En un sentit més ampli, algunes relacions també hi inclouen les operacions militars contra la ciutat grega de Bizanci, predecessora de Constantinoble, i els canvis de poder aconseguits mitjançant un cop de mà o l'obertura d'una porta, encara que no hi hagués un setge formal.[1]

No hi ha un recompte únic universalment acceptat. Les fonts medievals no sempre distingeixen entre un setge, una incursió naval, una demostració davant les muralles o una fase d'una guerra civil, i la historiografia moderna ha revisat la datació o fins i tot la historicitat d'alguns episodis. En particular, l'atac àrab de 654 és discutit, la cronologia tradicional del primer gran setge omeia de 674–678 ha estat replantejada a favor d'una campanya concentrada entre 667 i 669, i l'expedició de la Rus de 907 depèn sobretot d'una tradició cronística tardana.[2][3]

La resistència de la capital es basà en la combinació de la seva geografia, les muralles terrestres i marítimes, les forces de terra i de mar, la disponibilitat d'aigua i aliments i, en determinats períodes, armes com el foc grec.[4] La ciutat només fou presa per assalt en comptades ocasions. Les conquestes de 1204 i 1453 tingueren conseqüències especialment profundes: la primera instaurà l'Imperi Llatí de Constantinoble, i la segona posà fi a l'Imperi Romà d'Orient i consolidà Constantinoble com a capital de l'Imperi Otomà.[5][6]

Context estratègic i defenses

Constantinoble ocupava una península triangular situada a l'entrada meridional del Bòsfor. La mar de Màrmara protegia el flanc sud, mentre que el Corn d'Or formava un port natural al nord. El costat occidental, l'únic que connectava directament amb la Tràcia continental, fou tancat per successius sistemes defensius. Aquesta configuració dificultava que un exèrcit atacant encerclés completament la ciutat sense dominar alhora els accessos terrestres i marítims.[4]

El principal cinturó defensiu terrestre fou el de les Muralles teodosianes, construït al segle V i reparat repetidament després de terratrèmols i guerres. Constava, en la major part del traçat, d'un fossat, un mur exterior i un mur interior reforçat amb torres. Les muralles marítimes eren menys monumentals, però l'accés des del mar exigia una flota, coneixement dels corrents i capacitat per desembarcar sota el foc dels defensors. Una gran cadena podia tancar l'entrada del Corn d'Or; per neutralitzar-la, els atacants havien d'ocupar o inutilitzar les posicions de la riba septentrional, especialment la zona de Gàlata.[4][7]

La fortificació, per si sola, no garantia la resistència. La ciutat necessitava guarnicions, tripulacions navals, municions, manteniment de les portes i torres, reserves de gra i un proveïment d'aigua suficient. Els aqüeductes, les cisternes i els magatzems permetien sostenir períodes d'aïllament, però els bloqueigs prolongats podien agreujar la fam, les epidèmies i les tensions polítiques. La defensa també depenia del control de les dues ribes del Bòsfor i de la possibilitat que una flota aliada o imperial introduís reforços i provisions.[4]

En els segles VII i VIII, el foc grec contribuí a impedir que les flotes omeies transformessin el domini parcial del mar de Màrmara en una ruptura decisiva de les defenses. En canvi, durant la Quarta Croada, els venecians i els croats aconseguiren penetrar al Corn d'Or i atacar les muralles marítimes. El 1453, la combinació d'artilleria de pólvora, una flota nombrosa, treballs de setge i pressió continuada sobre diversos sectors reduí progressivament l'avantatge de les fortificacions, tot i que les muralles encara resistiren durant setmanes.[5][6]

La dimensió religiosa també formava part de la cultura defensiva romana d'Orient. Processons, relíquies i invocacions a la Mare de Déu, considerada protectora de la ciutat, apareixen en els relats de diversos setges. Aquestes pràctiques no substituïen els mitjans militars, però influïren en la manera com els habitants interpretaren la supervivència de la capital i contribuïren a la memòria llegendària d'episodis com el setge de 626.[8]

Criteris de classificació i problemes de cronologia

L'expressió «setge de Constantinoble» s'ha aplicat a operacions molt diferents. Alguns episodis foren setges convencionals, amb un exèrcit acampat davant les muralles i intents d'assalt, minatge o bloqueig. D'altres consistiren principalment en incursions navals contra els suburbis, en bloqueigs intermitents, en pressions diplomàtiques efectuades amb un exèrcit davant la ciutat o en enfrontaments interns durant una disputa dinàstica. Per això, una cronologia general ha d'indicar el tipus d'operació i no presentar totes les entrades com si fossin equivalents.[1]

Les dates també poden variar segons la font. El denominat tradicionalment «primer setge àrab» fou situat durant molt de temps entre 674 i 678 a partir d'una reconstrucció de cròniques romanes d'Orient. Marek Jankowiak ha argumentat que les operacions principals contra la capital corresponen a la campanya de Yazid ibn Muàwiya de 667–669 i que la narració d'un setge continu de quatre anys és una construcció posterior. La denominació tradicional continua essent habitual, però convé explicitar el debat.[3]

L'expedició àrab de 654 és coneguda sobretot pel relat armeni atribuït a Sebeos. Shaun O'Sullivan defensà que aquest text conserva el record d'un atac per terra i mar, però altres investigadors han observat problemes literaris i cronològics. En conseqüència, l'episodi es pot incloure com una operació possible o discutida, no com un setge establert amb el mateix grau de certesa que els de 626 o 717–718.[2]

També cal separar els setges de les conquestes sobtades. El 1261, per exemple, Aleix Estrategòpul recuperà Constantinoble per a Miquel VIII Paleòleg aprofitant l'absència de la principal força llatina i entrant a la ciutat amb un destacament reduït. L'operació culminà el procés iniciat pel setge nicè fallit de 1260, però no fou ella mateixa un setge prolongat.[9]

Cronologia

La taula següent recull els episodis més habitualment associats amb els setges i atacs a Constantinoble. Les entrades qualificades com a «discutides» o «operacions davant la ciutat» no tenen el mateix grau de certesa o no corresponen necessàriament a un setge formal.

Data Atacants o contendents Tipus i resultat Observacions
324 Constantí contra Licini Setge i conquesta La ciutat encara era coneguda principalment com a Bizanci. La victòria de Constantí en la guerra civil precedí la refundació de la ciutat com a Constantinoble l'any 330.[7]
626 Àvars, eslaus i forces sassànides Setge fallit Els àvars i els seus aliats atacaren per terra mentre els perses ocupaven la riba asiàtica. La incapacitat de coordinar les forces a través del Bòsfor i la derrota de les embarcacions eslaves impediren l'assalt conjunt.[8]
654 Flota i forces del Califat Rashidun Atac discutit El relat de Sebeos descriu una expedició contra la capital, però la reconstrucció i la historicitat exacta de l'episodi són objecte de debat.[2]
667–669 Califat Omeia Campanya i bloqueig fallits La recerca moderna ha relacionat el primer gran intent omeia amb la campanya de Yazid ibn Muàwiya. És l'episodi que la cronologia tradicional situava sovint entre 674 i 678.[3]
715 Exèrcit d'Opsícion partidari de Teodosi III Setge en una guerra civil; capitulació Les forces rebels pressionaren la capital fins que Anastasi II abdicà. L'episodi formà part de la inestabilitat política anterior a l'ascens de Lleó III.[7]
717–718 Califat Omeia, dirigit operacionalment per Màslama ibn Abd-al-Màlik Gran setge fallit L'exèrcit omeia bloquejà la ciutat per terra i una flota intentà tallar les comunicacions marítimes. La resistència dirigida per Lleó III, les pèrdues navals, la fam i els atacs búlgars contribuïren a la retirada.[10]
743 Constantí V Coprònim contra l'usurpador Artabasd Setge i reconquesta imperial Després d'una guerra civil, Constantí V assetjà per terra i mar la capital controlada per Artabasd i hi restablí la seva autoritat.[7]
813 Búlgars de Krum Pressió militar davant la ciutat Krum arribà a les muralles i devastà els voltants, però no aconseguí establir un assalt decisiu. Segons un criteri estricte, l'episodi és més aviat una demostració armada i una sèrie d'operacions als suburbis.[1]
821–823 Rebels de Tomàs l'Eslau Setge fallit Tomàs intentà prendre la capital durant la revolta contra Miquel II l'Amorià. Els assalts terrestres i navals fracassaren, i la intervenció búlgara afeblí els rebels.[7]
860 Flota de la Rus Incursió naval i atac als suburbis Els atacants sorprengueren la capital i saquejaren zones de l'entorn, però no prengueren les muralles. La retirada fou reinterpretada posteriorment en termes religiosos i llegendaris.[11]
907 Rus atribuïda al príncep Oleg Expedició de historicitat discutida El relat detallat procedeix de la Crònica de Nèstor, redactada molt després dels fets. La realitat i la datació de la campanya no són acceptades de manera unànime.[7]
913 i 924 Búlgars de Simeó I Demostracions militars i negociacions Simeó arribà davant Constantinoble en dues ocasions, però la manca d'una flota capaç de completar el bloqueig afavorí una sortida negociada. Sovint es compten com a setges, tot i que no culminaren en un assalt general.[1]
941 Flota de la Rus dirigida per Ígor Atac naval derrotat La flota romana d'Orient emprà foc grec contra els vaixells de la Rus. Les operacions afectaren sobretot el Bòsfor i els territoris costaners i no es convertiren en un setge terrestre complet.[1]
1047 Rebels de Lleó Tornici Setge fallit Tornici, proclamat emperador pels seus partidaris, arribà davant les muralles, però no aprofità la desorganització inicial dels defensors. El moviment es dissolgué després de no aconseguir l'entrada a la ciutat.[7]
1203 Exèrcit de la Quarta Croada i flota veneciana Setge i canvi de govern Els croats actuaren en favor d'Aleix IV Àngel. Ocuparen Gàlata, trencaren la cadena del Corn d'Or i atacaren les defenses terrestres i marítimes. La fugida d'Aleix III Àngel permeté restaurar Isaac II Àngel i elevar Aleix IV al tron.[5]
1204 Croats i venecians Setge, conquesta i saqueig Després de la ruptura amb el govern imperial, els croats assaltaren novament la ciutat i la prengueren el 13 d'abril. El saqueig i la partició de territoris romans d'Orient donaren lloc a l'Imperi Llatí i a diversos estats successors.[5][12]
1235–1236 Imperi de Nicea i Segon Imperi Búlgar Setge fallit de la capital llatina Les forces de Joan III Ducas Vatatzes i Ivan Assèn II intentaren recuperar la ciutat, però la resistència llatina i l'ajut marítim venecià impediren la conquesta.[9]
1260 Imperi de Nicea, sota Miquel VIII Paleòleg Setge fallit L'intent nicè de forçar la rendició de l'Imperi Llatí no reeixí i acabà amb una treva. La ciutat seria recuperada l'any següent per una operació inesperada.[9]
1261 Destacament nicè d'Aleix Estrategòpul Reconquesta per cop de mà Estrategòpul entrà a la ciutat mentre la principal força llatina era absent. Per això la reconquesta se sol relacionar amb els setges de la ciutat, però no fou un setge convencional.[9]
1347 Partidaris de Joan VI Cantacuzè Bloqueig i entrada durant una guerra civil La llarga guerra civil acabà quan partidaris de Cantacuzè facilitaren la seva entrada a Constantinoble. La regència de Joan V Paleòleg l'acceptà com a coemperador.[9]
1376 Andrònic IV Paleòleg amb suport genovès i otomà Setge o presa en una guerra dinàstica Andrònic IV s'apoderà de la capital i empresonà Joan V i els seus fills. El control de la ciutat quedà vinculat a les rivalitats entre faccions imperials, Gènova, Venècia i els otomans.[9]
1379 Joan V Paleòleg i Manuel II Paleòleg, amb suport otomà i venecià Reconquesta de la ciutat Joan V i Manuel recuperaren Constantinoble d'Andrònic IV després de fugir de la presó i reunir suport exterior. Com altres canvis dinàstics del període, l'episodi combina combat urbà, negociació i intervenció estrangera.[9]
1390 Joan VII Paleòleg i, després, Manuel II Presa i reconquesta en una guerra dinàstica Joan VII ocupà la capital durant uns mesos. Manuel II hi retornà amb suport naval i restablí Joan V; algunes cronologies tracten les dues operacions com a setges separats.[9]
1394–1402 Otomans de Baiazet I Bloqueig prolongat fallit La pressió otomana aïllà la capital durant anys, encara que el bloqueig no fou sempre uniforme. La derrota de Baiazet davant Tamerlà a la batalla d'Ankara de 1402 obligà a aixecar-lo.[9]
1411 Otomans de Musa Çelebi Setge breu fallit Durant l'Interregne otomà, Musa atacà Constantinoble perquè Manuel II donava suport al seu rival Mehmet I. La ciutat resistí fins que l'equilibri de la guerra civil otomana canvià.[13]
1422 Otomans de Murad II Setge fallit Murad II atacà per castigar el suport romà d'Orient a un pretendent otomà. L'assalt general fracassà i una nova revolta a Anatòlia contribuí a la retirada de les forces del soldà.[13]
1453 Otomans de Mehmet II Setge i conquesta El setge començà a l'abril i acabà amb l'assalt del 29 de maig. L'artilleria, el bloqueig progressiu i la superioritat numèrica otomana s'imposaren a una defensa romana d'Orient i aliada molt més reduïda.[6][14]

Principals fases històriques

De la fundació imperial al setge de 626

La guerra civil entre Constantí i Licini conduí el 324 a la presa de Bizanci per les forces constantinianes. Sis anys després, la ciutat fou inaugurada com a nova residència imperial. La construcció i ampliació de les muralles transformà progressivament una plaça forta grega en una metròpoli defensada a escala imperial. Durant l'antiguitat tardana, grups que havien penetrat als Balcans pogueren amenaçar l'entorn de la capital, però les defenses i la manca de mitjans navals limitaren la possibilitat d'un bloqueig complet.[7]

El setge de 626 es produí durant la darrera gran guerra entre l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Sassànida. L'emperador Heracli es trobava en campanya lluny de la capital, mentre un exèrcit persa ocupava Calcedònia, a la riba asiàtica, i els àvars reunien forces a la Tràcia europea. La defensa quedà en mans d'autoritats civils, militars i eclesiàstiques, entre les quals destacaren el patrici Bonos i el patriarca Sergi.[8]

La clau de l'operació era fer cooperar les forces perses i àvares separades pel Bòsfor. Els àvars disposaven de contingents eslaus i de petites embarcacions, però no d'una flota capaç de dominar l'estret davant els vaixells romans d'Orient. Els intents de transportar tropes o coordinar un atac des de les dues ribes fracassaren. Després de combats intensos i de la destrucció o dispersió de moltes embarcacions eslaves, el khagan retirà el seu exèrcit. El fracàs protegí la rereguarda d'Heracli i fou incorporat a una poderosa tradició religiosa sobre la protecció sobrenatural de la ciutat.[8]

Els intents omeies i les guerres civils dels segles viii i ix

L'expansió dels primers califats convertí Constantinoble en un objectiu polític i simbòlic. Les expedicions navals de mitjan segle VII demostraren que la capital podia ser atacada des de la Mediterrània oriental. Tanmateix, la documentació és fragmentària. El relat de Sebeos sobre 654 i la reconstrucció de les campanyes de la dècada del 660 han estat objecte de revisions perquè les cròniques posteriors combinaren operacions diferents i les presentaren com una successió coherent.[2][3]

La campanya de 667–669, associada a Yazid ibn Muàwiya, arribà a l'entorn de Constantinoble després d'una sèrie d'operacions a Anatòlia i al mar. No sembla haver estat un bloqueig ininterromput de quatre anys, com sostenia la cronologia tradicional de 674–678. Malgrat això, l'intent mostrà la capacitat omeia de projectar exèrcits i flotes fins al centre de l'Imperi Romà d'Orient i obligà els defensors a combinar fortificacions, patrulles navals i foc grec.[3]

El setge de 717–718 fou més ben documentat i constituí una operació de gran escala. L'exèrcit de Màslama travessà Anatòlia i fortificà posicions davant les muralles terrestres, mentre una flota intentava completar el bloqueig. Lleó III havia pres el poder poc abans i preparà la defensa. Les pèrdues de la flota omeia, un hivern dur, la dificultat d'aprovisionar una força molt nombrosa i els atacs dels búlgars deterioraren la situació dels assetjants. La retirada de 718 representà un revés militar i ideològic important per al califat.[10]

Durant els segles viii i ix, diverses revoltes imperials convertiren la capital en l'objectiu decisiu d'exèrcits romans d'Orient. Teodosi III obtingué la capitulació de la ciutat el 715; Constantí V la recuperà d'Artavasd el 743; i Tomàs l'Eslau no aconseguí prendre-la entre 821 i 823. Aquests episodis mostren que la fidelitat de la guarnició, el control de la flota i les divisions dins la ciutat podien ser tan importants com la solidesa de les muralles.[7]

Búlgars, Rus i rebels imperials

Els governants búlgars arribaren repetidament fins a l'entorn de Constantinoble, però la manca d'una marina comparable a la romana d'Orient dificultà un setge complet. Krum aparegué davant la ciutat el 813 després de derrotar els exèrcits imperials, i Simeó I hi exercí pressió el 913 i el 924. En aquests casos, les demostracions militars, les devastacions de la Tràcia i les negociacions diplomàtiques formaren part d'una mateixa estratègia.[1]

Les expedicions de la Rus dels segles ix i x foren principalment navals. L'atac sorpresa del 860 afectà els suburbis i les costes del Bòsfor mentre les principals forces imperials eren lluny. Les fonts contemporànies, especialment les homilies del patriarca Foci, expressen l'alarma causada per la incursió, mentre els relats posteriors atribuïren la retirada a una intervenció miraculosa. El suposat setge de 907, relacionat amb Oleg, és molt menys segur. El 941, en canvi, una nova expedició dirigida per Ígor fou atacada amb foc grec i no pogué establir-se davant la capital.[11]

L'últim gran intent d'un rebel imperial abans de la Quarta Croada fou el de Lleó Tornici el 1047. Els seus partidaris arribaren ràpidament a Constantinoble i disposaren d'una oportunitat inicial, però la indecisió permeté al govern de Constantí IX Monòmac reforçar la defensa. El fracàs de Tornici confirma que, fins i tot en moments de feblesa militar, una força rebel necessitava complicitats internes o capacitat de bloqueig per superar les muralles.[7]

La Quarta Croada i l'Imperi Llatí

El 1203, l'exèrcit de la Quarta Croada arribà a Constantinoble després d'acceptar la proposta del príncep Aleix, fill d'Isaac II, que prometia diners, suport militar i la submissió de l'Església oriental a Roma a canvi de ser restaurat al tron. La flota veneciana permeté als croats ocupar Gàlata i obrir l'accés al Corn d'Or. Els atacs combinats contra les muralles terrestres i marítimes i la fugida d'Aleix III provocaren un canvi de govern, però les promeses d'Aleix IV resultaren impossibles de complir.[5][12]

Les tensions entre els croats i la població, la crisi financera i un nou cop d'estat conduïren al segon setge. L'abril de 1204, després d'un primer assalt fallit, els atacants aconseguiren penetrar per les muralles del Corn d'Or. La ciutat fou sotmesa a saqueig, i els vencedors repartiren territoris i institucions de l'imperi. La conquesta no eliminà els poders romans d'Orient: a Nicea, l'Epir i Trebisonda sorgiren estats successors que disputaren l'herència imperial.[5]

L'Imperi Llatí depengué en gran manera de la protecció marítima veneciana i d'aliances canviants. El setge conjunt de Nicea i Bulgària de 1235–1236 no aconseguí trencar la defensa. Miquel VIII Paleòleg intentà de nou prendre la ciutat el 1260, però l'operació fracassà. L'any següent, Aleix Estrategòpul aprofità una absència temporal de la guarnició llatina i entrà amb una força reduïda. La restauració de l'Imperi Romà d'Orient, per tant, no resultà d'un gran assalt final sinó d'una operació d'oportunitat després de dècades de pressió militar i diplomàtica.[9]

Guerres dinàstiques i setges otomans

Després de 1261, Constantinoble recuperà la condició de capital romana d'Orient, però l'imperi disposava de menys recursos i el sistema defensiu patí els efectes de les guerres civils, la disminució demogràfica i la dependència de potències marítimes italianes. El 1347, Joan VI Cantacuzè entrà a la ciutat al final d'una guerra civil de sis anys. Entre 1376 i 1390, Andrònic IV, Joan V, Manuel II i Joan VII es disputaren repetidament el control de la capital amb el suport variable de genovesos, venecians i otomans.[9]

La intervenció otomana passà gradualment de l'arbitratge dinàstic al bloqueig directe. Baiazet I sotmeté Constantinoble a una pressió prolongada des de 1394. Manuel II cercà ajuda a l'Europa occidental, i una expedició dirigida pel mariscal Boucicaut reforçà temporalment la ciutat. El bloqueig només acabà quan la derrota otomana d'Ankara el 1402 desencadenà una guerra successòria entre els fills de Baiazet.[9]

La capital tornà a ser atacada durant aquesta guerra civil. Musa Çelebi l'assetjà breument el 1411, mentre Manuel II donava suport a Mehmet. El 1422, Murad II organitzà un setge amb artilleria i màquines, però l'assalt d'agost no superà les defenses i una revolta promoguda a Anatòlia obligà el soldà a desviar recursos. El fracàs proporcionà una treva, però no revertí el desequilibri entre el petit estat romà d'Orient i el poder otomà en expansió.[13]

Disposició general de les forces durant el setge otomà de 1453. El mapa, amb retolació anglesa, mostra les muralles terrestres, el Corn d'Or, la flota i els principals sectors de combat.

Mehmet II preparà el setge final mitjançant la fortalesa de Rumelihisarı, que ajudava a controlar el Bòsfor, una gran concentració de tropes, artilleria de gran calibre i una flota destinada a dificultar els socors marítims. L'emperador Constantí XI Paleòleg coordinà una defensa formada per romans d'Orient i contingents llatins, entre els quals destacava el genovès Giovanni Giustiniani Longo. Els defensors tancaren el Corn d'Or amb la cadena i repararen de nit els danys causats pels bombardeigs.[6][14]

Els otomans transportaren embarcacions per terra fins al Corn d'Or, intensificaren els treballs de mina i mantingueren la pressió sobre diversos sectors. Després de setmanes de combats, l'assalt general del 29 de maig de 1453 penetrà les defenses. Constantí XI morí durant la batalla i la ciutat fou ocupada per les forces de Mehmet II. La conquesta posà fi a l'estat romà d'Orient, tot i que altres entitats de tradició romana d'Orient subsistiren uns anys, i transformà Constantinoble en el principal centre polític de l'Imperi Otomà.[6][14]

Patrons militars i conseqüències

La majoria d'atacants fracassaren perquè no pogueren combinar un bloqueig terrestre amb el domini dels accessos marítims. Els àvars el 626, els búlgars en diversos moments i nombrosos rebels imperials disposaven de forces importants a la Tràcia, però no podien impedir de manera sostinguda que la ciutat rebés ajuda per mar. A la inversa, una incursió naval podia devastar suburbis i costes sense tenir mitjans per superar les muralles terrestres. Els setges més perillosos foren aquells en què l'atacant coordinà exèrcit, flota i aliats a les dues ribes dels estrets.[4][1]

Les divisions internes foren una altra vulnerabilitat recurrent. Els canvis de règim de 715, 743, 1203, 1347, 1376, 1379 i 1390 no s'expliquen únicament per la força material dels assetjants, sinó també per abdicacions, traïcions, obertura de portes i rivalitats entre faccions. El 1261, la poca vigilància i l'absència de la força llatina principal permeteren una reconquesta sense setge. Per contra, quan la guarnició, la població i el govern mantingueren una coordinació suficient, les muralles podien compensar una clara inferioritat numèrica.[7][9]

Els setges deixaren efectes que anaven més enllà del resultat immediat. El fracàs de 626 fou integrat en la memòria religiosa romana d'Orient; el de 717–718 limità les ambicions omeies de conquerir la capital; el saqueig de 1204 dispersà tresors, relíquies i elits i fragmentà l'espai polític romà d'Orient; i la conquesta de 1453 reordenà el poder a la Mediterrània oriental. Tanmateix, la interpretació de cadascun d'aquests episodis ha canviat a mesura que la historiografia ha comparat cròniques escrites en llengües diferents, documentació diplomàtica, topografia, arqueologia i evidència numismàtica.[8][10][5][6]

Vegeu també

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 Murat Arslan i Turhan Kaçar (eds.), Byzantion’dan Constantinopolis’e İstanbul Kuşatmaları / Sieges of İstanbul from Byzantion to Constantinople, Istanbul Research Institute, Istanbul, 2017, 460 pàg., ISBN 978-605-4642-67-0. Fitxa de l'editor.
  2. 1 2 3 4 Shaun O'Sullivan, «Sebeos' account of an Arab attack on Constantinople in 654», Byzantine and Modern Greek Studies, vol. 28, núm. 1, 2004, pàg. 67–88, doi:10.1179/byz.2004.28.1.67.
  3. 1 2 3 4 5 Marek Jankowiak, «The First Arab Siege of Constantinople: The Campaign of Yazīd b. Muʿāwiya in 667–669», dins Constantin Zuckerman (ed.), Constructing the Seventh Century, Travaux et Mémoires, vol. 17, Association des Amis du Centre d'Histoire et Civilisation de Byzance, París, 2013, pàg. 237–320, ISBN 978-2-916716-45-9.
  4. 1 2 3 4 5 Eric McGeer, «The Defence of Constantinople», dins Sarah Bassett (ed.), The Cambridge Companion to Constantinople, Cambridge University Press, Cambridge, 2022, pàg. 117–132, doi:10.1017/9781108632614.010.
  5. 1 2 3 4 5 6 7 Michael Angold, The Fourth Crusade: Event and Context, Longman, Harlow, 2003, ISBN 978-0-582-35610-8.
  6. 1 2 3 4 5 6 Marios Philippides i Walter K. Hanak, The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies, Ashgate, Farnham, 2011, ISBN 978-1-4094-1064-5.
  7. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Jonathan Harris, Constantinople: Capital of Byzantium, 2a ed., Bloomsbury Academic, Londres, 2017, ISBN 978-1-4742-5464-9.
  8. 1 2 3 4 5 Martin Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend, Palgrave Macmillan, Cham, 2019, ISBN 978-3-030-16683-0, doi:10.1007/978-3-030-16684-7.
  9. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Donald M. Nicol, The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453, 2a ed. revisada, Cambridge University Press, Cambridge, 1993, ISBN 978-0-521-43991-6.
  10. 1 2 3 Andrew Marsham, «The Siege of Constantinople and the Short Caliphates of Sulayman, ʿUmar II and Yazid II», dins The Umayyad Empire, Edinburgh University Press, Edimburg, 2024, pàg. 162–175.
  11. 1 2 Alexander A. Vasiliev, The Russian Attack on Constantinople in 860, Mediaeval Academy of America, Cambridge (Massachusetts), 1946.
  12. 1 2 Jonathan Harris, Byzantium and the Crusades, 2a ed., Bloomsbury, Londres, 2014, ISBN 978-1-78093-767-0.
  13. 1 2 3 Siren Çelik, Manuel II Palaiologos (1350–1425): A Byzantine Emperor in a Time of Tumult, Cambridge University Press, Cambridge, 2021, doi:10.1017/9781108874038.
  14. 1 2 3 Anthony Kaldellis, 1453: The Conquest and Tragedy of Constantinople, Oxford University Press, Oxford, 2026, ISBN 978-0-19-782753-6 (edició en línia), doi:10.1093/oso/9780197827505.001.0001.

Bibliografia

  • Angold, Michael. The Fourth Crusade: Event and Context. Harlow: Longman, 2003. ISBN 978-0-582-35610-8.
  • Arslan, Murat; Kaçar, Turhan (eds.). Byzantion’dan Constantinopolis’e İstanbul Kuşatmaları / Sieges of İstanbul from Byzantion to Constantinople. Istanbul: Istanbul Research Institute, 2017. ISBN 978-605-4642-67-0.
  • Bassett, Sarah (ed.). The Cambridge Companion to Constantinople. Cambridge: Cambridge University Press, 2022.
  • Çelik, Siren. Manuel II Palaiologos (1350–1425): A Byzantine Emperor in a Time of Tumult. Cambridge: Cambridge University Press, 2021. doi:10.1017/9781108874038.
  • Harris, Jonathan. Constantinople: Capital of Byzantium. 2a ed. Londres: Bloomsbury Academic, 2017. ISBN 978-1-4742-5464-9.
  • Hurbanič, Martin. The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend. Cham: Palgrave Macmillan, 2019. ISBN 978-3-030-16683-0.
  • Kaldellis, Anthony. 1453: The Conquest and Tragedy of Constantinople. Oxford: Oxford University Press, 2026. ISBN 978-0-19-782753-6 (edició en línia).
  • Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453. 2a ed. Cambridge: Cambridge University Press, 1993. ISBN 978-0-521-43991-6.
  • Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies. Farnham: Ashgate, 2011. ISBN 978-1-4094-1064-5.
  • Vasiliev, Alexander A. The Russian Attack on Constantinople in 860. Cambridge (Massachusetts): Mediaeval Academy of America, 1946.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.