Vespro della Beata Vergine
![]() | |
| Títol original | Vespro della Beata Vergine (it) |
|---|---|
| Forma musical | obra de composició musical |
| Compositor | Claudio Monteverdi |
| Llengua | llatí |
| Publicació | juliol 1610 |
| Gènere | música religiosa |
| Catalogació | Stattkus-Verzeichnis SV 206-206a |
| Durada | 90 minuts 140 minuts |
| País d'origen | Itàlia |

Vespro della Beata Vergine (Vespres de la Beata Verge), SV 206 i 206a, -més correcte en llatí: Vesperis in Festis Beata Mariae Vergine, o informalment: Vespres de 1610 - és una composició musical de Claudio Monteverdi. El terme «Vespres» (pregàries del vespre) deriva dels oficis divins de l'església Catòlica, un conjunt de pregàries diàries que han mantingut la seva estructura durant 1.500 anys. Amb perspectiva, els vespres de Monteverdi van ser l'obra de música sacra més ambiciosa abans de Bach. Dins dels seus 90 minuts, la peça inclou l'actuació de solistes, cor i orquestra, i conté elements tan litúrgics com extra-litúrgics.
Els vespres són composicions basades en diversos texts bíblics que s'utilitzen tradicionalment a les litúrgies d'algunes festivitats marianes de l'església catòlica: el text introductori Deus in adjutorium (Salm 69), cinc salms arranjats, motets sacres i una sonata (anomenats "sacris concertibus") intercalats entre els salms, un càntic tradicional, dos arranjaments del text del Magnificat, i el Benedicamus Domino com a conclusió de l'obra.
Història i context
Els Vespres marians de 1610 de Monteverdi van significar la primera obra sacra del compositor, vint-i-vuit anys després de la seva primera publicació. Destaca per la integració d'estils antics i tècniques compositives noves; això fa que el conjunt no es pugui classificar dins la categoria de prima pratica ni tampoc dins la seconda pratica. Els Vespres es van publicar el juliol de 1610 conjuntament amb una missa a sis veus que parodiava un motet de Nicolas Gombert (In illo tempore loquante Jesu). Aquesta primera impressió dels Vespres va fer-se a Venècia mentre el Monteverdi estava treballant a la cort ducal de Màntua. No hi ha cap registre històric que indiqui a quina de les dues ciutats es va interpretar l'obra per primera vegada. El motiu de publicació segueix sent un tema de debat. En aquell moment, el compositor estava en una situació econòmica i personal complicada: era vidu i tenia dos fills joves a càrrec seu. A més, les relacions amb el duc de Màntua s'havien enrarit i Monteverdi havia de considerar alternatives laborals.[1] Així, és probable que l'obra servís com a carta de presentació per a un càrrec a Venècia o a Roma. En aquest sentit, crida l'atenció la dedicatòria al papa que Monteverdi va incloure a la primera pàgina de la publicació. L'acceptació del pontífex implicava, a més, silenciar les crítiques cap a l'estil modern de les obres de Monteverdi, assenyalat públicament per figures com Artusi.[2] Si s'analitza la portada de la publicació original, es pot veure com la missa que acompanya els Vespres ocupa el lloc principal. Aquesta missa està construïda seguint els cànons compositius de la prima pratica, molt més acceptats per l'església de l'època.[1] Els Vespres, en canvi, presenten elements més moderns i d'estil Venecià, tot i estar construïts sobre cantus firmus. Amb tot, Monteverdi va convertir-se en maestro di cappella a la Basílica de Sant Marc de Venècia l'any 1613, de manera inesperada després de la mort del maestro Giulio Cesare Martinengo.[3]
L'obra representa una fita dins la història de la música occidental, sobretot gràcies al plantejament singular que Monteverdi va donar a cada un dels moviments. Aquesta composició religiosa i monumental no només presenta moments d'intimitat i pregària; també incorpora música secular i un amalgama de formes musicals -sonates, motets, càntics, salms- sense renunciar a la unitat global. Monteverdi aconsegueix aquesta cohesió gràcies a l'ús del cant gregorià original de cada text com a base (cantus firmus) dels moviments de l'obra. Avui dia, més de quatre-cents anys després, encara no s'han esclarit les intencions concretes del conjunt. El tema ha generat debat entre musicòlegs durant dècades. Graham Dixon va suggerir que l'arranjament dels Vespres encaixa més a les festivitats de Santa Bàrbara que a les de la Verge Maria, tot afirmant que els texts del Càntic dels Càntics es poden utilitzar per a qualsevol santa. Segueix l'argument suggerint que l'obra s'hauria pogut modificar i adaptar a festivitats marianes per "motius de màrqueting".[4] Diversos fets donen suport a aquesta versió: només hi ha dues cançons marianes en tota l'obra (Audi Coelum i Ave Maris Stella); la sonata es podria adaptar fàcilment a qualsevol nom de verge; i a més, el text del Duo Seraphim té relació amb Santa Bàrbara -perquè aquesta en general es relaciona amb la Trinitat.
Els Vespres són una obra monumental i requereixen la participació d'un cor prou gran i capacitat, que pugui executar fins a deu parts vocals simultànies i també dividir-se en cors separats en algunes seccions de l'obra. Tot això, mentre s'acompanyen els set solistes diferents que intervenen durant tota la peça. Una dada interessant és el fet que Monteverdi no inclogués la instrumentació del ripieno; a la partitura només hi apareixen les parts de violí i corneta solistes. A més, tampoc va especificar el conjunt d'antífones en cant gregorià, que tradicionalment es canten després de cada salm i després del Magnificat final. Aquestes dues característiques permeten que els intèrprets adaptin l'obra a les possibilitats instrumentals de cada ocasió i que els Vespers es puguin cantar en múltiples festivitats si s'escullen les antífones que hi corresponen. Un altre exemple clar de la intenció adaptativa de l'obra és l'existència de dues versions del Magnificat, una per a formació petita i l'altra per a un conjunt més gran. Alguns acadèmics n'extreuen que els Vespres no van ser pensats com una sola obra, encara que s' interpretin generalment com a tal.
Debat sobre els motets
Hi ha discussió sobre la naturalesa del conjunt de motets Nigra sum, Pulchra es, Duo Seraphim i Audi Coelum. La portada de la primera edició de la partitura suggereix que aquests no van ser concebuts exclusivament dins dels Vespers, sinó que formen un conjunt separat de concerts sacres. Amb tot, el fet que estiguin col·locats entre els salms, indica que sí que es van pensar com a part de l'obra. Es pensa que els motets també es van interpretar independentment en altres ocasions, com per exemple a la cort del duc de Màntua, per qui Monteverdi treballava. A més, els motets podrien ser substituts de les antífones, o bé ser-ne un complement.
Estructura
Com en altres litúrgies de vespre, els Vespres de la Beata Verge s'estructuren en un responsori, cinc salms, un himne i un magnificat. Entre els salms, Monteverdi va afegir quatre concerts sacres, que estan construïts sobre un estil propi, basat en el cant monòdic acompanyat de polifonia.
Ordinari de l'ofici (amb relació de textos)
- Responsori (Sl 69:1):
- Versicle: Deus in adjutorium meum intende.
- Resposta: Domine ad adjuvandum em festina (Sl 122). Cor a sis veus i dotze intruments (si plau).
|
Domine ad adiuvandum me festina. |
no tardeu a defensar-me, Senyor. |
- Aquest moviment fa ús d'elements musicals provinents de l'obertura de l'òpera L'Orfeo.
- Salm: Dixit Dominus (Sl 110). Cor a sis veus i sis instruments.
|
Dixit Dominus Domino meo: |
Oracle del Senyor al meu Senyor: |
- Motet: Nigra sum (del Càntic dels Càntics). Tenor solista i cor.
|
Nigra sum, sed formosa, |
Soc negra, però formosa, |
|
Laudate pueri Dominum, |
Servents del Senyor, lloeu-lo, |
- Motet: Pulchra es (del Càntic dels càntics). Duet vocal.
|
Pulchra es, amica mea, |
Ets bella, amiga meva, |
- Salm: Laetatus sum (Sl 122). Cor a sis veus.
|
Laetatus sum in his, quae dicta sunt mihi: |
Quina alegria quan em van dir: |
|
Duo Seraphim clamabant alter ad alterum: |
Dos serafins cridaven l'un a l'altre: |
- El text del Duo Seraphim comença com a duet. Quan el text -que combina fragments del llibre d'Isaïes i de la Primera carta de Joan- menciona la Trinitat, un tercer tenor s'hi afegeix. Els tres solistes canten les paraules "et hi tres unum sunt" ("i aquests tres són un") a l'uníson.
- Salm: Nisi Dominus (Sl 127). Cor a deu veus.
|
Nisi Dominus aedificaverit domum, |
Si el Senyor no construeix la casa, |
- Motet: Audi Coelum (Poema litúrgic anònim). Dos tenors solistes, que canten alternadament (prima ad una voce sola)
|
Audi, coelum, verba mea, |
Escolta, cel, les meves paraules |
- Salm: Lauda Jerusalem (Sl 147). Dos cors a tres veus i un cantus firmus del tenor solista.
|
Lauda, Ierusalem, Dominum: |
Glorifica el Senyor, Jerusalem: |
- Sonata: sopra Sancta Maria, ora pro nobis. Sopranos i vuit instruments.
- Càntic: Ave maris stella (càntic de cant gregorià del segle VIII). Dos cors, solistes i cinc instruments.
|
Ave maris stella, |
Ave, estrella del mar, |
- Magnificat I (Lc 1:46-55). Set veus i sis instruments.
|
1. Magnificat anima mea |
1. |
- Aquest arranjament del Magnificat també utilitza elements musicals de L'Orfeo.
- 'Magnificat II (Lc 1:46-55). Sis veus.
Gravacions
La primera gravació comercial dels Vespres publicar-se en format LP l'any 1953. A parti d'aquesta data, l'obra s'ha enregistrat en múltiples ocasions i nombroses versions que utilitzen tan instrumentació moderna com antiga. En algunes gravacions trobem que les parts vocals les interpreten cors sencers, mentre que en d'altres s'opta per tenir solament una veu per divisi. Alguns enregistraments comptats, com és el cas de la versió de Denis Stevens -basada en la seva pròpia edició de l'obra-, els motets (o "concerts sacres") s'han substituït per antífones.
Exemples sonors
- Deus in adjutorium
- Laudate pueri
Enregistraments en directe del conjunt Cantica Symphonia (dir. Giuseppe Maletto), a Torí el 3 d'octubre de l'any 2000.
Referències
- 1 2 Luís, Gago (23-10-2017). "Parlem de Música...". [Consulta: 24 octubre 2017] (en castellà)
- ↑ Whenham, 1997, p. 38-39.
- ↑ Whenham, 1997, p. 40.
- ↑ Whenham, 1997, p. 33-35.
Bibliografia
- Whenham, John. Monteverdi : Vespers (1610) (en anglès). Nova York: Cambridge University Press, 1997 (Cambridge Music Handbooks). ISBN 0-521-45377-1.
- Kurtzman, Jeffrey. The Monteverdi Vespers of 1610 - Music, Context, Performance. Oxford: Clarendon Press, 2000. ISBN 978-0-19-816409-8.
