Alexander Tcherepnin

Alexander Tcherepnin va néixer dins de l'ambient artístic de Sant Petersburg. Gràcies a les connexions de la seva família Benois-Diàguilev, casa seva va ser un lloc de trobada per a molts músics i artistes coneguts de l'època. Hi acudien artistes de tota mena —tant els tradicionalistes com el bo i millor de l'avantguarda. Entre els íntims de la família hi havia noms com Glazunov, Rimski-Kórsakov, Stravinski, Prokófiev, Benois, Bakst, Fokin i Diàguilev.^[1][3]

Quan va començar els estudis formals de teoria i composició al final de la seva adolescència, ja havia compost centenars de peces, incloses més d'una dotzena de sonates per a piano. Entre els seus professors a Rússia hi havia el compositor Víktor Beliàiev (alumne d'Anatoli Liàdov i Aleksandr Glazunov), que va preparar Tcherepnin per al Conservatori de Sant Petersburg; Leokàdia Kaixperova (pianista de renom, protegida d'Anton Rubinstein); i el seu professor al Conservatori, Nikolai Sokolov (alumne de Nikolai Rimski-Kórsakov). En aquella època, el mentor de Tcherepnin va ser el famós musicòleg Alexander Ossovsky, que també era amic del seu pare. Les seves obres van ser influenciades pel compositor Alexander Spendiaryan.

A l'animada vida musical de Sant Petersburg d'aquells anys, es van sumar els viatges a París el 1909 i 1910, on el seu pare dirigia els ballets de Serguei Diàguilev, el famós impulsor del ballet rus, que va alimentar la sensibilitat artística de Tcherepnin. Serguei Prokófiev, alumne del seu pare, va tenir una influència especial en el jove compositor.^[5]

Després de la Revolució Russa de 1917 i les guerres civils que la van seguir, van condemnar Tcherepnin a un exili permanent. El 1918, afectat per la fam i les difícils condicions de vida a Sant Petersburg, el jove Tcherepnin va patir escorbut, i la seva família va optar per deixar enrere totes les seves possessions i traslladar-se a Tbilisi, capital del nou estat independent de Geòrgia.^[5] A l'equipatge del jove Tcherepnin hi havia unes dues-centes peces curtes per a piano, una bona part de les quals finalment es van imprimir (sobretot en les seves Bagatelles, op. 5).

A Tbilisi, el seu pare Nicolai va assumir el càrrec de director musical del Conservatori de Tbilisi i la trajectòria musical de Tcherepnin va experimentar un creixement ràpid i profund.^[5] Va fer concerts com a pianista i director i va escriure música per al Teatre Kamerny.^[6][7] Tbilisi destacava com un important nucli musical, on molts dels més grans músics russos actuaven com a convidats. Allí, Xaliapin va formar-se i va iniciar la seva trajectòria com a cantant.^[1] Però la guerra havia aïllat Rússia del corrent principal de l'art europeu: la manca de novetats editorials, l'absència de ràdio i el desenvolupament incipient del gramòfon condemnaren Tcherepnin a formar-se en un buit musical. Tot i això, tenia molt clara la seva vocació de compositor.^[4]

La rica i ancestral música tradicional georgiana va exercir una influència decisiva en l'estil de Tcherepnin. Al Caucas, Alexander descobrí la riquesa del patrimoni folklòric local. Aquell contacte el portà a adonar-se que el sistema tonal occidental no s'adaptava al tipus de música que volia compondre. Amb el temps, elaborà el que ell mateix considerà el sistema més idoni per al seu llenguatge musical: una escala de nou notes formada per tres tetracords. Tcherepnin l'anomenà Interpunt, ja que la seva música, pel que fa a sonoritat, s'allunya completament de la tradició tonal occidental. L'Interpunt era una tècnica polifònica innovadora centrada en el ritme, que seria aplicada àmpliament en les seves obres posteriors. En obres com Rapsòdia georgiana, op. 25, va buscar integrar el folklore georgià amb recursos musicals innovadors, generant un univers sonor distintiu que amalgamava tradicions orientals i europees.^[5]

L'any 1921, amb l'Exèrcit Roig a les portes de Tbilisi, la família Tcherepnin va emigrar el juny cap a Constantinoble, buscant començar de nou lluny de la seva terra. Malgrat els moments d'angoixa i incertesa, Tcherepnin va quedar captivat per l'encant i la riquesa històrica oriental de la ciutat.^[5]

Després es van establir a París on el seu pare acabaria esdevenint director del Conservatori Rus de la ciutat.^[1] Alexander Tcherepnin s'integrà dins la nombrosa comunitat d'exiliats russos establerta a París, ciutat que durant anys es convertí en el seu lloc de residència i activitat artística.^[4] Alexander hi va completar els estudis amb Paul Vidal (contrapunt) i Isidor Philipp, que era el cap del departament de piano al Conservatori de París, i es va associar amb un grup de compositors que incloïa Bohuslav Martinů, Marcel Mihalovici, Alexandre Tansman i Conrad Beck. Philipp va aconseguir la publicació de diversos grups de peces curtes per a piano que Tcherepnin havia compost a Rússia.

A París havia començat a fer-se un nom amb el seu Primer concert per a piano, op. 12 (1920), una obra dins la tradició de Glazunov, Rimski-Kórsakov i Skriabin. Es va convertir de seguida en una figura destacada de l'avantguarda musical parisenca, tant com a compositor com a intèrpret. Anna Pàvlova li va comissionar el ballet Ajanta's Frescoes, que estrenà al Covent Garden de Londres i mantingué en repertori durant anys. El 1925 va guanyar el prestigiós Premi Schott amb Concerto da Camera, op. 33, que li va aportar un ampli reconeixement.^[5]

El 1926, Tcherepnin es va casar a Montecarlo amb Louisine Weekes, una adinerada socialite americana catorze anys més gran que ell, que li va proporcionar suport financer per a composicions de major envergadura, inclosa la seva Primera Simfonia, presentada a París el 1927.^[5] Aquesta simfonia va generar una gran polèmica: el segon moviment, concebut exclusivament per a percussió sense afinació, va dividir el públic entre els xiulets, els aplaudiments i les crítiques que el titllaven de «soroll inclassificable», «cacofonia» o fins i tot «bolxevisme sonor», mentre d'altres el celebraven com «l'apoteosi del ritme».^[3]

El 1933, amb Russian Dances per a orquestra, op. 50, va fer un pas decidit cap al folklore: en lloc d'emprar l'orquestra amb tècniques contrapuntístiques, en destacava sobretot les possibilitats tímbrico-colorístiques.^[5]

El matrimoni amb Louisine, que va perdurar més d'una dècada, va marcar de manera indirecta la seva vida i la seva trajectòria musical fins al 1937, quan, després de tornar d'una estada a la Xina, es va casar amb Ming a París.^[5]

Des de París, Tcherepnin va iniciar una carrera internacional destacada com a virtuós pianista.^[1] Després de guanyar el premi Schott, va començar les visites anuals als Estats Units l'any 1926 i més tard va anar a l'Extrem Orient, fent diverses visites prolongades a la Xina i el Japó entre 1934 i 1937.

Quan Tcherepnin va arribar a la Xina el 1934, durant una de les seves gires internacionals, ja se sentia esgotat dels seus experiments tècnics i receptiu al que més tard descriuria com una “cura folklòrica”. Enamorat del país —i també d'una jove pianista xinesa, Lee Hsien Ming—, va anul·lar la resta del seu itinerari i s'hi va establir durant diversos anys, fins i tot quan ella va marxar a estudiar a Brussel·les i París. Es van casar més tard a Europa. Van tenir tres fills junts: Peter, Serge i Ivan.^[3] Alarmat per la possible dilució de la música xinesa, va col·laborar amb el Ministeri de Cultura i, com a professor del Conservatori de Xangai, va ensenyar a una nova generació de compositors a integrar les seves tradicions en llenguatges moderns. També va impulsar concursos per afavorir la creació, l'edició i la difusió d'aquesta música. Repetiria aquesta tasca al Japó. A banda de la seva tasca docent i orientadora al Conservatori de Xangai, va col·laborar amb el govern xinès en la definició de polítiques educatives musicals. A Tòquio, va impulsar la creació d'una editorial centrada en la difusió de música contemporània.^[1] Va promocionar compositors al Japó (Akira Ifukube, Fumio Hayasaka, Bunya Koh i altres), i a la Xina (He Luting i altres).

Entre 1937 i 1945, el compositor es va trobar immers en greus dificultats personals i professionals: un matrimoni deteriorat, problemes econòmics i les dures condicions de la Segona Guerra Mundial. El 1937 es va divorciar de Louisine i va casar-se amb la pianista xinesa Lee Hsien Ming, també coneguda com a Ming Tcherepnin), a qui havia conegut durant la seva estada a la Xina. En temps de guerra, la seva producció va perdre qualitat, ja que es veia obligat a escriure música sobretot amb finalitats de subsistència.^[5]

Durant la Segona Guerra Mundial, va viure un temps a París, ensenyant piano al Conservatori Rus. La guerra pràcticament va aturar les seves activitats musicals. La immediata postguerra, però, va comportar un ressorgiment de les energies creatives. El resultat va ser una sèrie d'obres importants, com Set cançons sobre poemes xinesos, op. 71, la seva primera obra vocal amb elements xinesos, estrenada el 1946 per Zhou Xiaoyan al Festival de Praga,^[5] i la Simfonia núm. 2 (composta el 1947, no orquestrada fins al 1951).

Encara que la seva inspiració creativa es veié profundament afeblida en aquells anys, la unió amb Ming li permeté conservar intacta la convicció en el concepte d'Euràsia i en la fusió entre Rússia i Orient, un principi que continuaria vertebrant la seva trajectòria musical.^[5]

El 1948 es traslladà als Estats Units, establint-se a Chicago el 1950 i el 1958 adquirint la ciutadania dels Estats Units. Després de superar aquells anys difícils, Tcherepnin i Ming van trobar la felicitat establint una nova família als Estats Units. La seva estabilitat financera es va assegurar finalment el 1949, quan ambdós van accedir a llocs docents a la Universitat DePaul de Chicago,^[5] on va romandre durant quinze anys.^[8] Entre els seus estudiants hi havia Phillip Ramey, Robert Muczynski, Gloria Coates i John Downey.

La Simfonia núm. 3 de Tcherepnin va ser escrita mentre es trobava a Chicago durant aquest temps, per encàrrec el 1951 per Patricia i M. Martin Gordon, que van ser els fundadors de Princess Pat, una empresa de cosmètica amb seu a Chicago. L'obra va ser dedicada a Patricia Gordon i es va estrenar el 1955 amb Fabien Sevitzky dirigint l'Orquestra Simfònica d'Indianapolis. Mentrestant, la seva Simfonia núm. 2 es va estrenar amb l'Orquestra Simfònica de Chicago l'any 1952 sota la direcció de Rafael Kubelík. El 1957, Tcherepnin va completar dues comissions orquestrals americanes importants: el Divertimento, op. 90 (per a Fritz Reiner i l'Orquestra Simfònica de Chicago) i la seva Simfonia núm. 4, op. 91 (per a Charles Munch i l'Orquestra Simfònica de Boston). El 1964 es va traslladar a Nova York i posteriorment va dividir el seu temps entre els Estats Units i Europa.^[6] L'any 1967 visità el seu país natal i hi va fer una aparició com a director convidat que causà sensació a la URSS.^[1]

Va morir a París el 1977.

L'Orquestra Simfònica de Singapur va ser la primera a gravar el seu cicle simfònic complet, dirigit per Lan Shui. El 2008, aquests enregistraments es van reeditar juntament amb les interpretacions de la Simfònica de Singapur dels seus sis concerts per a piano (Noriko Ogawa, pianista), juntament amb l'oració simfònica, op. 93, Magna Mater, Op. 41 i altres obres orquestrals.

• Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 12
• Concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 26
• Concert per a piano i orquestra núm. 3, op. 48
• Concert per a piano i orquestra núm. 4, Fantasia, op. 78
• Concert per a piano i orquestra núm. 5, op. 96
• Concert per a piano i orquestra núm. 6, op. 99

• Simfonia núm. 1, op. 42
• Simfonia núm. 2, op. 77
• Simfonia núm. 3, op. 83
• Simfonia núm. 4, op. 91 (dedicada a Charles Munch)

• Sonata núm. 1 per a violoncel i piano en re major, op. 29 (1924)
• Sonata núm. 2 per a violoncel i piano en re major, op. 30/1 (1925)
• Sonata núm. 3 per a violoncel i piano en fa sostingut major, op. 30/2 (1919-1926)
• Oda per a violoncel i piano (1919)
• El violoncel «Ben temperat», op. 38 (1925-1926), 12 preludis sobre una escala modal de 9 intervals
• Misteri, peça per a violoncel i piano, op. 37/2
• 4 Cançons i danses per a violoncel i piano, op. 84 (1953), escrites per a Gregor Piatigorski