Baby Doll

Baby Doll

Fitxa
Direcció	Elia Kazan
Protagonistes	Karl Malden Carroll Baker Eli Wallach Mildred Dunnock Rip Torn Lonny Chapman Madeleine Sherwood
Producció	Elia Kazan
Dissenyador de producció	Richard Sylbert
Guió	Tennessee Williams
Música	Kenyon Hopkins
Fotografia	Boris Kaufman
Muntatge	Gene Milford
Distribuïdor	Warner Bros. i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	18 desembre 1956 (Nova York)
Durada	114 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Color	en color i en blanc i negre
Descripció
Gènere	drama
Tema	virginitat
Lloc de la narració	Mississipi
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor actriu secundària (1957) Oscar a la millor actriu (1957) Oscar a la millor fotografia, blanc i negre (1957) Oscar al millor guió adaptat (1957)

Baby Doll és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Elia Kazan, estrenada el 1956 i doblada al català.^[1] Protagonitzada per Carroll Baker, Karl Malden i Eli Wallach, va ser produïda per Kazan i Tennessee Williams, i adaptada per Williams de dues de les seves pròpies obres de teatre d'un acte: 27 Wagons Full of Cotton i The Unsatisfactory Supper. La trama se centra en una disputa entre dos propietaris rivals de desmotadores de cotó a la zona rural de Mississipí. Filmada a Mississipí a finals de 1955, Baby Doll es va estrenar el desembre de 1956. Va provocar una important controvèrsia, principalment pels seus temes sexuals implícits, i la National Legion of Decency va condemnar la pel·lícula.

Malgrat les objeccions morals, Baby Doll va gaudir d'una resposta majoritàriament favorable de la crítica i va obtenir nombrosos reconeixements, inclòs el Globus d'Or al millor director per Kazan i nominacions a quatre altres premis Globus d'Or, quatre premis de l'Acadèmia i quatre premis BAFTA. Wallach va guanyar el premi BAFTA al millor actor revelació.

Baby Doll ha estat catalogada per alguns estudiosos del cinema com una de les pel·lícules més notòries dels anys cinquanta, i The New York Times la va incloure a la seva Guia de les 1.000 millors pel·lícules mai fetes.^[2]

Al delta del Mississipí, l'Archie Lee Meighan, un intolerant propietari d'una desmotadora de cotó de mitjana edat, ha estat casat amb la bonica i ingenua "Baby Doll" Meighan, de 19 anys, durant gairebé dos anys. Com a part de la seva negociació matrimonial amb el pare de Baby Doll, que estava malalt terminalment (i ara ja mort), Archie va prometre al seu sogre no consumar la seva relació fins que ella no faci 20 anys. Les condicions també incloïen establir-la en la “Tiger Tail” (Cua de Tigre) restaurada, que havia estat la casa més gran del comtat però ara està en estat deteriorat. Mentrestant, Baby Doll dorm en un bressol perquè l'únic altre mobiliari de la casa és el llit on dorm Archie. Archie, un alcohòlic, l'espia a través d'un forat a la paret. La tieta ja gran de Baby Doll, Rose Comfort, viu a la casa com a cuinera i mestressa de casa, per a disgust d'Archie. Reprimint-se, Archie gira al voltant de la seva dona a l'espera del dia de l'aniversari fatídic.

Però Archie també és prop de la fallida. Archie incompleix els pagaments a una empresa de mobles. Quan pràcticament tots els mobles de la casa són embargats, Baby Doll amenaça de marxar, declarant un incompliment dels termes del contracte matrimonial. El competidor d'Archie és un sicilià-americà anomenat Silva Vacarro, propietari d'una desmotadora de cotó més nova, moderna i rendible que li ha tret tot el negoci a Archie. La nit anterior, Archie va respondre cremant la desmotadora de Vacarro.^[3] Sospitant que Archie és l'incendiari, Vacarro visita la desmotadora d'Archie l'endemà amb camions plens de cotó, fingint ignorància i "bona voluntat", oferint-se a pagar a Archie Lee perquè la desmotés per ell.

Quan un Archie borratxo torna i veu la Baby Doll passejant amb la seva roba interior, amb Vacarro fent com si fos a casa seva al pis de dalt a la seva habitació, s'enfada però no pot enfrontar-se directament a Vacarro. Descarregant la seva ràbia contra la tieta Rose, la culpa d'haver deixat la Baby Doll sola a casa per anar a visitar un amic a l'hospital i, enfadat, li diu a la tieta Rose que marxi de casa. Vacarro immediatament s'ofereix a deixar-la viure amb ell com a cuinera. La Baby Doll anima la tieta Rose a acceptar, insinuant que ella mateixa podria unir-s'hi en el futur. Mentre l'Archie s'enfada per les implicacions, Vacarro i la Baby Doll flirtegen obertament per burlar-se'n. Després que Vacarro s'enfronti a l'Archie amb la declaració jurada que Baby Doll li havia signat anteriorment, explicant que va ser Archie qui va incendiar la màquina de Vacarro, l'Archie recupera la seva escopeta i persegueix Vacarro a fora mentre la Baby Doll truca a la policia.

La policia arriba i l'Archie és arrestat quan Vacarro els presenta la declaració jurada. Aleshores, Vacarro abandona la propietat, dient-li a la Baby Doll que tornarà l'endemà amb més cotó. La policia s'enduu l'Archie, comentant amargament que ja és mitjanit i que la Baby Doll fa 20 anys. La Baby Doll i la seva tieta Rose tornen a la casa per esperar el retorn de Vacarro, amb l'esperança que se'n recordi.

• Karl Malden: Archie Lee Meighan
• Carroll Baker: Baby Doll Meighan
• Eli Wallach: Silva Vacarro
• Mildred Dunnock: Tia Rose Comfort
• Lonny Chapman: Rock
• Eades Hogue: Xèrif
• Noah Williamson: Diputat

• La pel·lícula marca la primera aparició al cinema de Eli Wallach i el primer paper principal de Carroll Baker (descoberta a Gegant), sortits tots dos d'Actors Studio. Karl Malden, va actuar ja a A Streetcar Named Desire l'any 1951.^[4]
• El guió original de Tennessee Williams escrit expressament per la pantalla, tot i que inspirat en dues peces d'un acte escrites els anys 1940: Twenty-seven Wagons Full of Cotton i The Unsatisfactory Supper, també conegut sota el títol The Long Stay Cut Short. L'escriptor refondrà el seu guió en una peça de teatre l'any 1978 que titularà Tiger Tail.
• El 13 de desembre de 1956, la pel·lícula va ser condemnada per la Lliga per la virtut. Kazan va refusar qualsevol tall (contràriament a A Streetcar Named Desire, té el dret de final cut); els boicots de les sales de cinema, portats pels catòlics amb, en primera línia, el cardenal Spellman, s'intensifiquen i la pel·lícula és finalment retirada de les pantalles l'any 1957.