Tennessee Williams

Plantilla:Infotaula personaTennessee Williams
Imatge
Tennessee Williams (amb 54 anys) fotografiat per Orland Fernández en 1965 pel 20 aniversari de El zoo de vidre Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Thomas Lanier Williams Modifica el valor a Wikidata
26 març 1911 Modifica el valor a Wikidata
Columbus (Mississipi) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 febrer 1983 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Nova York Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmort accidental, ennuegament Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri del Calvari Modifica el valor a Wikidata
President del jurat del Festival de Canes

← Jeanne Moreau – Roberto Rossellini → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaSt. Paul's Episcopal Church Rectory, Old (en) Tradueix (1911–1914)
Saint Louis
Nova Orleans
Columbus
Clarksdale Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat d'Iowa
The New School
University City High School
Universitat de Missouri
Universitat Washington a Saint Louis
Soldan International Studies High School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArts escèniques Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódramaturg, poeta, guionista, novel·lista, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1930 Modifica el valor a Wikidata -
OcupadorThe New School Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereDrama teatral Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsErwin Piscator Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
ParellaFrank Merlo Modifica el valor a Wikidata
ParesCornelius Coffin Williams Modifica el valor a Wikidata  i Edwina Estelle Dakin Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0931783 TMDB (persona): 3634 FilmAffinity (persona): 755343987 Allmovie (artista): p116908 IBDB (repartiment): 8822 Musicbrainz: de4b0803-4734-4836-ad18-25c31ef85b43 Discogs: 760461 Goodreads (autor): 7751
Find a Grave: 1111Modifica el valor a Wikidata

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus, Mississipi, 26 de març de 1911 - Nova York, 25 de febrer de 1983), va ser un escriptor, dramaturg i guionista nord-americà. Juntament amb els seus contemporanis Eugene O'Neill i Arthur Miller, és considerat un dels tres dramaturgs més importants del teatre americà del segle XX.[1] Les seves obres de teatre van tenir un ressò extraordinari sobretot gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer.

Va obtenir en dues ocasions el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major èxit universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zinc calenta (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle.

Biografia

Thomas Lanier Williams III va nèixer a Columbus, Mississippi, d'ascendència anglesa, gal·lesa i hugonota, el segon fill d'Edwina Dakin (9 d'agost de 1884 - 1 de juny de 1980) i Cornelius Coffin "C. C." Williams (1879–1957).[2] El seu pare era un venedor ambulant de sabates que es va convertir en alcohòlic i sovint era fora de casa. La seva mare, Edwina, era filla de Rose O. Dakin, professora de música, i del reverend Walter Dakin, un sacerdot episcopal d'Illinois que va ser assignat a una parròquia a Clarksdale, Mississipí, poc després del naixement de Williams. Williams va viure a la rectoria episcopal del seu avi amb la seva família durant gran part de la seva primera infància i va estar a prop dels seus avis.

Va tenir dos germans, la germana gran Rose Isabel Williams (1909–1996) [3] i el germà petit Walter Dakin Williams [4](1919[5]–2008).[6] De petit, Williams gairebé va morir d'una diftèria que el va deixar fràgil, baixet i pràcticament confinat a casa seva durant un any de recuperació. Almenys en part a causa de la seva malaltia, el seu pare, Cornelius Williams, descendent de pioners de l'est de Tennessee, el considerava un nen dèbil, i tenia un temperament violent i propens a utilitzar els punys. Considerava amb menyspreu el que considerava l'efeminament del seu fill. Edwina, atrapada en un matrimoni infeliç,[7] va centrar la seva atenció gairebé completament en el seu fràgil fill petit.[8] Crítics i historiadors coincideixen que Williams es va inspirar en la seva pròpia família disfuncional en gran part dels seus escrits,[1] i que el seu desig d'alliberar-se de la seva educació puritana el va impulsar cap a l'escriptura.[9] Cap els anys 1960s, influenciat pel seu germà, converstit al catolicisme, Williams es va unir a l'Església Catòlica;[10] tanmateix, mai va atribuir gaire importància a la religió en la seva vida personal.[11]

Va estudiar a les universitats de Missouri, Iowa i a la Universitat Washington a Saint Louis. De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir-se al catolicisme, en un fosc gest religiós. Després de l'apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, Tennessee Williams s'enfrontaria a la crisi d'un teatre que havia començat a empobrir-se i banalitzar-se al començament de la dècada dels seixanta.

La primera de les seves obres, Battle of Angels (Batalla dels àngels), 1940, obria un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana: frustracions, alcoholisme, passions eròtiques, desenganys, donen el to pessimista i escèptic d'aquesta dramatúrgia que va tenir en el cinema estatunidenc de dues dècades una de les seves fonts argumentals de més èxit. Altres peces seves, El zoo de vidre (The Glass Ménagerie), 1944, You touched me, 1946, que pertanyen a la primera fase del seu cicle dramàtic, no permetien preveure l'actual discutit ocàs d'aquest autor, que ja el 1962 declarava ser «físicament repel·lent» i estar «avorrint el públic».

L'èxit teatral i cinematogràfic assolit amb Summer and Smoke (Estiu i fum), 1948, i Rose Tattoo (La rosa tatuada), 1950, contrasta amb la banalitat de les seves últimes obres, a l'estil de la seva Bye Bye, Birdie, 1960, peça al llindar del fulletó. A aquesta gradual pèrdua de les seves riques virtuts inicials corresponen obres com The Milk Train doesn't Stop Here Any More (El tren de la llet no es detindrà més aquí), 1962, The Two character Play, 1967, i In the Bar of a Tokyo Hotel (En el bar d'un hotel de Tokio), 1969.

Relació amb Barcelona

Entre el 1953 i el 1958 Williams va visitar Barcelona tots els estius, cada vegada que necessitava un impuls per no sucumbir al “vell ensopiment” de Roma, ciutat en la que vivia ocasionalment des del seu èxit el 1947 de Un tramvia anomenat Desig a Broadway.[12] Segons Olga Merino, “només tres llocs li van proporcionar matins esplèndids per a l’escriptura: el seu cau novaiorquès, l’estudi de Key West (Florida) i, per descomptat, les habitacions de l’hotel Colón, a la plaça de la Catedral, el seu refugi barceloní. En canvi, Roma i el ferragosto l’enervaven; no aconseguia concentració. O potser ho brandava com a pretext per separar-se del seu amant i escapolir-se a Barcelona cada vegada que es discutien: Frank Merlo, un actor italoamericà, el seu secretari durant anys; l’home que millor va saber esti­mar-lo.”[12]

A les platges de Barcelona troba nois amb els que tenir una relació esporàdica, i possiblement aquestes trobades van ser la base del guió que va co-escriure amb Gore Vidal per al film De sobte, l’últim estiu (1959), en el que hi ha “ressons dels seus estius barcelonins a una localitat fictícia, Cap de Llop, amb una platja anomenada Sant Sebastià”.[12] A Barcelona Willims hi té també altres amistats, com Antonio de Cabo i Rafael Richart, que van aconseguir estrenar el 1950 dues obres de Williams (El zoo de vidre i Un tramvia anomenat Desig), i l’escriptor i periodista de La Vanguardia Ángel Zúñiga.[12]

Temes tractats

Com ell mateix explicà en les seves memòries, les seves obres es basen fonamentalment en el sexe i en la violència. La seva homosexualitat és obertament confessada. Les seves obres sovint són protagonitzades per una dona vulnerable i sola, que pot suportar el seu turment mercès a un fràgil ensomni del passat i del futur. Però la il·lusió ha d'enfrontar-se amb la realitat, i llavors es produeix una violenta crisi que es desencadena davant la presència més o menys interessada de l'home.

Williams escenifica una sèrie de problemes típicament estatunidencs. La frustració, la poesia irrealista, la tendresa i la crueltat, són els puntals psicoanalítics de les passions que viuen els personatges de les seves millors obres. En les obres posteriors a les esmentades, adés reapareixen en certa manera uns temes idèntics o molt semblants.

Camí reial (1953) és una investigació expressionista les seves pròpies actituds vers l'activitat de l'artista. Orpheus descending (El descens d'Orfeus, 1957) ha estat descrita com un «poema oníric i fantàstic», malgrat el caràcter tenebrós del tema que tracta: la fagocitosi de l'individu pel seu homònim. La nit de la iguana (1961) reitera el tema de la solitud de l'individu, submergit en el major desemparament moral, però sempre desitjós de reviure, encara que sigui fora del temps.

Obra dramàtica

Traduccions al català

  • Figuretes de vidre (The Glass Menagerie). Versió de Bonaventura Vallespinosa. Barcelona: Quaderns de Teatre A. D. B. (Editorial Fontanella), 1959.
  • Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire). Traducció de Jordi Arbonès.
  • La gata damunt la teulada (Cat on a Hot Tin Roof). Traducció de Jordi Arbonès.
  • Advertència per a embarcacions petites (Small Craft Warnings). Traducció de Jaume Melendres.
  • La rosa tatuada (The Rose Tattoo). Traducció de Carlota Subirós Bosch. Arola Editors, Tarragona, 2013.
  • Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire). Traducció de Joan Sellent. Martorell: Adesiara editorial, 2018.
  • La nit de la iguana (The Night of the Iguana). Traducció de Carlota Subirós Bosch. Arola editors, 2020
  • Gata sobre una teulada de zinc calenta (Cat on a Hot Tin Roof). Traducció de Joan Sellent. Martorell: Adesiara editorial, 2023.
  • El zoo de vidre (The Glass Menagerie). Traducció de Jordi Vilaró Berdusan. Martorell: Adesiara editorial, 2025.

Referències

  1. 1 2 Bloom, 1987, p. 57.
  2. ↑ Roudané, 1997, p. xvi.
  3. ↑ Hoare, Philip «Obituary: Rose Williams». The Independent [London], 12-09-1996.
  4. ↑ Cuthbert, David «Theater Guy: Remembering Dakin Williams, Tennessee's 'professional brother' and a colorful fixture at N.O.'s Tenn fest». The Times-Picayune, 24-05-2008.
  5. ↑ «Tennessee Williams: Biography». Pearson Education. Arxivat de l'original el April 1, 2013. [Consulta: 26 desembre 2013].
  6. ↑ «Tennessee Williams' brother dead at 89». United Press International.
  7. ↑ Williams, Edwina Dakin «Diary Entries, 1931 to 1934». Tennessee Williams Annual Review. Historic New Orleans Collection, 18, 2019, p. 18–32. DOI: 10.2307/48615455. JSTOR: 48615455.
  8. ↑ Bloom, 1987, p. 15.
  9. ↑ «Tennessee Williams». Arxivat de l'original el October 31, 2022. [Consulta: 13 febrer 2022].
  10. ↑ «Tennessee Williams Baptism Collection Finding Aid». Special Collections & Archives, J. Edgar & Louise S. Monroe Library, Loyola University New Orleans. Arxivat de l'original el April 12, 2019. [Consulta: 18 juliol 2018].
  11. ↑ Michiels, Laura. The Metatheater of Tennessee Williams: Tracing the Artistic Process Through Seven Plays (en anglès). McFarland, 13 July 2021, p. 47. ISBN 978-1-4766-4258-1.
  12. 1 2 3 4 Merino, Olga «Tennessee Williams: El mite que volia mar, sol, sorra i “qui sap”.». La Vanguardia, 20-08-2026, p. 31.