Banque de l'Indochine
![]() | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | banc central |
| Indústria | serveis financers, excepte assegurances i fons de pensions |
| Història | |
| Creació | 21 gener 1875, París |
| Fusionat a | Indosuez Wealth Management |
| Data de dissolució o abolició | 1974 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
El Banque de l'Indochine, originalment Banque de l'Indo-Chine («Banc de la Indoxina»), va ser un banc creat el 1875 a París per finançar el desenvolupament colonial francès a Àsia. Com a banc d'emissió a la Indoxina fins al 1952 (i als territoris francesos del Pacífic fins al 1967),[1] amb moltes característiques d'un banc central, va tenir un paper important en la història financera de la Indoxina francesa, l'Índia francesa, Nova Caledònia, la Polinèsia Francesa i de Djibouti, així com en projectes amb suport francès a la Xina i al Siam. Després de la Segona Guerra Mundial, va perdre el seu privilegi d'emissió però es va reinventar com a banc d'inversió a França, i va desenvolupar nous projectes en altres països, com ara l'Aràbia Saudita i Sud-àfrica.
La Compagnie Financière de Suez va adquirir una participació de control al Banque de l'Indochine el 1972, i posteriorment el va fusionar el 1975 amb la seva pròpia filial bancària para formar el Banque Indosuez, que des del 1996 forma part del grup de banca universal Crédit Agricole.
Història
Antecedents i creació
Després de les primeres fases de la conquesta francesa de Vietnam, el Comptoir d'escompte de Paris (CEP) va obrir oficines el 1864 a la Cotxinxina francesa, i també va desenvolupar presència a Pondicherry, Calcuta, Bombai, Xangai, Hong Kong i Yokohama. Mentrestant, el rival Crédit Industriel et Commercial (CIC) s'havia convertit en el corresponsal a París del Hong Kong and Shanghai Bank, i comptava amb poderosos suports polítics en l'administració catòlica conservadora sota el president de França, Patrice de Mac Mahon. A principis de la dècada de 1870, ambdós bancs van desenvolupar projectes competidors per crear una institució que rebés el privilegi d' emetre moneda a la Indoxina francesa.[2]
L'octubre de 1874, el CEP, juntament amb els seus aliats, els bancs comercials Hentsch-Lütscher, Hoskier i Paccard & Mirabaud i el recentment creat Banque de Paris et des Pays-Bas (BPPB), van arribar a un acord amb el CIC per crear el Banque de l'Indochine com a empresa conjunta. Aparentment, el CEP i el CIC, amb els seus respectius aliats (incloent-hi pel CIC la Société Marseillaise de Crédit i el Banque franco-égyptienne), controlaven blocs iguals d'accions en la nova institució, però el CEP era el soci dominant.[3] Édouard Hentsch, president del CEP i membre del consell del BPPB, va ser el president fundador de la nova empresa, i el seu director general fundador va ser el director del CEP, Pierre Girod.[2] El Banque de l'Indochine es va establir formalment per decret presidencial el 21 gener 1875, amb el privilegi d'emetre bitllets de banc (inicialment franc francès i a partir de 1885 piastra de la Indoxina francesa) recolzats per les seves reserves d'or i plata.[4] En el moment de la seva creació, va assumir la propietat de les antigues sucursals del CEP a Saigon i Pondicherry.[2] El banc va subcontractar la producció de monedes a la Monnaie de Paris[5] i la dels bitllets al Banc de França.[6]
Banc d'emissió colonial
Els primers bitllets, impresos a París pel Banc de França per al Banque de l'Indochine, van arribar a Saigon el 8 de gener de 1876, gairebé un any després de la creació del banc. Van ser adoptats ràpidament pels comerciants d'ètnia xinesa de Saigon i els seus voltants, que estaven familiaritzats amb els bitllets gràcies a l'experiència a Hong Kong o Singapur. Tot i així, els primers anys d'activitat del banc van estar marcats per episodis ocasionals d'inestabilitat monetària.[7]
Després del Tractat de Tientsin (1885) que va posar fi a la Guerra sinofrancesa, França va consolidar el seu domini colonial cap al nord sobre Annam i Tonquín. Els competidors del CEP, i especialment la Société Générale, temien que el Banque de l'Indochine monopolitzés el crèdit i l'activitat bancària en el territori ampliat. El govern francès, l'orientació republicana moderada del qual tenia el suport del CEP en contra de la més conservadora Société Générale, va aprofitar aquesta situació per encoratjar el Banque de l'Indochine a augmentar la concessió de crèdits i a donar més suport a l'economia d'Indoxina. El 1887 es va trobar un compromís segons el qual la Société Générale s'incorporaria al Banque de l'Indochine como a accionista minoritari, mitjançant una ampliació de capital que es va tancar el 15 de juliol de 1888 i que va donar com a resultat una participació del 15,5 per cent per a la Société Générale.[8] Mentrestant, el privilegi d'emissió del banc es va estendre a Annam i Tonquín el febrer de 1888, així com a Nova Caledònia. Després d'aquesta reestructuració, el CEP controlava quatre dels onze seients del consell, el CIC tres, i la Société Générale i el BPPB un cadascun. L'influència del CEP es va eclipsar després del seu col·lapse el 1889, però va tornar com el Comptoir national d'escompte de Paris (CNEP) con un membre del consell el 1890 i va recuperar la presidència del Banque de l'Indochine el 1892. A partir d'aquesta data, el Banque de l'Indochine es va convertir efectivament en un vehicle conjunt («établissement de place») per a les activitats de la comunitat bancària de París a la regió indopacífica. Aquesta evolució es va completar el 1896 quan el Crédit Lyonnais, que s'havia expandit per Egipte i l'Índia, va entrar al capital i al consell del Banque de l'Indochine.[2] El Banque de l'Indochine es va comportar cada cop més com un actor autònom, desprenent-se de la seva antiga identitat de «filla del CEP».[3] El fet que els bancs francesos actuessin junts en una sola empresa, en lloc de competir entre ells pel negoci bancari a la Indoxina, es pot atribuir a la necessitat d'afrontar la rivalitat regional dels poderosos bancs britànics com el Hong Kong and Shanghai Bank, i també per l'avantatge intrínsec que el privilegi del banc d'emissió conferia al seu titular enfront de qualsevol nou competidor.[7]
El banc va obrir sucursals a Haiphong, a Tonquín, el 1885 i, a petició del govern francès formalitzada en un decret del de 1888,[6] a Nouméa, Nova Caledònia,[7] i a Papeete, la Polinèsia Francesa, el 1905.[9][10][11] Va obrir oficines a Hanoi el 1887,[6] Phnom Penh el 1891, Tourane a Annam (actual Da Nang) l'agost de 1891,[12] Hong Kong el 1894 (assumint l'antiga oficina del CNEP),[2][13] Bangkok el febrer de 1897,[6] Xangai el juliol de 1898,[14] Canton i Hankou (actualment part de Wuhan) el 1902,[15] Battambang (llavors a Siam) l'agost de 1902, Singapur el 1905, Tianjin el 1907, Pequín el juliol de 1907,[6][16] i Yunnan-Fu (actual Kunming) el 1910.[17]
El 1891, per primera vegada, el Banque de l'Indochine va imprimir els seus propis bitllets de piastra en una nova instal·lació a Saigon.[18] El 1898, va emetre els primers bitllets denominats en rupia de l'Índia francesa.[19]
El 1900, l'oficina de Xangai del banc va participar en el finançament de la contribució francesa al cos expedicionari internacional que va suprimir l'aixecament dels bòxers,[20] i posteriorment va representar els interessos del govern francès en la gestió del indemnització dels bòxers. El Banque de l'Indochine va invertir en una sèrie d'empreses colonials com la Société de construction des Chemins de fer Indochinois i el Chemins de fer de l'Indochine et du Yunnan,[9] per a la qual el govern francès li va demanar que obrís una oficina a Mongtze (actual Mengzi) el 1914.[21] Va entrar repetidament en nous territoris a petició del govern francès. El juliol de 1908, va establir així una oficina a Djibouti per cofinançar la Compagnie du Chemin de fer de Djibouti à Addis-Abeba,[6] el primer banc de la història de la ciutat.[22][23] El 1918, va obrir una oficina a Vladivostok per servir a la base militar aliada durant la intervenció a Sibèria.[24]
El juliol de 1921, el Banque Industrielle de Chine (BIDC), que havia estat creat el 1913 per competir amb el Banque de l'Indochine pel finançament d'empreses franceses a Xangai i a altres llocs de la Xina, va fer fallida malgrat el suport que havia rebut del Ministeri d'Afers Exteriors francès i del BPPB. Aquest últim va adquirir els actius més sòlids del BIDC, i la resta va ser gestionada pel Banque de l'Indochine com un banc dolent, la Société française de gérance de la BIDC, i finalment reestructurada el 1925 com el Banc Francoxinès (BFC). El Banque de l'Indochine va continuar sent un accionista significatiu del BFC, juntament amb el BPPB.[2]
A la dècada de 1920, el Banque de l'Indochine va participar en més empreses colonials, com el Crédit Foncier de l'Indochine, la Compagnie Francaise de Tramways et d'Eclairage Electrique de Shanghai,[25] i la Société Le Nickel a Nova Caledònia. Va obrir una oficina a Fort-Bayard (actual Zhanjiang) al Territori arrendat de Guangzhouwan francès el 23 febrer 1925,[26] i oficines a Cần Thơ i Nam Định el 1926.[27] El 1930, en coordinació amb el govern francès, el Banque de l'Indochine va treure la piastra de la Indoxina francesa del patró argent (que havia mantingut fins aleshores, en solitari amb la Xina, que al seu torn el va abandonar el 1935) i la va introduir en el patró or.[28] El 1936, la piastra va ser retirada del patró or, juntament amb el franc francès, respecte al qual es va mantenir convertible a un tipus de 10 francs per 1 piastra.[29]
Al llarg de la dècada de 1920, el Parlament francès va prorrogar el privilegi d'emissió del Banque de l'Indochine només per períodes curts de temps, de 1920 a 1925 amb caràcter anual, i després cada semestre, a diferència de les pròrrogues a llarg termini anteriors.[30] El Banque de Paris et des Pays-Bas, que en aquell moment s'havia convertit en el principal competidor del Banque de l'Indochine, va finançar de manera encoberta els esforços de pressió contra noves pròrrogues.[31] El 31 de març de 1931, una nova legislació francesa va prorrogar finalment el privilegi d'emissió del banc per 25 anys, a canvi de la qual cosa l'estat francès va participar en una ampliació de capital i posteriorment va posseir el 20 per cent del capital social del banc, així com amplis drets en la seva governança. Aquests incloïen sis llocs al consell i la selecció del president del consell.[2] Inicialment, el govern francès va mantenir René Jules Thion de la Chaume, un banquer tradicional, com a president del Banque de l'Indochine, però el 1936 el va substituir per un funcionari de carrera, Marcel Borduge.[32]
També el 1931, el Banque de l'Indochine va participar en la fundació del Banc de Pagaments Internacionals a Basilea, i en una ampliació de capital del Banc de l'Estat del Marroc, malgrat que aquest últim es trobava sota la influència dominant del BPPB.[33]
Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, el Banque de l'Indochine va estar presidit per Paul Baudoin, que a l'estiu de 1940 va ser el primer ministre d'Afers Exteriors de la França de Vichy. El 1941, el Banque de l'Indochine va rebre autorització per adquirir una participació accionarial al seu rival, el Banque de Paris et des Pays-Bas.[34] El director executiu, Jean Laurent, a diferència de Baudoin, estava implicat en la Resistència francesa. En gran part gràcies a ell, el banc va evitar participar en els pitjors aspectes de la col·laboració amb l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista alhora que prestava cert suport a la Resistència. L'agost de 1944, la seva seu de París va ser l'escenari de la negociació entre el diplomàtic suec Raoul Nordling i el comandant alemany Dietrich von Choltitz per limitar el vessament de sang durant l'Alliberament de París.[35] El Banque de l'Indochine, igual que el BPPB, va poder escapar posteriorment a la nacionalització després de l'Alliberament de França, tot i que Baudoin va ser condemnat a indignitat nacional.[36]
El 1940 el banc va establir oficines a Londres i Yokohama,[37] i el novembre de 1942 va traslladar aquesta última a Tòquio[38] fins que va tancar el setembre de 1945. Sota l'ocupació japonesa, les oficines del banc a Hong Kong i Singapur van cessar la seva activitat a principis de 1942, i les de la Xina van quedar reduïdes a una paràlisi gairebé total.[34] A Pondicherry, la notícia de l'armistici del 22 de juny de 1940 va ser rebuda amb pànic i va provocar un pànic bancari al Banque de l'Indochine. Això, al seu torn, va influir en la decisió de Louis Bonvin, governador de l'Índia francesa, de revocar la seva lleialtat prèvia a la França de Vichy i unir-se a la França Lliure, cosa que va permetre al banc rebre suport financer del Raj britànic.[39]
Història de la postguerra
El futur del Banque de l'Indochine es va debatre intensament en el nou context polític creat per l'Alliberament de França. El 1945, el govern francès va decidir reavaluar la piastra de la Indoxina francesa a un tipus de 17 francs francesos per piastra, en lloc de 10, una decisió que va iniciar una onada de tràfic i corrupció que es coneixeria com l'afer de les piastres (francès: scandale des piastres); aquell mateix any, el franc CFP va substituir la piastra com a moneda de la Polinèsia Francesa i Nova Caledònia. El 1947, després de llargues negociacions, el Banque de l'Indochine va aprovar la decisió de recomprar la participació accionarial del 20 per cent del govern francès, malgrat l'elevat preu imposat pel ministre de Finances Maurice Schumann. El seu privilegi d'emissió va ser revocat en principi per una llei del 1948, però es va mantenir a la pràctica fins al març de 1949 a Djibouti (substituït per l'emissió directa del Tresor[40]:10), el desembre de 1951 a Indoxina (substituït per l'Institut d'Émission des États du Cambodge, du Laos et du Viet-nam), i el març de 1967 a la Polinèsia Francesa i Nova Caledònia (substituït per l'Institut d'Émission d'Outre-Mer). Mentrestant, el Banque de l'Indochine va desenvolupar la seva activitat, com un banc d'inversió cada cop més actiu a França, i un banc comercial i minorista a nivell internacional, tant a les colònies rebatejades com a Unió Francesa com en altres països, com ara Sud-àfrica.[3]:456-458
Les activitats del banc a la Xina continental es van reactivar en part després de la derrota del Japó el 1945 (igual que les oficines de Hong Kong i Singapur), es van mantenir durant un temps després de la victòria comunista de la Guerra Civil Xinesa el 1949,[41] però finalment es van liquidar a la dècada de 1950. Mentrestant, el banc es va esforçar per diversificar-se fora del seu àmbit colonial tradicional. El 1946 es va establir a Addis Abeba (Etiòpia), on va romandre fins al 1963, i durant uns anys a principis de la dècada de 1950 també a Dire Dawa. A l'Aràbia Saudita, va obrir una sucursal a Gidda el 1947,[42] seguida de Dammam i Khobar-Dhahran a la dècada de 1950. També es va establir breument a Al-Hudayda, Iemen cap a 1949–1951. Va crear filials a San Francisco (French American Banking Corporation) el 1947 i a Johannesburg (French Bank of South Africa) el 1949.[41] A les Noves Hèbrides, actual Vanuatu, va establir una sucursal a Port Vila el 1948, i una oficina a Luganville a la dècada de 1950. També va obrir seus a Malàisia el 1951, a Tòquio (de nou) el 1953,[42] i a Lausana el 1957.[43]
Tot i així, Indoxina encara representava més de la meitat dels ingressos del banc a principis dels anys cinquanta.[44] El 1953, el banc va obrir una sucursal a Vientiane, Laos. Després de la pèrdua francesa del Vietnam del Nord arran de la Conferència de Ginebra de 1954, va haver de tancar les seves sucursals a Hanoi el 5 setembre 1954, a Haiphong el 31 març 1955, a Cần Thơ el 30 abril 1955, i a Da Lat i Da Nang el 30 juny 1955.[45] El 20 octubre 1955, el Banque de l'Indochine va vendre diverses de les seves propietats, inclòs el seu edifici d'oficines principal a Saigon, al Banc Nacional de Vietnam, el banc central de la recentment establerta República de Vietnam. Va reorganitzar la resta d'activitats a la Indoxina com una filial amb seu a Saigon, el Banque française de l'Asie.[46]
El 1954-1955, el Banque de l'Indochine també va cessar la seva activitat a Pondicherry després de la fi de facto de l'Índia francesa; la seva sucursal va ser adquirida per l'Indian Overseas Bank.[47] El 1963, la seva activitat al Cambodja va ser nacionalitzada.
A principis de la dècada de 1950, el Banque de l'Indochine també disposava d'una àmplia xarxa de participacions minoritàries en altres bancs, com ara el Banque de Paris et des Pays-Bas (adquirit el 1941), el Crédit Foncier d'Algérie et de Tunisie, el Banque industrielle de l'Afrique du Nord (Algèria), el Banque commerciale africaine (Àfrica Occidental i Central), el Bank Sabbag (Líban) i el Banc Francoxonès, entre d'altres.[44] El 1960, va absorbir el Banc Francoxinès mitjançant la compra de les accions que abans posseïen el Banque de Paris et des Pays-Bas i el Banque Lazard. El 1973, va convertir les seves sucursals de la Polinèsia Francesa en una filial, el Banque de Polynésie.
Fusió amb el Banque Indosuez
El 1966, per evitar una presa de control total del grup metal·lúrgic i industrial Schneider per part del grup Empain de Bèlgica, el Banque de l'Indochine va adquirir el 10 per cent del capital de Schneider. Com a conseqüència d'aquesta transacció, Empain va prendre l'11 per cent del propi capital del banc. El seu president, François de Flers, va intentar llavors contrarestar l'influència d'Empain al banc (ja que la resta de la base d'accionistes estava molt dispersa) convidant la Compagnie Financière de Suez, amb la qual el banc tenia diversos interessos comercials comuns, a invertir-hi també. El gener de 1967, Suez va adquirir el 7 per cent del capital del banc, la mateixa quantitat que posseïa llavors Empain. De Flers va convidar posteriorment a La Paternelle, una companyia d'assegurances, a adquirir un 4 per cent addicional del capital del banc, consolidant així un grup d'accionistes amics. A finals de 1969, l'Assurances du groupe de Paris (AGP), una societat de cartera que s'havia format mentrestant i que posseïa La Paternelle, posseïa el 22 per cent del Banque de l'Indochine,[3]:540-544 i cap al 1972, el 45 per cent. Aquell any, AGP va vendre la seva participació a la Compagnie Financière de Suez. El 1975, aquesta última va fusionar el Banque de l'Indochine amb la seva filial, el Banque de Suez et de l'Union des Mines, per formar el Banque Indosuez.[42]
Seus
El Banque de l'Indochine va utilitzar o encarregar una sèrie d'edificis destacats, alguns dels quals són exemples notables de l'arquitectura colonial francesa.
París

Originalment, el banc es va establir al número 34 de la rue Laffitte, en un edifici que posteriorment va ser enderrocat.[48] El juliol de 1902, es va traslladar a un nou edifici de seu central proper, al 15 bis de la rue Laffitte, dissenyat per Henri Paul Nénot i de l'exterior del qual encara es conserva.[49]
El març de 1922, el banc es va traslladar a un edifici nou i més gran iniciat el 1913, però la construcció del qual es va veure interrompuda per la Primera Guerra Mundial,[50] al número 96 del boulevard Haussmann, dissenyat per l'arquitecte René Patouillard-Demoriane. Aquest edifici va continuar sent la seu del Banque Indosuez fins a finals de la dècada de 1990. Va ser reconstruït en gran part darrere de la façana original preservada a mitjans de la dècada de 2000, segons un disseny de Jean-Jacques Ory.[51]
Indoxina
La seu de Saigon, el seu centre d'activitat original i principal a Àsia, estava situada al Quai de Belgique (actual Bến Chương Dương) a la vora del canal de Bến Nghé, just a l'est de la seva confluència amb el riu Bến Nghé. La seva darrera reconstrucció al mateix lloc, a càrrec de la Société d'Exploitation des Établissements Brossard et Mopin utilitzant granit de Biên Hòa, es va completar a finals de 1930 i es va inaugurar el 1931.[52] Va ser dissenyat en un ostentós estil neoclàssic per l'arquitecte Félix Dumail, amb alguns detalls exteriors inspirats en l'arquitectura txam i khmer, i un gran atri art déco.
Aquest edifici va ser venut i transferit el 1955 al Banc Nacional de Vietnam, el nou banc central de la República de Vietnam, i el juliol de 1976 va ser assumit pel Banc de l'Estat de Vietnam després de la caiguda de Saigon. El 2016, les autoritats vietnamites van afegir l'edifici a la llista de relíquies nacionals protegides.[18]
De 1955 a 1975, el Banque française de l'Asie, filial sud-vietnamita del Banque de l'Indochine, va tenir la seva seu de Saigon a l'antic edifici del grup Diethelm, també al Quai de Belgique.[53]
L'oficina de Hanoi es va obrir el 1887, i el 1901 es va traslladar a un edifici més gran al boulevard Amiral-Courbet, enfront de la Square Paul-Bert, actual Vườn hoa Chí Linh a la banda oriental del llac Hoàn Kiếm.[54] Es va tornar a traslladar a finals de 1930 a un nou i ornat edifici art déco proper, a l'extrem oriental de la plaça, construït en formigó rosa per un contractista local, i dissenyat per Félix Dumail i Georges Trouvé. El nou edifici va ser inaugurat solemnement el 30 març 1931 pel governador general en funcions Eugène Robin.[55] L'antiga seu es va convertir en habitatges per als empleats del banc.[56] El 1954, la sucursal de Hanoi va ser assumida pel Banc Nacional de Vietnam (Ngân hàng Quốc gia Việt Nam, rebatejat com a Banc de l'Estat de Vietnam el 1960) i des de llavors ha estat la seu central del banc central.
La sucursal de Haiphong, establerta el 1885, va ser substituïda per un nou edifici dissenyat per l'arquitecte Collet i inaugurat el 19 octubre 1925.[57] Ha estat utilitzat pel Banc de l'Estat de Vietnam des de 1955.
L'oficina de Nam Định es va establir el 1926 en una ubicació provisional, i es va traslladar a un edifici permanent inaugurat el 13 maig 1929, que encara està en ús pel Banc de l'Estat de Vietnam.[58]
L'oficina del Banque de l'Indochine a Phnom Penh es va construir a principis de la dècada de 1890 i es va reconstruir a principis del segle xx. El 1965, l'industrial cambodjà Van Thuan la va adquirir i la va convertir en la seu de les seves empreses. Es va traslladar a Hong Kong el 1969, i les seves propietats cambodjanes van ser expropiades el 1975 pels Khmers Rojos. L'edifici va ser llavors assumit pel Banc Nacional de Cambodja. El 2003, la família de Van Thuan va recomprar l'edifici a les autoritats cambodjanes i posteriorment el va renovar. La seva filla, Van Porleng, va obrir-hi un restaurant de cuina francesa fina, amb la marca Van's, el desembre de 2007.[59]
Antiga seu del banc a Saigon (actualment enderrocada), finals del segle XIX o principis del segle XX- L'edifici del banc de Saigon de nit, amb la Bitexco Financial Tower al fons
Vista posterior de l'edifici de Saigon
Vista aèria de l'edifici del banc de Saigon (a baix al centre) i el canal de Bến Nghé
Dibuix de Félix Dumail per al nou edifici del banc a Hanoi
L'oficina de Nam Dinh poc després de la seva finalització
Tailàndia

L'edifici de la sucursal de Bangkok, al districte de Bang Rak, es va completar el 1908.[22] Va ser construït per l'empresa d'enginyeria Howarth Erskine, i formava un imponent edifici neoclàssic a la vora del riu Chao Phraya. Es troba al costat de l'Edifici de l'East Asiatic a l'extrem de Soi Charoen Krung 40, i actualment acull oficines de l'Arxidiòcesi de Bangkok.[60][61]
Xina
L'edifici del banc a Xangai, al número 29 d'El Bund, es va completar el 1914 segons un disseny de la firma d'arquitectura local Atkinson & Dallas. Actualment és la sucursal secundària de Xangai Bund (Waitan) del China Everbright Bank.[62][63]
L'edifici de totxo policromat del Banque de l'Indochine a la Concessió francesa de Hankou, sobre el dic del «Bund francès» del riu Iang-tsé, es va construir entre 1901 i 1902 i ha estat acuradament restaurat.
Al Barri de les Legacions de Pequín, el banc va adquirir l'antic edifici de la breu legació de l'Imperi de Corea, que havia tancat el 1905,[64] i hi va establir la seva oficina el 1908.[22] Va reconstruir l'oficina en estil clàssic occidental el 1917, a la mateixa ubicació.[65]
L'edifici del banc a la concessió francesa de Tianjin es va completar a finals de 1908.[22] El Banque de l'Indochine hi va mantenir personal fins a la segona meitat de la dècada de 1950. Posteriorment es va utilitzar com a seu del Museu de Belles Arts de Tianjin.[66]
Índia

La sucursal del banc a Pondicherry es va reconstruir el 1916 a la banda sud del parc Bharati central de la ciutat. Actualment és l'oficina local de l'UCO Bank.[67]
Polinèsia Francesa
La sucursal principal del banc a la Polinèsia Francesa es troba al mateix lloc, just al sud de la Catedral de Nostra Senyora de Papeete, des de la seva fundació el 1904. Ha estat reconstruïda en diverses ocasions.[68]
Djibouti
El 1908, l'arquitecte Faucon va dissenyar un edifici d'estil tradicional iemenita per al banc al Boulevard Bonhoure. El 1954, el banc es va traslladar a una nova oficina d'estil internacional, que havia construït a l'antic emplaçament de l'Hotel de France, molt a prop, al número 10 de la Place Lagarde.[69] Aquest edifici va ser utilitzat i remodelat posteriorment pel Banque pour le Commerce et l'Industrie – Mer Rouge, que el juny de 2020 el va vendre a la Caixa Nacional de Seguretat Social de Djibouti (francès: Caisse Nationale de Sécurité Sociale).[70]
Direcció
Els dos càrrecs de direcció clau del banc eren el de president (francès: président) i el de director executiu o director general (francès: directeur). Aquest últim també acostumava a ser membre del consell d'administració (francès: conseil d'administration), en aquest cas ostentava el títol de administrateur délégué.
Presidents

- Édouard Hentsch (gener de 1875 - març de 1889)
- Charles Sautter (març de 1889 - abril de 1892)
- Ernest Denormandie (juny de 1892 - finals de 1889 o principis de 1900)
- Jean Hély d'Oissel (finals de 1889 o principis de 1900 - juny de 1920)
- Albert Guillemin de Monplanet (juny de 1920 - març de 1927)
- Stanislas Simon (maig de 1927 - juliol de 1931)
Interí (juliol de 1931 - juliol de 1932)
- René Jules Thion de la Chaume (juliol de 1932 - novembre de 1936)
- Marcel Borduge (novembre de 1936 - febrer de 1941)
- Paul Baudoin (febrer de 1941 - setembre de 1944)
- Emile Minost (abril de 1945 – 1960)
- François de Flers (1960-1974)
- Jean Maxime-Robert (1974-1975)
Directors executius
- Pierre Girod (gener de 1875 - març de 1889), també membre del consell i administrateur délégué des de la creació del banc
- Stanislas Simon (març de 1889 - juny de 1920), també membre del consell i administrateur délégué des de maig de 1909, i president el 1927
- René Jules Thion de la Chaume (juny de 1920 - juliol de 1931), també membre del consell des de juny de 1930, administrateur délégué el 1931, i president el 1932
- Paul Baudoin (juliol de 1931 - març de 1940), també membre del consell des de novembre de 1936, i president el 1941
- Jean Laurent (març de 1940 - setembre de 1952)
- François de Flers (octubre de 1952 – 1960)
- Jean Maxime-Robert (1960-1974)
Bitllets de banc
A més del seu privilegi d'emissió a les colònies franceses, el Banque de l'Indochine, igual que altres bancs estrangers a la Xina en aquella època, va emetre paper moneda a les concessions on havia establert oficines secundàries.
20 piastres (Indoxina), 1898
1 dòlar/piastra (Canton), 1901
100 dòlars/piastres (Canton), 1901
1 dòlar/piastra (Canton), 1902
1 dòlar/piastra (Canton), 1902
5 dòlars/piastres (Canton), 1902
5 dòlars/piastres (Canton), 1902
10 dòlars/piastres (Canton), 1902
10 dòlars/piastres (Canton), 1902
1 piastra (Indoxina), dècada de 1930
100 piastres (Indoxina), 1932
1 rupia (Pondicherry), finals de la dècada de 1930
50 rupies (Pondicherry), principis de la dècada de 1940
1 piastra (Indoxina), 1942-1945
5 francs (Djibouti), 1943
1 piastra (Indoxina), 1951
Vegeu també
- Banc Nacional d'Haití
- Banque de l'Afrique Occidentale
- Banc de l'Estat del Marroc
- Banque de Madagascar
- Société financière française et coloniale
Referències
- ↑ George S. Cuhaj. Standard Catalog of World Paper Money. 1: Specialized Issues. Krause Publications, 2009. ISBN 978-1440204500.
- 1 2 3 4 5 6 7 Hubert Bonin (2008), "Les réseaux bancaires impériaux parisiens", Publications de la Société française d'histoire des outre-mers 6 (1): 447–482, <https://www.persee.fr/doc/sfhom_0000-0002_2008_ant_6_1_1092>
- 1 2 3 4 Marc Meuleau. Des pionniers en Extrême-Orient : La Banque de l'Indochine, 1875-1975. Paris: Fayard, 1990.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 22-07-1885.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 25-05-1887.
- 1 2 3 4 5 6 «Banque de l'Indochine». , 31-03-1911.
- 1 2 3 Yasuo Gonjo. «Chapitre II. La conquête des marchés coloniaux de l'Indochine (1875‑1896)». A: Banque coloniale ou banque d'affaires : La Banque de l'Indochine sous la IIIe République. Paris: Comité pour l'histoire économique et financière de la France, 1993, p. 57–137 (Histoire économique et financière - XIXe-XXe). ISBN 9782111294141.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 1889.
- 1 2 «Banque de l'Indo-Chine». , 26-05-1904.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 24-05-1906.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 24-05-1906.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 12-07-1891.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 02-06-1894.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 09-07-1900.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 13-06-1903.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 30-05-1907.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 23-06-1910.
- 1 2 «Saigon's State Bank Building to Be Named a National Relic». Saigoneer, 16-06-2016.
- ↑ «Museum: Indo-French Issues». Reserve Bank of India.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine : Assemblée générale ordinaire du 22 mai 1901». , 17-07-1901.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 19-05-1914.
- 1 2 3 4 «Banque de l'Indo-Chine». , 21-05-1908.
- ↑ Daoud Aboubakern Alwan. Historical Dictionary of Djibouti. Scarecrow Press, 2000, p. 20. ISBN 9780810838734.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine». , 27-06-1919.
- ↑ «Banque de l'Indochine : Assemblée générale». , 23-05-1924.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 10-06-1925.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 31-05-1926.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 05-06-1930.
- ↑ «Banque de l'Indochine : Assemblée ordinaire du 26 mai 1937». , 03-07-1937.
- ↑ «La Banque de l'Indochine». , 05-04-1929.
- ↑ «Rachat de l'Opinion, quotidien saïgonnais». , 01-01-1933.
- ↑ «Dans le haut personnel des finances». , 19-11-1936.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 04-06-1931.
- 1 2 «Banque de l'Indochine». , 25-08-1942.
- ↑ «Quand René Bousquet finançait les amis politiques de Mitterrand; interview de Stéphane Denis par Pascal Krop». , 18-04-1991.
- ↑ Jonathan Marshall (October 2012), Jean Laurent and the Bank of Indochina Circle: Business Networks, Intelligence Operations and Political Intrigues in Wartime France, <https://www.researchgate.net/publication/261581487>
- ↑ «Banque de l'Indochine : Assemblée ordinaire du 15 mai 1940». , 01-06-1940.
- ↑ «Assemblées générales - Banque de l'Indochine». , 08-09-1942.
- ↑ Akhila Yechury (2015), ""La République continue, comme par le passé": The myths and realities of the Resistance in French India", Outre-Mers 2015/2 (N° 388-389): 97–115, <https://www.cairn.info/revue-outre-mers-2015-2-page-97.htm>
- ↑ Mohamed Omar Ibrahim, "Le Franc de Djibouti", Sciences et Environnement, <https://www.scienceetenvironnement.dj/documents/revue15/3.pdf>
- 1 2 «Banque de l'Indochine». , 28-07-1950.
- 1 2 3 «Indosuez : un réveil remarqué». , 28-05-1982.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 14-06-1957.
- 1 2 «Banque de l'Indochine». , 12-06-1953.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 01-07-1955.
- ↑ «Banque de l'Indochine». , 22-10-1955.
- ↑ Anne-Marie Legay «La Banque de l'Indochine à Pondichéry 1875-1955». , 11-2002.
- ↑ «Les Maisons coloniales de convalescence». , 11-01-1897.
- ↑ «Banque de l'Indo-Chine : Assemblée générale ordinaire du 13 mai 1902». , 06-06-1902.
- ↑ «Banque de l'Indochine : Assemblée générale ordinaire du 31 mai 1922». , 27-06-1922.
- ↑ «Le 96 Haussmann». PSS-Archi, 2008.
- ↑ «Au nouvel immeuble de la Banque de l'Indochine». , 24-11-1930.
- ↑ «La Maison Diethelm et Cie». Virtual Saigon, 01-04-2021.
- ↑ «Hanoï». , 01-09-1901.
- ↑ «Inauguration du somptueux immeuble de la Banque de l'Indochine». , 31-03-1931.
- ↑ Henri Cucherousset «A Hanoï, le bâtiment va». , 23-03-1930.
- ↑ «Chronique de Haïphong : L'Inauguration de l'hôtel de la Banque de l'Indochine». , 19-10-1925.
- ↑ «A Nam-Dinh, l'inauguration du nouvel immeuble de l'agence de la Banque de l'Indochine». , 14-05-1929.
- ↑ York Lo. «The Van Family from Cambodia and the Bonsun Group of companies (萬象)». The Industrial History of Hong Kong Group, 08-02-2019.
- ↑ Wright, Arnold. Twentieth century impressions of Siam: its history, people, commerce, industries, and resources, with which is incorporated an abridged edition of Twentieth century impressions of British Malaya. London [etc.]: Lloyds Greater Britain Publishing Company, Ltd., p. 118–119, 192 [Consulta: 6 juny 2021].
- ↑ «European Heritage Map». Mason Florence. [Consulta: 28 març 2022].
- ↑ «Banque de l'Indochine». Virtual Shanghai.
- ↑ «Banque de l' Indochine Building, Shanghai». GPSMyCity.
- ↑ Sungwook Son (2016), "Qing-Joseon Relations as Viewed from Joseon's Legation in the Qing Dynasty -from 'Hoidonggwan(會同館)' to Korean Legation in Beijing", 동국사학, <https://www.academia.edu/40221350>
- ↑ Jamie Barras. «Banque de L'Indochine et Suez, Beijing». Flickr, 31-08-2008.
- ↑ Paul French. «The Banque de L'Indochine, Tientsin». China Rhyming, 22-07-2016.
- ↑ «UCO Bank "A Heritage French Structure"». Cityseeker.
- ↑ «Banque de l'Indochine, d'Indosuez et de Polynésie à Papeete». Tahiti Heritage, 2021.
- ↑ Pascal Pénot (2017), "The real estate and the architecture of the Banque de l'Indochine: an overview", Bulletin Architecture & Finance (The European Association for Banking and Financial History e.V.): 51, <https://bankinghistory.org/wp-content/uploads/EABH-Bulletin2-Web-new.pdf>
- ↑ «Patrimoine : vente de l'ancien siège de la Banque de l'Indochine». Human Village, 01-06-2020.



