Batalla del Carib
| Segona Guerra Mundial, Batalla de l'Atlàntic | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | campanya militar  | ||
| Data | 1941–1945 | ||
| Lloc | Les Antilles, el mar Carib I el Golf de Mèxic | ||
| Resultat | Victòria Aliada | ||
| Campanya | Batalla de l'Atlàntic | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La Batalla del Carib fa referència a una campanya naval lliurada durant la Segona Guerra Mundial que va formar part de la batalla de l'Atlàntic, de 1941 a 1945.[3] Els submarins alemanys i italians van intentar interrompre el subministrament aliat de petroli i altres materials. Van enfonsar vaixells al mar Carib i al golf de Mèxic i van atacar objectius costaners a les Antilles. La millora de la guerra antisubmarina aliada finalment va expulsar els submarins de l'Eix de la regió del Carib.
Fons
El Carib tenia una importància estratègica a causa dels jaciments petrolífers veneçolans al sud-est i del Canal de Panamà al sud-oest. La refineria Royal Dutch Shell a Curaçao, de propietat neerlandesa, processava onze milions de barrils al mes, més que qualsevol altra refineria de petroli del món en aquell moment. La refineria de Pointe-à-Pierre a Trinidad era de les més grans de l'Imperi Britànic[a] i la Lago Oil and Transport Company era una altra gran refineria a Aruba, de propietat neerlandesa . Les Illes Britàniques necessitaven quatre petroliers diàriament durant els primers anys de la guerra, i la major part provenia de Veneçuela, a través de Curaçao, després que Itàlia bloquegés el pas pel mar Mediterrani des de l'Orient Mitjà.[4]
El Carib tenia una importància estratègica addicional per als Estats Units. La costa del Golf de Mèxic dels Estats Units, incloent-hi les instal·lacions petrolieres i el comerç del riu Mississipí, es podia defensar en dos punts. Els Estats Units estaven ben posicionats per defensar l'estret de Florida, però ren menys capaços d'impedir l'accés des del Carib a través del canal de Yucatán. La bauxita era el mineral preferit per a l'alumini i una de les poques matèries primeres estratègiques que no estaven disponibles dins dels Estats Units continentals. La producció d'avions militars dels Estats Units depenia de la bauxita importada de les Guaianes al llarg de rutes marítimes paral·leles a les Antilles Menors. Els Estats Units van defensar el Canal de Panamà amb 189 bombarders i 202 caces, i van basar submarins a Colón, Panamà, i a la base de submarins de Crown Bay, St. Thomas, Illes Verges Nord-americanes.[5][6] Els VP-51 Consolidated PBY Catalinas de la Marina dels Estats Units van iniciar patrulles de neutralitat al llarg de les Antilles Menors des de San Juan, Puerto Rico, el 13 de setembre de 1939; i es van millorar les instal·lacions a la base naval de la badia de Guantánamo i a l'estació aèria naval de Key West.[7]
El Regne Unit va establir els Esquadrons Aeris Navals núm. 749, 750, 752 i 793 a l'Aeroport Internacional de Piarco, a Trinitat. Les tropes britàniques van ocupar Aruba, Curaçao i Bonaire poc després que els Països Baixos fossin capturats per l'Alemanya nazi. L'illa francesa de Martinica es percebia com una possible base per als vaixells de l'Eix, ja que les relacions britàniques amb la França de Vichy es deterioraven després del Segon Armistici de Compiègne. L'Acord de Destructors per Bases del setembre de 1940 va permetre als Estats Units construir aeròdroms a la Guaiana Britànica i a les illes de Gran Exuma, Trinidad, Antigua i Saint Lucia. L'11 de febrer de 1942, les forces dels Estats Units van substituir els soldats britànics a les illes holandeses de la refineria i van començar a operar Douglas A-20 Havocs des del camp Hato a Curaçao i el camp Dakota a Aruba.[8]
Operacions de l'Eix
Operació Neuland
La primera ofensiva contra les refineries del Carib va ser organitzada sota el comandament del Kapitänleutnant Werner Hartenstein a bord de l'U-156 juntament amb els U-502, U-67, U-129 i U-161. Els tres primers submarins van llançar atacs simultanis el 16 de febrer de 1942. L'U-502 va enfonsar els petroliers Monagas, Tia Juana i San Nicholas entre el llac Maracaibo i Aruba. l'U-67 va entrar al port de Willemstad, a Curaçao, i va torpedinar tres petroliers. Els quatre torpedes dels tubs de proa eren defectuosos, però els torpedes dels tubs de popa van enfonsar el Rafaela. l'U-156 va entrar al port de San Nicolas, a Aruba, i va torpedinar els petroliers Pedernales, Oranjestad i Arkansas. Llavors, l'U-156 va intentar bombardejar la refineria d'Aruba amb el seu canó SK C/32 de 10,5 cm; però el canó del canó va esclatar quan va explotar el primer obús perquè la tripulació del canó no va poder treure el tampó.[9] Els alemanys van fer malbé lleugerament un gran tanc d'emmagatzematge. Una canonera veneçolana, el General Urdaneta, va ajudar a rescatar les tripulacions de diversos vaixells torpedinats; i els bombarders lleugers A-20 Havoc van atacar els tres submarins sense èxit; el que va provocar una major ocupació americana de l'illa per a la seva protecció.[10][11]
L'U-161 va entrar al golf de Paria de Trinitat el 18 de febrer per torpedinar el Mokihama i el petrolier British Consul. A mesura que els submarins s'iniciaven en les patrulles rutinàries, l'U-67 va torpedinar els petroliers JNPew i Penelope; l'U-502 va torpedinar els petroliers Kongsgaard, Thallia i Sun; l'U-156 va torpedinar el Delplata i el petrolier La Carriere; l'U-161 va torpedinar el Lihue i els petroliers Circle Shell, Uniwaleco i Esso Bolivar; i l'U-129 va torpedinar el George L. Torrain, el West Zeda, el Lennox, el Bayou, el Mary, el Steel Age i el petrolier Nordvangen. La tripulació del U-156 va utilitzar serres per a metalls per tallar la part danyada del canó del canó; i, quan l'U-156 es va quedar sense torpedes, va utilitzar el seu canó de coberta serrat per enfonsar el Macgregor i el petrolier Oregon. El 10 de març, l'U-161 va entrar al port de Castries, a Saint Lucia, per torpedinar el HMCS Lady Nelson i l'Umtata. Després de sortir de Saint Lucia, l'U-161 va torpedinar el Sarniadoc i va enfonsar el vaixell de la Guàrdia Costanera dels Estats Units, el USCGC Acacia, amb trets de foc.[12]
Altres operacions
Cinc submarins italians van patrullar el costat atlàntic de les Antilles Menors durant l'Operació Neuland. El Morosini va torpedinar l'Stangarth i els petroliers Oscilla i Peder Bogen. Enrico Tazzoli va torpedinar el Cygnet i el petrolier Athelqueen. El Giuseppe Finzi va torpedinar l'Skane i els petroliers Melpomere i Charles Racine. El submarí italià Leonardo da Vinci va torpedinar l'Everasma i el neutral brasiler Cabadelo. El Luigi Torelli va torpedinar el Scottish Star i el petrolier Esso Copenhagen. L'U-126 patrullava simultàniament el Pas de Sobrevent entre Cuba i La Hispaniola torpedinant el Gunny, el Barbara, el Cardona, el Texan, l'Olga, el Colabee i els petroliers Hanseat i Halo entre el 2 i el 13 de març.[13] L'U-504 es va moure cap al sud des de Florida.[14]
Un submarí alemany va bombardejar l'illa porto-riquenya de Mona, a uns quaranta quilòmetres a l'oest de la costa continental de Puerto Rico, el 3 de març de 1942. No hi va haver danys ni víctimes.[15]
Una refineria de petroli a Curaçao va ser bombardejada el 19 d'abril de 1942 per l'U-130 sota el comandament del Korvettenkapitän Ernst Kals. El petit enfrontament va acabar amb un fracàs alemany. Kals va ordenar el bombardeig de diversos tancs d'emmagatzematge de petroli, però després de només cinc trets, una bateria costanera holandesa va respondre, cosa que el va obligar a avortar. Més tard, un submarí alemany va atacar un vaixell mercant davant de Curaçao i va ser enfrontat a bateries antiaèries i navals holandeses, però el submarí va escapar il•lès de nou.[1]
Submarins alemanys van enfonsar dos vaixells de la marina mercant dominicana el maig de 1942, després que la República Dominicana entrés a la Segona Guerra Mundial del costat dels aliats.[16]
Atacs a la navegació aliada
El SS Norlantic era un vaixell de càrrega amb bandera estatunidenca de 3.860 TRB que va ser enfonsat el matí del 13 de maig al Carib per un submarí. Transportava una càrrega aleatoria des de Pensacola, Florida, fins a Veneçuela quan va ser atacat per l'U-69 a 90 milles (78 nmi; 140 km) a l'est de Bonaire. A les 03:38, l'U-69 —sota el comandament del capità Ulrich Graf— va disparar dos torpedes des d'una posició a la superfície. Tots dos torpedes van fallar, per la qual cosa Graf va ordenar a la seva tripulació que tanqués l'abast a 2.200 iardes (2.000 m) i que obrís foc amb el canó de coberta a les 03:47. l'U-69 va començar a bombardejar el Norlantic mentre intentava fugir de l'escena. Després de diversos impactes, el vaixell estatunidenc va fer un senyal als alemanys perquè cessessin el foc perquè poguessin escapar de l'infern amb les seves basses salvavides. Els alemanys no van aconseguir contenir el foc mentre es van arriar dos bots salvavides, i després, a les 04:11, van disparar un cop de gràcia que va impactar a la sala de calderes del Norlantic. El Norlantic es va enfonsar, emportant-se sis homes amb ell, dos homes van morir pel torpede i quatre homes van morir a causa del bombardeig. La tripulació supervivent del Norlantic va estar a la deriva al mar durant diversos dies abans de ser rescatada pels vaixells aliats.
Submarins alemanys van enfonsar dos petroliers mexicans, el Potrero del Llano el 14 de maig enfonsat pe l'U-564 de Reinhard Suhren davant de Florida, i el Faja de Oro el 21 de maig enfonsat per l'U-106 de Hermann Rasch davant de Key West. Setze homes van morir en els dos atacs. Això va impulsar Mèxic a declarar la guerra a Alemanya el 22 de maig de 1942.
El SS Sylvan Arrow era un petrolier de la Standard Oil and Transportation Company durant la Segona Guerra Mundial quan l'U-155 el va torpedinar. L'atac va tenir lloc el 20 de maig, just al sud-oest de Grenada, al mar Carib. Els intents de remolcar-lo a babord no van tenir èxit i es va enfonsar el 28 de maig, a la posició 12° 50' nord, 67° 32' oest.
El petrolier SS Hagan va ser enfonsat per l'U-157 l'11 de juny a uns 8 km al nord de la costa cubana. El vaixell americà que transportava milers de barrils de melassa va ser impactat a la sala de màquines. El torpede va destruir els motors i va fer explotar una caldera i, un moment després, un altre torpede va impactar contra el vaixell. Sis homes van morir i 38 supervivents van arribar a la costa. Dos dies després, l'U-157 va ser enfonsat pel USCGC Thetis.
L'U-171 va atacar el petrolier mexicà SS Amatlan, de 6.511 tones de tonatge brut, el 4 de setembre a la posició 23°27′N 97°30′O / 23.45°N 97.5°O / 23.45; -97.5. Els mexicans van evadir tres atacs de dos torpedes cadascun abans de ser tocats per un en una obertura final. L'Amatlan es va enfonsar amb 10 homes i 24 mariners més van sobreviure.
L'11 de setembre, l'U-514 —sota el comandament del capità Hans-Jürgen Auffermann— va torpedinar el mercant de vapor canadenc armat SS Cornwallis davant la costa de Bridgetown. El vaixell es va enfonsar en aigües poc profundes després d'un breu intercanvi, però va ser aixecat i remolcat fins a Trinidad el desembre de 1942 i posteriorment remolcat fins a Mobile, Alabama, on va arribar el 24 de gener de 1943. El vaixell va ser reparat i va tornar al servei l'agost de 1943, però va ser torpedinat per segona vegada, aquesta vegada per l'U-1230 el 3 de desembre de 1944 al golf de Maine, i es va enfonsar.[17][18][19]
El 5 de juliol de 1943, a 110 km a l'oest de Port-Salut, Haití, l'U-759 va topar amb el vapor Maltran, amb bandera americana, que formava part del comboi GTMO-134. L'U-759 va disparar torpedes i almenys un va impactar contra el vaixell. El Maltran es va enfonsar als 15 minuts de ser impactat, tot i que tota la seva tripulació va sobreviure i va escapar del perill en bots salvavides. La tripulació va ser rescatada posteriorment per l'USS SC-1279. El 7 de juliol, l'U-759 va torpedinar el vaixell de càrrega neerlandès Poelau Roebiah, al comboi TAG-70. El vaixell es va enfonsar just a l'est de Jamaica, enderrocant dos homes. Seixanta-vuit més van ser rescatats. Després d'enfonsar-se, el Poelau Roebiah, l'U-759 va ser perseguit i atacat per la Marina dels Estats Units l'endemà. Un hidroavió PBM Mariner primer va llançar una càrrega d'explosius sobre el submarí, i després durant set hores, vaixells de superfície americans van carregar en profunditat la zona, però l'U-759 va escapar sense danys ni pèrdues de vides.
Pèrdues
Vaixells de l'Eix
L'U-157 va ser enfonsat el 13 de juny de 1942 per la Guàrdia Costanera dels Estats Units. El submarí estava navegant a la superfície just al sud-oest de Key West, a la posició 24° 13′ N, 82° 03′ O / 24.217°N,82.050°O, quan va ser albirat pel USCGC Thetis. El submarí alemany es va submergir i va intentar fugir, però el Thetis va obtenir contacte amb el sonar i va iniciar un atac de càrregues de profunditat. Després d'uns minuts, l'acció va acabar quan la tripulació de la Guàrdia Costanera va veure restes i petroli. El Thetis va enfonsar l'U-157.
Set dies després d'escapar de l'atac dels vaixells aliats davant d'Haití el 8 de juliol de 1943, es va informar que l'U-759 va ser enfonsat; la investigació de la postguerra va descobrir que no va ser fins a un atac el 23 de juliol que va ser realment destruït. Un PBM Mariner americà a la posició aproximada de 15° 58′ N, 73° 44′ O / 15.967°N,73.733°O va bombardejar i va enfonsar el vaixell.
El submarí alemany U-158, davant de les Bermudes, a les coordenades 32° 50′ N, 67° 28′ O / 32.833°N,67.467°O, va ser enfonsat el 30 de juny de 1942 per un Martin PBM Mariner comandat per Richard Schreder. Una càrrega de profunditat va impactar contra la coberta del submarí, però no va explotar en impactar; simplement es va quedar allotjada a la planxa de teca. Tanmateix, quan el submarí es va submergir, la càrrega va detonar després que el submarí el portés fins a la profunditat de disparador preestablerta.
El carguer SS Robert E. Lee estava escortat pel caçapatrulles americà USS PC-566 a 72 km al sud del delta del riu Mississipí el 30 de juliol de 1942. De sobte, un torpede va impactar contra el Lee, i el PC-566 va descobrir l'U-166 que atacava. El PC-566 va llançar càrregues de profunditat contra el submarí i el va enfonsar, tot i que no va ser fins després que es confirmés l'enfonsament de la guerra.
El 28 d'agost, l'U-94 estava en operació contra el comboi TAW 15 davant d'Haití quan va ser atacat per escortes americanes i canadenques. Primer, un PBY estatunidenc va baixar en picada i va bombardejar el submarí, i després les corbetes canadenques HMCS Halifax i Snowberry van atacar. El HMCS Oakville va disparar càrregues de profunditat que van obligar el submarí a sortir a la superfície. La corbeta va estavellar l'U-94 dues vegades abans que s'aturés. Hal Lawrence va liderar un grup d'abordatge d'onze mariners d' Oakville per capturar el vaixell. Van abordar el vaixell i van entrar per la torre de comandament. Només dos canadencs van passar per l'escotilla, i van ser sorpresos per dos alemanys que van venir corrent cap a ells. Després d'ordenar que s'aturessin, els canadencs van disparar i van matar els alemanys atacants quan no es van aturar. La resta de la tripulació es va rendir sense incidents. Després de capturar el vaixell per poc, els mariners canadencs es van adonar que els alemanys ja havien enfonsat el vaixell i que estava agafant aigua. Els canadencs van abandonar l'U-94 i es va enfonsar amb dinou membres de la seva tripulació; l'Oakville va rescatar 26 soldats, inclòs el comandant, l'Oberleutnant zur See Otto Ites.[20]
L'U-162 va ser detectat i enfonsat al nord-est de Trinidad per la Royal Navy el 3 de setembre. Tres destructors britànics—el HMS Vimy, el Pathfinder i el Quentin— van atacar-lo amb càrregues de profunditat, van matar dos alemanys i van enfonsar el vaixell. Quaranta-nou mariners més van sobreviure i van esdevenir presoners de guerra als Estats Units. El capità alemany, el Kptlt. Jürgen Wattenberg, va escapar a finals de 1944 abans de ser recapturat aproximadament un mes després.
El 15 de maig de 1943, els carguers cubans Camaguey i Honduran Hanks eren escortats per tres petits caçadors de submarins de l'Armada Cubana des de Sagua La Grande fins a La Havana. El comboi s'acostava a l'Havana, al Golf de Mèxic, quan un avió de reconeixement americà va albirar un submarí alemany. L'avió va llançar un flotador de fum sobre l'U-176, i el caçador de submarins cubà CS-13 —al comandament del segon tinent Delgado— va localitzar l'embarcació enemiga amb un sonar. El CS-13 va atacar amb càrregues de profunditat i va enfonsar ràpidament el submarí, cosa que va matar tota la seva tripulació.
Vaixells aliats
El creuer submarí francès Surcouf era el submarí més gran del món en aquell moment. Un informe americà va concloure que la desaparició va ser deguda a una col·lisió accidental amb el carguer americà Thomas Lykes prop del costat atlàntic del Canal de Panamà el 18 de febrer de 1942. No hi va haver supervivents.[21]La investigació de la comissió francesa va concloure que la desaparició va ser conseqüència d'un malentès. Un Consolidated PBY, que patrullava les mateixes aigües la nit del 18 al 19 de febrer, podria haver atacat el Surcouf creient que era alemany o japonès. Aquesta teoria podria haver estat recolzada per diversos elements.
El SS George Calvert, un vaixell Liberty d'un sol canó, navegava davant l'est de Cuba quan va ser enfonsat per l'U-753 el 20 de maig de 1942. Deu homes van morir quan tres torpedes el van impactar, enfonsant-lo en qüestió de minuts. La tripulació supervivent va ser capturada pels alemanys i interrogada abans de ser alliberada en bots salvavides, aconseguint arribar a la costa cubana.
El 23 de juny, el USAT Major General Henry Gibbins desarmat, navegava sol a gairebé 640 km a l'oest de Key West, Florida, quan va ser atacat per l'U-158. Dos torpedes van impactar al Henry Gibbins, carregat de cafè, pel costat de babord en el transcurs de 20 minuts, i es va enfonsar poc després. Tots els seus 47 tripulants i 21 guàrdies de l'exèrcit dels Estats Units van ser rescatats l'endemà.
El SS Stephen Hopkins era un vaixell Liberty estatunidenc armat que va lluitar durant la Segona Guerra Mundial. El 27 de setembre, l'Stephen Hopkins tornava a Surinam des de Ciutat del Cap quan va ser atacat pel creuer auxiliar Stier. Els alemanys van ordenar al Stephen Hopkins que s'aturés, però els americans s'hi van negar, així que van obrir foc amb la seva bateria principal. Els americans van posar en funcionament un sol canó de 100 mm i unes quantes metralladores i es va lliurar una batalla curta però violenta. Tots dos vaixells van patir baixes i a les 10:00 el vaixell americà s'havia enfonsat. L'Stier també va quedar greument danyat i ja no podia produir vapor, de manera que el seu comandant el va enfonsar menys de dues hores després de derrotar el vaixell estatunidenc.
La canonera estatunidenca USS Erie escortava el comboi TAG-20 al Carib, entre Trinitat i la badia de Guantánamo, quan va ser atacada a 16 quilòmetres al sud de Curaçao per un submarí alemany el novembre de 1942. L'U-163, sota el comandament de Kurt-Eduard Engelmann, va emergir i va disparar tres torpedes contra l'Erie. Els estatunidencs van albirar el submarí i els torpedes i després van fer maniobres evasives. L'Erie va escapar de dos torpedes, però va ser impactat pel tercer i greument danyat. La seva tripulació el va encallar a la costa propera i va cremar durant diverses hores abans que les flames fossin controlades. Les forces estatunidenques van patir set morts i onze ferits en l'atac. Més tard, l'Erie va ser remolcat al port de Willemstad de Curaçao, però es va bolcar i es va enfonsar el 5 de desembre.
| Any | Vaixells | Tonatge |
|---|---|---|
| 1942 | 336 | 1,559,422 |
| 1943 | 35 | 177,945 |
| 1944 | 3 | 14,804 |
Notes
Referències
- 1 2 The United States Coast Artillery Command on Aruba and Curaçao in World War II The Coast Defense Study Group Journal, Volume 11, Issue 2.
- ↑ «The U-Boat War In The Caribbean: Opportunities Lost».
- ↑ One U.S. naval source gives different dates for the battle. See Smith, Commander C. Alphonso, U.S. Naval Reserve, "Battle of the Caribbean", Proceedings of the U.S. Naval Institute, Vol. 80/9/619, September 1954: "The Battle of the Caribbean lasted nine and a half months—from February 16, 1942, to November 30, 1942."
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 pp.7–22
- ↑ The Navy Department Library: Building the Navy's Bases in World War II, History of the Bureau of Yards and Docks and the Civil Engineer Corps 1940–1946, Volume II, Part III, The Advance Bases: Chapter XVIII: Bases in South America and the Caribbean Area, Including Bermuda
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 pp.7–18
- ↑ Scarborough, William E. "The Neutralitv Patrol: To Keep Us Out of World War II?" pp.18–23 Naval Aviation News March–April 1990
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 pp.4–24
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 pp.26–33
- ↑ "Shells at Aruba", Time, February 23, 1942, <http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,884455,00.html>. Consulta: 9 desembre 2007 Arxivat de desembre 10, 2007, a Wayback Machine.
- ↑ Schenia, Robert L. (1987), Latin America: A Naval History 1810–1987, Annapolis, Maryland, United States: Naval Institute Press, ISBN 0-87021-295-8, OCLC 15696006
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 pp.26–68
- ↑ Blair, Clay Hitler's U-Boat War: The Hunters 1939–1942 Random House (1996) ISBN 0-394-58839-8 pp.503–513
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 p.67
- ↑ "Puerto Rican Isle Shelled by Enemy." The New York Times, March 4, 1942.
- ↑ «Caribbean Sea and Gulf of Mexico Campaigns».
- ↑ Caribbean Wars Untold. University of West Indies Press, 2007. ISBN 978-976-640-203-7.
- ↑ Helgason, Guðmundur. «Cornwallis (Steam merchant)». German U-boats of WWII - uboat.net. [Consulta: 20 febrer 2014].
- ↑ The U-Boat War in the Caribbean. Naval Institute Press, 1994. ISBN 1-55750-452-0.
- ↑ Helgason, Guðmundur. «The Type VIIC boat U-94». German U-boats of WWII - uboat.net. [Consulta: 26 desembre 2014].
- ↑ Kelshall, Gaylord T.M. The U-Boat War in the Caribbean United States Naval Institute Press (1994) ISBN 1-55750-452-0 p.68
- ↑ Conn, Stetson; Engelman, Rose C.; Fairchild, Byron. Guarding the United States and Its Outposts, Chapter XVI: The Caribbean in Wartime. United States Army Center of Military History, p. 430.
Bibliografia addicional
- Bercuson, David J.; Herwig, Holger H. Long Night of the Tankers: Hitler's War Against Caribbean Oil. 4. Calgary: University of Calgary Press, 2014 (Beyond Boundaries: Canadian Defence and Strategic Studies Series). ISBN 9781552387603.
- Wiberg, Eric. U-Boats in the Bahamas. Brick Tower Press, June 30, 2016. ISBN 978-1899694624.
Enllaços externs
- https://web.archive.org/web/20120403005645/http://uboatsbahamas.com/ – History of 150 Allied ships attacked by 85 German and Italian submarines in the 1 million-mile area bounded by: North of the Greater Antilles Anegada to Havana, Havana to Key West, Charleston to Bermuda, and Bermuda to Anegada, including all of the Bahamas, 1939–1945.
- Cubans sunk a German submarine in World War II