Batalla dels Alps Occidentals
| batalla de França | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Tipus | campanya militar | ||
| Data | 10 | ||
| Lloc | Alps occidentals | ||
| Resultat | Armistici de Villa Incisa Ocupació italiana de la França meridional Creació d'una zona desmilitaritzada a la frontera | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La Batalla dels Alps Occidentals va tenir lloc a la frontera entre el Regne d'Itàlia i la República Francesa entre el 10 i el 25 de juny de 1940, durant la Segona Guerra Mundial. L'entrada de la Itàlia feixista a la guerra al costat de l'Alemanya nazi i la declaració de guerra a França i el Regne Unit no es van correspondre a un pla preestablert: el Regio Esercito, concentrat al llarg de la frontera, va emprendre accions ofensives desordenades que van ser contrarrestades eficaçment per l'exèrcit francès, atrinxerat a les posicions defensives de la Línia Maginot alpina. Només la derrota de l' exèrcit francès a mans de l'exèrcit alemany va emmascarar parcialment la notable manca de preparació militar d'Itàlia; el govern de Philippe Pétain va signar el Segon Armistici de Compiègne el 22 de juny, en què Alemanya va obligar França a rendir-se a Itàlia en pocs dies, malgrat el clar fracàs tàctic i estratègic de les forces armades italianes i una substancial victòria defensiva francesa al camp de batalla. L'Armistici de Villa Incisa, prop de Roma, signat el 24 de juny i que va entrar en vigor l'endemà, va sancionar l'annexió d'algunes porcions del territori francès a Itàlia, la creació d'una zona desmilitaritzada al llarg de la frontera i l'inici de l'ocupació italiana del sud de França.
L'atac italià va ser percebut com una punyalada a l'esquena a una nació ja esgotada, així com un acte moralment dubtós, atès que la declaració de guerra es va produir simultàniament amb les etapes finals de la campanya francesa, quan el destí de la República Francesa ja estava segellat davant l'avanç imparable de la Wehrmacht. A més d'haver estat aliats durant la Primera Guerra Mundial, els dos països tenien una densa xarxa de relacions socials i econòmiques, especialment a les zones frontereres, que van ser interrompudes per la guerra. La Batalla dels Alps va tallar així definitivament aquestes relacions, donant lloc a ressentiment entre la població francesa que es va sentir traïda per l'atac italià.
Context històric
Amb l'esclat del conflicte, la declaració de guerra del Regne Unit i França a l'Alemanya nazi i el final de la campanya de Polònia, entre novembre de 1939 i març de 1940, les últimes esperances de pau a Europa també van caure definitivament. En aquells mesos d'estasi operativa al front occidental, definit per la historiografia com una "guerra de broma", les forces armades alemanyes van ocupar primer Dinamarca i després Noruega a l'abril, assegurant una ruta segura per a la importació de metall suec i anticipant-se així als plans anglo-francesos destinats a impedir-ho. La campanya al nord formava part del pla estratègic alemany per a la conquesta de l'oest: protegida a la rereguarda per la conquesta de Polònia i Txecoslovàquia, així com pel tractat de no agressió amb la Unió Soviètica, i coberta al flanc sud pel Pacte d'Acer amb Itàlia, en ocupar Noruega, Alemanya també va eliminar l'amenaça d'un bloqueig naval britànic i va iniciar els preparatius per a l'atac decisiu a l'Oest.[7] L'atac contra França va començar el 10 de maig de 1940, agafant per sorpresa fins i tot l'aliat italià: Benito Mussolini, com va passar amb la invasió de Polònia, no va ser informat dels preparatius de guerra i va rebre la notícia només a les 05:00 del mateix 10 de maig de l'ambaixador alemany a Roma, Hans Georg von Mackensen.[8] La notícia de l'inici de l'ofensiva no va agradar al Duce, tot i que va dir a von Mackensen que "aprovava l'acció de Hitler toto corde", després del qual va enviar un missatge vagament redactat a Berlín que el comte Galeazzo Ciano va definir com a "càlid però no vinculant", però que de fet va ser un pas important cap al compromís bèl·lic.[9]
L'agost de 1939, Mussolini es va enfrontar a l'elecció de si sortir o no al camp de batalla al costat d'Adolf Hitler, però, conscient de la manca de preparació de l'exèrcit i la indústria italians, va optar per la posició ambigua de "no bel•ligerància" que va mantenir fins al juny de 1940.[10] Silenciant davant l'opinió pública, l'admissió de Mussolini que Itàlia no era capaç de sostenir una guerra europea va constituir un fracàs de la política de poder duta a terme en els anys precedents, que estava molt per sobre de les capacitats reals del país.[11] D'altra banda, ell mateix sabia que Itàlia no podia "romandre neutral durant tota la durada de la guerra, sense dimitir del seu paper, sense desqualificar-se, sense reduir-se al nivell d'una Suïssa multiplicada per deu";[11] quedava l'esperança de poder dur a terme una "guerra paral·lela" que hauria permès a la Itàlia feixista obtenir alguns guanys territorials sense perdre la cara.[12] La notícia de l'ofensiva alemanya va deixar els italians amb la respiració, tots més o menys conscients que el destí d'Europa i Itàlia en depenia en primer lloc, i va provocar en Mussolini una sèrie de reaccions contrastades que, "amb els alts i baixos típics del seu caràcter", van continuar superposant-se, fent-lo incapaç de prendre una decisió que considerava inevitable, però que, considerant-ho tot, va intentar evitar.[13] Al mateix temps, la diplomàcia europea va treballar per evitar que Mussolini entrés al camp: tot i que Itàlia no estava militarment preparada, la seva contribució podria haver estat decisiva per aixafar la resistència francesa i també podria haver creat grans dificultats per al Regne Unit. El 14 de maig, per insistència francesa, Franklin Delano Roosevelt va enviar un missatge conciliador a Mussolini per dissuadir el dictador italià d'entrar a la guerra, i dos dies després Winston Churchill també va seguir l'exemple del president americà, però amb un missatge menys conciliador i més intransigent, en què advertia que els britànics no abandonarien la lluita, fos quin fos el resultat de la batalla al continent.[14]

Les respostes de Mussolini a tots dos missatges van confirmar que el Duce volia mantenir-se fidel a l'elecció feta amb l'aliança amb Alemanya i a les obligacions d'honor que comportava. En privat, però, encara no havia arribat a la certesa sobre què fer o fins i tot si havia arribat el moment "adequat" per intervenir.[15] Tot i que va parlar contínuament de guerra amb Ciano i els seus altres col•laboradors i tot i que va quedar profundament impressionat pels èxits alemanys, durant les dues setmanes anteriors a l'atac d'Alemanya a l'Oest i almenys fins al 27-28 de maig (excloent una convocatòria sobtada dels tres sotssecretaris militars el matí del 10 de maig), no hi ha proves que les discussions amb els caps de les forces armades haguessin augmentat de cap manera i res suggeria una intervenció immediata.[16] El col·lapse de la Línia Maginot, el fallit "segon Marne" i l'evacuació francobritànica de Dunquerque van convèncer una part de l'opinió pública, però sobretot Mussolini, que França i el Regne Unit havien perdut la guerra, i en aquest clima particular va néixer la por d'"arribar tard", que era la mateixa cosa que la creença que la guerra seria molt curta.[17] Aquells últims dies de maig, Mussolini va fer un gir decisiu cap a la intervenció: el dia 26 va rebre una carta de Hitler i alhora un informe enviat a Roma pel ministre Dino Alfieri sobre la seva conversa amb Hermann Göring. Ambdues coses van causar una forta impressió al dictador, tant que Ciano va anotar al seu diari: "Es proposa escriure una carta a Hitler anunciant la seva intervenció per a la segona desena de juny".[18] El 28 de maig, Mussolini va comunicar al general Pietro Badoglio la seva decisió d'intervenir contra França i l'endemà al matí els quatre líders de les forces armades es van reunir al Palazzo Venezia, Badoglio i els tres caps d'estat major, el general Rodolfo Graziani, l'almirall Domenico Cavagnari i el general Francesco Pricolo de la Regia Aeronautica: en mitja hora tot era definitiu. Mussolini va transmetre a Alfieri la seva decisió[19] d'entrar a la guerra el 5 de juny i el 30 de maig la va comunicar oficialment a Hitler. L'endemà el Führer va respondre per ajornar la intervenció uns dies, però en un altre missatge datat el 2 de juny, von Mackensen va comunicar a Mussolini que la sol•licitud d'ajornar l'acció havia estat retirada i que, de fet, s'hauria agraït un avançament.[20] Així vam arribar al 10 de juny: a les 16.30 h, Ciano va convocar els ambaixadors francès i britànic, André François-Poncet i Percy Loraine, al Palazzo Chigi i els va comunicar la declaració de guerra. A les 18.00 h, des del balcó del Palazzo Venezia, Mussolini va anunciar la declaració de guerra al poble italià.[21]
El territori
La frontera
El teatre de guerra entre Itàlia i França als Alps Occidentals es va desenvolupar en una serralada escarpada que va des del mont Dolent fins al mar Lígur, dominada per massissos com el Mont Blanc, la cadena del Rutor i la Grande Sassière, el Rocciamelone-Charbonnel, el Mont Thabor, el Grup del Monviso, l'Argentera i el Clapier, amb pocs passos transitables: el coll del Petit Sant Bernat, el coll del Monginevro, el pas del Mont Cenis, el coll de la Maddalena i el coll de Tenda, amb una altitud mitjana de 2.000 m sobre el nivell del mar, cosa que sovint els feia intransitables a causa de la neu.[22] Els Alps Occidentals representen, doncs, una formidable barrera natural; l'altitud mitjana, tot i que disminueix de nord a sud cap al mar, sempre es manté molt alta, des dels 3.000 metres dels Alps de Graies fins als 2.000 metres dels Alps Marítims, per a un total de 515 quilòmetres que els dos contendents havien fortificat amb obres militars en punts estratègics.[23]
Amb la unificació d'Itàlia el 1861 i la cessió de Niça i Savoia a França, la construcció de sistemes fortificats al llarg de la nova frontera es va accelerar a banda i banda, des de la Vall Roja fins al Mont Cenis i el Coll del Petit Sant Bernat. El 1885, Itàlia va preparar un programa anomenat "Pla Ferrero" en honor a Emilio Ferrero, el ministre de Guerra que el va proposar, que preveia la construcció de campaments atrinxerats i nombroses fortaleses defensives que es recolzaven mútuament, per tal de frenar qualsevol possible acció ofensiva francesa. A les dècades de 1880 i 1890, es va desenvolupar una intensa activitat de fortificació a la regió alpina, el punt àlgid de la qual va ser l'imponent fort de Chaberton, però que també va incloure obres importants al Mont Cenis (amb els forts de Varisello, Roncia i Malamot), al coll de Tenda, al coll de Nava i a Melogno. Un esforç enorme va ser fet sobretot per França, que després de la derrota del 1871 contra Alemanya va invertir recursos enormes en el Sistema Séré de Rivières, un complex de més de 450 obres fortificades, 90 de les quals es trobaven a la frontera alpina. A mitjans de la dècada del 1880 el programa estava gairebé enllestit, amb fortaleses al voltant dels punts estratègics de la frontera, formades per fortaleses al voltant de les quals es van construir nombrosos forts, reductes i barreres d'alta muntanya que explotaven les característiques morfològiques del terreny.[24]
El 1885, però, el químic francès Eugène Turpin va patentar l'ús d'àcid pícric premsat per a càrregues explosives i projectils d'artilleria. L'efecte destructiu dels nous projectils d'artilleria, combinat amb els abasts cada cop més grans dels nous canons estriats de retrocàrrega, va fer ràpidament obsolets els forts del segle xix. En ambdós països, es van iniciar obres massives de modernització de les estructures fortificades existents i la construcció de noves estructures de formigó armat, obres interrompudes per la Primera Guerra Mundial i represes a les dècades del 1920 i del 1930.[25]
Tardana en comparació amb França, la Itàlia feixista va decidir el 1931 construir el Vallo Alpino del Littorio, impulsada per la iniciativa francesa que, a instàncies del mariscal Philippe Pétain i del ministre André Maginot, va iniciar el 1928 la construcció de la línia del mateix nom. El projecte italià inicial era molt ambiciós i preveia la construcció d'obres al llarg de tot l'arc alpí, des de Ventimiglia fins a Fiume, per a un total de 1.851 quilòmetres dividits en el Mur Alpí Occidental a la frontera amb França, el Mur Alpí Oriental a la frontera amb Iugoslàvia i el Mur Alpí de l'Alto Adige a la frontera amb Àustria, a més d'una operació de reforç de les fortificacions preexistents a la frontera amb Suïssa (l'anomenada Frontera Nord).[26] Però aquest projecte aviat va resultar estar més enllà de la capacitat econòmica d'Itàlia, amb els consegüents retards i reduccions; el 1942 el general Vittorio Ambrosio va estimar que només s'havien completat la meitat de les obres previstes i moltes de les construïdes no eren més que petites fortaleses, sovint aïllades i disperses de manera no homogènia, incapaces de resistir sense subministraments externs en cas de conflicte.[27]
El bàndol francès es va centrar sobretot en el reforç del sector alpí entre l'Ubaye i la costa, un sector amb cims més baixos i un clima més suau, al llarg del qual era més probable esperar un atac italià. A diferència del bàndol italià, que tenia com a màxim 40 quilòmetres de profunditat, el bàndol muntanyós francès tenia una profunditat d'uns 120 quilòmetres, cosa que el feia més fàcil de defensar. Però la diferència entre els dos sistemes de fortificació residia en el fet que els francesos preferien potents obres de formigó armat (ouvrages) situades en punts clau i fortament armades, mentre que el Mur Alpí estava format principalment per una infinitat de petites casamates per a armes automàtiques o petites peces d'artilleria, en l'intent desesperat de cobrir tota la línia.[28]
La població civil
L'esclat de la guerra i el moviment sobtat d'unitats de l'exèrcit cap a les valls alpines de la frontera occidental van pertorbar greument la població local, tant perquè la gent de Cuneo i la Vall d'Aosta tenien un contacte econòmic i social constant amb les valls franceses, com perquè culturalment els dos costats dels Alps havien estat units durant segles al Ducat de Savoia i el Regne de Sardenya. Centenars de milers d'emigrants italians a França (aproximadament 800.000 el 1940), majoritàriament de les valls alpines, i moltes famílies es van dispersar pràcticament pels dos països, cosa que va augmentar les similituds lingüístiques, socials i culturals al llarg de la frontera. El conflicte als Alps occidentals va interrompre aquest teixit de relacions socials i va portar la guerra a un territori que no l'havia vist durant més de cent anys. Tot i que l'expressió "punyalada per l'esquena" va entrar en ús comú només després de la guerra, la sensació es va estendre immediatament entre la població francesa, però també entre molts italians que vivien a França, que l'atac havia estat una mena de "cop a un mort" i una traïció a un país "amic".[29]
Aquestes repercussions socioeconòmiques van provocar una primera ruptura entre el règim i l'opinió pública. Quan va esclatar la guerra als Alps Occidentals, s'acostava l'estiu i la majoria dels pastors ja havien portat els seus ramats a les pastures de muntanya: la realitat de la transhumància es va veure sobtadament afectada per l'emergència de la "línia del front". A la zona fronterera, es van implementar plans d'evacuació elaborats en previsió del conflicte: preveien l'evacuació de les pastures de muntanya i els pobles propers al front i el trasllat dels seus habitants a centres d'assentament a les planes, dispersos entre Asti, Alessandria, Vercelli, Savona, Pavia i Gènova. L'operació va involucrar les ciutats de les valls que conduïen als turons transitables, onze municipis de la zona de Cuneo i de les valls del Po, per a un total d'aproximadament 7.000 persones. El mateix va passar al costat francès, on el comandant, el general René Olry, va involucrar les ciutats de muntanya i les zones costaneres de Menton i Ròcabruna. Es tractava de sortides forçades en condicions greus, tal com preveien les ordenances prefecturals: "La població", va escriure el prefecte de Cuneo, "reunida en columnes, de les quals n'hi haurà sis a cada zona, haurà de traslladar-se gairebé íntegrament per mitjans ordinaris [és a dir, a peu] primer a les àrees de descans i després als llocs de parada, des d'on seran traslladats per ferrocarril a les províncies d'absorció".[30]
Els Alpini, sovint reclutats territorialment, eren els més sensibles a tot això i, procedents del mateix entorn que les poblacions afectades, es van identificar sense dificultat amb les persones desplaçades. El recluta de Peveragno Lorenzo Giuliano Muglieris va informar que: "El dia 11 els habitants van rebre l'ordre d'evacuar, i alguns soldats de fora van saquejar els galliners. Van vendre tots els vedells productors de llet per menys de 50 lires, els cabrits per 6 a 10 lires cadascun. Fins i tot van vendre les poques vaques a un preu molt baix, era lamentable veure tota aquella gent marxant".[31] Els especuladors també van arribar als centres de la vall on s'havia reunit la població desplaçada i van aprofitar la situació per comprar bestiar i pertinences personals a baix cost, convencent els pagesos que "allà on aneu, els diners en efectiu poden ser més útils". En la postguerra, el soldat alpí i partisà Nuto Revelli va transcriure al seu llibre Il mondo dei vinti el testimoni d'un pagès de Cuneo, que resumeix el desànim moral i les repercussions econòmiques que aquesta gent va haver de suportar: "La guerra contra França, però quin sentit, germans d'aquí i d'allà, els fan lluitar entre ells. Aquí a Vinadio era una "zona d'operacions", vam haver de fugir a Bergemoletto, amb els animals, tot a corre-cuita, el 9 de juny. Aleshores va passar una mica de tot, la guerra és la guerra, venta piela [t'ho has d'agafar]".[32] Va ser, doncs, una desorientació de la qual els comandaments militars eren conscients, com es desprèn d'un altre testimoni sobre la desconfiança dels oficials envers els soldats-vallencs acostumats a l'emigració a França: "La meva unitat és la 12a bateria del 4t Regiment. El 10 de juny, des de Mondovì arribem a Rittana i després a Chiapera, a l'alta vall de Maira. Considerem la guerra contra França com una guerra injusta i sense sentit, una veritable tragèdia. No és per res que el nostre campament sempre està envoltat de sentinelles; tenen por que els soldats desertin i escapin a França. Si la nostra gent de la regió alpina ha pogut alimentar-se en el passat, si ha aconseguit sobreviure, ho ha d'agrair a França".[33]
Forces oposades
Les Forces Armades Italianes

La perspectiva d'una guerra a Europa va ser rebuda amb poc entusiasme pels grups industrials italians i per una bona part dels mateixos líders feixistes, tot i que les més altes personalitats del règim i de l'Estat, inclòs el sobirà, havien aprovat la línia de conducta esbossada per Mussolini el 31 de març de 1940, que preveia entrar a la guerra el més tard possible per tal d'explotar la situació i evitar una guerra llarga i insuportable per al país. Les diferències es van tornar més importants quan Mussolini va manifestar la seva intenció d'intervenir abans de la data límit prevista de 1943, però la lleu oposició de Víctor Manuel III i Badoglio, motivada per la manca de preparació del Regio Esercito i per un judici prudent sobre les victòries alemanyes a França, no va servir de res.[34] Mussolini, al contrari, considerant aquelles victòries decisives i amb la capitulació de les forces armades franceses ja prevista com a imminent, no va atribuir importància a la insuficiència de les forces armades; segons el Duce, les victòries alemanyes eren un clar presagi de la fi imminent de la guerra, de manera que els informes desastrosos dels oficials de l'exèrcit i les deficiències economicoindustrials ja no comptaven.[35] Per tant, els líders militars van reconèixer el fet que el país no estava en condicions d'afrontar una guerra i, alhora, no van prendre posició davant d'una intervenció: van reafirmar la seva confiança en el geni de Mussolini i es van sotmetre a les seves decisions. No hi havia un comandament únic i autoritzat de les forces armades que tingués una autoritat efectiva sobre el Duce, que mai havia volgut que es formés una cimera així, deixant així les tres forces armades autònomes i rivals, sense una estratègia comuna que els donés més pes.[36]
En cas de guerra, els preparatius es van esbossar al pla PR12, elaborat per l'estat major de l'exèrcit el febrer de 1940, que preveia una conducta estrictament defensiva als Alps Occidentals i possibles ofensives que només s'iniciarien en "condicions favorables" a Iugoslàvia, Egipte, Djibouti i la Somàlia Britànica. Aquestes eren indicacions generals per al desplegament de les forces disponibles, no plans operatius, per als quals es va donar llibertat d'improvisació al Duce.[37] Faltava una estratègia general, uns objectius concrets i una organització de la guerra[38] i tot això va ser evident des del principi, quan poc abans de la declaració de guerra l'estat major va emetre, el 7 de juny, l'ordre 28op.: "En confirmació del que es va comunicar a la reunió dels caps d'estat major celebrada el 5 [juny] repeteixo que la idea precisa del Duce és la següent: mantenir una actitud absolutament defensiva envers França tant per terra com per aire. Al mar: si es troben forces franceses barrejades amb forces angleses, considereu-les totes forces enemigues a atacar; si només es troben forces franceses, preneu el seu comportament com a guia i no sigueu els primers a atacar, tret que això us posi en condicions desfavorables". A partir d'aquesta ordre, la força aèria va ordenar no dur a terme cap acció ofensiva, sinó només dur a terme reconeixement aeri mentre es mantingués dins del territori nacional, [39] i l'exèrcit i la marina van fer el mateix, que a més no tenien intenció de sortir de les aigües nacionals excepte per al control de l'estret de Sicília, però sense garantir les comunicacions amb Líbia.[40]

Tots els plans de l'exèrcit italià, des del segle xix fins al 1940, preveien una posició defensiva als Alps per a una hipotètica guerra contra França, buscant possibles sortides ofensives al Rin en suport dels alemanys o al mar Mediterrani. Però el juny de 1940 les deficiències de la guerra feixista es van fer evidents immediatament, començant per l'enfocament estratègic: amb les brillants victòries alemanyes al nord, un atac italià al llarg del Rin era inútil i impracticable,[41] mentre que al mar la flota italiana, malgrat el memoràndum de Mussolini del 31 de març que preveia una "ofensiva al llarg de tota la línia al Mediterrani i més enllà",[42] no va fer cap moviment ofensiu.[40] Així, el Primer Exèrcit comandat pel general Pietro Pintor, desplegat des del mar fins al mont Granero, i el Quart Exèrcit del general Alfredo Guzzoni fins al mont Dolent, es van concentrar al llarg de la frontera . Junts van constituir el Grup d'Exèrcits Oest sota el comandament de l'inexpert príncep Humbert de Savoia,[2] mentre que l'alt comandament de les operacions va ser confiat al general Rodolfo Graziani, un oficial experimentat en guerres colonials contra enemics inferiors en homes i mitjans, que mai havia tingut un comandament en un front europeu[43] i que desconeixia completament la frontera occidental.[44] Un total de 22 divisions per a uns 300.000 homes i 3.000 canons, amb grans concentracions de forces de reserva a la vall del Po sense disposicions estratègiques precises: "Itàlia va entrar a la guerra sense ser atacada, ni saber on atacar, va concentrar les seves tropes a la frontera francesa perquè no tenia altres objectius".[2]
Les tropes italianes desplegades a la frontera no estaven preparades en tots els aspectes: la gran majoria no estaven motivades per cap odi envers l'enemic, no estaven entrenades per a tasques específiques com ara assaltar obres fortificades o transport aeri, les tripulacions de bateries dels forts no havien rebut les taules de foc pertinents i l'artilleria s'havia col•locat en una posició posterior, podent colpejar només el bàndol italià per aturar hipotètiques penetracions enemigues: es van trigar diverses setmanes a desplegar-les en posicions avançades. A l'inici de les hostilitats, moltes unitats van ser enviades al camp sense estar completes, en un entorn al qual la majoria de les unitats no estaven acostumades.[45] El comandament militar coneixia molt bé la situació i sabia que només un terç dels homes estaven preparats per lluitar a principis de juny, malgrat la manca crònica de vehicles motoritzats, roba adequada per al clima de muntanya i, en alguns casos, pals per a les tanques de filferro, telèfons de campanya, forns de pa i botes amb claus.[46] En confirmació d'això, hi ha una nota del ministre Giuseppe Bottai, que en aquells dies era un dels repatriats i desplegats a Val Nervia, que va escriure: "No és l'escassetat de grans recursos el que crida l'atenció, sinó una despreocupació més minuciosa i desolada, des de tot arreu la gent recorre a expedients quotidians, a trucs, a evasions i a mentides".[1]
Les Forces Armades Franceses

El setembre de 1939, el Sisè Exèrcit francès, desplegat des del Mont Blanc fins al mar, comptava amb onze divisions (sis de les quals eren divisions de muntanya), a més de tropes per a la defensa de la frontera, unitats mòbils i guarnicions de fortificació; 500.000 homes en total, molt més del que era necessari per a la defensa d'una frontera ben fortificada. El front principal de França era òbviament el Rin, però l'exèrcit francès no havia renunciat a preparar plans per a un possible contraatac cap a Itàlia: per exemple, l'agost de 1938, el general Maurice Gamelin havia demanat al general Gaston Billotte, comandant del teatre d'operacions del sud-est (del qual depenia el Sisè Exèrcit), que preparés una ofensiva conjunta al front alpí ("una ofensiva conjunta sobre el front dels Alps "). Els preparatius i la planificació van continuar fins al setembre de 1939, quan totes les tropes mòbils es van traslladar al nord per contrarestar Alemanya.[47] Als ulls del món, la intervenció italiana contra França va tenir una importància vergonyosa, atès que en aquella data l'exèrcit francès ja estava pràcticament derrotat i el seu comandant suprem, el general Maxime Weygand, ja havia donat als comandants de les forces supervivents l'ordre de retirar-se per "salvar tantes unitats com fos possible".[48] Al front alpí, el desplegament francès estava completament deteriorat a causa de l'enviament progressiu de nombroses forces cap al nord contra els exèrcits alemanys: a l'inici de les hostilitats amb Alemanya, l'Armée des Alpes del general René Olry podia comptar amb tres cossos d'exèrcit (XIV, XV i XVI) amb onze divisions,[49] però al febrer va desplegar 300.000 homes i el 10 de maig, quan se li van retirar les últimes reserves, va disminuir encara més fins a 176.000 homes. El 10 de juny, els homes de primera línia sumaven aproximadament 85.000 i se n'havien reunit 30.000 més gràcies a la levée en masse ordenada per Olry i desplegada prop de Lió: a la pràctica, però, van quedar aïllats tant per manca d'entrenament com per absència d'armament. També hi havia entre 70 i 80.000 antics reservistes , però, en la seva majoria desarmats i mai utilitzats en accions de guerra, per tant inútils.[23] França estava caient a trossos i el govern de Pétain només esperava l'armistici; el general Olry, però, estava al comandament d'un exèrcit que, tot i que debilitat, estava fortament motivat tot i tenir els alemanys pràcticament a la rereguarda, capaços de defensar la línia del front, però sense reserves per tapar qualsevol avenç enemic.[45]
Davant del Quart Exèrcit italià, la vigília de l'atac, Olry només podia desplegar el XIV Cos del general Etienne Beynet amb les divisions d'infanteria 66a i 64a (generals Boucher i de Saint-Vincent) i els sectors fortificats de Savoia i Dauphiné (coronel de la Baume i general Cyvoct). A la dreta, davant del Primer Exèrcit, els francesos tenien el XV Cos del general Alfred Montagne amb la 65a Divisió del general de Saint-Julien i les tropes del sector fortificat dels Alps Marítims (general Magnien).[50] En total, es van desplegar tres divisions als sectors fortificats de Savoia, Dauphiné i Alps Marítims. Una brigada spahi ( tropes colonials algerianes i marroquines), tres batallons de tropes alpines de fortalesa al sector defensiu del Roine i setanta seccions d'esquiadors altament entrenats van completar el desplegament.[45][51]
Els serveis secrets italians van estimar amb bona precisió la força de les forces franceses desplegades als Alps; el que el comandament italià no va tenir en compte, però, va ser la moral de les tropes enemigues: els francesos estaven lluny de resignar-se a la derrota. L'aïllament a les fortificacions de muntanya feia que aquest front fos "d'un altre món" i això, juntament amb la indignació per l'atac italià, va jugar un paper fonamental en la moral francesa. A més, els francesos podien comptar amb un sistema de fortificacions molt sòlid al llarg de tota la frontera, de 120 quilòmetres de profunditat i dividit en tres línies: la primera de llocs avançats lleugers, la segona de resistència, la tercera de posicions posteriors, tant que l'estat major italià no va considerar oportú donar a conèixer l'abast de les defenses franceses als comandaments operatius per no danyar la seva moral.[23] Malgrat la profunda diferència numèrica, els francesos podien comptar, per tant, amb un terreny muntanyós que afavoria la defensa i amb un sistema de defenses fortificades que recorria tot el front i que bloquejava eficaçment els pocs punts contra els quals els italians podien trobar sortides.[50]
Realització de les operacions
| « | Atacar França des dels Alps seria com intentar aixecar un rifle agafant-lo per la punta de la baioneta. | » |
| — Carl von Clausewitz [52] | ||
Les primeres accions

En compliment de les ordres emeses pels comandants, durant els primers dies no es va dur a terme cap acció significativa més enllà de la frontera i les tropes italianes van mantenir una actitud defensiva al llarg de tot el front, ajudades per la pluja i la calamarsa: en conseqüència, durant els dos primers dies de la guerra només hi va haver petites accions demostratives dutes a terme pels francesos.[53] El matí del 13 de juny, per exemple, una Secció d'Esquiadors (SES) va intentar ocupar per sorpresa el coll de Galisia al capdamunt de la vall d'Orco, al sector guarnit per la 37a Companyia del batalló alpí "Intra". Els francesos van partir del refugi de Priarond i, avançant en tres columnes a l'empara de la foscor, van arribar a unes poques dotzenes de metres de les línies italianes abans de ser albirats: els italians van començar a disparar contra les columnes franceses des de la posició avançada de Grand Cocon i des de la guarnició de Rocce della Losa i, després d'un breu intercanvi de focs, els atacants es van retirar. Entre els italians hi va haver dos ferits i un mort, Luigi Rossetti, la primera baixa italiana de la guerra.[54] Aquell mateix dia, un altre grup del SES va capturar una patrulla italiana del batalló "Ivrea" a Punta Maurin, a l'alta Valgrisenche, i en resposta els Alpini van ocupar el punt 2929 al nord de Colle Vaudet, eliminant la posició francesa. També aquell dia una companyia del batalló "Duca degli Abruzzi" va ocupar el punt 2760, al nord de Colle della Seigne, sorprenent els francesos, i l'endemà va ocupar el mateix turó. Al sector de l'alta Val Ròia, al Colle della Miniera, una altra unitat del SES es va enfrontar amb una companyia del batalló "Ceva", que va aconseguir repel·lir l'atac i contraatacar l'endemà, ocupant Cima del Diavolo i Monte Scandail.[55]
L'estasi en les operacions probablement hauria continuat durant dies, però els britànics, disposats a intervenir en la guerra en tots els fronts, per decisió del mariscal de l'aire Arthur Barratt (comandant de les forces aèries britàniques a França - Haddock Force ) van decidir dur a terme una missió de bombardeig aeri contra els tallers aeronàutics de Milà l'11 de juny, utilitzant els Vickers Wellington del 99è Esquadró amb base a Salon, prop de Marsella. En el moment de la sortida, però, el govern francès es va oposar a la missió, per por a represàlies italianes: hi havia una esperança generalitzada que la declaració de guerra només fos un farol de Mussolini i, per tant, París volia evitar un conflicte obert. La iniciativa va passar llavors al mateix Winston Churchill, que va decidir enviar des del Yorkshire 36 Armstrong Whitworth AW38 Whitleys del 77è Esquadró, amb l'objectiu d'atacar Torí i el port de Gènova.[56]
El bombardeig no va tenir cap efecte significatiu: a Torí el bombardeig va causar 44 víctimes però, com a Gènova, cap indústria de guerra va ser afectada, tot i que el que es va destacar va ser la deficiència total del sistema de defensa aèria italià : les sirenes antiaèries van sonar només després que comencés el bombardeig, el foc antiaeri va ser completament ineficaç, l'apagada de les ciutats ni tan sols s'havia implementat (l'aeroport de Caselle, increïblement, encara estava il·luminat) i cap caça havia enlairat els bombarders britànics.[57] El bombardeig va donar lloc a la represàlia italiana: la nit següent, els avions de la Regia Aeronautica es van dirigir cap al sud de França i van colpejar Saint-Raphaël, Hyères, Bizerta, Calvi, Bastia i, en particular, la base naval de Toló[58] Aquell mateix dia, per compensar la manca de defensa antiaèria, Mussolini va oferir a Hitler una divisió motoritzada i blindada (que no existia) per ser desplegada a França juntament amb les forces alemanyes, a canvi de 50 bateries antiaèries. Així va revelar les seves contradiccions: d'una banda, esperava poder dur a terme una "guerra paral·lela" i, de l'altra, buscava compromisos per a una guerra de coalició, ben conscient que sense l'ajuda alemanya no hauria pogut dur a terme cap operació important.[59]
En resposta als bombardejos italians, el 15 de juny un esquadró naval francès compost per quatre creuers pesants i onze destructors es va dirigir des de Toló cap a la costa de Ligúria i va atacar els dipòsits de combustible de Vado Ligure i el port de Gènova. L'artilleria costanera i diverses unitats disperses al llarg de la costa van respondre al foc, però amb poca efectivitat. La vella torpedinera Calatafimi, sota el comandament del tinent Giuseppe Brignole, dedicat a col·locar mines davant de Punta San Martino, prop d'Arenzano, va aconseguir apropar-se enmig de la boira fins a 3.000 metres de l'esquadró francès i llançar alguns torpedes contra els creuers Dupleix i Colbert, però no va impactar cap unitat enemiga i es va retirar perseguit per un destructor. Igualment infructuosa va ser l'acció de quatre MAS del 13è Esquadró davant de Vado, que sota un foc intens van arribar a 2.000 metres dels creuers Foch i Algérie, que però van esquivar els torpedes que s'acostaven. L'únic impacte reeixit va ser disparat per la bateria costanera "Mameli" de Gènova, que poc abans de la retirada francesa va aconseguir col·locar un obús de 152 mm sobre el destructor Albatros, causant danys als motors i dotze morts entre la tripulació.[60][61] Els danys de l'atac naval francès van ser modestos[N 1], però amb aquesta acció els límits de l'aparell militar italià i la manca de cooperació entre la Regia Marina i la Regia Aeronautica es van revelar en tota la seva gravetat. De fet, els avions italians van enlairar-se només tres hores després del bombardeig sense aconseguir albirar els vaixells enemics; la Supermarina, que al començament de la guerra havia traslladat la seva flota als ports del sud d'Itàlia amb la creença que França no mouria la seva pròpia flota de guerra, havia deixat indefensos el mar Lígur i el mar Tirrè septentrional, tot i que hi havia importants complexos industrials. Per tal d'actuar i millorar al màxim la penosa situació de la defensa costanera, només el vespre del 14 de juny el Supermarina va enviar quatre destructors al golf de Ligúria com a reforços.[63][64]

El mateix dia que els alemanys van entrar triomfalment a París, el bombardeig naval de Gènova va infligir una humiliació rotunda a Mussolini, que va ordenar a l'estat major de l'exèrcit que dugués a terme tan aviat com fos possible "petites operacions ofensives" per prendre posicions més enllà de la frontera, facilitant així "les nostres futures sortides ofensives a major escala". El 15 de juny, els comandaments dels dos exèrcits italians van rebre l'ordre 1601 i algunes unitats van ocupar, sense combatre, posicions en territori francès, mentre que el comandament del 4t Exèrcit va ordenar una acció sorpresa durant la nit entre el 17 i el 18 de juny al capdavant del Guil, a la Vall Germanasca. Aquell mateix dia, Mussolini va rebre de von Mackensen la resposta negativa de Hitler respecte a la proposta del 12 de juny; el dictador italià, ressentit, va ordenar a Badoglio que ataqués al llarg de tot el front el 18 de juny.[65] Aquest últim, però, va recordar al Duce que la transició d'una actitud defensiva a una ofensiva requeriria almenys vint-i-cinc dies i va plantejar la qüestió moral d'atacar una França ja derrotada. Mussolini va respondre durament: "Mariscal, com a Cap de l'Estat Major General, vostè és el meu assessor en qüestions militars, no en polítiques; la decisió d'atacar França és una qüestió essencialment política de la qual només jo tinc la decisió i la responsabilitat. Jo mateix donaré ordres al Cap de l'Estat Major General de l'Exèrcit".[66] Havent reconegut la impossibilitat pràctica de passar a l'ofensiva en tan poc temps, Mussolini, després d'haver convocat Graziani al Palazzo Venezia, va acceptar ajornar l'atac i deixar de banda la idea d'una ofensiva general, preferint dues accions principals. El 16 de juny, l'estat major general de l'exèrcit va enviar l'ordre 1875 al comandament del Grup d'Exèrcits Oest, que disposava un doble atac combinat des del coll de Petit-Saint-Bernard i el coll de Maddalena (amb una tercera acció secundària cap a Menton) en un termini de deu dies a partir del 16 de juny.[66][67]
La guerra aèria

Al front francès, el 1r Esquadró Aeri Italià va operar amb tres esquadrons de bombarders i tres de caça (3a Ala, 53a Ala i 54a Ala), amb el suport també del 2n Esquadró Aeri i la Força Aèria Sardenya per a accions contra Còrsega i el sud de França. La batalla aèria més significativa va tenir lloc el 15 de juny entre dotze Fiat CR.42 del 23r Grup i sis Dewoitine D.520 del Groupe de chasse III/6: els caces italians van ser agafats per sorpresa i els francesos en van abatre cinc sense pèrdues. L'Armée de l'Air va organitzar llavors incursions contra Torí, obligant la Regia Aeronautica a crear la seva primera unitat de caça nocturna, anomenada "Sezione Caccia Notturna", amb base a l'aeroport de Roma-Ciampino i equipada amb tres CR.32 pintats de negre i equipats amb tubs d'escapament ignífugs.[68] El 17 de juny, els italians van bombardejar el centre de Marsella, matant 143 persones i ferint-ne 136, i després, el 21 de juny, van bombardejar el port durant un atac diürn seguit d'un atac nocturn.[69] També es van produir combats aeris als cels de Tunísia, amb pèrdues a banda i banda. El 17 de juny, alguns hidroavions CANT Z.506B de la 4a Zona Aèria del sud d'Itàlia es van unir a alguns Savoia-Marchetti SM.79 per bombardejar Bizerta. Les últimes operacions aèries italianes contra objectius terrestres a França van tenir lloc el 19 de juny per avions del 2n i 3r Esquadrons Aeris de Sardenya, que van atacar objectius a Còrsega i Tunísia; [70] finalment, el 21 de juny, nou bombarders italians van atacar el destructor francès Le Malin, sense, però, infligir cap dany particular.[71] Partint de bases al nord d'Àfrica francesa, l'Armée de l'air va bombardejar Càller i Trapani el 22 de juny i Palerm el 23;vint civils van morir a Trapani i vint-i-cinc a Palerm, els bombardejos més greus mai comesos pels francesos en sòl italià.[72][73]
Entre el 21 i el 24 de juny, la contribució de la Regia Aeronautica va ser molt limitada: de 285 avions bombarders que van enlairar-se sobre els Alps, més de la meitat van tornar a la base sense haver identificat els seus objectius. Els bombardejos sobre el sud de França van tenir millors resultats segons la Força Aèria Italiana (amb pèrdues molt elevades, segons fonts franceses), però no van tenir cap impacte en la batalla en curs. Encara circula una llegenda sobre els suposats i violents bombardejos italians sobre les columnes de refugiats que fugien entre París i Bordeus : durant dècades molts testimonis van jurar haver reconegut les escarafalles tricolors a les ales dels avions que els atacaven. Tanmateix, els avions italians tenien les feixes a les ales i no la tricolor. A més, la Força Aèria Italiana no disposava d'avions capaços d'atacar tan lluny.[74] Durant la Batalla dels Alps Occidentals, els caces italians van registrar 1.170 hores de vol, onze atacs terrestres i deu avions enemics destruïts.[68]
Mussolini decideix actuar
Com que l'ordre de 1875 donava deu dies per preparar l'ofensiva, Mussolini i el comandament militar evidentment creien que el col·lapse de França era a prop però no imminent; a les 03:00 del 17 de juny, però, la sol•licitud del govern francès de donar a conèixer les condicions de l'armistici va arribar a Berlín. Hitler va comunicar la notícia a Mussolini i el va convidar a una reunió a Munic per al dia 18. La gravetat de les conseqüències d'una guerra declarada i no lliurada era clara per a Mussolini, qui, tement que no guanyaria res amb un cessament prematur de les hostilitats, va pressionar per escurçar l'ofensiva, prevista per al 26 de juny.[75] El caos va esclatar entre els comandaments italians: amb la notícia de la sol•licitud d'armistici, els comandaments de l'exèrcit van emetre primer l'ordre de cessar tota acció, només per canviar d'opinió i ordenar la represa de les operacions de patrulla; va néixer un anar i venir d'unitats que es van moure per les valls amb els inevitables entrebancs logístics al llarg de les rutes de comunicació obligatòries. Mentrestant, Mussolini havia ordenat que l'atac es llancés "tan aviat com sigui possible i no més tard del 23 d'aquest mes", i l'estat major va preparar a corre-cuita una nova ofensiva a la costa amb l'objectiu d'ocupar Menton, que s'hauria afegit a les dues accions als turons del Petit Sant Bernat i la Maddalena. Mentrestant, el comandament del 4t Exèrcit havia suspès l'atac imminent contra el Guil.[76] Entre les tropes italianes es va estendre la impressió que la guerra havia acabat fins i tot abans de començar, amb conseqüències òbvies sobre la moral de les tropes, una impressió no gaire diferent de la que van tenir els soldats francesos després d'assabentar-se per ràdio a les 12.30 del 17 de juny que el mariscal Philippe Pétain (que el dia 16 havia pres el relleu com a primer ministre del dimissionari Paul Reynaud) havia demanat als alemanys un armistici.[77]
A Munic, Mussolini va lliurar les seves exigents demandes a Hitler, que anaven des de la desmobilització de l'exèrcit francès fins al lliurament de tot l'armament i la flota col•lectius, fins a l'ocupació de vastes zones del sud de França i les colònies. El Führer, el dia del seu triomf, va ser tranquil i generós i va accedir a les demandes italianes, excepte el lliurament de la flota, ja que els francesos haurien preferit lliurar-la als britànics en lloc de privar-se'n. Hitler també va declarar que Alemanya no concediria l'armistici a França si no l'acceptava també d'Itàlia;[78] el general Wilhelm Keitel va assegurar al sotscap de l'estat major italià, el general Mario Roatta, que l'exèrcit alemany no afluixaria el control i llançaria columnes blindades darrere de l'exèrcit alpí, en el moment mateix en què seria atacat per l'exèrcit italià.[79] Mussolini va tornar a Roma conscient del fet que, en els pocs dies que quedaven abans de la signatura de l'armistici, hauria d'atacar a tota costa.[78]

L'ordre de Mussolini era atacar tan aviat com fos possible, però tan bon punt va arribar a la capital el dictador va reprendre les seves ordres contradictòries: a Munic s'havia decidit de comú acord transportar tropes italianes per via aèria a Lió per ocupar la vall del Roine, però nou hores després de la decisió Mussolini va tenir dubtes. Era evident que l'ocupació, mantinguda a ratlla pels alemanys, era una vergonya, i va trucar a Hitler per informar-lo que no hi participaria. El Duce estava ara decidit a atacar tot el front per guanyar tant terreny com fos possible amb les seves pròpies forces, però va tornar a canviar d'opinió el 20 de juny, quan els alemanys van fer saber que estaven preparats per avançar cap a Chambéry i Grenoble tan bon punt tinguessin notícies dels italians.[80][81] La tarda d'aquell mateix dia, Mussolini va rebre els mariscals Badoglio i Graziani: mentre el primer considerava inútil un atac als Alps, el segon es va expressar a favor d'una acció general al llarg de tota la frontera, fort en el fet que, segons la seva opinió, els alemanys ja eren a prop de Grenoble (fins i tot si en realitat només eren a Lió). L'opinió de Graziani va induir el Duce a ordenar l'atac per a l'endemà al matí[44] i els dos exèrcits, que havien rebut l'ordre de preparar-se per a les tres ofensives només la tarda del 19, a les 19:00 del 20 de juny van rebre el fonograma 2329: "Demà 21, començant l'acció a les 3:00, els exèrcits Quart i Primer ataquen a fons al llarg de tot el front. Objectiu: penetrar el més profundament possible en territori francès"[82] Mussolini sabia que la disposició de l'exèrcit no era adequada, però va fer una nova aposta, confiant en la dissolució de la línia francesa i en el col·lapse psicològic de l'enemic en el clima de derrota que s'estenia per França.[83] El Duce encara va tenir temps de deixar-se superar pels dubtes i al vespre va donar l'ordre de suspendre l'ofensiva prevista per al dia següent, només per adonar-se aleshores que els alemanys també estaven en moviment; Mussolini va confirmar l'atac de nou amb una modificació: el dia 21 només operaria el Quart Exèrcit, perquè mentrestant havia rebut la intercepció d'una conversa entre els generals Pintor i Roatta en què el comandant del Primer Exèrcit havia expressat la impossibilitat de passar a l'ofensiva amb tan poques hores d'antelació.[84]
Així doncs, es va ordenar al Quart Exèrcit que es mogués, mentre que al front sud el Primer Exèrcit de Pintor va ser retingut temporalment: "Com a modificació parcial de les ordres anteriors, ordeno que inicialment es dugui a terme una acció exhaustiva, tal com ja s'havia disposat, per l'ala dreta del Quart Exèrcit. Confirmo que les columnes alemanyes conegudes començaran el moviment demà a l'alba als llocs indicats".[80] En termes militars, va ser una ofensiva que havia fracassat des del principi. En termes polítics, va ser una ofensiva destinada a demostrar que la Itàlia feixista també havia jugat algun paper en la guerra, també gràcies a l'esperança mal dissimulada que el col·lapse de França davant els alemanys s'havia estès a l'Armée des Alpes, per tal de permetre un fàcil avanç italià.[47]
L'ofensiva italiana
El front del Quart Exèrcit
Des dels primers dies de juny, atesa la participació d'Itàlia en la guerra amb França, l'agregat militar alemany havia suggerit a Graziani i Badoglio un pla operatiu per evitar els Alps, passant pel pas de Belfort, un pas fàcil a 400 m sobre el nivell del mar: per arribar-hi, però, hauria estat necessari dur a terme moviments de tropes cap a territoris ja controlats per la Wehrmacht i el pla va ser descartat per principi per Mussolini, ja que hauria ratificat la subordinació de les forces italianes a les alemanyes. L'alba del 21 de juny va veure l'arribada d'una pertorbació excepcional que va interrompre sobtadament l'estiu alpí, afegint dificultats notables a la ja difícil situació de la maquinària de guerra italiana. Les fortes nevades, la pluja, les temperatures rígides i el fang van fer que l'empresa fos encara més àrdua per a les tropes atacants: moltes bateries d'artilleria van quedar enrere, els trens de bagatges van avançar lentament i els vehicles de motor van romandre encallats al llarg dels camins de muls de muntanya.[85]
Sector del Petit Sant Bernat

L'ofensiva italiana va començar així a l'alba del 21 de juny de 1940 sota els pitjors auspicis i vint-i-una divisions van començar a moure's contra les sis divisions franceses defensores. Al sector nord, l'únic on s'hauria pogut dur a terme el pla estratègic d'enllaçar amb les forces alemanyes a Bourg-Saint-Maurice, Guzzoni va llançar sense pensar-ho la 1a Divisió Alpina "Taurinense" a un atac contra el Coll del Petit Sant Bernat, seguida de la 101a Divisió Motoritzada "Trieste", que se suposava que havia d'explotar la bretxa en les defenses enemigues; al mateix temps, els batallons "Vestone" i "Vicenza" de la 2a Divisió Alpina "Tridentina" atacarien per la dreta al llarg del Coll de Seigne, cap a Beaufort, i per l'esquerra el 4t Grup Alpí atacaria al llarg del Coll du Grand Glacier a Valgrisanche.[80][86]
Havent rebut notícies de l'avanç alemany sobre Chambéry, Guzzoni va anar personalment al turó per presenciar la batalla i va ordenar a la "Taurinense" i a la "Trieste" que ataquessin simultàniament. Immediatament hi va haver una enorme confusió al llarg del turó i Guzzoni es va trobar amb només dos batallons a la primera línia, que van ser aturats per un bloqueig de carretera i pel foc de la Redoute Ruinée (el fort de Traversette), un antic reducte francès ocupat per quaranta-cinc Chasseurs des Alpes sota el comandament del sotstinent Henry Desserteaux, amb algunes armes automàtiques.[3] Al llarg de la carretera cap al turó, es van formar llargues cues d'homes i vehicles que van fer que la carretera fos inaccessible fins i tot a les ambulàncies, que no van poder evacuar i tractar els ferits, molts dels quals van morir dessagnats.[87]

Els dies següents, va tenir lloc la intervenció d'un batalló de tancs lleugers L3 de la 133a Divisió Cuirassada "Littorio", que va resultar desastrosa. La situació va romandre estancada fins al 24 de juny: "Un tanc va xocar contra una mina, dos es van quedar enganxats a la tanca de filferro, dos més es van aturar a causa d'avaries del motor a la neu i el gel. L'enemic encara no havia obert foc antitanc i el batalló ja s'estava retirant. Quan es va rellançar l'atac, altres tancs van ser tocats i posats fora de combat. De fet, la divisió "Trieste" va romandre bloquejada al pas durant tota l'ofensiva de quatre dies".[87] Al final de les hostilitats, la "Trieste" encara estava bloquejada al pas, mentre que entre el 21 i el 22 de juny les tropes alpines havien aconseguit eludir la primera línia de barrera francesa fins que van penetrar uns quilòmetres més enllà de Fort Traversette, entre els llocs avançats i la primera línia de resistència. Però a partir d'aquell moment l'artilleria del Fort du Truc i del Fort de Vulmis van representar baluards impenetrables per a les tropes alpines, obligades a avançar a través de neu fresca i profunda i sense cap mena de suport.[88]
En general, l'avanç italià es va limitar a petites conquestes localitzades: el batalló "Aosta" va ocupar La Rosière i després Montvalenzan ; el "Val Cismon" va arribar a Séez a les portes de Bourg-Saint-Maurice; la "Dora Baltea" va arribar al poble de Bonneval, mentre que els batallons "Val d'Orco" i "Vestone" van prendre el control de la riba dreta de l'Isère. En quatre dies de combats, el comandament italià no havia aconseguit fer avançar l'artilleria (només el dia 24 algunes peces del "Vicenza" havien arribat a l'abast de Bourg-Saint-Maurice) per neutralitzar el reducte, i només uns quants pobles i posicions van ser ocupats. L'únic objectiu assolible i destacable, la ciutat de Bourg-Saint-Maurice, no es va assolir i la Redoute Ruinée, tot i que envoltada, només es va rendir el 2 de juliol.[3]
Sector Mont Cenis-Bardonecchia-Montginebre

Al sector Mont Cenis-Bardonecchia-Montginebre, l'objectiu italià era baixar a la vall de Maurienne i conquerir Modane, la porta que obriria el camí cap a Chambéry al llarg de la vall de l'Arc. Com que era un pas estratègicament més important que el Petit Sant Bernat, els francesos havien equipat el sector amb tres fortificacions d'alta altitud i havien convertit Modane en una plaça forta. L'Armée des Alpes va desplegar nou batallons d'infanteria i noranta peces d'artilleria de diversos calibres, especialment pesades, en aquella zona; en particular, Moncenisio estava defensat pel fort de Petite Turra a 2601 metres, situat sobrevolant el pas amb dos canons de 75 mm en casamates, i pels forts més petits de Revets al nord i Arcellins al nord-est.[89]
L'atac italià del 21 de juny s'havia de dur a terme al llarg de tres línies d'avanç: al centre, al llarg de la carretera principal del turó, s'haurien mogut els batallons de l'11a Divisió d'Infanteria "Brennero" i la 59a Divisió d'Infanteria "Cagliari"; a la dreta haurien avançat les tropes alpines del batalló "Susa" i els Camises Negres de l'XI Batalló, mentre que a l'esquerra haurien procedit les unitats restants del "Cagliari" i el batalló alpí "Val Cenischia". La 1a Divisió d'Infanteria "Superga" i els batallons alpins "Val Dora", "Val Fassa" i "Exilles" haurien intentat arribar a Modane a través de l'impermeable conca de Bardonecchia.[90]

Les operacions de flanqueig al Mont Cenis van tenir un cert èxit: les tropes alpines del cos de "Susa" i les camises negres que havien sortit de Rocciamelone van baixar per la vall de l'Arc fins al poble de Bessans, després de dotze hores senceres de marxa en condicions gairebé prohibitives. Els francesos posicionats al Fort Turra no esperaven un atac des d'un sector tan difícil i no van obrir foc, pensant que les seves tropes es retiraven; els italians van aconseguir així ocupar Lanslebourg i Lanslevillard sense lluitar. A l'esquerra de la línia italiana, part de la infanteria del cos de "Càller" va aconseguir avançar, obligant els francesos a retirar-se del front, i van baixar pel coll de Bramanette fins a ocupar Bramans. Les tropes desplegades al llarg de la ruta principal van haver d'afrontar una situació molt més complicada: els forts Petite Turra, Revets i Arcellins van llançar foc intens sobre els atacants i també en aquest sector es va repetir el mateix que va passar més al nord al front del Petit Sant Bernat. Els tancs lleugers i els vehicles de motor van ser sistemàticament destruïts i van crear un embús insalvable al llarg de la carretera cap al coll; homes i vehicles es van trobar bloquejats sense cap sortida lateral, atès que el llac del Mont Cenis reduïa considerablement la possibilitat de maniobra: només el fort d'Arcellins va ser conquerit per un cop de mà de la 2a Companyia de la Guàrdia Fronterera "Lupi di Cenisio".[91] La situació era igualment crítica a la conca de Bardonecchia, on la divisió "Superga" i els batallons alpins es van moure tant per la vall del Névache i després cap a Saint-Michel-de-Maurienne, com per la vall del Fréjus cap a Modane. El 21 de juny es van conquerir alguns pics de la vall del Névache, com el mont Rond i la carena del Thabor-Roche Noire, però la impossibilitat d'avançar l'artilleria sobre el terreny impenetrable i les inclemències del temps van impedir que els atacants continuessin avançant. De fet, aquestes unitats van romandre bloquejades durant els tres dies restants pel foc francès, cosa que va provocar desenes de baixes per congelació al final de la campanya.[92]
De la mateixa manera, al front de Monginevro, més al sud, la 2a Divisió d'Infanteria "Sforzesca" i la 26a Divisió d'Infanteria "Assietta", a més de la 58a Divisió d'Infanteria "Legnano" en reserva, van començar la penetració cap al turó el 21 de juny; tanmateix, només van avançar un quilòmetre abans que els Chasseurs des Alpes i l'artilleria francesa bloquegessin el seu avanç. Només el 23 de juny dues companyies de l'"Assietta" van aconseguir conquerir el reducte francès de Chenaillet i capturar la seva guarnició, però en el moment de la signatura de l'armistici l'avanç total era de només tres quilòmetres, culminant amb l'ocupació del poble de Monginevro a la conca francesa del turó. Briançon, l'únic objectiu d'importància en tot el sector del 4t Exèrcit, ni tan sols havia estat amenaçat.[93]
Sector Germanasca-Pellice
En aquest sector, les tropes alpines del 3r Regiment, amb els batallons "Fenestrelle", "Pinerolo", "Val Pellice" i "Val Chisone", juntament amb els batallons I i II de Camises Negres, equipats amb setze peces d'artilleria, es van enfrontar als francesos del sector operatiu del Queyras, amb vint-i-vuit peces d'artilleria. Un primer moviment ofensiu italià va tenir lloc el 20 de juny amb un avanç cap a l'Alta Valle del Guil, descendint des del Colle della Croce cap al poble de La Montà, on, però, el foc francès va bloquejar qualsevol altre avanç. El dia 21, el coronel Emilio Faldella, comandant del 3r Regiment, va ordenar al "Fenestrelle" que continués l'avanç recolzat per l'artilleria del "Pinerolo", però després de prendre el poble d'Abriés, la reacció francesa va obligar les tropes alpines a retirar-se als seus punts de partida. Mentrestant, la "Val Chisone" i la "Val Pellice", juntament amb els camises negres, havien estat bloquejats pel foc enemic i per la neu alta al llarg de les crestes del Bric Froid, el Col Vieux, el Col de Malaure i el mont Granero. Després dels intents del 22, 23 i 24 de juny, es va preparar una acció envoltant per al dia 25, però l'armistici va bloquejar les operacions. La penetració italiana al sector es va aturar a la línia de la cresta i va costar vint-i-cinc morts i cinquanta-set desapareguts i presoners.[94]
Fort Chaberton

El 21 de juny va tenir lloc el que probablement va ser el fet d'armes més emblemàtic de tota la Batalla dels Alps, concretament el duel d'artilleria entre Briançon i la bateria de Chaberton.[95] Completada el 1910, la bateria o fort de Chaberton ja havia entrat a l'imaginari col·lectiu en aquell moment i es va convertir en el símbol mateix del Mur Alpí; una construcció agosarada en una posició espectacular que controlava l'accés a la Vall de Susa i tenia una àmplia vista de Briançon, des d'una altitud de 3.135 metres. Però malgrat la seva fama, el 1940 Chaberton era aleshores una fortificació obsoleta, accessible amb el foc d'artilleria més modern, i les obres de modernització encara no havien conclòs quan va esclatar el conflicte.[96]
Els francesos, per la seva banda, feia temps que planejaven neutralitzar el fort italià i havien posicionat específicament quatre morters Schneider massius de 280 mm prop de Briançon. El 21 de juny, els morters, pertanyents a la 6a Bateria (tinent Miguet) del 154è Regiment d'Artilleria, estaven preparats per obrir foc basant-se en la informació proporcionada pels observadors estacionats als Forts Janus, Infernet i Col de Granon. Un dels canons antiquats de 149 mm de Chaberton va disparar primer, impactant en una torre de guaita del Fort Janus sense penetrar el seu blindatge; van seguir més trets, sense causar danys. Al cap d'unes hores, el tinent Miguet va rebre l'ordre de respondre al foc, però el mal temps va impedir un foc precís, per la qual cosa l'acció es va suspendre fins a mitja tarda, quan una neteja temporal va permetre a l'artilleria francesa ajustar la seva punteria. A les 17:00, la torreta número 1 va ser impactada; es va descobrir que el blindatge era completament inadequat, quatre tripulants van morir i el canó va quedar inutilitzable. Cap a les 17:30, la torreta número... 3 també va ser destruïda i només la foscor va interrompre l'acció francesa, que tanmateix es va reprendre amb èxit els dies següents aprofitant cada moment de bon temps. El dia de l'armistici sis de les vuit torres havien estat destruïdes, els morts italians van ser deu (nou al lloc i un a l'hospital) i nombrosos ferits; en lloc de la fortalesa inexpugnable quedava una ruïna en ruïnes i canons inutilitzables. Com va escriure l'historiador Gianni Oliva, l'afer Chaberton representava "la imatge invertida del pensament il•lusori dels guerrers feixistes".[97]
El front del 1r Exèrcit
La part sud del front, la que els francesos havien fortificat fortament perquè es considerava la més vulnerable, anava aproximadament des del mont Viso fins al mar. En aquest sector, la línia defensiva estava estructurada per bloquejar la vall Varacha, la vall Maira i el coll de Maddalena amb posicions principals a L'Archa i Meyronnes, a la vall de l'Ubayette, i a Saint-Paul i Tournoux, a la vall de l'Ubaye. La vall que provenia del coll de Tenda i la ribera prop de la conca del Var estaven, en canvi, bloquejades per les obres d'Authion, Sospel, Rimplas, Valdeblore, Saint Martin de Vésubie i Corniche.[98] El comandament italià, en canvi, coneixia força bé les principals fortificacions, però pràcticament desconeixia totes les petites fortaleses i instal•lacions secundàries construïdes en els darrers anys, atès que l'estat major mai havia considerat una ofensiva als Alps Occidentals i, per tant, no s'havia dut a terme cap treball d'intel•ligència detallat sobre les activitats franceses.[99]
El sector fortificat del Dauphiné, que incloïa l'Ubaye, el Queyras i la regió de Briançonnais, estava defensat pel XIV Cos del general Étienne Beynet; el sector de la Tinée-Vésubie i la zona costanera entre Menton i Niça constituïen el sector dels Alps Marítims, on es va desplegar el XV Cos del general Alfred Montagne. El Primer Exèrcit del general Pintor, desplegat des del Mont Granero fins al mar, disposava tres cossos d'exèrcit. Al sud del Monviso hi havia el II Cos d'Exèrcit del general Francesco Bertini, format per la II Agrupació Alpina "Varaita-Po" (ancorada a la muntanya) i, descendint cap al sud, la 36a Divisió d'Infanteria "Forlì", la 33a Divisió d'Infanteria "Acqui" i la 4a Divisió d'Infanteria "Livorno", a més de la 4a Divisió Alpina "Cuneense" a la rereguarda entre Cuneo i Demonte]. A l'esquerra del II Cos es trobava el III Cos d'Exèrcit del general Mario Arisio, que des de Monte Matto va desplegar cap a Tenda la I Agrupació Alpina "Gessi" i la 3a Divisió d'Infanteria "Ravenna", amb la 6a Divisió d'Infanteria "Cuneo" en una posició posterior a Limone Piemonte. Finalment, el XV Cos d'Exèrcit del general Gastone Gambara es trobava entre la vall Roja i Ventimiglia i incloïa la 37a Divisió d'Infanteria "Modena", la 5a Divisió d'Infanteria "Cosseria" i la 44a Divisió d'Infanteria "Cremona" (en reserva i que no va participar en les operacions).[100]
Malgrat el desplegament massiu d'homes, fins i tot al front del 1r Exèrcit el comandament italià no va poder fer res més que desplegar tropes en massa al llarg dels passos principals, afrontant els mateixos problemes que l'exèrcit del general Guzzoni: dificultat per portar artilleria i equipament mecànic a altitud, llargues columnes, enormes embussos de trànsit, tropes alentides dolorosament pel mal temps i la neu. I els resultats també van ser els mateixos: penetracions de pocs quilòmetres i conquestes sense importància, excepte Menton, capturada per una columna del "Modena" que havia baixat de les muntanyes, però que, tanmateix, només es trobava a deu quilòmetres de la frontera.[101]
Sector Po-Maira-Stura

En aquest sector, les tropes del II Cos es van trobar enfrontades a les tropes franceses que defensaven l'Ubaye. L'atac va començar enmig de la boira: el 22 de juny, els batallons alpins "Val Camonica" i "Val d'Intelvi" juntament amb el XXXVIII Batalló de Camises Negres, totes unitats pertanyents a la II Agrupació Alpina desplegades a la vall alta de Varaita, van ocupar el cap de l'Ubaye i van consolidar les seves posicions, però van romandre atrapats pel mal temps i l'artilleria francesa fins al dia de l'armistici.[102]
A la Vall de Maira, les operacions van tenir encara menys èxit. Les tropes arribades directament de la Vall del Po es van desplegar precipitadament entre Caraglio i Borgo San Dalmazzo després de llargues i àrdues marxes. Van arribar al front ja esgotats i sense el seu equipatge, que va engrossir les columnes que esperaven per ascendir per la vall. L'atac del 22 de juny es va dur a terme amb el suport de diversos batallons alpins del cos "Cuneense": el batalló "Saluzzo" va atacar en condicions prohibitives, i la infanteria, lenta i maldestra en un terreny impossible i amb molt poc menjar i municions, pràcticament no va fer cap progrés. Les tropes alpines del cos "Borgo San Dalmazzo" van aconseguir arribar al bosc de La Tunette, però es van veure obligades a aturar-s'hi a causa del foc intens dels francesos, que disparaven des de posicions en coves. El batalló "Ceva" va quedar atrapat al Coll Nubiera, mentre que els soldats d'infanteria del "Forlì" van intentar forçar el pas cap a Ubayette, però van ser bloquejats a 2.500 metres sobre el nivell del mar pel foc procedent del Fort de Viraysse i Roche de la Croix. El sistema defensiu francès en aquell sector, que es basava en les posicions de Combe Brémond, Serenne, Fouillouze i La Blanchiére, només podria haver estat atacat amb èxit amb l'ús ostentós d'artilleria, però en el moment de l'atac les divisions italianes no en tenien i les poques presents no estaven en una posició favorable per a un foc útil.[103]
Els mateixos problemes es van afrontar a la Vall de Stura: les tropes per a l'atac van ser traslladades des de la Vall Alta del Tanavo, on estaven en reserva, i l'acció només va poder començar el 23 de juny. L'atac al coll de Maddalena —l'únic accés per carretera al sector— va requerir que la divisió "Acqui" forcés el pas juntament amb l'atac de la "Forlì" i unitats de la "Cuneense" al nord. El 22 de juny, algunes unitats de la "Forlì" van creuar els passos de Munie i Sautron per apropar-se al Fort de Viraysse, mentre que el batalló alpí "Val Maira" va intentar flanquejar-lo des del nord. L'atac, però, es va veure alentit pel mal temps, el terreny difícil i, sobretot, pel foc d'artilleria de la Roche de la Croix, que va immobilitzar els batallons "Ceva" i "Dronero" que intentaven descendir cap a Fouillouze des del coll de Gippiera, així com la "Val Maira". Només el dia 24 el fort va ser envoltat per una unitat d'assalt dels "Forlì", però fins i tot en aquest cas, la intervenció de la bateria de la Roche de la Croix va ser decisiva per resoldre la situació, obligant els italians a desistir de l'atac al Fort de Viraysse.[104] La divisió "Acqui", en paral·lel, després de dos dies de combats només va penetrar uns pocs centenars de metres i només va conquerir objectius mínims: el Pas de la Cavale, la conca del llac Lauzanier, la capçalera de la vall d'Abriès.[105]
El sector Val Roja-Gessi i la batalla per Niça

El sector més meridional de tot el front va ser el que els francesos van tenir més en compte i on la concentració de fortificacions i tropes era més gran: una avenç italià cap a les valls de Vésubie i del Tinée-Var podria progressar cap a la Riviera Francesa i, per tant, cap a Menton, Cap Martin i la ciutat de Niça. Les operacions en altitud van resultar immediatament molt difícils, perquè, com en tot el sector operatiu del 1r Exèrcit, el sistema francès era extremadament eficaç i estava equipat amb moltes fortaleses, situades en punts estratègics, capaces d'envoltar els punts ja delicats de tot el front.[106]
A la vall alta de Ròia, el III Cos de Mario Arisio, amb el gruix de les seves tropes encara a la vall, va atacar només el dia 23; els italians, havent entrat en contacte amb les primeres defenses franceses, es van aturar, patint la ja habitual manca de foc d'artilleria. Els petits avenços es van fer a costa d'accions agosarades, com en el cas de les tropes alpines de la "Val Venosta" que van conquerir la posició de Croix de Tremenil però no van poder mantenir-la, o com en el cas d'algunes patrulles del batalló "Val d'Adige" que, després d'haver-se acostat a les posicions fortificades de Saint-Nicolas, es van veure obligades a retirar-se el dia 24 al seu punt de partida. De fet, el sistema de fortaleses franceses format per les obres de Saint-Nicolas, Saint-Martin-Vésubie, Saint-Sauveur-sur-Tinée, Lantosque va bloquejar els italians al seu lloc, sense permetre cap avenç al sector.[107]
El sector més meridional de tot el front alpí, corresponent a la mitjana i baixa Vall Roja, era responsabilitat del general Gambara. El XV Cos tenia la tasca d'avançar al llarg de dues línies: una cap al mar per apuntar a Menton i Cap Martin i després cap a Niça, l'altra cap a l'interior amb un moviment a gran altitud que hauria permès a les tropes italianes baixar cap a la Vall Roja i la Vallée de Vésubie, per després reincorporar-se a les tropes al llarg de la costa.[108] L'avanç cap a la costa va ser immediatament bloquejat, la 37a Divisió d'Infanteria "Mòdena" ni tan sols va aconseguir arribar a Sospel i la 5a Divisió d'Infanteria "Cosseria" va ser aturada uns centenars de metres després d'haver creuat la frontera per la via Aurelia"[109]Van ser dies només d'intents de combat", va recordar amargament el jerarca Bottai.[110] A tot arreu l'avanç de les tropes italianes va ser repel•lit amb relativa facilitat; Ni tan sols l'ús de tres trens blindats, situats als túnels prop dels Jardins Botànics de Hanbury per donar suport a les tropes al llarg de la costa, va tenir èxit. El dia 21, un primer tren blindat va sortir del túnel sota els jardins a les 09:51, començant a bombardejar les posicions enemigues a Cap Martin, però després de mitja hora el foc de contrabateria francès va posar fora de combat dos dels quatre canons de 152 mm del tren, que van haver de retirar-se al túnel. Una nova sortida cap a les 13:00 va resultar encara més negativa, ja que les bateries franceses ja estaven a punt, de manera que el tren va ser retirat de nou després de greus danys. Els altres dos trens disponibles, atesa l'experiència negativa, es van limitar al foc indirecte mentre romanien en posicions cobertes.[111]
Amb les negociacions d'armistici ja en marxa, Mussolini des de Roma va instar Gambara a aconseguir un resultat políticament viable a tota costa: "Mussolini voldria endarrerir la signatura de l'armistici amb els francesos el màxim possible amb l'esperança que Gambara arribés a Niça. Això seria bo, però hi arribarem a temps?", va anotar Ciano al seu diari el 21 de juny. Galvanitzat pel seu contacte amb el Duce, Gambara va planejar un desembarcament amfibi darrere de les línies franceses a Cap Martin: diverses embarcacions amb motors forabord es van reunir a Sanremo, i durant la nit entre el 23 i el 24, diverses camises negres van ser carregats en vuit embarcacions, una decisió difícil d'entendre atès que els soldats d'infanteria del "San Marco" estaven disponibles, entrenats específicament per a aquest tipus d'operació. L'intent de desembarcament va fracassar estrepitosament: el vent i la mar brava van fer que les embarcacions fossin ingovernables i, després d'haver-se arriscat a naufragar diverses vegades, el comandant va abandonar l'acció i va tornar al port.[112]
Al llarg de la costa lígur, les tropes de la "Cosseria" van ser completament bloquejades per la barrera francesa prop del pas estret de Ponte San Luigi, a la frontera entre Ligúria i França; només el dia 23 una columna de la "Modena" que descendia de les muntanyes va aconseguir entrar a Menton, [113] ocupada poques hores abans de la signatura de l'armistici.[114] El 24 de juny, pràcticament l'últim dia de combats, la línia defensiva francesa amb prou feines havia estat tocada en els seus llocs avançats. A tot arreu les tropes van ocupar les seves posicions intactes i la seva primera línia de resistència ni tan sols havia estat esgarrapada, com fins i tot l'estat major italià va admetre en els seus estudis: "Només contra ella hi hauria hagut una veritable batalla d'avanç; que en canvi no va tenir lloc i no va poder tenir lloc [...] En l'avanç hi va haver moments de vacil·lació i pauses i signes de retirada; un fet natural si es considera que les connexions eren incertes i que els comandaments de les unitats que avançaven sovint no tenien, a causa del mal temps, una visió directa dels esdeveniments; i si també es considera que les unitats incloïen soldats de classes joves que van ser sotmesos per primera vegada a l'acció del foc enemic en vessants i carenes completament batudes, en passos obligatoris i a més a més aspres i difícils, sense possibilitat d'escapar".[115]
L'armistici

Després de rebre la sol·licitud d'armistici del govern francès el 16 de juny, Adolf Hitler va convocar precipitadament el seu aliat italià a Munic per establir-ne els termes. La tarda del 18 de juny, Hitler, Joachim von Ribbentrop i el general Wilhelm Keitel, cap de l'OKW, es van reunir al Führerbau per part alemanya, mentre que Mussolini, per part italiana, anava acompanyat pel comte Ciano i el general Mario Roatta, sotscap de l'estat major de l'exèrcit. La delegació italiana —després d'haver preparat l'esborrany directament al tren que els portava a Munic— va presentar als alemanys un memoràndum destinat a esbossar el punt de vista italià sobre els termes de l'armistici amb França. Demanava: la desmobilització de l'exèrcit francès en tots els teatres d'operacions, fins i tot les seves files en temps de pau; la rendició de tot l'armament col•lectiu; l'ocupació del sud de França fins a la línia del Roine, amb caps de pont a Lió, Valença i Avinyó; l'ocupació de Còrsega, Tunísia, el departament algerià de Constantina i la Somàlia francesa; el dret d'ocupar en qualsevol moment tots els punts i instal·lacions estratègiques a França i en territoris colonials o sota mandat, que es considerin necessaris per fer possibles les operacions militars o per mantenir l'ordre; l'ocupació de les bases navals militars d'Alger, Oran (Mers-el-Kébir) i Casablanca i el dret d'ocupar Beirut ; el lliurament immediat de les flotes navals i aèries; el lliurament del material ferroviari situat al territori ocupat en el moment de la conclusió de l'armistici; l'obligació de no procedir a la destrucció o dany de les instal·lacions fixes o mòbils existents als territoris coberts per les clàusules precedents i de deixar-hi tots els subministraments disponibles; la denúncia de l'aliança amb el Regne Unit i la retirada immediata de les forces britàniques que operin en territoris metropolitans o colonials francesos; el desarmament i la dissolució de les formacions militars estrangeres que operin a França.[116]
Hitler va aprovar les reclamacions italianes pel que fa a l'ocupació del territori francès, mentre que pel que fa al lliurament de la flota els alemanys van plantejar l'objecció que els francesos s'hi haurien negat i haurien preferit que passés sota bandera britànica, amb conseqüències desastroses. Segons els alemanys hauria estat millor exigir una neutralització controlada, tant en ports francesos com en ports neutrals, possiblement espanyols, mantenint els vençuts amb l'esperança de recuperar-la un cop signada la pau: Mussolini va acabar associant-se a aquest punt de vista.[117] El 22 de juny la delegació francesa va signar les clàusules d'armistici amb els alemanys i en llegir l'article 23, que imposava la signatura d'un armistici similar amb Itàlia, el general Charles Huntziger va dir preocupat: "Els italians ens podrien demanar, amb un recàrrec completament injustificat, fins i tot allò que no ens heu demanat. Itàlia ens va declarar la guerra però no ho va aconseguir".[115]

El 21 de juny, Badoglio va donar les instruccions per compilar l'esborrany que s'havia de presentar al Duce i les mateixes persones que havien preparat el memoràndum al tren cap a Munic es van posar a treballar: Mario Roatta, el contraalmirall Raffaele de Courten i el general de la Força Aèria Egisto Perino, que inexplicablement no estaven associats amb cap funcionari del Ministeri d'Afers Exteriors. Els delegats desconeixien el text de l'armistici alemany i van confondre les vagues promeses sobre adquisicions territorials, dins d'uns límits molt més restringits que l'imminent armistici. Per tant, la sol•licitud, després de l'esborrany del 18 de juny, era pràcticament inviable, sobretot a la llum del que estava passant al camp de batalla i les ridícules operacions de la marina i la força aèria.[118] El vespre del 21, Mussolini va convocar Badoglio i Roatta al Palazzo Venezia per informar-los que les condicions previstes a l'esborrany d'armistici serien modificades. La zona d'ocupació italiana s'hauria limitat només als territoris que les tropes realment conqueririen; l'ocupació fins al Roine, de la línia de comunicació amb la frontera espanyola i de Còrsega, Tunísia, l'est d'Algèria i les bases d'Alger, Mers el-Kébir, Casablanca i Beirut (previstes en el text de l'estat major) van ser cancel•lades.[119]
L'endemà van començar a Roma les negociacions per a un document italo-francès similar. La delegació francesa, òbviament, desconeixia que Mussolini havia donat suport al punt de vista de Hitler pel que fa al lliurament de la flota i, per por de més xantatge, amb l'aprovació del mariscal Pétain, l'almirall François Darlan va enviar un telegrama als almiralls Jean-Pierre Esteva, Émile Duplat i Marcel Gensoul convidant-los a llançar accions de curt abast contra punts sensibles de la costa italiana si les condicions imposades eren inacceptables.[120] És indiscutible que els francesos havien acceptat passivament l'armistici amb Alemanya per por de nous avenços, però es van presentar a Roma amb la ferma intenció de no acceptar l'armistici amb Itàlia en la seva totalitat, confiant que encara podien mantenir el Regio Esercito als Alps i treure avantatges d'aquesta situació.[121] Totes les pors van resultar infundades des dels primers contactes amb Badoglio, Roatta i Cavagnari, que immediatament es van mostrar disponibles i conciliadors, també perquè el Duce havia renunciat a les enormes demandes expressades en el memoràndum de Munic. Els italians es van limitar a demanar l'ocupació del territori metropolità i colonial conquerit amb les seves pròpies forces en el moment de l'alto el foc, imposant però la desmilitarització d'una zona de 50 quilòmetres a partir de les posicions assolides i vàlides per a França, Tunísia, Algèria i la Somàlia francesa.[122] Les bases navals de Toló, Ajaccio, Bizerta i Mers-el-Kébir van patir el mateix tracte, però no es va fer cap sol·licitud respecte a la flota naval ni tan sols a la flota aèria. També va ser suprimit l'article en què es demanava al govern francès que lliurés els exiliats polítics italians.[123]
A la tarda del 24 de juny, ja s'havia arribat a un acord de principi entre les dues parts i l'armistici francoitalià va ser signat pel general Huntziger i el mariscal Badoglio a Villa Incisa, a la campinya romana, a les 19.35 h. La fi de les hostilitats entre França, Alemanya i Itàlia va entrar en vigor a les 00.35 h del dimarts 25 de juny de 1940 (01.35 h hora italiana).[124] La inesperada moderació de les condicions italianes durant les negociacions va rebre un reconeixement unànime dels francesos, tant que l'historiador Jacques Benoist-Méchin, al seu Soixante jours qui ébranlèrent l'occident, va escriure: "El desig dels italians de semblar conciliadors és evident. El mariscal Badoglio va acceptar nombroses modificacions de forma i va fer una sèrie de concessions, algunes de les quals van ser importants" i "Quan les dues delegacions es van separar, l'emoció va ser general"; per tant, els italians volien fer que l'anomenada "punyalada" (coup de poignard) fos el més indolora possible.[125]
Balanç i conclusions

Durant la batalla dels Alps Occidentals, els italians van patir 631 morts (59 oficials i 572 soldats), 616 desapareguts i 2.631 ferits i congelats, cosa que demostra la insuficiència del seu equipament. Els francesos van capturar 1.141 presoners, que van retornar immediatament després de l'armistici, però els negociadors francesos es van oblidar dels presoners capturats pels italians (o no van poder sol•licitar el seu alliberament), que van ser enviats al camp de Fonte d'Amore, prop de Sulmona. 200 soldats britànics i 600 grecs van ser internats posteriorment allà, i probablement tots ells van acabar en mans alemanyes després de l'armistici de Cassibile. Pel que fa al bàndol francès, segons fonts italianes, hi va haver 20 morts, 84 ferits, 150 desapareguts i un nombre oficial de presoners de guerra de 155. Les xifres són lleugerament diferents segons les fonts franceses, que informen de 37 morts i 62 ferits, però confirmen els presoners.[6]
En comparació amb les victòries alemanyes contemporànies, les conquestes italianes no van ser més que un menyspreu i una deslegitimació del feixisme i la seva retòrica bèl·lica. La propaganda va intentar de totes les maneres justificar els modestos resultats afirmant que "els francesos s'havien oposat als italians amb una resistència més tossuda que la que van trobar els alemanys al front occidental" i atribuint a la intervenció italiana la causa decisiva del col·lapse de França, definida com una "victòria esplèndida"[126] Periodistes de la ràdio de l'EIAR com Giovanni Battista Arista i Vittorio Cramer es van alternar en llegir declaracions triomfalistes però, incapaços de posar l'èmfasi en les conquestes, van emfatitzar la rapidesa de la victòria, la derrota total de l'enemic i l'estima en què es tenia l'aliat alemany. Això va facilitar la difusió de rumors entusiastes abans de l'anunci de l'armistici, com ara l'ocupació dels ports tunisians i algerians, però quan l'opinió pública va conèixer les veritables condicions de pau, una certa sensació de decepció es va estendre per tot el país. La premsa va intentar cobrir la situació amb descripcions exagerades de l'excel•lència de les fortificacions enemigues i del nombre de defensors,[127] però la realitat va ser molt diferent: vint divisions italianes, enfrontades a només sis divisions franceses, no havien aconseguit fer forat a les defenses enemigues en cap punt del front. Per tant, és difícil refutar l'informe del general Olry que, mentre els governs dels dos països signaven l'armistici, va escriure: "La batalla defensiva s'ha guanyat sens dubte".[128] El comte Ciano també ho va confirmar comentant que, afortunadament, l'armistici havia arribat just a temps per salvar les aparences.[126]

La manera com es van dur a terme les negociacions de pau va encobrir en part la ximpleria total amb què el comandament militar va planejar la batalla i la continuació de la guerra, que es considerava acabada. Era evident una manca total d'una direcció política precisa; la declaració de guerra s'havia produït sense que ningú hagués pensat prèviament en els objectius a assolir i sense que hi hagués una idea precisa de què fer, durant i després de la batalla. Mussolini i el comandament van decidir atacar als Alps, que era el punt menys important i més difícil des del qual Itàlia podia començar la seva campanya militar a la Mediterrània; no es va pensar en Tunísia, la possessió de la qual hauria significat el control absolut de l'estret de Sicília i de les comunicacions entre la Mediterrània occidental i oriental (només en l'últim moment de les negociacions l'almirall Cavagnari va aconseguir que s'aprovés la clàusula de desmilitarització dels ports francesos);[129] ni tan sols es va pensar en demanar l'ús dels ports de Bizerta i Tunis, que haurien assegurat connexions amb Líbia. [N 2]. La marina mercant va ser completament oblidada, cosa que va significar la pèrdua de 212 vaixells (equivalents a 1.616.637 tones) que, en el moment de la declaració de guerra, es trobaven a l'estranger; per tant, Roma es va privar d'una part important de la seva flota just al començament de la batalla del Mediterrani.[131] Aquests guanys territorials perduts i les males decisions, que van resultar fatals per al destí de l'exèrcit italià, [132] van contribuir a augmentar la decepció i les crítiques en l'opinió pública italiana i també en certs cercles feixistes, especialment vinculats a l'ocupació fallida de Niça i Tunísia.[133] Segons l'historiador i exsoldat del Regio Esercito Emilio Faldella, però, cal tenir en compte que en aquell moment històric concret Mussolini estava convençut que la guerra acabaria en molt poc temps i no va avaluar la importància a llarg termini de Tunísia en relació amb el trànsit naval amb Líbia, perquè no tenia ni idea del desenvolupament que tindrien les operacions al nord d'Àfrica.[134]
Tot i això, durant la reunió de Munic del 18 de juny, Hitler havia aprovat gairebé completament les demandes territorials desproporcionades de Mussolini, que incloïen precisament els dominis francesos a la Mediterrània, és a dir, Tunísia, però també Xipre i Creta. Inesperadament, però, poques hores després de la reunió, el dictador italià va canviar d'opinió i va declarar que ja no volia presentar cap reclamació contra França. Amb aquest moviment teatral, Mussolini va renunciar al que el general Giovanni Messe va anomenar "l'única oportunitat que s'havia ofert mai en els temps moderns a Itàlia per obtenir un domini efectiu sobre la Mediterrània".[135]

El mateix Mussolini va construir més tard la llegenda que a Munic va ser obligat pels alemanys a abandonar les seves pretensions a la Mediterrània[N 3]: en realitat van ser els mateixos alemanys els que es van sorprendre en veure que Itàlia no implementava els acords fets a Munic.[133][137] L'agregat militar de l'ambaixada alemanya a Roma, Enno von Rintelen, va escriure que " [...] en coherència amb les decisions de Munic, les condicions italianes eren molt moderades".[132] Segons l'historiador britànic Denis Mack Smith, una explicació per al possible canvi de direcció de Mussolini va ser que simplement se sentia avergonyit d'aconseguir guanys tan colossals sense haver fet gairebé res per merèixer-los, o potser veia la moderació amb França com una manera de no alienar-la completament en una Europa dominada per Alemanya.[137] L'historiador Renzo De Felice també es va expressar d'acord amb aquesta interpretació, però va escriure que un dels factors que va fer canviar d'opinió a Mussolini va ser la tendència dels alemanys no tant a fer valer els seus arguments contra una ocupació total del territori francès i el tracte a la flota (la validesa de la qual era difícil de negar) sinó més aviat la seva actitud completament inesperada contra un armistici punitiu.[138] El Duce, que fins al seu viatge a Munic estava decidit a imposar un armistici molt dur a França, [139] quan es va assabentar de les condicions de l'armistici que els alemanys havien presentat als francesos, va entendre que els aliats no tenien cap interès en el Mediterrani i va començar a témer que Alemanya no actués envers França sobre la base de consideracions tàctiques, sinó que aspirés a una reconciliació, de la qual Itàlia hauria pagat el preu en tots els sentits.[138] D'aquí el canvi de postura de Mussolini, que, per tal d'evitar un futur acostament entre Alemanya i França, va decidir semblar encara menys intransigent per "no llançar Pétain als braços de Hitler", i alhora intentar complaure el Führer, per tal de fer-li més difícil l'incompliment dels compromisos que li havien fet.[140] L'historiador Gianni Oliva va explicar la posició tova de Mussolini amb la por que pogués sorgir una reconciliació entre França i Alemanya en detriment d'Itàlia i que el govern de Pétain pogués obrir espais per a un assentament alemany al nord d'Àfrica.[141] Faldella també creia que la decisió de Mussolini d'ocupar només els territoris conquerits amb les seves pròpies forces estava dictada en part pel desig del Duce de no alienar els francesos.[132] Faldella, però, va subratllar com l'actitud de Mussolini havia estat molt influenciada per la decisió de Hitler de mantenir els dos armisticis separats, cosa que va augmentar en ell la sensació que no tenia l'autoritat moral per imposar dures condicions d'armistici sense la complicitat alemanya.[142]

Els termes de l'armistici van decebre una mica a tothom, però el que faltava després de la Batalla dels Alps era una anàlisi objectiva del que havia sorgit en els pocs dies de combats. El Regio Esercito desplegat al front el juny de 1940 tenia pocs dels seus millors quadres, extrets de les unitats mobilitzades per anar a entrenar l'enorme massa de reclutes que havien acudit als quarters després de la declaració de guerra. El resultat va ser que només un terç del contingent armat consistia en personal prou entrenat i educat, mentre que la resta consistia en reclutes amb poca o cap formació i encara no integrats a les unitats: un total d'1,6 milions d'homes mobilitzats distribuïts en 73 divisions, de les quals només 19 es consideraven completes, 34 eficients però incompletes i 20 ineficients, amb una escassetat d'armes, vehicles i rangs del 40%.[143] A aquestes deficiències qualitatives de les tropes s'hi afegien les limitacions de la cadena de comandament. Al front alpí, el cap del Grup d'Exèrcits Oest era Umberto di Savoia, però la seva era una missió formal per involucrar la família reial en el conflicte; el príncep hereu no tenia ni les habilitats ni l'autoritat per dirigir aquesta tasca. El comandament real va ser assumit pel general Graziani, una figura autoritària amb experiència en la guerra colonial contra enemics inferiors, però sense experiència en teatres de guerra europeus contra exèrcits moderns. El general Ubaldo Soddu, com a sotscap d'estat major, tenia un rang inferior al de Graziani, però, com a sotssecretari de Guerra, era l'oficial més proper a Mussolini, amb qui tenia contacte freqüent. Des de la primera reunió entre Graziani i Soddu a Bra, a finals de maig, va sorgir desconfiança i sospita; Soddu va ser percebut com un intrús que havia vingut a exercir un control ocult sobre les operacions al front i, com a tal, va ser marginat per Graziani, mentre que Soddu, per la seva banda, va jutjar Graziani com un general mancat de visió estratègica, incapaç de prendre decisions immediates al camp de batalla.[144] La fricció entre tots dos va portar a contínues peticions d'aclariments amb el cap de l'estat major, el general Badoglio, i amb el príncep Umberto, en una superposició de telegrames i trucades telefòniques que ocupaven les línies de comunicació que ja eren insuficients en si mateixes: ningú s'havia molestat a organitzar les telecomunicacions entre Roma i el front per a la càrrega de guerra, de manera que entre el Comandament del Grup d'Exèrcits Occidental i Roma només hi havia una línia telefònica.[145] A tot això s'hi afegia l'actitud de generals com Guzzoni i Gambara, centrada en l'èxit personal, i la constant interferència de Roma. La impressió general era de desordre generalitzat, accentuat per la inexistent cooperació interarmes: la marina pràcticament havia abandonat el mar de Ligúria i els ports del nord d'Itàlia, la força aèria només desplegava 285 avions al front, la participació dels quals era insignificant. Per tant, cada arma actuava de manera autònoma, tement que la coordinació signifiqués una pèrdua d'autonomia; el comandament suprem no tenia ni l'autoritat ni la voluntat d'imposar-se, en un crescendo de contradiccions i silencis que empitjorava la situació de les tropes al front i dels civils a la rereguarda.[74][146]
Aquest desordre va ser destacat per les directives operatives "tragicòmiques" dels primers dies de la guerra. Els francesos van sentir la intervenció italiana com una punyalada a l'esquena, però les tropes italianes van començar la guerra amb l'ordre de disparar només si eren atacades i de protegir el fons de la vall; mentrestant, Torí va ser bombardejada per avions britànics i Gènova per la marina francesa. El 17 de juny, Pétain va iniciar negociacions de rendició amb els alemanys i el mateix dia Roatta, des de Roma, va emetre ordres peremptòries que no eren responsabilitat seva: "Mantingueu-vos darrere l'enemic. Sigueu audaços. Atreviu-vos. Llanceu-vos contra", contradient unes hores més tard per Graziani: "Les hostilitats amb França estan suspeses". Les vacil·lacions de Mussolini són ben conegudes: inicialment convençut que podia obtenir enormes guanys sense disparar ni un tret, després va haver d'adonar-se que la resistència francesa era tal que només guanyaria el terreny ocupat per les seves tropes. I només deu dies després de l'inici de les hostilitats va donar l'ordre d'atacar.[45] La sort del règim va ser que la Batalla dels Alps només va durar uns dies i no hi va haver temps perquè les contradiccions, les greus deficiències i les improvisacions sortissin a la llum de manera evident. Una anàlisi objectiva del que havia passat entre els líders militars potser hauria portat a un replantejament de l'estratègia general del règim, però l'autocrítica no era propi dels protagonistes i dels líders militars. Així, tot i la consciència que Itàlia no podia sostenir una guerra llarga, les decisions del moment i la vaguetat dels objectius van fer que el destí del règim i del país estigués cada cop més lligat al de l'Alemanya nazi, amb totes les conseqüències que això comportava.[147]
Notes
- ↑ La flota francesa en aquell moment no va poder fer més a causa de la insuficiència de la seva aviació a la Mediterrània, que no podia garantir una cobertura aèria ni una defensa costanera adequada, i per la derrota imminent que va obligar els comandants a salvar la flota.[62]
- ↑ Supermarina va justificar d'aquesta manera el fracàs en la defensa del golf de Gènova, que derivava precisament del fort compromís que la flota italiana estava assumint en la defensa de les rutes de comunicació entre Itàlia, Àfrica i el Dodecanès.[130]
- ↑ Per part alemanya, hi va haver una discussió estratègica destinada a destacar l'oportunitat d'aconseguir un armistici efectiu amb els francesos, que aïllaria completament el Regne Unit i l'ajudaria a empènyer cap a negociacions de pau. En aquest context, es va exercir pressió sobre la qüestió de la flota i una possible ocupació italo-alemanya de tot el territori francès, semblant a un armistici. Però ni a Munic ni després els alemanys van plantejar cap objecció a les sol•licituds italianes d'ocupar certs territoris a França o Àfrica.[136]
Vegeu també
- Ocupació italiana del sud de França
- Operació Anton
- Segona batalia dels Alps
- Itàlia a la Segonda Guerra Mundial
Referències
- 1 2 Bocca, p. 147
- 1 2 3 4 Rochat, p. 248
- 1 2 3 4 Rochat, p. 250
- ↑ Giorgio Bocca parla de 631 morts i estima en 2.631 els ferits i congelats; per a l'historiador Giorgio Rochat, em canvi aquella xifra comprèn nomes els ferits i afirma que els morts oficials serien 642. Vegeu: Bocca, p. 161 i Rochat, p 250
- ↑ Als quals cal afegir 12 morts del destructor Albatros. Vegeu: Clerici «La difesa costiera del Golfo di Genova». Uniformi & Armi, num. 170, 9-1994, p. 35-41.
- 1 2 Rochat «La campagne italienne de juin 1940 dans les Alpes occidentales». Revue historique des armées, num. 250, 2008, p. 77–84. ISSN: 1695-2014. Paràgraf 19
- ↑ Bocca, p. 126-128
- ↑ De Felice, p. 794
- ↑ De Felice, p. 795
- ↑ Bocca, p. 50-53
- 1 2 Rochat, p. 239
- ↑ Rochat, p. 240
- ↑ De Felice, p. 798
- ↑ De Felice, p. 799-801
- ↑ De Felice, p. 803
- ↑ De Felice, p. 804
- ↑ De Felice, p. 818
- ↑ De Felice, p. 824
- ↑ De Felice, p. 834
- ↑ De Felice, p. 837-838
- ↑ De Felice, p. 840-841
- ↑ Bocca, p. 144-145
- 1 2 3 Bocca, p. 146
- ↑ Oliva, p. 24
- ↑ Oliva, p. 26
- ↑ Oliva, p. 28-29
- ↑ Oliva, p. 30-31
- ↑ Oliva, p. 34-35
- ↑ Oliva, pp. da 65 a 67
- ↑ Oliva, p. 67-68
- ↑ Oliva, p. 69
- ↑ Oliva, p. 70-71
- ↑ Oliva, p. 71
- ↑ Faldella, p. 76
- ↑ Faldella, p. 77-78
- ↑ Rochat, p. 240-241
- ↑ Rochat, p. 242-243
- ↑ Rochat, p. 244
- ↑ Faldella, p. 165-166
- 1 2 Rochat, p. 243
- ↑ Rochat, p. 247-248
- ↑ Bauer, p. 188
- ↑ Bocca, p. 149
- 1 2 Faldella, p. 176
- 1 2 3 4 Rochat, p. 249
- ↑ Bocca, p. 147-148
- 1 2 «La campagna delle Alpi. Giugno 1940». Quaderni savonesi. Isrec, 20, 5-2010.
- ↑ Bocca, p. 144
- ↑ Oliva, p. 37
- 1 2 Bauer, p. 236
- ↑ Oliva, p. 38-39
- ↑ Bocca, p. 145
- ↑ Bocca, p. 150
- ↑ Oliva, p. 79
- ↑ Oliva, p. 80-81
- ↑ Oliva, p. 47
- ↑ Oliva, p. 51
- ↑ Bocca, p. 151
- ↑ Faldella, p. 168
- ↑ Bagnasco, p. 56-57
- ↑ Bocca, p. 152
- ↑ Bocca, p. 152-153
- ↑ Bocca, p. 153
- ↑ Oliva, p. 59
- ↑ Faldella, p. 169
- 1 2 Oliva, p. 83
- ↑ Faldella, p. 169-170
- 1 2 Massimello-Apostolo, p. 11-12
- ↑ Florentin, p. 54
- ↑ Shores, p. 19
- ↑ O'Hara, p. 12-16
- ↑ Harvey 1985, p. 37-38
- ↑ Harvey 2009, p. 97
- 1 2 Rochat, p. 251
- ↑ Faldella, p. 170
- ↑ Bocca, p. 154
- ↑ Faldella, p. 171
- 1 2 Bocca, p. 154-155
- ↑ Bauer, p. 224
- 1 2 3 Bocca, p. 156
- ↑ Faldella, p. 175
- ↑ Faldella, p. 178
- ↑ Oliva, p. 101
- ↑ Faldella, p. 178-179
- ↑ Oliva, p. 103
- ↑ Oliva, p. 104
- 1 2 Bocca, p. 156-157
- ↑ Oliva, p. 106-107
- ↑ Oliva, p. 108-109
- ↑ Oliva, p. 109
- ↑ Oliva, p. 110
- ↑ Oliva, p. 112-113
- ↑ Oliva, p. 115
- ↑ Oliva, p. 118-119
- ↑ Fenoglio, p. 84
- ↑ Oliva, p. 120-124
- ↑ Oliva, p. 124-125-129
- ↑ Oliva, p. 131
- ↑ Oliva, p. 132
- ↑ «Il Regio Esercito al 10 giugno 1940 - Gruppo d'armate Ovest». [Consulta: 21 dicembre 2020].
- ↑ Oliva, p. 133-134
- ↑ Oliva, p. 134-135
- ↑ Oliva, p. 136
- ↑ Vaschetto, Diego. Edizioni del Capricorno. Alpini. Storia e mito, 2011. ISBN 978-88-7707-129-3.
- ↑ Oliva|137
- ↑ Oliva, p. 139-144
- ↑ Oliva, p. 140-142
- ↑ Oliva, p. 143
- ↑ Bocca, p. 159
- ↑ Oliva, p. 144
- ↑ Oliva, p. 145-146
- ↑ Oliva, p. 146-147
- ↑ Bocca, p. 160
- ↑ Oliva, p. 147
- 1 2 Bocca, p. 161
- ↑ Bauer, p. 222-223
- ↑ Bauer, p. 223
- ↑ Oliva, p. 151-152
- ↑ De Felice II, p. 128
- ↑ Bauer, p. 227-228
- ↑ Faldella, p. 191
- ↑ Bauer, p. 229
- ↑ Bauer, p. 230
- ↑ Bauer, p. 231
- ↑ Bauer, p. 230-231
- 1 2 Mack Smith, p. 278
- ↑ Oliva, p. 159-160
- ↑ Bocca, p. 163
- ↑ Bocca, p. 162-163
- ↑ Bocca, pàg. 153 .
- ↑ Faldella, p. 193
- 1 2 3 Faldella, p. 197
- 1 2 De Felice II, p. 129
- ↑ Faldella, p. 197-198
- ↑ Mack Smith, p. 275-277
- ↑ De Felice II, p. 130-131
- 1 2 Mack Smith, p. 276
- 1 2 De Felice, p. 135
- ↑ De Felice II, p. 134
- ↑ De Felice II, p. 136
- ↑ Oliva, p. 153
- ↑ Faldella, p. 196-197
- ↑ Oliva, p. 15-18
- ↑ Oliva, p. 86-87
- ↑ Oliva, p. 88-89
- ↑ Oliva, p. 161-162
- ↑ Oliva, p. 164-165
Bibliografia
- Bauer, Eddy. Res Gestae. Controstoria della seconda guerra mondiale. Vol. II (en italià), 2015. ISBN 978-88-6697-110-8.
- Bagnasco, Erminio «In guerra sul mare - Parte 1ª» (en italià). Storia Militare Dossier. Albertelli Edizioni Speciali, 1, marzo-aprile 2012. ISSN 22796320.
- Bocca, Giorgio. Mondadori. Storia d'Italia nella guerra fascista 1940-1943 (en italià), 1996. ISBN 88-04-41214-3.
- Faldella, Emilio. Cappelli Editore. L'Italia e la seconda guerra mondiale (en italià), 1960. ISBN no.
- De Felice, Renzo. Einaudi. Mussolini il duce. Vol. II - Lo stato totalitario (1936-1940) (en italià), 2008. ISBN 978-88-06-19568-7.
- De Felice, Renzo. Einaudi. Mussolini l'alleato. Vol. I - L'Italia in guerra (1940-1943) (en italià), 2008. ISBN 978-88-06-19570-0.
- Fenoglio, Alberto. Susa Libri. Il Vallo Alpino (en italià), 1992. Cod. 880015.
- Florentin, Eddy. Flammarion. Les rebelles de La Combattante (en francès), 2008. ISBN 9782841412266.
- Gallinari, Vincenzo. USSME. Le operazioni del giugno 1940 sulle Alpi occidentali (en italià), 1981.
- Oliva, Gianni. Edizioni del Capricorno. 1940 La guerra sulle Alpi occidentali (en italià), 2020. ISBN 978-88-7707-490-4.
- Harvey, Arnold D. Journal of Contemporary History. The French Armée de l'Air in May–June 1940: A Failure of Conception (en anglès), 1990.
- Harvey, Arnold D. The Royal United Services Institute Journal. 25 (4): 447–465. The Bomber Offensive that Never Took Off (en anglès), 2008.
- Harvey, Arnold D. History. 70 (228): 32–45. The Italian War Effort and the Strategic Bombing of Italy (en anglès), 1985.
- Massimello, Giovanni. Osprey Publishing. Italian Aces of World War 2 (en anglès), 2000. ISBN 1-84176-078-1.
- O'Hara, Vincent P. Naval Institute Press. Struggle for the Middle Sea: The Great Navies at War in the Mediterranean Theater, 1940–1945 (en anglès), 2009. ISBN 978-1-591-14648-3.
- Shores, Christopher. Crowley, TX: Squadron/Signal Publications. Regia Aeronautica: A Pictorial History of the Italian Air Force, 1940–1943 (en anglès), 1976. ISBN 0-89747-060-5.
- Smith, Denis Mack. Mondadori. Le guerre del Duce (en italià), 1992. ISBN 88-04-35836-X.
- Rochat, Giorgio. Einaudi. Le guerre italiane 1935-1943 (en italià), 2008. ISBN 978-88-06-19168-9.
Enllaços externs
- «Battaglia delle Alpi. 10 giugno 1940». senato.archivioluce.it. [Consulta: 19 abril 2018].
- «Inizio dell'avanzata delle nostre truppe sulle Alpi Occidentali». Cinecittà Luce. [Consulta: 19 abril 2018].
- «Occupazione di Mentone». senato.archivioluce.it. [Consulta: 19 abril 2018].
- «Sul fronte italiano. Sulle Alpi con i nostri soldati». Cinecittà Luce. [Consulta: 19 abril 2018].
