Canvi modal

Comparativa entre el percentatge de població que utilitza cada mode de transport i el percentatge d’espai públic dedicat a cadascun a Berlín l’any 2018.
Mentre que només el 44% de la població es desplaçava en cotxe, el 79% de l’espai urbà hi estava dedicat.

Des de la pandèmia de COVID-19, la ciutat de Berlín ha implementat nombrosos carrils bici emergents mitjançant urbanisme tàctic a les calçades, generant un increment del 73% en el nombre de ciclistes en tan sols dos anys.^[1]

En l’àmbit de la mobilitat i el transport, el canvi modal es refereix a la variació de la proporció d’usuaris que utilitzen cada mode de transport. Aquest canvi es pot produir, per exemple, quan se substitueix l’ús de l’automòbil privat pel transport públic, la bicicleta o els desplaçaments a peu. És un indicador clau per analitzar com evolucionen els hàbits de mobilitat en una població.^[2]

Actualment, el repartiment modal continua estant fortament dominat per l’ús de l’automòbil privat de combustió, generant externalitats com els efectes sobre la salut, la dependència energètica, l’impacte ambiental, la contaminació atmosfèrica i acústica, la congestió del trànsit, la sinistralitat viària o l’alta demanda d’espai públic.^[3]

Per això, les polítiques de mobilitat tendeixen a afavorir la mobilitat activa sobre la passiva, el transport col·lectiu davant de l’individual, les fonts d’energia renovables davant dels combustibles fòssils i el transport públic davant del privat.^[4]

El planejament urbanístic és fonamental per promoure els canvis modals. Així, la creació d’infraestructures ciclistes o exclusives per al transport públic promou l’eficiència d’aquests modes de transport, en un efecte conegut com a demanda induïda. De la mateixa manera, generar restriccions als automòbils privats i implementar tarifes d’ús i aparcament dissuadeixen de l’ús del cotxe.^[5][6]

• Dret a la mobilitat
• Piràmide de la mobilitat
• Repartiment modal
• Zona de baixes emissions