Carl Reinecke
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Carl Heinrich Carsten Reinecke 23 juny 1824 Altona (Dinamarca) |
| Mort | 10 març 1910 Leipzig (Imperi Alemany) |
| Mestre de capella | |
| 1854 – | |
| Dades personals | |
| Altres noms | Carl Heinrich Carsten |
| Formació | Conservatori de Leipzig |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, pedagog musical, professor universitari, director d'orquestra, pianista, musicògraf |
| Ocupador | Conservatori de Leipzig (1860–1902) |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera i simfonia |
| Estil | Romanticisme |
| Professors | Felix Mendelssohn, Franz Liszt, Robert Schumann i Rudolf Reinecke (en) |
| Alumnes | Amanda Röntgen-Maier, Ricard Zeckwer, Sara Wennerberg-Reuter, Julie Rivé-King, Ernesto Elorduy, Luigi Torchi, Ernst Rudorff, Isaac Albéniz i Pascual i Robert Kajanus |
| Instrument | Piano |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Betty Hansen Margarethe Schifflin Charlotte Scharnke |
| Pares | Rudolf Reinecke |
| Germans | Maria Reinecke |
| Premis | |
| Lloc web | carl-reinecke.de |
Carl Heinrich Carsten Reinecke (Altona, avui districte d'Hamburg, 23 de juny de 1824 - Leipzig, 10 de març de 1910) va ésser un pianista, compositor i director d'orquestra alemany. És sobretot conegut per la seva Sonata per a flauta Undine, però també és recordat com un dels músics més influents i versàtils del seu temps. Va exercir com a professor durant 35 anys, fins a la seva jubilació el 1902.
El seu pare era un excel·lent professor, li ensenyà tots els secrets del seu art, que completà després amb algunes lliçons dels millors mestres, i ja el 1843 va fer una excursió per Dinamarca i Suècia, en la que es donà conèixer avantatjosament com a concertista i després residí una llarga temporada a Leipzig, on va tenir com alumnes als compositors Iwan Knorr i August Winding i, on s'entregà amb ardor a l'estudi. De 1846 a 1848 fou pianista de la cort de Dinamarca, el 1851 professor del Conservatori de Colònia, de 1854 a 1859 director de música de Barmen, i de 1859 a 1860 s'encarregà de la direcció dels cèlebres concerts de la Geawandhaus de Leipzig, i ensems de la càtedra de piano i composició superior del Conservatori, on tingué entre altres alumnes l'Albert Maria Eibenschütz en Frederic Hymen Cowen (1852-1935) i, en Walter Niemann,[1] i conservant la primera plaça fins al 1895, en la que succeí a Arthur Nikisch i la segona fins al 1902, època en què es va haver de jubilar-se a causa de la seva avançada edat.
Reinecke fou un músic molt ben dotat i es distingí com a compositor, director d'orquestra i pianista. Les seves composicions, en les que si nota la influència de Robert Schumann i Felix Mendelssohn Bartholdy, i també, en menor escala, la de Richard Wagner, són molt nombrosos i abracen tots els generes.
Obres
Òperes
Altres
- Belsazar: (oratori)
- Hakon Jarl: Cantata per a cor d'homes, solos i orquestra
- Die Flucht nach Aegypten: cor d'homes i orquestra
- 6 poemes: per a veus femenines, solosi acompanyament de piano
- 2 Misses.
- 4 concerts per a piano:
- Un quintet:
- Un quartet:
- 7 trios:
- 3 sonates: per a violoncel
- 4 sonates: per a violí
- Sonates: per a piano
- 20 cànons: per tres veus i piano
- 3 Simfonies:
- Les obertures: Dame Kobold; Aladín; Freidensfeier Festouverture; In Memoriam, dedicada a Feliciano David; Zenobia; Zur Jubelfeier; Prologues soleminis; And die Kunstler, amb cor final
- Preludi i fuga: per a orquestra, amb cor final
- Gaudeamus igitur:
- 4 quartets: per a instruments d'arc
- Lieder's:
Articles
També cultivà la crítica i la història musical, publicant, a més d'articles al Monthly Musical Record i altres revistes, anàlisi, etc.les obres Was sollen wir spielen? 1886; Zur Wielerbelebung der Mozartschen Klavierkonzerte 1891; Und mancheliebe Schatten steigen auf 1900 i Meister der Tonkunst 1903; Aus dem Reich der Töne 1907.
Alumnes de Carl Reinecke
|
|
Referències
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 929. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ http://www.biographi.ca/en/bio/porter_charles_henry_15E.html
- Tom núm. 50, pàgs, 389-390 de l'Enciclopèdia Espasa (ISBN 84-239-4550-2)

