Destructor Nicoloso da Recco
![]() | |||||
| Epònim | Niccoloso da Recco | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Drassana | Cantieri Navali del Tirreno Riuniti | ||||
País de registre
| |||||
| Historial | |||||
| Col·locació de quilla | 14 desembre 1927 | ||||
| Avarament | 5 gener 1930 | ||||
| Assignació | |||||
Operador/s
| |||||
| Destí | Desballestat el 1954 | ||||
| Lema | «Ardisci e vinci | ||||
| Característiques tècniques | |||||
| Tipus | explorador (1930–1938) destructor (1938–1954) | ||||
| Classe | destructor classe Navigatori | ||||
| Desplaçament | 1.900 tones 2.599 tones (a plena càrrega) | ||||
| Eslora | 107 m | ||||
| Mànega | 10,2 m | ||||
| Calat | 4,3 m | ||||
| Propulsió | 4 calderes Odero 2 turbines parsons 2 hèlixs | ||||
| Potència | 55.000 CV | ||||
| Velocitat | 38 kn | ||||
| Autonomia | 3100 mn a 15 kn 800 mn a 36 kn | ||||
| Característiques militars | |||||
| Tropes | 15 oficials 215 sotsoficials i mariners | ||||
| Armament |
| ||||
| Sensors |
| ||||
| Més informació | |||||
| Conflictes | Segona Guerra Mundial | ||||
El Nicoloso da Recco va ser un de la dotzena de destructors de la classe Navigatori construïts per a la Regia Marina (Marina Reial Italiana) el 1930. Va ser l'únic vaixell de la seva classe que va sobreviure a la guerra, servint a la Marina Militare fins a ser finalment desballestat el juliol de 1954.
Disseny i descripció
Els destructors de la classe Navigatori van ser dissenyats per contrarestar els grans destructors francesos de les classes Jaguar i Guépard.[2] Tenien una eslora total de 107,3 metres, una mànega de 10,2 metres i un calat mitjà de 3,5 metres.[3] Desplaçaven 1.900 tones mètriques amb càrrega estàndard i 2.580 tones mètriques amb càrrega de gran profunditat. El seu rol durant la guerra era de 222 a 225 oficials i mariners.[4]
El Nicoloso da Recco era propulsat per dues turbines de vapor Tosi amb engranatges, cadascuna de les quals accionava un eix de l'hèlix utilitzant vapor subministrat per quatre calderes de tubs d'aigua Odero. Les turbines estaven dissenyades per produir 55.000 cavalls de potència (41.000 kW) [4] i una velocitat de 32 nusos (59 km/h) en servei, tot i que els vaixells van assolir velocitats de 38 a 41 nusos (70 a 76 km/h) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera.[5] Transportaven prou fueloil per donar-los una autonomia de 3.800 milles nàutiques (7.000 km) a una velocitat de 18 nusos (33 km/h).[4]
La seva bateria principal consistia en sis canons de 120 mil·límetres (4,7 polzades) en tres torretes de dos canons , una a proa i una a popa de la superestructura i la tercera a la part central del vaixell.[6] La defensa antiaèria (AA) per als vaixells de la classe Navigatori estava proporcionada per un parell de canons AA de 40 mil·límetres (1,6 polzades) en muntatges individuals al costat de la canonada de proa i un parell de muntatges de dos canons per a metralladores de 13,2 mil·límetres (0,52 polzades). Estaven equipats amb sis tubs llançatorpedes de 533 mil·límetres (21 polzades) en dos muntatges triples a la part central del vaixell. El Nicoloso da Recco no podia transportar mines perquè la seva superestructura de popa havia estat ampliada per allotjar un almirall i el seu estat major.[5]
El nom
El vaixell va rebre el nom del navegant genovès Nicoloso da Recco, que el 1341, juntament amb el florentí Angiolino del Teggia de' Corbizzi, va fer un viatge a les Canàries en nom d'Alfons IV de Portugal.
Història
Els anys trenta
Després del lliurament, després d'un breu període de formació, va tornar a la drassana per a modificacions per millorar l'estabilitat (alleugeriment i rebaixament de les superestructures), així com la substitució del timó (1932) i dels tubs llançatorpedes.[7][8]
Juntament amb les seves unitats germanes Alvise da Mosto, Antonio da Noli, Lanzerotto Malocello, Leone Pancaldo, Emanuele Pessagno i Luca Tarigo, com a vaixell insígnia de la Divisió d'Exploració, va participar en el suport d'escorta dels hidroavions Savoia-Marchetti S.55A d'Italo Balbo durant el famós vol Itàlia-Brasil que va tenir lloc del 17 de desembre de 1930 al 15 de gener de 1931.[8][9] La unitat, que va sortir de La Spezia l'1 de desembre, va passar més de cinc mesos fora d'Itàlia , i va tornar el 27 de maig de 1931.[8][9]
En tornar va començar la seva activitat d'equip i el mateix any, després d'haver participat en les celebracions del 50è aniversari de l'Acadèmia Naval de Livorno, va rebre la bandera de batalla a Gènova , el 8 de desembre, oferta pel municipi de Recco.[8]
Entre 1936 i 1938 durant la Guerra Civil espanyola va participar en accions de patrullatge a les aigües del mar Mediterrani occidental, amb base a Tànger i Cadis i amb una àrea operativa a la conca del Mediterrani occidental.[8][9]
Degradat a destructor el 5 de setembre de 1938, va esdevenir cap d'esquadró del XVI Esquadró de Destructors sota el comandament del II Esquadró amb base a La Spezia.[8]
El març de 1939, da Recco va ser enviat a Trípoli, mentre que a l'abril va participar en les operacions d'ocupació d'Albània.[8][9]
Da Recco va ser assignat temporalment a la Divisió de l'Escola de Comandament.[8]
Posteriorment, el XVI Esquadró de Destructors va ser transferit a Tàrent sota el comandament de la VIII Divisió Naval del I Esquadró.
El 22 d'octubre de 1939, el Da Recco va deixar Tàrent i va ser traslladat a Leros, on va romandre, operant a l'Egeu,[9] fins al 30 d'abril de 1940.[8]
El maig de 1940 va ser destinat a Albània.[8]
A diferència de gairebé tots els seus vaixells germans (amb l'excepció de l'Usodimare), no va patir l'última ronda de modificacions, i per tant va mantenir la seva conformació original fins al final de la seva carrera operativa.
La Segona Guerra Mundial
A l'inici de la Segona Guerra Mundial va ser cap d'esquadró del XVI Esquadró de Destructors, que va formar juntament amb els bessons Usodimare, Tarigo i Pessagno.
A les dues de la matinada del 12 de juny de 1940 va salpar de Tàrent, juntament amb el Pessagno, l'Usodimare, la 1a Divisió (creuers pesants Zara, Fiume i Gorizia), la VIIIa Divisió (creuers lleugers Duca degli Abuzi i Garibaldi) i la IX Esquadrilla de Destructors (Alfieri, Oriani, Gioberti, Carducci) per patrullar el Mar Jònic.[10]
A les 14.10 hores del 7 de juliol de 1940 va sortir de Tàrent juntament amb el Pessagno i l'Usodimare i les divisions de creuers IV (da Barbiano, di Giussano, Cadorna i Diaz) i VIII (Duca degli Abruzzi i Garibaldi) en suport d'un comboi cap a Líbia (transports de tropes Esperia i Calite Barbaro, Francesco Foscarini i Vessel Marco Foscarini i Calite Vessel). Pisani, escortat per les torpedineres Orsa, Procione, Orione, Pegaso, Abba i Pilo).[11]

Aquesta formació es va unir aleshores als Esquadrons Navals I i II, participant en la batalla de Punta Stilo el 9 de juliol de 1940,[12] en la qual, però, el Da Recco no va tenir un paper significatiu, tot i que va participar en la reacció antiaèria contra els atacs aeris que va patir l'esquadró italià després de la batalla.[8]
L'1 d'agost va sortir d'Augusta juntament amb els bessons Vivaldi, da Noli, Pessagno i Usodimare, per a una missió de caça antisubmarina, que va acabar amb l'enfonsament del submarí britànic HMS Oswald pel Vivaldi.[13]
El 28 de novembre, juntament amb els destructors Pigafetta, Pessagno i Riboty i les torpedineres Bassini i Prestinari, va bombardejar les posicions gregues prop de Corfú.[14]
El 18 de desembre, juntament amb els creuers Raimondo Montecuccoli i Eugenio di Savoia i els destructors Pigafetta, Pessagno i Riboty, va tornar a bombardejar les línies gregues a Corfú amb la seva pròpia artilleria.[15]
El 4 de març de 1941 va participar en operacions de bombardeig davant la costa albanesa.[8][9]
A les nou del vespre del 26 de març de 1941 va sortir de Bríndisi amb el seu vaixell germà Pessagno i la VIII Divisió de Creuers ( Duca degli Abruzzi, Garibaldi ), incorporant-se més tard a l'esquadró naval – cuirassat Vittorio Veneto, Divisions de Creuers I (Zara, Pola, Fiume) i III (Trento, Trieste, Bolzano), esquadrons IX (Alfieri, Oriani, Gioberti, Carducci), XIII (Granatiere, Bersagliere, Fuciliere, Alpino), XII (Corazziere, Carabiniere, Ascari) – destinats a participar en l'operació Gaudo, que posteriorment desembocà en la batalla del cap Matapan.[16] El da Recco i el Pessagno,, que formaven l'escorta de la VIII Divisió de Creuers, van ser assignats inicialment a l'atac al nord de Creta, però després van ser reassignats a l'acció principal davant de Gaudo, on van arribar massa tard per participar en el combat. Després del torpedinament del Veneto, van ser destacats al nord del grup principal per interceptar un possible atac de torpediners des d'aquella direcció[17] i van dur a terme aquesta tasca fins a la llum del dia, quan els vaixells italians van reprendre la seva formació compacta que ofereix una millor protecció contra els atacs aeris.[18]
Del 19 al 23 d'abril de 1941, juntament amb la VII Divisió de Creuers (Eugenio di Savoia, Duca d’Aosta, Attendolo i Montecuccoli) i els bessons da Mosto, Pessagno, da Verrazzano, Pigafetta i Zeno, va dur a terme la col·locació dels camps de mines «S 11», «S 12» i «S 13» (amb l'ús d'un total de 321 mines i 492 flotadors explosius) a l'est del cap Bon.[19]
Entre el 23 i el 24 d'abril les unitats van repetir l'operació col·locant 740 mines més.[19]
L'1 de maig va tornar a posar mines al nord-est de Trípoli, juntament amb els bessons Pigafetta, Da Verrazzano, Da Mosto, Zeno i Pessagno i els creuers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta i Attendolo.[20]
Els dies 4 i 5 de maig va proporcionar escorta indirecta –juntament amb els bessons Pigafetta, Da Mosto, Zeno i Da Verrazzano i els creuers lleugers Eugenio di Savoia, Attendolo i Duca d'Aosta– a un comboi (format pel transport de tropes Victoria i els vaixells de càrrega Marco Foscarini, Barbarigo, Calitea, Ankara, Andrea Gritti i Sebastiano Venier, escortats pels destructors Vivaldi, da Noli i Malocello i per les torpedineres Cassiopea, Orione i Pegaso) en la ruta Nàpols -Trípoli: els vaixells van arribar a la seva destinació il·lesos malgrat la detecció d'un submarí, que però no va atacar.[20]
L'estiu de 1941 va ser traslladat a Palerm.[8]
El 3 de juny de 1941 va col·locar dos camps de mines al nord-est de Trípoli, juntament amb els destructors Pigafetta, da Verrazzano, Usodimare, Gioberti, Scirocco i da Mosto i amb les divisions IV (creuers lleugers Bande Nere i di Giussano) i VII (creuers lleugers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta i Attendolo).[21]
El 28 de juny va col·locar el camp de mines «S 2» a l'estret de Sicília juntament amb els creuers Attendolo i Duca d'Aosta i els destructors Pigafetta, Da Verrazzano, Da Mosto i Pessagno.[22]
El 7 de juliol, juntament amb les divisions de creuers IV (Bande Nere i di Giussano) i VII (Attendolo i Duca d'Aosta) i els destructors Pigafetta, da Mosto, Pessagno, da Verrazzano, Maestrale, Grecale i Scirocco, va dur a terme una missió de mines a l'estret de Sicília.[23]
El 19 d'agost, juntament amb els destructors Gioberti, Vivaldi, Oriani i la torpedinera Dezza, a la qual més tard es va unir el X Esquadró (Maestrale, Grecale, Libeccio, Scirocco), va formar part de l'escorta d'un comboi que navegava de Nàpols a Trípoli (transports de tropes Marco Polo, Esperia, Neptunia i Oceania); el 20 d'agost, quan els transports ja havien pres la ruta segura cap a Trípoli (escapant també d'un atac del submarí HMS Unbeaten), el submarí britànic Unique va torpedinar l'Esperia, que es va enfonsar a la posició 33°03' N i 13°03' E; es van aconseguir salvar 1139 homes, mentre que les víctimes van ser 31.[24]
L'1 de setembre va salpar de Nàpols per escortar, juntament amb els destructors Folgore, Dardo i Strale, els vaixells a motor Andrea Gritti, Rialto, Vettor Pisani, Sebastiano Venier i Francesco Barbaro ; el dia 3 el comboi va ser atacat per avions i l'Andrea Gritti, incendiat per avions, va explotar amb la mort de 347 homes, mentre que el Francesco Barbaro, avariat, va haver de ser remolcat a Messina pel Dardo amb l'assistència dels destructors Ascari i Lanciere; la resta del comboi va arribar a Trípoli l'endemà.[9][25][26]
El 5 de setembre va salpar de Trípoli per escortar fins a Nàpols, juntament amb els destructors Folgore, Freccia i Strale, als quals s'hi van unir la torpedinera Circe, el vapor Ernesto, el vaixell a motor Col di Lana i el petrolier Pozarica ; el 7 de setembre, l'Ernesto va ser torpedinat i danyat pel submarí holandès O 21 davant de Pantelleria i va ser portat a Trapani per l'Strale i el Circe (hi va arribar el dia 8), mentre que la resta del comboi va continuar fins a Nàpols (on va arribar l'endemà).[25]
A primera hora del vespre del 16 de setembre va sortir de Tàrent per escortar el comboi «Vulcania», amb destinació a Trípoli: el comboi estava format pels transports de tropes Neptunia i Oceania, escortats, a més del Da Recco –que, sota el comandament del capità Stanislao Esposito, era el cap de l'escorta–, pels destructors Antoniotto Usodimare, Antonio Da Noli, Vincenzo Gioberti i Emanuele Pessagno.[27][28] El comboi, però, va topar amb un bloqueig format davant la costa de Líbia pels submarins britànics Upholder, Unbeaten, Upright i Ursula: a les 4.15 del 18 de setembre, els torpedes llançats per l'Upholder van impactar sobre el Neptunia i l'Oceania, que van quedar immobilitzats i van començar a agafar aigua.[27][28] Al mateix temps que l'impacte dels canons als dos vaixells, va arribar a bord del Da Recco un avís tardà de la Supermarina –que havia interceptat i desxifrat un missatge de l'Unbeaten– de la possibilitat d'un atac submarí.[27] El comandant Esposito va ordenar que el Vulcania, il·lès, continués sota l'escorta de l'Usodimare (ambdós vaixells van arribar a Trípoli il·lesos malgrat un atac de l'Ursula), mentre els altres destructors van perseguir infructuosament el submarí atacant, van proporcionar assistència a l'Oceania i van recuperar els nàufrags del Neptunia, que ara estava en procés d'enfonsar-se (el vaixell es va enfonsar, de popa primer, a les 6.50).[27][28] A les 8.50 l'Oceania, que estava sent evacuada mentre el Pessagno es preparava per remolcar-lo, va ser de nou torpedinat per l'Upholder i es va enfonsar ràpidament; els destructors no van tenir més remei que recuperar els nàufrags.[27][28] Dels 5818 homes embarcats als dos vaixells, es va aconseguir salvar-ne 5434; el Da Recco va contribuir a l'operació de rescat recuperant el notable nombre de 1302 supervivents.[9][27][28]
El 12 d'octubre de 1941 va sortir de Trapani per escortar, juntament amb el destructor Sebenico i el vell torpediner Cascino,els vapors Nirvo i Bainsizza i el remolcador Max Barendt, amb destinació a Líbia ; el 14 d'octubre el Bainsizza va ser danyat per bombarders torpediners a la posició 34°15' N i 12°12' E, i es va enfonsar l'endemà mentre el remolcador Ciclope intentava remolcar-lo.[29]
Del 16 al 19 d'octubre va formar part de l'escorta (destructors Folgore, Fulmine, Gioberti, Usodimare, Sebenico) d'un comboi que navegava de Nàpols a Trípoli (transports Beppe, Marin Sanudo, Probitas, Paolina i Caterina), al qual més tard s'hi van unir el vaixell d'arrossegament Amba Aradam i la torpedinera Cascino ; el Beppe va ser torpedinat el dia 18 pel submarí HMS Ursula, havent de ser remolcat pel remolcador Max Barendt, assistit pel mateix Da Recco i la torpedinera Calliope, arribant a Trípoli el dia 21, mentre que el Caterina es va enfonsar en un punt a 62 milles a 350° de Trípoli després dels danys soferts en un atac aeri; la resta del comboi va arribar a Trípoli el dia 19.[30]
A les 5.30 del 21 de novembre va salpar de Nàpols per escortar a Líbia, juntament amb la torpedinera Cosenz, com a part d'una operació de tràfic, el modern vaixell a motor Monginevro i el gran petrolier Iridio Mantovani ; l'operació, però, va fracassar després del torpedinament i els greus danys als creuers Trieste i Duca degli Abruzzi (part de l'escorta indirecta).[31]
A les 10.30 del 12 de desembre va salpar de Messina per escortar fins a Tàrent –des d'on els vaixells continuarien fins a Trípoli– juntament amb l'Usodimare, com a part de l'operació «M 41», el comboi «A», format pels moderns vaixells a motor Fabio Filzi i Carlo Del Greco ; a les 2.30 del 13 de desembre, mentre els vaixells passaven a 15 milles al sud de Capo San Vito, a unes deu milles de Tàrent, van ser atacats pel submarí HMS Upright que va torpedinar els vaixells mercants: el Filzi va bolcar i es va enfonsar en set minuts, el Del Greco, mentre intentava remolcar-lo, es va enfonsar a causa dels danys; 214 dels 649 homes embarcats als dos vaixells van morir.[32][33]
Del 16 al 18 de desembre, com a part de l'operació de trànsit «M 42», va escortar des de Tàrent fins a Trípoli, juntament amb els vaixells bessons Da Noli, Malocello, Vivaldi, Zeno i Pessagno, el comboi «L», compost pels moderns vaixells a motor Napoli, Monginevro i Vettor Pisani'[34] (inicialment els vaixells van viatjar juntament amb un altre comboi, l'«N» – vaixell a motor Ankara, destructor Saetta, torpediner Pegaso – que aleshores se separava davant de Misurata).[35] A les 21.40 del 18 de desembre, el Napoli va ser impactat per bombarders i torpediners davant de Tagiura, patint greus danys, però el Da Noli el va agafar i el va remolcar fins a Trípoli (on va arribar l'endemà).[36]
El 19 de desembre, a les 19.45, va xocar accidentalment i va enfonsar el dragamines auxiliar (antic remolcador) G 32 Ferruccio a l'entrada del port de Trípoli.[37]
A les 10.15 del 3 de gener de 1942 va salpar de Messina juntament amb els destructors Bersagliere, Fuciliere, Vivaldi i Usodimare per escortar a Trípoli, com a part de l'operació «M 43» (tres combois a Líbia amb un total de 6 vaixells mercants, 6 destructors i 5 torpediners al mar), un comboi compost pels moderns vaixells a motor Nino Bixio, Lerici i Monginevro : tots els vaixells mercants van arribar al seu destí el 5 de gener.[38]
El 18 de gener escortava el gran petrolier Giulio Giordani juntament amb l'Usodimare quan el comboi va ser atacat per torpediners Fairey Swordfish del 830 Esquadró, però va escapar sense danys.[39]
El març de 1942, el capità Aldo Cocchia va assumir el comandament.[40] En aquell moment, el Da Recco estava realitzant importants obres a La Spezia, obres que van continuar fins a principis de maig, que van implicar, a més del manteniment dels motors, l'eliminació de la majoria dels materials inflamables i l'embarcament d'una ecosonda.[40] El 9 de maig, el vaixell, després d'haver completat les obres i realitzat proves i exercicis, va sortir de La Spezia.[40]
La tarda de l'11 de maig, va sortir de Nàpols cap a Trípoli per escortar –juntament amb el destructor Premuda i les torpedineres Castore, Polluce, Pallade i Climene – un comboi compost pels moderns vaixells de càrrega Gino Allegri, Reginaldo Giuliani, Ravello, Agostino Bertani i Unione i el gran vapor alemany Reichenfels : va ser l'operació de trànsit «Mira», que va incloure l'enviament a Líbia de 58 tancs, 713 vehicles, 3086 tones de combustible i olis lubricants, 513 homes i 17.505 tones de municions i altres subministraments.[40][41] El Giuliani va patir una avaria de la bomba i va haver de retirar-se a Palerm; el Premuda va ser destacat per escortar-lo.[40] La resta del comboi va arribar al seu destí il•lès.[27][40]
La unitat va abandonar Trípoli escortant el gran vaixell a motor Gino Allegri, que va escortar fins a Brindisi (durant la navegació va caldre advertir a l'Allegri que estava a punt d'acabar en un camp de mines italià).[40]
El 30 de maig va sortir de Brindisi amb l'Allegri, i més tard es va unir al destructor Euro i al vaixell a motor Rosolino Pilo ; després d'haver llançat algunes càrregues de profunditat contra un submarí de dubtosa nacionalitat, el Da Recco es va separar de l'Euro i de l'Allegri (aquest últim va ser enfonsat poc després per un atac aeri) i va escortar el Pilo fins a Bengasi .[40]
La segona setmana de juny, el da Recco va ser sotmès a una breu reparació del motor i, a mitjans de mes, va ser traslladat temporalment a Messina per ajudar els vaixells que havien patit danys a la batalla de mitjans de juny.[40]
El 20 de juny, a les dues de la matinada, va salpar de Nàpols, escortant el destructor Strale i la torpedinera Centauro, els vaixells de motor Rosolino Pilo i Reichenfels, amb rumb a Trípoli amb una càrrega de 4 tancs, 376 vehicles de motor, 290 soldats, 638 tones de combustible i olis lubricants i 7117 tones d'altres subministraments.[27][40] Durant la nit següent, l'Strale va encallar a la costa de Tunísia i el Centauro va ser enviat a ajudar-lo, de manera que només va quedar el Da Recco per escortar el comboi, que al migdia del 21 de juny va ser atacat per 9 torpediners Bristol Beaufort escortats per 6 caces Bristol Beaufighter: la forta reacció del Da Recco va abatre tres avions, inclòs el líder d'esquadró (des de bord de la unitat es creia que n'havia abatut dos), dispersant els altres, però un dels torpedes va tenir èxit, impactant el Reichenfels a la proa, que, malgrat l'intent del Da Recco d'acostar-se per transferir personal o almenys remolcar-lo, es va enfonsar en un quart d'hora.[9][27][40] Da Recco no va tenir més remei que recuperar la tripulació i les tropes del Reichenfels –uns 300 homes, sense baixes–, així com 6 aviadors –un canadenc i un neozelandès dels avions atacants i 4 alemanys d'un Junkers Ju 88 de l'escorta indirecta abatut per avions anglesos en l'enfrontament– i escortar el Pilo il•lès fins a Trípoli.[27][40]
Encara al juny, juntament amb el destructor Saetta, va escortar els vaixells a motor Monviso (italià) i Ankara (alemany) fins a Líbia ; durant la nit, el comboi va ser atacat sense èxit per torpederos, un dels quals va ser impactat pel Da Recco i rematat pel Saetta.[40]
A principis d'agost, juntament amb el seu vaixell bessó, el Da Verrazzano, va dur a terme una missió de transport cap a Navarino, on va desembarcar subministraments, i Tobruk, on va transportar tropes (el Da Verrazzano va dur a terme una missió similar cap a Bengasi).[40] Davant la costa de Líbia, el Da Recco (mentrestant reunit amb el Da Verrazzano) va xocar contra un objecte submergit amb una de les seves hèlixs, mentre que, durant el viatge de tornada, l'evaporador del motor de proa va explotar a causa del mal funcionament d'una vàlvula de seguretat.[40]
Per reparar aquests danys, la unitat va passar un mes treballant a l'arsenal de Tàrent.[40]
El 15 d'agost escortava els grans vaixells a motor Lerici i Ravello de Bríndisi a Bengasi, juntament amb les torpedineres Castore, Polluce i Calliope, quan, a les 18.30, a la posició 34°50' N i 21°30' E, el Lerici va ser torpedinat i incendiat pel submarí HMS Porpoise: el Da Recco va continuar cap a Bengasi amb el Castore i el Ravello, mentre que el Lerici, després d'intents de rescat inútils del Calliope, es va enfonsar per la popa.[40][42]
El 17 d'agost va salpar de Bengasi per escortar els vaixells a motor Sestriere i Nino Bixio fins a Bríndisi, juntament amb el destructor Saetta i les torpedineres Castore i Orione: a les 15.35 del mateix dia, però, el Bixio va ser impactat i greument danyat per dos torpedes del submarí Turbulent, que van matar 434 homes].[40][43] Mentre el Bixio era remolcat fins a Navarino pel Saetta, el Da Recco va continuar cap al seu destí juntament amb el Sestriere i el Castore.[40]
El 24 d'agost va sortir de Bríndisi amb destinació al Pireu per escortar el vaixell a motor Manfredo Camperio ; un cop va arribar al port grec, al comboi s'hi van unir el vapor Tergestea i els torpediners Polluce i Climene.[40] Un cop el comboi va sortir cap a Bengasi, a les 7.49 del 27 d'agost, el Camperio va ser torpedinat pel submarí HMS Umbra i es va incendiar: mentre el Polluce intentava salvar el vaixell en flames (però l'intent va ser en va i a les 12.28 va ser el mateix Polluce qui va haver d'acabar amb foc de canó el Camperio, que es va enfonsar a la posició 35°39' N i 23°07' E),[44] el Da Recco va albirar el submarí atacant i el va sotmetre al llançament de quatre salves de càrregues de profunditat: bombolles d'aire, restes de naufragis, taques d'oli van sortir a la superfície i finalment es va veure un submarí bolcat sortint a la superfície durant uns segons, que es va enfonsar immediatament després: tot això va fer creure que la unitat enemiga havia estat enfonsada .,[40] però la Royal Navy mai va confirmar cap pèrdua (l'Umbra va sobreviure a la guerra i va ser desballestat el 1946. El Da Recco es va unir al Climene per escortar el Tergestea fins a Bengasi; durant el viatge quatre nàufrags van ser... albirats i recuperats (dos del Da Recco i dos del Climene), els únics supervivents d'un grup d'uns cent homes que havien acabat al mar una setmana abans després del torpedinament del Bixio.[40]

Al setembre, el Da Recco es va dedicar principalment a escortes a les rutes del mar Egeu.[40]
Una d'aquestes missions va ser l'escorta del petit petrolier alemany Ossag des del Pireu fins a Salònica.[40]
Des de Salònica, el da Recco va salpar juntament amb el dragamines auxiliar alemany Bulgaria, escortant el petrolier Albaro, amb destinació a Constanta, fins als Dardanels.[40]
En una altra ocasió va escortar els dos petits vaixells de vapor Minerva i Ginetto des de Càndia fins al Pireu juntament amb dues llanxes a motor armades amb alemanys.[40]
Després va escortar el creuer auxiliar Barletta, carregat de municions, des del Pireu fins a Tobuk, evadint un atac aeri nocturn.[40]
El 24 de setembre va sortir del Pireu per escortar-lo fins a Tobruk, juntament amb els torpediners Lupo, Sirio i Castore, els vapors Menes (alemany) i Anna Maria Gualdi (italià), als quals més tard s'hi van unir el petrolier Proserpina i les torpedineres Libra i Lira.[40] El comboi va arribar il·lès a la seva destinació després d'haver repel·lit un atac aeri .[40]
A les vuit del vespre del 12 d'octubre va salpar de Bríndisi per escortar, juntament amb el destructor Folgore i les torpedineres Ardito i Clio, el modern vaixell a motor D'Annunzio ; el comboi es va unir aleshores a un altre procedent de Corfú (la torpedinera Partenope i el destructor Lampo que escortaven el vaixell a motor Foscolo); i va arribar a port il•lès el dia 14, malgrat els continus atacs aeris que van ser repel•lits amb foc dels canons de bord.[45] El Da Recco i les altres unitats d'escorta van tornar a sortir durant el dia i després van escortar els vaixells a motor Sestriere i Ruhr en la seva ruta de retorn, sense ser atacats.[45]
El 31 d'octubre va sortir juntament amb els destructors més moderns Bersagliere i Corazziere per transportar a Tobruk una càrrega de 250 tones de municions (dividides entre els tres vaixells): seguint la ruta de la Mediterrània oriental, els tres vaixells van arribar al seu destí el 2 de novembre malgrat un violent atac aeri (que va durar dues hores i mitja) dut a terme durant la nit entre l'1 i el 2 de novembre, durant el qual el Da Recco, a la 1.40, va ser impactat per un torpede que va caure sense explotar a la coberta de proa, causant diversos danys de modesta envergadura i després va rodolar a l'aigua, mentre que l'avió atacant va ser impactat i abatut pel Da Recco.[8][9][40]
Un cop acabades les reparacions dels danys patits, el Da Recco va dur a terme una primera missió d'escorta a Patres i després una segona (per a un transport italià i un d'alemany) de Patres a Tàrent.[40]
El 28 de novembre va salpar de Tàrent per escortar fins a Palerm, juntament amb el destructor Lampo, el vapor Gualdi i el petrolier Giorgio : el Gualdi va haver de refugiar-se a Messina a causa d'una greu avaria del motor, mentre que les altres tres unitats van arribar a Palerm l'endemà al matí.[40]
A mitjanit del 2 de desembre, va salpar de Palerm sota el comandament del capità Aldo Cocchia per escortar fins a Palerm, juntament amb els destructors Folgore i Camicia Nera i les torpedineres Procione i Clio, el comboi «H» ( transports de tropes Aventino i Puccini, transport militar alemany KT 1, transbordador Aspromonte, amb un total de 1766 soldats, 698 tones de materials, principalment municions, 32 vehicles de motor, 4 tancs, 12 peces d'artilleria) [40][46] A través de l'organització Ultra, la Royal Navy va tenir coneixement del comboi i va enviar la Força Q (creuers lleugers HMS Aurora, HMS Sirius i HMS Argonaut, destructors HMS Quentin i HMAS Quiberon) contra ell. A les 00.37 els vaixells britànics van interceptar el comboi «H» i el van atacar prop del banc de Skerki (costa tunisiana): en el violent xoc, que va durar una hora, tots els transports van ser enfonsats (excepte el Puccini, irreparablement danyat i posteriorment enfonsat) i el Folgore i el Procione van resultar greument danyats.[40][45] El Da Recco, que anava al capdavant del comboi, i havia rebut el missatge de Supermarina informant-lo de la presència de la Força Q a mitjanit, a les 00.05 va ordenar un gir de 90° a babord i a les 00.17 un gir de 90° a estribord per tornar a la ruta anterior, una ordre que, a causa del mal funcionament de l'equip de ràdio dels vaixells mercants, va provocar una col•lisió entre l'Aspromonte i el Puccini i la pèrdua de contacte entre el KT 1 i els altres vaixells.[40][45] A les 00.38, un minut després que la Força Q obrís foc contra el KT 1, el comandant Cocchia va ordenar a les altres unitats que contraataquessin i després es va dirigir cap a la formació anglesa, disparant amb els canons de 120 mm tant amb foc batut (per impactar els vaixells britànics) com amb foc il•luminador (per fer-los més visibles als altres vaixells italians); al cap d'uns minuts va girar i va tornar a l'atac a les 00.55, continuant disparant fins que, a les 00.57, la Força Q va romandre a popa del Da Recco.[40][45] El destructor es va dirigir llavors cap a l'est per apropar-se a la formació enemiga: la va trobar cap a la 1.30, a una distància d'uns 4000 metres, i va maniobrar per apropar-se sense ser vist (i per tant sense reobrir el foc), amb la intenció d'acostar-se a poca distància i després atacar amb torpedes; però quan el vaixell estava a punt per llançar-se, a menys de 2000 metres dels vaixells anglesos, una part del combustible dièsel acumulat al generador de fum de la xemeneia de proa es va incendiar, provocant una columna d'espurnes, que va revelar la posició del Da Recco a les unitats enemigues.[40][45] Mentre el vaixell girava per llançar els torpedes i allunyar-se, una primera salva de quatre trets va caure a poca distància; immediatament després, una segona va impactar en el seu objectiu: dos projectils van destruir el complex de proa doble i dos més van impactar en el dipòsit de municions corresponent, provocant una explosió devastadora que va engolir tota la zona davantera i va impactar en la superestructura del pont, matant o cremant greument tots els que hi eren: en total, la meitat de la tripulació va morir o va patir cremades greus, inclòs el mateix comandant Cocchia, que, tanmateix, va conservar el comandament durant molt de temps.[40][45] Mentre la Força Q, havent completat la destrucció del comboi, s'allunyava sense donar el cop final al Da Recco, a bord del vaixell en flames, que mentrestant s'havia aturat (l'enginyer en cap, el capità dels Enginyers Navals Cesare Petroncelli, havia considerat oportú, en tal situació, aturar els motors), la tripulació que quedava capaç (no més d'una quarta part, atès que, a més dels morts i ferits, molts homes havien caigut al mar o s'hi havien llançat), sota la direcció del segon al comandament, el capità de corbeta Pietro Riva, intentava contenir i domar el foc furiós, mentre l'oficial de comunicacions, el tinent de navili Alfredo Zambrini, i el sergent operador de ràdio Mario Sforzi, tots dos cremats, tornaven a posar en funcionament un senyal de ràdio informant els altres vaixells de la crítica situació del Da Recco. i sol•licitant ajuda .[40][45] Cap a les vuit del matí es van poder apagar els incendis i tornar a engegar els motors; els ferits greus i cremats, una seixanta, van ser traslladats al vaixell germà Da Noli, mentre que el Pigafetta va remolcar el vaixell malmès (que també s'havia encorbat significativament) i el va remolcar fins a Trapani .[40][45]
En la batalla, van morir 118 homes de Da Recco : 5 oficials, 15 sotsoficials i 98 sergents i mariners.[47]
La Medalla d'Or al Valor Militar va ser atorgada a títol pòstum del tinent Zambrini, que va morir a l'hospital de Trapani a causa de cremades; [48] el comandant Cocchia va rebre la mateixa condecoració.[49]
Les obres de reparació van ser molt llargues: després de vint dies a Trapani per tornar-lo a navegar, el Da Recco va ser transferit a l'Arsenal de Tàrent, on va romandre del 9 de gener al 26 de juny de 1943,[8] tornant al servei el juliol de 1943; [9] a més de la reparació dels danys, es van dur a terme obres de modificació, com ara la substitució del llançatorpedes de popa i de les metralladores de 13,2 mm per 2 metralladores de 37 mm i 9 de 20 mm respectivament.[7] També es va embarcar un radar Ec3/ter «Gufo»[7]
Entre juliol i setembre, el vaixell va operar en missions d'escorta per a unitats encarregades de col•locar mines al mar Jònic[8]
A les 17:00 del 9 de setembre de 1943, després de la proclamació de l'armistici, el Da Recco va salpar de Tàrent juntament amb els cuirassats Duilio i Andrea Doria i els creuers lleugers Luigi Cadorna i Pompeo Magno per rendir-se als aliats a Malta, on va arribar l'endemà a les 17:50, amarrant a la Madliena Tower[50]
El 12 de setembre va reabastecer-se de combustible a La Valletta i el 14 de setembre va abandonar l'illa, juntament amb part de la flota italiana que s'hi havia rendit mentrestant (els cuirassats Italia i Vittorio Veneto, els creuers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta, Montecuccoli i Cadorna, els destructors Artigliere, Grecale, Velite) i es va traslladar a Alexandria, Egipte, on va arribar el dia 16.[51][52]
Fins a l'armistici, el Da Recco havia dut a terme 176 missions de guerra (incloses 70 missions d'escorta), cobrint un total de 68.318 milles.[8][9]
Durant la cobel•ligerància va ser emprat en missions d'escorta per a combois aliats i en el subministrament dels cuirassats Italia i Vittorio Veneto internats als Laghi Amargs.[8]
Marina Militare
Del 5 de febrer al 26 d'octubre de 1944 va ser objecte de treballs a l'Arsenal de Tàrent.[8] L'activitat de subministrament als Laghi Amari (amb sortida de Tàrent) va continuar fins al 8 de maig de 1945.[8]
En el període immediat de postguerra es va utilitzar per transportar personal i materials, primer a la ruta Tàrent-Nàpols i posteriorment, del 25 de setembre de 1945 al 7 de febrer de 1946, a la ruta Catània-Malta.[8]
Redesplegat a Tàrent, ja no va ser emprat en mar obert.[8] En els darrers anys de la seva vida va assumir les funcions de Comandament de Dragatge (de l'1 de març de 1948 al 30 de novembre de 1950) i després de vaixell insígnia de la 1a Divisió Naval (torpediners), des de l'1 de gener de 1951 fins al seu desmantellament.[8]
Desarmat el 15 de juliol de 1954 i donat de baixa dues setmanes després,[8] es va pensar a convertir-lo en un vaixell museu, però el projecte es va abandonar i l'únic supervivent de la classe Navigatori va ser enviat al desballestament.[7]
Comandants
- Capità de navili Ugo Salvadori - 1939 - 14 d'abril de 1941)
- Capità de navili Antonio Muffone - 15 d'abril de 1941 - maig de 1941
- Capità de navili Stanislao Esposito - 26 de maig de 1941 - 19 de març de 1942
- Capità de navili Aldo Cocchia - 20 de març de 1942 - 2 de desembre de 1942
- Capità de navili Rodolfo Del Minio - juny - desembre de 1943
Referències
- ↑ «Cacciatorpediniere Classe Navigatori». Arxivat de l'original el 2012-06-18. [Consulta: 27 juny 2026].
- ↑ Ando, p. 15
- ↑ Whitley, p. 162
- 1 2 3 Ando, p. 16
- 1 2 Roberts, p. 299
- ↑ Fraccaroli, p. 49
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 «R. Cacciatorpediniere NICOLOSO DA RECCO».
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 «Trentoincina».
- ↑ «1 June, Saturday».
- ↑ «Naval Events, 1-14 July 1940».
- ↑ Giorgerini 2002, p. 172 i ss.}}
- ↑ «Naval Events, 1-14 August 1940».
- ↑ «1 November, Friday».
- ↑ «1 December, Sunday».
- ↑ Giorgerini 2002, p. 286-313
- ↑ «Regiamarina.net - L'inseguimento». [Consulta: 16 febrer 2011].
- ↑ A. Iachino; Il punto su Matapan; Le Scie Mondadori 1969, pag. 47
- 1 2 «1 April, Tuesday».
- 1 2 «World War 2 at Sea, May 1941».
- ↑ «1 June, Sunday».
- ↑ «1 June, Sunday».
- ↑ «Malta Convoys, 1941».
- ↑ «1 August, Friday».
- 1 2 «1 September, Monday».
- ↑ «:: Museo della Cantieristica ::», 25 novembre 2015. Arxivat de l'original el 2015-11-25. [Consulta: 20 febrer 2011].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Giorgerini 2002, p. 477-479
- 1 2 3 4 5 Gianni Rocca, p. 158-160
- ↑ «1 October, Wednesday».
- ↑ «1 October, Wednesday».
- ↑ «KMS Kormoran and HMAS Sydney, KMS Atlantis and HMS Dunedin lost, November 1941».
- ↑ Giorgerini 2002, p. 509
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 103-177
- ↑ «1 December, Monday».
- ↑ Giorgerini 2002, p. 511
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 335
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 184
- ↑ >«Royal Navy Events January 1942».
- ↑ >«Royal Navy events January 1942».
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 Aldo Cocchia, p. 233-328
- ↑ Giorgerini 2002, p. 521-522
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 266
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 346-347
- ↑ Notarangelo Pagano, p. 287
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Giorgerini 2002, p. 530-531
- ↑ Giorgerini 2002, p. 544-549
- ↑ «La Regia Marina nella Seconda Guerra Mondiale:».
- ↑ «Marina Militare».
- ↑ «Marina Militare».
- ↑ Caruana, p. 48-49
- ↑ Caruana, p. 52-53
- ↑ «Levant, Admiralty War Diary 1943, including British Aegean Campaign», 1º gennaio 2011. [Consulta: 20 febrer 2011].
Bibliografia
- Ando, Elio. «The Italian Navigatori Class, 1928». A: Super Destroyers (en anglès). 2. London: Conway Maritime Press, 1978 (Warship Special). ISBN 0-85177-131-9.
- Brescia, Maurizio. Mussolini's Navy: A Reference Guide to the Regina Marina 1930–45 (en anglès). Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2012. ISBN 978-1-59114-544-8.
- Bargoni, Franco. Esploratori Italiani (en italià). Roma: Ufficio Storico della Marina Militare, 1996.
- Caruana, Joseph «Interludio a Malta» (en italià). Storia Militare, 204, 9-2010.
- Cocchia, Aldo. Convogli. Un marinaio in guerra 1940-1942 (en italià). Milano: Ugo Mursia, 2004. ISBN 978-88-425-3309-2.
- Fraccaroli, Aldo. Italian Warships of World War II (en anglès). Shepperton, UK: Ian Allan, 1968. ISBN 0-7110-0002-6.
- Giorgerini, Giorgio. La battaglia dei convogli in Mediterraneo (en italià). Milano: Ugo Mursia, 1977.
- Giorgerini, Giorgio. La guerra italiana sul mare. La Marina tra vittoria i sconfitta, 1940-1943 (en italià). Milano: Mondadori, 2002. ISBN 978-88-04-50150-3.
- Notarangelo, Rolando. Navi mercantili perdute (en italià). Roma: Ufficio Storico Marina Militare, 1997. ISBN 978-88-98485-22-2.
- Roberts, John. «Italy». A: Chesneau, Roger. Conway's All the World's Fighting Ships 1922–1946 (en anglès). New York: Mayflower Books, 1980, p. 280–317. ISBN 0-8317-0303-2.
- Rohwer, Jürgen. Chronology of the War at Sea 1939–1945: The Naval History of World War Two (en anglès). 3rd rev.. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2005. ISBN 1-59114-119-2.
- Rocca, Gianni. Fucilate gli ammiragli. La tragedia della Marina italiana nella seconda guerra mondiale (en italià). Milano: Mondadori, 1987. ISBN 978-88-04-43392-7.
- Shores, Christopher F.; Cull, Brian; Malizia, Nicola. Malta: The Spitfire Year (en anglès). London: Grub Street, 1991. ISBN 978-0-948817-16-8.
- Whitley, M. J.. Destroyers of World War 2: An International Encyclopedia (en anglès). Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 1988. ISBN 1-85409-521-8.
Enllaços externs
- Scheda sul sito della Marina Militare - Almanacco storico
- «Il Regio Cacciatorpediniere Nicoloso da Recco».
- Sito dedicato al cacciatorpediniere da Recco - Ricordi, testimonianze, fotografie.
