Dinastia Sui

Infotaula d'organitzacióDinastia Sui
Dades
Tipusestat xinès històric Modifica el valor a Wikidata
Religióbudisme Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialxinès Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaDinastia Chen (589)
Zhou del Nord (581)
Western Liang dynasty (en) Tradueix (587) Modifica el valor a Wikidata
Creació581
Data de dissolució o abolició618 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat perdinastia Tang Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part deSui Tang
Xina de l'Imperi Mitjà Modifica el valor a Wikidata
Història de la Xina
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945
La Xina durant la dinastia Sui

La dinastia Sui (581-618), en xinès:隋朝 Suí cháo, va ser una dinastia xinesa de poca durada que va unificar la Xina al segle vi.[1] Va estar precedida per les dinasties Meridionals i Septentrionals i va acabar amb prop de quatre-cents anys de divisions entre règims rivals. Va ser seguida per la dinastia Tang.

La dinastia Sui va ser fundada per l'emperador Wen de Sui, i la seva capital es va establir a Luoyang. Durant el seu regnat es va unificar la Xina del nord i del sud quan el 587 conquerí Liang Occidental[2] i el 589 el territori dels Chen.[3] Els Sui van construir el gran Canal de la Xina.[4] Els Sui també van participar en l'ampliació de la Gran Muralla i la reconstrucció de Luoyang. El canal unia Luoyang a l'est amb Chang'an a l'oest, amb els centres econòmics i agrícoles orientals cap a Jiangdu (actualment Yangzhou, Jiangsu) i Yuhang (actualment Hangzhou), i amb les fronteres del nord (prop de l'actual Pequín). Si bé les motivacions inicials del canal eren millorar els enviaments de gra a la capital i la logística militar, inclòs el transport de tropes, la nova ruta interior fiable acabaria facilitant el comerç interior, el flux de persones i l'intercanvi cultural durant segles. Aquests megaprojectes van ser dirigits per una burocràcia centralitzada eficient, però van reclutar per la força milions de treballadors a un cost humà elevat.

Els emperadors Wen de Sui i emperador Yang de Sui emprengueren diverses reformes incloent el sistema d'igual camp per reduir la diferència entre camperols rics i pobres. Es va institucionalitzar el sistema de Tres Departaments i sis Ministres, es va estandarditzar i unificar l'encuny de moneda, i es va millorar la defensa amb l'expansió de la Gran Muralla xinesa. També es va estendre el budisme unint les variades ètnies i cultures xineses.[5]

La dinastia Sui va quedar afeblida per les costoses guerres contra Koguryö que acabaren amb la desfeta dels emperadors a principi del segle vii i la dinastia es va acabar desintegrant amb l'aparició de revoltes popular, deslleialtats i assassinats, com el de l'emperador Yang per un ministre anomenat Yuwen Huaji l'any 618 dC.[6] La dinastia, que només va durar 37 anys, es va veure minada per guerres ambicioses i projectes de construcció, que van sobrecarregar els seus recursos. Particularment, sota l'emperador Yang, els elevats impostos i les obligacions laborals obligatòries acabarien provocant revoltes generalitzades i una breu guerra civil després de la caiguda de la dinastia.

Emperadors de la dinastia Sui

Wen de Sui (文帝) 581-604

De nom Yang Jian, va nàixer a Huayin, Hongnong, província de Shaanxi. El seu pare Yang Zhong va ser un militar i aristòcrata de la vall del Wei, durant la dinastia Zhou del Nord, que va obtenir el grau de general i el títol de Duc Sui, distinció que Wen va heretar.[7]

Després de la mort de l'emperador Xuan de Zhou del Nord, Yang Jian va assumir la regència en nom del jove emperador Jing. Desconfiat del gran poder, prestigi i posició militar que tenia Yuchi Jiong, Yang Jian va intentar despullar-lo de les seves funcions i l'any 580 Yuchi Jiong es va aixecar en armes a la ciutat de Yecheng, aliant-se amb els turcs del nord i la dinastia Chen del sud per derrocar i assassinar Yang Jian però la ràpida victòria de Yang Jian sobre Yuchi Jiong i altres generals rebels va eliminar qualsevol oposició interna important, permetent dissoldre formalment la dinastia Zhou del Nord pocs mesos després i fundar oficialment la dinastia Sui a principis del 581.[8]

En 587 conquerí Liang Occidental[2] i finalment l'any 589 Wen va enviar les seves tropes cap al sud per lluitar contra la dinastia Chen i poder unificar el país.[3] També va posar fi a la llarga situació de caos de la Xina, va sotmetre les tribus aborígens i va portar la pau arreu del país. Durant el seu regnat es van assolir importants nivells de prosperitat econòmica. Malgrat l'expansió del budisme, es van aplicar els criteris confucianistes, incorporant lletrats als llocs administratius del poder.[9] Wen va fracassar en la seva expedició contra Koguryö el 598[2] però el 602 va derrotar la dinastia Lý anterior i reincorporar el Vietnam als dominis xinesos.[10] Va regnar durant 24 anys fins a ser assassinat pel seu fill Yang Guang. Està enterrat al mausoleu de Tai a Sanzhiyuan al sud-est de Fufeng. Durant el regnat de l'emperador Wen va publicar-se el Codi Kaihuang un conjunt de lleis amb 20 seccions i 500 articles i quatre categories de càstigs, que d'alguna forma van servir de base per a les posteriors dinasties.[2]

Yang de Sui (煬帝) 604-618

L'emperador Yang de Sui es va comprometre amb diversos grans projectes de construcció, sobretot la finalització del Gran Canal i la reconstrucció de la Gran Muralla. Va promulgar la Daye Lu (La Llei de la Gran Causa). També va ordenar diverses expedicions militars que van portar Sui a la seva màxima extensió territorial, una de les quals, la conquesta de Txampa,[11] va provocar la mort de milers de soldats Sui per malària. Aquestes expedicions, juntament amb una sèrie de campanyes desastroses contra Koguryö, van deixar l'imperi en fallida i la població en revolta.[12] Amb el nord de la Xina en agitació, l'emperador Yang va passar els seus últims dies a Yangzhou. Gran part del nord de la Xina es va dividir entre Li Mi a la zona al voltant de Luoyang, Dou Jiande al nord-est, Xue Ju a l'extrem nord-oest i Li Yuan a Shanxi. A principis del 617, Li Yuan va derrotar el kanat dels Turcs Orientals consolidant el seu poder a les muntanyes de Taiyuan i l'estiu del 617 aixecà un exèrcit i marxà cap a Chang'an amb els turcs i després de derrotar els Sui a la batalla de Huoyi la capital va caure a finals d'any, va acabar amb Xue Ju i va ocupar Sichuan i la vall del riu Han. Yang de Sui finalment va ser estrangulat en un cop d'estat liderat per membres del seu entorn a Jiangdu el 618.[13]

Gong de Sui 617-619

Li Yuan es va rebel·lar contra el govern de Yang de Sui l'any 617 i va capturar la capital Chang'an, nomenant Yang You com a emperador titella amb el nom de Gong de Sui, tanmateix, només els comandaments sota el control de Li van reconèixer a Yang You com a emperador i la resta de comandaments van continuar reconeixent l'emperador Yang com a emperador. L'any 618, després que va arribar la notícia que l'emperador Yang havia estat assassinat pel general Yuwen Huaji, Li va fer que el jove emperador li cedís el tron amb el nom d'Emperador Gaozu de Tang, i va fer assassinar i executar Yang You un any després completant la transició de Sui a Tang.[14] No obstant això, després d'ell, el seu germà Yang Tong va reclamar el tron i va continuar fent-ho fins al 619.

Cultura

Estatueta Sui d'un intèrpret de pipa

Tot i que la dinastia Sui va ser relativament curta, pel que fa a la cultura, representa una transició respecte a les èpoques precedents, i molts desenvolupaments culturals que es poden considerar incipients durant la dinastia Sui es van ampliar i consolidar més tard durant la dinastia Tang i èpoques posteriors. Això inclou no només les principals obres públiques iniciades, com la Gran Muralla i el Gran Canal, sinó també el sistema polític desenvolupat per Sui, que va ser adoptat per Tang amb pocs canvis inicials més enllà de la part superior de la jerarquia política. Altres desenvolupaments culturals de la dinastia Sui van incloure la religió i la literatura, com ara el budisme i la poesia.

Els Sui duien a terme rituals i sacrificis.[15]

Taoisme

La cort Sui va seguir una política protaoista. Durant el primer regnat de la dinastia, l'estat va promoure l'escola taoista Louguan del Nord, mentre que durant el segon regnat va promoure l'escola taoista Shangqing del Sud, possiblement a causa de la preferència de l'emperador Yang per la cultura meridional.[16]

Budisme

Una estàtua de pedra Sui del boddhisattva Avalokitesvara (Guanyin)

El budisme va ser popular durant el període dels Setze Regnes i les dinasties del Nord i del Sud que van precedir la dinastia Sui, estenent-se des de l'Índia a través de Kushan, l'Afganistan, fins a la Xina durant el període Han tardà. El budisme va guanyar protagonisme durant el període en què el control polític central era limitat. El budisme va crear una força cultural unificadora que va elevar el poble de la guerra i el va fer entrar a la dinastia Sui. En molts sentits, el budisme va ser responsable del renaixement de la cultura a la Xina sota la dinastia Sui.

Tot i que els primers ensenyaments budistes es van adquirir dels sutres sànscrits, va ser durant les Sis Dinasties finals i la dinastia Sui que les escoles xineses locals de pensament budista van començar a florir. En particular, Zhiyi va fundar l'escola Tiantai i va completar el Gran tractat sobre la concentració i la introspecció, en el qual va ensenyar el principi dels Tres mil regnes en un sol moment de vida com l'essència de l'ensenyament budista descrit al Sutra del Lotus.

L'emperador Wen i la seva emperadriu s'havien convertit al budisme per legitimar l'autoritat imperial sobre la Xina i la conquesta de Chen. L'emperador es va presentar com un rei Cakravartin, un monarca budista que utilitzaria la força militar per defensar la fe budista. L'any 601 dC, l'emperador Wen va fer distribuir relíquies de Buda als temples de tota la Xina, amb edictes que expressaven els seus objectius: «tota la gent dins dels Quatre Mars pot, sense excepció, desenvolupar la il·luminació i junts cultivar el karma afortunat, fent que les existències presents condueixin a vides futures felices, que la creació sostinguda d'una bona causalitat ens porti a tots a una il·luminació meravellosa».[17] :89 En definitiva, aquest acte va ser una imitació d’Asoka, un governant de l'antic Imperi Maurya a l'Índia.[17] :89

Confucianisme

El filòsof confucià Wang Tong va escriure i ensenyar durant la dinastia Sui, i fins i tot va ocupar breument el càrrec de secretari de Shuzhou.[18] La seva obra més famosa (i l'única que es conserva), l’Explicació del terme mitjà (Zhongshuo, 中說) va ser compilada poc després de la seva mort el 617.

Poesia

Yang Guang representat com l'emperador de Sui. Pintat per Yan Liben (600–673)

Tot i que es va continuar escrivint poesia i alguns poetes van augmentar en prominència mentre que d'altres van desaparèixer del paisatge, la breu dinastia Sui, pel que fa al desenvolupament de la poesia xinesa, manca de distinció, tot i que representa una continuïtat entre les Sis Dinasties i la poesia de Tang. Entre els poetes de la dinastia Sui hi ha Yang Guang (580–618), que va ser l'últim emperador Sui (i una mena de crític de poesia); i també la Dama Hou, una de les seves consorts.

Referències

  1. ↑ Gernet, Jacques. A History of Chinese Civilization (en anglès). Cambridge University Press, 1996, p. 252. ISBN 9780521497817. Arxivat 2025-01-23 a Wayback Machine.
  2. 1 2 3 4 Xiong, Victor Cunrui. Historical Dictionary of Medieval China (en anglès). Scarecrow Press, 2009, p. cvi. ISBN 0810860538.
  3. 1 2 Bowman, John S. Columbia Chronologies of Asian History and Culture (en anglès). Columbia University Press, 2000, p. 19. ISBN 9780231500043. Arxivat 2023-03-12 a Wayback Machine.
  4. ↑ Chonglan Fu, Wenming Cao. Introduction to the Urban History of China (en anglès). Springer, 2019, p. 35. ISBN 9789811382079. Arxivat 2025-07-09 a Wayback Machine.
  5. ↑ Lewis, Mark Edward. China between Empires: The Northern and Southern Dynasties (en anglès). Mark Edward Lewis, 2011, p. 5. ISBN 9780674265400. Arxivat 2025-07-09 a Wayback Machine.
  6. ↑ Wright, 1979, p. 143−147.
  7. ↑ «Historical Figures: Emperor of Sui» (en anglès). Arxivat de l'original el 2020-04-29. [Consulta: juny 2016].
  8. ↑ Folch i Fornesa, Dolors. «La reunificació imperial: els Sui i els Tang». A: Història de l'Àsia Oriental I: els imperis de l'Àsia Oriental. UOC, 2005, p. 5-12. ISBN 84-9788-293-8.
  9. ↑ Wu, Annie. «The Sui Dinasty» (en anglès), 12-11-2015. [Consulta: juny 2016].
  10. ↑ Taylor, K.W.. A History of the Vietnamese (en anglès). Cambridge University Press, 2013. ISBN 9781139021210.
  11. ↑ Coedès, George. Walter F. Vella. The Indianized States of Southeast Asia (en anglès). Traducció: Susan Brown Cowing. University of Hawaii Press, 1968, p. 70-71. ISBN 978-0-824-80368-1.
  12. ↑ Whiting, Marvin C.. Imperial Chinese Military History: 8000 BC-1912 AD (en anglès). iUniverse, p. 245. ISBN 9780595221349 [Consulta: 9 novembre 2016]. Arxivat 2025-05-31 a Wayback Machine.
  13. ↑ «Foreign affairs under Yangdi» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2023-04-02. [Consulta: 2 abril 2023].
  14. ↑ Mark, Emily. «Tang Dynasty Emperor Taizong» (en anglès). World History Encyclopedia. [Consulta: novembre 2019].
  15. ↑ John Lagerwey. Early Chinese Religion: The Period of Division (220–589 AD). Brill, 2009, p. 84. ISBN 978-90-04-17585-3.
  16. ↑ Emperor Yang of the Sui Dynasty: His Life, Times, and Legacy. SUNY Press, 2012, p. 225. ISBN 978-0-7914-8268-1.
  17. 1 2 Ebrey, Patricia. East Asia: A Cultural, Social, and Political History. Houghton Mifflin Harcourt, 2006. ISBN 0-618-13384-4.
  18. ↑ Ivanhoe, Philip. Readings from the Lu-Wang school of Neo-Confucianism. Indianapolis: Hackett Pub. Co., 2009, p. 149. ISBN 978-0-87220-960-2.

Bibliografia

Enllaços externs