Tres Regnes

Aquest article tracta sobre el període històric de la Xina. Vegeu-ne altres significats a «Tres regnes de Corea».
Plantilla:Infotaula geografia políticaTres Regnes
Imatge
Tipusperíode històric, grup i tríada Modifica el valor a Wikidata
Lloc
 40° N, 110° E / 40°N,110°E / 40; 110
Geografia
Part de
SegüentDinastia Jin Modifica el valor a Wikidata
Història de la Xina
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 BC
Dinastia Shang 1600–1046 BC
Dinastia Zhou 1045–256 BC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 BC–206 BC
Dinastia Han 206 BC–220 AD
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes
907–960		 Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina
Des del 1949		 República de
la Xina (Taiwan)
Des del 1945

L'època dels Tres Regnes és el període comprès entre la fundació de Wei, l'any 220, i la conquesta de Wu, l'any 280, per part de la dinastia Jin (265-420); els historiadors xinesos solen marcar-ne el seu inici amb la rebel·lió dels turbants grocs, el 184.

Els tres regnes foren Wèi (魏), Shǔ (蜀), i Wú (吳).[1] Per tal de distingir aquests estats històrics d'altres estats xinesos amb el mateix nom, els historiadors afegiren un altre caràcter: Wei també és conegut com a Cáo Wèi (曹魏), Shu com Shǔ Hàn (蜀漢), i Wu com a Dōng Wú o Wu Oriental (東吳). El terme Tres Regnes en si mateix és un error de traducció, ja que cada estat fou encapçalat per un emperador que al·legà la legítima successió de la dinastia Han, no per reis. No obstant això, el terme ha esdevingut estàndard entre els sinologistes.

La més primerenca, i «no oficial», part del període, aquella que abraça els anys que transcorren del 190 al 220, fou caracteritzada per les caòtiques lluites entre els senyors de la guerra que es succeïren en diverses parts de la Xina. Durant la part central del període, de 220 i 263, hi hagué un acord militar més estable entre tres estats rivals, Cao Wei, Han Shu, i Wu Oriental. I en l'última part d'aquest període, la situació tripartida col·lapsà: en primer lloc, la destrucció de Shu Wei (263), a continuació, el derrocament de Wei, per part de la Dinastia Jin (265), i, per acabar, la destrucció de Wu per part de Jin (280).

Tot i la seva relativa brevetat, aquest període històric s'ha vist molt representat en la cultura de la Xina, del Japó, de Corea, i del Vietnam. S'ha popularitzat i se'n fan òperes, contes populars, novel·les i, en temps més recents, pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot videojocs. El més conegut d'ells és, sens dubte, el Romanç dels Tres Regnes, un conte fictici de l'època que es basa en gran manera en la història. L'autoritat del registre històric de l'època és del Sanguo Zhi, de Chen Shou, juntament amb les posteriors marcacions de Pei Songzhi al text.

El període dels Tres Regnes és un dels més sagnants de la història xinesa. Un cens de població a la darreria de la Dinastia Oriental Han informava d'una població d'aproximadament 50 milions,[2] mentre que un cens de població a principis de la dinastia Occidental Jin (després de la reunificació de la Xina, duta per Jin) parlava d'una població d'uns, aproximadament, 16 milions.[2] Fins i tot tenint en compte les possibles inexactituds d'aquests censos, un gran percentatge de la població fou aniquilada durant les constants guerres lliurades durant aquests anys.

Periodització

No hi ha un període de temps establert per a l'era. La visió majoritària utilitza els anys 220–280 com a punts finals, començant amb l'abdicació de l'últim emperador Han i acabant amb la reunificació de la Xina pel primer emperador Jin. En rigor, els Tres Regnes, o estats independents, només van existir des de la proclamació del governant Wu Oriental com a emperador el 229 fins a la caiguda de Shu Han el 263. Les interpretacions del període fora dels actes polítics performatius ens fan retrocedir l'inici als darrers anys dels Han, amb el declivi de la casa reial Han.

Els historiadors xinesos donen diversos altres punts de partida per al període: la Rebel·lió dels Turbants Grocs el 184;[3][4] l'any després de l'inici de la rebel·lió, 185;[5] Dong Zhuo deposant l'emperador Shao de Han i entronitzant l'emperador Xian de Han el 189,[6][7] Dong Zhuo saquejant Luoyang i traslladant la capital a Chang'an el 190,[8] o Cao Cao posant l'emperador sota el seu control a Xuchang el 196.[9][10][11][12][13]

Com que la unificació Jin va ser de curta durada, durant almenys fins a l'inici del període dels Setze Regnes amb la independència de Cheng-Han i Han-Zhao el 304, tot el període entre la caiguda de Han i la unificació Sui (220–589) es perioditza de vegades conjuntament com el període de la desunió, dinasties Wei, Jin, del Nord i del Sud (o fins i tot dinasties del Nord i del Sud soles, tot i que això més comunament significa 420–589 entre Jin i Sui), o el període de les Sis Dinasties.[14][15]

L'aparició dels Tres Regnes

Tortuga de bronze sostenint una copa, Wu oriental

A principis del 220, Cao Cao va morir i el va succeir el seu fill Cao Pi. L'11 de desembre, l'emperador Xian va abdicar i Cao Pi va ascendir al tron imperial proclamant el seu mandat celestial com a emperador de Wei. El 15 de maig de 221, Liu Bei va respondre proclamant-se emperador de Han. El seu estat es coneixeria generalment com a Shu Han. Sun Quan va continuar reconeixent la seva sobirania de jure sobre Wei i va ser infeudat com a rei de Wu.[16]

A finals del 221, Shu va envair Wu en resposta a l'assassinat de Guan Yu i la pèrdua de la província Jing per part de Wu. A la primavera del 222, Liu Bei va arribar al lloc dels fets per prendre personalment el comandament de la invasió. Sun Quan va enviar Lu Xun al comandament de la defensa de Wu contra la invasió de Shu. En contra del consell dels seus subordinats, Lu Xun va esperar fins que Liu Bei fos empresonat al llarg del Iang-Tsé, sota les Gorges del Iang-Tsé. Finalment, al sisè mes del 222, Lu Xun va llançar una sèrie d'atacs de foc contra el flanc de la posició estesa de Liu Bei, cosa que va causar desordre a l'exèrcit Shu i la retirada de Liu Bei a Baidi (prop de l'actual Fengjie). Posteriorment, el 222, Sun Quan va renunciar a la seva sobirania sobre Wei i va declarar la independència de Wu. El 223, Liu Bei va morir a Baidi. Zhuge Liang va actuar com a regent per a Liu Shan, de 17 anys, i va mantenir el control del govern de Shu. Shu i Wu van reprendre les seves relacions diplomàtiques restablint la pau i l'aliança a l'hivern del 223. El 23 de juny del 229, Sun Quan es va proclamar Emperador de Wu.[17]

Shu controlava la vall superior de Han i el territori a l'oest de les gorges del Iang-Tsé. Les muntanyes Qinling dividien Shu i Wei. Wei tenia el control de la vall de Wei i Huai, on es van establir guarnicions agrícoles a Shouchun i Hefei per defensar Huai. Les incursions militars de Wu contra Hefei i Shouchun acabaven constantment en fracàs, confirmant així el control de Wei sobre Huai. Wu controlava tota la vall del Iang-Tsé. El territori entre Huai i el Iang-Tsé era una zona desolada, on s'havia format una frontera en gran part estàtica entre Wei i Wu a la vall inferior de Han.[18]

Mapa dels Tres Regnes

Shu

Mapa que mostra la batalla de Yiling entre els regnes Shu Han i Wu.

El 223, Liu Shan va ascendir al tron de Shu després de la derrota i mort del seu pare. Del 224 al 225, durant les seves campanyes cap al sud, Zhuge Liang va conquerir els territoris meridionals fins al llac Dian a Yunnan.[19]

El 227, Zhuge Liang va transferir els seus principals exèrcits Shu a Hanzhong i va obrir la batalla pel nord-oest amb Wei. L'any següent, va ordenar a Zhao Yun que ataqués des del congost de Ji com a diversió, mentre que el mateix Zhuge dirigia la força principal cap al mont Qi. L'avantguarda Ma Su va patir una derrota tàctica a Jieting i l'exèrcit Shu es va veure obligat a retirar-se. En els següents sis anys, Zhuge Liang va intentar diverses ofensives més, però els problemes de subministrament van limitar la capacitat d'èxit. El 234, va liderar la seva última gran ofensiva del nord, arribant a la batalla de les Planúries Wuzhang, al sud del riu Wei. A causa de la mort de Zhuge Liang el 234, l'exèrcit Shu es va veure obligat a retirar-se una vegada més, però va ser perseguit per Wei. Les forces Shu van començar a retirar-se; Sima Yi va deduir la mort de Zhuge Liang i va ordenar un atac. Shu va contraatacar gairebé immediatament, fent que Sima Yi dubtés i permetés que Shu es retirés amb èxit.

Wu

Campanya del Sud de Zhuge Liang

Sun Quan es va girar cap als aborígens del sud-est, a qui els xinesos anomenaven col·lectivament els Shanyue. Una sèrie d'èxits contra les tribus rebels van culminar amb la victòria de 224. Aquell any, Zhuge Ke va posar fi a un setge de tres anys de Danyang amb la rendició de 100.000 Shanyue. D'aquests, 40.000 van ser reclutats com a auxiliars a l'exèrcit Wu. Mentrestant, Shu també experimentava problemes amb les tribus indígenes del seu sud. Els pobles Nanman del sud-oest es van revoltar contra l'autoritat de Shu, van capturar i saquejar ciutats de la província de Yi. Zhuge Liang, reconeixent la importància de l'estabilitat al sud, va ordenar l'avanç dels exèrcits Shu en tres columnes contra els Nanman. Va lluitar en diversos enfrontaments contra el cap Meng Huo, al final dels quals Meng Huo es va sotmetre. A un membre de la tribu se li va permetre residir a la capital de Shu Chengdu, com a funcionari, i els Nanman van formar els seus propis batallons dins de l'exèrcit Shu.

noma i segona expedicions al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei
La tercera expedició al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei
Quarta i cinquena expedicions al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei

En l'època de les ofensives del nord de Zhuge Liang, l'estat de Wu sempre havia estat a la defensiva contra les invasions del nord. La zona al voltant de Hefei va ser l'escenari de moltes batalles amargues i sota la pressió constant de Wei després de la Batalla dels Penya-segats Rojos. La guerra s'havia intensificat tant que molts dels residents van optar per emigrar i reassentar-se al sud del Iang-Tsé. Després de la mort de Zhuge Liang, els atacs a la regió sud del riu Huai es van intensificar, però, tot i així, Wei no va poder trencar la línia de defenses del riu erigida per Wu, que incloïa la fortalesa de Ruxu.

El llarg regnat de Sun Quan es considera una època d'abundància per al seu estat meridional. Les migracions des del nord i l'assentament dels Shanyue van augmentar la mà d'obra per a l'agricultura, especialment al llarg dels trams inferiors del Iang-Tsé i a la comandança de Kuaiji, al llarg de la riba sud de la badia de Hangzhou. El transport fluvial va florir, amb la construcció dels canals de Zhedong i Jiangnan. El comerç amb Shu va prosperar, amb una gran afluència de cotó Shu i el desenvolupament de les indústries del celadó i el metall. Es van fer viatges per mar a Liaodong i a l'illa de Yizhou (probablement les actuals Illes Nansei o Taiwan). Al sud, els comerciants Wu van arribar a Linyi (sud del Vietnam) i al regne de Funan. A mesura que l'economia prosperava, també ho feien les arts i la cultura. Al delta del Iang-Tsé, les primeres influències budistes van arribar al sud des de Luoyang.

L'era de Wu Oriental va ser un període formatiu en la història vietnamita. Un prefecte de Jiaozhou (l'actual Vietnam i Guangzhou), Shi Xie, va governar Vietnam com a senyor de la guerra autònom durant quaranta anys i va ser deificat pòstumament pels posteriors emperadors vietnamites. Shi Xie va jurar lleialtat a Wu Oriental. Originalment satisfets amb el govern de Wu Oriental, els vietnamites es van oposar a la rebel·lió de Shi Hui contra Wu Oriental i el van atacar per això. Tanmateix, quan el general Wu Lü Dai va trair Shi Hui i va executar tota la família Shi, els vietnamites es van molestar molt. El 248, el poble de les comandàncies de Jiaozhi i Jiuzhen es va rebel·lar. Wu Oriental va enviar Lu Yin per tractar amb els rebels. Va aconseguir pacificar els rebels amb una combinació d'amenaces i persuasió. Tanmateix, els rebels es van reagrupar sota el lideratge de Lady Triệu a Jiuzhen i van renovar la rebel·lió amb una marxa sobre Jiaozhi. Després de diversos mesos de guerra, va ser derrotada i es va suïcidar.[20]

Wei

El 226, Cao Pi va morir als 40 anys, i el va succeir el seu fill gran Cao Rui (de 22 anys). El ministre Chen Qun, el general Cao Zhen, el general Cao Xiu i el general Sima Yi van ser nomenats regents, tot i que Cao Rui va ser capaç de gestionar el govern a la pràctica. Finalment, els tres primers van morir, deixant només Sima Yi com a ministre superior i comandant militar. El 226, Sima Yi va defensar amb èxit Xiangyang contra una ofensiva de Wu; aquesta batalla va ser la primera vegada que va tenir el comandament en el camp de batalla. El 227, Sima Yi va ser nomenat/batejat per a un càrrec a Chang'an, on va gestionar els afers militars al llarg del riu Han.[21]

A les fronteres del nord, les restes dels Xiongnu del Sud havien estat reorganitzades en les Cinc Divisions a l'actual Shanxi per Cao Cao el 216 i van continuar servint com a auxiliars dels Wei. Els Xianbei de l'estepa també migraven en grans grups cap a l'interior xinès. Particularment al nord-est, on els Wuhuan van ser derrotats per Cao Cao, les tribus Xianbei van oferir les seves submissions i es van convertir en vassalls de la cort xinesa. El buit de poder deixat pels Wuhuan va ser omplert pels Xianbei, i els Wuhuan es van assimilar gradualment amb els Xianbei i els Han xinesos. Un cap Xianbei, Kebineng, va ser un dels primers a sotmetre's, però el 224, les seves forces havien crescut considerablement i van començar a assetjar les fronteres de Wei abans de ser assassinat el 235.[22]

El 238, Sima Yi va ser enviat a comandar una campanya militar contra Gongsun Yuan de l'autoproclamat Regne Yan a Liaodong, cosa que va resultar en la captura de la seva capital, Xiangping, i la massacre del seu govern per part de Sima Yi. Entre el 244 i el 245, el general Guanqiu Jian va ser enviat a envair Goguryeo i va devastar greument aquest estat. La frontera nord-est de Wei estava ara assegurada de qualsevol possible amenaça.[23] Les invasions, una represàlia contra una incursió de Goguryeo el 242, van destruir la capital de Goguryeo, Wandu, van fer fugir el seu rei i van trencar les relacions tributàries entre Goguryeo i les altres tribus de Corea que formaven gran part de l'economia de Goguryeo. Tot i que el rei va evadir la captura i finalment es va establir en una nova capital, Goguryeo va quedar reduïda a tanta insignificança que durant mig segle no es va esmentar l'estat en els textos històrics xinesos.

Cao Zhi representat a La deessa del riu Luo (detall) de Gu Kaizhi

El 238, Cao Rui va morir als 35 anys. Va ser succeït pel seu fill adoptiu Cao Fang (de 7 anys), que era un membre proper de la família imperial. Cao Rui havia nomenat Cao Shuang i Sima Yi com a regents de Cao Fang, tot i que havia contemplat establir un consell de regència dominat per membres de la família imperial. Cao Shuang tenia el control principal de la cort. Mentrestant, Sima Yi va rebre el títol honorífic de Gran Tutor, però pràcticament no tenia cap influència a la cort.[23]

Caiguda

Tres Regnes l'any 262, a la vigília de la conquesta de Shu, Wei i Wu

Caiguda de Wei

Després de la mort de Zhuge Liang, el seu càrrec de canceller va recaure en Jiang Wan, Fei Yi i Dong Yun, en aquest ordre. Però després del 258, la política de Shu va passar a estar cada cop més controlada per la facció dels eunucs, liderada per Huang Hao, i la corrupció va augmentar. Malgrat els esforços enèrgics de Jiang Wei, el protegit de Zhuge Liang, Shu no va poder aconseguir cap èxit decisiu. El 263, Wei va llançar un atac triple i l'exèrcit Shu es va veure obligat a retirar-se generalment de Hanzhong. Jiang Wei va mantenir a corre-cuita una posició a Jiange, però va ser flanquejat pel comandant de Wei, Deng Ai, que va fer marxar el seu exèrcit des de Yinping a través d'un territori que abans es considerava intransitable. A l'hivern de l'any, la capital Chengdu, va caure a causa de la invasió estratègica de Wei per part de Deng Ai, que va envair Chengdu personalment. L'emperador Liu Shan es va rendir així. L'estat de Shu havia arribat a la seva fi després de 43 anys. Liu Shan va ser reintegrat a la capital de Wei, Luoyang, i se li va donar el nou títol de Duc d'Anle. Traduït directament, significava el Duc de la Seguretat i la Felicitat i era un càrrec trivial sense cap poder real.

Caiguda de Wu

A partir de finals de la dècada del 230, les tensions van començar a ser visibles entre el clan imperial Cao i el clan Sima. Després de la mort de Cao Zhen, el faccionalisme era evident entre Cao Shuang i el Gran Tutor Sima Yi. En les deliberacions, Cao Shuang va col·locar els seus propis partidaris en càrrecs importants i va excloure Sima Yi, a qui considerava una amenaça perillosa. El poder del clan Sima, una de les grans famílies terratinents de la dinastia Han, es va veure reforçat per les victòries militars de Sima Yi. A més, Sima Yi va ser un estrateg i polític extremadament capaç. El 238 va aixafar l'autoproclamat Regne Yan de Gongsun Yuan i va posar la regió de Liaodong directament sota el control de Wei. Finalment, va superar Cao Shuang en jocs de poder. Aprofitant una excursió dels membres del clan imperial a les Tombes Gaoping, Sima Yi va dur a terme un cop d'estat a Luoyang, forçant la facció de Cao Shuang a desposseir l'autoritat. Molts van protestar contra el poder aclaparador de la família Sima; entre aquests destacaven els Set Savis de l'Arbreda de Bambú. Un dels savis, Xi Kang, va ser executat com a part de les purgues posteriors a la caiguda de Cao Shuang.

Cao Huan va ascendir al tron el 260 després que Cao Mao fos assassinat en un cop d'estat fallit contra Sima Zhao. Poc després, Sima Zhao va morir i el seu títol de duc de Jìn va ser heretat pel seu fill Sima Yan. Sima Yan va començar immediatament a conspirar per fer-se emperador, però es va enfrontar a una dura oposició. Seguint els consells dels seus assessors, Cao Huan va decidir que el millor curs d'acció seria abdicar, a diferència del seu predecessor Cao Mao. Sima Yan va prendre el tron el 266 després de forçar l'abdicació de Cao Huan, enderrocant efectivament la dinastia Wei i establint la successora de la dinastia Jin. Aquesta situació va ser similar a la deposició de l'emperador Xian de Han per Cao Pi 40 anys abans.

Caiguda de Shu

Després de la mort de Sun Quan i l'ascensió al tron del jove Sun Liang el 252, l'estat de Wu va entrar en un declivi constant. L'èxit de la supressió de les rebel·lions per part de Wei a la regió sud del riu Huai per part de Sima Zhao i Sima Shi va reduir qualsevol oportunitat d'influència de Wu. La caiguda de Shu va marcar un canvi en la política de Wei. Després que Liu Shan es rendís a Wei, Sima Yan (net de Sima Yi) va enderrocar l'emperador Wei i va proclamar la seva pròpia dinastia Jin el 266, posant fi a 46 anys de domini Cao al nord. Després de l'ascens de Jin, l'emperador Sun Xiu de Wu va morir i els seus ministres van donar el tron a Sun Hao. Sun Hao era un jove prometedor, però en ascendir es va convertir en un tirà, matant o exiliant tots els que gosaren oposar-s'hi a la cort. El 269 Yang Hu, un comandant Jin al sud, va començar a preparar la invasió de Wu ordenant la construcció d'una flota i l'entrenament de marines a Sichuan sota Wang Jun. Quatre anys més tard, Lu Kang, l'últim gran general de Wu, va morir sense deixar cap successor competent. L'ofensiva Jin planejada finalment va arribar a finals del 279. Sima Yan va llançar cinc ofensives simultànies al llarg del Iang-Tsé des de Jianye (actual Nanquín) fins a Jiangling mentre la flota de Sichuan navegava riu avall fins a la província de Jing. Sota la pressió d'un atac tan enorme, les forces de Wu es van col·lapsar i Jianye va caure el tercer mes del 280. Sun Hao es va rendir i se li va donar un feu on viure els seus dies. Això va marcar el final de l'era dels Tres Regnes i el començament d'una ruptura en els propers 300 anys de desunió.

Referències

  1. ↑ Beck, Mansvelt. «The Fall of Han». A: The Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 B.C. – A.D. 220 (en anglès). Cambridge University Press, 1986, p. 317–376. ISBN 0-521-24327-0.
  2. 1 2 de Crespigny, Rafe. «The Three Kingdoms and Western Jin: A history of China in the Third Century AD». Australian National University, novembre 2003. Arxivat de l'original el 2012-04-26. [Consulta: 29 octubre 2007].
  3. ↑ Guo, Jian. Pujada i caiguda durant milers de tardors (en xinès). Changchun Press, 1999.
  4. ↑ Jiang, Lang. Resulta que els Tres Regnes eren així (en xinès). Beijing: Xiandai chubanshe, 2011.
  5. ↑ Han, Guopan. Aspectes històrics destacats de les Sis Dinasties (en xinès). Beijing: Renmin chubanshe, 1983.
  6. ↑ Zhang, Binsheng. Història administrativa de les Sis Dinasties (en xinès). Taipei: Chinese Culture University Press, 1982.
  7. ↑ Gao. La història econòmica completa de la Xina: l'economia de les sis dinasties (en xinès). Hong Kong: Economics Daily Press, 1998.
  8. ↑ Luo, Kun. La història militar completa de la Xina: història militar dels Tres Regnes (en xinès). Beijing: Military Science Press, 1998.
  9. ↑ Zhu, Dawei. La història social de les Sis Dinasties (en xinès). Beijing: Chinese Academy of Social Sciences, 1998.
  10. ↑ Zhang, Wenqiang. Història militar de les sis dinasties de la Xina (en xinès). Beijing: Renmin chubanshe, 1994.
  11. ↑ Zhang, Chengzong. La història completa dels costums xinesos: sis dinasties (en xinès). Shanghai People's Press, 2001.
  12. ↑ He, Dezhang. Història administrativa de les sis dinasties de la Xina (en xinès). Beijing: Renmin chubanshe, 1994.
  13. ↑ Wang, Lihua (王利華). La història completa de l'agricultura xinesa: sis dinasties (en xinès). Beijing: Chinese Agricultural Press, 2009.
  14. ↑ Roberts, Moss. Three Kingdoms: A Historical Novel. University of California Press, 1991. ISBN 0-520-22503-1.
  15. ↑ Wilkinson, Endymion. Chinese history: A manual. Cambridge, MA: Harvard University, Asia Center for the Harvard-Yenching Institute, 2000, p. 11. ISBN 978-0-674-00249-4.
  16. ↑ de Crespigny, 1991, p. 12.
  17. ↑ de Crespigny, 1991, p. 12–13, 16, 20–22.
  18. ↑ de Crespigny, 1991, p. 13.
  19. ↑ de Crespigny, 1991, p. 22.
  20. ↑ Taylor, 1983, p. 70.
  21. ↑ de Crespigny, 1991, p. 31–32.
  22. ↑ de Crespigny, 1984.
  23. 1 2 de Crespigny, 1991, p. 32.

Vegeu també

Bibliografia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.