Jaki Byard

Plantilla:Infotaula personaJaki Byard
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 juny 1922 Modifica el valor a Wikidata
Worcester (Massachusetts) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 febrer 1999 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Boston (Massachusetts) Modifica el valor a Wikidata
Causa de morthomicidi Modifica el valor a Wikidata
Grup ètnicNegres estatunidencs Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópianista, professor universitari, músic d'estudi, músic de jazz, compositor, pedagog musical, músic Modifica el valor a Wikidata
Activitat1938 Modifica el valor a Wikidata - 1999 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorEscola de Música de Manhattan
Conservatori de Música de Nova Anglaterra Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereJazz, hard bop i free-jazz Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano, saxòfon tenor, guitarra, violí, trompeta i trombó Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficPrestige
Candid Records Modifica el valor a Wikidata
Lloc webjakibyard.org Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 3f627e4e-4d29-45f0-8dd0-84a8b7f41799 Discogs: 252610 Allmusic: mn0000112535 Modifica el valor a Wikidata

John Arthur "Jaki" Byard (/ˈbaɪˌɑːrd, ˈbaɪərd/;[1] Worcester, Massachusetts, U.S.,[2] 15 de juny, 1922 - New York City, New York, 11 de febrer, 1999), va ser un multi-instrumentista, compositor i arranjador de jazz estatunidenc. Principalment pianista, també tocava saxòfons tenor i alt, entre diversos altres instruments. Era conegut pel seu estil eclèctic, que incorporava des del ragtime i el stride fins al free jazz.

Byard va tocar amb el trompetista Maynard Ferguson a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i va ser membre de bandes dirigides pel baixista Charles Mingus durant diversos anys, incloent-hi diverses gravacions d'estudi i concerts. El primer dels seus enregistraments com a líder va ser el 1960, però, tot i ser elogiat per la crítica, els seus àlbums i actuacions no li van atreure gaire més atenció. En els seus 60 anys de carrera, Byard va gravar almenys 35 àlbums com a líder i més de 50 com a músic acompanyant. La influència de Byard en la música prové de la seva combinació d'estils musicals durant les actuacions i de la seva carrera paral·lela en l'ensenyament.

A partir del 1969, Byard va estar molt involucrat en l'educació del jazz: va començar a ensenyar al Conservatori de Música de Nova Anglaterra i va continuar treballant en diverses altres institucions musicals, a més de tenir estudiants privats. Va continuar actuant i gravant, principalment en solitari i en grups petits, però també va dirigir dues grans bandes, una formada per alguns dels seus estudiants i l'altra per músics professionals. La seva mort, d'un sol tret a casa seva, continua sent un misteri sense resoldre.

Joventut

Els pares de Jaki, John Sr. i Geraldine Garr, vivien al número 47 del carrer Clayton.[3] Tots dos pares tocaven instruments musicals; la seva mare tocava el piano, igual que els seus oncles i la seva àvia, que van tocar als cinemes durant l'era del cinema mut.[4] Va començar a prendre classes de piano als sis any,[4] però van acabar quan la seva família es va veure afectada per la Gran Depressió.[6] També li van regalar una trompeta que pertanyia al seu pare i va intentar copiar els músics populars de l'època, Roy Eldridge i Walter Fuller.[5] De petit, sovint caminava fins al llac Quinsigamond per escoltar bandes que hi tocaven.[6] Va escoltar Benny Goodman, Lucky Millinder, Fats Waller i Chick Webb, i va escoltar altres bandes de l'època a la ràdio.[6]

« "Aquestes van ser les coses que em van inspirar; suposo que em van quedar gravades", va comentar dècades més tard."[6] »

Byard va començar a tocar professionalment el piano als 16 anys, en bandes dirigides per Doc Kentross i Freddy Bates.[5] Les seves primeres lliçons havien consistit principalment en tocar de memòria, de manera que el seu desenvolupament del coneixement de la teoria i més tècnica de piano va tenir lloc des de finals de la dècada de 1930 fins al 1941,[5] incloent-hi l'estudi d'harmonia a la Commerce High School.[7] Aquell any, va ser reclutat per l'exèrcit, on va continuar amb les classes de piano i va ser influenciat pel pianista Ernie Washington, amb qui va estar aquarterat, tot i que Byard també va començar a tocar el trombó en aquell moment.[8][9] També va estudiar Stravinsky i Chopin, i va continuar estudiant compositors clàssics fins a la dècada de 1960.[10] Part del seu servei militar va ser a Florida, on va ser mentor del jove saxofonista Cannonball Adderley i el seu germà, Nat.[11][2] Després de deixar l'exèrcit el 1946,[2] l'educació musical de Byard va continuar, a través de converses amb altres persones i utilitzant materials de la biblioteca combinats amb programes d'estudis d'escoles de música.[12]

Carrera com a músic

Byard va tocar amb bandes de la zona de Boston, incloent-hi durant dos anys amb el violinista Ray Perry, que va animar Byard a afegir el saxòfon tenor a la seva gamma d'instruments.[12] Després es va unir a la banda d'Earl Bostic com a pianista el 1947 i van fer una gira durant aproximadament un any.[12] Byard va formar una banda de bebop amb Joe Gordon i Sam Rivers a Boston, abans de fer una gira durant un any amb una banda d'espectacles.[12] De tornada a Boston, va tenir una feina regular durant tres anys amb Charlie Mariano en un club a la propera Lynn.[13] Van gravar junts el 1953. Byard va ser membre de la banda de Herb Pomeroy com a saxofonista tenor del 1952 al 1955, i va gravar amb ell el 1957.[14] Byard també va tocar el piano solista a Boston a principis i mitjans de la dècada de 1950 i va treballar com a autònom en aquesta zona més tard durant la mateixa dècada.[14] Es va unir a Maynard Ferguson el 1959 i hi va romandre fins al 1962.[14][15] Com a intèrpret i arranjador de Ferguson, Byard va descobrir que la seva pròpia preferència per l'experimentació en compassos, harmonia i improvisació més lliure estava restringida per les preferències dels altres membres de la banda.[13]

Byard es va traslladar a la ciutat de Nova York a principis dels anys seixanta.[16] El seu primer enregistrament com a líder, el piano sol Blues for Smoke, es va enregistrar allà el 16 de desembre de 1960[17] (però no es va publicar als Estats Units fins al 1988).[18] També el 1960, Byard va tocar per primera vegada amb el baixista Charles Mingus.[19] Va enregistrar extensament amb Mingus durant el període 1962-64 (inclosos els importants àlbums publicats per Impulse! Records: Mingus Mingus Mingus Mingus Mingus i The Black Saint and the Sinner Lady[15]), i va fer una gira per Europa amb ell el 1964. Byard també va fer enregistraments com a músic acompanyant entre 1960 i 1966 amb Eric Dolphy, Booker Ervin, Roland Kirk[15] i Rivers. La seva actuació a "Outward Bound" de Dolphy va posar Byard a l'avantguarda del jazz modern.[20]

Com a líder, Byard va gravar una sèrie d'àlbums per al segell Prestige durant la dècada del 1960. Alguns d'aquests àlbums incloïen Richard Davis al baix i Alan Dawson a la bateria, una combinació de trio descrita pel crític Gary Giddins com "la secció rítmica més imponent dels anys 60, excepte el trio Hancock-Carter-Williams a la banda de Miles Davis", tot i que només existia per a enregistraments.[21] Un d'aquests àlbums va ser Jaki Byard with Strings!, una gravació en sextet que incloïa la composició i els arranjaments de Byard: a "Cat's Cradle Conference Rag", cadascun dels cinc músics "toca cinc estàndards basats en harmonies similars simultàniament".[22] Un altre exemple de l'enfocament de vegades inusual de Byard a la composició és la cançó principal dOut Front!, que va crear pensant en el toc del teclat del seu company pianista Herbie Nichols.[23] La popularitat entre els crítics de jazz no es va traduir en un èxit més ampli: una crítica del Washington Post del seu últim àlbum de Prestige, Solo Piano de 1969, va comentar que era obra d'"un home que ha estat ignorat en gran manera fora dels cercles interns".[24] Giddins també va comentar a la dècada de 1970 la manca d'atenció que Byard havia rebut, i va afirmar que els enregistraments del pianista de 1960 a 1972 "són enlluernadors en abast i per la seva capacitat d'aprofitar al màxim les situacions limitades".[22] Després del seu temps amb Prestige, Byard va fer més actuacions en solitari, en part a causa del seu afecte pels companys musicals amb qui s'havia apropat però que després havien mort.[25]

Byard també va continuar tocant i gravant amb altres líders. Mentre era a Europa el 1965, es va unir a la banda d'Art Blakey per a una sèrie de concerts allà.[26] El 1967, Byard va tocar en un petit grup amb el bateria Elvin Jones.[27] Entre el 1966 i el 1969, Byard va gravar tres àlbums amb el saxofonista Eric Kloss,[28] després, el 1970, va tornar a la banda de Mingus, incloent-hi actuacions a Europa.[2][29] Byard ocasionalment va substituir al piano a l'orquestra de Duke Ellington el 1974 quan el líder estava malalt.[2][30] El 1974–75, Byard va tenir una residència a Bradley's a Nova York.[2] També va liderar una big band, els Apollo Stompers, que es va formar a finals dels anys setanta.[4][15] Hi havia dues versions de la banda: una formada per músics de Nova York i l'altra amb estudiants del Conservatori de Música de Nova Anglaterra,[4] on Byard havia ensenyat des del 1969.[31]

El 1980, Byard va ser objecte d'un curtmetratge documental, Anything for Jazz, que el mostrava tocant, ensenyant i amb la seva família.[32] A la dècada de 1980, el seu instrument principal continuava sent el piano, i encara tocava els saxòfons alt i tenor, però havia deixat de tocar els altres instruments que solia utilitzar professionalment: baix, bateria, guitarra, trombó i trompeta, tot i que encara els ensenyava tots.[4] En el mateix període, se'l sentia sovint a Nova York tocant sol, en duos o en trios.[33] El 1988 va tocar amb una banda fundada per la vídua de Mingus, Sue Mingus, per interpretar les composicions del baixista: la Mingus Big Band.[2] Byard va tocar i gravar amb un antic alumne seu, Ricky Ford, del 1989 al 1991,[2] i va continuar tocant i ensenyant durant la dècada de 1990.

Carrera com a professor

Membre titular del professorat del programa d'estudis de jazz del Conservatori de Música de Nova Anglaterra, inicialment anomenat "Música Afroamericana", Byard hi va romandre durant més de 15 anys.[34] També va ensenyar a la "Hartt School of Music" des del 1975,[2] a la "Manhattan School of Music" del 1989 al 1999,[36] a la "New School for Jazz and Contemporary Music",[15] i va impartir conferències durant tres anys a la Universitat Harvard.[30]

Com a professor i intèrpret, Byard era conegut pel seu coneixement de la història del piano de jazz.[15] Això va significar que alguns joves aspirants a músics el van buscar com a professor. Un d'ells va ser el pianista Jason Moran, que va descriure la seva primera trobada, en una actuació dels Apollo Stompers:

Jaki tenia totes aquestes joguines, xiulets, campanes i coses que tocava al piano, i també cridava i xisclava d'alegria des del piano. Recordo que vaig pensar: "Aquest paio està boig". Després de la sessió, em vaig acostar a ell, em vaig presentar i li vaig dir que estudiaria amb ell. Va dir alguna cosa semblant a "prepara't".[23]

Moran va estudiar amb Byard durant quatre anys i atribueix a l'home gran el desenvolupament de les seves habilitats, la construcció del seu coneixement de la història del jazz i la creació de la seva voluntat d'experimentar amb diferents estils.[23] Un altre estudiant, Fred Hersch, va informar que Byard era alhora organitzat i caòtic com a professor: donava als seus estudiants fulls de treball i els feia estudiar piano de primer nivell, però també es comportava de manera excèntrica i faltava a classes.[35] El compositor clàssic Bruce Wolosoff va rebre classes de Byard al Conservatori de Nova Anglaterra i el considera una influència important.[36] El pianista i cantautor Grayson Hugh va estudiar amb Byard a principis dels anys setanta i va informar que, "més que ningú, Jaki Byard va fer explotar la meva jove ment harmònica".[37]

El flautista de jazz Jamie Baum també va estudiar amb Byard, i després de la seva mort va organitzar una banda d'homenatge formada principalment pels seus alumnes: Baum, Adam Kolker, Jerome Harris, George Schuller i Ugonna Okegwo, anomenada "Yard Byard o The Jaki Byard Project", utilitzant composicions que Byard havia deixat amb Baum però que mai va interpretar.[38]

Mort

Byard va morir a casa seva a Hollis, Queens, Nova York, d'una ferida de bala l'11 de febrer de 1999.[39] Va rebre un tret al cap.[39] La policia va informar que la família de Byard, amb qui compartia la casa, el va veure per última vegada a les 18:00, que va ser assassinat cap a les 22:00, que "no hi havia signes de robatori, entrada forçada o lluita", i que no es va trobar cap arma.[39] Aviat es va declarar que la mort va ser un homicidi,[42] però les circumstàncies que la van envoltar no s'han determinat i el cas continua sense resoldre.

Byard va deixar dues filles, un fill, quatre néts i sis besnets.[15] La seva esposa, amb qui va ser casat durant quatre dècades, havia mort cinc anys abans.[30][40]

Estil de toc i influència

Giddins va descriure la naturalesa de la manera com Byard tocava el piano: {{Cita@"El seu to [...] és indefectiblement brillant. Les seves improvisacions en el registre mitjà s'articulen uniformement amb un toc fort i un elan rítmic [...] li agraden els trèmolos ressonants i les quintes portentoses [...] i] els rentats de teclat a penes articulats que suren més enllà dels límits harmònics però que finalment estan ancorats pel blues".[41]}}Byard va tocar en una varietat d'estils, sovint barrejats en una sola actuació: John S. Wilson va comentar que Byard

« "progressa des d'una declaració melòdica bàsica fins a la digitació àgil d'Art Tatum amb el pas de Fats Waller, les frases punxegudes de Thelonious Monk i les dissonàncies de Cecil Taylor".[[42] »

Això podria tenir efectes deliberadament còmics i surrealistes.[43]

Byard va assenyalar que l'ús de l'humor no significava que la seva música no fos seriosa: "Potser ho faig amb humor, però segueix sent seriós perquè vull dir el que faig".[44] Va afirmar que la seva elecció de tocar en una varietat d'estils no era imitativa ni superficial: "No puc tocar d'una manera tota la nit; no voldria i no voldria que el públic em sentís d'aquesta manera".[45] Un escriptor d'obituaris va assenyalar que {{"Ningú pensa que sigui estrany que un pianista apuntali la melodia amb patrons de gambada o un baix boogie. Quan Byard va fer això fa 30 anys, les distincions es van establir més estrictes".[46]}}L'escriptor musical Dan Lander també va afirmar que la interpretació de Byard estava avançada al seu temps i va afegir que ha influït en els pianistes del segle XXI:

La comprensió i integració de les formes històriques per part de Byard, la seva capacitat d'abraçar la tradició i la presa de riscos, va ser visionària, i va impactar en una nova generació de músics de jazz que van entendre la història del jazz com un material sobre el qual construir i treballar, al servei de crear alguna cosa nova, en lloc de com un pes inamovible, que els fixa al passat.[47]

Una crítica d'un concert de Byard del 1968 va informar que la seva interpretació del saxòfon alt estava "d'alguna manera arrelada a l'era del bop", i que ocasionalment s'acompanyava a si mateix, "saxòfon amb la mà esquerra, piano amb la dreta".[48] La seva interpretació del saxòfon tenor va ser influenciada per Lester Young;[49] El mateix Byard va citar Ben Webster com una influència en la seva interpretació de balades tenor.[45]

Referències

  1. ↑ "Jason Moran Revisits the Works of Charles Mingus for 'New Fables'". csosoundsandstories.org. May 24, 2017. 00:10–00:30. Archived from the original on January 17, 2021. Retrieved August 22, 2020 – via YouTube.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 Jaffe, Andrew & Kernfeld, Barry "Byard, Jaki". The New Grove Dictionary of Jazz (2nd ed.). Grove Music Online. Oxford Music Online. Oxford University Press. Retrieved September 12, 2013. (Subscription required.)
  3. ↑ Williamson, Chet "Young Jaki". Jazz History Database. Retrieved September 8, 2013.
  4. 1 2 3 4 5 Stokes, W. Royal (1993). Jazz Scene: An Informal History from New Orleans to 1990. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-508270-8.
  5. 1 2 3 Williams 1991, p. 150.
  6. 1 2 3 Stokes, W. Royal (May 27, 1979) "This Music Is Unmistakably American: Jaki Byard's Big-Band Stand". Washington Post. p. L1.
  7. ↑ Bliss, Robert R. (October 19, 1979) "Jaki Byard's Homecoming". Jazz History Database copy of The Evening Gazette. Retrieved September 10, 2013.
  8. ↑ Williams 1991, p. 150–1.
  9. ↑ D.S.S. Form 1 Military Draft Registration Card completed on June 30, 1942. Place of residence and place of birth are listed as "Worcester, Massachusetts", and Employer's Name and Address is listed as "Self Employed Musician".
  10. ↑ Lyons, Len (1978) "Jaki Byard: His Style Is the History of Jazz Piano". Contemporary Keyboard 4. p. 12.
  11. ↑ Sheridan, Chris (2000) "Dis Here: a Bio-discography of Julian 'Cannonball' Adderley". Greenwood. p. xxvii.
  12. 1 2 3 4 Williams 1991, p. 151.
  13. 1 2 Williams 1991, p. 152.
  14. 1 2 3 Feather, Leonard & Gitler, Ira (2007) The Biographical Encyclopedia of Jazz. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-532000-8.
  15. 1 2 3 4 5 6 Watrous, Peter (February 15, 1999) "Jaki Byard, a Jazz Musician and Teacher, Is Dead at 76". The New York Times.
  16. ↑ Kirchner, Bill (June 17, 1978) "Jaki Byard". Washington Post. p. B2.
  17. ↑ Bogdanov, Vladimir; Woodstra, Chris; Erlewine, Stephen Thomas (2002) All Music Guide to Jazz. Backbeat. p. 184. ISBN 978-0-87930-717-2.
  18. ↑ Yanow, Scott "Blues for Smoke". All Music Guide. Retrieved September 13, 2013.
  19. ↑ Santoro, Gene (2000) Myself when I Am Real: The Life and Music of Charles Mingus. Oxford University Press. p. 200. ISBN 978-0-19-514711-7.
  20. ↑ McLennan, Scott (February 18, 1999) "Jazz Great Jaki Byard Remembered". Telegram & Gazette. p. C3.
  21. ↑ Giddins 1985, p. 6.
  22. 1 2 Giddins 1985, p. 7.
  23. 1 2 3 Panken, Ted "The Dozens: Jason Moran Selects 12 Classic Jaki Byard Tracks" Archived 2013-09-21 at the Wayback Machine. JazzTimes. Retrieved September 10, 2013.
  24. ↑ West, Hollie I. (June 21, 1970) "Jazz: Signs of a Renaissance?". Washington Post. p. H3
  25. ↑ Monson, Ingrid (1996) Saying Something: Jazz Improvisation and Interaction. The University of Chicago Press. p. 179. ISBN 978-0-226-53477-0.
  26. ↑ Ramsey, Doug (December 4, 2009) "Recent Viewing: Art Blakey". Rifftides.
  27. ↑ Wilson, John S. (February 20, 1968) "Elvin Jones Sets off Whirlwind of Limbs in Giant Drum Solos". The New York Times. p. 50.
  28. ↑ Giddins 1985, p. 123.
  29. ↑ Atkins, Ronald (November 14, 1970) "Charles Mingus at Ronnie Scott's". The Guardian. p. 8.
  30. 1 2 3 Giddins, Gary (March 9, 1999) "Jaki Byard, 1922–1999". Village Voice.
  31. ↑ "Jaki Byard Testimonials" Archived 2013-09-22 at the Wayback Machine. New England Conservatory of Music. Retrieved September 8, 2013.
  32. ↑ Pareles, Jon (August 26, 1985) "Screen: Festival Offers 3 Films on Jazz Pianists". The New York Times.
  33. ↑ Wilson, John S. (January 16, 1983) "Jazz Duo: Byard, Kloss". The New York Times.
  34. ↑ "Jaki Byard" Archived 2013-09-27 at the Wayback Machine. New England Conservatory of Music. Retrieved September 10, 2013.
  35. ↑ Iverson, Ethan (July 12, 2012) "Interview with Fred Hersch" Archived 2013-11-01 at the Wayback Machine. Ethan Iverson's Do The Math website.
  36. ↑ Schulslaper, Robert (August 12, 2013) "Bruce Wolosoff: American Eclectic" Archived 2017-09-22 at the Wayback Machine. Fanfare Magazine.
  37. ↑ Hugh, Grayson Grayson Hugh: Bio. graysonhugh.net. Retrieved February 11, 2022.
  38. ↑ Chinen, Nate (October 11, 2010) "Honoring a Jazz Pianist and Mentor (Without Using a Single Jazz Piano)". The New York Times.
  39. 1 2 3 Jacobs, Andrew (February 14, 1999) "Jazz Artist Jaki Byard Died of Bullet Wound". The New York Times.
  40. ↑ Yglesias, Linda (February 28, 1999) "Bullet Silences Jaki's Jazz Cops Think Piano Man Knew His Killer". New York Daily News.
  41. ↑ Giddins, Gary (March 27, 1978) "Jaki Byard Spreads the New Tolerance". Village Voice. p. 56.
  42. ↑ Wilson, John S. (June 1, 1986) "Jazz: Jaki Byard, Pianist". The New York Times.
  43. ↑ Watrous, Peter (June 26, 1989) "Jazz Festival; Jaki Byard's Comic Style". The New York Times.
  44. ↑ Brown, Richard (March 8, 1979) "Jaki Byard: Romping, Stomping, and Waiting for the Break". Down Beat. p. 16.
  45. 1 2 Williams 1991, p. 153.
  46. ↑ Atkins, Ronald (February 19, 1999) "Play It Cool and Play It Straight". The Guardian.
  47. ↑ Lander, Dan (2010) "Jaki Byard". In Kernohen, Daniel (Ed.). Music Is Rapid Transportation ...from the Beatles to Xenakis. p. 124. Charivari. ISBN 978-1-895166-04-0.
  48. ↑ Wilson, John S. (October 28, 1968) "Jaki Byard Offers Jazz in Wide Range". The New York Times. p. 53.
  49. ↑ Kirchner, Bill (June 17, 1978) "Jaki Byard". Washington Post. p. B2.

Bibliografia

  • Giddins, Gary (1985) [1978]. Rhythm-a-ning: Tradició i innovació del jazz als anys vuitanta. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-504214-6.
  • Stokes, W. Royal (1993). Escena del jazz: una història informal des de Nova Orleans fins al 1990. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-508270-8.
  • Williams, Martin T. (1991). El jazz al seu temps. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-506904-4.

Enllaços externs

  • Base de dades d'història del jazz de Nova Anglaterra
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.