Llengua tunica

Infotaula de llenguaTunica
Tipusllengua, llengua morta, llengua viva i llengua extinta Modifica el valor a Wikidata
Ús
Autòcton deÈtnia tunica i Louisiana Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units d'Amèrica
Classificació lingüística
Llengua aïllada
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Nivell de vulnerabilitat6 extint Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3tun
Glottologtuni1252 Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuetun Modifica el valor a Wikidata
UNESCO1534 Modifica el valor a Wikidata
IETFtun Modifica el valor a Wikidata
Endangered languages8969 Modifica el valor a Wikidata

El tunica o luhchi yoroni (també tonika, tunixka o yuron)[1] és una llengua aïllada que era parlada pels pobles nadius americans tunica a la vall central i baixa del Mississipi als Estats Units. No hi ha parlants nadius de la llengua tunica, però hi havia 32 parlants com a segona llengua el 2017, i el 2023 n'eren 60.[2]

William Ely Johnson, membre de la tribu Tunica-Biloxi, treballà amb l'etnòleg suís Albert Gatschet per a ajudar-lo a documentar la llengua el 1886. Aquesta documentació inicial fou desenvolupada pel lingüista John R. Swanton a principis del segle XX.[3]

El darrer parlant nadiu conegut, Sesostrie Youchigant, morí el 1948. A la dècada del 1930 la lingüista Mary Haas treballà amb aquest per a descriure el que Youchigant recordava de la llengua, i la descripció es publicà a A Grammar of the Tunica Language el 1941. A aquest treball la seguiren Tunica Texts el 1950 i Tunica Dictionary el 1953.

Al segle XVII el poble havia patit una alta taxa de mortalitat degut a les malalties infeccioses d'origen eurasiàtic, guerres i disrupcions socials. La reduïda tribu tunica vivia a prop de les tribus ofo i avoyelles, a l'actual Louisiana. Es comunicaven mitjançant mobilian jargon o el francès. La petita població i l'ús d'un argot van fer que Haas notés un inexorable deteriorament de la llengua tunica.[4]

Classificació

Tot i que el tunica se sol classificar com una llengua aïllada,[5] Granberry (1994) suggerí que el tunica estava relacionat amb el calusa, i que possiblement el calusa havia arribat relativament recentment provinent de la regió del baix Mississipi. Una altra possibilitat era que les similituds entre les llengües derivaven d'un llarg contacte mutu.[6]

Esforços de revitalització lingüística

El 2010 la tribu Tunica-Biloxi instituí el Tunica Language Project en col·laboració amb el Programa de Lingüística de la Universitat de Tulane en un esforç continu per revitalitzar la llengua tunica.[7] Membres de la tribu llegiren un nou llibre infantil en tunica en un pow wow del 2010.[8] Només la meitat dels membres de la tribu viuen a menys de 75 milles (121 km) de la reserva, a la parròquia d'Avoyelles. El Programa de Revitalització de la Llengua i la Cultura Tunica-Biloxi imparteix a per ensenyar la llengua a aquells que no viuen a prop de la reserva.[9]

Fonologia

La fonologia del tunica és la següent.[4]

Vocals

El túnica usa set vocals, les quals solen ser curtes però es poden allargar en síl·labes tòniques, i es pronuncien completament, llevat si una /u/ és al final d'una frase en una paraula amb tònica a la penúltima síl·laba, quan és sorda després d'un so /k/ o /hk/. Les vocals s'aparellen amb una determinada melodia a l'última o ocasionalment a la penúltima síl·laba d'una paraula. Les melodies són altes, baixes, ascendents, descendents i ascendents-decreixents.

Anterior Central Posterior
Tanca i u
Semitancada e o
Semioberta ɛ ɔ
Oberta a

Les vocals només poden aparèixer després o precedint consonants, mai adjacents entre si. A més, /i/, /a/ i /u/ poden aparèixer en qualsevol posició, però les altres només apareixen en síl·labes tòniques. Les vocals no solen aparèixer al final d'una frase, i quan una vocal precedeix la n a la mateixa síl·laba, es nasalitza.

Consonants

L'estil de transcripció (representat amb símbols en negreta a continuació) es basa en l'obra Tunica Language de Mary Haas.[4] Els símbols de l'alfabet fonètic internacional estan entre parèntesis al costat de cada consonant.

Labial Alveolar Palatal Velar Glotal
Oclusiva sense veu p [p] t [t̻] č [t͡ʃ] k [k] ʔ [ʔ]
veu b [b] d [d] g [ɡ]
Fricativa f [f] s [s] š [ʃ] h [h]
Nasal m [m] n [n]
Trill r [r]
Aproximant w [w] l [l] i [j]

Les consonants /p/, /t/, /k/ i /t͡ʃ/ sempre són força aspirades, tret que apareguin davant d'una /ʔ/, quan són completament sense aspiració . Així mateix els sons /b/, /d/ i /g/ no apareixen amb freqüència, com en el de cas de /f/. Les fricatives /s/ i /š/ es pronuncien amb un xiuxiueig més fort que en anglès, i es diu que /ʔ/ té un tancament molt fort. Les semivocals /j/ i /w/ sempre són sonores, igual que la nasal /m/. D'altra banda, /n/, /l/ i /r/ poden ser sonores o sordes . La /l/ i la /r/ es sonoritzen entre vocals o davant de /ʔ/ o continuants. Tanmateix, són sordes davant de consonants sordes excepte /ʔ/ o al final d'una frase: ši'lka "merla", ši'hkal "pedra". De la mateixa manera, /n/ és sonora entre vocals o abans de /ʔ/ i és sorda al final d'una frase o davant de consonants sordes excepte /ʔ/.

Prosòdia

El túnica té síl·labes tòniques i àtones, i les síl·labes tònica poden tenir un to més agut que altres síl·labes, depenent de la posició de la síl·laba en una frase. La primera síl·laba tònica d'una frase es pronuncia normalment amb un to lleugerament més agut que les síl·labes següents. L'excepció és l'última síl·laba quan s'utilitza la melodia aguda o descendent o l'última síl·laba durant l'ús de la melodia greu o ascendent. La melodia final de la frase determina gran part de l'accentuació a la resta de la frase.

Quan s'utilitza la melodia aguda, l'última síl·laba és aproximadament una tercera menor més aguda que la penúltima síl·laba. La primera síl·laba amb tònica sol ser una segona major més aguda que les síl·labes següents, excepte l'última. No es poden pronunciar les altres síl·labes amb cap tipus de to, i el mateix passa amb altres síl·labes àtones. Per exemple, ta'čiyak ʔura'pʔikʔahčá "Mataràs l'esquirol" mostra la melodia. *ta'-* és una segona major més aguda que les síl·labes que la segueixen, excepte -ča, que és una tercera menor més aguda que qualsevol síl·laba que la precedeixi, llevat *ta'-* .

La melodia decreixent fa que la darrera síl·laba comenci en una tercera menor més alta que la penúltima síl·laba: baixa ràpidament: ʔa'hkiš ma'rʔikî "Torna enrere!"

La melodia baixa que apareix com a última síl·laba és més greu que l'última síl·laba tònica, que és una mica més aguda que les síl·labes que la segueixen immediatament. Totes les síl·labes àtones entre la darrera síl·laba tònica i la darrera síl·laba prenen el mateix accent que aquesta última. A no ser que també sigui la darrera síl·laba tònica, la primera síl·laba tònica és més aguda que qualsevol síl·laba següent, llevat aquesta darrera síl·laba tònica: ʔu'riš ma'rʔuwa'nì "Diuen que va tornar a casa".

Quan es produeix la melodia ascendent, la darrera síl·laba comença més avall que l'última síl·laba tònica i puja ràpidament més o menys una tercera menor. En altres parts de la frase, el to és com una melodia baixa: lɔ'ta wiwa'nǎn "Vols córrer?".

La melodia de baixada i pujada és una baixada ràpida per quarta, seguida d'una pujada ràpida per tercera menor. Tanmateix, només una paraula l'usa: hőn "Sí".

Processos fonològics

Cada síl·laba del tunica comença amb una sola consonant. De vegades, les consonants dobles o triples poden aparèixer al mig de paraules o frases, però no hi ha més de dues consonants seguides al final d'una frase. El grup fonètic més petit del tunica és una frase, però una paraula i una frase es poden diferenciar mitjançant certs processos. Els que afecten els elements gramaticals que es fusionen per formar paraules són la contracció vocàlica, l'assimilació vocàlica, la síncope vocàlica, la síncope consonàntica, l'haplologia i els patrons d'accentuació. Els que afecten les paraules que es combinen en frases són l'apòcope vocàlica, l'apòcope consonàntica, l'amalgama i les pèrdues d'accentuació. A continuació es detalla informació més específica i exemples corrents:

  • /a/ s'assimila després de /i/ o /e/ > /ɛ/, i /a/ s'assimila després de /o/ o /u/ > /ɔ/: mi'lʔɛhɛ "no vermell" < mi'li "vermell" + -ʔaha "no".
  • Quan la primera vocal d' aha o ehe es contrau o s'assimila amb la vocal precedent, la segona vocal pren la mateixa qualitat que la primera: ka'šʔɛhɛ "no cert" < ka'ši "cert" + -ʔaha "no".
  • En combinar elements gramaticals en paraules, una vocal que precedeix /ʔ/ es sincopa (es perd) tret que estigui al final d'una arrel o prefix monosil·làbic: la'pʔɔhɔ "no bo" < la'pu "bo" + -ʔaha "no".
  • En síncope consonàntica, es deixa caure /h/ entre una continuant i una oclusiva sorda; es deixa caure /k/ entre /h/ i una oclusiva sorda; es deixa caure /hk/ abans d'una continuant a part de /h/; /š/ abans que una altra /š/ en faci caure una; el prefix ta'- esdevé t- davant de les radics que comencen amb /ʔ/, i /ʔ/ és sincopada.
  • L'haplologia es produeix quan l'última síl·laba del radical nominal precedent pren /k/, seguida d'una vocal: la darrera síl·laba cau si el segon membre del substantiu comença amb /k/: ha'hkiri "farina de blat de moro" < ha'hka "blat de moro" + ki'ri "mòlt".
  • Totes les arrels tenen un accent intrínsec, i alguns afixos tenen accent intrínsec a la primera síl·laba. A l'hora de combinar elements per a formar paraules i frases, els accents es mantenen si és possible, però no es produeixen consecutivament dues síl·labes tòniques, cosa que provoca la necessitat de certes adaptacions. Per exemple, les arrels bisil·làbiques, monosil·làbiques o sincopades, seguides d'un altre element amb accent intrínsec, fan que aquest últim perdi el seu accent. A més, una arrel, combinada amb un prefix monosil·làbic tònic, perd el seu accent.
  • L'apòcope vocàlic es produeix davant d'una altra paraula que comença per /ʔ/ si la paraula anterior no té una penúltima síl·laba tònica: tu'wak(u) ʔu'wakɔ'ni "el mussol va udolar", o, si en té, la paraula següent no conté una primera síl·laba tònica: ʔu'w(i) ʔonɛni "ell era una persona".
  • Quan una paraula s'apocopa vocàlicament, amb el so perdut al final de la paraula, i acaba en un grup consonàntic d'una continuant més una oclusiva sorda, passa per un apòcope consonàntic i per tant es perd la consonant final de la paraula. Es perd una oclusiva sorda entre /h/ i una altra oclusiva sorda. Es perd una oclusiva sorda després de qualsevol continuant excepte /h/. Un grup consonàntic de /h/ seguit d'una oclusiva sorda es perd si segueix una continuant.
  • Les amalgames es produeixen quan les paraules que comencen amb /h/ la perden després d'una paraula que s'apocopa vocàlicament: ta'hala'yiht "a terra" < ta'hal(i) "la terra" + (h)a'yihta .
  • Si una paraula apocopada irregularment amb una penúltima síl·laba tònica es col·loca abans d'una paraula amb tònic a la primera síl·laba, la primera paraula perd l'accent. Si la segona paraula no té tònic a la primera síl·laba, la primera paraula manté la síl·laba tònica.

Morfologia

La morfologia tunica és la següent.[4]

Inflexió

Els substantius es poden dividir en les categories d'indeterminatius i determinatius. Els substantius indeterminatius tenen una arrel sense afixos, i els substantius determinatius es distingeixen pel prefix articular o el prefix pronominal. Els substantius determinatius són definitius, no definitius i locatius, que es poden distingir per diferents prefixos o sufixos.

El prefix articular s'assembla a l'article definit anglès i apareix com a ta'- davant de totes les arrels que no comencen amb /ʔ/ o /t/. El prefix apareix com a t- davant de les tiges que comencen amb /ʔ/, i s'omet per haplologia davant de les arrels que comencen amb /t/: te'tiha'yihta "a la carretera"; te'ti "la carretera" < te'ti "carretera"

Tots els noms propis, tret que les seves arrels comencin amb /t/, han de començar amb el prefix articular. Per exemple, ta'wišmi'li "riu vermell" és ta'- + wi'š(i)mi'li "aigua vermella".

Els prefixos pronominals signifiquen possessió quan s'uneixen a un substantiu i impedeixen la necessitat de prefixos articulars amb la mateixa arrel. Algunes arrels, anomenades arrels nominals inalienablement posseïdes, no es poden fer servir sense un prefix pronominal. Entre aquestes hi ha les de parentiu, parts del cos i termes diversos. Els termes de parentiu són com ara -e'si "pare" o ' -gači "mare". Els termes de part del cos són com ara -e'sini "cap" o -e'neri "banyes". Finalment, els termes diversos poden ser substantius com ara -e'htiwa'hkuni "calçons" o -e'tisa "nom".

Els sufixos de gènere i nombre només es poden usar en cas definitiu de la categoria determinativa, de manera que sempre que se n'usi un, també hi ha d'haver un prefix determinant adjunt a l'arrel. Tot seguit hi ha una taula que mostra els sufixos de gènere i nombre:

Singular Dual Plural
Masculí -ku, -ku'hu ʔu'nima -sɛ'ma, -sɛm
Femení -hči, -hči'hi -si'nima, -sin

De vegades els sufixos de gènere i nombre s'afegeixen a una forma verbal flexionada per a convertir-la en una oració de relatiu. Pot ser que un substantiu tingui el sufix adequat i que el verb de l'oració prengui el mateix. Altres vegades només el verb pren el sufix. A continuació es mostren exemples de l'ús dels sufixos de gènere i nombre:

  • ta'čɔhǎku, "el cabdill" < ta'- + čɔ'hǎ + -ku
  • ti'sasi'nimǎn, "els seus gossos (els d'ella)" < tihk + sa' + -si'nima
  • to'nišisɛ'mǎn, "l'home" < ta'- + ʔo'niši + sɛ'ma

Finalment, hi ha tres possibles sufixos locatius per posar els substantius en cas locatiu. Els substantius també tindran un prefix determinant adjunt. Els sufixos de gènere i nombre i els sufixos locatius són mútuament excloents, però un substantiu locatiu pot tenir un nombre. A més, els sufixos locatius poden prendre arrels i convertir-les en adverbis i postposicions . El sufix locatiu més usat és -ši , amb un significat comparable als mots catalans "dins" o "sobre", però en tunica s'usa com a "a, cap a". Això es pot veure a l'oració "Ell es quedà a casa", que es descompon en ʔu'riš ʔunanì < "a casa seva" ʔu'riš(i) < ʔuhk- + ri- "casa" + ši . -štihki "cap a, en la direcció de" és el segon sufix.

Normalment s'usa amb els noms de direccions: ta'sapʔaraštihk "cap a l'oest" < ta- + sa'pʔara "oest" + -štihki . El sufix locatiu final és -hat "sobre, sobre". Normalment només s'utilitza amb ta'hali "la terra". Es pot veure a l'oració "Va escopir a terra" com a ta'haltǎn, ču'hʔuhkɛ'nì; ta'halta < ta'- + ha'l(i) "terra, terra" + -hat.

Sintaxi

La sintaxi del tunica és la següent.[4]

Parts de la frase

El tunica usa les següents classes de mots: pronoms personals independents, substantius, pronoms interrogatius-indefinits, quantificatius, postposicions, adjectius, comparatius, adverbis, verbs auxiliars, verbs actius, verbs estàtics, connectors oracionals i exclamatius i imitatius. Els elements sintàctics d'una oració son paraules, sintagmes que actuen de les següents maneres: paraules predicatives, subjectes independents, objectes independents, modificadors de subjecte o objecte, modificadors de predicat, complements de predicat o connectors oracionals. Tots els elements sintàctics es poden convertir en clàusules principals o subordinades, i les proposicions subordinades poden ser dependents, complementàries, relatives o adverbials.

Hi ha tres tipus d'oracions que la llengua tunica produeix: simples, compostes i complexes. Les oracions simples només han de contenir una paraula predicativa. Les oracions compostes tenen dues o més oracions principals. Les oracions complexes tenen una oració principal i un o més dels diferents tipus d'oracions subordinades que s'han esmentat anteriorment.

A continuació es presenten breus descripcions dels possibles elements sintàctics d'una proposició:

  • El mot predicatiu pot ser un pronom personal independent, un substantiu, un pronom interrogatiu-indefinit i quantitatiu, un adjectiu o un verb.
  • El subjecte independent pot ser un pronom personal independent, un substantiu, un pronom indefinit interrogatiu o un quantificatiu.
  • El complement independent pot ser un pronom personal independent, un substantiu, un pronom indefinit interrogatiu o un quantificatiu.
  • Els modificadors del subjecte o de l'objecte poden ser quantitatius o oracions relatives.
  • El modificador del predicat

Poden ser paraules quan s'utilitzen com a adjectius, comparatius, adverbis i locatius i poden ser sintagmes i oracions quan són adverbials.

  • El complement del predicat pot ser paraules o oracions.
  • El connector oracional estableix una relació conjuntiva o de contrast bàsica entre una oració i l'anterior.

Hi ha altres construccions especials que també tenen lloc en certs entorns específics. Per exemple, els quantificatius i els substantius poden estar en aposició a altres substantius que són subjectes o objectes independents: ʔuhkʔo'nisɛ'mǎn, ho't ʔaku'hpanʔuhkɛ'nì "Va reunir tot el seu poble, es diu" < "va reunir, es diu, el seu poble, tot". A més, un nexe possessiu pot servir en les mateixes funcions sintàctiques que un substantiu. Per exemple, ta'čɔhak ʔu'rǐhč, hi'yuhɔ'nì "La casa del cap era feta d'herba" (ta'čɔhaku "el cap", substantiu posseïdor, + ʔu'rihči "la seva casa", substantiu posseït alienablement, la combinació servint com a subjecte independent).

Ordre sintàctic

Hi ha certes regles que s'han de seguir per formar frases en l'ordre correcte:

  • Quan un connector oracional es troba en una oració, precedeix els altres elements d'aquesta oració.
  • El mot predicatiu de qualsevol tipus d'oració es troba al final de l'oració.
  • Un subjecte independent es troba abans de tots els altres elements sintàctics, excepte el connector oracional.
  • Un objecte independent es troba immediatament abans de la paraula predicativa.
  • Un adjectiu va immediatament després del substantiu que modifica.
  • Un comparatiu es va immediatament després de la paraula que modifica.
  • Una postposició sempre va immediatament després d'un substantiu .
  • Els modificadors de predicat que descriuen la ubicació espacial es troben immediatament abans o després del verb que modifiquen.
  • Els modificadors de predicat no locatius tenen ordre lliure.
  • Un complement predicatiu es troba immediatament abans del mot predicatiu que complementa.

També hi ha certes regles en l'ordre de les proposicions:

  • Les oracions principals sempre es posen al final de l'oració, excepte si l'oració és complementària i alhora complementa o modifica el mot predicatiu de l'oració principal.
  • Les oracions dependents es col·loquen abans de l'oració principal.
  • Les oracions complementàries prenen la forma d'una clàusula dins d'una clàusula, i la clàusula més gran és una clàusula principal o dependent.
  • Les oracions relatives es troben després del substantiu que modifiquen.
  • Les oracions adverbials poden estar directament abans o després del verb que modifiquen.

Preverbs i postfixos

Els preverbs s'utilitzen sovint amb paraules predicatives en verb actiu:

  • te- "sobre, tot al voltant"
  • ki- "dins, dins de"
  • ho- "fora, fora de"
  • ha- "amunt, avall"

Hi ha molts sufixos que expressen diferents significats com certs temps verbals i negació. De vegades es pot adjuntar més d'un sufix a una paraula, i cada sufix té les seves pròpies regles de govern.

  • -man "i", clàusules de coordinació
  • -ʔama "i, juntament amb", coordina substantius
  • -škan "encara que, però"
  • -hč "quan, després, com, mentre"
  • -hčika'ši : similar a l'anglès "so...that" però potser és més aviat com "perquè so..."
  • -a'ni : quotatiu
  • -n : interrogatiu, imperatiu o exhortatiu
  • -ki : imperatiu
  • -hčan : imperatiu però amb força; similar a "ha de..."
  • -tan : imperatiu
  • -kʔahča : indica el futur
  • -kʔi : de vegades vist com a -ʔi; es pot definir com a "si"
  • -pan "fins i tot si, tot i que, tot i que"
  • -k : futur de subjuntiu
  • -aha "no"
  • -kʔaha "no", però construeix una negació habitual
  • -ʔaha "no" però s'utilitza amb formes no incoatives de verbs estàtics i també amb pronoms personals independents, substantius i adjectius quan són predicatius
  • -pʔaha "no, cap"
  • -štukʔɔhɔ "no puc"
  • -hat "per part de...-"
  • -pa "també, també, fins i tot"
  • -nahku "semblant, semblant a..."
  • -tahki "només, res més que..." també pot ser "...sol; per...-si mateix"
  • -štahahki "només...", usat amb nombres
  • -tɛ'pan "cada...", usat amb substantius que impliquen un període de temps
  • -ša "...-ish; gairebé, no del tot, una mica"
  • -štʔɛ "molt"
  • -što'hku "bastant, força, una mica"
  • -le'he "correcte, precisament"

Hi ha dues categories de substantius possibles: el determinatiu i l'indeterminatiu. La categoria determinativa es pot dividir en definitiva, no definitiva i locativa. Els substantius indeterminatius poden ser paraules predicatives, subjectes de predicacions, objectes de verbs actius transitius i transimpersonals i de verbs estàtics, i complements de verbs actius impersonals i transimpersonals i de verbs estàtics.

Els pronoms personals es flexionen segons la persona, el nombre i el gènere, però no tenen formes especials que indiquin si pertanyen a les categories determinatives o indeterminatives. Substitueixen els substantius i es poden emprar com a substantius, llevat en el cas locatiu.

Els pronoms interrogatius indefinits són ka'ku "qui, algú, qualsevol" i ka'nahku "què, alguna cosa, qualsevol cosa". Poden substituir els substantius quan no apareixen en el cas locatiu. A més, ka'nahku no apareix com a subjecte independent.

Entre els quantitatius hi ha numerals i altres com ho'tu "tot", na'mu "molts, molt", ka'šku "uns quants, una mica", ka'škuto'hku "diversos, bastants" i ʔa'mari "prou". Es poden usar com a oracions mínimes, substituts de substantius, modificadors de substantius i modificadors de verbs actius.

Les postposicions s'usen per modificar locatius i predicats.

Els adjectius es poden emprar com a paraules predicatives, com a modificadors de noms utilitzats com a paraules predicatives o com a modificadors del pronom interrogatiu indefinit ka'nahku .

Els comparatius es poden utilitzar com a modificadors d'adjectius, verbs estàtics, adverbis, substantius o na'mu quantitatius.

Els adverbis es poden usar per modificar verbs auxiliars i actius.

Els verbs auxiliars sempre estan en posició predicativa. Els verbs actius tenen forma finita o infinitiva. Els verbs finits prenen referencials pronominals subjectius i són paraules predicatives. Els infinitius es prenen com a complements de predicat. De vegades es flexionen per a un referencial objectiu. Els verbs estàtics sempre es flexionen per a un referencial objectiu i sempre són paraules predicatives.

Els connectors oracionals connecten o contrasten dues frases o, de vegades, dos mots.

Les exclamatives i les imitatives sempre apareixen com a oracions mínimes. Les exclamatives més predominants són hõn "sí", ʔahâ "no" i dâ "ara; a punt".

Protollengua

Granberry (1994: 507) reconstrueix els següents fonemes proto-túnica:[6]

Consonants
Labial Apical Palatal Velar Glotal
Oclusiva p. t tʃ k ʔ
Fricativa s ʃ h
Ròtica r
Nasal m n ɲ
Lateral l
Aproximant w j
Vocals
Anterior Central Posterior
Tancada i u
Semitancada e o
Semioberta ɛ ɔ
Oberta a

Vegeu també

Notes

  1. ↑ «Language names:T». Arxivat de l'original el 2010-01-13. [Consulta: 15 febrer 2010].
  2. ↑ Tunica a ethnologue.com
  3. ↑ Swanton, John R. International Journal of American Linguistics, 2, 1/2, 1921, p. 1–39. DOI: 10.1086/463732. JSTOR: 1263179.
  4. 1 2 3 4 5 Haas, Mary R. Tunica. Nova York: J.J. Augustin Publisher, 1940..
  5. ↑ Campbell, Lyle. American Indian Languages: The Historical Linguistics of Native America. Oxford University Press, USA, 1997. ISBN 978-0-19-509427-5.
  6. 1 2 Granberry, Julian. «Evidence for a Calusa-Tunica Relationship». A: Papers of the Mid-America Linguistics Conference (MALC). Lawrence, Kansas: University of Kansas, 1994, p. 505–519.
  7. ↑ «Taluhchi Yoroni Woruhk'iti». www.tunicabiloxi.org. Arxivat de l'original el 2023-09-27. [Consulta: 22 setembre 2016].
  8. ↑ Richard Kazandjian. «Tunica Language Is Resurrected», 10-08-2011. Arxivat de l'original el 2017-05-31. [Consulta: 12 març 2013].
  9. ↑ Turner-Neal, Chris «The Sixty-Year Sleep» (en anglès americà). Country Roads Magazine, 24-05-2018.

Bibliografia

Enllaços externs