Lugre

Representació d'un lugre típic.

Entre els vaixells de vela tradicionals, un lugre és una embarcació típica de les costes del canal de la Mànega i de l'Atlàntic amb dos o tres arbres i veles al terç.[1][2][3][4]

Característiques

Lugre de tres arbres amb gàbies i floc. Vegeu el botaló a proa i el botafora a popa.
Variant de lugre anomenada "bisquine". A les veles anteriors cal afegir una goneta de trinquet i una goneta mestra.

Hi ha diferents exemples de lugres en funció de les tasques a realitzar. Deixant de banda les petites barques sense coberta aparellades de lugre, els lugres típics tenien entre 14 i 24 metres d'eslora amb bucs encobertats plens a proa i fins a popa. El calat era més gran a popa que a proa i, sovint, el folre era tinglat.

Arbres

De fusta i d'una sola peça. A vegades els lugres navegaven sense bauprès pròpiament dit, però emprant un botaló mòbil que es podia ajustar en navegació.[5]

« ...la disposition du beaupré augmente encore cette propriété, il ne porte pas de bout-dehors, mais il peut être rentré ou poussé hors du navire à volonté, parce qu'il est tenu sur un chevalet et dans un collier de fer fixé contre l'étrave, et qu'il peut courir sur ces deux points d'appui : cela permet de donner, suivant les besoins de la navigation, plus ou moins d'intensité à l'action des focs... »

Velam

L'aparell dels lugres de dos pals era molt senzill: cada arbre anava amb una vela al terç. Els lugres més grans ormejaven sempre tres pals i bauprès. De proa a popa: bauprès, trinquet, mestre i mitjana (els noms francesos equivalents poden provocar confusió: bout-dehors, mât de misaine, grand mât, artimon). El botaló o bauprès és molt llarg i gairebé horitzontal. L'escota de la vela de mitjana es controla amb un botafora.

Quan la velocitat era primordial (en vaixells de guerra, corsaris i pesquers ràpids) els lugres aparellaven gàbies. En els lugres de tres pals només el trinquet i el mestre hissaven gàbies. Així, segons el gravat de la figura de la dreta, les veles d'un lugre serien les següents (des de la dreta fins a l'esquerra):

  • floc,
  • vela de trinquet, gàbia de trinquet,
  • vela mestra, gàbia mestra,
  • vela de mitjana

Armament

L'armament d'un lugre corsari era variable i depenia de molts factors. Per exemple, el lugre francès Adolphe (avarat el 1803) tenia 14 canons de 3 lliures i 2 canons d'una lliura.

Usos

Des del seu origen fins a principis del segle XX els lugres s'empraren en diverses funcions.

  • Usos militars. Les variants més veleres serviren a les marines de guerra de França i Anglaterra. Com a exploradors i com a guardacostes. La Royal Navy noliejava vaixells de particulars. Només va construir un « lugger » expressament.
  • Contraban. Anomenats « lugger-smugler» pels anglesos i « smogleur » pels francesos. El lugre britànic Grayhound, amb base a Cornualla, en fou un exemple.[6]
  • Pesca. Els lugres persquers eren robustos i rabassuts. Generalment navegaven sense botaló ni floc.
    • El lugre Elisa encara navega.
    • Al segle xix el lugre La Louise transportava llagosta pescada a les costes de Portugal fins a Brest.
    • El 1860 hi havia uns 400 lugres a Paimpol (Bretanya), amb un botaló llarg i floc.
  • Cors. Els lugres corsaris foren nombrosos.
  • Comerç i cabotatge. Documentats des de finals del segle xviii els lugres de càrrega tenien més mànega i major capacitat de transport. Els seus bucs estaven reforçats, permetent una posada en terra per a desembarcar o en marea baixa. Els lugres de Quimper eren famosos. Eren anomenats « les trois mâts fou » per les navegacions agosarades dels seus tripulants (tres o quatre)
    • Les mercaderies habituals eren carbó, peus drets i bigues de fusta per a les mines de Gal·les, vins de Bordeus.

Variants locals

  • Coble, de les costes angleses des de Yorkshire fins a Northumberland.[7]
  • Cornish lugger.[8]
  • Fifie, costa oriental d'Escòcia.[9][10]
  • Scaffie.[11]
  • Hastings lugger.[12]
  • Manx nickey.[13]
  • Manx nobby.[14]
  • Sgoth Niseach.[15]
  • Barca-longa.[16][17]
  • Chasse-marée de Bretanya.[18][19][20]
  • Lugre francès de Normandia.[21]
  • Bisquine.[22]

Literatura

Un lugre de tres pals és el protagonista de la novel·la The Wing-and-Wing de James Fenimore Cooper.[23] L'obra també és coneguda per altres títols: Le Feu follet, The Jack O'Lantern, The Privateer.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ GDLC. Lugre.
  2. ↑ Diccionario marítimo español, que además de las voces de navegación y maniobra en los buques de vela, contiene las equivalencias en francés, inglés e italiano, y las más usadas en los buques de vapor. Establ. Tipogr. de T. Fortanet, 1864, p. 335–.
  3. ↑ Chambers's Encyclopaedia: a Dictionary of Universal Knowledge for the People .... Lippincott, 1877, p. 2–.
  4. ↑ Auguste Jal. Glossaire nautique répertoire polyglotte de termes de marine anciens et modernes par A. Jal. Didot, 1848, p. 944–.
  5. ↑ Pierre-Alexandre-Laurent Forfait. Traitè élémentaire de la mature des vaisseaux, a l'usage des éléves de la Marine; par Forfait. Bachelier, libraire pure la Marine, quai des Augustins n.55, 1815, p. 81–.
  6. ↑ Chatterton, E.K.. The Fine Art of Smuggling: King's Cutters vs. Smugglers - 1700-1855. Fireship Press, 2016, p. 114. ISBN 978-1-61179-135-8.
  7. ↑ Basil Greenhill. Inshore Craft: Traditional Working Vessels of the British Isles. Pen and Sword, 15 abril 2013, p. 132–. ISBN 978-1-4738-2260-3.
  8. ↑ Paul Greenwood. Once Aboard A Cornish Lugger. Polperro Heritage Press, 1 gener 2014, p. 132–. ISBN 978-0-9576461-1-7.
  9. ↑ Robert Simper. Britain's Maritime Heritage. David & Charles, 1982. ISBN 978-0-7153-8177-9.
  10. ↑ Cruising World, 1982-07 - 1982-12, p. 15–. ISSN 00983519.
  11. ↑ Mike Smylie. The Tweed to the Northern Isles The Fishing Industry Through Time. Amberley Publishing Limited, 15 juny 2013, p. 43–. ISBN 978-1-4456-1462-5.
  12. ↑ Mike Smylie. Traditional Fishing Boats of Britain & Ireland. Amberley Publishing Limited, 15 octubre 2011, p. 340–. ISBN 978-1-4456-1110-5.
  13. ↑ Manx fishing boats – Nickeys and Nobbys.
  14. ↑ Blackwood's Edinburgh Magazine. W. Blackwood, 1899, p. 490.
  15. ↑ Ian Stephen. Western Isles Folk Tales. History Press, 1 octubre 2014, p. 152–. ISBN 978-0-7509-5794-6.
  16. ↑ Robert Kipping. The Elements of Sailmaking, Being a Complete Treatise on Cutting Out Sails, According to the Most Approved Methods of the Merchan Service, Etc. F.W. Norie & Wilson, 1847, p. 153–.
  17. ↑ Simone Stratico. Vocabolario Di Marina in Tre Lingue. Tomo Primo [-Volume the Third][Simone Stratico]: Simone Stratico A Marine Vocabulary in three languages. Volume the third. Engl.-Ital.-French. at the Imperial Royal Printing-office, 1814, p. 159–.
  18. ↑ The General Chronicle and Literary Magazine, 1811, p. 1–.
  19. ↑ Rif Winfield. French Warships in the Age of Sail, 1626–1786. Pen & Sword Books, 30 octubre 2017, p. 1–. ISBN 978-1-4738-9353-5.
  20. ↑ Yves Boyer-Vidal. Le retour des Acadiens: errances terrestres et maritimes, 1750-1850. Le gerfaut, 2005, p. 73–. ISBN 978-2-914622-59-2.
  21. ↑ Célestin Hippeau. Le gouvernement de Normandie au XVIIe et au XVIIIe siècle d'après la correspondance des marquis de Beuvron et des ducs d'Harcourt: ptie. Événements politiques. 1864-1868. 5 v. G. de Laporte, 1863, p. 313–.
  22. ↑ Joel Douillet. Granvillaise, Cancalaise : les rivales !: Bisquines Granvillaise and Cancalaise : the rivals !. BoD - Books on Demand, 12 setembre 2019, p. 3–. ISBN 978-2-322-17076-0.
  23. ↑ James Fenimore Cooper. The Jack O'Lantern, Or The Privateer by J. F. Cooper. B. Tauchnitz, 1843.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.