Menjamel caragroc

Infotaula d'ésser viuMenjamel caragroc
Caligavis chrysops Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes16 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Cries2,4 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou14 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaMeliphagidae
GènereCaligavis
EspècieCaligavis chrysops Modifica el valor a Wikidata
(Latham, 1801) Caligavis chrysops Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
  • Sylvia chrysops Latham, 1802
ProtònimSylvia chrysops Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

El menjamel caragroc[1] (Caligavis chrysops) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels melifàgids (Meliphagidae).[2][3][4]

És un ocell petit o mitjà de la família dels Meliphagidae. Pren el nom comú i científic de les distintives franges grogues al costat del cap. El crit fort i clar sovint comença vint o trenta minuts abans de l'alba. Està molt estès per l'est i el sud-est d'Austràlia, en boscos escleròfils oberts des de les dunes costaneres fins a les zones subalpines d'alta altitud, i boscos al llarg de rierols i rius. De bec relativament curt per a un menjamel, es creu que s'ha adaptat a una dieta de mosques, aranyes i escarabats, així com nèctar i pol·len de les flors de plantes com la Banksia i la Grevillea, i fruits tous. Captura insectes en vol, a més d'entre el fullatge dels arbres i arbustos.

Alguns menjamel caragroc són sedentaris, però centenars de milers migren cap al nord entre març i maig per passar l'hivern al sud de Queensland, i tornen al juliol i a l'agost per criar al sud de Nova Gal·les del Sud i Victòria. Formen parelles socialment monògames i ponen dos o tres ous en un delicat niu en forma de copa. La taxa d'èxit pot ser baixa i les parelles nien diverses vegades durant la temporada de cria.

L'hàbitat boscós preferit d'aquesta espècies és vulnerable als efectes de la desforestació, el pasturatge i les males herbes. Com que és comú i molt estès, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) considera que el menjamel caragroc és el que menys preocupa per a la conservació. En algunes zones es considera una plaga en horts.

Descripció

Menjamel caragroc amb el cos parcialment girat cap a la càmera. Una franja groga distintiva corre per sota de l'ull.
Menjamel caragroc, una franja groga distintiva corre per sota de l'ull.

El menjamel caragroc és un ocell de mida mitjana-petita, de color marró grisenc, que pren el nom comú de les franges grogues distintives als costat del cap.[5] Les plomes grogues formen una franja estreta per sobre de la comissura del bec, que s'eixampla i es corba per sota de l'ull per acabar en una petita taca blanca de plomes a les cobertores auriculars. Per sobre de la franja groga hi ha una franja negra que està trencada per una petita taca groga a blanquinosa darrere de l'ull, i a sota hi ha una altra franja negra distintiva que recorre la línia groga. La barbeta, la gola i el pit són d'un color marró grisenc pàl·lid, amb ratlles de gris lleugerament més fosc, i l'abdomen és de color gris clar. La part superior del cos és d'un color marró grisenc fosc a marró oliva. Les vores exteriors de color verd oliva de les rèmiges es combinen per formar un panell color oliva amb l'ala plegada. El bec és negre i lleugerament corbat cap avall, i la comissura és de color crema. Les potes i els peus són de color marró grisenc. L'iris és d'un color blau fosc en els ocells adults i marró en els juvenils. El juvenil és molt similar a l'adult, amb una mica menys de ratlles al pit, una punta marró ataronjada al bec i una comissura més groga; els mascles i les femelles també són similars, i el mascle és lleugerament més gros (de mitjana, 0,8 g més pesat); i al camp no hi ha diferències visibles entre les subespècies. El menjamel caragroc fa una mitjana de 15-17,5 centímetres de longitud, amb una envergadura de 21,5-26 cm i un pes de 12,5-20,5 grams, amb una mitjana de 17 g.[6][7]

Vocalitzacions

És un dels primers ocells que se senten al matí, el menjamel caragroc emet crits plens i forts, i extremadament variats. El mascle canta des d'una perxa durant un màxim d'una hora, començant vint o trenta minuts abans de l'alba.[7] El cant és una sèrie contínua de notes alegres que sonen com a "txick-up, txick-up".[5] El cant de resposta dels ocells veïns és força habitual. El crit territorial, també fet pels oponents durant les baralles, és un "preet" llarg amb una inflexió ascendent. El crit d'alarma és un xiulet fort i trinat. Els crits comuns, que es creu que són crits de contacte, són crits animats de dues notes que es descriuen com a "terric, terric, cr-rook, cr-rook" o "put-put, put-put".[7]

Distribució i hàbitat

Menjamel caragroc equilibrant-se sobre una flor.
El menjamel caragroc es pot veure alimentant-se d'arbustos de jardí.

El menjamel caragroc s'estén per un ampli arc generalment al llarg de la costa des de prop de Cooktown al Far North Queensland, i entre una línia des de Charters Towers al sud fins a Albury i la costa, i després a l'oest fins a la península de Fleurieu i les serralades de Mount Lofty al sud d'Austràlia. S'ha registrat densitats de població des de 0,01 ocells per hectàrea prop d'Armidale a Nova Gal·les del Sud fins a 7,8 ocells per hectàrea a Tarnagulla, Victòria. Durant els mesos d'hivern de juny i juliol, el nombre és generalment menor a Victòria i major a Queensland, després de la migració cap al nord.[7] A tota l'àrea de distribució, el menjamel caragroc es troba en una varietat d'hàbitats: en boscos escleròfils oberts des de dunes costaneres fins a zones subalpines d'alta altitud, i sovint en boscos de ribera. Viu més habitualment en boscos oberts dominats per Corymbia maculata amb escorces de ferro i filamentoses, com ara lEucalyptus crebra i lE. melanophloia, amb un sotabosc lleuger i arbustiu, i menys sovint en boscos secs i oberts i boscos dominats per Angophora, Acacia, Banksia, Casuarina o Callitris, o en boscos alts i oberts d'alta altitud de freixe alpí (Eucalyptus delegatensis) i boscos dominats per E. pauciflora o E. albens. S'ha registrat en brucs costaners quan les banksies estan florint i entre manglars florits. Ocupa zones infestades de males herbes, com ara la ginesta d'escombres (Cytisus scoparius) i les móres, i en zones desenvolupades com ara horts, parcs i jardins, on s'alimenta de fruites i flors cultivades. Es pot trobar en boscos que es regeneren després d'incendis o tala, tot i que és més comú en boscos madurs.[7] Quan es troba en boscos, normalment és a prop del bosc o amb un sotabosc de plantes escleròfiles.[8]

Comportament

Perforant la base d'una flor de Lambertia formosa per alimentar-se de nèctar.

El menjamel caragroc se sol veure sol, en parelles o en petits grups familiars, quan no està en migració.[7] S'alimenta individualment, en parelles o en petits grups de fins a deu ocells, i durant la migració en grups més grans. De vegades s'alimenten en grans estols d'espècies mixtes, compostos predominantment per ocells insectívors.[6]

Migració

Hi ha poblacions residents del menjamel caragroc a tota l'àrea de distribució, però en major part és un migrador estacional, latitudinal i diürn. Durant la tardor (de març a maig), migra cap al nord al llarg de les terres altes i la franja costanera de l'est d'Austràlia fins al sud de Queensland, per tornar a la primavera (d'agost a octubre) del mateix any.[9] Els ocells es mouen habitualment en estols de 10 a 100 ocells, però ocasionalment en grups més grans de 1.000 o més. Els grups poden incloure altres espècies, com ara el menjamel de clatell blanc oriental (Melithreptus lunatus), el menjamel gris (Ptilotula fusca), el frare cridaner (Philemon corniculatus) i el zosterop dorsigrís (Zosterops lateralis). Es desplacen en estols successius a un ritme de fins a diversos milers d'ocells per hora.[7] El mes de maig de 1965 es van registrar més de 100.000 ocells passant per Hastings Point a Nova Gal·les del Sud durant el transcurs d'un sol dia.[10] L'espècie és capaç de detectar camps geomagnètics i els utilitza per orientar-se mentre migra.[11] Els experiments, on es va invertir el component vertical del camp magnètic, indiquen que la brúixola magnètica del menjamel caragroc es basa en la inclinació de les línies de camp i no en la polaritat, és a dir, distingeixen entre la direcció de l'equador i el pol sud, en lloc del nord i el sud.[12] El vol és en una direcció general, però no en línia recta, ja que els estols romanen en zones amb vegetació, franquegen colls i passos de muntanya i voregen les ciutats.[13]

La migració de molts ocells a Austràlia, inclosos els menjamels, s'ha descrit generalment com el fet que es produeix principalment en resposta a estímuls ambientals externs, com ara la disponibilitat d'aliments o una afluència d'aigua.[14] S'ha descobert que el menjamel caragroc té una àmplia gamma de característiques que s'associen més sovint amb els migrants de l'hemisferi nord. Aquestes són un cicle anual d'inquietud migratòria, una orientació adequada a l'estació basada en senyals magnètics, solars i de llum polaritzada, i un programa de migració basat en la brúixola d'inclinació magnètica.[15]

Alimentació

De bec relativament curt per a un menjamel, es creu que el menjamel caragroc s'ha adaptat a una dieta mixta.[7] La dieta consisteix en nèctar, pol·len, fruites, llavors, melassa i insectes. És arborícola, i s'alimenta principalment entre el fullatge i les flors dels arbres, arbustos i vescs, menys sovint a les branques i al tronc dels arbres, i rarament a terra.[16] S'alimenten de nèctar al voltant del 40% del temps i d'insectes al voltant del 60%.[7] S'alimenta d'insectes espigolant, sortint, capturant insectes en vol o explorant les esquerdes de l'escorça. Els insectes que menja són principalment dípters (mosques, mosquits, cucs i mosquits), escarabats i aranyes.[7] Un estudi del pol·len adherit al bec i front dels ocells capturats va trobar que el 70% portava pol·len de la banksia platejada (Banksia marginata), el 61% de la banksia ericifolia i el 22% portava pol·len d'altres plantes de la zona, com ara la banksia oblongifolia, la lambertia formosa i la grevillea mucronulata.

A l'abril i al maig, abans de la migració de tardor, el menjamel caragroc augmenta el consum de nèctar, cosa que fa augmentar la massa corporal. La massa corporal mitjana a finals de tardor de 17,5 grams és un 13% més alta que la mitjana registrada entre gener i abril, i comença la migració amb bones reserves de greix.[17]

Reproducció

Un menjamel caragroc alimentant els seus pollets en un niu en un roser Tres pollets es crien en un niu fràgil en un arbust de jardí.
Un menjamel caragroc alimentant els pollets en un niu en un roser.

El menjamel caragroc es reprodueix en parelles monògames en una temporada de reproducció que s'estén de juliol a març, i els ocells migratoris nien més tard que els sedentaris.[9] Nien solitàriament en territoris polivalents que tots dos pares defensen contra coespecífics i altres espècies, com ara els acantizes, els becs d'espina i els zosterops dorsigrís, tot i que el mascle participa en interaccions més agressives que la femella.[7] En la mateixa temporada de reproducció, les femelles ponen dues o tres postes d'ous, i tornen a niar amb la mateixa parella al mateix territori. S'ha identificat ocells anellats al mateix territori durant períodes de fins a cinc anys.[9]

El niu es construeix als arbustos del sotabosc, relativament a prop del terra. S'ha registrat nius en Coprosma quadrifida, Cassinia, arbres de te (Melaleuca), eucaliptus i acàcies, així com en arbustos de jardí.[7] El niu és una estructura fràgil, en forma de copa, inflada pels costats i més estreta a la vora. La femella construeix el niu, però sovint va acompanyada del mascle mentre recull material per al niu. La majoria dels nius estan construïts amb material verdós, que varia segons la ubicació; a les zones costaneres, l'herba és el material principal; als boscos de muntanya, el niu sovint està cobert de molsa.[7] Es va registrar un ocell volant repetidament entre el niu i un coala a 36 metres de distància i arrencant-li el pèl llarg a prop de les orelles per incorporar-lo al niu.[18][19] Els nius són molt prims, amb els ous visibles a través de les parets semblants a una gasa, i de vegades es desfan. Se sap que es desintegren amb els ous i els pollets caient per la part inferior.[7]

La femella duu a terme la incubació sola.[9] Els ous són ovalats, d'aproximadament 21 mil·límetres de llarg i 14 mil·límetres d'ample, i de color blanc rosat amb taques i taques de color marró vermellós fosc.[20] La mida de la posta varia d'un a tres ous, i els ous triguen unes dues setmanes a descloure. En fer-ho, tots dos pares alimenten els pollets i els eliminen les boletes fecals. Els pollets emplomallen després de tretze dies i abandonen el territori parental després de dues setmanes més. La taxa d'èxit pot ser tan baixa com el 16% dels ous que es converteixen en cries, amb el fracàs del niu, la calor, les pluges fortes, l'activitat humana (inclosa la polvorització amb fungicides i els danys al niu), la destrucció dels ous per paràsits de posta i la depredació per serps, gats i carnissers, tots registrats com a factors que contribueixen al fracàs de cria.[7] Entre les espècies que parasiten els nius del menjamel caragroc hi ha el cucut cua de ventall (Cacomantis flabelliformis), el cucut de matollar (C. variolosus), el cucut pàl·lid (Heteroscenes pallidus), el cucut bronzat lluent (Chalcites lucidus) i el cucut bronzat de Horsfield (C. basalis).[6] El menjamel caragroc torna a fer el niu ràpidament després d'intents de cria reeixits i fallits.[21]

Una anàlisi de paternitat dels pollets de menjamel caragroc va trobar que 10 de 18 pollets van ser engendrats pel mascle de la parella nidificant, amb proves clares de paternitat extraparella en el cas del 44% restant. Això entra en conflicte amb el patró habitual, on la monogàmia genètica està lligada a les característiques d'un fort aparellament social, contribucions paternals essencials a la cria dels pollets i al monomorfisme sexual;[22] característiques que exhibeix el menjamel caragroc, per exemple.

Estat de conservació

S'ha trobat diversos ectoparàsits, que poden afectar la supervivència i l'aptitud reproductiva del menjamel caragroc: els àcars Ptilonyssus meliphagae i P. thymanzae, i les paparres de l'espècie Ixodes.[7]

En general, el menjamel caragroc requereix amplis corredors d'arbres madurs al llarg de les rutes migratòries i boscos florits per niar, per la qual cosa són vulnerables als efectes de la desforestació, el pasturatge i la infestació de males herbes. L'hàbitat forestal que prefereixen es considera una comunitat ecològica en perill d'extinció. Com que és comú i estès, la UICN considera que el menjamel caragroc és el que menys preocupa per a la conservació.[23] Un experiment de camp per determinar si els nius del menjamel caragroc tenien menys èxit en hàbitats fragmentats va trobar que els nius més propers als marges dels boscos en realitat tenien una taxa d'èxit més alta que els més profunds del bosc. Tanmateix, el menjamel caragroc tendeix a niar lluny de la vora de les restes forestals; els experiments amb nius naturals i artificials a diferents distàncies de les zones obertes no van mostrar cap augment en el nombre de depredadors aviars a la vora del bosc. Els resultats de l'experiment de camp no van donar suport a les teories de la "trampa ecològica" i de l'"afluència de depredadors", i contribueixen a la creença que els hàbitats fragmentats poden no ser tan problemàtics com es pensava anteriorment.[24] En algunes zones, l'espècie es considera una plaga a causa de la intrusió en horts i jardins urbans, on malmet la fruita.[5]

Taxonomia i sistemàtica

El menjamel caragroc va ser descrit per primera vegada i classificat al gènere Sylvia per l'ornitòleg John Latham en la seva obra de 1801 "Supplementum Indicis Ornithologici, sive Systematis Ornithologiae".[25][26] L'ornitòleg francès Louis Pierre Vieillot el va descriure com a Melithreptus gilvicapillus el 1817, i el zoòleg anglès George Robert Gray com a Ptilotis trivirgata el 1869.[27]

El menjamel caragroc es va classificar en els gèneres Meliphaga i després Lichenostomus fins al 2011.[27] La delimitació d'aquest últim gènere havia estat sistemàticament controvertida, i les avaluacions de les relacions entre els menjamels del gènere, mitjançant un mostreig dens de taxons i nucleòtids, van confirmar troballes anteriors que Lichenostomus no és monofilètic.[28] Anteriorment s'havien descrit cinc espècies que formen part del subgrup Caligavis, però estudis que utilitzen l'ADN mitocondrial van identificar el menjamel caragroc com el més estretament relacionat amb el menjamel gorjanegra (C. subfrenatus) i el menjamel orellut (C. obscurus) de Nova Guinea; per tant, es van agrupar en el gènere Caligavis. El menjamel embridat (Bolemoreus frenatus) i el menjamel de Hindwood (B. hindwoodi) eren prou diferents per ser classificats en un gènere separat com a Bolemoreus.[29] Un estudi genètic del 2017, utilitzant ADN mitocondrial i nuclear, va trobar que l'avantpassat del menjamel caragroc va divergir de l'avantpassat comú de les altres dues espècies de Caligavis fa uns set milions d'anys.[30]

El maig de 1788, el cirurgià general de Nova Gal·les del Sud, John White, va capturar un exemplar anomenant-lo "papamosques de cara groga" al seu Journal of a Voyage to New South Wales, que es va publicar el 1790.[31] Latham el va anomenar "boscarla de galtes negres".[25] John Gould el va anomenar "menjamel caragroc" el 1848,[32] que s'ha convertit en el nom comú oficial. També es coneix com a "menjamel de boca oberta groga" o "quitchup", en referència al crit característic que té.[7]

Etimologia

El nom genèric Caligavis deriva del llatí «caligo, caliginis» que significa “foscor”; i «avis», “ocell”.[33]

L'epítet específic chrysops deriva de les paraules del grec antic «χρυσος/chrysos» que significa “or” i «ωψ/ōps, ωπος/ōpos», “cara”, en referència a la franja de plomes grogues.[34]

Subespècies

Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen tres subespècies:[35]

  • C. c. barroni (Mathews, 1912) ─ serralada Clarke i l'altiplà d'Atherton a Queensland.[Nota 1]
  • C. c. chrysops (Latham, 1801) ─ sud-est de Queensland fins el sud-est d'Austràlia Meridional.
  • C. c. samueli (Mathews, 1912) ─ serralades Mount Lofty a Austràlia Meridional.

Nota taxonòmica

  1. ↑ C. c. barroni es descriu com a "poc diferenciada" i "possiblement no digna de reconeixement" en el Manual dels ocells del món.[6]

Referències

  1. ↑ «Menjamel caragroc». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 22/04/2022(català)
  2. ↑ Schodde, Richard; Dickinson, Edward C.; Steinheimer, Frank D.; Bock, Walter J. «The date of Latham's Supplementum Indicis Ornithologici: 1801 or 1802?». South Australian Ornithologist, 35, 8, 2010, p. 231–235.
  3. ↑ «Caligavis chrysops (menjamel caragroc)». Avibase. Arxivat de l'original el 2025-01-19. [Consulta: 8 juliol 2026].
  4. ↑ «Caligavis chrysops». GBIF | Global Biodiversity Information Facility. [Consulta: 8 juliol 2026].
  5. 1 2 3 Officer, Hugh R. Australian Honeyeaters. Melbourne, Victoria: The Bird Observers Club, 1965. ISBN 978-0-909711-03-0.
  6. 1 2 3 4 Hoyo, Josep del; Elliott, Andrew; Sargatal, Jordi; Christie, David A.; Bock, Walter Joseph Handbook of the birds of the world. Barcelona: Lynx ed, 2008, p. 597–598. ISBN 978-84-96553-45-3.
  7. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 Higgins, Peter; Peter, J. M.; Steele, W. K.. Handbook of Australian, New Zealand & Antarctic birds. Melbourne ; New York: Oxford University Press, 1990, p. 724–740. ISBN 978-0-19-553068-1.
  8. ↑ Ford, Hugh A.; Paton, D. C. «Resource partitioning and competition in honeyeaters of the genus Meliphaga» (en anglès). Australian Journal of Ecology, 1, 4, 12-1976, p. 281–287. DOI: 10.1111/j.1442-9993.1976.tb01118.x. ISSN: 0307-692X.
  9. 1 2 3 4 Clarke, Michael F.; Schipper, Clinton; Boulton, Rebecca; Ewen, John «The social organization and breeding behaviour of the Yellow‐faced Honeyeater Lichenostomus chrysops – a migratory passerine from the Southern Hemisphere» (en anglès). Ibis, 145, 4, 10-2003, p. 611–623. DOI: 10.1046/j.1474-919X.2003.00203.x. ISSN: 0019-1019.
  10. ↑ Liddy, John «Autumnal Migration of the Yellow-faced Honeyeater» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 66, 2, 10-1966, p. 87–103. DOI: 10.1080/01584197.1966.11797179. ISSN: 0158-4197.
  11. ↑ Munro, Ursula; Wiltschko, Roswitha «Clock-Shift Experiments with Migratory Yellow-Faced Honeyeaters, Lichenostomus Chrysops (Meliphagidae), an Australian Day-Migrating Bird» (en anglès). Journal of Experimental Biology, 181, 1, 01-08-1993, p. 233–244. DOI: 10.1242/jeb.181.1.233. ISSN: 0022-0949.
  12. ↑ Munro, Ursula; Wiltschko, Wolfgang «Magnetic compass orientation in the yellow-faced honeyeater, Lichenostomus chrysops, a day migrating bird from Australia» (en anglès). Behavioral Ecology and Sociobiology, 32, 2, 2-1993, p. 141–145. DOI: 10.1007/BF00164047. ISSN: 0340-5443.
  13. ↑ Wilson, S.J. «Mist netting migrating Yellow-faced Honeyeaters». The Australian Bird Bander, vol.1, 1963, p. 53–59. ISSN: 0004-8747.
  14. ↑ Keast, Allen «Seasonal Movements in the Australian Honeyeaters (Meliphagidae) and Their Ecological Significance» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 67, 3, 5-1968, p. 159–209. DOI: 10.1071/MU967159. ISSN: 0158-4197.
  15. ↑ Munro, Ursula. «Adaptations to a migratory lifestyle: An Australian perspective». Proceedings of the 22nd International Ornithological Congress p. 956–97. BirdLife South Africa, 1999. [Consulta: 9 juliol 2026].
  16. ↑ Bounds, Jenny. «Lone Fuscous and Yellow-faced Honeyeaters keeping company» (PDF). vol.21 (1) p. 14. Canberra Bird Notes, 1996. [Consulta: 9 juliol 2026].
  17. ↑ Munro, Ursula. Avian migration. Berlin ; New York: Springer, 2003, p. 141-154. ISBN 978-3-540-43408-5.
  18. ↑ Cody, Martin L. «Honeyeater Plucks Koala for Nest Material» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 91, 2, 5-1991, p. 125–126. DOI: 10.1071/MU9910125. ISSN: 0158-4197.
  19. ↑ «Honeyeaters Steal Fur from Sleeping Koalas for Their Nests» (en anglès). Audubon, 23-08-2017. [Consulta: 9 juliol 2026].
  20. ↑ Beruldsen, Gordon. A field guide to nests & eggs of Australian birds. Alelaide: Rigby, 1980, p. 371. ISBN 978-0-7270-1202-9.
  21. ↑ Boulton, Rebecca L.; Cassey, Phillip; Schipper, Clinton; Clarke, Michael F. «Nest site selection by yellow‐faced honeyeaters Lichenostomus chrysops» (en anglès). Journal of Avian Biology, 34, 3, 9-2003, p. 267–274. DOI: 10.1034/j.1600-048X.2003.03062.x. ISSN: 0908-8857.
  22. ↑ Ewen, John G.; Ciborowski, Kate L.; Clarke, Rohan H.; Boulton, Rebecca L.; Clarke, Michael F. «Evidence of extra-pair paternity in two socially monogamous Australian passerines: the Crescent Honeyeater and the Yellow-faced Honeyeater» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 108, 2, 6-2008, p. 133–137. DOI: 10.1071/MU07040. ISSN: 0158-4197.
  23. ↑ «Caligavis chrysops: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2018, 07-08-2018. DOI: 10.2305/iucn.uk.2018-2.rlts.t22704052a130247974.en.
  24. ↑ Boulton, Rebecca L.; Clarke, Michael F. «Do yellow-faced honeyeater ( Lichenostomus chrysops ) nests experience higher predation at forest edges?» (en anglès). Wildlife Research, 30, 2, 24-06-2003, p. 119–125. DOI: 10.1071/WR02055. ISSN: 1035-3712.
  25. 1 2 Latham, John; Latham, John; Latham, John; Latham, John. Supplement II to the General synopsis of birds (en anglès). Londres: Printed for Leigh, Sotheby, & Son, York Street, Covent Garden, 1801, p. LIV. DOI 10.5962/bhl.title.49008.
  26. ↑ Schodde, Richard; Dickinson, Edward C.; Steinheimer, Frank D.; Bock, Walter J. «The date of Latham's Supplementum Indicis Ornithologici: 1801 or 1802?» (PDF). vol. 35 (8) p. 231–235. South Australian Ornithologist, 2010. [Consulta: 9 juliol 2026].
  27. 1 2 «Subspecies Caligavis chrysops chrysops (Latham, 1801)». Australian Biological Resources Study. Australian Faunal Directory. Canberra, Australian Capital Territory: Department of the Environment, Water, Heritage and the Arts, Australian Government., 13-10-2014.
  28. ↑ Gardner, Janet L.; Trueman, John W.H.; Ebert, Daniel; Joseph, Leo; Magrath, Robert D. «Phylogeny and evolution of the Meliphagoidea, the largest radiation of Australasian songbirds» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 55, 3, 6-2010, p. 1087–1102. DOI: 10.1016/j.ympev.2010.02.005.
  29. ↑ Nyári, Árpád S.; Joseph, Leo «Systematic dismantlement of Lichenostomus improves the basis for understanding relationships within the honeyeaters (Meliphagidae) and the historical development of Australo-Papuan bird communities» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 111, 3, 9-2011, p. 202–211. DOI: 10.1071/MU10047. ISSN: 0158-4197.
  30. ↑ Marki, Petter Z.; Jønsson, Knud A.; Irestedt, Martin; Nguyen, Jacqueline M.T.; Rahbek, Carsten «Supermatrix phylogeny and biogeography of the Australasian Meliphagides radiation (Aves: Passeriformes)» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 107, 2-2017, p. 516–529. DOI: 10.1016/j.ympev.2016.12.021.
  31. ↑ White, John; Stone, Sarah; Stone, Sarah. Journal of a voyage to New South Wales : with sixty-five plates of nondescript animals, birds, lizards, serpents, curious cones of trees and other natural productions / (en anglès). 1790. London :: Printed for J. Debrett,, 1790, p. 161. DOI 10.5962/bhl.title.101702.
  32. ↑ Elizabeth, Gould,; John, Gould,; Constantine,, Richter, Henry. The birds of Australia (en anglès). v.4 (1848). Biodiversity Heritage Library, 1840, p. làmina 45. DOI 10.5962/bhl.title.105698.
  33. ↑ «The Key to Scientific Names: Caligavis» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 9 juliol 2026].
  34. ↑ «The Key to Scientific Names: chrysops» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 9 juliol 2026].
  35. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Honeyeaters – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.2, 13 abril 2026. [Consulta: 9 juliol 2026].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.