Ocell de tempesta fumat

Infotaula d'ésser viuOcell de tempesta fumat
Oceanodroma markhami Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Envergadura51,5 cm Modifica el valor a Wikidata
Cries1 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou47 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreProcellariiformes
FamíliaHydrobatidae
GènereOceanodroma
EspècieOceanodroma markhami Modifica el valor a Wikidata
(Salvin, 1883) Oceanodroma markhami Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
Oceanodroma markhami
ProtònimCymochorea markhami Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

l'ocell de tempesta fumat[1] (Hydrobates markhami) és un ocell marí de la família dels hidrobàtids (Hydrobatidae) que cria principalment a la Península de Paracas, a Perú, i altres illes properes de Perú i Xile.[2] Es dispersa pels mars del voltant.

Descripció

L'ocell de tempesta fumat és un ocell de tempesta gros i esvelt. Com en altres espècies del mateix gènere, les ales són esveltes amb puntes afilades i amb una flexió diferent del carp (canell). La cua està profundament bifurcada. El plomatge és de color negre a marró sutge amb una brillantor plomissa apagada al cap, coll i mantell. Amb el desgast, el plomatge es torna més marró en general. Una barra de color grisenc en forma de mitja lluna recorre diagonalment la part superior de l'ala interior. Les plomes cobertores per sobre d'aquesta barra solen ser marrons, mentre que les primàries per sota d'ella solen ser negres, donant lloc a un patró d'ala característic de tres colors. L'iris és marró i el bec, les potes i els peus són negres. El bec és més curt que en la majoria d'espècies relacionades, mentre que el tub nasal a la part superior del bec és llarg, arribant fins a la meitat del bec.[3][4][5] Els adults tenen una envergadura entre 49 i 54 cm i mesuren entre 21 i 23 cm des de la punta del bec fins a la punta de la cua.[4] El pes corporal és de 53 g de mitjana.[4][3] Els sexes són iguals sense diferències morfològiques.[3][6]

Ocells similars dins de la mateixa distribució inclouen l'ocell de tempesta negre (Hydrobates melania) i la varietat fosca de ocell de tempesta de Leach (H. leucorhous). És especialment difícil distingir-lo de l'ocell de tempesta negre de mida similar, del qual es diferencia per tenir un tars molt més curt que el peu, i perquè la barra grisa de la part superior de l'ala és més clara i s'acosta més a la vora d'atac de l'ala. L'ocell de tempesta fumat també difereix pel coll més curt i el cap més angular, i per la bifurcació més pronunciada de la cua. Del ocell de la tempesta de Leach, es diferencia per la bifurcació de la cua més pronunciada, les ales més llargues i la mida més grossa. Les diferències en els patrons de vol també ajuden a separar aquestes espècies. L'ocell de tempesta fumat normalment vola tranquil·lament i sovint llisca amb batecs d'ales poc profunds i intermitents, mentre que l'ocell de tempesta negre llisca amb menys freqüència i acostuma a utilitzar batecs d'ales profunds. L'ocell de tempesta fumat també sol volar més d'1 m sobre la superfície de l'oceà, en contrast amb l'ocell de tempesta negre, que normalment vola a menys d'un metre. L'ocell de tempesta de Leach generalment fa batecs d'ales més profunds i el vol és més ondulat.[3][7][4][8]

Els crits de l'ocell de tempesta fumat s'han descrit com una sèrie de "rumrums", "sibilàncies" i "xerrades".[3] Al reproduir un enregistrament de les vocalitzacions dels ocells de tempesta fumat a l'entrada de la cavitat del niu, es va descobrir que els adults dels nius piulaven.[9]

Distribució i hàbitat

L'ocell de tempesta fumat habita a les aigües del corrent de Humboldt a l'oceà Pacífic davant de l'Equador, el Perú i el nord de Xile.[3][10] Com que aquests ocells passen la major part de la seva vida al mar, es considera que són endèmics del corrent de Humboldt.[7][11] Els ocells poden aventurar-se fins al nord fins al sud de Mèxic (18°N); tant al sud fins al centre de Xile (30°S); i tan lluny a l'oest com 118°O. S'ha informat d'albiraments des de fins i tot més al nord, davant de Baixa Califòrnia, però aquests podrien confondre l'ocell de tempesta fumat amb el ocell de tempesta negre.[12][7]

Una enquesta publicada el 2007 va trobar que durant la tardor austral, l'època no reproductiva, la concentració més gran d'ocells es troba just al costat de la cost del Perú entre Guayaquil i Lima. Durant la primavera, aquesta concentració es divideix en dues, amb una concentració just al sud del Perú i al nord de Xile, i una segona concentració aprox. 1.700 km a l'oest. Els adults eren més abundants dins dels 200 km de la costa; els subadults ho eren més a distàncies superiors a 500 km de la costa. Els ocells eren més habituals en aigües relativament poc profundes per sobre de l'escorça continental (la plataforma continental) i menys comuns a les aigües més profundes per sobre de l'escorça oceànica, i més comuns a les zones on l'aigua superficial és més fresca i salada.[7] Com a espècie altament pelàgica, aquesta espècie veu molt rarament des de la costa.[5][4]

Mapa que mostra la costa del Perú i Xile amb codificació de colors que indica les poblacions d'aquest ocell
Mapa que mostra la costa del Perú i Xile amb codificació de colors que indica les poblacions d'aquest ocell

Malgrat la distribució, l'ocell de tempesta fumat només nidifica al Perú i Xile al desert d'Atacama, en cavitats naturals de salnitre (escorça de sal rica en nitrats).[13] Les colònies conegudes tenen una superfície d'entre 33 i 6.100 ha, amb una densitat d'entre 0,5 i 248 nius per hectàrea. Normalment, es troben a 25 km (16 milles nàutiques) del mar, a una altitud de fins a 1.080 m.[3]

Els hàbitats de nidificació són normalment zones planes sense vegetació, però l'any 2021 es va descobrir una colònia (Punta Patache) prop d'un lomas (oasi de boira), sent la primera colònia coneguda associada a vegetació abundant. La ubicació d'una colònia probablement depèn dels corredors de vent favorables on els ocells poden aprofitar els vents mar-terra quan tornen al niu al fer-se fosc i els vents terra-mar quan tornen al mar abans de l'alba.[14]

Ocell de tempesta fumat a la costa del Perú

Com que els ocells només tornen als nius al fer-se de nit i tornen a volar al mar abans de l'alba, la detecció de les colònies reproductores és difícil i la ubicació va estar desconeguda durant molt de temps.[14][3] La primera colònia, a la península de Paracas del Perú, només es va confirmar l'any 1993 i s'estima en 2.300 parelles.[14][15][16] Cinc colònies més, totes al nord de Xile, es van descobrir entre 2013 i 2021.[3][14] L'any 2013 es van produir dos descobriments separats a Xile: un de llocs de nidificació al sud de la vall d'Acha a la província d'Arica i un de l'enregistrament del cant d'un ocell. Després d'exploracions posteriors el novembre de 2013 basades en l'enregistrament,[10][17] es van trobar poblacions de 34.684 nius a Arica, 20.000 nius a Salar Grande i 624 nius a Pampa de la Perdiz al desert d'Atacama al nord de Xile, tal com es va reflectir en un estudi de 2019. Això es va traduir al voltant del 95 % de la població reproductora coneguda en aquell moment. Els autors de l'estudi van assenyalar que hi ha altres dues zones a Xile que podrien albergar colònies basant-se en l'observació de cries a terra; aquestes serien llavors les colònies més meridionals.[9] L'any 2023 es va constatar el primer lloc de reproducció d'aquesta espècie al sud del Perú, a Pampa Pie de Candela.[18]

Comportament i ecologia

Com altres ocells de tempesta, l'ocell de tempesta fumat és probablement monògam. El cicle reproductiu, des de l'arribada a les colònies fins a la sortida de les cries, dura uns cinc mesos. Algunes parelles començaran a reproduir-se molt abans que d'altres; per exemple, en tres colònies (les colònies Paracas, Arica i Salar de Quiña), algunes femelles ponen els ous a l'abril i d'altres ponen els ous fins a l'agost. Això podria conduir a una temporada reproductiva de deu mesos de la colònia en general, en contrast amb la majoria d'altres espècies que formen colònies en què la reproducció està molt més sincronitzada. També hi ha grans discrepàncies entre colònies: en altres tres colònies (les colònies Caleta Buena, Salar Grande i Salar de Navidad), la posta d'ous es produeix molt més tard, entre novembre i probablement febrer. Es desconeixen les causes d'aquestes discrepàncies.[9][3]

Forat del niu a Xile
Sorra amb un forat niu vist des de dalt

Les entrades a les cavitats del niu mesuren de mitjana 9,33 cm de diàmetre, però oscil·len entre 5,5 i 18 cm. La profunditat de les cavitats del niu era normalment superior a 40 cm.[10] Els nius produeixen una forta olor característica que ajuda els investigadors a confirmar que les cavitats dels nius estan en ús.[11][14] Les parelles produeixen un ou per temporada, que es pon al terra nu dins de la cavitat sense cap revestiment.[15][3] Els ous són de color blanc pur sense brillantor[6] i mesuren 32,2 per 24,2 mm (1,27 per 0,95 polzades) de mitjana.[15] L'ou és incubat pels dos progenitors en torns de fins a tres dies, durant els quals l'altra parella s'alimenta al mar. El període mitjà d'incubació va ser de quaranta-set dies a Paracas.[3] Després de l'eclosió del pollet, els pares hi tornen amb menjar cada dos o tres dies. A la colònia Punta Patache, l'ocell de tempesta fumat tendeix a tornar als nius de nit entre les 23:00 i les 01:00 i sortir entre les 04:00 i les 06:00.[14] Les parelles d'una colònia no cooperen en la reproducció.[3]

Després de l'eclosió, a Xile, les cries es desplacen cap al mar després d'una fase de creixement.[19] Els pollets se senten atrets o desorientats per les llums artificials, un fet comú als ocells que nien en caus.[10][20] La muda en adults probablement té lloc entre desembre i maig, mentre que els juvenils probablement muden diversos mesos abans.[5][4] Al mar, els ocells solen trobar-se sols o en petits estols, de vegades amb altres espècies de ocells de tempesta.[3] Normalment no acompanya els vaixells.[4]

Un estudi de 2007 va trobar que una mostra de quinze ocells de tempesta fumat havien consumit els peixos Diogenichthys laternatus i Vinciguerria lucetia, entre altres aliments. Es va trobar que l'ocell de tempesta fumat tenia una diversitat dietètica més baixa que altres petits ocells, encara que la diversitat dietètica era generalment alta entre els petits ocells en comparació amb altres d'analitzats.[21] Un estudi del 2002 va trobar que la dieta principal consistia en peixos com ara l'anxoveta (Engraulis ringens), cefalòpodes (és a dir, el pop Japetella sp.) i crustacis (és a dir, la llagosta pelàgica, Pleuroncodes monodon); al voltant del 10% dels continguts estomacals analitzats suggereixen que també poden ser carronyaires. Basant-se en grans variacions en els tipus d'aliments que consumeix, i la tendència a escorcollar, sembla que l'ocell de tempesta fumat s'alimenta de manera oportunista a prop de la superfície de l'oceà.[22] Segons un estudi de 2007, la proporció d'ocells que s'alimenten o descansen, en comparació amb els que volen en trànsit, va ser significativament més alta a la tardor austral que a la primavera.[7]

Els depredadors d'adults probablement inclouen ocells més grossos com els paràsits (Estercoràrids) i grans gavines. Dues espècies de guineu, la guineu de Sechura (Lycalopex sechurae) i la guineu grisa argentina (L. griseus), són importants depredadors del niu. També se sap que els pollets són depredats per ocells rapinyaires, gossos i la formiga Pheidole chilensis.[3] Un estudi del 2018 va trobar la puça ectoparàsita (Hectopsylla psittaci) en dos ocells de cada deu capturats a la Pampa de Chaca a la regió d'Arica i Parinacota. Tots dos exemplars es van trobar al lorum (la regió entre els ulls i les fosses nasals) de cada ocell. El zopilot capvermell (Cathartes aura) podria haver estat la possible font per a la transició entre hostes, ja que es va observar que tots dos nidificaven a la mateixa colònia.[23]

Estat i conservació

L'any 2019, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) va estimar la població de l'ocell de tempesta fumat entre 150.000 i 180.000 individus, entre 100.000 i 120.000 d'ells madurs.[13] S'ha estimat que la població reproductora mundial és de 58.000 parelles.[24] Una estimació de 2004 va situar la població probablement més de 30.000 individus,[13] i una altra de 2007 la situava entre 806.500 a la primavera austral i 1.100.000 a la tardor austral,[7] i una altra estimació de 2012 la va situar en 50.000 individus en total.[7] La UICN estima que la població de ocell de tempesta fumat està en declivi, tot i que es desconeix la taxa de disminució, ja que no és clar quants joves moren per causes naturals.[13]

Ou dins del niu
Ou dins del niu

Malgrat la gran població, el 2019, la UICN va classificar l'ocell de tempesta fumat com a gairebé amenaçat.[13] Com a mínim des de 2012, l'ocell ha estat classificat com a en perill d'extinció a Xile,[10] i, el 2018, el Ministeri de Medi Ambient de Xile (MMA) va classificar l'ocell com a en perill d'extinció.[25][26] A l'Equador, a partir del 2019, el Ministeri de Medi Ambient de l'Equador classifica l'espècie com a gairebé en perill d'extinció.[27]

Amenaces

Les principals amenaces per a aquesta espècie són la destrucció de l'hàbitat per la mineria de salnitre, així com la contaminació lumínica. L'explotació de salnitre destrueix directament els forats dels nius i ha estat responsable de la pèrdua de molts hàbitats de reproducció.[13] La contaminació lumínica per les mines, les ciutats properes i les carreteres provoca mortalitats importants, ja que els joves són atrets o desorientats per les llums artificials en el seu primer vol al mar. Els ocells esgotats xoquen amb edificis o terrenys propers a les llums, cosa que s'ha anomenat "fallout".[11][28] Aquests ocells caiguts sovint són predats pels zopilots (gènere Cathartes) després de l'alba.[9] Un estudi del 2019 calcula que almenys 20.000 cries moren cada any a causa de les llums artificials, que podrien representar un terç de les cries de tota la població.[9] Una empresa minera va informar que 3.300 criatures havien quedat a terra a causa de la il·luminació durant un període de tres mesos.[11]

L'ocell de tempesta fumat també està amenaçat per altres impactes del desenvolupament humà al desert d'Atacama.[11][13] Les amenaces reportades inclouen noves construccions i desenvolupament, especialment de línies elèctriques, parcs d'energia solar, parcs eòlics i carreteres, que poden destruir l'hàbitat de reproducció; escombraries a les carreteres i abocadors propers a les colònies, que poden atreure depredadors o ser arrossegats pel vent per quedar atrapats i possiblement bloquejar les entrades als forats dels nius; i activitats militars dins de les colònies.[9][13] S'ha observat petjades de bulldozer, de gossos i un campament de treballadors de la construcció de carreteres prop de les zones de nidificació properes a Arica.[10] Un estudi del 2023 va trobar que 16 de les 25 cries i tots els ocells de tempesta fumats adults examinats a Xile tenien restes fetes per l'home (com plàstic, cautxú i cotó) en el tracte digestiu, cosa que va generar preocupació a causa de l'impacte conegut dels residus en la salut d'altres espècies marines.[29]

L'ocell de tempesta fumat és especialment sensible als efectes del canvi climàtic perquè depèn dels dipòsits de salnitre com a hàbitat de reproducció: atès que els dipòsits de salnitre tenen una distribució limitada, hi haurà relativament poques àrees de reproducció alternatives en cas que les ocupades actualment no siguin adequades. Una simulació del 2021 va mostrar que el 2080, els canvis de temperatura comportarien una reducció moderada de l'hàbitat de reproducció potencial en condicions climàtiques benignes i una gran reducció en condicions climàtiques severes. Els autors van advertir que la simulació no té en compte la pèrdua d'hàbitat a causa del desenvolupament humà, de manera que es pot esperar que la pèrdua d'hàbitat real sigui encara més severa.[30]

Esforços de conservació

Ocell rescatat que havia estat atret o desorientat per les llums de la ciutat prop d'Iquique, Xile
Ocell rescatat que havia estat atret o desorientat per les llums de la ciutat prop d'Iquique, Xile

Els esforços de conservació s'han descrit com a desafiants i, a partir del 2021, les iniciatives van ser finançades principalment per American Bird Conservancy. Per a Xile, un estudi de 2021 va criticar que la legislació ambiental existent és "dèbil, afavoreix la productivitat industrial i és insuficient per preservar els ocells de tempesta del desert d'Atacama".[28] Els esforços de conservació realitzats pel Ministeri d'Agricultura de Xile inclouen el rescat d'ocells caiguts, inclosos 2.000 individus el 2018.[19]

L'estudi de 2021 va suggerir sis prioritats de gestió per protegir els ocells de tempestes del desert d'Atacama, inclosa la protecció formal de les colònies; regulació de projectes d'infraestructures i altres activitats humanes per prevenir l'impacte a les colònies; avaluacions ambientals més estrictes per als projectes de desenvolupament planificats que puguin afectar les zones de reproducció; la reducció de la contaminació lumínica i la mitigació dels seus impactes; cooperació internacional; i investigacions posteriors.[28] Altres autors també van subratllar la importància de més investigació per a esforços de conservació efectius.[11][3] Les prioritats d'investigació suggerides inclouen el descobriment de totes les colònies de cria, el mapatge de les rutes de vol entre les colònies i el mar, el cartografia de les zones d'alimentació al mar per mitigar possiblement l'impacte de la sobrepesca i el seguiment de la mida de les poblacions.[3]

Taxonomia

L'ornitòleg Osbert Salvin va descriure per primera vegada l'ocell de tempesta fumat com Cymochorea markhami el 1883.[6][31] L'espècie rep el nom d'Albert Hastings Markham, un explorador i oficial naval britànic que va recollir l'espècimen tipus a la costa del Perú.[3] El 1931, l'ornitòleg James L. Peters va pensar que l'ocell era la mateixa espècie que el ocell de tempesta de Tristram (Oceanodroma tristrami), encara que tots dos es van diferenciar més tard per la mida del tars (la "cama inferior" d'un ocell).[6][32] Posteriorment, l'ocell de tempesta fumat va ser considerat durant molts anys un membre del gènere Oceanodroma.[3] El 1972, l'ornitòleg Reginald Wagstaffe va considerar que el ocell de la tempesta de Tristram era una subespècie de l'ocell de tempesta fumat, encara que investigacions posteriors els van reconèixer com a espècies diferents.[33]

El 2004 i el 2017, les anàlisis genètiques van trobar que el gènere Oceanodroma s'havia de fusionar amb Hydrobates, perquè es va trobar que l'única espècie d'Hydrobates, l'ocell de tempesta europeu (H. pelagicus), es trobava interrelacionat amb Oceanodroma (és a dir, algunes espècies d'Oceanodroma estan més relacionades amb l'ocell de tempesta europeu que no pas amb altres espècies dins d'Oceanodroma.[34][35]

El nom Hydrobates va ser introduït per l'ornitòleg Friedrich Boie l'any 1822 i, per tant, té prioritat sobre Oceanodroma, que va ser introduït per l'ornitòleg Ludwig Reichenbach el 1853. En conseqüència, totes les espècies d'Oceanodroma van ser transferides a Hydrobates, inclòs l'ocell de tempesta fumat, que va ser acceptat per la Unió Internacional d'Ornitòlegs[36][37] Els autors de l'estudi genètic de 2004 van suggerir que l'espècie antigament a Oceanodroma s'hauria de dividir en gèneres més petits, situant l'ocell de tempesta fumat i els parents més propers a Cymochorea, però això no ha estat seguit per estudis posteriors.[34][3]

Una anàlisi genètica de Wallace et al. el 2017 va trobar que l'ocell de tempesta fumat era espècie germana de l'ocell de tempesta negre.[35] Això va ser qüestionat posteriorment per Alvaro Jaramillo, que va argumentar que Wallace i els seus col·legues van confondre un exemplar de l'ocell de tempesta negre amb el fumat. Per tant, les relacions de l'ocell de tempesta fumat amb altres membres del mateix gènere encara no estan clares.[3]

El cladograma següent mostra els resultats de l'estudi de 2017.[35]

Hydrobates



Ocell de tempesta de Cap Verd (H. jabejabe)

Ocell de tempesta de Monteiro (H. monteiroi)


Ocell de tempesta de Matsudaira (H. matsudairae)

Ocell de tempesta de Swinhoe (H. monorhis)

Ocell de tempesta de Tristram (H. tristrami)


Ocell de tempesta de Leach (H. leucorhous)

Ocell de tempesta de collar (H. hornbyi)

Ocell de tempesta cendrós (H. homochroa)



Ocell de tempesta negre (H. melania)

Ocell de tempesta fumat (H. markhami)

Ocell de tempesta menut (H. microsoma)

Ocell de tempesta de les Galápagos (H. tethys)

Ocell de tempesta europeu (H. pelagicus)

Ocell de tempesta cuaforcat (H. furcatus)





La família dels hidrobàtids, ocells de tempesta del nord, és un grup d'ocells marins molt adaptats als ambients marins. Actualment, es reconeix Hydrobates com l'únic gènere; les divuit espècies es troben predominantment a l'hemisferi nord. Es diferencien dels oceanítids, els homòlegs del sud o ocells de tempesta australs, per tenir ales proporcionalment més llargues i cap i potes més curts. Els fòssils de ocells de tempesta són rars, però s'ha trobat en dipòsits del Miocè superior a Califòrnia;[38] en aquest moment, els hidrobàtids probablement havien radiat àmpliament.[39] Ambdues famílies de ocells de tempesta estan en perill a escala mundial, la UICN classifica el 48% de les espècies com a "gairebé amenaçades" o pitjor.[40] L'ocell de tempesta fumat es reprodueix en hàbitats extrems al desert d'Atacama; aquesta ecologia de cria es comparteix amb l'ocell de tempesta d'Elliot (Oceanites gracilis) i l'ocell de tempesta de collar (Hydrobates hornbyi).[28]

No s'ha identificat subespècies separades, però un estudi del 2019 va suggerir que en el futur, la diferència en el temps de reproducció entre poblacions podria provocar una especiació al·locrònica (especiació que es produeix a causa de diferents temps de reproducció entre poblacions d'una espècie).[9][3] Un estudi de 2023 va trobar que hi havia tres clades genètics ben definits de l'ocell de tempesta fumat, que reflectien les colònies Paracas, Arica i Salar Grande.[30] L'investigador Rodrigo Barros i els seus col·legues van descriure l'ocell com "un dels ocells marins menys coneguts del món" el 2019.[9]

Referències

  1. ↑ «Ocell de tempesta fumat». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 6 novembre 2025].(català)
  2. ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 6 novembre 2025].
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 Drucker, Jacob; Jaramillo, Alvaro. Markham's Storm-Petrel (Oceanodroma markhami) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.maspet.01.
  4. 1 2 3 4 5 6 7 Onley, Derek; Scofield, Richard Paul. Field guide to the albatrosses, petrels and shearwaters of the world. Londres: Christopher Helm, 2007, p. 232–234. ISBN 978-0-7136-4332-9.
  5. 1 2 3 Howell, Steve N. G.; Patteson, J. Brian; Shearwater, Debra. Petrels, albatrosses, and storm-petrels of North America: a photographic guide. Princeton [N.J.]: Princeton University Press, 2012, p. 427–430. ISBN 978-0-691-14211-1.
  6. 1 2 3 4 Murphy, Robert Cushman; Jaques, Francis Lee. Oceanic birds of South America : a study of species of the related coasts and seas, including the American quadrant of Antarctica, based upon the Brewster-Sanford collection in the American Museum of Natural History. Nova York: Macmillan Co. : American Museum of Natural History, 1936, p. 739–741.
  7. 1 2 3 4 5 6 7 Spear, Larry B.; Ainley, David G. «Storm-Petrels of the Eastern Pacific Ocean: Species Assembly and Diversity along Marine Habitat Gradients». Ornithological Monographs, 62, 1-2007, p. iii–77. DOI: 10.2307/40166847.
  8. ↑ Everett, William T.; Bedolla-Guzmán, Yuliana R.; Ainley, David G. Black Storm-Petrel (Hydrobates melania) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2021-08-18. DOI 10.2173/bow.bkspet.01.1.
  9. 1 2 3 4 5 6 7 8 Barros, Rodrigo; Medrano, Fernando; Norambuena, Heraldo V.; Peredo, Ronny; Silva, Rodrigo «Breeding Phenology, Distribution and Conservation Status of Markham's Storm-Petrel Oceanodroma markhami in the Atacama Desert». Ardea, 107, 1, 08-05-2019, p. 75. DOI: 10.5253/arde.v107i1.a1. ISSN: 0373-2266.
  10. 1 2 3 4 5 6 Torres-Mura, Juan C; Lemus, Marina L «Breeding of Markham's Storm-Petrel (Oceanodroma markhami, Aves: Hydrobatidae) in the desert of northern Chile» (en anglès). Revista chilena de historia natural, 86, 4, 12-2013, p. 497–499. DOI: 10.4067/S0716-078X2013000400013. ISSN: 0716-078X.
  11. 1 2 3 4 5 6 Gilman, Sarah «The Storm Petrel Is the Master of Extremes» (en anglès). The Atlantic. Arxivat de l'original el 2020-05-11.
  12. ↑ King, Warren B. «Pelagic studies of seabirds in the central and eastern Pacific Ocean» (en anglès). Smithsonian Contributions to Zoology, 158, 1974, p. 1–277. DOI: 10.5479/si.00810282.158.
  13. 1 2 3 4 5 6 7 8 «Hydrobates markhami: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2019, 09-08-2019. DOI: 10.2305/iucn.uk.2019-3.rlts.t22698543a156377889.en..
  14. 1 2 3 4 5 6 Carevic, Felipe S.; Sielfeld, Walter; Alarcón, Elena; del Campo, Alejandro «Discovery of a new colony and nest attendance patterns of two Hydrobates storm-petrels in the Atacama Desert of northern Chile» (en anglès). The Wilson Journal of Ornithology, 135, 3, 9-2023, p. 413–420. DOI: 10.1676/22-00109. ISSN: 1559-4491.
  15. 1 2 3 Jahncke, Jamie. «Primer informe del área de anidación de la golondrina de tempestad negra Oceanodroma markhami (Salvin, 1883)» (PDF) (en castellà). Memorias X Congreso Nacional de Biología [First report of the nesting area of Markham's storm petrel Oceanodroma markhami (Salvin, 1883)] p. 339–343. Castillo de Maruenda, E. (ed.)., 1993. [Consulta: 6 novembre 2025].
  16. ↑ Jahncke, Jamie «Biología y conservación de la golondrina de tempestad negra Oceanodroma markhami (Salvin 1883) en la península de Paracas, Perú» (en castellà). Informe Técnico. APECO [Lima], 1994.
  17. ↑ Schmitt, F.; Rodrigo, B.; Norambuena, H. «Markham's storm petrel breeding colonies discovered in Chile» (PDF). vol.17 p. 5–10. Neotropical Birding, 2015. Arxivat de l'original el 2023-11-18. [Consulta: 6 novembre 2025].
  18. ↑ Gallardo, Benjamín; Vizcarra, Jhonson K.; Peredo, Ronny; Gutiérrez, Pablo; Contardo, Nelson «Descubrimiento del primer sitio de reproducción de Golondrina de Mar Negra (Hydrobates markhami) en el extremo sur del Perú». El Hornero, 38, 2, 01-12-2023, p. 63–69. DOI: 10.56178/eh.v38i2.1438. ISSN: 1850-4884.
  19. 1 2 Yáñez, Cecilia «La triste historia de la golondrina de mar que se está perdiendo en la ciudad - La Tercera» (en castellà). La Tercera, 21-04-2019. Arxivat de l'original el 2020-03-02.
  20. ↑ Rodríguez, Airam; Holmes, Nick D.; Ryan, Peter G.; Wilson, Kerry‐Jayne; Faulquier, Lucie «Seabird mortality induced by land‐based artificial lights» (en anglès). Conservation Biology, 31, 5, 10-2017, p. 986–1001. DOI: 10.1111/cobi.12900. ISSN: 0888-8892.
  21. ↑ Spear, Larry; Ainley, David; Walker, William. «Foraging Dynamics of Seabirds in the Eastern Tropical Pacific Ocean» (PDF). vol.1 p. 43, 73.. Studies in Avian Biology. 35. Cooper Ornithological Society, 2007. Arxivat de l'original el 2020-06-08. [Consulta: 6 novembre 2025].
  22. ↑ García-Godos, Ignacio; Goya, Elisa; Jahncke, Jamie. «The Diet of Markham's Storm Petrel Oceanodroma markhami on the Central Coast of Peru» (PDF). vol.30 (2) p. 77, 79, 81–82. Marine Ornithology, 2002. Arxivat de l'original el 2023-12-09. [Consulta: 6 novembre 2025].
  23. ↑ Cerpa, Patrich; Medrano, Fernando; Peredo, Ronny. «Saltos del desierto al mar: presencia de la pulga Hectopsylla psittaci en la golondrina de mar negra (Oceanodroma markhami) en el norte de Chile» (en castellà). vol.24 (1) p. 40–42. Revista Chilena de Ornitología, 2018. [Consulta: 6 novembre 2025].
  24. ↑ Medrano, Fernando; Silva, Rodrigo; Barros, Rodrigo; Terán, Daniel; Peredo, Ronny; et al. «Nuevos antecedentes sobre la historia natural y conservación de la golondrina de mar negra (ocenodroma markhami) y la golondrina de mar de collar (ocenodroma hornbyi) en Chile» (en castellà). vol.25 (1). Revista Chilena de Ornitología, 2019. Arxivat de l'original el 2020-06-06. [Consulta: 6 novembre 2025].
  25. ↑ «Resolución exenta n° 1113: Da inicio al proceso de el aboración del plan de recuperación, conservación y gestión de las golondrinas del mar del norte de chile» (en castellà). Ministerio del Medio Ambiente, 11-09-2019. Arxivat de l'original el 2020-06-07. [Consulta: 6 novembre 2025].
  26. ↑ «SAG inició campaña de difusión para rescate de golondrinas de mar negra | Diario Longino» (en castellà). Arxivat de l'original el 2020-06-06. [Consulta: 6 novembre 2025].
  27. ↑ «Charles Darwin Foundation – Lista roja de aves del Ecuador» (en castellà). [Consulta: 6 novembre 2025].
  28. 1 2 3 4 Norambuena, Heraldo V.; Medrano, Fernando; Barros, Rodrigo; Silva, Rodrigo; Peredo, Ronny «More than just the driest desert in the world: a long and uncertain battle to conserve the storm petrels of the Atacama Desert» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 121, 3, 03-07-2021, p. 267–269. DOI: 10.1080/01584197.2021.1900742. ISSN: 0158-4197.
  29. ↑ Medrano, Fernando; Vargas, Macarena; Terán, Daniel; Flores, Marlene; Álvarez, Giannira «Ingestion of Man-made Debris by Markham's Storm Petrel Hydrobates markhami». Marine Ornithology, 51, 2, 10-2023. DOI: 10.5038/2074-1235.51.2.1535. ISSN: 1018-3337.
  30. 1 2 Norambuena, Heraldo V.; Rivera, Reinaldo; Barros, Rodrigo; Silva, Rodrigo; Peredo, Ronny «Living on the edge: genetic structure and geographic distribution in the threatened Markham’s Storm-Petrel ( Hydrobates markhami )» (en anglès). PeerJ, 9, 24-12-2021. e12669. DOI: 10.7717/peerj.12669. ISSN: 2167-8359. PMC: 8711276. PMID: 35036151.
  31. ↑ Salvin, Osbert. «Part.3». A: List of the birds collected by Captain A. H. Markham on the west coast of America. 1883. Londres: Proceedings of the Zoological Society of London, 1883, p. 419–432 [430] (Salvin, Osbert (1883). "List of the birds collected by Captain A. H. Markham on the west coast of America". Proceedings of the Zoological Society of London. 1883 (Part 3): 419–432 [430]).
  32. ↑ Mayr, Ernst. Check-list of birds of the world. v.1. 2a. ed.. Cambridge: Museum of Comparative Zoology, 1979, p. 73-74 [Consulta: 6 novembre 2025].
  33. ↑ Christidis, Les; Boles, Walter. Systematics and taxonomy of Australian birds. Collingwood, Vic: CSIRO Pub, 2008, p. 82. ISBN 978-0-643-06511-6.
  34. 1 2 Penhallurick, John; Wink, Michael «Analysis of the taxonomy and nomenclature of the Procellariiformes based on complete nucleotide sequences of the mitochondrial cytochrome b gene» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 104, 2, 6-2004, p. 125–147. DOI: 10.1071/MU01060. ISSN: 0158-4197.
  35. 1 2 3 Wallace, S.J.; Morris-Pocock, J.A.; González-Solís, J.; Quillfeldt, P.; Friesen, V.L. «A phylogenetic test of sympatric speciation in the Hydrobatinae (Aves: Procellariiformes)» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 107, 2-2017, p. 39–47. DOI: 10.1016/j.ympev.2016.09.025.
  36. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Petrels, albatrosses – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 6 novembre 2025].
  37. ↑ Chesser, R Terry; Burns, Kevin J; Cicero, Carla; Dunn, Jon L; Kratter, Andrew W «Sixtieth Supplement to the American Ornithological Society’s Check-list of North American Birds» (en anglès). The Auk, 136, 3, 28-08-2019. DOI: 10.1093/auk/ukz042. ISSN: 0004-8038.
  38. ↑ C., Carboneras. Family Hydrobatidae (Storm-petrels). Vol.1. Barcelona: Lynx Edicions, 1992, p. 258–271 [258–259] (Handbook of the birds of the world). ISBN 978-84-87334-10-8.
  39. ↑ WARHAM, JOHN. Evolution and Radiation (en anglès). Elsevier, 1996, p. 474–505. DOI 10.1016/B978-012735415-6/50011-9. ISBN 978-0-12-735415-6.
  40. ↑ Winkler, David W.; Billerman, Shawn M.; Lovette, Irby J. Northern Storm-Petrels (Hydrobatidae) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.hydrob1.01.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.