Hydrobates

Infotaula d'ésser viuHydrobates Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreProcellariiformes
FamíliaHydrobatidae
GènereHydrobates Modifica el valor a Wikidata

Hydrobates són ocells marins pelàgics del gènere de la família Hydrobatidae, que forma part de l'ordre dels procel·lariiformes. Són coneguts com els ocells de tempesta septentrionals. La família estava agrupada amb els ocells de tempesta australs (Oceanitidae) similars en el conjunt de ocells de tempesta, però es van separar ja que no estan estretament relacionades.[1] Aquestes ocells marins més petits s'alimenten de crustacis planctònics i peixos petits que recullen de la superfície, normalment mentre volen. El vol és ràpid i de vegades semblant al dels ratpenats.

Els ocells de tempesta septentrionals es troben a l'hemisferi nord, tot i que algunes espècies al voltant de l'equador s'endinsen cap al sud. Són estrictament pelàgics, i només arriben a terra en època de reproducció. En el cas de la majoria de les espècies, se sap poc del comportament i distribució al mar, on poden ser difícils de trobar i més difícils d'identificar. Nien en colònies, mostrant una forta filopatria a les colònies natals i llocs de nidificació. La majoria de les espècies nien en esquerdes o caus, i totes les espècies menys una assisteixen les colònies de cria per la nit. Les parelles formen vincles monògams a llarg termini i comparteixen les tasques d'incubació i d'alimentació dels pollets. Com moltes espècies d'ocells marins, la nidificació és molt prolongada, amb una incubació que pot trigar fins a cinquanta dies i uns altres setanta dies després de la posta.

Diverses espècies de ocells de tempesta estan amenaçades per les activitats humanes. Possiblement l'ocell de tempesta de Guadalupe (H. macrodactylus), s'hagi extingit però falta certificar-ho. Les principals amenaces per als ocells de tempesta són les espècies introduïdes, particularment els mamífers, a les colònies de cria; molts ocells de tempesta nien habitualment en illes aïllades sense mamífers i no poden fer front a depredadors com rates i gats salvatges.

Morfologia i vol

Inusualment per als Hydrobatidae, l'ocell de tempesta cuaforcat té un plomatge totalment gris.
Inusualment per als Hydrobatidae, l'ocell de tempesta cuaforcat té un plomatge totalment gris.

Els ocells de tempesta septentrionals són els més petits de tots els ocells marins, amb una mida que oscil·la entre els 13 i els 25 cm de longitud. Els hydrobàtids tenen les ales més llargues que els ocells de tempesta australs, cues forcades o en forma de falca i potes més curtes. Les potes de tots els ocells de tempesta són proporcionalment més llargues que les d'altres procel·lariiformes, però són molt febles i no poden suportar el pes de l'ocell durant més d'unes quantes passes.[2]

Tots els hidrobàtids, excepte dos, són majoritàriament de color fosc amb quantitats variables de blanc a la gropa. Dues espècies tenen el plomatge completament diferent: l'ocell de tempesta de collar (H. hornbyi), que té la part inferior i marques facials blanques, i l'ocell de tempesta cuaforcat (H. furcatus), que té el plomatge gris pàl·lid.[3] Aquest és un grup notòriament difícil d'identificar al mar. Onley i Scofield (2007) afirmen que molta informació publicada és incorrecta i que les fotografies dels principals llibres i llocs web d'ocells marins sovint atribueixen incorrectament les espècies. Els mateixos investigadors també afirmen que diverses llistes nacionals d'ocells inclouen espècies que s'ha identificat incorrectament o s'ha acceptat amb proves insuficients.[4]

Up and down! - up and down!
From the base of the wave to the billow’s crown,
And amidst the flashing and feathery foam
The stormy petrel finds a home, -
A home, if such a place may be
For her who lives on the wide, wide sea.

O’er the deep! - o’er the deep!
Where the whale and the shark and the sword-fish sleep, -
Outflying the blast and the driving rain,
The petrel telleth her tale — in vain;
Yet he ne’er falters, - so, petrel, spring
Once more o’er the waves on thy stormy wing!

“
”
—Del poema "The Stormy Petrel" de Barry Cornwall[5]

Els ocells de tempesta utilitzen una varietat de tècniques per ajudar-se en el vol. La majoria de les espècies s'alimenten ocasionalment fent piruetes a la superfície, mantenint i movent els peus a la superfície de l'aigua mentre es mantenen estables per sobre de l'aigua. Es mantenen estacionaris surant amb un aleteig ràpid o usant el vent per ancorar-se a lloc.[6] Tanmateix, aquest mètode de vol d'alimentació és més usat pels ocells de tempesta australs (Oceanitidae). Els ocells de tempesta septentrionals també usen el vol dinàmic, planejant sobre els fronts d'ona obtenint energia del gradient vertical del vent.[7][8]

Distribució i moviments

Els Hydrobatidae es troben principalment a l'hemisferi nord.[9]

Diverses espècies de ocells de tempesta septentrionals emprenen migracions després de la temporada de cria, de diferents longituds; llargues, com l'ocell de tempesta de Swinhoe (H. monorhis), que cria al Pacífic occidental i migra a l'oceà Índic occidental;[10] o més curtes, com l'ocell de tempesta negre (H. melania), que nia al sud de Califòrnia i migra per la costa de l'Amèrica Central fins al sud de Colòmbia.[11] Es creu que algunes espècies, com l'ocell de tempesta de Tristram (H. tristrami), són essencialment sedentàries i no emprenen cap migració lluny de les illes de cria.[9]

Ecologia

Dieta

La dieta de moltes espècies de ocells de tempesta és poc coneguda a causa de les dificultats en la investigació; en general, es creu que es concentra en els crustacis.[9] Moltes espècies també s'alimenten de peixos petits, gotes d'oli i mol·luscs. Se sap que algunes espècies són força més especialitzades; se sap que l'ocell de tempesta dorsigrís (Garrodia nereis) es concentra en les larves de percebes.[12]

Gairebé totes les espècies s'alimenten a la zona pelàgica. Tot i que els ocells de tempesta són capaços de nedar bé i sovint formen basses a la superfície de l'aigua, no s'alimenten de l'aigua. En canvi, l'alimentació sol tenir lloc en vol, amb ocells que suren per sobre o "caminen" per la superfície (vegeu la morfologia) i arrabassen petits trossos. Rarament, les preses s'obtenen fent immersions poc profundes sota la superfície.[2]

Com molts ocells marins, els ocells de tempesta s'associen amb altres espècies d'ocells marins i espècies de mamífers marins per ajudar-los a obtenir aliment. Poden beneficiar-se de les accions dels depredadors que bussegen, com ara les foques i els pingüins, que empenyen les preses cap a la superfície mentre cacen i això permet que els ocells de tempesta que s'alimenten a la superfície hi arribin.[13]

Reproducció

Pollet d'un ocells de tempesta cuaforcat
Pollet d'un ocells de tempesta cuaforcat

Els ocells de tempesta nien en colònies, principalment a les illes, tot i que algunes espècies crien al continent, particularment a l'Antàrtida. Els llocs de nidificació s'atenen a la nit per evitar els depredadors;[14] l'ocell de tempesta de les Galápagos (H. tethys) que nien a les Illes Galápagos són l'excepció a aquesta regla i assisteixen als llocs de nidificació durant el dia.[15] Els ocells de tempesta mostren alts nivells de filopatria, tornant a les colònies natals per reproduir-se. En un cas, un ocell de tempesta de Madeira (H. castro) va ser capturat com a adult a 2 m del cau natal.[16]

Els ocells de tempesta nien en caus excavats a terra o sorra, o en petites esquerdes a les roques i tarteres. La competència pels llocs de nidificació és intensa a les colònies on els ocells de tempesta competeixen amb altres ocells de tempesta, i s'ha comprovat que les baldrigues maten ocells de tempesta per ocupar els seus caus.[17] Les colònies poden ser extremadament grans i denses, amb densitats de fins a 8 parelles/m² per a l'ocell de tempesta de les Galápagos i s'ha registrat colònies de 3,6 milions de l'ocell de tempesta de Leach.[18]

Anatomia del sistema digestiu dels ocells. El proventrícul es troba al principi del tracte digestiu i està associat amb el pedrer ("gizzard").
Anatomia del sistema digestiu dels ocells. El proventrícul es troba al principi del tracte digestiu i està associat amb el pedrer ("gizzard").

Els ocells de tempesta són monògams i formen vincles de parella a llarg termini que duren diversos anys. Estudis de paternitat mitjançant empremtes dactilars d'ADN han demostrat que, a diferència de molts altres ocells monògams, la infidelitat (aparellament fora de la parella) és molt rara.[19] Com passa amb els altres procel·lariiformes, una parella pon un sol ou durant la temporada de cria; si la posta falla, normalment no s'intenta tornar a pondre (encara que passa rarament). Ambdós sexes incuben en torns de fins a sis dies. L'ou desclou després de 40 o 50 dies; les cries són incubades contínuament durant uns set dies més abans de ser deixades soles al niu durant el dia i alimentades per regurgitació a la nit. Els àpats que s'alimenten al pollet pesen al voltant del 10-20% del pes corporal dels pares i consisteixen tant en preses com en oli de l'estómac. L'oli de l'estómac és un oli ric en energia (el seu valor calòric és d'unes 9,6 kcal/g) originat per preses parcialment digerides en una part de l'intestí anterior coneguda com a proventrícul.[20] En convertir parcialment les preses en oli estomacal, els ocells de tempesta poden maximitzar la quantitat d'energia que reben els pollets durant l'alimentació, un avantatge per a les ocells marins de mida petita que només poden fer una sola visita al pollet durant un període de 24 hores (a la nit).[21] L'edat típica a la qual els pollets volen depèn de l'espècie, i oscil·la entre els 50 i els 70 dies. El temps que triguen a descloure i criar les cries és llarg per a la mida de l'ocell, però és típic dels ocells marins, que en general compleixen la teoria de la selecció r/K, viuen molt més temps, retarden la reproducció durant més temps i inverteixen més esforç en menys cries.[22] Les cries abandonen els caus al voltant dels seixanta-dos dies. Són independents gairebé de seguida i es dispersen ràpidament a l'oceà. Tornen a la colònia original després de 2 o 3 anys, però no es reproduiran fins als quatre anys com a mínim. S'ha comprovat que els ocells de tempesta viuen fins a trenta anys.[23]

Amenaces i conservació

El declivi de l'ocell de tempesta cendrós ha portat a ser declarat espècie en perill d'extinció per la UICN.
El declivi de l'ocell de tempesta cendrós ha portat a ser declarat espècie en perill d'extinció per la UICN.

Diverses espècies de ocells de tempesta estan amenaçades per les activitats humanes.[24] L'ocell de tempesta de Guadalupe no s'ha observat des del 1906 i la majoria de les autoritats el consideren extingit. Una espècie (l'ocell de tempesta cendrós) està catalogada com a en perill d'extinció per la UICN a causa d'un descens del 42% en vint anys.[25] Pel que fa a l'ocell de tempesta de collar, la primera colònia d'aquest ocell marí que es va trobar va ser descoberta l'abril de 2017.[26]

Els ocells de tempesta s'enfronten a les mateixes amenaces que altres ocells marins; en particular, estan amenaçats per espècies introduïdes. L'ocell de tempesta de Guadalupe va ser conduït a l'extinció pels gats salvatges,[27] i els depredadors introduïts també han estat responsables del descens d'altres espècies. La degradació de l'hàbitat, que limita les oportunitats de nidificació, causada per les cabres i els porcs introduïts, també és un problema, sobretot si augmenta la competència dels ocells de tempesta més agressius.[28]

Sembla que el nom comú "ocell de tempesta" és una referència a l'hàbit d'amagar-se a sotavent dels vaixells o que solen aproximar-se a la costa i són vistos amb més facilitat quan hi ha tempestes.[29] Els primers mariners anomenaven aquests ocells "pollets de la Mare Carey" perquè es creia que avisaven de les tempestes que s'acostaven; aquest nom es basa en una forma corrupta de Mater Cara, un nom de la Mare de Déu.[30]

Up and down! - up and down!
From the base of the wave to the billow’s crown...
Outflying the blast and the driving rain,
The petrel telleth her tale — in vain!

“
”
—Aquest fragment de "The Stormy Petrel" de Barry Cornwall fa referència a l'aparició dels ocells que adverteixen de les tempestes.[5]

El folklore bretó sosté que els ocells de tempesta són els esperits dels capitans de mar que van maltractar la seva tripulació, condemnats a passar l'eternitat volant sobre el mar, i també es considera que són les ànimes dels mariners ofegats. Una superstició de la navegació sosté que l'aparició d'un ocells de tempesta presagia el mal temps.[31] Noms sinistres de la Gran Bretanya i França inclouen "bruixa de mar", "Satanàs", "satànic" i "ocell del dimoni".[32]

Símbol de revolució

L'associació del ocells de tempesta amb el temps turbulent ha portat al seu ús com a metàfora per a punts de vista revolucionaris,[33] l'epítet específic "ocells de tempesta" ha estat aplicat per diversos autors a personatges tan dispars com un magistrat romà (Publi Clodi Pulcre),[34] un ministre presbiterià a les primeres Carolines,[35] un governador afganès,[36] o un polític d'Arkansas.[37] L'escriptor revolucionari rus Maksim Gorki se l'anomenava "l'ocell de tempesta de la Revolució" ("Буревестник Революции"),[38][39] presumiblement a causa de se l'autor del famós poema de 1901 "Cançó de l'ocell de tempesta".[40]

A "Cançó de l'ocell de tempesta", Gorki va recórrer a la imatgeria de l'avifauna subantàrtica per descriure les actituds de la societat russa envers la imminent revolució. L'ocell de tempesta va ser representat com a sense por de la tempesta imminent, la revolució. Aquest poema va ser anomenat "l'himne de batalla de la revolució", i va valer al mateix Gorki el títol de "ocell de tempesta de la Revolució".[41][42] Si bé en termes ornitològics aquesta traducció al català del nom de l'ocell pot no ser una traducció precisa del rus burevestnik (буревестник),[43] poèticament és apropiada, ja que burevestnik significa literalment "l'anunciador de la tempesta". Per honorar Gorki i la seva obra, el nom Burevestnik va ser atorgat a diverses institucions, llocs i productes a l'antiga URSS.[33]

El motiu del ocells de tempesta té una llarga associació amb l'anarquisme revolucionari. Diversos grups van adoptar el nom de l'ocell, ja sigui com a identificador de grup, com a la Guerra Civil Espanyola,[44] o per a les seves publicacions. "Ocell de tempesta" era el títol d'un diari anarquista alemany de finals del segle XIX; també era el nom d'un grup comunista anarquista a l'exili rus que operava a Suïssa a principis del segle XX. L'Ocell de tempesta (Burevestnik) era el títol de la revista de la Federació Comunista Anarquista a Rússia al voltant de l'època de la revolució de 1905, i encara és un segell del grup londinenc de la Federació Anarquista de la Gran Bretanya i Irlanda.[45] Escrivint el 1936, Emma Goldman es va referir a Buenaventura Durruti com "aquest ocell de tempesta del moviment anarquista i revolucionari".[46]

Taxonomia i etimologia

Pintura de d'un ocell de tempesta feta per l'ornitòleg francès John James Audubon.
Pintura de d'un ocell de tempesta feta per l'ornitòleg francès John James Audubon.

L'any 1912, la família Hydrobatidae va ser introduïda amb Hydrobates com a gènere tipus per l'ornitòleg nascut a Austràlia Gregory Mathews.[47]

Els antecedents són complicats, ja que la família Hydrobatidae va ser introduïda originalment el 1849 amb Hydrobata com a gènere tipus pel zoòleg francès Côme-Damien Degland.[48] L'any 1816, l'ornitòleg francès Louis Pierre Vieillot va erigir Hydrobata per a espècies de la família de les merles d'aigua Cinclidae.[49] El 1992, el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN) va suprimir el gènere Hydrobata de Vieillot. Segons les normes de l'ICZN, la família Hydrobatidae (Degland, 1849) va deixar de ser disponible, ja que el gènere tipus havia estat suprimit. Això va obrir el camí per a la família Hydrobatidae, introduïda el 1912 per Mathews.[50]

El gènere Hydrobates va ser erigit l'any 1822 pel zoòleg alemany Friedrich Boie.[51] Va enumerar dues espècies, però no va especificar una espècie tipus. L'any 1884 Spencer Baird, Thomas Brewer i Robert Ridgway van designar l'ocell de tempesta europeu (H. pelagicus) com a espècie tipus.[52][53]

El nom del gènere combina el grec antic «hudro-» que significa “aigua” amb «batēs» que significa “caminant”.[54]

En el passat, dues subfamílies, la Hydrobatinae i la Oceanitinae, es van reconèixer dins d'una sola gran família Hydrobatidae, però des de llavors s'ha dividit amb l'elevació de l'Oceanitidae a l'estatus de família.[2] Els Oceanitidae, o ocells de tempesta australs, es troben principalment a les aigües del sud tot i que l'ocell de tempesta de Wilson (Oceanites oceanicus) migra regularment a l'hemisferi nord. Els Hydrobatidae, o ocells de tempesta septentrionals, es troben majoritàriament restringits a l'hemisferi nord, tot i que alguns visiten o es reprodueixen a poca distància al sud de l'equador. La família Hydrobatidae originalment incloïa dos gèneres, Hydrobates i Oceanodroma. L'anàlisi de la seqüència d'ADN del citocrom b va suggerir que la família era parafilètica i es tractava amb més precisió com a dues famílies diferents.[55] S'ha trobat algunes espècies fòssils, la més antiga de les quals és del Miocè superior.[2] El 2021, el COI va fusionar Hydrobates i Oceanodroma en un sol gènere Hydrobates, ja que la família era parafilètica tal com es definia anteriorment.[56]

El següent cladograma mostra els resultats de l'anàlisi filogenètica de Wallace et al. (2017).[57]

Hydrobates



Ocell de tempesta de Cap Verd (H. jabejabe)

Ocell de tempesta de Monteiro (H. monteiroi)


Ocell de tempesta de Matsudaira (H. matsudairae)

Ocell de tempesta de Swinhoe (H. monorhis)

Ocell de tempesta de Tristram (H. tristrami)


Ocell de tempesta de Leach (H. leucorhous)

Ocell de tempesta de collar (H. hornbyi)

Ocell de tempesta cendrós (H. homochroa)



Ocell de tempesta negre (H. melania)

Ocell de tempesta fumat (H. markhami)

Ocell de tempesta menut (H. microsoma)

Ocell de tempesta de les Galápagos (H. tethys)

Ocell de tempesta europeu (H. pelagicus)

Ocell de tempesta cuaforcat (H. furcatus)





Espècies

Notes taxonòmiques

  • L'any 2010, el Congrés Ornitològic Internacional (COI) va afegir l'ocell de tempesta de Cap Verd (H. jabejabe) a la llista de divisions d'espècies acceptades (AS), seguint Bolton et al. 2007.[58] Aquesta espècie es va separar de l'ocell de tempesta de Madeira (H. castro).[56]
  • L'any 2016, el COI va afegir l'ocell de tempesta de Townsend (H. socorroensis) i l'ocell de tempesta d'Ainley (H. cheiomnestes) a la llista d'espècies acceptades, seguint Howell 2012. Aquestes espècies es van separar de l'ocell de tempesta de Leach (H. leucorhoa).[56]

Referències

  1. ↑ «Family Index – IOC World Bird List (v15.1, 2025)». [Consulta: 8 novembre 2025].
  2. 1 2 3 4 Carboneras, C. Family Hydrobatidae (Storm petrels). vol.1. Handbook of Birds of the World. Barcelona: Lynx Edicions, 1992, p. 258–265. ISBN 978-84-87334-10-8.
  3. ↑ Harrison, Peter. Seabirds, an identification guide. Boston: Houghton Mifflin, 1983. ISBN 978-0-395-33253-5.
  4. ↑ Onley, Derek; Scofield, Richard Paul. Field guide to the albatrosses, petrels and shearwaters of the world. Londres: Christopher Helm, 2007. ISBN 978-0-7136-4332-9.
  5. 1 2 A Library of Poetry and Song: Being Choice Selections from The Best Poets. With An Introduction by William Cullen Bryant, New York, J.B. Ford and Company, 1871, p. 354.
  6. ↑ Withers, Philip C. «Aerodynamics and Hydrodynamics of the ‘Hovering’ Flight of Wilson’s Storm Petrel» (en anglès). Journal of Experimental Biology, 80, 1, 01-06-1979, p. 83–91. DOI: 10.1242/jeb.80.1.83. ISSN: 0022-0949.
  7. ↑ «The flight of petrels and albatrosses (procellariiformes), observed in South Georgia and its vicinity» (en anglès). Philosophical Transactions of the Royal Society of London. B, Biological Sciences, 300, 1098, 24-12-1982, p. 75–106. DOI: 10.1098/rstb.1982.0158. ISSN: 0080-4622.
  8. ↑ Sibley, David; Elphick, Chris; Dunning, John B. The Sibley guide to bird life & behavior. Nova York: Alfred A. Knopf, 2001. ISBN 978-0-679-45123-5.
  9. 1 2 3 Brooke, Michael. Albatrosses and petrels across the world. Oxford ; New York: Oxford University Press, 2004. ISBN 978-0-19-850125-1.
  10. ↑ Van Den, Berg AB; Berg AB; Smeenk, C; Bosman, CAW; Haase, BJM; Van Der, Niet AM; Cadée, GC. «Barau's petrel Pterodroma baraui, Jouanin's petrel Bulweria fallax and other seabirds in the northern Indian Ocean in June–July 1984 and 1985» (PDF). v.79 p. 1–14. Ardea, 1990. [Consulta: 8 novembre 2025].
  11. ↑ Ainley, D. G.; Everett, W. T.. Black Storm Petrel (Oceanodroma melania). Philadelphia, PA.: The Birds of North America, Inc., 2001 (The Birds of North America, No. 577).
  12. ↑ «Gallery | grey-backed storm petrel, Oceanites nereis». New Zealand Birds, 2008. [Consulta: 8 novembre 2025].
  13. ↑ Harrison, N.; Whitehouse M.; Heinemann D.; Prince P.; Hunt G.; Veit R. «Observations of Multispecies Seabird Flocks around South Georgia» (PDF). vol.108 (4) p. 801–810. Auk, 1991. [Consulta: 8 novembre 2025].
  14. ↑ Bretagnolle, V. «Effet de la lune sur l'activité des pétrels (classe Aves) aux îles Salvages (Portugal)» (en anglès). Canadian Journal of Zoology, 68, 7, 01-07-1990, p. 1404–1409. DOI: 10.1139/z90-209. ISSN: 0008-4301.
  15. ↑ Ayala, Liliana; Sanchez-Scaglioni, Raul «A new breeding location for Wedge-rumped Storm-Petrels (Oceanodroma tethys kelsalli) in Peru» (en anglès). Journal of Field Ornithology, 78, 3, 9-2007, p. 303–307. DOI: 10.1111/j.1557-9263.2007.00106.x. ISSN: 0273-8570.
  16. ↑ Harris, M. P. «Survival and Ages of First Breeding of Galápagos Seabirds». Bird-Banding, 50, 1, 1979, p. 56–61. DOI: 10.2307/4512409. ISSN: 0006-3630.
  17. ↑ Ramos, Jaime A.; Monteiro, Luis R.; Sola, Encarnacion; Moniz, Zita «Characteristics and Competition for Nest Cavities in Burrowing Procellariiformes». The Condor, 99, 3, 8-1997, p. 634–641. DOI: 10.2307/1370475. ISSN: 1938-5129.
  18. ↑ West, J.; Nilsson, R. «Habitat use and burrow densities of burrow-nesting seabirds on South East Island, Chatham Islands, New Zealand» (PDF). vol.41 p. 27–37. Notornis (Supplement), 1994. Arxivat de l'original el 2008-11-20. [Consulta: 8 novembre 2025].
  19. ↑ Mauck, Robert A.; Waite, Thomas A.; Parker, Patricia G. «Monogamy in Leach's Storm-Petrel: DNA-Fingerprinting Evidence». The Auk, 112, 2, 1995, p. 473–482. DOI: 10.2307/4088735. ISSN: 0004-8038.
  20. ↑ Warham, J. «The Incidence, Function and ecological significance of petrel stomach oils» (PDF). vol.24 p. 84–93. Proceedings of the New Zealand Ecological Society, 1976. Arxivat de l'original el 2006-07-24. [Consulta: 8 novembre 2025].
  21. ↑ Obst, Bryan S.; Nagy, Kenneth A. «Stomach Oil and the Energy Budget of Wilson's Storm-Petrel Nestlings». The Condor, 95, 4, 1993, p. 792–805. DOI: 10.2307/1369418. ISSN: 0010-5422.
  22. ↑ Schreiber, Elizabeth A; Burger, Joanne. Biology of marine birds. Boca Raton, Fla: CRC Press, 2002. ISBN 978-0-8493-9882-7.
  23. ↑ Klimkiewicz, M. K. «Longevity Records of North American Birds» (en anglès). Patuxent Wildlife Research Center. Bird-Banding Laboratory. Laurel MD., 14-07-2025. [Consulta: 8 novembre 2025].
  24. ↑ «Northern Storm-petrels». Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Version 2025-2. [Consulta: 8 novembre 2025].
  25. ↑ Sydeman, William J.; Nur, Nadav; McLaren, Elizabeth B.; McChesney, Gerard J. «Status and Trends of the Ashy Storm-Petrel on Southeast Farallon Island, California, Based upon Capture-Recapture Analyses». The Condor, 100, 3, 1998, p. 438–447. DOI: 10.2307/1369709. ISSN: 0010-5422.
  26. ↑ Medrano, Fernando; Gallardo, Benjamin; Gutiérrez, Pablo; Pyle, Peter; Drucker, Jacob R.. Ringed Storm-Petrel (Hydrobates hornbyi) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2025-04-11. DOI 10.2173/bow.rispet1.03.
  27. ↑ Thayer, John E.; Bangs, Outram «The Present State of the Ornis of Guadaloupe Island». The Condor, 10, 3, 1908, p. 101–106. DOI: 10.2307/1360977. ISSN: 0010-5422.
  28. ↑ «Hydrobates - Genus». Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Version 2025-2. [Consulta: 8 novembre 2025].
  29. ↑ Slotterback, J. W.. Band-rumped Storm Petrel (Oceanodroma castro) and Tristram’s Storm-Petrel (Oceanodroma tristrami). Philadelphia, PA.: The Birds of North America, Inc., 2002.
  30. ↑ Campbell, Craig. «‘Miraculous’ St Peter bird is able to walk on water» (en anglès americà), 13-09-2016. [Consulta: 8 novembre 2025].
  31. ↑ Bryant, William Cullen. A Library of Poetry and Song: Being Choice Selections from the Best Poets (en anglès). J.B. Ford, 1871, p. 354.
  32. ↑ Armstrong, Edward Allworthy. The folklore of birds: an enquiry into the origin & distribution of some magico-religious traditions. 2d ed., rev. and enl. Nova York: Dover Publications, 1970, p. 213. ISBN 978-0-486-22145-8.
  33. 1 2 Ziolkowski, Margaret. Literary exorcisms of Stalinism: Russian writers and the Soviet past. Columbia, S.C: Camden House, 1998, p. 111. ISBN 978-1-57113-179-9.
  34. ↑ Abbott, Frank Frost. Society and Politics in Ancient Rome: Essays and Sketch. Biblo & Tannen Publishers, 1909, p. 113. ISBN 978-0819601187.
  35. ↑ Lynah, Mary-Elizabeth. Archibald Stobo of Carolina: Presbyterianism's Stormy-petrel (en anglès). American Historical Society, 1934.
  36. ↑ Grey, C. European Adventurers of Northern India, 1785 to 1849 (en anglès). Atlantic Publishers & Distri, 1929, p. 186, 190.
  37. ↑ Jacobson, Charles. The Life Story of Jeff Davis: The Stormy Petrel of Arkansas Politics (en anglès). Parke-Harper publishing Company, 1925.
  38. ↑ Tatiana Petrovna Ledevna (Леднева, Татьяна Петровна). «Авторская позиция в произведениях М. Горького 1890-х годов. (La posició de l'autor en les obres de Maxim Gorki de la dècada de 1890)» (en rus), 2002. Arxivat de l'original el 2024-08-09. [Consulta: 8 novembre 2025].
  39. ↑ Levin, Dan. Stormy petrel: the life and work of Maxim Gorky. Nova York: Schocken Books, 1986. ISBN 978-0-8052-0788-0.
  40. ↑ «Maxim Gorky. Song of the Stormy Petrel». [Consulta: 8 novembre 2025].
  41. ↑ Levin, Dan. «A Legend Exhumed». Appleton-Century. Time Magazine, 25-06-1965. Arxivat de l'original el 2009-02-24. [Consulta: 8 novembre 2025].
  42. ↑ Mironov, B. N.. The standard of living and revolutions in Russia, 1700-1917. Nova York, NY: Routledge, 2012, p. 461. ISBN 978-0-415-60854-1.
  43. ↑ Una edició de 1903 de l'obra "Diccionari explicatiu de la gran llengua russa viva" de Vladimir Dal definiria "burevestnik" (el nom en rus de l'ocell utilitzat per Gorki) o "ocell de tempesta" com a nom genèric per als Procellariidae, i ho il·lustraria amb diversos exemples, incloent-hi l'espècie coneguda en català com a albatros viatger, petrell gegant antàrtic, fulmar boreal i ocell de tempesta europeu. El nom real rus de l'espècie de l'ocell de tempesta europeu, segons el mateix diccionari, és "kachurka", en lloc d'una frase adjectiva amb "burevestnik". (Aquesta és una reimpressió moderna (que utilitza ortografia russa modernitzada) de l'edició de 1903, que hauria estat familiar a Gorki i els seus lectors). Veure entrada Буря ("storm") a: Толковый словарь живого великорусского языка. В 4 тт. Т. 1: А—3 (Diccionari explicatiu de la gran llengua russa viva. En 4 volums. Vol. 1: A-3(en cirílic) (en rus). ОЛМА Медиа Групп (Grup de mitjans OLMA), 2001, p. 172. ISBN 978-5-224-02354-8.
  44. ↑ «Paíño europeo o común» (en castellà). Diputació de Màlaga, 11-08-2025. [Consulta: 8 novembre 2025].
  45. ↑ «Anarchist Federation - Pamphlets Booklets | AFED | AF». Arxivat de l'original el 2013-05-13. [Consulta: 8 novembre 2025].
  46. ↑ Yaroslansky, E. «History on Anarchism in Russia». [Consulta: 8 novembre 2025].
  47. ↑ M., Mathews, Gregory «The Birds of Australia» (en anglès).  , v.2, 1912, p. 45. Arxivat de l'original el 2023-02-28 [Consulta: 8 novembre 2025].
  48. ↑ Degland, Côme Damien. Ornithologie européenne, ou Catalogue analytique et raisonné des oiseux observés en Europe. t.1. París: Roret, 1849, p. 445.
  49. ↑ Vieillot, Louis-Pierre. Analyse d'une nouvelle ornithologie élémentaire (en francès). París: Deterville, 1816, p. 42.
  50. ↑ International Commission on Zoological Nomenclature. Opinion 1696: Hydrobatidae Mathews, 1912 (1865) (Aves: Procellariiformes): conserved. v.49. Londres: International Trust for Zoological Nomenclature, 1992, p. 250–251.
  51. ↑ Boie, Friedrich. Ueber Classification, insonderheit der europäischen Vogel (en alemany). 1822. Jena: Isis von Oken, 1822, p. 545-564 [562].
  52. ↑ Baird, S.F.; Brewer, T.M.; Ridgway, R.. The Water Birds of North America. v.13. Cambridge [Mass.]: Little, Brown, and Company, 1884, p. 403 (Memoirs of the Museum of Comparative Zoölogy, at Harvard College).
  53. ↑ Mayr, Ernst. Check-list of birds of the world. v.1. 2a. ed.. Cambridge: Museum of Comparative Zoology, 1979, p. 111 [Consulta: 8 novembre 2025].
  54. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 196. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 8 novembre 2025].
  55. ↑ Nunn, G. B.; Stanley, S. E. «Body size effects and rates of cytochrome b evolution in tube-nosed seabirds» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 15, 10, 01-10-1998, p. 1360–1371. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a025864. ISSN: 0737-4038.
  56. 1 2 3 Gill, Frank; Donsker, David. «Petrels, albatrosses – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 8 novembre 2025].
  57. ↑ Wallace, S.J.; Morris-Pocock, J.A.; González-Solís, J.; Quillfeldt, P.; Friesen, V.L. «A phylogenetic test of sympatric speciation in the Hydrobatinae (Aves: Procellariiformes)» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 107, 2-2017, p. 39–47. DOI: 10.1016/j.ympev.2016.09.025.
  58. ↑ Bolton, Mark «Playback experiments indicate absence of vocal recognition among temporally and geographically separated populations of Madeiran Storm‐petrels Oceanodroma castro» (en anglès). Ibis, 149, 2, 4-2007, p. 255–263. DOI: 10.1111/j.1474-919X.2006.00624.x. ISSN: 0019-1019.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.