Piero Zuccheretti

El 1948 es va incoar un procés, en primer grau, contra Herbert Kappler, l'executor de la massacre de les Fosses Ardeatines, que havia sigut capturat pels anglesos i extradit a Itàlia. Durant els interrogatoris, en referir-se a l'atemptat de Via Rasella, va declarar que en arribar al lloc dels fets «havia quedat commòs en veure la matança i adonar-se que entre les víctimes hi havia un nen».^[15]

Bentivegna, que també va ser cridat com a testimoni, va afirmar que moltes de les víctimes civils, van ser causades per les ratxes de metralladora que, com a reacció, van començar a disparar els soldats supervivents.^[16][17]

Kappler va ser condemnat a cadena perpètua. Va estar reclòs a la presó de Gaeta, fins que el 1976, malalt de càncer, va sortir per ser internat en un l'hospital, d'on es va fugar el 1977.^[18][19]

El 1949, un grup de ferits de l'atac a Via Rasella i també familiars de les víctimes de les Fosses Ardeatines van emprendre accions civils contra tres membres de la junta militar del CLN central —Giorgio Amendola, Riccardo Bauer, Sandro Pertini— i els gappisti Carlo Salinari, Franco Calamandrei, Rosario Bentivegna i Carla Capponi, per tal d'obtenir una compensació pels danys i perjudicis. L'existència del dret a una compensació es va excloure en els tres nivells de judici (1950, 1954, 1957), ja que l'atac es va considerar un acte de guerra atribuïble a l'Estat italià i, per tant, legítim segons el sistema legal italià.^[20]

Erick Priebke, ex capità de les SS, va ser extradit de l'Argentina on havia fugit i viscut en absolut anonimat durant més de cinquanta anys. Va ser condemnat a cadena perpètua el 1998,^[21] però, per la seva avançada edat, va estar en arrest domiciliari fins a la seva mort a Roma el 2913, als cent anys.

Novament el 1996, Giovanni Zuccheretti, juntament amb Luigi Iaquinti (nebot d'una altra víctima de l'explosió, Antonio Chiaretti), van presentar una denúncia contra l'ex-Gappista Rosario Bentivegna, iniciant un procediment penal que va ser objecte de polèmiques molt dures. El 16 d'abril de 1998, el jutge d'instrucció Maurizio Pacioni, del Tribunal de Roma, va declarar que l'atac a la Via Rasella no havia estat «un acte legítim de guerra», sinó una massacre punible per la llei, concloent, però, amb una ordre d'arxivament, ja que «l'atac es podia classificar com a massacre, però s'emmarcava en l'amnistia atorgada pel Reial Decret del 5 d'abril de 1944», ja que el seu propòsit responia a l'objectiu d'«alliberar Itàlia dels nazis».^[22]

Els partisans implicats en el procés —Rosario Bentivegna, Carla Capponi i Pasquale Balsamo— van apel·lar, impugnant, entre altres coses, la qualificació de l'atac com a massacre (en lloc de com a acte legítim de guerra). El 1999, el Tribunal Penal de Cassació va acceptar el recurs i va anul·lar l'arxivament del delicte per la seva extinció a causa de l'amnistia intervinguda, substituint-lo pel fet que l'acte no es considerava un delicte i reafirmant la legitimitat de l'atac com a acte de guerra.^[23]

• 
  Detalls del naixement de Zuccheretti
• 
  Certificat de defunció de Zuccheretti, amb la causa indicada com a «explosió de bomba a Via Rasella».
• 
  Certificat de defunció de Zuccheretti

En resposta a la campanya de premsa, Rosario Bentivegna, amb una citació judicial notificada el 14 de juny de 1996, va demandar el periodista Chiocci, aleshores director de Il Giornale, Vittorio Feltri i l'editorial del diari Società Europea di Edizioni SpA, al Tribunal de Milà per danys i perjudicis. Entre les afirmacions que Bentivegna va impugnar com a falses i perjudicials per a la seva reputació, hi havia les que deien que els partisans havien vist Zuccheretti a prop de la bomba abans d'encendre la metxa, i que l'objectiu de l'atac del GAP eren antics soldats desarmats de ciutadania italiana; a més, Bentivegna va considerar insultant l'equivalència moral entre ell i Priebke, tal com afirmava Il Giornale.^[24]

El Tribunal de Milà va rebutjar la sol·licitud de Bentivegna, afirmant que els articles en qüestió respectaven el dret a denunciar i criticar. La sentència —entre altres coses— va afirmar que «l'estat del cos del nen, com també es pot veure a les fotos en el cas del cap a terra, separat del tronc, semblaven justificar la teoria de la seva proximitat al carret que contenia l'explosiu».^[25]

Contra aquesta sentència, l'octubre de 1999, Bentivegna es va dirigir al Tribunal d'Apel·lació de Milà. A petició de Bentivegna, l'historiador Carlo Gentile va obtenir dels Arxius Federals (Bundesarchiv) de Coblença, una sèrie de trenta-una fotografies, preses immediatament després de l'atac per un tal Koch, un fotògraf del servei de propaganda de l'exèrcit alemany. Les imatges van ser acceptades com a prova durant la vista de l'11 d'abril de 2000, juntament amb una nota del mateix Gentile. Tanmateix, entre aquestes imatges no hi havia les fotos publicades per Il Giornale i Il Tempo, ni tampoc Gentile creia que aquestes últimes poguessin haver format part del rotlle de pel·lícula conservat al Bundesarchiv: això també es va fer en consideració a la «diferència en termes qualitatius entre les fotografies de Koch i les publicades als dos diaris italians». Gentile va concloure la seva nota amb una avaluació similar a la que figurava al llibre de 1996 de Bentivegna i De Simone: «En el moment de l'atac no hi havia vorera en aquell carrer. Com que la vorada d'una calçada apareix a pocs centímetres del cos del nen esmicolat, emmarcat a la imatge en qüestió, és, al meu entendre, completament improbable que s'hagués pogut fer a la Via Rasella el 23 de març de 1944.»^[a][26]

Revertint el resultat de la sentència de primera instància, el Tribunal d'Apel·lació de Milà va acceptar el recurs de Bentivegna el 2003 i va condemnar Chiocci, Feltri i la Società Europea di Edizioni SpA a pagar a Bentivegna una suma equivalent a 45.000,00 euros com a compensació pels danys i perjudicis.^[29] El Tribunal d'Apel·lació va trobar, en els articles de premsa en qüestió, una sèrie d'afirmacions considerades falses i perjudicials per a l'honor de Bentivegna; en particular: la foto del cos esquarterat de Zuccheretti va ser considerada falsa; els soldats del Polizeiregiment Bozen no anaven desarmats i no era cert que tots tinguessin la ciutadania italiana; les víctimes civils en l'atac partisà van ser dues i no set; l'acusació d'incompareixença va ser falsa i també va qualificar l'atac partisà com un acte legítim de guerra contra un enemic estranger; va condemnar l'equiparació moral de partisans i nazis i, en particular, l'equiparació de Priebke i Bentivegna com a greument perjudicial per a l'honor personal i polític d'aquest últim.^[30][31]

Contra la sentència del recurs, que els va declarar culpables, Feltri i la Società Europea di Edizioni S.P.A. van recórrer al Tribunal Suprem. Amb una sentència de data 6 d'agost de 2007, la Secció Civil III del Tribunal de Cassació va rebutjar el recurs, confirmant en la seva totalitat la sentència del recurs que, per tant, va esdevenir cosa jutjada. Segons el Tribunal Suprem, un cop «comprovada la falsificació de la fotografia, ja no hi havia cap possibilitat de determinar on es trobava el noi i en quin moment precís havia aparegut a l'escena de l'explosió (respecte al moment en què s'havia encès la metxa)». Per tant, la sentència del Tribunal Suprem va rebutjar —suposant que la fotografia era falsa— també la reconstrucció de la mecànica de la mort de Piero Zuccheretti proposada per Il Giornale.^{[22][32][33][34]}

Rosario Bentivegna, que va rebre la Medalla de plata al valor militar i la Medalla de bronze per les seves accions durant la segona Guerra Mundial, va exercir la seva professió de metge i va viure sempre envoltat per la polèmica d'aquest cas. Va morir a Roma el 2012.^[35]